diumenge, 22 d’octubre de 2017

"Un sol poble?". Marc Andreu, 15/10/17. Crític.

Foto de Jordi Borràs, de l'article d'en Marc Andreu al gran diari digital Crític.
L’invoca gairebé tothom. Tothom el cita. Tothom el fa servir per portar l’aigua cap al seu molí. Però pràcticament ningú en coneix l’origen ni el seu significat real, profund i primigeni. I, a més, sembla que no es contextualitzen bé les circumstàncies i el moment històric en què va ser forjat. I tampoc es pensa seriosament la projecció que se’n fa en l’actualitat, més en clau propagandística o legitimadora de posicionaments conjunturals o de part que no pas de futur col·lectiu i a llarg termini. Efectivament, un sol poble és el lema o expressió que ja fa temps, i darrerament encara més, ha aparegut en manifestos, titulars i articles de tota mena i està en boca de molts: Carles Puigdemont, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Xavier Domènech, Pablo Iglesias, Ada Colau, Miquel Iceta, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Antonio Baños, Núria de Gispert… Fins i tot Daniel Perales, vocal de Societat Civil Catalana i definit com a “independent d’esquerres” estranyament vinculat alhora a Ciutadans i a la CGT, escrivia ara fa dos anys a ‘El Periódico’: “Una expresión se ha puesto de moda entre los secesionistas catalanes, ‘un sol poble’, dicen, y lo repiten, lo gritan, lo elevan a los altares de los mantras que tan buen resultado les daban tiempo atrás. Pero, igual que Heráclito decía que no era posible bañarse dos veces en el mismo río, los tiempos han cambiado aunque algunos no quieran asimilarlo”.

Encara que de vegades no ho sembli, és evident que els temps han canviat. De fet, ja fa temps que els temps estan canviant. Per regla d’Heràclit i per lletra de Bob Dylan. Per això es fa més necessari que mai analitzar i contextualitzar amb precisió, pensar històricament com faria Pierre Vilar, aquesta simbòlica expressió que defineix Catalunya com un sol poble. I, de passada, intentar fer cas de Salvador Espriu quan a “Assaig de càntic en el temple” apel·la a viure per salvar els mots i retornar el nom de cada cosa. En aquest cas, es tracta de retornar el nom a l’expressió “un sol poble”, ara ressignificada o descoberta per alguns però amb més de mig segle de recorregut i un origen coetani al poemari escrit per Espriu el 1954 i endreçat pel mateix poeta el 1965 per a la veu i la música de Raimon.

“La idea de Catalunya com un sol poble es forja els anys cinquanta i seixanta. El pare del concepte va ser Josep Benet”

Efectivament, la idea de Catalunya com un sol poble es forja en el període clau dels anys cinquanta i seixanta del segle XX. Són les dècades en les quals es gesta el triomf del catalanisme popular i d’esquerres, que tindrà en aquesta expressió una idea nuclear, estretament vinculada a la batalla per l’hegemonia cultural i ideològica del moment, en plena dictadura franquista. Com en tantes altres coses del catalanisme i de l’antifranquisme, el pare de la criatura va ser l’historiador, advocat i activista polític Josep Benet. Ho recull amb precisió Jordi Amat en l’extraordinària biografia ‘Com una pàtria’ (Edicions 62), on fixa el 24 de març de 1968 com la data en què Benet va encunyar públicament, per primer cop, l’expressió “un sol poble”. Va ser a Badalona, durant un acte d’homenatge al centenari de Pompeu Fabra on Benet va compartir taula de ponents amb Manuel Sacristán i Joaquim Molas i on es van llegir poemes enviats expressament per Coloma Lleal, Màrius Sampere, Pere Quart i, de Salvador Espriu, el manuscrit que acabaria titulant-se ‘El meu poble i jo’. Vet aquí el que va dir Benet: “En aquest treball —en aquest combat, diria— ens hi trobem tots els ciutadans d’aquest país nostre que volem viure en democràcia i llibertat. […] Tots reclamant que l’ensenyament de l’idioma català sigui una realitat per a tothom, perquè a Catalunya ningú es pugui sentir discriminat per raó d’idioma. Perquè uns i altres, catalans de llinatge i nous catalans, formem un sol poble”.

Com apunta Amat, no és casualitat que l’objectiu de fer de Catalunya un sol poble fos explicitat per Benet just després de la polèmica intel·lectual mantinguda setmanes i mesos anteriors amb Jordi Solé Tura arran del seu assaig ‘Catalanisme i revolució burgesa’, en realitat un estudi crític sobre el líder de la Lliga Regionalista i president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba. Publicat per Edicions 62 i votat el 1967 com a llibre de l’any i de la Crítica de Serra d’Or per jurats com Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Manuel de Pedrolo, Baltasar Porcel, Joan Triadú, Francesc Vallverdú, Joan Fuster i Joaquim Molas, l’obra de Solé Tura va indignar, en canvi, Benet. Per superficial, històricament poc documentada, menystenidora del catalanisme burgès i portadora del perillós mal d’un “confusionisme” que, segons ell, podia obrir les portes al lerrouxisme i alhora instal·lar en l’imaginari col·lectiu que el catalanisme popular i d’esquerres era una quimera. Amat relata molt bé aquesta polèmica, clau per entendre el catalanisme contemporani. No és objecte d’aquest text, però convindria repassar-la per entendre amb tota la seva complexitat l’acusació de soleturisme que, de manera massa simplista, periòdicament llancen sectors de l’independentisme contra l’esquerra hereva d’aquella que, justament, va barrar el pas al lerrouxisme amb el seu catalanisme popular. Fins al punt d’aconseguir als anys seixanta i setanta, per primera i única vegada fins ara, la fita històrica d’arrabassar l’hegemonia cultural al catalanisme conservador arrelat en Prat de la Riba.

L’aliança entre reivindicació social i nacional protagonitzada a la Catalunya del final del franquisme i de la Transició per una classe obrera i sectors populars en gran mesura d’orígens no catalans sota el lideratge del PSUC, de CCOO, del moviment veïnal, de l’Església més compromesa, de la intel·lectualitat progressista i de tot el que va saber aplegar i representar l’Assemblea de Catalunya no està deslligada de la idea d’un sol poble. Un lema que, recordem-ho, va marcar ara fa 40 anys la gran manifestació de la Diada de 1977: “Més que mai un sol poble”. Benet, un democratacristià d’esquerres, defensor del dret a l’autodeterminació i escollit el 15 de juny de 1977 per l’Entesa dels Catalans com el senador més votat d’Espanya (1,3 milions de vots, al costat de Paco Candel i Alexandre Cirici), encarnava aleshores com ningú (i molt més que Lluís Maria Xirinacs, igualment senador però amb menys de la meitat de vots) la política unitària del catalanisme i l’esperit de la ruptura catalana… fins que va quedar encasellat com a company de viatge del PSUC per maniobres i interessos encreuats de Jordi Pujol, de Josep Tarradellas, d’Adolfo Suárez, de l’anticomunisme d’ERC i del mal càlcul estratègic del PSC.

Derrotat el 1980 en les primeres eleccions catalanes com a independent al capdavant de les llistes del PSUC i, dos anys després, en la primera moció de censura presentada contra Pujol (la segona va ser de Pasqual Maragall, el 2001), l’eclipsi de Benet i l’ensulsiada del PSUC marquen també el declivi de l’hegemonia d’un catalanisme popular que el PSC, vist amb perspectiva, no va saber defensar. El pujolisme va canalitzar bé i hàbilment el sentiment d’un sol poble en la institucionalització de la nova Generalitat i en la construcció de les estructures i de l’imaginari de l’autonomia. Però ho va fer més en la línia del “Som 6 milions” i via TV3 que no pas a peu de carrer, de barri i de fàbrica com requeria la vella divisa pujolista —però d’esperit candelià, amb molta connotació de classe i sostinguda, en la pràctica, per CCOO— que deia: “És català qui viu i treballa a Catalunya”. Efectivament, sense el doble vector social i nacional —se n’hi podria afegir un tercer: el democràtic—, el concepte d’”un sol poble” queda coix i esdevé un significant mig buit fàcilment manipulable en clau exclusivament nacionalista o populista i poc útil per a un dels seus objectius essencials: fomentar la cohesió social.

De fet, i anteriorment a la seva formulació explícita, en Benet la idea de Catalunya, un sol poble és evolutiva però mai deixa de banda l’objectiu de la cohesió social. Neix, just acabada la Guerra Civil, de la convicció que calia superar la divisió entre vencedors i vençuts. I creix, a partir dels anys cinquanta, amb el transcendent doble repte d’aconseguir la cohesió i el progrés socials i fer que la immigració col·labori en la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals. Aquí, el principal aliat de Benet va ser Candel i els seus altres catalans, batejats el 1958 en un reportatge de la revista ‘La Jirafa’ però popularitzats en llibre el 1964. Compatible amb la intenció dels factòtums d’Edicions 62 (entre els quals, Benet) de fer d’‘Els altres catalans’ una fita de la reconstrucció nacional, el cert és que Candel va escriure el llibre en castellà i més aviat pensant en clau de classe. Ho certifiquen els seus dietaris recentment publicats i així li ho va dir a Josep Maria Huertas el 1964 en una entrevista a la revista ‘Signo’: “Ante todo, es una defensa a ultranza del inmigrante pobre, inmerso en el proletariado”. Era, de fet, la mateixa defensa que havia fet Benet a ‘Serra d’Or’ quan, després de les riuades del Vallès del 1962, havia alertat la burgesia i les classes mitjanes catalanes que les víctimes eren de “condició econòmica modestíssima” i “llur immensa majoria eren immigrats, eren aquests altres catalans dels quals ens parlava un dia Francesc Candel”.

“L’adscripció de classe sempre ha prevalgut sobre la nacional (com també ha succeït amb la burgesia)”

Tot plegat evidencia que l’esperit de la divisa “un sol poble”, tan benetiana com candeliana, està indissociablement vinculat en el seu context històric a la presa de consciència nacional i de classe. Un binomi que, en canvi, en l’actualitat no sempre es correspon amb el significat que es dóna a l’expressió “un sol poble”. De fet, tampoc és un binomi certificat amb ponderació al llarg dels dos segles d’història del catalanisme. Al llibre ‘Clase antes que nación’ (El Viejo Topo), una dotzena d’historiadors coordinats per José Luis Oyón i Juanjo Romero analitzen les relacions entre els treballadors, el moviment obrer i la qüestió nacional a Catalunya entre el 1840 i el 2017 i conclouen el que sosté el títol: l’adscripció de classe sempre ha prevalgut sobre la nacional (com, d’altra banda, ha succeït amb la burgesia). Només apunten, amb importància per destacar-ho a la introducció i a la contraportada del llibre, una excepció de sincronització efectiva de les qüestions social i nacional: “La militancia bañada en claros elementos nacionalizadores del PSUC de mediados de los sesenta”. Al seu assaig ‘El llarg procés’ (Tusquets), Jordi Amat coincideix en l’anàlisi quan qualifica de “fita històrica”, assolida pel sòlid aliatge del PSUC i de CCOO, el fet “que un sector majoritari del moviment obrer explotat que procedia de la immigració espanyola naturalitzés en la seva protesta la reivindicació nacional”.

