La pobresa: una altra veritat incòmoda?
Foto extreta de la Fundació la CaixaEn la societat banal i còmoda en què (la majoria) vivim, atabalar al personal amb problemes o reflexions aparentment “sesudas” no ve de gust, buff quin rotllo o apa tu, que això ja està passat de moda... I més ara, després de vacances, que ja tenim aquí els caps de setmana a la torreta, que la Lliga està més emocionant que mai... Però...
A l’acte de presentació de l’Àngel com a cap de llista d’ICV i EUiA a les properes municipals, en Joan Zapatero va parlar d’Evangeli i de justícia, de la seva opció personal a favor dels pobres, i de per què, profundament arrelada en aquesta opció, donava suport a la nostra candidatura a les municipals.
Aprofitant aquests dies de Setmana Santa, he volgut agafar el fil del discurs proper i contundent del nostre Zapatero i actualitzar dades i lectures sobre la pobresa, l’exclusió social o la precarietat a la nostra societat. Sí, hauria pogut dedicar-me a altres coses, però sóc així i a aquestes alçades del partit ja ningú no em canvia ...
Algunes definicions. La pobresa té una mesura relativa: no és el mateix ser pobre a la Catalunya d’avui que a la de fa cinquanta anys, no és el mateix ser pobre avui a Catalunya que al Marroc, no és el mateix no poder anar de vacances que no poder menjar carn o peix totes les setmanes. Els experts parlen de pobresa en relació a la renda disponible mitjana del país: per sota del 25%, hi ha la pobresa severa; entre el 25 i el 50%, la pobresa relativa; i entre el 50% i el 60%, el llindar de la precarietat. Per saber-ne més, podeu consultar a canalsolidari.org
Algunes xifres. L’Idescat va publicar el juliol de 2006 l’informe “Estadística de distribució personal de la renda i de risc a la pobresa. 2004”. En aquest document, situa el llindar de la pobresa relativa en 7.569,3€/any per a una persona sola, en 12.110,9€/any per a un adult amb dos infants o en 18.166,3€/any per a dos adults amb tres infants, per posar tres casos particulars. Doncs bé, del conjunt de 2.395.300 llars catalanes, el 17,7% es troba en situació de pobresa. Els excel·lents informes que Càritas presenta periòdicament sobre la pobresa a Catalunya també reflecteixen aquesta realitat. Gairebé una de cada cinc llars: de debò que no hem de pensar-hi, que no hem de parlar-ne?
Com són les famílies o llars que viuen en situació de pobresa a casa nostra? Copio textualment tres de les conclusions d’aquest informe:
- La situació de pobresa té més incidència entre les dones (19,0%) que entre els homes (16,3%), en especial quan les dones tenen més de 65 anys, risc que afecta gairebé una de cada tres (31,3%)
- Els grups més desafavorits o amb elevades taxes de risc a la pobresa són, per aquest ordre, les persones que viuen soles (38,4%), la població de nacionalitat estrangera (37,8%), les persones vídues (35,9%). En canvi, la població amb menor risc són les que han assolit estudis superiors (7,6%) i les persones ocupades (11,4%).
- El nivell de privació de les llars catalanes s’ha mesurat considerant quatre ítems que atorguen nivell de vida a les persones. Un 36,8% de les llars catalanes no es poden permetre una setmana de vacances a l’any, i un 33,8% no tenen capacitat de reacció econòmica davant de despeses imprevistes. Pel que fa a béns bàsics, el nivell de privació és força més baix, el 6,3% de les llars tenen dificultats per mantenir l’habitatge a temperatura adequada i el 2,7% de les llars no poden permetre’s menjar carn, aviram o peix almenys un cop a la setmana. Un 5,4% de les llars manifesten un nivell de privació elevat, ja que no poden permetre’s tres dels ítems abans esmentats, i un 20,1% dos d’aquests.
Si fem una aproximació a la nostra ciutat a partir de les dades mitjanes de Catalunya, ens trobaríem que dels 13.979 habitatges que hi havia fa cinc anys (INE, 2001), a Sant Feliu 2.474 llars viuen en situació de pobresa i, d’aquestes, 755 llars viuen en situació de pobresa severa.
És evident que la pobresa no es pot solucionar sense superar les causes que la provoquen. És evident també que aquestes es troben en la configuració mateixa del sistema econòmic capitalista, de la mateixa manera que considero evident també que encara no hem trobat, des de l’esquerra, models econòmics alternatius construïts des de la democràcia. És un tema per a mi tan apassionant com imprescindible, si encara tenim la pell sensible a la devastació del capitalisme en la major part de la població humana i al dany potser aviat irreversible que aquest sistema està fent al nostre planeta.
