14 d'agost de 1936: la matança de Badajoz.
Vaig néixer el 1957. La Guerra Civil i la dictadura marcaven encara tota, tota la vida personal i col·lectiva. Els lemes dels vencedors eren molt presents a l'escola, els silencis eren molt presents a la família. La meva àvia, vencedora, la seva germana, vençuda. A l'escola, amb els meus set o vuit anys, dibuixos que encara conservo d'una Espanya en flames per culpa dels rojos i una Espanya en pau gràcies a Franco. Era molt petit encara per tenir consciència de la cruel realitat que s'amagava darrera aquesta mentida.
A l'estiu de 1974, un familiar de la Granada del Penedès, Pere Casanovas, em va deixar un llibre de Hugh Tomas, "La Guerra Civil española", editada encara a la clandestitat per Ruedo Ibérico. Vaig tenir notícia per primer cop de les bestieses de l'exèrcit feixista. Entre totes elles, destacava la carnisseria de Badajoz. Avui, segle XXI, al facebook he vist que algú en recordava la data: tal dia com avui de fa 74 anys. Al youtube, he vist el video que adjunto, que forma part d'una sèrie que la cadena britànica Granada TV va fer sobre la Guerra Civil. Hi parla el periodista Mario Neves, del Diari de Lisboa, corresponsal aquell dia de 1936 i que no va tornar a Badajoz fins al 1992, justament per participar en aquesta sèrie britànica.
Per aquelles coses, aquest estiu he llegit també sobre el tema: l'autobiografia "Recuerdos y olvidos" de Francisco Ayala parla forçosament de la Guerra Civil. El llibre "El tiempo entre costuras" -magnífic, recomanable cent per cent!- també esmenta la matança de la capital extremenya.
Va ser una matança, una carnisseria, encara no un mes després de començat el cop d'estat promogut pels sectors més reaccionaris i poderosos de la dreta espanyola, incapaç d'acceptar democràticament la victòria del Front Popular al febrer de 1936. Badajoz tenia llavors 41.000 habitants, i van ser mortes i afusellades entre 2.000 i 4.000 persones, segons les fonts. El 10% de la població. Primer, assassinada inicialment per l'acció dels avions alemanys per l'aire i pels cruels mercenaris marroquís per terra. Després, en un exercici sistemàtic de brutal repressió i extermini executat pel general Yagüe i ordenat per Franco.
Del llibre de Hugh Tomas, recordo també algunes tortures a què van sotmetre alguns anarquistes a diversos capellans i monges. Cruels, espantoses: les coneixia pels anys de propaganda feixista. Violència pretesament revolucionària que va acabar apartant de la causa republicana a sectors moderats de l'opinió pública espanyola i europea. Morts absurdes que no van portar enlloc, i que van fer molt difícil els intents del president Negrín per reconduir les relacions entre l'Església i el Govern de la República quan ell va assumir-ne la presidència.
Hi ha qui encara contraposa una violència a l'altra i vol mantenir una certa equidistància entre les dues. "Bestieses se'n van fer a totes dues bandes", encara diuen alguns.
La matança de Badajoz és la mostra més clara de l'enorme diferència de l'abast i les responsabilitats dels anomenats "terror roig" i "terror negre". El terror en la zona feixista va ser un terror ordenat, dirigit i executat per les autoritats feixistes, pels seus màxims dirigents: va afectar desenes de milers de persones de tota mena, durant els tres anys de la guerra i durant tota la postguerra i la dictadura. El terror en la zona republicana va ser executat per elements incotrolats de les organitzacions obreres en els primers mesos posteriors al cop d'estat i com a reacció a aquest, fins que el Govern de la Generalitat va recuperar el control de la situació. Cap ordre d'extermini mínimament assimilable a la de Badajoz va sorgir de cap govern republicà. Els crims contra l'església dels primers mesos no van ser, a més, per les conviccions religioses dels assassinats, sinó perquè havien pres partit a favor del bàndol que es va sublevar contra el govern legal deixant arreu un autèntic bany de sang. En aquest sentit, els múltiples treballs del monjo benedictí Hilari Raguer són enormement esclaridors. Cal tenir present que el comandant en cap de l'exèrcit de la República, el general Vicente Rojo, era catòlic practicant, com destaca Francisco Ayala en un apartat que dedica al general dins les seves memòries.