Depassada aquesta fita històrica i perduda, ja en democràcia, l’hegemonia del catalanisme popular en benefici de nou del catalanisme conservador, els vectors social i nacional que vertebraven la idea originària d’un sol poble van entrar progressivament en crisi o asincronia. Hi tenen molta responsabilitat el pujolisme i un sistema democràtic espanyol centralista i de baixa intensitat, però no és tot culpa seva. De fet, els estàndards mínims d’Estat de benestar i l’estructuració del règim autonòmic teòricament havien de reforçar el concepte d’un sol poble. Però, en paral·lel, primer la crisi econòmica dels anys vuitanta i després la irrupció del neoliberalisme i de la globalització van minar la consciència i les organitzacions de classe i van sacsejar la mateixa idea de nació, al mateix temps que la nova immigració, a partir dels anys noranta, despertava tantes solidaritats com recels. Ja en ple segle XXI, la tempesta perfecta en forma de gran crisi econòmica i social, democràtica i d’encaix territorial va agafar el país sense haver actualitzat el ‘hardware’ que li havia permès sortir de la dictadura. El Govern d’Entesa o tripartit d’esquerres va fer feina però no se’n va sortir a l’hora de recuperar l’hegemonia per a un catalanisme popular que necessàriament calia posar al dia. Com demostra la tortuosa història del nou Estatut, ni alguns partits d’esquerres, ni l’oposició de CiU, ni els mitjans de comunicació ni, per descomptat, el Govern espanyol i els principals partits i poders fàctics de l’Estat ho van facilitar.

“El país està partit més o menys per la meitat sobre la independència i té grans desequilibris socioeconòmics”

Caiguda en letargia o simplement retòrica des de feia temps, la idea d’un sol poble el 2010 fins i tot va ser impugnada implícitament per Artur Mas durant l’acte més multitudinari de la campanya electoral que va ensorrar el tripartit. L’hereu de Pujol va arribar a proclamar que volia “un poble poble i no una Catalunya multicultural”. Per contra, cinc anys després, el missatge institucional del president Mas per la Diada del 2015, just abans de les eleccions pretesament plebiscitàries del 27-S, sí va apel·lar de nou al vell concepte: “Sigui quina sigui la decisió, la concòrdia i la voluntat inequívoca de ser un sol poble han de seguir sent el nord que guiï el nostre futur”. Però aleshores aquest futur ja no era el catalanisme popular de Benet i l’Assemblea de Catalunya i ni tan sols el catalanisme burgès de tota la vida, sinó un nou sobiranisme transversal que posa la independència com a única utopia disponible (Marina Subirats ‘dixit’) per a àmplies classes mitjanes i per a un amplíssim moviment social que amenaça l’’statu quo’ constitucional del 1978. Però que alhora serveix també, la independència, com a bandera (per uns) o espantall (per altres) per tapar corrupcions i retallades austericides i per combatre o reconduir el risc d’esclat social o canvi polític revolucionari expressat a les places del 15-M.

Paradoxalment, la Catalunya on s’ha tornat a apel·lar a la idea d’un sol poble ja no ho és tant, almenys si ho llegim en clau de cohesió social i política. De plural, ho ha estat sempre. No és que ho certifiqui la gran manifestació espanyolista del 8 d’octubre a Barcelona, per primer cop capaç de donar rèplica a les grans marxes sobiranistes des del 2012. Ho demostren els números de les eleccions del 27-S i de les consultes del 9-N i l’1-O: el país està partit més o menys per la meitat sobre la independència i té grans desequilibris socioeconòmics i territorials agreujats per la crisi. Va per barris, però només cal voler veure la complexa realitat metropolitana de les ciutats invisibles. A tall d’exemple, es poden comparar en nivells de participació en el referèndum de l’1-O (un 43% de mitjana al conjunt de Catalunya) i en renda familiar disponible per habitant (16.500 euros de mitjana, segons l’Idescat) dues poblacions del Vallès Occidental separades amb prou feines per 10 quilòmetres però que reflecteixen la dualitat del país: Badia (un 19,4% de votants l’1-O i 13.900 euros de renda per habitant) i Matadepera (66,6% de votants i 19.900 euros). I no és qüestió del cinturó metropolità de Barcelona: trobaríem exemples similars entre Girona i Salt, entre Tarragona i els seus barris de Ponent o entre Igualada i diferents localitats de la Conca d’Òdena.

“La CUP i grups trotskistes, més enllà de les proclames, han avalat el full de ruta conservador de JxSí”

A tot això, els espais de transversalitat i unió efectiva en clau nacional catalana són objecte de pressió i d’alta tensió interna i externa. Per part de tothom: si l’expresident popular José María Aznar va profetitzar el 2012 que “antes de romperse España se romperá Cataluña”, la diputada cupaire Mireia Boya retreia el 29 de setembre passat als comuns que “Roma no paga traïdors”. Desballestat i nacionalment desorientat el PSC, dissolta Unió i refundada CDC com a PDECat independentista, la pressió final cau sobre l’espai en construcció de Catalunya en Comú, sobre els hereus directes del PSUC que són ICV i EUiA i sobre el sindicalisme de classe i nacional que singularment representa CCOO. En aquest context, es pot apel·lar encara, o de nou, a un sol poble? Sembla difícil quan, ara per ara, és història passada l’hegemonia de l’esquerra que va fer possible el catalanisme popular i la simultània presa de consciència social i nacional. El relat que ha imposat l’anomenat ‘processisme’ en els darrers anys és que primer calia guanyar la independència i després ja es parlaria del model de país i de tota la resta. Fins i tot la CUP i grups trotskistes, més enllà de proclames anticapitalistes, han avalat aquest full de ruta conservador. Pot ser revolucionari perquè ha posat en crisi l’’statu quo’ de l’Estat espanyol. Però no ho és gens en l’aspecte social perquè ha legitimat polítiques de dretes a Catalunya i perquè tampoc s’ha demostrat que hagi aconseguit ampliar prou la base social independentista entre determinats barris i sectors socials populars. De fet, i nacionalment parlant, l’estratègia processista del “tenim pressa” i del “com pitjor, millor” afavoreix, sense haver calibrat bé la correlació de forces, la involució associada a la suspensió de l’autogovern i a la fractura social i emocional del país. Tenint clar, naturalment, que el responsable primer de tot plegat és l’hostilitat de l’Estat (no pas tot el poble) espanyol.

“L’ANC ha tractat d’emular l’Assemblea de Catalunya, i Òmnium fa memòria de lluites compartides encara que no les protagonitzés”

A l’octubre del 2013, en un article a la revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol, l’historiador Andreu Mayayo deia: “La història ens alliçona que qualsevol projecte del catalanisme polític no es pot fer sense Europa, contra Espanya i, sobretot, fracturant la societat catalana”. Aquest 10 d’octubre de 2017, el mateix Mayayo escrivia a ‘Treball’: “Hem passat d’un projecte polític inclusiu i àmpliament majoritari a un projecte polític sectari, polaritzador i, al cap i la fi, estèril, de fractura interna i de confrontació externa. Davant la divisió entre vencedors i vençuts pregonada pel franquisme, la profunda divisió social i la divisió cultural i lingüística, l’antifranquisme va saber articular un projecte polític democràtic i nacional per a tothom (un sol poble), amb la creació d’organitzacions sindicals i veïnals i amb un suport electoral, en les primeres eleccions del 15 de juny, que aplegava el 80% dels votants (ara també hi ha un 80% que vol un referèndum però pactat amb l’Estat, no unilateral, i amb garanties democràtiques)”. La pugna per recuperar aquest actiu històric és el que porta dirigents sobiranistes de tota mena a invocar l’un sol poble, que l’ANC hagi tractat d’emular l’Assemblea de Catalunya i que Òmnium fes memòria de moltes lluites compartides encara que l’entitat no les protagonitzés.

Aquesta estratègia sobiranista d’apropiació, ressignificació i apel·lació als sentiments nacionals ha estat intel·ligent i efectiva per a la mobilització social però, a la vegada, irresponsable i també espúria socialment. El cas és que bona part de l’esquerra l’ha facilitat en no saber defensar ni actualitzar el llegat del catalanisme popular, que no exclou, sinó tot al contrari, la reivindicació i l’exercici del dret a l’autodeterminació i a decidir-ho tot. Ara potser és tard per tornar a fer de Catalunya un sol poble. Però més val tard que mai si es tracta de salvar els mots i de retornar el nom de cada cosa.

Marc Andreu és periodista i historiador. És autor dels llibres ‘Barris, veïns i democràcia’ i ‘Les ciutats invisibles’, editats per Els Llibres de L’Avenç.

dijous, 19 d’octubre de 2017

"El reconeixement internacional d'un nou estat". Vicenç Fisas. Ara, 28/07/17.

Autoindependitzar-se probablement no suposarà ser reconeguts internacionalment de manera automàtica o en un breu termini, perquè les coses no funcionen així
Foto i article publicat al diari Ara aviat farà dos mesos.


Autodeclarar-se com un estat, ho haig de dir clarament, no implica convertir-se de manera automàtica en un estat, ja que es necessita un reconeixement dels altres per ser-ho de veritat. De fet, la instància que a escala internacional dona aquest reconeixement són les Nacions Unides, primer com a recomanació del Consell de Seguretat i després per l’aprovació de l’Assemblea General (article 4 de la Carta fundacional). Si vols i no pots entrar a les Nacions Unides, no existeixes com a estat, i et quedes en uns llimbs jurídics, com li passa ara a Kosovo, malgrat que molts estats l’han reconegut.

