dissabte, 24 de juny de 2017

La meva visió personal del referèndum (a favor) i la independència (en contra).

Fa tres mesos, el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat va publicar el darrer baròmetre d'opinió política. Més de 100 pàgines que reflecteixen l'opinió de 1.500 persones de tota Catalunya entorn de moltes variables de l'actualitat política a Catalunya i també al conjunt d'Espanya. Retrata molt bé un moment decisiu del nostre país. També l'opinió, a març de 2017, de dos temes que marcaran els propers cent dies: la realització del referèndum, i el sentit del vot en una papereta.

Dues taules, extretes del mateix baròmetre, mostren l'estat de la qüestió, en resposta a les dues preguntes que hi figuren:
 
 

Les dues taules es comenten per sí soles. Pel que fa al referèndum, dues quartes parts donen suport al referèndum unilateral, una quarta part a un referèndum acordat i l'altra quarta part rebutja qualsevol referèndum. Pel que fa a la independència, avui guanyaria el "no" per poc mès de quatre punts. Aquesta és la realitat que es desprèn de 1.500 entrevistes de fa tres mesos. Ni és "la" realitat ni són les dades d'avui en un moment trepidant. Aquest és, també, el meu retrat: favorable al referèndum i contrari a la independència. Avui, el retrat i la voluntat de la majoria.

Favorable al referèndum.
Reitero: sí al referèndum, no a un nou 9-N, per més gent que hi participés. A mi, personalment, (tot aquest article està en clau personal), m'és igual que sigui acordat amb l'Estat o no: el que vull és que sigui reconeixible i homologable com a un referèndum, que no sigui "una altra cosa". Per part de qui? Vist el desacord amb l'Estat, homologable pels organismes internacionals a què (suposo) aspirem a formar part (des de la Unió Europea fins a l'ONU): si pretenen "internacionalitzar el conflicte", com a mínim que tinguin en compte aquesta perspectiva. Com? En Jaume Bosch, des de les seves responsabilitats al Pacte Nacional pel Referèndum (PNR), ho explicava en aquest rigorós article. A nivell més casolà, jo també en vaig parlar al debat de mig mandat. Hauré d'esperar a la presentació del web www.garanties.cat el proper 4 de juliol per veure si ens trobem davant d'un referèndum o davant "d'una altra cosa".

Sóc favorable al referèndum, però molt respectuós amb qui, des d'arguments democràtics, el posen en qüestió. És evident que un referèndum unilateral no és "un cop d'estat" com afirmen ridículament alguns opinadors de voluntat i mentalitat incendiària. Però també és evident que és una patada al cul a l'Estatut de Catalunya (EAC) de 2006, votada... en referèndum (!!!) per la ciutadania de Catalunya. El Parlament de 2017 passant-se per l'arc de triomf la voluntat del Parlament i de la ciutadania el 2006: inaudit!!! Comprenc els qui neguen el referèndum perquè no és una desobediència a l'Estat... sinó una desobediència a les pròpies institucions i la ciutadania catalanes. Diuen: si "love democracy. respect democracy".  I tenen raó.

Però, si bé el referèndum no és -per a mi, insisteixo-, l'única sortida democràtica al conflicte creat pel PP amb el seu recurs al'EAC i després sorprenentment aprofitat per CDC per "matar al pare", crec honestament que és la solució millor. Assumeixo, en aquest sentit, el Manifest del Pacte Nacional pel Referèndum, que vaig signar immediatament.

Contrari a la independència.
El mes que ve faré 60 anys i al desembre en farà 46 del que jo considero el meu primer acte públic de caràcter (pre)polític. Temps més que suficient per conèixer i valorar diferents punts de vista polítics, econòmics i socials. Des de ben jove, m'han preocupat els problemes de la desigualtat social, les seves causes i les alternatives polítiques per fer-hi front. Vaig entrar en contacte a COU amb els comunistes i després, a la Matacàs i a la universitat, amb els comunistes. El meu referent era el PSUC i homes com José Cano. Mort ja el dictador, vaig entrar en contacte amb els socialistes (primer partit al que em vaig afiliar) i els primers indepes, en l'entorn del reciclatge de català, del que vaig ser coordinador a Sant Feliu. El conflicte social és el meu bateig en política, i les vagues del Baix Llobregat i les manis de l'Assemblea de Catalunya de 1976 són la meva primera escola. El PSUC ho protagonitzava (pràcticament) tot. "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia". I- inde- independència??? A Canet jo cridava "ea, ea, ea, PSAN me la menea". En la meva anàlisi global, la utopia era el socialisme, i en la meva anàlisi local, l'objectiu era la recuperació de la democràcia i de la república derrotada al 36. En la meva anàlisi local, no hi havia ni 300 anys d'ocupació ni d'heroica resistència, ni cap necessitat d'analitzar la lluita de classes des d'una perspectiva estrictament catalana. Entenc que altres persones sí, però jo no. Ni llavors, ni ara. Per trajectòria i formació política, per tant, m'és aliè l'objectiu polític de la independència de Catalunya.

