Per què és èticament qüestionable el pacte de govern de l’Ajuntament de Sant Feliu?
Acabo de llegir al bloc de Juan Antonio Vázquez el seu parlament després de ser reescollit com a cap de llista del PSC a les properes eleccions. Hi fa un esment, adreçat evidentment a ICV-EUiA, sobre la necessitat d’acabar amb el “cuestionamiento permanente de la legitimidad del gobierno municipal”.
Vázquez, com molts altres defensors del pacte entre PSC, CiU i ERC a Sant Feliu, insisteix a recordar que tenim un sistema d’elecció indirecta de l’alcalde, i que és alcalde qui té més suport en el ple municipal. Com al Parlament, on ICV-EUiA formen part d’un govern que no és justament el de la llista més votada. Per tant, hauríem de fer muts i a la gàbia.
Però aquest no és el punt que fa èticament discutible el pacte que van subscriure aquests partits el juny de 2003. No qüestionem la legitimitat de Vázquez perquè va voler pactar amb CiU i no amb ICV. La legitimitat del seu govern és èticament qüestionable perquè es basa en un acord que, sabent-ho, lesiona els interessos de la nostra ciutat.
Això cal explicar-ho perquè, d’aquí a pocs mesos, ens correspondrà a tothom validar o no la decisió que en el seu dia va prendre Vázquez per tal de poder arribar a l’alcaldia. I llavors, quan n’hàgim pogut parlar a bastament, si torna a sortir el Juan Antonio no tindrà, de ben segur, cap discussió sobre la legitimitat del seu govern.
Però ara no podem oblidar la història del seu nomenament. L’any 2003 es va aprovar inicialment un planejament urbanístic que afectava tot el terme municipal des de la Riera de la Salut fins al límit amb Molins de Rei, elaborat amb la participació de veïns, propietaris i administracions després de dos llargs anys d’encaix de les expectatives de tothom. Entre els temes resolts, hi havia el fre definitiu a qualsevol temptació d’urbanitzar a l’àmbit santfeliuenc del Parc de Collserola i també la solució definitiva al soroll al barri de les Grases amb un vial que, amb totes les garanties mediambientals, passava pel Torrent del Duc. En el ple de l’ajuntament, aquest planejament socialment consensuat va comptar amb el suport de tots els grups i l’abstenció d’ERC: 20 vots a favor, cap en contra i la seva única abstenció.
Al quedar empatats en número de regidors ICV i el PSC (coses de la llei d’Hondt: amb un vot més per taula per a ICV o dos vots menys per taula per al PSC hauríem tingut una regidora més!), ERC planteja deu condicions sine qua non per formar govern. Una de les condicions innegociables era abandonar tota la feina feta en el planejament urbanístic de Collserola i plantejar una alternativa diferent, que ja s’havia valorat i desestimat anteriorment, fent passar el vial per darrera del barri de les Grases.
Nosaltres vam coincidir amb ERC amb 9 dels 10 punts que ens va plantejar. Però ICV-EUiA vam considerar inadmissible prendre conscientment un acord contrari als interessos de Sant Feliu: per això vam rebutjar la pretensió d’ERC de desfer tot el camí fet en relació al barri de les Grases i a les propietats i institucions implicades en tot l’àmbit, i canviar una carretera pel davant de les cases per passar-la tot just al darrera.
Per contra, Vázquez va acceptar “el órdago” d’ERC i va decidir admetre el que per a nosaltres era inadmissible, amb tal d’arribar a l’alcaldia. El PSC va acceptar la proposta inviable i inadmissible d’ERC i això va decantar el vot dels republicans i, indirectament, de CiU. En el seu programa de govern, textualment es van comprometre a: “Modificar el traçat de la carretera projectada pel Torrent del Duc amb un nou traçat que generi menys impacte ambiental, en un termini de tres mesos”.
El que ha passat després crec que és prou conegut. No en tres mesos, sinó en tres anys, van plantejar finalment la seva nova alternativa: un túnel a les Grases, finançat amb la requalificació de zona verda pública al Mas Lluí, enviant novament els camions al bell mig del barri de la Salut mentre duressin les obres.
La resposta de la ciutadania va ser clara: pancartes, recollida de signatures, assemblees i diverses mobilitzacions contràries a aquest despropòsit van frenar i fer inviable allò que va constituir la base de l’acord entre PSC, CiU i ERC. És a dir, la ciutadania va donar la raó a ICV-EUiA, quan dèiem que era inviable la proposta que va portar Vázquez a l’alcaldia. Però ell continua d’alcalde: des del seu punt de vista, dirà que és un lleuger entrebanc en quatre brillants anys de govern. Però el que ja considero excessiu és que digui, a més, que no es pot qüestionar la legitimitat del seu govern.
Perquè... és una nimietat que sigui alcalde algú que pren conscientment acords inviables i perjudicials per a la seva ciutat? És un tema menor, alguna cosa per passar-hi de puntetes, tapar-se el nas o mirar a un altre costat? És políticament incorrecte que es parli en veu alta d’aquestes coses? En tot cas, cap silenci no és etern: tots i totes tindrem d’aquí quatre mesos la paraula.