Des del 1990 les Nacions Unides han acollit 38 estats, una quantitat respectable que denota activitat en aquest sentit. Però cal mirar cas per cas per veure el que ha passat, i especialment el que no ha passat i probablement no passarà. D’entrada, 18 dels 38 països esmentats són repúbliques que es van independitzar després de la dissolució de dues federacions. Dotze estats són repúbliques que es van fer independents quan es va dissoldre l’URSS, en un breu període tempestuós però irreversible. Les bàltiques van entrar a l’ONU el 1991, i la resta el 1992. Sis nous estats es van crear i van entrar a l’ONU quan va passar el mateix a l’antiga Iugoslàvia (Bòsnia, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia), tot i que van entrar a l’ONU en anys diferents. Kosovo, com ja he dit, haurà d’esperar. En el cas de l’antiga Iugoslàvia, va ser al preu de diverses guerres, de difícil oblit a Europa.

En sis casos més (Liechtenstein, Mònaco, les dues Corees, San Marino i Suïssa) es tracta de països que ja eren independents i reconeguts internacionalment, però que no eren a l’ONU. Es tractava d’una qüestió de procediment, no de discussió política. En set casos més es tracta de petites illes del Pacífic (Illes Marshall, Kiribati, Micronèsia, Nauru, Palau, Tonga i Tuvalu) que eren colònies dels Estats Units, del Regne Unit o d’Austràlia, i que es van acollir al procés de descolonització i al dret d’autodeterminació reconegut per les Nacions Unides per a aquests casos (article 2 de la Carta, desenvolupat per la resolució 1.514 de l’Assemblea General del 1960 i la 2.625 del 1970). I caldria afegir-hi un país africà, Namíbia, que el 1990 va entrar a l’ONU després de deslliurar-se de l’ocupació sud-africana.

Autodeclarar-se com un estat no implica convertir-se de manera automàtica en un estat
Ens queden sis casos més, que són els més interessants. Dos fan referència a la partició difícil, però amistosa, de Txecoslovàquia, que va donar lloc a la República Txeca i Eslovàquia. No crec que ens hàgim d’emmirallar en aquest cas, tot i que se’n poden aprendre lliçons, ja que Txecoslovàquia no va poder celebrar eleccions lliures fins al 1990. La dissolució es va fer el 1993, i el mateix any els dos nous països ja van entrar a les Nacions Unides. Un altre cas realment singular és el d’Andorra, que va entrar a l’ONU el 1993, després de set segles de no tenir un autèntic autogovern ni Constitució. Tot i que continua sent un coprincipat, és un país independent, té eleccions lliures, el seu propi Parlament i cap de govern. Els altres tres casos de nous estats han estat el resultat de conflictes armats, amb diferents finals, però arrossegant centenars de milers de morts: Eritrea (que s’independitza d’Etiòpia) i Sudan del Sud (que es fa independent del Sudan després d’una llarguíssima i cruel guerra i un acord de pau que preveia un referèndum; tot i que és independent, no ha aixecat el cap i està immers en un nou conflicte). Finalment, ens queda Timor Oriental, excolònia portuguesa i després ocupada per Indonèsia, que va adquirir la independència el 2002, després d’una guerra molt bruta i amb la mediació de les Nacions Unides.

I aquí s’acaben els casos. I torno al començament, amb la primera consideració. El tan debatut dret a l’autodeterminació, amb el qual com a concepte genèric podem estar d’acord molta gent, en la realitat de la política internacional és un dret que s’ha centrat en els països colonitzats, i, en menor mesura, com a derivació de la dissolució de federacions o la partició d’un país després d’una guerra. I les dues resolucions abans esmentades són molt explícites en un punt que no agradarà a molta gent, en referència al dret a la lliure determinació: diuen que tot intent encaminat a trencar totalment o parcialment la unitat nacional i la integritat territorial d’un país o la unitat política d’estats sobirans i independents és incompatible amb els propòsits i principis de la Carta. En altres paraules, i amb això acabo la reflexió, autoindependitzar-se probablement no suposarà ser reconeguts internacionalment de manera automàtica o en un breu termini, perquè les coses no funcionen així, agradi o no, tot i que sempre es pot dir que Catalunya podria crear un nou precedent, però això ja és especular molt. A partir d’aquí, deixo que els lectors en treguin les seves pròpies conclusions, especialment pel que fa al ritme i al mètode de fer les coses a casa nostra

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Cuanto peor, peor: ni independència exprés, ni garrote y tentetieso.

En contra dels objectius i l'estratègia de Sánchez i Cuixart. En contra del seu empresonament.
En contra del "cuanto peor, mejor"

Mai he estat d’acord amb la idea de “xoc de trens” per referir-se al conflicte entre la legalitat constitucional i estatutària vigent i aprovada en referèndum, respectivament, el 1978 i el 2006, i “la legalitat” aprovada per la meitat del Parlament els dies 6 i 7 del mes passat. No és un abstracte xoc de trens, és un evident, concret i duríssim xoc de legalitats, en què la legalitat "de 2017" es vol imposar a la legalitat "de 1978" a partir de les raons i els recursos que assisteixen als diversos actors de l'actual escena política, i sobre els quals tot seguit parlo.

1) Les lleis aprovades per mig Parlament al setembre de 2017.
De la banda de la legalitat aprovada aquells dos dies de setembre exclusivament per Junts pel Sí i la CUP, l’únic argument és el mal govern del PP i l'únic “roc a la faixa” clarament existent és la seva provada capacitat de convocatòria de mig país molt mobilitzat. Una llarga i admirable capacitat des que CDC, al 2012, va decidir (ara no entraré en els motius) fer el pas de la paciència a la independència. Cap altre suport, cap altre aval: per començar, ni un projecte polític clar per a l’endemà (marxem!... on? per fer què?). ni la majoria social necessària per un trencament d’aquesta envergadura, ni el debat polític imprescindible (en termes de pros, contres, incerteses, costos i calendaris) per tenir i consolidar un suport majoritari per fer-lo. Per acabar-ho d’adobar, ni el dret internacional, ni les institucions europees, ni els agents econòmics i socials més rellevants del país, no abonen cap procés unilateral de ruptura. Més enllà de la condemna unànime a la repressió indiscriminada de l’Estat des del 6 i 7 de setembre i del comportament de govern piròman del PP des de la nefasta sentència del TC sobre l’Estatut, cap institució democràtica a Europa o al món “compra” la idea d’una democràcia bananera a Espanya. Si no hi hagués hagut la injustificable repressió del PP amb les detencions del 20-S i les càrregues de l'1-O, quins altres arguments justificarien avui la urgència d'una DUI??? Personalment, tampoc no estic d’acord en l’anàlisi oficial que justifica el salt en el buit d’aquests dos fatídics dies de setembre, segons la qual és impossible un referèndum pactat algun dia amb l’Estat, i que en canvi, afirma que no és impossible aconseguir de manera unilateral la independència de Catalunya. No hi haurà cap procés low cost organitzat des del Govern i els mitjans públics de comunicació, no hi haurà independència exprés amb una base social i argumental tan poc consistents. Hi haurà, de fet ja hi ha, un xoc de legalitats amb un munt de conseqüències que ningú públicament ha calibrat i/o ha explicat amb l’honestedat que seria d’esperar. Per tot això, rebutjo personalment la DUI.

2) La Constitució i l’Estatut, des de la perspectiva de la intransigència.
D’altra banda, la defensa de la legalitat de la Constitució (1978) i l’Estatut (2006) des de la intransigència. En aquesta posició trobem al PP i a Ciutadans, bàsicament, i potser l’ànima més centralista del PSOE. Negant l’existència del conflicte polític provocat per ells mateixos (cepillado de Alfonso Guerra i, sobretot, recollida vergonyant de firmes contra (l’Estatut de) Catalunya al 2004) i ignorant de manera despectiva la veu dels centenars de milers de persones que no volen ser espanyols/es a la força, no han fet més que proveir de raons a la més aviat escassa bossa d’arguments objectius a favor de la independència. Cada garrotada per defensar Espanya, l’han convertit en una garrotada per trencar Espanya. Cada porta tancada, és una nova raó que apressa a marxar. Cada detenció injustificada, és una empenta més del camí que ens porta ningú no sap a on. Fa uns mesos, vaig llegir a l’Ara un article en què l’autor acabava desitjant “tancs constitucionalistes per la Diagonal”... a falta d’arguments millors. Detencions com les d’ahir, actituds com les que té el PP sempre, no fan sinó agreujar la situació i dificultar el clam que, vestit de blanc, va omplir les places de tota Espanya amb el clam “Parlem! Hablemos!”. Tot el rigor de la llei a Sànchez i Cuixart... i tota la màniga ampla de la llei als Ratos, Urdangarins i corruptes mil? I ens demanen que hi confiem? Em sap greu per la coincidència amb el drama dels incendis a Astúries, Galícia i Portugal, però no em puc estar de dir que tenim, a l’Estat, un Govern de piròmans, d’incendiaris, d’irresponsables. La política de garrote y tentetieso via fiscalia i policia és una barbaritat, i més aviat que tard els sectors lúcids del PP i de Ciutadans i alguns barons del PSOE hauran d’acceptar que Espanya no pot ser un projecte estable i volgut de futur basat en l’exercici de la repressió i de la força. Per tot això, rebutjo personalment el 155.

3) La Constitució i l’Estatut, des de la perspectiva de la negociació i la construcció de nous acords.
Però és possible una defensa dels valors constitucionals i estatutaris des d’una perspectiva oberta, tan oberta que proposa la seva actualització per facilitar una solució dialogada i capaç de generar un nou i ampli consens. Una actualització que, pel que fa al contingut, primer hauria de permetre construir (sí, els acords no es troben: es construeixen) acords sòlids sobre, pel cap baix!, llengua, finançament i lleialtat institucional i després, un referèndum pactat amb l’Estat i homologable internacionalment per decidir la relació entre Catalunya i (la resta d’)Espanya. Per dir-ho d’alguna manera, desbordar la Constitució des de la pròpia Constitució. En aquesta posició, i en la meva opinió, trobem als Comuns (que no vam votar a favor de cap de les dues lleis aprovades al Parlament el 6 i 7 de setembre), a Unidos Podemos i, n’estic convençut, a la immensa majoria del PSC i a una majoria important del PSOE. Aquest és, sens cap mena de dubte, el meu posicionament. Aquesta és, espero fermament, la posició que s’acabarà imposant quan, passat el moment de mostrar duresa, tant el sector de la independència exprés com el del garrote y tentetieso, ambdós assumeixin el que ja saben que han d’assumir (país dividit, deteriorament de l’economia, Europa contra la independència i contra la brutalitat policial, etc) i es decideixin a escoltar més enllà dels entorns dels seus propis partits.