Tot i que també és evident que les causes que provoquen la pobresa no es solucionen des del món local, estic convençut que als ajuntaments n’hem de parlar d’una manera diferent a com hem fet fins ara. No n’hi ha prou, crec, amb atendre situacions extremes (quin gran ajut que hem tingut en aquest sentit en les esglésies i, molt especialment, en Càritas!), amb una xarxa normalment insuficient de serveis socials, amb bons professionals però encara amb una perspectiva política basada en l’assistencialisme.
Estic convençut que hem de construir un model de ciutat basat en la igualtat d’oportunitats i la inclusió social i que l’hem de saber explicar amb un discurs polític viable i entenedor, especialment en els sectors socials en situació o risc de pobresa i els més conscients de la necessitat d’eradicar-la.
Crec que aquest tema haurà de formar part del debat electoral i, més encara, del programa d’actuació municipal que dugui a terme l’Ajuntament que sorgeixi de les eleccions municipal del mes que ve. Cal, doncs, que tothom (partits, entitats, ciutadania,...) ens posem les piles davant el repte de l’equitat i la inclusió social i comencem a pensar sobre com concretar-la en tots i cadascun dels àmbits de la vida local: des de la fiscalitat fins a l’urbanisme, passant per la salut, l’esport o l’educació.
Nosaltres, a Iniciativa i EUiA, ja estem posant fil a l’agulla i ja estem configurant un programa electoral que posarà molt l’accent en l’equitat i la inclusió social. Esperem que, a l’hora de configurar aliances futures, aquestes també es configurin des d’aquesta sensibilitat. Per a nosaltres, la pobresa i tantes altres conseqüències d’un sistema econòmic i social injust no poden ser mai ni un tema menor... ni una altra veritat incòmoda.
A l’acte de presentació de l’Àngel com a cap de llista d’ICV i EUiA a les properes municipals, en Joan Zapatero va parlar d’Evangeli i de justícia, de la seva opció personal a favor dels pobres, i de per què, profundament arrelada en aquesta opció, donava suport a la nostra candidatura a les municipals.
Aprofitant aquests dies de Setmana Santa, he volgut agafar el fil del discurs proper i contundent del nostre Zapatero i actualitzar dades i lectures sobre la pobresa, l’exclusió social o la precarietat a la nostra societat. Sí, hauria pogut dedicar-me a altres coses, però sóc així i a aquestes alçades del partit ja ningú no em canvia ...
Algunes definicions. La pobresa té una mesura relativa: no és el mateix ser pobre a la Catalunya d’avui que a la de fa cinquanta anys, no és el mateix ser pobre avui a Catalunya que al Marroc, no és el mateix no poder anar de vacances que no poder menjar carn o peix totes les setmanes. Els experts parlen de pobresa en relació a la renda disponible mitjana del país: per sota del 25%, hi ha la pobresa severa; entre el 25 i el 50%, la pobresa relativa; i entre el 50% i el 60%, el llindar de la precarietat. Per saber-ne més, podeu consultar a canalsolidari.org
Algunes xifres. L’Idescat va publicar el juliol de 2006 l’informe “Estadística de distribució personal de la renda i de risc a la pobresa. 2004”. En aquest document, situa el llindar de la pobresa relativa en 7.569,3€/any per a una persona sola, en 12.110,9€/any per a un adult amb dos infants o en 18.166,3€/any per a dos adults amb tres infants, per posar tres casos particulars. Doncs bé, del conjunt de 2.395.300 llars catalanes, el 17,7% es troba en situació de pobresa. Els excel·lents informes que Càritas presenta periòdicament sobre la pobresa a Catalunya també reflecteixen aquesta realitat. Gairebé una de cada cinc llars: de debò que no hem de pensar-hi, que no hem de parlar-ne?
Com són les famílies o llars que viuen en situació de pobresa a casa nostra? Copio textualment tres de les conclusions d’aquest informe:
- La situació de pobresa té més incidència entre les dones (19,0%) que entre els homes (16,3%), en especial quan les dones tenen més de 65 anys, risc que afecta gairebé una de cada tres (31,3%)
- Els grups més desafavorits o amb elevades taxes de risc a la pobresa són, per aquest ordre, les persones que viuen soles (38,4%), la població de nacionalitat estrangera (37,8%), les persones vídues (35,9%). En canvi, la població amb menor risc són les que han assolit estudis superiors (7,6%) i les persones ocupades (11,4%).