Anem al present. De fet, les raons per votar "no" a la independència ja les vaig detallar quan vaig explicar, en aquest article, el meu "sí-no" a la consulta del 9-N. En dos anys i mig, les raons que hi detallava continuen sent vàlides per a mi:
  • no em vull equivocar d'adversari: Espanya no és, per a mi, cap adversari: ni la seva Constitució (que no vaig votar tan lliurement com la va votar la immensa majoria dels catalans i les catalanes) ni les seves institucions (de les quals ens devem sentir majoritàriament molt partíceps perquè hi participem sempre). Ofèn a la intel·ligència la revisió històrica de la relació Catalunya-Espanya que arriba al paroxisme amb una lectura esbiaixada de la Guerra Incivil (una guerra entre classes, no entre pobles!) com "l'enèssima ocupació militar de Catalunya" i el reduccionisme barroer i inadmissible de l'espanyol caspós i l'Espanya irreformable. L'adversari és, primordialment, el Partit Popular i la seva estratègia suïcida a curt termini per tornar al govern després de 2004 a costa de carregar contra Catalunya. I també, però en molta menor mesura, l'arrossegament al PSOE a aquesta posició intransigent i neocentralista, risc que ha quedat conjurat (n'estic convençut) amb la (re)elecció de Pedro Sánchez. Per no dir, el canvi de fons en la concepció de l'Estat que planteja Unidos Podemos, i amb la qual coincideixo plenament. En resum, em vull independitzar definitivament del PP, però no d'Espanya.
  • no em vull equivocar de problema principal: l'anàlisi de la realitat deriva d'una reflexió individual sobre elements realment prioritaris (jo en dic "el tall") i altres que els complementen (jo en dic "la guarnició"). Per a mi, el tall, el problema principal és sempre el conflicte social, la relació entre la minoria de senyors de cada època i la majoria de vassalls de cada època. I els moments més apassionants de la història es donen quan els vassalls prenen el poder, a la França de 1789, a la Rússia de 1917. Per més que algú em vol fer creure que "el procés" és una lluita de vassalls (els catalans) contra els senyors (els espanyols), això em provoca certament un panxó de riure. En la meva interpretació del procés, el veig molt més com un conflicte entre senyors, els quals intenten eixamplar als sectors socials que més s'hi identifiquen per entaular el seu combat. "A mayor abundamiento": en un context d'agudització del capitalisme (a) desigualtats econòmiques, laborals i socials creixents, b) esgotament dels recursos naturals amb conseqüències dramàtiques en el clima, i c) passivitat de la immensa majoria del planeta), intueixo i imagino el món que avui coneixem com un Titanic que s'enfonsa i, francament, no em motiva gens que ens discutim pel camarot que ens pertoca. En la meva perspectiva del que és el principal problema que condiciona les nostres vides, en la meva anàlisi del temps que vivim, m'interessa enormement més la necessària construcció d'un projecte polític i d'una candidatura única de l'esquerra europea a les eleccions al Parlament Europeu de juny de 2019 (afortunadament en procés!!!)
  • no em vull tirar a una piscina sense saber si hi ha aigua: i no m'hi vull tirar per fe cega en algú que em digui "tira-t'hi sense por que jo t'asseguro que n'hi ha". La vull veure, vull comprovar-ne la fondària, vull saber on em tiro, on ens tirem. On ens fiquem. No hem tingut les condicions democràtiques de debat per saber com és la piscina on ens diuen que ens hem de tirar. Estic molt cansat que em diguin "marxem!" sense dir-me com serà el lloc on hem d'anar. Estic molt cansat que em diguin "primer marxem i després ja veurem on anem", perquè tinc tot el dret a saber tant les raons per marxar (que reiteradament les diuen) com els objectius a assolir (que reiteradament els callen). Estic molt cansat que alguns interessadament confonguin estats d'ànim amb projectes polítics. Entenc l'estat d'ànim de la indignació contra un govern del PP que, amb la seva actitud primer agressiva i actualment quietista, sulfura a milions de persones del nostre país. Un estat d'ànim és un sentiment primari, ve dels budells. Un projecte polític és una opció racional, ve del cap. I no és el mateix, ni de lluny, un sentiment que una opció. Entenc que ens moguem massivament per estats d'ànim, que no necessiten gaire raonament: surten sols de molt endins. Però no entenc que ens facin optar per un projecte polític (suposant que la independència per ella mateixa ho sigui) sense una voluntat clara d'exposar-ne i debatre'n les seves característiques, els seus punt forts i febles. Per aprovar un projecte a l'Ajuntament necessitem tants estudis i informes previs com calgui, i volem aprovar la independència sense un simple anàlisi DAFO?
  • no accepto un debat públic insuficient i sense condicions d'igualtat: hauria de ser inqüestionable la neutralitat dels mitjans de comunicació públics, amb presència equitativa dels partidaris i partidàries de les opcions sotmeses a referèndum, sense desqualificacions prèvies (home, una mica cansat de ser titllat d'unionista per uns i de separata pels altres sí que n'estic, ho he de reconèixer...). Hauria de ser inqüestionable que si el senyor Vicent Sanchís (director de TV3) entrevista amablement als senyors Junqueras i Puigdemont, entrevisti amb la mateixa amabilitat a la senyora Arrimadas, al senyor Iceta, al senyor Rabell, al senyor Garcia Albiol i a la senyora Gabriel. Debats cara a cara com el protagonitzat a 8Tv per Oriol Junqueras i Josep Borrell no poden ser una anècdota: haurien de ser una constant, tant als mitjans com en actes públics als municipis. És clar que algunes forces contràries al referèndum poden rebutjar participar-hi, però tot i així hi hauria d'haver un capteniment de neutralitat per part de mitjans i institucions que fes que el referèndum fos una crida efectiva a tota la ciutadania i no una simple, tot i que meritòria, mobilització d'una part de la mateixa.
  • crec en una via (dialogada i amb altres protagonistes) per resoldre de debò els temes de llengua, finançament i respecte: ho explicava fa uns dies en aquest article, en què afirmava que ara ens sembla impossible qualsevol escenari de diàleg i els dos governs es preparen per a una confrontació de resultat avui imprevisible. Però la realitat és, per a mi, clara: ningú vol donar el braç a tòrcer abans de l'1 d'octubre, però el dia 2 d'octubre no s'ensorrarà el món si seguim a Espanya (el lema "independència o decadència" és ridícul i infumable) ni s'ensorrarà el món si es trenca Espanya (ha deixat de sortir el sol pel trencament de la Unió Soviètica, infinitament més important?). Així que el 2 d'octubre altres protagonistes s'asseuran a resoldre els tres problemes que el PP no hauria hagut de crear artificialment en benefici propi:
  1. la llengua i la cultura catalanes, (i basca i gallega), assumint que en un estat plurinacional, les diverses llengües de l'Estat han de tenir el màxim reconeixement i protecció, especialment al sistema educatiu i als mitjans públics (com, de fet, va garantir el PSOE entre els anys vuitanta i noranta!). Cal que la nostra llengua i la nostra cultura siguin assumides amb orgull i naturalitat, com defensa el conjunt de l'esquerra espanyola i qüestiona absurdament la dreta des d'una perpectiva incomprensible i rància a més no poder
  2. el finançament de la Generalitat: plena capacitat de gestió dels ingressos, assumint, en la pràctica, una estructura federal de les polítiques fiscals i de recaptació, assumint en la pràctica una situació equiparable a la del concert econòmic basc i que (sembla que) CDC va rebutjar en el primer govern de la Generalitat, assumint en la pràctica que va ser un error abandonar a les primeres de canvi les negociacions de pacte fiscal a juliol de 2012 (si jo hagués abandonat qualsevol negociació després de sortir-ne amb les mans buides a la primera reunió, la llista de coses que no s'haurien fet a Sant Feliu seria interminable)... per tornar-hi forçosament (n'estic convençut) a partir del proper 2 d'octubre... encara que ara tothom negui en públic l'escenari de diàleg que la força dels fets acabarà imposant.
  3. la lleialtat institucional autèntica, deixant d'interferir contínuament en les decisions o del nostre Parlament o del nostre Govern (és de vergonya el qüestionament de la llei catalana contra la pobresa energètica, per posar un exemple, o l'exclusió de la nostra policia en una cimera europea sobre lluita antiterrorista), en un marc de respecte mutu a la Constitució i a l'Estatut amb les modificacions que calgui i que s'hauran d'acordar... encara que abans de l'1 d'octubre tothom tensi a "les seves files" negant públicament la possibilitat del diàleg que intueixo i que a partir del 2 d'octubre s'acabarà ineludiblement imposant.
En resum i per acabar aquest llarg article (però que necessitava escriure amb tot el detall de les coses que tinc al cap, que tinc al pap): SÍ al referèndum, No a la independència, SÍ a una Catalunya dintre d'una Espanya federal que progressivament cedeixi sobirania i protagonisme a una Europa federal, capaç de governar l'economia i l'ecologia des d'una perspectiva radicalment democràtica i al servei de la vida actual i futura dels treballadors i les treballadores de totes les classes, no de les elits especuladores de les grans empreses i la gran banca. Aquests són els meus principis i, contra el que deia Groucho Marx, i des de la meva tendra adolescència, i malgrat el PP des de 2010, no en tinc d'altres.

dissabte, 17 de juny de 2017

Dues derivades del debat de mig mandat: referèndum i bestreta.

