Atenció a la infància a Sant Feliu: del 1r Premi Catalunya d’Educació (2002) al desinterès de l’actual equip de govern (2009).

Per la meva feina a l’Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona, he participat en l’organització d’una jornada sobre l’ús social dels centres educatius, adreçada a tots els ajuntaments de la província. Dotze ajuntaments hi van aportar les seves bones pràctiques. També hi va intervenir Rafael Torrúbia, expresident de la FaPaC i coautor, amb la Fundació Catalana de l’Esplai, del llibre “Educar més enllà de l’horari lectiu”.

Comparteixo i vull remarcar una de les idees que va exposar en Rafael Torrúbia: l’obertura dels centres al seu entorn facilita l’equitat en l’accés de tots els infants i adolescents a les oportunitats educatives (esplais, esports, música, arts, teatre, lectura,...) que transcorren més enllà de l’horari lectiu. El temps no escolar és també un temps educatiu i és el temps, a més, en què es manifesten amb més claredat desigualtats entre infants pel nivell econòmic i cultural de les seves famílies. És molt fàcil constatar-ho: poden ser iguals els juliols per a tots els infants i adolescents de la nostra ciutat? Podran ser iguals per als nostres infants les vacances de febrer que ha posat damunt la taula el conseller Maragall?

Si a Sant Feliu hi hagués reflexió i voluntat polítiques entorn la infància, aquest seria un tema clar i central de treball. No només de l’Ajuntament, sinó del conjunt de serveis públics, dels professionals i de les entitats vinculades a la infància a la nostra ciutat. L'educació dels infants va més enllà d'una responsabilitat institucional i és una innegable responsabilitat social, i liderar aquesta visió hauria de ser una clara voluntat de tot govern local.

Això, temps enrera, ho vam tenir. Era la Xarxa d’Atenció a la Infància de Sant Feliu de Llobregat. Es va crear al 1997, amb la idea inicial i el lideratge de l’Ajuntament, i el treball tècnic impagable de dues tècniques (l’Àngels Prats i la Rosa Reina) i l’assessorament extern d’un gran professional i impulsor del treball en xarxa, l’Esteve Gay. Ells eren el motor d’un treball en què participaven tots els serveis municipals (escoles bressol, educació, serveis socials, el CAS, la policia local,...), tots els serveis públics de la ciutat (pediatres i infermeres dels ambulatoris, jutjats, claustres i AMPA de les escoles,...) i les entitats vinculades a les famílies i els seus infants (escoles bressol privades, esplais, Càritas...).

Els dos primers treballs de la Xarxa van ser realment engrescadors. D’una banda, l’elaboració d’un protocol comú i únic d’intercanvi d’informació i de criteris d’actuació en casos de detecció de desatenció a infants. De l’altra, l’elaboració d’un catàleg conjunt i complet dels serveis, entitats i recursos existents a Sant Feliu i adreçats a les famílies amb infants de 0 a 3 anys, que posteriorment s’ampliaria fins als 12.

La creació de la Xarxa va coincidir amb el temps amb el desplegament d’altres polítiques d’infància, que completaven el suport que ICV va donar sempre a les escoles bressol cooperatives i que va culminar amb la municipalització quatre anys abans, al 1993. Em refereixo a la creació dels espais per a infants i famílies (Espai del nadó, Familiar i Obert), creats per donar suport a les famílies en la criança i educació dels seus fills i filles, en una perspectiva de pluralitat i cohesió social. L’altre eix important en aquest desplegament de polítiques d’infància va ser la constitució del Consell d’Infants, l’any 1998, amb el corresponent treball didàctic, amb tot l’alumnat de 5è i 6è de Primària, sobre els Drets Humans i els Drets dels Infants. Aquí, el treball tècnic de l’Àngels i la Rosa van comptar amb el suport d’una altra gran professional externa, l’Anna Novella.

Tot aquell desplegament de polítiques per a la infància i comptant amb tothom que treballa amb la infància va merèixer el reconeixement de la Generalitat. El primer Premi Catalunya d’Educació, en l’apartat corresponent a les institucions que contribueixen a crear una escola de qualitat, va ser atorgat al nostre Ajuntament i lliurat en un acte en què el llavors President, Hble. Jordi Pujol, va felicitar efusivament el llavors alcalde, Il·lm. Sr. Àngel Merino. També va merèixer el premi de la UNICEF com a “Ciutat amiga dels infants” l’any 2003.

També va merèixer un altre reconeixement inicial: quan Vázquez va ser nomenat alcalde, ni les polítiques d’infància ni les tècniques que les feien possibles van ser qüestionades.

Però passats els primers anys, va acabar el miratge. La suspensió dels treballs amb l’Esteve va ser el primer cop per al funcionament de la Xarxa. Uns mesos més tard, sense el suport politic i el clima de treball necessari, la Rosa Reina va aprofitar l’oferta professional més engrescadora de l’Ajuntament de Castelldefels i se n’hi va anar. L’equip de govern de Vázquez i Burgui no ha volgut cobrir les places tècniques d’educació vacants... mentre paradoxalment ha duplicat de forma innecessària i amiguista altres àrees municipals (nou director econòmic, nous comandaments a comunicació...), atenent a les seves pròpies prioritats, no a l’interès general de la ciutat.

I en quin punt estem ara? La Xarxa ja no existeix: l’han deixada morir d’inanició. Sense personal propi que se n’ocupi, només la tasca valuosa i continuada de l’Anna Novella i una dinamitzadora assegura el funcionament del Consell dels Infants. Sort en tenim! La tasca altament professional dels tècnics que queden al Departament d’Educació (ben lluny d’aquella imatge injusta que en va transmetre l’equip de govern en el mandat anterior) salva la bona relació i prestació de serveis a les escoles de primària. Les escoles bressol municipals funcionen i continuen prestant el seu servei impagable a la nostra ciutat, malgrat les deficiències que ja presenta la nova escola bressol Patufet.

Però no hi ha nou alè, no hi ha nova empenta, no hi ha reflexió i acció polítiques sobre les noves realitats que vivim: l’equitat en l’accés als serveis existents, els nous reptes de l’educació en el temps lliure, l’atenció específica i adequada als nois i noies dels primers cursos d’ESO, els juliols amb més igualtat d’oportunitats per a tothom...

De ser ciutat de referència, hem passat a ser perfectament desconeguts i prescindibles. De la creativitat democràtica a l’ensopiment burocràtic. Sant Feliu, ciutat del qui dia passa any empeny. Irreconeixibles: quin canvi...!