01/10: 1) al final, vaig votar contra la violència indiscriminada, 2) meritòria mobilització del terç independentista de Sant Feliu, 3) no hi ha base suficient per a una DUI.
1) Finalment, vaig votar nul.
Aquí, en el meu blog, he expressat clarament i sovint el que penso, en l'etiqueta "Catalunya/Espanya". De manera més recent:
2) mobilització enormement meritòria del bloc independentista a Sant Feliu.
Visc a sobre mateix d'un dels sis locals electorals que hi va haver a la nostra ciutat: el CAS Sant Feliu (Centre d'Atenció i Seguiment a les drogodependències). Vaig veure el grup de gent que a la nit es va reunir davant l'entrada per garantir que el col·legi electoral s'obriria. Vaig sentir els moviments de primera hora del dia, els aplaudiments a l'arribada de les urnes, a l'obertura de les portes. Vaig notar la il·lusió i la determinació de desenes de santfeliuencs i santfeliuenques per convertir en realitat a tota la ciutat el compromís de Junts pel Sí i la CUP amb (el seu) referèndum. Ho explica molt bé l'Arnau Picón en aquest article al Fet a Sant Feliu.
El que veia i sentia ho vaig veure i viure en persona quan, després de sentir la vicepresidenta, vaig canviar d'opinió i vaig decidir votar contra les càrregues policials i els seus responsables. Primer vaig baixar al CAS, però vaig haver d'anar a l'Olorda: sort que m'hi va portar l'Isidre: gràcies mil!!!
A les vuit, vam respirar alleujats finalment perquè ens vam lliurar de la violència policial injustificada que, per exemple, va viure Sant Esteve Sesrovires a la nostra comarca. Vaig parlar amb en Manel Martínez, l'alcalde durant el cap de setmana, i amb en Raül Vidal, inspector en cap de la policia local. Els vaig agrair la seva presència i dedicació perquè fos un diumenge el més normal possible a la nostra ciutat. I vaig sentir també els cants i l'alegria de la gent que va passar del "Votarem!" a l'"Hem votat!".
Vista la repressió orquestrada pel PP i la violència desfermada a tants punts de Catalunya, la mobilització d'ahir va ser un èxit enorme per als partits que hi donaven suport, i un mèrit enorme de la gent que, poble a poble, barri a barri, es va mobilitzar. Mobilitzar 11.300 persones a Sant Feliu, de les quals 9.500 van votar afirmativament a la independència, mostra la força del moviment independentista a Sant Feliu: no hi ha ningú, absolutament ningú, que tingui aquesta capacitat sostinguda de convocatòria. Però les xifres mostren també la seva limitació: al voltant d'un terç del cens de la nostra ciutat.
Per als altres dos terços, la jornada d'ahir va ser absolutament aliena i van decidir lliurement restar-ne al marge. De fet, tothom ho sabia, i aquest era "el pecat original" de la convocatòria: convocava una part insuficient del Parlament, i s'hi va sentir convocada una part insuficient de la ciutadania. Pensar que a Sant Feliu només hi ha 1.400 persones contràries a la independència i que si més ciutadans i ciutadanes no van anar a votar ara que n'acceptin les conseqüències... també és desconèixer la realitat de la nostra ciutat, del nostre país.
3) sense base suficient per a una Declaració Unilaterial d'Independència.
El percentatge és més o menys el mateix en el conjunt de Catalunya: sobre un cens de possibles votants de 5,5 milions de persones, van votar 2,26 milions, de les quals 2,02 milions van votar sí, 176.000 van votar no i la resta es va dividir entre blancs i nuls, com el meu. En resum: 2 milions per la independència sobre un total de 5,5. Sincerament, amb un 36% de l'electorat es pot pensar que hi ha majoria social per a la independència, base suficient per a una declaració unilateral d'independència? Jo, personalment, estic convençut que no.
Però deixant de banda l'estadística i la manca de base social, em sembla que una DUI està mancada d'una base que jo, personalment, considero imprescindible: base argumental. Vaig seguir tot el dia el programa especial de La Sexta de l'1 d'octubre. En una ronda de respostes a la pregunta "y a partir de ahora, qué?", un dels participants, el filòsof Bernat Dedéu, va respondre el que els marca el guió: "el referéndum es vinculante y hay que proclamar la República Catalana en las 48 horas siguientes a la publicación de los resultados". En el debat, algú li va preguntar si no veia riscos a la DUI, i va dir: "todos sabemos que la libertad tiene un precio".