Foto de Marc Rius al Fet a Sant Feliu. Prop, però lluny. Una possible querella judicial, i no una simple taula, ens separa.
 1. Referèndum: que el Govern faci de govern.

Després dels dos blocs que vaig explicar ahir, hi va haver les preguntes del públic, que anaven plantejant la Carme Verdoy i l'Eva Murgui. Diverses preguntes van fer referència al referèndum anunciat de l'1 d'octubre: "què pensa fer l'Ajuntament davant el referèndum?". 

La meva resposta va ser clara. És impossible decidir sobre si l'Ajuntament ha de fer això o allò, si qui ha d'explicar tots els aspectes vinculats a la decisió... no els explica. Per tant, abans de preguntar a l'Ajuntament, cal preguntar al Govern, especialment els temes en què els ajuntaments participem en tot procés democràtic:
  • cens electoral: on es podrà consultar? on i quan es podran presentar reclamacions?, etc
  • col·legis electorals: quins llocs de votació? quines instruccions als ajuntaments?
  • les juntes electorals, que organitzen el procés: qui les composarà? quan?
  • meses electorals: es constituiran amb ciutadania escollida aleatòriament? quant de temps abans del referèndum? com i quan es podrà recórrer el nomenament a una mesa?
  • el debat plural i democràtic: quins criteris de repartiment d'espais de debat? de representativitat en el debat?
  • la jornada electoral: qui en garantirà la realització i la seguretat del dia 1? qui farà control de participació i recompte final? quin paper dels funcionaris? de la policia local? dels Mossos?
  • la igualtat entre els consistoris: què pensa fer el Govern perquè la jornada tingui la mateixa validesa a tot el país, es tracti d'ajuntaments del Baix Llobregat o de la Garrotxa?
Excepte la darrera qüestió, totes les altres incumbeixen als ajuntaments, però primer és imprescindible que el Govern estableixi el seu marc d'actuació. L'Ajuntament de Sant Feliu no està en situació de decidir què fer o què no fer l'1 d'octubre... mentre el Govern no faci de govern.

I més enllà dels temes procedimentals o logístics que hem de fer els ajuntaments, el Govern ha de fer de govern en els temes que afecten al moll de l'os de la democràcia: quin mínim de participació? com s'interpretaran els resultats? quines garanties de neutralitat dels mitjans de comunicació públics? com es facilitarà la deliberació democràtica equitativa de les opcions sotmeses a consulta? 

Com vaig dir, a mi personalment no em condiciona gaire saber si allò que fem l'1 d'octubre sigui acordat o no amb l'Estat, però el que sí que vull és que sigui clar. A mi no em val que em diguin "anem a votar i després ja veurem què passa". Això no és transparència ni qualitat democràtica, això no arribaria ni a nou 9-N. Que, per tant, el Govern faci de govern!

2. Bestreta: per què aquí mà de ferro i a altres llocs guants de seda?

Altres preguntes van referir-se a l'anunci d'ERC, que el mateix Oriol Bossa va reiterar al debat, de portar a la Justícia la concessió d'una bestreta a un treballador municipal, la qual superava àmpliament l'import i el termini de cancel·lació establerts pel conveni laboral de l'Ajuntament. El Fet a Sant Feliu en dóna aquí una informació raonablement correcta. Tot seguit, exposo les raons de l'equip de govern i meves personals per a la concessió d'aquesta bestreta i d'altres similars.

Comencem per "la p con la a, pa". Què és una bestreta (en castellà, un anticipo)?. No és ni més ni menys que un avançament de les nòmines, en cap cas un préstec. El conveni laboral de l’Ajuntament preveu la concessió de bestretes als treballadors, que s’han de retornar íntegrament en els termes que estableix el mateix conveni. Aquestes bestretes es preveuen en els corresponents capítols VIII d’ingressos (pels retorns) i de despeses (per les concessions) de cada pressupost anual. El conveni regula import i termini màxim de concessió, i que s'han d'aprovar en el marc del consell social.

És cert que la bestreta concedida inicialment al treballador el 16 de maig superava tant l’import com el període de retorn previstos al conveni. La interventora de l'Ajuntament, que és la funcionària amb més alta responsabilitat sobre la gestió econòmica, ho va indicar fent una nota d'objecció (tècnicament, "un reparament") a la concessió d'aquesta bestreta. No qüestiona, per tant, el fons de la concessió de la bestreta. El mateix reparament de la interventoria municipal apunta que pot ser aixecat per l’òrgan corresponent, que és l’Alcaldia. Cosa que vaig fer jo mateix mitjançant un decret posterior. En tot moment, vam/vaig valorar els motius de necessitat al·legats pel treballador, que s’ajusten al que diu l’article 24.1 del conveni laboral vigent, on es diu que es podran concedir bestretes “per emergència que comprometi greument el desenvolupament normal d’una situació familiar o personal”.

I aquesta és la situació que vaig apreciar. Sense entrar en cap altra mena de consideració, que té el seu propi tràmit a l'Administració de Justícia, vaig voler atendre la petició d’un treballador municipal que va sol·licitar una bestreta per poder complir amb els imports i calendaris derivats dels acords assolits en el procés que l’implicava. Des d’aquesta perspectiva, vaig arribar a la conclusió que el treballador que demanava la bestreta estava en una situació similar a la d’una persona que es troba amb l’aigua al coll. I que només hi havia dues alternatives: o ajudar-la a sortir del risc d’ofec imminent, o deixar que s’ofegués. Jo, com a alcalde, i en qualsevol situació similar a aquesta, he optat i continuaré optant per alleujar qualsevol situació d’emergència de qualsevol treballador municipal. Simples raons humanitàries, com sempre hem fet i farem.

Conscients, però, que calia resoldre de manera formal i definitiva l’excepcionalitat d’algunes bestretes, l’equip de govern va iniciar el tràmit de modificació del conveni col·lectiu per incloure-hi la previsió d’ajuts extraordinaris per raons sobrevingudes i urgents de salut, sentències judicials o risc de pèrdua d’habitatge. Clàusula, d’altra banda, que ja existeix en la reglamentació laboral d’altres administracions.

És evident que la concessió de la bestreta ha generat una polèmica, malgrat la seva bona intenció. Una polèmica que pot generar inseguretat al propi Ajuntament i al mateix treballador, com també a la concessió de possibles noves bestretes en el futur, basades també en ajudar a qualsevol treballador o treballadora a resoldre situacions extremes per a ells o les seves famílies. Totes aquestes circumstàncies les vaig explicar personalment al meu desparx al portaveu d'ERC. Dies després, em va sorprendre llegir a internet que ERC està estudiant emprendre accions judicials per possible malversació de fons. Malversació de fons... quan és un avançament de nòmina amb compromís de retorn??? Es pot qüestionar l'import i el calendari de la bestreta, però no la seva legalitat!!!

Vista la polèmica, el dia 14 de juny vaig signar decret d’Alcaldia sol·licitant al treballador el retorn de la bestreta i donant-li audiència per tal d’obtenir-ne la conformitat. El mateix treballador hi va accedir de manera immediata. Aquesta devolució de la bestreta deixa sense efecte la seva concessió i comporta la seva anul·lació definitiva.