- El nivell de privació de les llars catalanes s’ha mesurat considerant quatre ítems que atorguen nivell de vida a les persones. Un 36,8% de les llars catalanes no es poden permetre una setmana de vacances a l’any, i un 33,8% no tenen capacitat de reacció econòmica davant de despeses imprevistes. Pel que fa a béns bàsics, el nivell de privació és força més baix, el 6,3% de les llars tenen dificultats per mantenir l’habitatge a temperatura adequada i el 2,7% de les llars no poden permetre’s menjar carn, aviram o peix almenys un cop a la setmana. Un 5,4% de les llars manifesten un nivell de privació elevat, ja que no poden permetre’s tres dels ítems abans esmentats, i un 20,1% dos d’aquests.
Si fem una aproximació a la nostra ciutat a partir de les dades mitjanes de Catalunya, ens trobaríem que dels 13.979 habitatges que hi havia fa cinc anys (INE, 2001), a Sant Feliu 2.474 llars viuen en situació de pobresa i, d’aquestes, 755 llars viuen en situació de pobresa severa.
És evident que la pobresa no es pot solucionar sense superar les causes que la provoquen. És evident també que aquestes es troben en la configuració mateixa del sistema econòmic capitalista, de la mateixa manera que considero evident també que encara no hem trobat, des de l’esquerra, models econòmics alternatius construïts des de la democràcia. És un tema per a mi tan apassionant com imprescindible, si encara tenim la pell sensible a la devastació del capitalisme en la major part de la població humana i al dany potser aviat irreversible que aquest sistema està fent al nostre planeta.
Tot i que també és evident que les causes que provoquen la pobresa no es solucionen des del món local, estic convençut que als ajuntaments n’hem de parlar d’una manera diferent a com hem fet fins ara. No n’hi ha prou, crec, amb atendre situacions extremes (quin gran ajut que hem tingut en aquest sentit en les esglésies i, molt especialment, en Càritas!), amb una xarxa normalment insuficient de serveis socials, amb bons professionals però encara amb una perspectiva política basada en l’assistencialisme.
Estic convençut que hem de construir un model de ciutat basat en la igualtat d’oportunitats i la inclusió social i que l’hem de saber explicar amb un discurs polític viable i entenedor, especialment en els sectors socials en situació o risc de pobresa i els més conscients de la necessitat d’eradicar-la.
Crec que aquest tema haurà de formar part del debat electoral i, més encara, del programa d’actuació municipal que dugui a terme l’Ajuntament que sorgeixi de les eleccions municipal del mes que ve. Cal, doncs, que tothom (partits, entitats, ciutadania,...) ens posem les piles davant el repte de l’equitat i la inclusió social i comencem a pensar sobre com concretar-la en tots i cadascun dels àmbits de la vida local: des de la fiscalitat fins a l’urbanisme, passant per la salut, l’esport o l’educació.
Nosaltres, a Iniciativa i EUiA, ja estem posant fil a l’agulla i ja estem configurant un programa electoral que posarà molt l’accent en l’equitat i la inclusió social. Esperem que, a l’hora de configurar aliances futures, aquestes també es configurin des d’aquesta sensibilitat. Per a nosaltres, la pobresa i tantes altres conseqüències d’un sistema econòmic i social injust no poden ser mai ni un tema menor... ni una altra veritat incòmoda.
Comentaris
Anims i a treballar per solucionar-ho des de tot arreu.
El problema, company, és la construcció d'un sistema alternatiu. No sóc gaire entès en economia, però dubto de la viabilitat (ni tan sols teòrica!)del model comunista clàssic: propietat estatal dels mitjans de producció, dictadura del proletariat, etc. Però tampoc n'hi ha prou amb l'Estat del Benestar: aquest és l'escenari en què es mouen els partits socialistes, que, en general, no es plantegen superar-lo. Per això, entre d'altres coses, m'interessa relativament poc el discurs socialista (amb excepcions: encara llegeixo en Raimon Obiols!) i segueixo amb més atenció les reflexions que avui ens arriben des de Llatinoamèrica, tant des del camp polític com religiós.
Hem de construir evidentment un altre sistema més just de creació i distribució de riquesa, i encara que avui no puguem ni tan sols fer-ne un esbós, no ens treu de l'imperatiu ètic i polític de construir-lo. A això li diem Utopia i passa com amb la cançó de Labordeta: "también será posible que esa hermosa mañana no la lleguemos a ver, pero habrá que forzarla para que pueda ser".