Doncs bé, ni "todos sabemos" ni todos tenim idea de "cuál es el precio". Perquè, en un moment tan emocional i tan poc racional com el que ens trobem, les implicacions objectives de cada decisió en termes de pros, contres, incerteses, costos i calendaris han estat molt absents del debat polític. Fins i tot de la relació institucional: no pot ser que jo, alcalde de Sant Feliu, demani al meu Govern si els ajuntaments tindrem seguretat financera en el període de transitorietat, i no m'hagi volgut contestar en deu mesos. No pot ser. No pot ser que no sapiguem quin preu hem de pagar per "la llibertat (?)" en la vida diària de les nostres famílies, de les nostres empreses, de les nostres institucions. No pot ser que "todos sabemos" es refereixi (suposo) a una part del país que se sent il.lusionada i té més infornació davant d'una majoria que no té ni il.lusió ni informació. Jo vull suposar que estem governats per persones que, a més d'haver demostrat valor i tenacitat, em demostraran que no són uns inconscients i tenen arguments sòlids i consistents (més enllà de la repressió inadmissible del govern de l'Estat) en matèria de finançament de la transitorietat, d'ubicació d'un nou Estat català en l'economia mundial i el marc de relacions i organismes internacionals, de seguretat als ciutadans de prestacions econòmiques en un marc evident de confrontació amb l'Estat espanyol, i un llarg etcètera que configura el preu que figura que hem de pagar. Sense base social suficient i sense base argumental consistent, la DUI pot ser només un gest per acontentar a les persones i entitats del món sobiranista, però no per fer una proposta viable i positiva per al conjunt del país.
En aquest escenari, veig imprescindible que els Comuns ens mantinguem on som: en defensa absoluta de la democràcia, davant l'unilateralisme dels uns i l'autoritarisme dels altres, per construir i consolidar escenaris de diàleg i no de confrontació, per millorar en el dia a dia les condicions de vida dels treballadors i de les treballadores de totes les classes, per crear les condicions (encara que es pugui trigar una mica més) per a un referèndum acordat on, amb el temps i el debat suficient, poguem decidir tots -i no només una part- la Catalunya del futur.
Aquí, en el meu blog, he expressat clarament i sovint el que penso, en l'etiqueta "Catalunya/Espanya". De manera més recent:
- considero que els nostres governs ho estan fent malament a banda i banda,
- vull un referèndum de debò per poder votar no a la independència,
- la jornada d'ahir no va ser el referèndum que retrati i impliqui al conjunt de la societat catalana,
- en conseqüència, em volia mobilitzar contra el PP, però no anar a votar.
Però al migdia de diumenge, ja havia vist imatges inadmissibles de violència indiscriminada contra gent que, amb independència de la visió diferent que tinguem de la jornada d'ahir, simplement volia exercir el seu dret de vot. Primer, una trucada del meu fill gran, en Marc. Després, les imatges ja conegudes de violència policial esgarrifoses i inadmissibles en democràcia. Finalment, la compareixença de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. Tant va ser acabar de sentir-la, com canviar d'opinió. Com molta altra gent, que va voler aprofitar la convocatòria per mobilitzar-se contra el PP, per més que ens renyessin les patums de la CUP. Ahir, la millor manera que vaig trobar per mobilitzar-me contra el govern i el partit que agredia injustificadament a ciutadans i ciutadanes de tota Catalunya era votar: en cap cas a favor de la independència, però molt clarament contra els responsables de les càrregues policials d'ahir:
2) mobilització enormement meritòria del bloc independentista a Sant Feliu.
Visc a sobre mateix d'un dels sis locals electorals que hi va haver a la nostra ciutat: el CAS Sant Feliu (Centre d'Atenció i Seguiment a les drogodependències). Vaig veure el grup de gent que a la nit es va reunir davant l'entrada per garantir que el col·legi electoral s'obriria. Vaig sentir els moviments de primera hora del dia, els aplaudiments a l'arribada de les urnes, a l'obertura de les portes. Vaig notar la il·lusió i la determinació de desenes de santfeliuencs i santfeliuenques per convertir en realitat a tota la ciutat el compromís de Junts pel Sí i la CUP amb (el seu) referèndum. Ho explica molt bé l'Arnau Picón en aquest article al Fet a Sant Feliu.
El que veia i sentia ho vaig veure i viure en persona quan, després de sentir la vicepresidenta, vaig canviar d'opinió i vaig decidir votar contra les càrregues policials i els seus responsables. Primer vaig baixar al CAS, però vaig haver d'anar a l'Olorda: sort que m'hi va portar l'Isidre: gràcies mil!!!
A les vuit, vam respirar alleujats finalment perquè ens vam lliurar de la violència policial injustificada que, per exemple, va viure Sant Esteve Sesrovires a la nostra comarca. Vaig parlar amb en Manel Martínez, l'alcalde durant el cap de setmana, i amb en Raül Vidal, inspector en cap de la policia local. Els vaig agrair la seva presència i dedicació perquè fos un diumenge el més normal possible a la nostra ciutat. I vaig sentir també els cants i l'alegria de la gent que va passar del "Votarem!" a l'"Hem votat!".
