Avui fa un mes. Una imatge absolutament injustificable, que no hauria de justificar res.

Avui fa un mes d'aquesta horrorosa imatge i de moltes altres, amb el mateix denominador comú: violència injustificada i inútil contra gent que simplement volia anar a votar. Violència que va sacsejar Europa, que no ens cansarem mai de condemnar i que hauria de desaparèixer definitivament de qualsevol escenari polític, per més conflictiu que sigui. En el ple de setembre, vam condemnar tant aquesta violència com l'empresonament dels dos Jordis, a proposta d'una moció conjunta dels dos grups del govern (nosaltres i els socialistes). Aprofito per expressar personalment la meva solidaritat amb les persones que són víctimes de la repressió injusticable del govern del PP.

Imatge d'una violència que en cap cas es pot justificar: error que sempre pesarà sobre el PP. Però, en la meva opinió, mostra també un altre error, en aquest cas dels convocants de l'1-O: justificar amb aquesta imatge que Espanya és una dictadura de facto de la qual és urgent i imprescindible marxar, deixant en segon lloc altres arguments.

És evident que tot s'ha precipitat molt a Catalunya des dels dies 6 i 7 de setembre de 2017. Aquells dies, al Parlament amb mig Parlament, es van aprovar les lleis del referèndum i la transitorietat, que van suposar el trencament amb la legalitat constitucional i estatutària i l'aprovació de la nova "legalitat" de JxSí+ Cup, sota la qual es va convocar l'1-O. I, posteriorment, el 27 d'octubre, només cinquanta dies després, mig Parlament va aprovar la declaració d'independència i va proclamar una república... que alguns milers de persones celebraven, però que no s'ha formalizat en cap paper. I el mateix dia 27, aprovació del 155 i convocatòria d'eleccions per al 21 de desembre.

Aquests cinquanta dies donen per vivències i valoracions enormement diverses. Ciutadanes i ciutadans que ho han viscut inicialment amb alegria desbordant, amb escepticisme permanent, amb indiferència o amb una por recuperada de temps passats. Després, un desconcert més o menys generalitzat per l'evolució inesperada dels esdeveniments en menys d'una setmana.

Alguns, entre els que em compto, continuem pensant que ni la DUI ni el 155 són el camí que el nostre país necessita. Pensava, i continuo pensant, que unes eleccions han de permetre, primer a Catalunya i després a l'Estat, nous i millors interlocutors que construeixin acords i solucions que poguem validar en un referèndum pactat.

Però ara, el que toca, és que cada ciutadà i ciutadana de Catalunya amb dret a vot, decideixi el 21-D pensant en quines coses han passat al nostre país des de les eleccions del 27-S-15 fins al ple del 27-O-17.  Molta gent no veia o no volia veure com ha canviat tot, en termes de majoria social, reconeixement internacional, evolució de l'economia, conducta de persones i partits, etc., i crec que cal tenir-ne una visió completa i treure'n conclusions. Jo ho tinc claríssim i espero no sorprendre a ningú: no votaré en clau plebiscitària, votaré en clau de millora de les condicions de vida de la classe treballadora: votaré la candidatura en què participem des d'ICV, des de Catalunya en Comú.

I torno, per acabar, a la imatge que ni es pot justificar ni pot, per si sola, justificar res. Observo que, des de l'1-O, els arguments de l'independentisme es basen molt més en el rebuig a aquesta mena d'imatges que no en l'explicació del propi projecte... com si els arguments anteriors a les detencions del 20-S i la violència de l’1-O tinguessin, de cop, molta menys importància. Un projecte polític no es pot legitimar bàsicament en la repressió del govern que s'hi oposa, sinó en les característiques del propi projecte i la seva pròpia capacitat de construir una majoria social suficient i estable. Per això, el rebuig a aquesta imatge ens uneix a tots i totes les demòcrates, però en cap cas justifica o legitima  l'evolució actual "del procés".