Vull reiterar que, en tot moment, el que han volgut la Junta de Govern Local i jo mateix és ajudar a un treballador que es troba en una situació difícil, sense entrar a jutjar aquesta situació. És una voluntat d’ajut que ja s’ha fet en altres ocasions anteriors, i que sempre intentaré fer, quan un treballador o un ciutadà necessiti ajuda. Sobre tot quan això, com en aquest cas, no comporta comprometre de cap manera el pressupost municipal.

He volgut explicar les raons de la decisió de l'equip de govern per esvair qualsevol ombra de dubte sobre l’actuació de l’Ajuntament. Finalment, i per preservar la intimitat del treballador, continuaré mantenint la reserva i la contenció necessàries i no mantindré cap polèmica sobre aquest tema.

Però no puc deixar de fer-me la pregunta amb què vaig acabar la meva intervenció en el debat de mig mandat: per què ERC té a Sant Feliu mà de ferro amb un funcionari, i a altres llocs i institucions guants de seda amb determinats càrrecs públics?

dijous, 15 de juny de 2017

14/05/17, debat de mig mandat: les aportacions d'ICV-EUiA.

Fotografia de Paco Feria.
Aquest ha estat el segon debat de mig mandat que hi ha a la nostra ciutat. En el primer, celebrat ara fa gairebé quatre anys, vam tractar els temes que podeu consultar aquí.

Un debat convenient, com va explicar Jordi Ferrer en aquest article. I emmarcat en un moment extraordinàriament retratat pel mateix Jordi Ferrer i Carme Verdoy en aquest més que interessant article, de lectura obligatòria per qui tingui un mínim d'interès en la política local.

Tornem al debat. Com llavors, el debat va tenir tres grans apartats:
  1. Ciutadania.
  2. Ciutat.
  3. Preguntes del públic.
A cadascun dels dos blocs primers, quatre temes en què cadascun podíem parlar 1 minut i mig, que ens podíem repartir com volguéssim. Format molt equitatiu i àgil... que facilita poc la rèplica i contrarèplica. Però millor així: control del temps per no fer debats interminables que no interessessin més que als protagonistes. Tot i això, no hi va haver gaire gent: vaig comptar entre 70 i 80 persones, la major part vinculades a algun dels vuit grups polítics presents a l'escenari. Que hi hagi tan poca gent és una llàstima, però crec que en cap cas imputable ni a la idea o l'organització del debat ni a la seva conducció. Potser el fet que no hi hagi "morbo" com fa quatre anys (sense l'oposició frontal o la mobilització ciutadana que llavors hi havia) fa menys trepidant aquest repàs de l'actualitat política local, però en cap cas el fa menys interessant o, sobretot, menys important. Que els vuit caps de llista se sotmetin a un debat lluny d'un moment electoral ni ha passat sempre ni passa a tot arreu.

En tot cas, em vaig preparar vuit temes cadascun d'ells en 150 paraules aproximadament. Les meves aportacions inicials en els dos primers apartats, com a representat d'ICV-EUiA, van anar per aquí:

1a PART: CIUTADANIA
1. Tarifació social i altres polítiques socials:
  • Hem completat el desplegament de la tarifació social que vam iniciar en el mandat anterior: incorporant equipaments esportius (Estadi i Escorxador). Només falten els casals i activitats d'estiu, que s'incorporaran l'any que ve. Amb el suport de tots els grups municipals. Hem canviat i millorat el sistema en bressols i música, canviant els trams per un sistema lineal continu.
  • Aquest mes de juny aprovem dos grans plans estratègics: rescat social i habitatge. Garantir drets bàsics de ciutadania:  l'alimentació, l'habitatge, l'educació, la salut i l'autonomia personal, continuar prioritzant el dret al treball.
  • La política de lloguer assequible i social, és una prioritat clara del govern de la ciutat i també de l'Àrea Metropolitana, amb Ada Colau com a presidenta, i un govern dels Comuns, socialistes i ERC. A més de les inversions que explicaré després, vull destacar els programes d'ajuts als propietaris per incentivar que posin pisos a la Bossa de lloguer social, i els ajuts a l'IBI a les famílies en situació econòmica i social més precària.
2. Política fiscal:
  • Acord molt ampli sobre l'IBI al juliol passat: rebaixa d'un 9% acumulat en tres anys, aprofitant la salut econòmica de l'Ajuntament i sense posar en risc cap dels serveis municipals. Agraïment per haver volgut i sabut construir un acord partint de posicions inicials molt confrontades.
  • Participació de tots els grups municipals en una revisió completa i a fons del conjunt de la política fiscal de l'Ajuntament. Taxes i impostos aprovats a l'octubre amb només 4 vots en contra (C's i CDC) i preus públics aprovats a l'abril per unanimitat.
  • Cementiri: millores acordades amb els usuaris i la concessionària, que ha permès clarificar i millorar les condicions aprovades amb l'inici de la concessió, a l'any 2010.
3. Participació ciutadana i transparència:
  • Com sempre, aprovació dels grans projectes d'obres amb participació ciutadana: places ja fetes (Catalunya i Rafael Alberti), en obres (la Salut) o a punt de començar després de l'estiu (Francesc Macià).
  • Per primer cop, les obres d'estiu es decideixen amb participació de la ciutadania. Desprès altres municipis han anat aplicant procediments similars, És fàcil parlar en genèric de la participació, però lo important és passar a propostes concretes.
  • Procés d'elaboració d'un nou Reglament de Participació Ciutadana, amb participació de tots els grups, i que establirà consultes ciutadanes anuals, tant a proposta del govern com de la coutadania.
4. Defensa de drets i llibertats:
  • L'abril de l'any passat, una santfeliuenca va ser assassinada. La mobilització ciutadana va ser impressionant. Per a nosaltres és una prioritat que s'ha concretat recentment amb un conveni entre Policia Local i Mossos per a la protecció de dones més enllà de les que dictaminin les ordres judicials, quan hi hagi apreciació compartida de risc.
  • La cohesió social es construeix des dels drets de ciutadania per a tothom i contra les ideologies que les posen en risc. Ens hem mantingut ferms en què els drets de reunió, d'expressió i de culte no es qüestionen, cosa que inclou evidentment a la comunitat santfeliuenca musulmana. No és qüestió de religió, és qüestió de democràcia.
  • Implicats en la lluita pels drets LGBTI. Aquest ple de juny, coincidint amb el dia de l’Orgull, es proposarà al Ple l’adopció per unanimitat d’un Manifest en defensa de les llibertats sexuals i els drets de les persones LGTBI i contra la LGTBIfòbia.