Vista la repressió orquestrada pel PP i la violència desfermada a tants punts de Catalunya, la mobilització d'ahir va ser un èxit enorme per als partits que hi donaven suport, i un mèrit enorme de la gent que, poble a poble, barri a barri, es va mobilitzar. Mobilitzar 11.300 persones a Sant Feliu, de les quals 9.500 van votar afirmativament a la independència, mostra la força del moviment independentista a Sant Feliu: no hi ha ningú, absolutament ningú, que tingui aquesta capacitat sostinguda de convocatòria. Però les xifres mostren també la seva limitació: al voltant d'un terç del cens de la nostra ciutat.
Per als altres dos terços, la jornada d'ahir va ser absolutament aliena i van decidir lliurement restar-ne al marge. De fet, tothom ho sabia, i aquest era "el pecat original" de la convocatòria: convocava una part insuficient del Parlament, i s'hi va sentir convocada una part insuficient de la ciutadania. Pensar que a Sant Feliu només hi ha 1.400 persones contràries a la independència i que si més ciutadans i ciutadanes no van anar a votar ara que n'acceptin les conseqüències... també és desconèixer la realitat de la nostra ciutat, del nostre país.
3) sense base suficient per a una Declaració Unilaterial d'Independència.
El percentatge és més o menys el mateix en el conjunt de Catalunya: sobre un cens de possibles votants de 5,5 milions de persones, van votar 2,26 milions, de les quals 2,02 milions van votar sí, 176.000 van votar no i la resta es va dividir entre blancs i nuls, com el meu. En resum: 2 milions per la independència sobre un total de 5,5. Sincerament, amb un 36% de l'electorat es pot pensar que hi ha majoria social per a la independència, base suficient per a una declaració unilateral d'independència? Jo, personalment, estic convençut que no.
Però deixant de banda l'estadística i la manca de base social, em sembla que una DUI està mancada d'una base que jo, personalment, considero imprescindible: base argumental. Vaig seguir tot el dia el programa especial de La Sexta de l'1 d'octubre. En una ronda de respostes a la pregunta "y a partir de ahora, qué?", un dels participants, el filòsof Bernat Dedéu, va respondre el que els marca el guió: "el referéndum es vinculante y hay que proclamar la República Catalana en las 48 horas siguientes a la publicación de los resultados". En el debat, algú li va preguntar si no veia riscos a la DUI, i va dir: "todos sabemos que la libertad tiene un precio".
Doncs bé, ni "todos sabemos" ni todos tenim idea de "cuál es el precio". Perquè, en un moment tan emocional i tan poc racional com el que ens trobem, les implicacions objectives de cada decisió en termes de pros, contres, incerteses, costos i calendaris han estat molt absents del debat polític. Fins i tot de la relació institucional: no pot ser que jo, alcalde de Sant Feliu, demani al meu Govern si els ajuntaments tindrem seguretat financera en el període de transitorietat, i no m'hagi volgut contestar en deu mesos. No pot ser. No pot ser que no sapiguem quin preu hem de pagar per "la llibertat (?)" en la vida diària de les nostres famílies, de les nostres empreses, de les nostres institucions. No pot ser que "todos sabemos" es refereixi (suposo) a una part del país que se sent il.lusionada i té més infornació davant d'una majoria que no té ni il.lusió ni informació. Jo vull suposar que estem governats per persones que, a més d'haver demostrat valor i tenacitat, em demostraran que no són uns inconscients i tenen arguments sòlids i consistents (més enllà de la repressió inadmissible del govern de l'Estat) en matèria de finançament de la transitorietat, d'ubicació d'un nou Estat català en l'economia mundial i el marc de relacions i organismes internacionals, de seguretat als ciutadans de prestacions econòmiques en un marc evident de confrontació amb l'Estat espanyol, i un llarg etcètera que configura el preu que figura que hem de pagar. Sense base social suficient i sense base argumental consistent, la DUI pot ser només un gest per acontentar a les persones i entitats del món sobiranista, però no per fer una proposta viable i positiva per al conjunt del país.
En aquest escenari, veig imprescindible que els Comuns ens mantinguem on som: en defensa absoluta de la democràcia, davant l'unilateralisme dels uns i l'autoritarisme dels altres, per construir i consolidar escenaris de diàleg i no de confrontació, per millorar en el dia a dia les condicions de vida dels treballadors i de les treballadores de totes les classes, per crear les condicions (encara que es pugui trigar una mica més) per a un referèndum acordat on, amb el temps i el debat suficient, poguem decidir tots -i no només una part- la Catalunya del futur.
Comentaris