Una nota final: el tercer element que recordo del llibre de Hugh Tomas és l'emoció que em va provocar llegir el discurs que va pronunciar Miguel de Unamuno el 12 d'octubre de 1936, a la Universitat de Salamanca, i que li va costar el cessament de tots els seus càrrecs i la mort pocs mesos després.
Pels homes i les dones morts a Badajoz i a tants altres llocs d´Espanya, ni una sola concessió a l'oblit, al silenci, a la passivitat, a la indiferència. Des d'aquí, els reto homenatge, i demano a qui em llegeixi que retingui en la seva memòria el seu sacrifici i el reculli en el seu compromís social i polític per una vida col·lectiva millor, per recollir la seva llavor de lluita per la llibertat, la igualtat, la fraternitat.
Comentaris
Me parece que has intervenido en algún otro comentario en alguno de mis escritos, Agradecido por tu seguimiento de mi blog: no es un espacio simplemente para los que coincidan con mis puntos de vista, sino absolutamente abierto a todo el mundo.
Si mis escritos importan o no a nadie, depende de cada uno. Tengo un número de lectores que me anima a pensar que hay bastante gente que me lee (salvo en agosto, claro!). Nos vamos a enterar de una vez cada cual de lo que queramos: la guerra civil, por desgracia, marcó tantísimo nuestra historia que le da lo mismo sólo a quien todo le da lo mismo, a una gran parte de esa sociedad indolente de que hablas. Pero para los que queremos conocer la realidad para mejorarla, es un capítulo imprescindible... coincidas o no con los que pensamos así.
Y sí, pasaron, desgraciadamente para España y el mundo, pasaron. 70 años después, la pregunta pertinente es: ¿y qué sacaron con pasar? ¿para qué el sacrificio de quiénes, admito incluso que de buena fe (en mi familia los hubo) se adhirieron al golpe de estado de los Franco, Yagüe, Mola, etc? Sembraron el país de cadáveres y de sangre en los tres primeros años, de hambre y miedo hasta bien mediados los cincuenta, sólo la coyuntura internacional y el cambio de actitud de los EEUU en el marco de la guerra fría inició una recuperación económica que nos situó, ya en los setenta, al nivel econòmico que tenía España antes de la guerra... Espantoso: tanto sufrimiento para nada.
No me digas nada del terrorismo rojo: la derecha española conspiró contra la república desde su mismo inicio, ganó en 1933 por la absurda abstención promovida por los anarquistas y no quiso aceptar la victoria del Frente Popular en febrero de 1936. Te sugiero que entres en la hemeroteca de La Vanguardia (todos los ejemplares accesibles gratuitamente y al completo desde 1881) y, en los meses previos al golpe de estado fascista, podrás observar una sociedad tensa, peligrosamente tensa, pero en que la gente vivía en paz, acudía a la iglesia cuando quería, y estaba inmersa en un proceso de construcción democrática para superar el retraso económico y social que España acumuló frente al resto de Europa a lo largo del siglo XIX.
Hace poco, enterré a una conocida de 91 años: cuando era niña, fue a la escuela y nunca pasó hambre. Mi madre, con 75, fue a una escuela con 70 niñas más desde los 8 a los 10 años, edad a la que fue a trabajar. Llevaba acumulados los mismos años de miseria y hambre. Pasaron, ya sé que pasaron. Salvajemente, desgraciadamente, para cambiar la vida de las niñas que podían haber sido y convertirlas en lo que desgraciadamente tuvieron que vivir, para cambiar la sociedad que podía haber sido (y que hoy tenemos!) y construir un régimen mediocre y triste que sólo consiguió dar un respiro a una población derrotada cuando le convino a EEUU usar nuestro territorio en plena guerra fría, momento en que, además, algunos tecnócratas consiguieron relegar a los inútiles e impresentables ideólogos de la autarquía.
Pasaron, sabemos de sobra que pasaron. Pero haremos lo imposible para que jamás, jamás, tengan la más mínima oportunidad de volver a pasar.