Trist.

 Trist. Molt trist. Aquests dies han entrat dos escrits amb signatures de veïnat. Un, del que ja vaig parlar aquí  amb 265 signatures disconformes amb la ubicació d'un centre de culte per als santfeliuenques i santfeliuenques de religió musulmana al carrer Joaquim Monmany. L'altre, amb més de 200 signatures, demanant que el solar públic de la fotografia no formi part del Pla d'Habitatge 2017-2022 que està en debat a l'Ajuntament, i que preveu que s'hi pugui ubicar habitatge dotacional, com per exemple, pisos assistits per a gent gran amb serveis compartits o habitatge de lloguer social.

Vull pensar que la raó d'aquestes prop de 500 signatures contràries a dues decisions municipals rau en la desinformació. Em resisteixo a pensar que la raó és la intolerància o la insolidaritat que creix tristament als països del nostre entorn. En el cas del veïnat de Joaquim Monmany, el desconeixement que ja hi havia un oratori musulmà a Sant Feliu i que han decidit traslladar a un nou local més convenient, d'acord amb una normativa que els dóna dret i que l'Ajuntament no pot denegar (i evidentment no vol!) perquè prevaricaria. En el cas del veïnat del Mas Lluí, el desconeixement que el solar no serà definitivament un aparcament com ara, sinó que és un solar públic qualificat d'equipaments i que aquesta qualificació permet, com tenim al cap, la creació, al costat del Parc Europa, d'un edifici de pisos assistits de lloguer per a gent gran, similar al que hi ha al Mil·lenari de Sant Just. Pisos que permetrien, d'altra banda, incorporar al lloguer social els habitatges que deixarien lliures la gent gran que hi aniria.

Vull pensar que la informació i el debat assossegat sobre aquests dos temes farà pensar als centenars de persones signants que les dues decisions municipals són respectuoses amb els drets de tots els ciutadans, ja siguin la llibertat de culte o el dret a l'habitatge, i que potser no n'hi havia per tant. Vull pensar que, a casa seva, pensaran que les seves vides seran les mateixes amb aquests nous veïns i veïnes, que no generaran cap molèstia en el seu dia a dia o cap disminució del valor dels seus pisos, i que aquests dos factors, per més comprensibles que siguin, no poden limitar els drets de qui resa a un altre Déu o necessita un pis de lloguer assequible per viure.

Vull pensar en positiu. No em vull deixar vèncer per cap tristor. I, en tot cas, si em sento trist, sento encara més forta la necessitat d'explicar-me més i millor, d'enraonar amb més gent a més llocs, per tal de preservar el valor i els valors de la democràcia, de reivindicar constantment, didàcticament, la igualtat de drets, deures i oportunitats per a tothom i de lluitar per un Sant Feliu que sigui un sol poble, d'homes i dones lliures i iguals siguin quines siguin les seves circumstàncies i opcions personals. Per això, val molt la pena ser alcalde de la meva ciutat. Per entrar en el joc perniciós de regatejar drets o acceptar la marginació de part dels meus veïns i veïnes, ni parlar-ne.