diumenge, 9 d’abril de 2017

Sant Feliu, Rams 1962.


Només queden els plàtans com a muts testimonis d'aquesta imatge, de fa justament 55 anys, poc més de mig segle. Però un abisme separa aquesta imatge amb les que aquest Diumenge de Rams ha viscut la Plaça de la Vila.

Sant Feliu tenia poc més d'onze mil habitants, després que només un any enrera havia arribat als deu mil, mentre que només deu anys després ja passaria dels vint-i-tres mil. Eren temps de certeses, de feina per a tota la vida i de matrimonis per a tota la vida, de papers clars i immutables, on només els valents i sobretot les valentes gosaven alçar la veu o tan sols la mirada. Vivíem al llavors carrer General Moscardó, en una casa de lloguer, tots cinc dormint en una petita habitació interior, amb una finestra a un cel obert fosc i humit. Amb els meus avis i els meus tiets. Amb una eixida amb conills, coloms i rosers, on l'avi arreglava la seva moto i collíem lliris per portar a l'escola el mes de Maria. Amb el lavabo i el safareig a l'eixida, on ens rentàvem cada dissabte en un cossi de zenc. Amb la cuina econòmica que els dies de festa ajudava a ventar, on calia vigilar que no faltés mai el carbonet. Llavors teníem només una petita ràdio blanca, que el meu pare va regalar a la meva mare quan vaig néixer, quatre anys i mig abans. Recordo com, a l'any següent, la família s'acostava a la ràdio per sentir les notícies sobre la salut del "Papa Bo", de Joan XXIII, i les dones de casa ploraven sense parar, i jo encara no ho entenia. Carrers sense asfaltar, on tota la canalla fèiem fogueres precioses cada nit de Sant Joan i jugàvem a futbol aprofitant les porteries de les cases de pagès, mentre no vinguessin els carros de Can Roldan o de Cal Puntaire, carrers que eren rieres, on només que plogués una mica s'omplia d'aigua i de fang la cruïlla de davant de casa. Setmanes Santes de música sacra a les ràdios, sense música ni ball a la pista del Coro, amb oficis religiosos a totes hores i plens a vessar, on els capellans rentaven els peus als notables de sempre, on es respirava un catolicisme formal i de plom que només una dècada i mitja després veuríem que era imposat i postís.

Eren temps on oblidar definitivament la misèria i la postguerra. Feia només deu anys que s'havia abandonat la cartilla de racionament. Feia només cinc anys que s'havia creat el Seat 600, que seria el somni d'aquell país que volia oblidar la Guerra, encara que una tele incipient matxaqués amb la campanya de 25 años de paz. Recordo dues coses d'aquell afany de deixar la misèria enrera: l'alegria amb què va entrar a casa el primer cossi de plàstic, l'alegria amb què vam canviar mobles vells de fusta per mobles nous de fórmica... Recordo quan vam tenir tele, només dos anys després, dels primers que en vam tenir a Sant Feliu, deia el meu pare. O gas butà, i oblidar definitivament la cuina econòmica, ventar el foc, que no ens quedéssim sense carbonet. O telèfon, tres anys després, el número 371 d'aquell Sant Feliu que poc a poc veia com venien temps millors, més f'àbriques, i gent a gavadals que feia que el castellà no fos només la llengua dels mestres, sinó també la de nous veïns, la de noves veïnes, la de nous companys d'escola, en aquells Padres on cada dissabte al migdia i cada dilluns al matí alçàvem el braç per cantar l'himne d'Espanya, aquell sí amb lletra, "alzad los brazos hijos del pueblo español, que supo resurgir".

Temps de silenci, com deia aquella magnífica sèrie de TV3. Els meus avis mai parlaven de la Guerra, i si ho feien, era amb terror. Cinc o sis anys després d'aquesta foto, amb alguns companys de classe dels Padres parlàvem de fer un equip de futbol: "Futbolistas Aficionados Infantiles", FAI, i quan vaig dir-ho a casa, a la meva àvia gairebé li agafa un cobriment. Però quan anàvem a veure la seva germana, tot canviava: una sufragista de la República, bibliotecària que es va trastocar quan la Guerra li va arrebassar l'únic amor de la seva vida. Es veien, s'estimaven, però mai parlaven del tema, cadascuna a un bàndol de la història, la meva àvia en teoria guanyadora i la seva germana evident perdedora. Quatre anys després de la foto, va venir un company als Padres, l'Illescas, que parlava un francès excel·lent. Ens van dir que els pares havien tornat de Suïssa, on havien emigrat. Fins molt després no vam saber que havien tornat de l'exili. Exili? Què era això? Si sabíem de memòria allò de l'1 d'abril, que llavors havíem d'escriure en majúscules : "En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo..."

Temps on els nostres pares i les nostres mares es van deixar la pell perquè la nostra vida fos immensament millor que la que els va tocar viure. Temps on treballaven les hores i els dies que fes falta perquè poguéssim estudiar, perquè no haguéssim de tornar a la fàbrica amb els deu o dotze anys amb què ells van haver d'anar-hi. Temps que intueixo que no els agrairem mai prou, perquè no van protagonitzar el somni de la República, no van viure la incerta glòria de cap abril que sí que van viure els seus pares i no van protagonitzar el nou somni de la democràcia que sí que vam fer els seus fills. Els nostres pares i mares, aquells nens i aquelles nenes que van néixer i créixer en la postguerra i que malgrat tot somriuen en tantes fotos en blanc i negre com aquesta, es mereixen i han de tenir el nostre agraïment infinit.

Mig segle després tot ha canviat enormement. Per a mi, també enormement en positiu, amb moltes ombres, és clar, però amb moltes més llums. I intueixo que el canvi no serà res comparat amb el que viurem en el proper mig segle, amb el món que hi haurà quan la meva néta hagi acumulat la història que li permeti escriure mirant cinquanta anys enrere. Espero que llavors, d'aquí a mig segle, potser amb noves ombres però també amb més i noves llums, potser amb nous arbres que facin novament de muts testimonis, hi hagi immutable i sense canvis, el que de debò importa d'aquesta foto personal de 1962: famílies que s'estimen en una plaça, acollidora, eterna, santfeliuenca, que s'estimin.





Mentre acabo d'escoltar Mercedes Sosa, d'escriure aquest escrit, arriba la notícia de la mort sobtada de Carme Chacón. Una dona valenta, molt valenta, també amb moltes més llums que ombres. Descansi en pau.


1 comentari:

Pili ha dit...

Parece como que al leer tu entrañable escrito, estuviera leyendo parte de mi vida con pelos y señales.
Tres familias viviendo en un mismo piso, con cocina económica, el balde de cinc que a la vez que servía para la colada, se utilizaba para bañarnos a todos los niños, en sábado. La primera y única radio que tuvimos y que la conservo, el primer televisor, el teléfono que casi siempre estaba al servicio de la familia y vecinos.
Tampoco se hablaba de la guerra, miedo por lo sufrido en la familia de mi madre en Navarra y de mi padre en Murcia, demasiados fusilados en ambas dos familias.
Mismas vivencias de juegos en calles embarradas por las lluvias, en un Cornellá, mi ciudad natal en el que también ha hecho un cambio notable.
Semanas santas, en blanco y negro, así las recuerdo, tristes, oscuras y aburridas.....
Gracias Jordi por tu relato entrañable!!