2a PART: CIUTAT
5. Soterrament i inversions pendents:
  • Estratègia de la "pole position". Hem mantingut el treball unitari i la negociació dins i fora de Sant Feliu: un exemple clar és la campanya Ara Rodalies. Ens hem vist amb els governs de Madrid i de Barcelona, tant el govern com l'oposició. En el ple d'abril vam constatar que, després de la visita del govern, s'obren perspectives positives que, sens dubte, sabrem aprofitar. 
  • Estem negociant amb la Generalitat els calendaris de les seves inversions pendents: Nau de les Sedes, Jutjats.
  • Pel que fa a les nostres pròpies inversions, estem complint el nostre Pla: en l'espai públic (inversió sense precedents en places (Rafael Alberti, Salut, Francesc Macià i, per acord amb la propietat, Lluís Companys) i en equipaments públics (escoles Gaudí i Espriu, biblioteca o Casal de Joves).
6. Espai públic. Planejament i equipaments:
  • El planejament urbanístic més important del mandat és el conegut com a Torrent del Duc. Ja se n'ha aprovat l'avenç de planejament, i s'està preparant l'aprovació inicial dels tres sectors que el composen. Resoldrem definitivament la frontera entre la ciutat i Collserola, garantint la preservació permanent del nostre patrimoni forestal.
  • Pel que fa a equipaments, hem d'avançar en dos grans temes: teatre municipal i habitatges tutelats per a gent gran. Es tracta d'un equipament que ja hem acordat ubicar en el solar d'equipaments darrera l'institut Olorda, al barri del Mas Lluí.
  • Hem fet un salt qualitatiu molt important en temes de neteja, jardineria i manteniment, que hem constatat en l'anàlisi de les queixes i instàncies i de les regidories de barri. Hem avançat en acords amb altres grups, com Veïns, també en el camp de les campanyes de civisme.
7. Habitatge:
  • En aquest tema cal que ICV i EUiA fem una autocrítica: no hem sabut crear una política continuada de creació d'un patrimoni suficient d'habitatges de lloguer. Ho volem corregir.
  • Aquesta serà una prioritat del mandat, que també és, com ja he dit, una prioritat metropolitana, Aquest ple de juny cedirem dos espais per al lloguer assequible i social: el solar d' Anselm Clavé previst anteriorment per a hotel i la 3a planta Mercadona el Pla. A més, estem amb negociacions amb Sareb per l'edifici on s'ubica el Mercadona de Manso.
  • Recentment hem impulsat un nou planejament a Armenteres, amb moltes cessions d'espai públic i un model edificatori totalment diferent al que trobem al sòl de l'antiga Hoechst, amb edificis de gran alçada i espais públics poc rellevants.
8. Impuls a l’activitat econòmica:
  • Per afavorir la creació de llocs de treball en el sector privat, hem incidit en dues línies, sempre d'acord amb la Mesa per al Desenvolupament Econòmic: la millora dels polígons industrials (assegurant serveis com ara fibra òptica), i els ajuts a la contractació, que han permès la contractació de 90 persones aturades de Sant Feliu i 69 nous emprenedors i emprenedores. 
  • A més d'afavorir la contractació externa, l'Ajuntament ha impulsat plans d'ocupació en el marc del pla de rescat social. En aquests dos anys, hem contractat a 174 persones amb salari mínim de 1000€ i per un període d'un any, amb cofinançament de Generalitat, Diputació i Àrea Metropolitana, i d'aquí a l'octubre se'n contractaran 28 més.
  • ICV- EUiA hem governat sempre amb l'objectiu d'una ciutat per viure i per treballar i colze a colze amb els agents econòmics i socials. Això ajuda a què la taxa d'atur a Sant Feliu sigui d'un 11%, clarament inferior al 15% del Baix Llobregat. Continuarem treballant en aquesta prioritat del dret al treball.
Vuit temes són molts temes, però no són tots els temes. Moltes coses al tinter: polítiques ambientals, accessibilitat, mobilitat, realitat metropolitana i comarcal, cultura, esports, etc. En tot cas, reitero el meu convenciment de la necessitat i la importància d'actes ciutadans com aquest. A més, per a mi, tenia la nota personal afegida de ser el meu darrer debat, donat que al 2019 jo ja no seré candidat de la meva formació política. De fet, al juny de 2019 hi haurà (crec) canvis com a mínim en la meitat de les persones de la foto...

Finalment, hi va haver les preguntes del públic, el resum de les quals apareixerà en el resum de l'acte que farà Fet a Sant Feliu. Espero que també aparegui una anàlisi (una mena de l'1 x 1) de les estratègies de cadascun dels vuit intervinents al debat, en vistes a les eleccions de 2019. He de confessar (no me'n puc estar) que em va semblar que la major part va desaprofitar aquesta oportunitat per marcar perfil i discurs per destacar-se en la cursa que haurà de portar-nos a unes eleccions en un escenari que serà molt diferent a l'actual.

Per acabar: un agraïment enorme a Fet a Sant Feliu i a Ràdio Sant Feliu, personalitzats en la Carme Verdoy i l'Eva Murgui, respectivament, per la idea, organització i conducció del debat. Enhorabona i gràcies!!!

dilluns, 12 de juny de 2017

05/06/2017: pregó de Marc Udina a l'Aplec de la Salut!

Foto de Marc Rius a la galeria de l'Aplec al Fet a Sant Feliu.
Com cada any, el Dilluns de Pasqua Granada vaig anar a l'Aplec de la Salut, que organitza anualment l'entitat cultural santfeliuenca Calaix de Sastre i en què intervenim moltes colles de cultura popular de la nostra ciutat. Vagi per endavant el meu agraïment a Calaix de Sastre i a totes les colles i persones participants!!!

Cada any, l'Aplec comença amb la romeria de la Mare de Deú des de la plaça de la Vila a l'ermita, la hissada de la senyera i el pregó de l'Aplec. Enguany, hem tingut el pregoner més jove, en Marc Udina, membre de l'Agrupació Cultural Folklòrica (ACF), que enguany celebra el seu mig segle.

Des de dalt el balcó estant, el pregó em va agrada molt. Moltíssim. Per això li vaig demanar permís a en Marc per reproduir-lo. El podeu llegir tot seguit o podeu descarregar-vos-el en pdf en aquest enllaç.

Bon dia a tothom i benvinguts al XXIè Aplec de la salut. Sóc en Marc Udina, i faig aquest pregó en nom de l’ACF i de l’esbart Sant Feliu

Primer una dada autobiogràfica:
L’Aplec es va recuperar fa 21 anys, jo en tinc 25, podríem dir que des que tinc memòria he pujat a l’Aplec. Primer com un marrec venint a veure els gegants i l’esbart on la meva família participava, més endavant com a portador d’un capgrós, després d’algun gegantó, fa 11 anys ja com a dansaire del ball de la soca i des de fa 6 com a director de l’esbart Sant Feliu i per tant com a responsable de que aquesta dansa no perdi la seva essència. Per tant he crescut amb l’Aplec, i aquest dia de trobada, de passar-ho bé amb els companys, de cultura i de diversió, forma part del meu calendari anual com a cita indispensable com del calendari de tots els qui any rere any ens reunim aquí dalt.

Aquest any però, és un aplec especial, no només perquè estic aquí dalt fent allò que cada any veig fer des de baix, que també, sinó perquè enguany l’Esbart Sant Feliu i l’Agrupació Cultural Folklòrica celebrem el 50è aniversari de la nostra fundació.