Sóc conscient que aquesta tercera perspectiva, en el millor dels casos, provoca avui somriures sorneguers entre els partidaris de la primera i indignació indissimulada entre els partidaris de la segona. Els primers diran que un referèndum pactat és impossible (com si la independència exprés no ho fos amb l’únic roc a la faixa de la meitat de la societat catalana), i els segons diran que la Constitució és immutable (com si les constitucions de tants i tants països no s’haguessin canviat per ajustar-les a les necessitats del moment i les característiques de societats plurals i canviants). Però davant de les dues estratègies tan oposades i tan coincidents del “cuanto peor, mejor”, no hi ha cap altra sortida, i la comunitat internacional no acceptarà cap altra sortida, que construir, primer ponts, i després acords. Construir, sempre construir! I per a tothom i amb tothom, no només per a la meitat i amb la meitat!


Annex: he escrit sovint sobre l'imprescindible respecte a Catalunya i els acords sobre llengua, finançament i lleialtat institucional que se n'haurien de derivar. Aquests són els articles principals en què he anat desenvolupant, des de fa anys, aquesta idea:

dijous, 12 d’octubre de 2017

A Àngel Merino, cor, cervell i motor de les nostres Festes de Tardor!


Ahir vaig presidir l'únic acte a què podré assistir en totes les Festes de Tardor: el merescudíssim lliurament del Mocador d'Honor a Joan González.

Tot i que puc posar el peu a terra amb càrrega parcial i ja puc fer un recorregut d'uns dos-cents metres al voltant de casa, m'és impossible caminar més, i menys encara estar dempeus gaire estona. Així que, en comptes de gaudir de la Diada Castellera d'aquest matí, he volgut participar de les Festes recordant-ne l'origen de la seva configuració actual i retent homenatge a qui tothom reconeix i considera com "el pare de la criatura": Àngel Merino i Benito, regidor de Cultura del nostre Ajuntament entre 1983 i 1991. Justament, gens casualment, quan va començar tot!


L'Agustí Vilar em va presentar l'Àngel Merino en un concert d'en Quico Pi de la Serra al vell Casino Santfeliuenc a la tardor de 1977. Era el màxim dirigent a Sant Feliu de la OICE (Organización de Izquierda Comunista de España), que mesos després s'uniria al MCC (Moviment Comunista de Catalunya), canviaria el nom a OEC i aniria a les primeres eleccions municipals de 1979 amb el nom conjunt de MCC-OEC. Jo estudiava Químiques a la Diagonal i era professor de català a l'Escola Gaudí, i ell era professor d'institut a l'Hospitalet. L'Àngel tenia una personalitat magnètica i em va atrapar. En l'única ocasió en què vaig haver de triar entre els meus estimats i admirats Cesc Baltasar i Àngel Merino (abril de 1979), em vaig decantar per l'Àngel: vaig donar suport i vaig votar a la candidatura del Moviment Comunista a la nostra ciutat. Mesos abans, vaig donar suport i vaig participar activament en la campanya del MCC-OEC per l'abstenció al referèndum de la Constitució, aquell desembre de 1978, amb la bandera tricolor i el lema "Per la República, abstenció!".

A les segones eleccions municipals, les de 1983, ja no hi va haver necessitat d'optar: l'Àngel Merino formava part de les llistes del PSUC!!! Va ser una decisió intel·ligent de l'Àngel i la seva companya de l'anima, la Maria Jesús Bono. Després de la victòria del PSOE al 82 i del tsunami Felipe González i després de la trencadissa del 5è Congrés del PSUC i la presentació de la candidatura del PCC a la nostra ciutat, hi havia incertesa sobre què passaria al maig de 1983... i van decidir sumar-se al projecte comunista més important de la nostra ciutat. I els resultats van ser extraordinaris: amb una candidatura molt bona i un programa impressionant, vam passar de 9 regidors el 79 a 15 regidors el 83! I a primers de juny de 1983, l'Àngel va ser nomenat regidor de Cultura de Sant Feliu. Vist amb perspectiva, estic convençut que la visió i la generositat d'en Cesc van ser extraordinaris.

Però tornem a les festes. Jo vaig néixer a 1957, i ja no vaig viure les festes de la mateixa manera que la meva mare, nascuda a Sant Feliu el 1936. Ella em parlava d'una Festa Major per Sant Llorenç que s'esperaven tot l'any, de balls a l'envelat que s'esperaven tot l'any, de moments de trobada festiva enmig de la misèria de la postguerra, l'únic dia de l'any (juntament amb Nadal) en què es podia menjar pollastre en temps de raccionament, que no es va aixecar fins a 1953. Eren altres temps: els meus pares es van casar tres anys després i van anar de viatge de nuvis... dos dies a Barcelona! Ma mare em parla de la Festa Major Petita el 12 d'octubre, però ni de lluny amb l'entusiasme de la Festa Major de la seva joventut.

Jo, del Sant Llorenç de la meva primera infantesa, en recordo les casetes de tir i les tómboles entre la plaça de la Vila i la casa on vaig néixer, davant del Coro. I els gegants Llorenç i Mercè, i els vermuts que només fèiem en Festes, i els dinars de família a casa, i els campionats d'escacs on jugava el meu pare. I després, des que vaig tenir set anys, els meus estius inoblidables, el meu paradís de la infantesa, a Vilalba Sasserra. No tinc, doncs, vivències intenses de la Festa Major de Sant Llorenç. Tampoc no recordo res especial de la Festa Major Petita.

Als anys setanta, amb una desconeguda recuperació econòmica i l'esclat del turisme, apareixen els anys dels estius buits a Sant Feliu i decandeixen tant la Festa Major de Sant Llorenç com la Festa Major Petita. Amb la transició, grans festes populars reivindicatives avancen que, amb la democràcia que ja avançava imparable per la lluita de la classe treballadora, això també hauria de canviar.

I en aquestes, arriba l'Àngel. Nascut a Navarra, i amb la tradició festiva i cultural de las peñas del seu poble, Armañantzas. Bon coneixedor de Sant Feliu, amb un lideratge molt potent a la Salut i Can Calders, on va formar part del nucli fundador de l'Associació de Veïns, impulsor de la revista Vinya del Puntaire, alternativa per l'esquerra a la revista local Va-i-Ve. I arriba amb un compromís i una idea molt clara, que compartia amb en Cesc i la gent del PSUC, que encara manté: la necessitat de construir un Sant Feliu del que formin part activa i volguda els diversos santfelius d'una ciutat que havia multiplicat per quatre la seva població entre 1960 i 1980.

I amb aquesta premissa al cor i al cap, l'Àngel Merino posa en marxa objectius i mitjans, polítiques i instruments. Pel que fa a aquests, la posada en marxa del Patronat Municipal de Cultura el mateix 1983, amb dos col·laboradors que van ser essencials: Jaume García i Manel Macià. Pel que fa a les polítiques culturals, dos grans vessants: els equipaments i serveis, i les festes populars. El desplegament de serveis en aquells vuit anys és impressionant: creació de l'Escola de Persones Adultes, creació de l'Escola Municipal de Música, creació del Centre de Normalització Lingüística, creació de la Biblioteca Montserrat Roig (tot i que es va inaugurar dos anys després que l'Àngel plegués), etc. No m'estendré en aquest camp, ni en molts altres que tenen encara l'empremta original de l'Àngel, i que ja vaig explicar fa deu anys en aquest escrit del meu blog.

Em vull referir aquí a la seva visió de les festes populars, i especialment de la Festa de Tardor, com a motors de triple construcció: de cultura, d'associacionisme i de sentit de ciutat. I va començar així un llarg seguit d'elements que van donar la volta completament a la nostra tradició festiva, la van enriquir decisivament i són, encara avui, el nucli de les Festes que estem vivint aquests dies. N'esmento alguns:
  • la creació, des de les Festes de Tardor de 1983, del mocador al coll com a element visible de complicitat ciutadana, d'implicació en la festiva mobilització ciutadana, d'identitat de Sant Feliu. Una decisió que completaria l'any 2000, primer com a alcalde, amb la creació del Mocador d'Honor, com a reconeixement de l'estructura festiva a qui les protagonitzen i les lideren,
  • la primera gran figura festiva de la nostra ciutat: la Garsa, presentada a l'octubre de 1984, i que és el símbol indubtable de les nostres Festes de Tardor i fins i tot de la nostra ciutat,
  • els gegants Guillem i Violant de Bar, i la llegenda del Cavaller Guillem, i la dansa representada any rere any a la plaça de la Vila, explicada en titelles any rere any des de 1985,
  • el primer correfoc, que va travessar (que valenta és de vegades la inconsciència) el pas a nivell a les Festes de Tardor de 1986, i que des de llavors no ha parat de créixer,
  • la creació de totes les colles que d'uns anys ençà estan celebrant o celebraran els seus trenta anys d'activitat a la nostra ciutat  (Garsa, 1984; Trabucaires, 1986; completar), i la llavor posada per a la creació de colles que es van anar creant al llarg dels anys noranta (Cremats, 1992; completar), i que són les protagonistes indiscutibles de les Festes de Tardor i de la cultura popular,
  • la incorporació al programa de les Festes de les entitats existents, des de l'ACF del Centre Parroquial, fins al Centre Cultural Recreatiu Joan de Batlle passant per les associacions de veïns, entitats esportives, esplais, peñas andaluses, etc.
  • la consolidació, ampliació i diversificació alhora de l'oferta musical, per a totes les edats i a tots els barris
Tot plegat, amb una visió global del conjunt del calendari festiu de la nostra ciutat (Nadal, Carnaval, Sant Jordi, Fira i Exposició de Roses, Sant Llorenç, Festes de Tardor, Castanyada), però amb la mateixa voluntat que siguin les entitats les impulsores i protagonistes d'aquesta doble perspectiva de la festa com a motor de cultura i de sentit de ciutat.

Aquest gran llegat de l'Àngel Merino es pot resumir en aquest magnífic resum creat i il·lustrat per Josep Muñoz per a "El meu llibre de Sant Feliu", publicat també mentre l`Àngel Merino era regidor de Cultura:


I acabo també amb una menció personal d'agraïment de la influència de l'Àngel en la meva trajectòria professional i política. Primer, en el camp professional: el setembre de 1987, vaig deixar l'ensenyament públic i em vaig incorporar a la direcció del CNL Roses... a proposta de l'Àngel Merino. Segon, en el camp polític: el març de 1991, va ser ell també qui em va proposar, personalment, la meva incorporació com a candidat a les llistes d'ICV... i aquí segueixo fins al maig de 2019.  Referent personal i polític per a mi i per a molta altra gent de Sant Feliu i molt més enllà de la nostra ciutat, només vull afegir i dir ben alt: GRÀCIES, ÀNGEL!

dimarts, 10 d’octubre de 2017

Una Festa de Tardor per a tothom, com ha de ser!

