2011: un propòsit.

El 22 de maig hi haurà eleccions municipals. Es decidirà quin serà el govern dels pobles i ciutats. A Sant Feliu, es decidirà la ciutat que volem i, sobretot, molt especialment, com la volem fer. I l'11 de juny, tres setmanes després, els 21 regidors i regidores electes decidiran, en primer lloc, qui serà l'alcalde o l'alcaldessa de la nostra ciutat. Tot això passarà en els propers cinc mesos i és molt, molt important. Tant, que el propòsit més important de la coalició ICV-EUiA a què pertanyo i espero que de moltes persones que vivim i estimem a Sant Feliu és guanyar les eleccions i dirigir Sant Feliu amb la complicitat i la implicació del major nombre possible de persones i entitats.

Però no és d'això del que vull parlar en aquest primer escrit de 2011. Més enllà de guanyar les properes eleccions, el meu propòsit principal és ajudar a construir una visió de la política i de la vida col·lectiva que arribi a interessar i a implicar a molta gent que avui se'n manté ostensiblement al marge. N'hi ha que perquè no creuen en el sistema, però la immensa majoria perquè no s'hi troba reflectit ni per les persones ni per les prioritats ni per les decisions. M'agradaria formar part d'una manera de fer política que construeixi sentiment i responsabilitat de comunitat, i això implica preguntar-se sincerament el per què de tanta abstenció i de tant desinterès. M'agradaria ajudar a canviar una tendència de descrèdit de tot el què és "polític" o "sindical"  i què, engrandit per la banalitat que ens impera, pretén en realitat afeblir qualsevol sentit col·lectiu, d'un "nosaltres"actiu i combatiu, per aïllar les persones les unes de les altres i afavorir una idea dominant de "jo" passiu i conformat, distret per qualsevol princesa del pueblo de torn.

M'agradaria formar part d'un projecte polític que sintonitzi millor amb la gent que sempre hem dit treballadora i què ara, per la usurpació del llenguatge que ha fet la cultura dominant, en diuen insultantment la classe baixa. M'agradaria ajudar a generar un discurs polític d'una esquerra que interessi de debò, perquè sentin com a propi, a molta gent, a la immensa majoria de la gent, la que depèn del seu treball, la de "Mis manos, mi capital". I si resulta que tants i tants sectors populars no van a votar perquè no senten com a pròpies les opcions (inclosa la coalició en què milito) que s'hi presenten, no senten que la seva prioritat vital és aquesta o tal altra bandera, els importen ben poc les cuites dels partits o no se senten representats per la gent que els volem representar?

El meu propòsit més important, de debò més important, és construir amb moltes persones un discurs que interessi racionalment i impliqui emocionalment a tothom que ha de portar sabates foradades, roba de fa sis o vuit temporades, abrics que ja fa temps que no escalfen, que pateix pensant què fer per no ajornar un altre rebut del lloguer o de la hipoteca, que fa no sé quants estius que no pot anar ni al poble, que no pot posar ortodòncia als seus infants, que té pensions misèrrimes de viduetat o acaben de perdre el darrer subsidi, que ajornen el pagament de rebuts de tota mena, que s'excusen o es troben malament quan els conviden a sortir o a sopar, que tornen a deixar les plantilles o les ulleres per a l'any que ve si es pot, que passen de llarg de l'escola bressol, el casal d'estiu, la piscina o de tot allò que té una entrada o una quota que no podran pagar, que a la caixa de la botiga han d'anar deixant menjar fins arribar allà on els diners ja no es poden estirar ni un cèntim més, que treballa per sous indignes i calla per por de perdre una feina a què s'agafa com un ferro roent, que a l'estiu no té més expectativa que mirar la tele i prendre la fresca a la plaça del barri...

Ajudar a fer una proposta política que interessi a tothom, especialment a qui acabo de recordar, és el meu veritable propòsit. De fet, contribuir a fer possible una església així, també. I a Sant Feliu, en concret, que això es tradueixi en la construcció diària i compartida, d'una ciutat sense fronteres invisibles, on tothom (tothom de debò, a més dels "de sempre") tingui la possibilitat de tirar endavant el seu projecte personal de vida i sentir-se part plenament d'un projecte comunitari de ciutat.

Aquest és, ni més ni menys, el meu propòsit.