Vázquez, com molts altres defensors del pacte entre PSC, CiU i ERC a Sant Feliu, insisteix a recordar que tenim un sistema d’elecció indirecta de l’alcalde, i que és alcalde qui té més suport en el ple municipal. Com al Parlament, on ICV-EUiA formen part d’un govern que no és justament el de la llista més votada. Per tant, hauríem de fer muts i a la gàbia.
Però aquest no és el punt que fa èticament discutible el pacte que van subscriure aquests partits el juny de 2003. No qüestionem la legitimitat de Vázquez perquè va voler pactar amb CiU i no amb ICV. La legitimitat del seu govern és èticament qüestionable perquè es basa en un acord que, sabent-ho, lesiona els interessos de la nostra ciutat.
Això cal explicar-ho perquè, d’aquí a pocs mesos, ens correspondrà a tothom validar o no la decisió que en el seu dia va prendre Vázquez per tal de poder arribar a l’alcaldia. I llavors, quan n’hàgim pogut parlar a bastament, si torna a sortir el Juan Antonio no tindrà, de ben segur, cap discussió sobre la legitimitat del seu govern.
Però ara no podem oblidar la història del seu nomenament. L’any 2003 es va aprovar inicialment un planejament urbanístic que afectava tot el terme municipal des de la Riera de la Salut fins al límit amb Molins de Rei, elaborat amb la participació de veïns, propietaris i administracions després de dos llargs anys d’encaix de les expectatives de tothom. Entre els temes resolts, hi havia el fre definitiu a qualsevol temptació d’urbanitzar a l’àmbit santfeliuenc del Parc de Collserola i també la solució definitiva al soroll al barri de les Grases amb un vial que, amb totes les garanties mediambientals, passava pel Torrent del Duc. En el ple de l’ajuntament, aquest planejament socialment consensuat va comptar amb el suport de tots els grups i l’abstenció d’ERC: 20 vots a favor, cap en contra i la seva única abstenció.
Al quedar empatats en número de regidors ICV i el PSC (coses de la llei d’Hondt: amb un vot més per taula per a ICV o dos vots menys per taula per al PSC hauríem tingut una regidora més!), ERC planteja deu condicions sine qua non per formar govern. Una de les condicions innegociables era abandonar tota la feina feta en el planejament urbanístic de Collserola i plantejar una alternativa diferent, que ja s’havia valorat i desestimat anteriorment, fent passar el vial per darrera del barri de les Grases.
Nosaltres vam coincidir amb ERC amb 9 dels 10 punts que ens va plantejar. Però ICV-EUiA vam considerar inadmissible prendre conscientment un acord contrari als interessos de Sant Feliu: per això vam rebutjar la pretensió d’ERC de desfer tot el camí fet en relació al barri de les Grases i a les propietats i institucions implicades en tot l’àmbit, i canviar una carretera pel davant de les cases per passar-la tot just al darrera.
Per contra, Vázquez va acceptar “el órdago” d’ERC i va decidir admetre el que per a nosaltres era inadmissible, amb tal d’arribar a l’alcaldia. El PSC va acceptar la proposta inviable i inadmissible d’ERC i això va decantar el vot dels republicans i, indirectament, de CiU. En el seu programa de govern, textualment es van comprometre a: “Modificar el traçat de la carretera projectada pel Torrent del Duc amb un nou traçat que generi menys impacte ambiental, en un termini de tres mesos”.
El que ha passat després crec que és prou conegut. No en tres mesos, sinó en tres anys, van plantejar finalment la seva nova alternativa: un túnel a les Grases, finançat amb la requalificació de zona verda pública al Mas Lluí, enviant novament els camions al bell mig del barri de la Salut mentre duressin les obres.
La resposta de la ciutadania va ser clara: pancartes, recollida de signatures, assemblees i diverses mobilitzacions contràries a aquest despropòsit van frenar i fer inviable allò que va constituir la base de l’acord entre PSC, CiU i ERC. És a dir, la ciutadania va donar la raó a ICV-EUiA, quan dèiem que era inviable la proposta que va portar Vázquez a l’alcaldia. Però ell continua d’alcalde: des del seu punt de vista, dirà que és un lleuger entrebanc en quatre brillants anys de govern. Però el que ja considero excessiu és que digui, a més, que no es pot qüestionar la legitimitat del seu govern.
Perquè... és una nimietat que sigui alcalde algú que pren conscientment acords inviables i perjudicials per a la seva ciutat? És un tema menor, alguna cosa per passar-hi de puntetes, tapar-se el nas o mirar a un altre costat? És políticament incorrecte que es parli en veu alta d’aquestes coses? En tot cas, cap silenci no és etern: tots i totes tindrem d’aquí quatre mesos la paraula.
Comentaris
y por cierto, tal y como habláis parece que Baltasar y Merino nunca fueron alcaldes. A esto se le llaman balones fuera, si tan orgullosos os sentís de la acción de gobierno que llevásteis acabo no sé pq ahora renegáis tanto de ella.
Ignoro qué retorcida interpretación de no sé qué retorcida mente puede decir que renegamos de la acción de gobierno de Merino y Baltasar... mea burro... i a sobre pixa fora de test...
Y sobre la teoría del agujero (tan falsa como la truculenta y vergonzante teoría de la conspiración), te recomiendo simplemente la consulta de los justificantes de los ingresos que PSC, ERC i CiU ocultaron a la consultoría en 2003 (Entorn, 63, de febrero de 2006). Pensar es sano.