Aquesta és la meva presentació al programa de Festes d'enguany. Unes festes en què no podré participar gaire, a causa de l'accident que vaig patir ara fa justament un mes. Desitjo unes magnífiques Festes de Tardor a tothom, i agraeixo novament, repetidament, merescudament, a totes les colles, entitats, clubs, associacions i demés col·lectius que fan possible aquest immens protagonisme ciutadà a les nostres festes. Tenim una sort que molts desconeixen, però que molts altres sabem valorar.... i molt!!!!

Fraternitat, germanor, companyia, solidaritat són valors que vol transmetre el cartell de la Festa de Tardor d’enguany. Una mà oberta amb uns titelles a cada dit, que ja anuncien una de les novetats: l’inici d’una col·lecció de titelles en paper amb el nostre imaginari festiu, que començarà amb la colla dels Gegants de la Ciutat, i que estic segur que farà les delícies de la canalla.

Teniu a les vostres mans un programa ple d’activitats per a totes les edats, per gaudir en família o amics, amb presència arreu de la ciutat, sense deixar cap barri per visitar; amb la vocació de ser veritablement una festa per a tothom i de tothom. Aquest programa és possible gràcies a la tasca de les entitats i colles, que són, en definitiva, el valuós teixit associatiu que tenim i l’ànima i l’essència de la nostra festa.

Enguany, un nom propi destaca de manera especial, el de Joan González. Un incombustible trabucaire que porta la pólvora a les venes i que vaarribar de Laujar de Andarax -la nostra ciutat germana d’Andalusia- i va trobar en els trabucaires i en l’Hermandad de la Virgen de la Salud, una manera de contribuir a fer de la nostra ciutat, un lloc millor. És per tot això i molt més, que serà un privilegi atorgar-li el merescut Mocador d’Honor de la ciutat.

Convido tothom a fer-se seva la màxima d’aquest any. És la vostra festa, la de tothom, gaudiu-la amb intensitat i espremeu cada moment i cada activitat. I tingueu en compte algunes novetats com el nou final del correfoc que volem que arreli com una nova tradició santfeliuenca: el piromusical. Un piromusical que tindrà lloc a la plaça de l’Estació i del que tan sols us puc avançar, perquè no us el perdeu, que inclourà una actuació musical sorpresa, i de les bones!

Són dies per fer ciutat, per implicar-nos en la vida de Sant Feliu, per sentir molt d’orgull de pertànyer a una ciutat que respira compromís, tradició, festa i alegria. Mocador al coll, barret al cap i domàs al balcó i a cridar ben fort: Visca la Festa de Tardor! Visca Sant Feliu!

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Tres dies d'octubre: Sant Feliu és, per igual, de totes i de tots.



Dimarts, 3 d''octubre. Foto de Samuel Cueva.
Dissabte, 7 d'octubre. Foto de Carme Verdoy.
Diumenge, 8 d'octubre, foto de Dani Maestre.
Escric en dilluns 9 d'octubre, sense saber què dirà demà al Parlament el president Puigdemont. Escric des de les meves més profundes conviccions, com sempre. Escric des de la meva més absoluta estima a totes i cadascuna de les persones que omplien els carrers i l'estació de la nostra ciutat en els tres moments que es reflecteixen a les tres fotos, i a totes i cadascuna de les persones que no van sortir al carrer en cap d'aquests tres moments.

Dic sempre en tots els meus parlaments i en tots els meus escrits que vull una ciutat on ningú és ni sigui més que ningú, on ningú és ni sigui menys que ningú. Siguin quines siguin les realitats, opcions o condicions de cadascú de nosaltres. 

Sóc plenament conscient que el conflicte polític plantejat pel trencament unilateral amb la Constitució i l'Estatut (i que, com tothom sap, rebutjo) del Govern de Catalunya i molt mal enfocat pel recurs primer a una visió restrictiva de la legalitat i després a una repressió policial indiscriminada (i que, com tothom sap, també rebutjo) del Govern d'Espanya pot tenir reflex en la polarització i risc de diversos distanciaments dins la societat catalana i, com que no n'estem al marge, dins la nostra ciutat.

Però sóc plenament conscient que la nostra ciutat és la suma de les persones de les tres fotografies i de les que no surten en cap d'elles. Valoro i respecto les conviccions de les persones que, sempre des dels valors de la democràcia, opten lliurement per la independència, per un nou encaix de Catalunya dins d'Espanya o pel manteniment de l'actual estat autonòmic. Les fotos reflecteixen la pluralitat de la nostra ciutat, però el dia a dia reflecteix també la possibilitat que pluralitat i respecte són possibles, i que la pluralitat i la cohesió són una realitat a Sant Feliu.

A Sant Feliu, i molt especialment al nostre ajuntament, tindrem molt en compte aquesta pluralitat i ens deixarem la pell perquè no comporti distanciaments ni personals ni, sobretot, socials, que impliquin risc de divisió i molt menys de confrontació. Haurem de mantenir i mantindrem una conducta institucional on tothom se senti representat, i on la serenitat i el diàleg siguin sempre, com han estat sempre fins ara, la base del funcionament de la nostra ciutat.

L'Ajuntament, com els carrers, són i han de ser de totes i de tots. La pluralitat s'ha fet molt visible en tres dies d'octubre, però la nostra unitat com a ciutat ha de ser la norma de tots els dies de l'any!!!

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Fet als barris (7/8): a l'octubre, Falguera!



Setè i penúltim capítol de "Fet als barris", el magnífic treball conjunt de Fet a Sant Feliu i Skrei Studio que ha entrat en profunditat a cadascun dels barris de la nostra ciutat.

En aquesta capítol, el barri Falguera. Barri on vaig viure entre 1978 i 1982 (carrer Jaume Ribas) i entre 2005 i 2013 (carrer Sant Josep). Un barri molt viu, amb molt espai públic. Com sempre, en parlen tres veïns: Vicente Toledano, Cristina Martínez i Pili Jiménez. Com sempre, la història del barri a través d'històries personals.  L'evolució del Sant Feliu rural a l'urbà, aconseguir i adecentar els carrers i les places, una associació de veïns històrica i batalladora, els canvis de població, l'esport al barri, el comerç, el mercat dels dilluns, una visió confiada del futur...

Com els altres, no us el podeu perdre!!! I si voleu veure els videos i els apunts posteriors de cada barri, aquí els teniu:

dimarts, 3 d’octubre de 2017

01/10: 1) al final, vaig votar contra la violència indiscriminada, 2) meritòria mobilització del terç independentista de Sant Feliu, 3) no hi ha base suficient per a una DUI.

1) Finalment, vaig votar nul.
Aquí, en el meu blog, he expressat clarament i sovint el que penso, en l'etiqueta "Catalunya/Espanya". De manera més recent:
Però al migdia de diumenge, ja havia vist imatges inadmissibles de violència indiscriminada contra gent que, amb independència de la visió diferent que tinguem de la jornada d'ahir, simplement volia exercir el seu dret de vot. Primer, una trucada del meu fill gran, en Marc. Després, les imatges ja conegudes de violència policial esgarrifoses i inadmissibles en democràcia. Finalment, la compareixença de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. Tant va ser acabar de sentir-la, com canviar d'opinió. Com molta altra gent, que va voler aprofitar la convocatòria per mobilitzar-se contra el PP, per més que ens renyessin les patums de la CUP. Ahir, la millor manera que vaig trobar per mobilitzar-me contra el govern i el partit que agredia injustificadament a ciutadans i ciutadanes de tota Catalunya era votar: en cap cas a favor de la independència, però molt clarament contra els responsables de les càrregues policials d'ahir:

2) mobilització enormement meritòria del bloc independentista a Sant Feliu.
Visc a sobre mateix d'un dels sis locals electorals que hi va haver a la nostra ciutat: el CAS Sant Feliu (Centre d'Atenció i Seguiment a les drogodependències). Vaig veure el grup de gent que a la nit es va reunir davant l'entrada per garantir que el col·legi electoral s'obriria. Vaig sentir els moviments de primera hora del dia, els aplaudiments a l'arribada de les urnes, a l'obertura de les portes. Vaig notar la il·lusió i la determinació de desenes de santfeliuencs i santfeliuenques per convertir en realitat a tota la ciutat el compromís de Junts pel Sí i la CUP amb (el seu) referèndum. Ho explica molt bé l'Arnau Picón en aquest article al Fet a Sant Feliu.

El que veia i sentia ho vaig veure i viure en persona quan, després de sentir la vicepresidenta, vaig canviar d'opinió i vaig decidir votar contra les càrregues policials i els seus responsables. Primer vaig baixar al CAS, però vaig haver d'anar a l'Olorda: sort que m'hi va portar l'Isidre: gràcies mil!!!

A les vuit, vam respirar alleujats finalment perquè ens vam lliurar de la violència policial injustificada que, per exemple, va viure Sant Esteve Sesrovires a la nostra comarca. Vaig parlar amb en Manel Martínez, l'alcalde durant el cap de setmana, i amb en Raül Vidal, inspector en cap de la policia local. Els vaig agrair la seva presència i dedicació perquè fos un diumenge el més normal possible a la nostra ciutat. I vaig sentir també els cants i l'alegria de la gent que va passar del "Votarem!" a l'"Hem votat!".

Vista la repressió orquestrada pel PP i la violència desfermada a tants punts de Catalunya, la mobilització d'ahir va ser un èxit enorme per als partits que hi donaven suport, i un mèrit enorme de la gent que, poble a poble, barri a barri, es va mobilitzar. Mobilitzar 11.300 persones a Sant Feliu, de les quals 9.500 van votar afirmativament a la independència, mostra la força del moviment independentista a Sant Feliu: no hi ha ningú, absolutament ningú, que tingui aquesta capacitat sostinguda de convocatòria. Però les xifres mostren també la seva limitació: al voltant d'un terç del cens de la nostra ciutat. 

Per als altres dos terços, la jornada d'ahir va ser absolutament aliena i van decidir lliurement restar-ne al marge. De fet, tothom ho sabia, i aquest era "el pecat original" de la convocatòria: convocava una part insuficient del Parlament, i s'hi va sentir convocada una part insuficient de la ciutadania. Pensar que a Sant Feliu només hi ha 1.400 persones contràries a la independència i que si més ciutadans i ciutadanes no van anar a votar ara que n'acceptin les conseqüències... també és desconèixer la realitat de la nostra ciutat, del nostre país.