Perquè sapigueu qui som:
A Sant Feliu es té constància d’un grup de joves que ballaven danses catalanes ja abans de la guerra civil, el naixement del que avui és l’Esbart Sant Feliu, que realitza una tasca molt important: mantenir i difondre la dansa dels països catalans i fomentar-la sobretot entre els més petits. L’any 1967, ara fa 50 anys, l’esbart, que fins llavors havia sigut una secció més del Centre Parroquial, va esdevenir una entitat independent, l’Agrupació Cultural Folklòrica, que va estar formada durant
molts anys per l’Esbart i la colla sardanista Roses Blaves. Més tard a arrel de la representació del ball de la Festa Bergadana van sorgir moltes de les figures que avui coneixem com a colles i seccions de l’ACF: els gegants, la mula o les turcs i cavallets. Elements que es van incorporar a l’imaginari festiu recent de la ciutat.

La cultura i les tradicions són presents a les nostres vides, les gaudim, però poques vegades parem a reflexionar sobre el que són i el que signifiquen. M’agradaria llegir-vos un petit fragment del volum 5è del costumari català de Joan Amades, on es recullen totes les tradicions dels territoris de parla catalana.

Diu així:
La fadrinalla de Sant Feliu de Llobregat, anava a cercar la bonaventura pels voltants del santuari de la Mare de Déu de la Salut i es lliurava a diversos jocs i divertiments, entre els quals sobresortia un ball rodó, fet entorn d’un arbràs proper que s’efectuava de cara enfora de la rodona i, en acabar-se, els ballaires, que no eren gaires, estrenyien la rodona fins a quasi tocar l’arbre, i enmig de gran gatzara donaven tres cops a la soca amb el darrere i tornaven a començar fins tres vegades, després de les quals deixaven el lloc a una altra colla afanyosa de ballar, ja que hom creia que els dansaires es casaven abans d’un any.

Aquest fragment és el testimoni d’una de les manifestacions populars més antigues i encara vives de Sant Feliu: El BALL DE LA SOCA. Era un ball de caràcter popular i festiu, que es va anar perdent cap als anys 40. Des de l’Esbart hi va haver un primer intent de recuperació als anys 50 i finalment l'any 84 es va estrenar el ball de la soca que coneixem avui en dia. Jordi Sánchez, director de l'esbart en aquella època, va recopilar tota la informació que va poder de la gent gran de la vila que encara recordava la dansa original i alguns fragments de la melodia i va crear la coreografia que ballem actualment. Si,! això que fem és una coreografia creada a finals dels 80, assumim-ho. No ens hem d’imaginar els habitants d'un Sant Feliu medieval fent exactament això que fem ara els dansaires, què té molt poc d’improvisació, però si que en aquest ball hi podem veure l’esperit d’aquells qui el ballaven com a ritual i divertiment a principis del segle passat.

Al llarg de la història de l’Esbart i de l’ACF hi ha una premisa que ha estat constant, no només mantenir, difondre i crear, sinó també RECUPERAR manifestacions populars i festives que ens són pròpies. L’aplec de la Salut, que l’Agrupació va organitzar durant els últims anys dels anys 40, i el ball de la soca són un exemple de com fer de manera curosa una recuperació d’una manifestació cultural, aconseguint que esdevingui atemporal i que, repensada o adaptada als nous temps, mantingui l’ESSÈNCIA d’allò recuperat, i faci present a cada aplec i a cada ballada aquells qui a principis del segle XX pujaven aquí a fer això que avui encara seguim fent.

Per desgràcia, al nostre país hem de parlar quasi sempre d'elements, danses, festes i tradicions "recuperades" degut a que en els quaranta anys negres de la nostra història, una força externa va silenciar les nostres manifestacions populars i identitàries. Però ja en l'era de la suposada llibertat  en l'esclat posterior a aquella repressió, moltes manifestacions culturals resorgeixen, es recuperen o, aprofitant l'ocasió, es creen del no res. En una ciutat com la nostra n'hi havia molt poques de mostres de cultura popular, l'esbart, uns gegants que l'ajuntament llogava de tant en tant, l'Aplec i alguna ballada de sardanes circumstancial. I mireu-nos ara, que no hi ha una plaça en tota la ciutat on hi capiguem totes les colles alhora. Sant Feliu és un d’aquests exemples on les tradicions han estat creades del no res, tradicions que ara ens semblen ancestrals però que no superen en molts casos el mig segle, i que tot i així les sentim tant nostres que ja formen part de la nostra identitat com a santfeliuencs. 

Podem estar contents del moviment que hi ha a Sant Feliu en matèria de cultura popular però fer cultura tradicional en aquest marc cal mirar dues vegades enrere cada cop que es vol fer un pas endavant, i treballar-hi amb respecte, tant des de les institucions com des de les pròpies colles, com des de la ciutadania, perquè el fet de tenir-ho tot tan a l'abast i en gran quantitat pot fer que de vegades no valorem el que tenim i un dia no ens n'haurem adonat i potser haurà perdut el que volia ser en un origen.

Per això cal educar amb la cultura i el coneixement com a principals valors, perquè són aquestes les eines per a que una societat sigui veritablement rica. És en dies com avui on es pot entendre com som i de quina manera ens relacionem, és en un dia de festa major on es pot endevinar la ideosincràcia i el tarannà d’una ciutat com la nostra. Ser avui aquí és un dels millors estudis etnogràfics que es pot fer. I per què la nostra identitat segueixi recolzant-se en aquestes manifestacions culturals cal treballar molt i molt dur, com fem tots els qui de manera voluntària estem implicats en el gran teixit associatiu de Sant Feliu, ens reunim, organitzem, treballem i alhora gaudim i oferim a la resta de la ciutadans i ciutadanes un espai lúdic i festiu on a més de passar-s’ho bé poden descobrir qui són i d’on vénen.

Igual que aquests 21 anys d’Aplec no haguessin estat possibles sense tots els qui pugeu aquí cada any i en gaudiu, aquests cinquanta anys nostres d’Agrupació Cultural Folklòrica, no haguessin estat possibles sense totes les persones que hi han posat el seu gra de sorra, tots els qui han passat per la junta i per totes les seccions, tots aquells qui s’han enfaixat per fer ballar un gegant, tots els qui s’han protegit per cremar en un correfoc, tots els qui s’han calçat les espardenyes per ballar la nostra dansa, i totes aquelles persones que hi han i que hi hem deixat petjada, perquè algú d’aquí 50 anys pugui portar el testimoni que deixarem, igual d’orgullós i responspable que nosaltres portem el de qui ens ha precedit.

Que gaudiu molt del dia, que no plogui, i que us toqui el xai!

Visca l’Agrupació Cultural Folklòrica, Visca l’Esbart Sant Feliu i Visca l’Aplec de la Salut!

Gràcies, Marc, per aquest magnífic pregó!

BiblioTEVA!!! 10 de juny, torna a obrir les portes!!!


Dissabte, després d'any i mig d'obres i de biblioteca provisional, va tornar a obrir les seves portes la nostra Biblioteca. Vam repartir aquest full explicatiu:





En els parlaments, van intervenir el regidor de Cultura, Manel Martínez, el vicepresident 3r de la Diputació i president de l'Àrea de Cultura, Educació i Esports, de la que depèn el Servei de Biblioteques, Martí Pujol (que és també alcalde de Llinars del Vallès) i jo mateix. Abans de l'acte, dues cercaviles van conduir la gent a la plaça Montserrat Roig. Després dels parlaments, un flash-mob i un trasllat simbòlic de llibres de la Torre del Roser a la biblioteca, com si tornessin a casa.

