dijous, 9 de febrer de 2017

Millorar les condicions de treball i de vida de la classe obrera.


Aquest és el fonament de la meva vida política (des dels 16 anys, i enguany en faré 60) i el criteri amb què em posiciono o prenc decisions en qualsevol aspecte de la nostra vida col·lectiva. La meva pertanyença a un partit, el meu vot en unes eleccions, l'assistència o no a una manifestació, la participació en una vaga, la meva opinió respecte a qualsevol tema de política nacional, estatal o europea, té sempre aquesta reflexió decisiva: millora de manera rellevant les condicions de treball o de vida de la classe obrera?. Preciso, com que mai es té informació completa i les decisions polítiques són sempre personals (mai he cregut ni he actuat per "disciplina de partit" (?)), la pregunta que em faig sempre és: crec que millora les condicions de treball o de vida de la classe obrera?

Tota anàlisi i decisió posterior que prenc té sempre com a punt de partida la relació (és a dir, el conflicte) entre "el capital i el treball". Potser per origen familiar (pare treballador del metall a l'Alumini i a la Matacàs i mare treballadora del tèxtil a Can Corrons), potser per les persones que coneixes en la teva trajectòria personal (primer treball com a administratiu a la Matacàs, on vaig conèixer gent com José Cano), potser per edat (vaig començar a militar al 1973, quan encara calia lluitar per la democràcia), potser per la meva condició de cristià (tot va començar després d'una missa de vuit en un dissabte de desembre de 1971) o potser una mica per tot plegat, m'interessa i vull analitzar qualsevol situació política des del punt de vista de la millora o no de les condicions de treball i de vida de la classe obrera.

Classe obrera entesa com a tal: la classe social dels homes i dones que viuen o haurien de viure del seu treball, de les seves mans, del seu talent. No entesa només com els obrers manuals industrials, que és una part important i cabdal de la classe obrera, sinó com totes les persones que viuen del seu treball i no de les rendes de les seves propietats. La classe obrera o la classe treballadora, com un sinònim usat indistintament, inclou el que, amb un intent de "desclassar-la", els mitjans de comunicació conservadors han anomenat com a "classe mitjana", amb la voluntat de dividir el que constitueix la diferenciació central entre els que posseeixen els mitjans de producció ("el capital") i els que treballen per a aquests ("el treball"). Contra els que opinen el contrari, jo crec que és evident que la classe treballadora existeix, que el conflicte de classes existeix, i que aquest conflicte ha de ser el centre, el nucli, el fonament i l'objectiu central de qualsevol proposta política. Des dels meus 16 anys, ni he canviat ni  penso canviar, a aquestes alçades!, d'opinió.

Des d'aquesta premissa bàsica, analitzo també el procés independentista que prioritza una part important del nostre país, tot i que no majoritària. Com vaig explicar en aquest article previ a la consulta del 9-N: "per més que hi pensi, i sense poder fer els múltiples debats a fons que reclamava en el punt anterior, no atino a veure què guanyaríem amb la independència en termes de justícia social o, ni que sigui, en termes de millora de les condicions de treball i de vida de la classe treballadora". Més encara, i la prova la tenim en la divisió clara que es va manifestar en el vot del 9-N i el 27-S, en les comarques més poblades i amb més població de classe treballadora, la independència no és percebuda com un factor clau en la defensa dels seus interessos de classe, en un millor posicionament en el conflicte social. Un conflicte, d'altra banda, que s'ha d'abordar a una escala supranacional, eminentment europeu, i en què tampoc veig cap avanç en aquest camí si, en un hipotètic estat independent, marxem de la Unió o hi tenim un paper poc rellevant.

També  des d'aquesta premissa fonamental, no m'acaba d'agradar que els partits que aspirem a representar els interessos de la classe treballadora, no diguem les coses pel seu nom. No m'agrada que confonguem a la gent a què volem representar: per què aquesta obsessió d'alguns en ocupar "el centre" i pensar només en termes de "classe mitjana", si està formada per homes i dones que depenen del seu salari a final de mes?. Tampoc no m'agrada el diagnòstic amb què alguns enfoquen l'origen dels problemes de la classe treballadora (cronificació de la pobresa, precarietat laboral, desigualtat salarial creixent, etc) plantejant un escenari que jo considero simplista de "els de dalt i els de baix": el conflicte és entre el capital (i les forces polítiques que prioritzen la seva defensa) i el treball (i les forces polítiques que aspirem a representar la classe treballadora). Avui mateix, en Joan Coscubiela en parla de manera magistral en aquest article de la nostra revista Treball: "El treball i la nova política". 

Finalment, també des d'aquesta premissa de millora de les condicions de vida de la classe treballadora, la meva militància a Iniciativa, el meu suport permanent a Comissions Obreres i la meva actuació com a regidor des de 1991 i com a alcalde des de 2011. Millorar les condicions de vida des del punt de vista urbanístic i ambiental (per què, sinó, tant d'interès en la remodelació de les places?) i millorar les condicions de vida des del punt de vista de la igualtat de drets, deures i oportunitats a la nostra ciutat, concretades i expressades en polítiques com la tarifació social, el rescat social o l'impuls al lloguer assequible i social. Un dels articles que més m'estimo d'aquest blog és el que vam elaborar, remarcant aquesta voluntat de cohesió urbana, social i cultural, en Cesc, l'Àngel i jo: "4 dècades d'un Sant Feliu en peu d'igualtat".

Tota una vida política, per tant, sota aquesta premissa, amb aquest únic objectiu, amb aquesta utopia: la millora de les condicions de treball i de vida de la classe obrera. I de la mateixa manera que sé que tot és millorable, també sé que els homes i les dones d'Iniciativa i d'Esquerra Unida a Sant Feliu ens movem sempre honestament, intensament, generosament, amb la mateixa premissa, amb el mateix objectiu, amb la mateixa utopia. Una utopia que, amb els noms que en cada època li anem donant, cerca incansable la democràcia econòmica i la justícia social. I aquest bagatge aportarem, i amb aquesta il·lusió continuarem, en el marc més ampli de treball que construïm per fer Un País en Comú!