3) sense base suficient per a una Declaració Unilaterial d'Independència.
El percentatge és més o menys el mateix en el conjunt de Catalunya: sobre un cens de possibles votants de 5,5 milions de persones, van votar 2,26 milions, de les quals 2,02 milions van votar sí, 176.000 van votar no i la resta es va dividir entre blancs i nuls, com el meu. En resum: 2 milions per la independència sobre un total de 5,5. Sincerament, amb un 36% de l'electorat es pot pensar que hi ha majoria social per a la independència, base suficient per a una declaració unilateral d'independència? Jo, personalment, estic convençut que no.

Però deixant de banda l'estadística i la manca de base social, em sembla que una DUI està mancada d'una base que jo, personalment, considero imprescindible: base argumental. Vaig seguir tot el dia el programa especial de La Sexta de l'1 d'octubre. En una ronda de respostes a la pregunta "y a partir de ahora, qué?", un dels participants, el filòsof Bernat Dedéu, va respondre el que els marca el guió: "el referéndum es vinculante y hay que proclamar la República Catalana en las 48 horas siguientes a la publicación de los resultados". En el debat, algú li va preguntar si no veia riscos a la DUI, i va dir: "todos sabemos que la libertad tiene un precio".

Doncs bé, ni "todos sabemos" ni todos tenim idea de "cuál es el precio". Perquè, en un moment tan emocional i tan poc racional com el que ens trobem, les implicacions objectives de cada decisió en termes de pros, contres, incerteses, costos i calendaris han estat molt absents del debat polític. Fins i tot de la relació institucional: no pot ser que jo, alcalde de Sant Feliu, demani al meu Govern si els ajuntaments tindrem seguretat financera en el període de transitorietat, i no m'hagi volgut contestar en deu mesos. No pot ser. No pot ser que no sapiguem quin preu hem de pagar per "la llibertat (?)" en la vida diària de les nostres famílies, de les nostres empreses, de les nostres institucions. No pot ser que "todos sabemos" es refereixi (suposo) a una part del país que se sent il.lusionada i té més infornació davant d'una majoria que no té ni il.lusió ni informació. Jo vull suposar que estem governats per persones que, a més d'haver demostrat valor i tenacitat, em demostraran que no són uns inconscients i tenen arguments sòlids i consistents (més enllà de la repressió inadmissible del govern de l'Estat) en matèria de finançament de la transitorietat, d'ubicació d'un nou Estat català en l'economia mundial i el marc de relacions i organismes internacionals, de seguretat als ciutadans de prestacions econòmiques en un marc evident de confrontació amb l'Estat espanyol, i un llarg etcètera que configura el preu que figura que hem de pagar.  Sense base social suficient i sense base argumental consistent, la DUI pot ser només un gest per acontentar a les persones i entitats del món sobiranista, però no per fer una proposta viable i positiva per al conjunt del país.

En aquest escenari, veig imprescindible que els Comuns ens mantinguem on som: en defensa absoluta de la democràcia, davant l'unilateralisme dels uns i l'autoritarisme dels altres, per construir i consolidar escenaris de diàleg i no de confrontació, per millorar en el dia a dia les condicions de vida dels treballadors i de les treballadores de totes les classes, per crear les condicions (encara que es pugui trigar una mica més) per a un referèndum acordat on, amb el temps i el debat suficient, poguem decidir tots -i no només una part- la Catalunya del futur.

dissabte, 30 de setembre de 2017

Es pot parlar de tres grans blocs electorals a Sant Feliu?

Personalment, crec que sí. I en aquest escrit plantejo una mirada sobre els resultats electorals a la nostra ciutat des de les anteriors a 2010 (any de la primera gran manifestació contra la sentència del TC, a la qual vaig assistir) fins ara, totes des d'aquesta hipòtesi que plantejo:
  • un bloc més o menys independentista: CDC en els seus diversos noms i amb la seva pròpia evolució, més ERC, més CUP, més SI a les municipals de l'11.
  • un bloc més o menys d'esquerres i federalista: ICV-EUiA i les candidatures de què recentment ha format part (En Comú Podem i Catalunya Sí que es Pot), Podemos a les europees i PSC,
  • un bloc més o menys de dretes i centralista: PP i Ciutadans.
Amb aquest agrupament, em surt aquest resum dels darrers onze anys. He buscat les dades en aquest enllaç de l'Ajuntament i en altres escrits del meu propi blog. He separat amb una línia gruixuda les anteriors a la mani del 10 de juliol de 2010, i he remarcat les que van tenir la màxima participació: les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, les que havien de ser plebiscitàries i havien de deixar el referèndum com una pantalla passada:

Per completar aquest quadre, cal recordar les dades de la consulta del 9-N. Sobre un padró de 39.889 ciutadans i ciutadanes majors de 16 anys, hi van participar 11.939 persones, amb una participació, per tant, del 29,93%. El Sí-Sí va obtenir 8.391 vots, la suma de No i Sí-No va obtenir 2.917 vots i la resta de combinacions (blanc, nuls, sí-blanc, etc)´, els 631 restants. Fins a la data, el sostre del bloc independentista està en els 8.400 vots del 9-N i en els 8.800 de les plebiscitàries de fa dos anys: entorn d'un terç del cens. A notar també que, fa dos anys, la mobilització de l'electorat va impulsar també al bloc centralista, que va obtenir només 190 vots menys que l'independentista. El 27-S va ser molt i molt polaritzat, i és l'única vegada de les 13 vegades que hem votat en els darrers onze anys, que el bloc federalista va ser el menys votat. Tot i això, fa dos anys, els tres blocs ens vam moure entre un 29,6% i un 33,2%. És rotundament fals, per tant, sempre en la meva opinió, que hi hagi a Sant Feliu una situació polaritzada en base a les estratègies de confrontació del PP i de JxSí+CUP. I més encara si veiem la mitjana de vot en les tretze eleccions: per resumir, mig Sant Feliu vota en clau esquerra federalista, un quart en clau independentista i l'altre quart en clau centralista.

Aquesta és la realitat, agradi o no a qui agradi o no (a mi, personalment, m'agrada... i si no, l'hauria de tenir sempre sempre present). Una altra cosa és com es reflecteixen aquests blocs electorals als diferents barris de la nostra ciutat. Ho resumeixo en unes úniques eleccions, les de major mobilització de tots els electorats, les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, el 27/09/15:

Veient aquest quadre, resultat d'unes eleccions enormement polaritzades des del moment que es van vendre com a plebiscitàries, em ratifico en la meva idea que hi ha un topall per als dos pols més mobilitzats (independentista i centralista) i una gran capacitat de resistència de la majoria social que es manifesta en les altres dotze eleccions, i que el 27-S va rebre "esgarrapades electorals" a banda i banda. La majoria social, d'altra banda, imprescindible per guanyar eleccions en un clima de normalitat a Sant Feliu... especialment, per la part que més directament ens toca, les eleccions municipals.

divendres, 29 de setembre de 2017

Acords i votacions del ple de setembre de 2017.


El ple d'ahir va ser presidit per Lourdes Borrell, tal com vaig explicar en aquest article. Va ser un ple volgudament breu, sense debats polítics i només amb contingut administratiu, com es pot veure. El moment emotiu va ser la concessió del Mocador d'Honor al ciutadà Joan González, una distinció més que merescuda. Per la seva trajectòria com a cap de colla dels Trabucaires, però cal no oblidar la seva trajectòria també al si de la Hermandad de Nuestra Señora de la Salud, la patrona del poble almerienc de Laujar de Andarax, que el va veure néixer. Amics i familiars l'acompanyaven, i tota la ciutat l'acompanyará el dia 11 d'octubre, quan comencin les nostres Festes de Tardor.

La resta de punts van ser aprovats amb un suport unànime o molt ampli. Vull destacar l'explicació donada de les 200 petites grans millores a la via pública acordades al ple de març, després d'una moció presentada per Veïns per Sant Feliu, i de la qual donaré compte properament en el meu blog.

dijous, 28 de setembre de 2017

Clic i pala: propostes a la primera quinzena d'octubre, votacions a la segona quinzena de novembre.


Què és "Clic i pala"? És el nom que hem donat a la tercera edició de propostes i decisions ciutadanes sobre les obres d'estiu, de cara ja a al 2018.

Una mica de memòria:

Un resum de calendari:
  • les propostes: tothom, ja sigui persona o entitat, pot presentar la seva idea o proposta d'obra fins al dilluns 16 d'octubre a mitjanit. Encara queden 19 dies!!!
  • les votacions: entre el 10 de novembre i el 4 de desembre. La major part de persones votaran per internet, però també es podrà votar en persona a la planta baixa de l'Ajuntament. Entre la fase de proposta i la de votacions (entre el 16 d'octubre i el 10 de novembre), els serveis tècnics municipals faran una primera avaluació i avantprojecte de les propostes presentades i validades.
  • el resultat: es farà públic el 5 de desembre.

Una novetat important:
  • Atenent una petició de molta gent, les propostes presentades en els dos anys anteriors es consideren "vives" i no cal tornar a presentar-les. Són nou propostes que s'incorporen directament i que fan referència a asfaltats, pipicans, placetes, voreres, cruïlles i carrils bici que es poden consultar aquí.

Et convido vivament a participar-hi!!!

dimecres, 27 de setembre de 2017

Alcaldia accidental accidentada.

Setembre acaba amb un ball inèdit d'alcaldes i alcaldesses. En un mes, Sant Feliu haurà tingut dos alcaldes i dues alcaldesses al capdavant del govern local:

  • entre l'1 i el 10 de setembre, jo era de vacances (em vaig quedar a Sant Feliu gairebé tot l'agost) i l'alcaldessa era la Lídia,
  • l'11 i el 12 de setembre, l'alcalde vaig ser jo.... però a les 10 del vespre del dia 12...... catacrack!!!!
  • del 13 al 22 de setembre, l'alcaldessa va tornar a ser la Lídia, però.... divendres 22, al matí, la Lídia va portar al món la seva segona filla, l'Elna
  • des del 23 de setembre, l'alcaldessa és la segona tinenta d'alcalde, la Lourdes Borrell. Però... com que tenia un compromís anterior, aquest cap de setmana que ve és fora,
  • del 29 de setembre al 2 d'octubre, per aquesta causa de força major, l'alcalde serà... el tercer tinent d'alcalde, el company Manel Martínez
  • a partir del 2 d'octubre, fins que jo em reincorpori (no és previsible que ho faci a curt termini),  la Lourdes Borrell tornarà a ser l'alcaldessa. La Lourdes serà, per tant, l'alcaldessa durant les properes Festes de Tardor. Jo espero reincorporar-me, ni que sigui progressivament (creuo els dits!) al llarg del mes de novembre.
La feliç maternitat de la Lídia comporta alhora una certa reestructuració de les seves responsabilitats:
  • el portaveu del grup municipal d'IC-EUiA serà en Manel Leiva,
  • la presidència de l'Àrea de Territoria, Sostenibilitat i Activitat Econòmica, també serà del Manel Leiva,
  • "el tall" de la regidoria d'Urbanisme (aprovació de projectes, seguiment d'obres, atorgament de llicències, etc), el portarà Josep Maria Rañé,
  • la regidora de la Dona i de Polítiques d'Igualtat, serà Maria Cinta Daudé,
  • la regidoria de Joventut, anirà a càrrec de Mireia Aldana,
  • finalment, la regidoria de barri de Falguera serà assumida durant els quatre mesos del permís de maternitat la portarà Manel Leiva, veí del barri, com la Lídia.
Aquesta situació és previsible que s'allargui quatre mesos. Quan hagin passat, ens plantarem ja a febrer de 2018, a només quinze mesos de les municipals de 2019. 