Podeu trobar un bon resum de l'acte inaugural en aquest enllaç del Facebook de l'Ajuntament:

En el meu discurs, volgudament breu per la calor que feia al migdia, només vaig voler destacar dues paraules: GRÀCIES i BIBLIOTEVA. Un agraïment enorme a qui ha fet possible molts moments vinculats a la Biblioteca: els qui la van imaginar i fer possible al 1993, els qui han fet possible avui la seva ampliació i remodelació (des dels regidors fins als arquitectes i enginyers), als qui van fer possible l'acte inaugural (colles, Banda, animadors,...) i, sobretot, al personal que fa possible que la biblioteca sigui el primer equipament cultural de la ciutat, amb més de cinc-cents usuaris diaris i prop de 20.000 persones amb carnet, gairebé la meitat dels habitants de Sant Feliu. I la idea de la cultura com un dret de ciutadania, absolutament de tothom, que necessita equipaments com aquest per fer-se realitat dia rere dia. Jugant amb les paraules "la teva biblioteca" per resumir-les en una idea que em sembla preciosa: "biblioteva".


En el seu discurs, Martí Pujol va remarcar també dues idees: el meritori paper de la Diputació de Barcelona donant suport a les polítiques municipals colze a colze amb els ajuntaments, i l'encert de les polítiques de rehabilitació d'edificis existents, molt més que la construcció de nous edificis.

Però m'agradaria reproduir íntegrament el discurs del regidor de Cultura del nostre Ajuntament, el company i amic Manel Martínez. Si al 1993, dos anys després d'entrar de regidor, m'il·lusionava sentint a parlar l'Àngel Merino, en Cesc Baltasar o en Joan Lluís Amigó, artífexs de la nova biblioteca, al 2017, dos anys abans de fer un pas al costat, m'il·lusiona veure que aquell entusiasme es manté intacte en les paraules d'en Manel. GRÀCIES ESPECIALMENT A TU, TOVARITX!!!

Avui inaugurem, un dels equipaments més importants que ha de tenir una ciutat, la nova Biblioteca Montserrat Roig.

Quan parlem d’una biblioteca no ho fem pensant únicament en un edifici, ple de prestatges, llibres i discos, sinó en les persones que l’han de viure, gaudir i aprofitar. Per això és just que fem un recordatori i un agraïment, també, a aquelles persones que han contribuït a que avui tinguem l’equipament que tenim.

Al Cesc Baltasar, l’Àngel Merino i al Joan Lluís Amigó, que com a alcalde i regidors de Cultura van liderar el projecte de construcció de la Biblioteca original, dotant-la d’un edifici singular, protagonista del nostre paisatge urbà, i en una ubicació molt central, equidistant dels diferents punts de la ciutat.

I, a l’hora de procedir a la seva renovació, no hem volgut renunciar ni a les seves característiques singulars, ni a la seva centralitat, tot explotant al màxim les possibilitats per a fer-la més gran, més confortable i amb nous serveis.

Hem pogut comptar, en primer terme, amb el suport i la complicitat, com sempre, del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, que és qui va recollir el testimoni d’aquell projecte impulsat per la Mancomunitat de Catalunya, ara fa més de 100 anys, de dotar a tots els municipis del seu espai de lectura públic. Gràcies a Jordi Permanyer, a la Marta Cano, a la Mercè Millan... que ens han ajudat a poder afrontar aquest repte.

També agrair la feina feta des dels serveis de l’Ajuntament que s’han responsabilitzat de la realització de l’obra, capitanejats per la presidenta de l’àrea de territori, Lídia Múñoz, i pel seu director, el Rafa Bellido, que han posat tot el seu amor en garantir que aquesta obra es portés endavant amb èxit.

Als tècnics i tècniques que han participat de la definició del projecte i la seva execució, arquitectes, enginyers i responsables, tant de l’empresa constructora com de la Diputació i del mateix Ajuntament. Pere Santa Maria, Immaculada Sabater i l’Isidre Viñas, Arquitectes de l’empresa, la diputació i l’Ajuntament, i a tota la resta de tècnics, Cristian Núñez, Ignasi Forés, de l’Ajuntament, i a Toni Elvira, Eulalia Batallé i Raul Cabezas, de l’empresa.

Tots ells són els responsables de posar el cos a la nova biblioteca. Fent que les diferents plantes siguin més diàfanes i tinguin més llum, dotant-nos d’un edifici més sostenible, més accessible per a totes les persones, millorant també l’accés a Internet, o donant forma als nous espais, la sala d’actes, la sala de tecnologies , la de tallers, els espais infantils...

El cos necessita d’un cor que li doni vida, que l’ompli de llum, de somnis, d’imaginació, aquest l’ han posat els tècnics de cultura i de tecnologies de l’Ajuntament, a l’hora de pensar i d’acompanyar l’impuls d’aquest nou projecte junt amb els del servei de biblioteques, el Jaume Garcia, el Jaume Pagès, el Pablo Muiño, també el Quico, l’Isra, el Cèsar.

Però sobretot i de manera fonamental, aquest cor són les bibliotecàries i bibliotecaris que, amb molt de sacrifici, han mantingut el servei de lectura pública, durant tot quest temps d’obres, en condicions molt dures, i que, amb il·lusió, es disposen a posar, com sempre, tota la seva ànima en la nova etapa:
Elles i ells són la seva directora la Marina Abadies, Joan Falcó, Eva Roses, Esther Lao, Mª Jesús Auñón, Annabel López, Yolanda Villalón, Alea Ardanuy, Rosa Martínez, Montse Xufré, José Miguel Pablos. Aprofitant per recordar, a qui va ser durant molt de temps la seva directora, Maria Tobella, però de manera molt especial recordant a la Yolanda Vera que, tràgicament, va morir per una desgraciada malaltia, a la que mai oblidarem i a la que voldria oferir l’acte d’avui.

Totes aquestes persones, i moltes altres, són les que s’han conjurat per portar-nos al dia d’avui, i per donar un nou impuls a la Biblioteca, posant l’èmfasi en el seu funcionament com a centre d’activitat cultural en sentit ampli, no tan sols com a espai de lectura, informació i consulta, adaptant-se a allò que els nous temps ens demanen. Un niu per a l’activitat cultural, per tal de què sigui aparador cultural, fomenti el gust per la lectura i faciliti l’accés al coneixement.

Elles i ells són els encarregats, doncs, de facilitar que el corrent sanguini ompli de vida aquest cos, en el que els seus diversos espais prenen la denominació de diferents obres de Montserrat Roig, i en el que el més singular, la nova sala d’actes, porta el nom de la nostra apreciada Joana Raspall.

I la sang i la vida la posaran, de nou, les persones voluntàries i usuàries, en definitiva la ciutadania. El Joan, l’Agustí, el Roberto, la Montserrat, la Maite, el Rubén, la Yolanda, la Margarita, la Marta, la Sandra, la Mon, el Santi, la Mercè,la Miriam, l’Iker, el Roman, la Felisa, la Tatyana, i així desenes de voluntaris i milers de ciutadans i ciutadanes que gaudeixen i usen la biblioteca, per llegir un llibre, escoltar un disc, veure una exposició, o participar d’una activitat.

