Barreres invisibles, fronteres interiors.

Ja fa uns dies que m’estic veient amb diferents persones, per demanar-los la seva visió de la ciutat i, si volen i s’hi veuen amb cor, la seva implicació personal en les properes eleccions municipals del 22 de maig de l’any que ve.

Dues persones m’han manifestat, amb les dues idees amb què he titulat aquest escrit, una preocupació que comparteixo plenament, i que estic convençut que no hi hem pensat ni suficientment ni amb la perspectiva adequada: les barreres o fronteres internes que perviuen a Sant Feliu, que potser sempre han existit, que potser ara es fan més presents que abans. Coincideix amb el temps amb l’aparició d’aquest article de la Najat el Hachmi, que em va motivar aquesta reflexió en el meu facebook.

Les dues persones a què em refereixo són força més joves que jo, encara els falta per arribar als quaranta. Una és de Sant Feliu, l’altra va venir fa uns anys de Castella. Una em parlava del risc de barreres amb els nous habitants de Sant Feliu que han vingut del nord d’Àfrica i d’Amèrica del Sud, de situacions latents o explícites de conflicte o de distanciament, segons a quins barris, segons en quins moment. L’altra em parlava de les fronteres interiors que observa entre barris i centre, entre una minoria molt activa que et trobes pràcticament a tot arreu i una majoria que potser ni tan sols es planteja l’accés a moltes de les activitats de la ciutat, entre una part que se sent molt de Sant Feliu i una part que tant li és el lloc on viu o on dorm, de les activitats “catalanes” i el seu públic i les activitats “andaluses” i el seu, de la gent que no posa els peus a la Fira durant les Festes de Tardor, i la gent que no surt de la Fira durant les mateixes Festes.

Un dels temes recurrents de les converses que mantinc és, justament, si la igualtat d’oportunitats a la nostra ciutat és ja una realitat o estem encara molt lluny d’aconseguir-la. En tot cas, els expresso la meva prioritat i el meu compromís per avançar en la línia de l’equitat i la igualtat d’oportunitats. Ho expresso amb una idea que he reiterat sovint en el meu bloc: no n’hi ha prou que a Sant Feliu tinguem tota mena d’equipaments i serveis, el que cal és que cada ciutadà i cada ciutadana (de 0 a 100 anys!) pugui accedir-hi.

Dit així, sona bonic. Però cal concretar-ho, i la concreció de les coses pot no agradar a tothom de la mateixa manera. Per exemple, fer més equitatius i alhora sostenibles econòmicament alguns serveis municipals, pot implicar una revisió de la seva política de preus. Per exemple, obrir els serveis a més gent i més diversa pot implicar una revisió dels seus horaris o dels criteris amb què s'ofereixen o es prioritzen les activitats.

M'agradaria obrir un debat, ara en aquest bloc i espero que aviat en el govern de la ciutat, sobre aquests i molts altres aspectes que ens permetin identificar, calibrar la dimensió i posteriorment superar totes les barreres invisibles, totes les fronteres interiors, que hi pugui haver a Sant Feliu i que ens hem de conjurar per intentar reduir primer i suprimir després. I ho haurem de fer no només des de l'Ajuntament (que també i al capdavant!) sinó amb un diàleg honest amb tothom i amb les aportacions i el treball de la ciutadania, i, sobre tot, del teixit associatiu i educatiu de la nostra ciutat.

L'horitzó, com canta Amaral, com no em canso de repetir, una ciutat "donde nadie se sienta aparte".