Seran, sens dubte, quinze mesos d'una activitat trepidant: quin serà l'escenari de la política catalana i espanyola després del conflicte de legalitats (m'agrada més que "xoc de trens") de diumenge que ve? en un escenari de previsibles eleccions catalanes, quines candidatures finalment hi haurà? com es traduiran aquestes candidatures en les municipals del 19? quines persones aniran ja sortint per tenir temps de donar-se a conèixer de cara a aquestes municipals? què faran les candidatures estrictament locals que es van presentar al 2015? com afectarà a les municipals del 19 que es facin conjuntament amb les eleccions europees? El més probable, com ja va passar a 1999, és que les municipals s'ajornin quinze dies per fer-les coincidir amb les europees, que ja tenen data establerta: 9 de juny de 2019.

Però això ja són figues d'un altre paner: avui només volia recollir i informar de les imprevisibles conseqüències d'una alcaldia accidental... molt accidentada.

dilluns, 25 de setembre de 2017

01/10: si puc, em mobilitzaré contra el PP, però no aniré a votar.

Primer que tot, vull dir que aquest article l'he escrit en clau absolutament personal, i no reflecteix el criteri de ningú més que el d'un ciutadà que transitòriament fa d'alcalde de la seva vila.

1) Si puc.
Des de divendres, 15 de setembre, convisc amb una barra de titani de 405 mm de longitud i 10 mm de diàmetre, implantada a l'interior de la meva tībia de la cama dreta. Tres dies abans, un ciutadà distret em va atropellar involuntàriament al pas de zebra que uneix el passeig central de Comte Vilardaga amb Matilde Bertran, una cruïlla molt transitada del Mas Lluí. Tíbia i peroné trencats i la posterior operació del dia 15, després de la qual hauré de fer (i faré!) "molta bondat". Encara sóc al Broggi, fins que no hi hagi cap risc d'infecció en la zona de la carn i la pell que vaig perdre a l'impacte. Per tant, encara no sé ni quin dia sortiré del Broggi ni quanta estona podré estar dempeus diumenge que ve, encara no sé on podré ser l'1 d'octubre.
Imatge extreta d'una cerca a Google.

2) Em mobilitzarè contra el PP.
Hi ha raons a gavadals per mobilitzar-se, per protestar, per sortir al carrer contra el PP, el gran i principal responsable de la situació que vivim, situació portada fins al paroxisme amb les detencions de dimecres passat. Raons ja llunyanes, des de la campanya contra (l’Estatut de) Catalunya de 2005 i el seu recurs al Tribunal Constitucional, volent anul•lar així la voluntat del Parlament i de la ciutadania del nostre país. Raons recents, des de la lectura volgudament i extremadament restrictiva de la Constitució per tal de fer impossible avui el necessari referèndum acordat al nostre país, fins a les imatges impensables i que se li giraran en contra de setge judicial i policial des d’alcaldes i alcaldesses fins a impremtes, com hem pogut veure a Sant Feliu. Atacs intolerables a la llibertat d’expressió. I les raons més recents: que no veuen que amb presos per raons polítiques, sense la comissió de cap delicte, només fan que tirar llenya al foc que haurien d'estar intentant controlar??? Amb tot el respecte als milers de bona gent que voten PP i assumeixen el seu projecte polític (a Sant Feliu hem tingut i tenim bons regidors del PP a l’Ajuntament!), però amb la claredat i la contundència necessària, cal denunciar amb rotunditat que els seus dirigents ens han portat fins al fil de l’abisme, i que no volem que ens hi continuïn portant. Jaume Bosch ho expressava ahir molt bé a la Plaça de la Vila.

I per reivindicar el que Catalunya exigeix i es mereix, i el que el PP sistemàticament li ha negat: respecte i reconeixement. A centenars de milers de persones ens remouen intensament per dins els greuges del PP a la nostra llengua, a la nostra cultura, a les nostres infraestructures, a la nostra realitat econòmica (corredor mediterrani per Madrid???), al nostre govern, a les nostres institucions, al nostre Estatut, als nostres veïns i veïnes! Sortiré al carrer, si puc, per dir prou, per dir ja n’hi ha prou. Les detencions de dimecres només han fet que vessar el got!!! Cal un nou govern a Espanya, capaç de tenir i generar respecte i reconeixement a Catalunya, amb voluntat de recuperar la voluntat de pactes de la Transició, que el PP aquesta setmana passada ha acabat de dinamitar.
En 2006, presidente, recogiendo firmas contra (el Estatut de) Catalunya, ahí empezó usted a destrozarlo todo. Foto de El País.


3) però no aniré a votar.
Si puc, participaré en les previsibles mobilitzacions socials que ompliran Catalunya l’1 d’octubre. Però no aniré a votar. Les barbaritats recents del PP no em fan canviar d'opinió.

En primer lloc, amb el cap. Potser perquè escric des de l’Hospital, em surt una anàlisi en termes de diagnòstic i tractament. En la meva diagnosi de com hem arribat aquí i qui en té les principals responsabilitats, sempre hi ha el govern del PP, com tot just acabo d’explicar. No comparteixo altres diagnòstics que altres donen per inqüestionables (som una colònia, fa tres-cents anys que ens oprimeixen, són iguals el PP i el PSOE (quina barbaritat!), la democràcia espanyola és i serà sempre irreformable i de baixa qualitat, etc) i que conclouen que el problema és Espanya. Per tant, en la meva diagnosi, el problema ens ve del govern del PP i el tractament és fer-lo fora a les urnes. En la meva opinió, diagnosticar que el problema és Espanya és un error garrafal i que el tractament sigui marxar-ne a la brava em sembla més garrafal encara. Tenim un problema de mal govern, no d’un Estat fallit del qual és urgent marxar. Per tant, davant d’un referèndum promogut només per qui planteja un diagnòstic i un tractament que no comparteixo, me’n quedo al marge.

En segon lloc, amb el cor. Jo, personalment, no em veig amb cor de fer cap proposta a l’ajuntament sense valorar-ne i compartir-ne amb la ciutadania pros, contres, incerteses i costos. No em veig, senzillament, amb cor de simplificar la realitat i amagar-ne la complexitat. Per arribar al cor de la gent, no cal apropiar-se indegudament de paraules que són de tots: excepte els feixistes, tots estimem, amb diverses maneres, Catalunya, la democràcia, la llibertat. Jo no em veig amb cor de dir a ningú que voti sense informar-li de les implicacions del seu vot, jo no seria capaç de mirar als ulls a ningú per dir que votés a cegues. Jo no vull renunciar a la meva capacitat de decidir, però cap campanya publicitària em pot demanar que renunciï a la meva voluntat de decidir amb la informació que jo cregui necessària per fer-ho. No vull renunciar al meu dret a fer les preguntes adients i esperar les respostes necessàries. Vull saber què em proposen que hi ha al davant, els que només em diuen i tornen a dir tot el dolent que hi ha al darrere. Sense informació suficient i sense deliberació democràtica, jo no vull participar en un referèndum que només interessa a qui el promou, però que ens afecta directament i greument a tots i a totes. Jo vull un referèndum que sigui un referèndum, no una convocatőria express fruit d'una estratègia "ara o mai" que ni és l'única possible ni comparteixo. En la convocatòria del dia 1, ni em veig amb cor de votar a cegues ni de demanar a ningú que voti a cegues. També per això, no hi aniré.

En tercer lloc, per les meves conviccions sobre quines coses cal fer i sobre com cal fer-les. Comparteixo la idea que, on la injustícia és un fet, la rebeldia és una obligació. Però no comparteixo ni de lluny la idea que hi ha lleis per complir i lleis per no complir. No comparteixo que la Constitució o l’Estatut siguin lleis injustes que cal desobeir, ni molt menys el precedent creat per poc més de la meitat del Parlament que, si algú considera injusta una llei, és legítim desobeir-la. Per què, doncs, cal obeir les lleis proclamades per aquest Parlament, el qual desobeeix les lleis proclamades democràticament per altres? No sóc advocat ni pretenc fer-ne, però carregar-se un marc legal plenament democràtic sense cap suport legal reconeixible més enllà del que justifica a qui se'l carrega, em sembla un despropòsit monumental. Qui es creu, a part de qui ho diu sense ni posar-se vermell, que hi ha dret internacional que avala que convergents, esquerra i cupaires puguin trencar a la brava un estat de dret reconegut unànimement com a tal? I em són igual els carrers que s'omplin cada 11 de Setembre: la raó no es té perquè siguin més els que criden que els que callen! Què cal fer, per a mi? Guanyar les majories suficients per canviar les lleis que considerem que cal canviar. I com? Sense emmordassar les veus discrepants, garantint el debat suficient de pros, contres, incerteses i costos de qualsevol opció, millorant la democràcia amb més democràcia. Ni de lluny amb l’espectacle del 6 i 7 de setembre, que em va semblar absolutament penós. Però que a més em vulguin fer combregar amb les seves rodes de molí, per aquí ja no hi passo.
Foto del diari Ara.


