01/10: si puc, em mobilitzaré contra el PP, però no aniré a votar.

Primer que tot, vull dir que aquest article l'he escrit en clau absolutament personal, i no reflecteix el criteri de ningú més que el d'un ciutadà que transitòriament fa d'alcalde de la seva vila.

1) Si puc.
Des de divendres, 15 de setembre, convisc amb una barra de titani de 405 mm de longitud i 10 mm de diàmetre, implantada a l'interior de la meva tībia de la cama dreta. Tres dies abans, un ciutadà distret em va atropellar involuntàriament al pas de zebra que uneix el passeig central de Comte Vilardaga amb Matilde Bertran, una cruïlla molt transitada del Mas Lluí. Tíbia i peroné trencats i la posterior operació del dia 15, després de la qual hauré de fer (i faré!) "molta bondat". Encara sóc al Broggi, fins que no hi hagi cap risc d'infecció en la zona de la carn i la pell que vaig perdre a l'impacte. Per tant, encara no sé ni quin dia sortiré del Broggi ni quanta estona podré estar dempeus diumenge que ve, encara no sé on podré ser l'1 d'octubre.

Imatge extreta d'una cerca a Google.

2) Em mobilitzarè contra el PP.
Hi ha raons a gavadals per mobilitzar-se, per protestar, per sortir al carrer contra el PP, el gran i principal responsable de la situació que vivim, situació portada fins al paroxisme amb les detencions de dimecres passat. Raons ja llunyanes, des de la campanya contra (l’Estatut de) Catalunya de 2005 i el seu recurs al Tribunal Constitucional, volent anul•lar així la voluntat del Parlament i de la ciutadania del nostre país. Raons recents, des de la lectura volgudament i extremadament restrictiva de la Constitució per tal de fer impossible avui el necessari referèndum acordat al nostre país, fins a les imatges impensables i que se li giraran en contra de setge judicial i policial des d’alcaldes i alcaldesses fins a impremtes, com hem pogut veure a Sant Feliu. Atacs intolerables a la llibertat d’expressió. I les raons més recents: que no veuen que amb presos per raons polítiques, sense la comissió de cap delicte, només fan que tirar llenya al foc que haurien d'estar intentant controlar??? Amb tot el respecte als milers de bona gent que voten PP i assumeixen el seu projecte polític (a Sant Feliu hem tingut i tenim bons regidors del PP a l’Ajuntament!), però amb la claredat i la contundència necessària, cal denunciar amb rotunditat que els seus dirigents ens han portat fins al fil de l’abisme, i que no volem que ens hi continuïn portant. Jaume Bosch ho expressava ahir molt bé a la Plaça de la Vila.

I per reivindicar el que Catalunya exigeix i es mereix, i el que el PP sistemàticament li ha negat: respecte i reconeixement. A centenars de milers de persones ens remouen intensament per dins els greuges del PP a la nostra llengua, a la nostra cultura, a les nostres infraestructures, a la nostra realitat econòmica (corredor mediterrani per Madrid???), al nostre govern, a les nostres institucions, al nostre Estatut, als nostres veïns i veïnes! Sortiré al carrer, si puc, per dir prou, per dir ja n’hi ha prou. Les detencions de dimecres només han fet que vessar el got!!! Cal un nou govern a Espanya, capaç de tenir i generar respecte i reconeixement a Catalunya, amb voluntat de recuperar la voluntat de pactes de la Transició, que el PP aquesta setmana passada ha acabat de dinamitar.

En 2006, presidente, recogiendo firmas contra (el Estatut de) Catalunya, ahí empezó usted a destrozarlo todo. Foto de El País.

3) però no aniré a votar.
Si puc, participaré en les previsibles mobilitzacions socials que ompliran Catalunya l’1 d’octubre. Però no aniré a votar. Les barbaritats recents del PP no em fan canviar d'opinió.

En primer lloc, amb el cap. Potser perquè escric des de l’Hospital, em surt una anàlisi en termes de diagnòstic i tractament. En la meva diagnosi de com hem arribat aquí i qui en té les principals responsabilitats, sempre hi ha el govern del PP, com tot just acabo d’explicar. No comparteixo altres diagnòstics que altres donen per inqüestionables (som una colònia, fa tres-cents anys que ens oprimeixen, són iguals el PP i el PSOE (quina barbaritat!), la democràcia espanyola és i serà sempre irreformable i de baixa qualitat, etc) i que conclouen que el problema és Espanya. Per tant, en la meva diagnosi, el problema ens ve del govern del PP i el tractament és fer-lo fora a les urnes. En la meva opinió, diagnosticar que el problema és Espanya és un error garrafal i que el tractament sigui marxar-ne a la brava em sembla més garrafal encara. Tenim un problema de mal govern, no d’un Estat fallit del qual és urgent marxar. Per tant, davant d’un referèndum promogut només per qui planteja un diagnòstic i un tractament que no comparteixo, me’n quedo al marge.

En segon lloc, amb el cor. Jo, personalment, no em veig amb cor de fer cap proposta a l’ajuntament sense valorar-ne i compartir-ne amb la ciutadania pros, contres, incerteses i costos. No em veig, senzillament, amb cor de simplificar la realitat i amagar-ne la complexitat. Per arribar al cor de la gent, no cal apropiar-se indegudament de paraules que són de tots: excepte els feixistes, tots estimem, amb diverses maneres, Catalunya, la democràcia, la llibertat. Jo no em veig amb cor de dir a ningú que voti sense informar-li de les implicacions del seu vot, jo no seria capaç de mirar als ulls a ningú per dir que votés a cegues. Jo no vull renunciar a la meva capacitat de decidir, però cap campanya publicitària em pot demanar que renunciï a la meva voluntat de decidir amb la informació que jo cregui necessària per fer-ho. No vull renunciar al meu dret a fer les preguntes adients i esperar les respostes necessàries. Vull saber què em proposen que hi ha al davant, els que només em diuen i tornen a dir tot el dolent que hi ha al darrere. Sense informació suficient i sense deliberació democràtica, jo no vull participar en un referèndum que només interessa a qui el promou, però que ens afecta directament i greument a tots i a totes. Jo vull un referèndum que sigui un referèndum, no una convocatőria express fruit d'una estratègia "ara o mai" que ni és l'única possible ni comparteixo. En la convocatòria del dia 1, ni em veig amb cor de votar a cegues ni de demanar a ningú que voti a cegues. També per això, no hi aniré.

En tercer lloc, per les meves conviccions sobre quines coses cal fer i sobre com cal fer-les. Comparteixo la idea que, on la injustícia és un fet, la rebeldia és una obligació. Però no comparteixo ni de lluny la idea que hi ha lleis per complir i lleis per no complir. No comparteixo que la Constitució o l’Estatut siguin lleis injustes que cal desobeir, ni molt menys el precedent creat per poc més de la meitat del Parlament que, si algú considera injusta una llei, és legítim desobeir-la. Per què, doncs, cal obeir les lleis proclamades per aquest Parlament, el qual desobeeix les lleis proclamades democràticament per altres? No sóc advocat ni pretenc fer-ne, però carregar-se un marc legal plenament democràtic sense cap suport legal reconeixible més enllà del que justifica a qui se'l carrega, em sembla un despropòsit monumental. Qui es creu, a part de qui ho diu sense ni posar-se vermell, que hi ha dret internacional que avala que convergents, esquerra i cupaires puguin trencar a la brava un estat de dret reconegut unànimement com a tal? I em són igual els carrers que s'omplin cada 11 de Setembre: la raó no es té perquè siguin més els que criden que els que callen! Què cal fer, per a mi? Guanyar les majories suficients per canviar les lleis que considerem que cal canviar. I com? Sense emmordassar les veus discrepants, garantint el debat suficient de pros, contres, incerteses i costos de qualsevol opció, millorant la democràcia amb més democràcia. Ni de lluny amb l’espectacle del 6 i 7 de setembre, que em va semblar absolutament penós. Però que a més em vulguin fer combregar amb les seves rodes de molí, per aquí ja no hi passo.

Foto del diari Ara.

En quart lloc, pel projecte polític que m’interessa. El projecte polític que m’interessa busca la democràcia econòmica i la justícia social en un món globalitzat i en una Europa forta i justa, el projecte polític que m’interessa busca una manera més sostenible de crear riquesa i una manera més justa de distribuir-la. El projecte polític que m’interessa ha de regular molt més la dinàmica “dels mercats” i ha de posar sota control públic els sectors estratègics i claus per garantir que l’economia estigui al servei de la gent, i no a l’inrevés. M’interessa un projecte polític en què les fronteres nacionals es disolguin en un projecte europeu que coordini realment des de les polítiques fiscals fins a les de defensa, cedint sobirania a un veritable govern europeu per dalt, que sigui capaç de controlar democràticament un marc d’economia mixta i reforçant el paper dels municipis per baix, que siguin capaços de crear els marcs on cada persona pugui crear i tirar endavant el seu projecte vital. M’interessa una Europa més roja i més verda amb una majoria social i electoral que la sustenti i la consolidi. Digueu-me utòpic, però en les meves utopies mano jo. No veig en què ajuda al projecte polític que vull, avalar amb la meva participació a l'1-O la creació de noves fronteres en comptes de facilitar la superació de les existents. I si no ajuda, a mi, no m’interessa.

Pel cap, pel cor, per conviccions, per projecte polític: quatre raons personals, que poden agradar o nom, convèncer o no, però que fonamenten la meva decisió estrictament personal, digui el que digui el meu entorn, de no anar a votar.

Però deixeu-me acabar amb una cinquena raó que no és personal, però que per a mi em sembla fonamental: per dignitat institucional, per la dignitat de l’Ajuntament de Sant Feliu i del seu alcalde. El dia 10 de novembre de 2016, la Generalitat  va presentar al Consell Comarcal el procés participatiu www.governslocals.cat, que pretén definir el paper dels ajuntaments de la Catalunya "del futur". En el torn de precs i preguntes, vaig preguntar que, en els mesos de trànsit a la nova legalitat catalana (lleis de transitorietat, d’hisenda i de seguretat social), com garantiria la Generalitat la suficiència financera dels ajuntaments, atès que una part important dels nostres ingressos provenen de l’Estat. No és un tema menor: entorn del 22% dels ingressos ordinaris de l’Ajuntament vénen de l’Estat, i que les ciutats funcionin “com sempre” depenen de la seguretat en el cobrament d’aquest ingrès. Estic convençut que era una pregunta pertinent, adreçada en acte oficial a la persona responsable: no una consulta despatxable en una conversa de cafè. Més de deu mesos després, l’alcalde de Sant Feliu no té cap resposta del seu Govern. Reconec que en una visió simplista de les circumstàncies i amb un discurs adreçat només als convençuts, poden haver-hi preguntes incòmodes. Però considero inadmissible que el Govern d’un país no expliqui a un alcalde que ho pregunta com en garantirà el finançament que necessita el seu ajuntament per donar els serveis que corresponen a la seva ciutadania. Quan un Govern que no fa el que li correspon (respondre i donar  seguretat als ajuntaments), entra en jardins que crec que no li corresponen (decidir quines lleis cal complir i quines no), a mi, que no em demanin que els acompanyi.

Per tant, si puc, el dia 1 d’octubre em mobilitzaré contra el PP, però no aniré a votar. I que cadascú actuï segons la seva lliure i personal consciència.