En quart lloc, pel projecte polític que m’interessa. El projecte polític que m’interessa busca la democràcia econòmica i la justícia social en un món globalitzat i en una Europa forta i justa, el projecte polític que m’interessa busca una manera més sostenible de crear riquesa i una manera més justa de distribuir-la. El projecte polític que m’interessa ha de regular molt més la dinàmica “dels mercats” i ha de posar sota control públic els sectors estratègics i claus per garantir que l’economia estigui al servei de la gent, i no a l’inrevés. M’interessa un projecte polític en què les fronteres nacionals es disolguin en un projecte europeu que coordini realment des de les polítiques fiscals fins a les de defensa, cedint sobirania a un veritable govern europeu per dalt, que sigui capaç de controlar democràticament un marc d’economia mixta i reforçant el paper dels municipis per baix, que siguin capaços de crear els marcs on cada persona pugui crear i tirar endavant el seu projecte vital. M’interessa una Europa més roja i més verda amb una majoria social i electoral que la sustenti i la consolidi. Digueu-me utòpic, però en les meves utopies mano jo. No veig en què ajuda al projecte polític que vull, avalar amb la meva participació a l'1-O la creació de noves fronteres en comptes de facilitar la superació de les existents. I si no ajuda, a mi, no m’interessa.

Pel cap, pel cor, per conviccions, per projecte polític: quatre raons personals, que poden agradar o nom, convèncer o no, però que fonamenten la meva decisió estrictament personal, digui el que digui el meu entorn, de no anar a votar.

Però deixeu-me acabar amb una cinquena raó que no és personal, però que per a mi em sembla fonamental: per dignitat institucional, per la dignitat de l’Ajuntament de Sant Feliu i del seu alcalde. El dia 10 de novembre de 2016, la Generalitat  va presentar al Consell Comarcal el procés participatiu www.governslocals.cat, que pretén definir el paper dels ajuntaments de la Catalunya "del futur". En el torn de precs i preguntes, vaig preguntar que, en els mesos de trànsit a la nova legalitat catalana (lleis de transitorietat, d’hisenda i de seguretat social), com garantiria la Generalitat la suficiència financera dels ajuntaments, atès que una part important dels nostres ingressos provenen de l’Estat. No és un tema menor: entorn del 22% dels ingressos ordinaris de l’Ajuntament vénen de l’Estat, i que les ciutats funcionin “com sempre” depenen de la seguretat en el cobrament d’aquest ingrès. Estic convençut que era una pregunta pertinent, adreçada en acte oficial a la persona responsable: no una consulta despatxable en una conversa de cafè. Més de deu mesos després, l’alcalde de Sant Feliu no té cap resposta del seu Govern. Reconec que en una visió simplista de les circumstàncies i amb un discurs adreçat només als convençuts, poden haver-hi preguntes incòmodes. Però considero inadmissible que el Govern d’un país no expliqui a un alcalde que ho pregunta com en garantirà el finançament que necessita el seu ajuntament per donar els serveis que corresponen a la seva ciutadania. Quan un Govern que no fa el que li correspon (respondre i donar  seguretat als ajuntaments), entra en jardins que crec que no li corresponen (decidir quines lleis cal complir i quines no), a mi, que no em demanin que els acompanyi.

Per tant, si puc, el dia 1 d’octubre em mobilitzaré contra el PP, però no aniré a votar. I que cadascú actuï segons la seva lliure i personal consciència.

diumenge, 24 de setembre de 2017

24/09: discurs de Jaume Bosch, en la concentració convocada per la Taula Local pel Referèndum.

Foto i text extrets del diari digital comarcal ElBaix.cat


1. Catalunya està vivint uns moments excepcionals:
– registres d’impremtes, aquí mateix a Sant Feliu.
– requisa de material.
– detencions de càrrecs de govern i treballadors públics , obligats alguns a declarar emmanillats davant el jutge.
– alcaldes i alcaldesses cridats a declarar.
– acusació de sedició contra la gent que s’ha manifestat aquests dies.
– intervenció de les finances de la Generalitat.
– intent de prendre el control dels Mossos d’esquadra.

I ahir Mariano Rajoy deia que “a Espanya hi ha una democràcia admirable”. Patètic. Però fixeu-vos : els que diuen que actuen per defensar la legalitat no tenen cap escrúpol en vulnerar-la.

Dos exemples:
– nombrosos juristes, entre ells catedràtics de Dret Penal, han afirmat que el delicte de sedició en cap cas és aplicable al que està passant a Catalunya. I a sobre, la denúncia ha estat presentada pel Fiscal general de l’Estat que ha estat reprovat pel Congrés de Diputats: el que hauria de fer és dimitir de forma immediata.
– o el cas de l’intent de controlar els Mossos d’esquadra: un fiscal no pot decidir que quedin a les ordres del Ministeri de l’Interior. Perquè l’Estatut ,en el seu article 164, que el Tribunal Constitucional no va anul·lar, estableix que els Mossos mantenen la seguretat a Catalunya i depenen de la Generalitat.

Però la cosa va més lluny: s’ha parlat molt els darrers temps que el Govern de l’Estat podia agafar competències de la Generalitat o suspendre l’autonomia aplicant l’article 155 de la Constitució.

Ara està fent una cosa pitjor: fer-ho per la porta del darrera. Perquè per aplicar l’article 155 hagués hagut de posar-ho a debat al Parlament espanyol , explicar què volia fer i tots els grups s’hagessin hagut de retratar.

Ho ha denunciat el catedràtic de Dret constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo: Rajoy “no quiere decir ni el qué ni el cómo de lo que pretende hacer. Su propósito es crear una suerte de vacio que le permita actuar sin control jurídico alguno. La mostruosidad jurídica no puede ser mayor. Por no hablar del destrozo que supone para nuestro sistema democràtico”.


2. Aquest atac a l’autogovern afecta a totes les persones que vivim a Catalunya:
– a les que volen la independència i a les que voldrien mantenir la vinculació amb Espanya amb una relació federal o confederal.
– a les que consideren el referèndum amb prou garanties per ser reconegut per la comunitat internacional i a les que pensen que no les té.
– a les que volen anar a votar el 1 d’octubre i a les que dubten o fins i tot a les que no hi volen anar.
– ens afecta a tots i totes!!!.


3. I afecta també als drets de la ciutadania de tot l’Estat espanyol:
– ja hem vist actes prohibits a Madrid, a València o a Saragossa.
– i el delicte de sedició es podria aplicar si es repetissin mobilitzacions massives com les de Nunca mais a Galícia o del 15 M a tot l’Estat.
– o es podria aplicar als veïns i veïnes de Múrcia que lluiten, com nosaltres, pel soterrament de les vies del tren.


4. Però alhora passen coses positives: la solidaritat amb els nostres drets s’estén per tot arreu.
-hem vist les manifestacions als Països Catalans: a València, a Palma o a Perpinyà.
-hem vist manifestacions a la Puerta del Sol de Madrid i a moltes ciutats espanyoles.
– i ara, a aquesta hora, a Saragossa, es fa una assemblea de parlamentaris i càrrecs públics locals, en la que participa el Manel Martínez de l’Ajuntament de Sant Feliu, amb presència de Unidos Podemos, Catalunya en Comú, el PDCAT, ERC, Compromís pel País Valencià, MES de les Illes, el PNB( i aquests són molt importants…) i altres grups. S’està aprovant un manifest que exigeix diàleg i diu de forma textual: “emplazamos al Gobierno del Estado a cesar en su política de excepcionalidad y represión”.
– i a Europa , una cinquantena d’eurodiputats i eurodiputades de divuit estats diferents exigeixen al govern del PP que aturi les mesures repressives.

Alguna cosa es comença a moure. La Comissió Europea ha passat de dir que és un tema intern espanyol a que els preocupa el que està passant a Catalunya. No sembla molt, no és gaire, però en llenguatge diplomàtic estan dient-li al govern espanyol que els preocupa la seva negativa a negociar res.


5. I la nostra resposta ha de ser la unitat i la mobilització.

La unitat que es va expressar en el Pacte Nacional pel Referèndum fa uns mesos i que estava trencada, i ara s’ha refet.

La unitat que expressa el declaració de la Taula de Sant Feliu que s’ha llegit.

La unitat que es va poder veure en l’acte dels periodistes catalans amb un manifest llegit per professionals de ideologies ben diferents com la Mònica Tarribas i el Jordi Évole.

O la unitat de l’acord entre ANC, Òmnium , CCOO i UGT per impulsar mobilitzacions conjuntes.

I calen mobilitzacions:
– com la que estem fer ara.
– com les que estan fent els estudiants i les estudiants de les Universitats catalanes.
– com les que ha protagonitzat la gent davant del Departament d’Economia, del Tribunal Superior de Justícia o de la Ciutat de la Justícia.
– com les dels pagesos amb els tractors o les dels estibadors del port.
– com les dels sindicats, dels col·legis professionals, de la gent de la cultura..
– com les que farem aquesta setmana.

Unes mobilitzacions que han de ser massives i pacífiques.

Ens miren molts ulls i no ens podem equivocar. El nostre èxit és la protesta pacífica, sempre pacífica!.

L’error del PP, en canvi, són els vaixells plens de policia als ports, amb el Piolín inclòs, o les caravanes de vehicles policials que envien a un territori que no coneixen, o les detencions de càrrecs democràtics: cada imatge d’aquestes els hi resta suports a Europa, els deixa en ridícul. Per això nosaltres no ens podem permetre ni una errada.

I hem de saber que després ha de venir la negociació. No sabem què negociarem ni amb qui negociarem, però caldrà dialogar.

Ens diuen que el dret a decidir no existeix i que el dret a l’autodeterminació no es pot aplicar a estats del primer món. Però el Quebec , al Canadà, i Escòcia, al Regne Unit, han exercit aquest dret. I si a Escòcia hagués guanyat el sí, avui seria un estat de la Unió Europea i miraria com el Regne Unit en marxa. La diferència entre el Regne Unit i Espanya és que el Partit Conservador britànic és molt de dretes però ha viscut sempre en els valors democràtics. El PP és hereu del franquisme i se li nota. Els seus gens franquistes l’impedeixen negociar i l’impulsen a pensar que davant la discrepància només es pot aplicar la repressió.

Els problemes polítics es solucionen fent política, no amb tribunals, policia o multes.

Deia Vicent Andrés Estellés que “el que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”.

Aquests dies estem sentint més que mai que som poble. Un sol poble que té dret a decidir el seu futur i que vol fer-ho de forma democràtica en un referèndum.

I que alhora vol acabar amb les retallades al seus drets socials, vol defensar els serveis públics, vol lluitar contra la pobresa, vol acollir els refugiats i vol fer fora els corruptes de la política.

No vàrem lluitar contra el franquisme per a que ara els seus hereus ens intentin limitar els drets i l’autogovern.

El dia 1 sortirem al carrer. I a Sant Feliu hem de ser milers ! Perquè Sant Feliu sempre ha estat una ciutat valenta, lluitadora i solidària!.

Visca Sant Feliu!

Visca Catalunya lliure!

(L'única cosa que jo hauria fet diferent és acabar dient el visca que a tots ens agermana: Visca Catalunya!)