És així que, quan entrem a la nova biblioteca, podrem apreciar un edifici magnífic i acollidor. Però, com deia al començament, quan pensem en la biblioteca, anem més enllà de les seves parets i els seus prestatges, hem de pensar en el que ha de passar a dins, i després s’ha d’escampar per la ciutat.

Pensem en les persones, les que fem i vivim la biblioteca dia a dia.

Ara només cal que la tornem a recuperar i la fem nostra.


divendres, 9 de juny de 2017

Fet als barris (5/7): al juny, Roses Castellbell!



Al mes de juny, Fet a Sant Feliu ens ofereix el cinquè dels seus reportatges, realitzats per la productora audiovisual santfeliuenca Skrei. Aquest mes, és el torn del barri més extens de Sant Feliu: Roses Castellbell, per damunt de la via des de la carretera fins al passeig de la Font del Cuento.

Com sempre, són tres les persones que ens parlen del seu barri: la Paquita Martín, en Josan García i la Teresa Guilera. Parlen de moltes coses: de la història del barri, de com milloraria amb el soterrament, del comerç, de la Hermandad de Nuestra Señora de Laujar, dels equipaments, etc. Un capítol complicat, perquè hi ha diferents barris dins del barri, des dels pisos de la Cooperativa fins a les casetes de Can Fargas, però que crec que resumeix bé -tenint en compte l'estructura fixa de cada capítol- un barri fonamental per entendre la història i l'evolució de la nostra ciutat.

També com sempre, recomano la visió de tots els capítols anteriors. Els recordo: I també, evidentment, a repescar o a repassar els tres anteriors. I no només els vídeos corresponents, que per ells mateixos ja són més que interessants, sinó també les cròniques que n'han fet posteriorment persones que hi viuen i que els coneixen de primeríssima mà:

dijous, 8 de juny de 2017

Impostos i tarifació social: potser cal més informació i un debat millor.

Dimarts, 6 de juny, vaig tenir una nova sessió d'entrevistes per internet. Un total de 46 preguntes amb dos temes molt repetits: l'oratori de la comunitat santfeliuenca musulmana (per aquest ordre, primer que són de Sant Feliu i segon la seva legítima opció de fe) i la implantació de la tarifació social a la piscina de l'Escorxador. El to general de totes les preguntes molt descoratjador, com si a Sant Feliu no es pogués viure i l'ajuntament ho fes tot rematadament malament. Hi ha dies que no sé si té massa sentit obrir una finestra a un anònim darrera un altre perquè se'n faci aquest ús...

Això al marge, vull transcriure una pregunta que fa dies que observo en les xarxes socials: n'hi ha uns (la classe mitja, els que treballen, els d'aquí, etc) que financen injustament uns altres (ja us ho podeu imaginar) i cal denunciar, per tant, aquest abús (?) de l'Ajuntament amb els diners... dels del primer grup, és clar. Adjunto la meva resposta i una imatge que corre per internet i que resumeix (assumeixo que potser simplistament) el que vull dir.

Aquesta és la imatge:

Aquesta és la pregunta d'un ciutadà o una ciutadana:
Accediu aquí a l'entrevista per internet del dia 6 de juny de 2017.

I aquesta va ser la meva resposta:

Buenas noches,
Creo que esta pregunta refleja un malestar que me gustaría poder contrarrestar. En la frase "la clase media puede soportarlo todo" se refleja una convicción ciertamente extendida y que es claramente inexacta: que "la clase media" financia de alguna manera injusta los servicios de "la clase baja". Extender hasta la parodia la aplicación de la tarifación social a la lectura, el paseo o las fiestas populares demuestra hasta qué punto está arraigada esta convicción, que hay que combatir desde la objetividad y los valores democràticos de la igualdad de oportunidades.

Como he dicho en otras respuestas, no existe la obligación legal de permitir el acceso a los datos fiscales. Pero sí existe la obligación legal de acceder a los mismos sólo si la persona o personas implicadas lo autorizan explícitamente. Si se autoriza, se valoran ingresos, se asigna un tramo y, en consecuencia, una tarifa. Si no se autoriza, se aplica la tarifa del tramo superior. Eso en todos los servicios educativos, culturales, sociales, deportivos, etc. en que se aplica la tarifación social. Creemos que la consulta beneficia a la mayor parte de familias y prácticamente todo el mundo la autoriza, pero no hay ninguna obligación (sólo faltaría!) de facilitar el acceso a las declaraciones fiscales.

Otra cosa es la confusión entre los impuestos que pagamos con carácter general y el precio de los servicios públicos no obligatorios que ofrezca, por ejemplo, el ayuntamiento. Es evidente que con los impuestos pagamos servicios obligatorios, como la educació o la sanidad a nivel general o la limpieza y el alumbrado a nivel local. También con los impuestos se pagan los equipamientos públicos para todo el mundo: desde una escola bressol hasta la piscina. Ahora bien, los servicios no obligatorios (como una escola bressol, una clase de música, una piscina o una atención domiciliaria a una persona con dependencia) no pueden ser gratuitos (la presión fiscal entonces debería crecer de una manera que la mayoría de la población no aceptaría) pero deben estar al alcance de todos. Con este fin, una parte del coste de estos servicios los asumen las familias y otra parte las administraciones. 

Pongo un ejemplo claro: las escoles bressol. ¿Debieran ser gratuitas y, por tanto, financiadas entre toda la población con una presión fiscal superior? ¿ O deberían ser accesibles a todas las familias con una aportación económica que pudieran soportar, en función de su situación concreta? Nosotros, en Sant Feliu, optamos por lo segundo. En consecuencia, hay familias que pagan 195€/mes y otras que pagan 30€/mes. ¿Quiere decir esto que el que paga 195€ "financia" al que paga 30€? NO, DE NINGUNA MANERA! Y espero explicarme que se me entienda. El coste mensual de una plaza en una escola bressol municipal roza los 360€. La Diputación de Barcelona financia casi 90€. Los 270€ restantes se cubren entre familia y ayuntamiento. En el tramo superior, la familia aporta 195€ y es subvencionada por el ayuntamiento (es decir, por todos) con 75€. En el tramo inferior, la familia aporta 30€ y es subvencionada por el ayuntamiento (es decir, por todos) con 240€. Por tanto, ninguna familia "de clase media" paga nada a ninguna familia "de clase baja", sino que EL AYUNTAMIENTO SUBVENCIONA A TODAS EN FUNCIÓN DE SU SITUACIÓN ECONÓMICA Y FAMILIAR. Antes de la tarifación social, la tarifa era única (160€/mes) y el ayuntamiento subvencionada a todas las familias por igual (110€/mes, hasta llegar a los 270€/mes que cuesta una plaza, una vez considerada la subvención de la Generalitat. Nota al margen: ésta debiera ser superior, pero éste ya es otro debate). El cambio a la tarifación social significa, en nuestra opinión, una apuesta decisiva por la equidad y la igualdad de oportunidades.

Otra cosa es que, en algunos servicios y en algunos tramos, haya que corregir algunos importes. Creo que ésta será una conclusión con algunos importes de abonos trimestrales en la piscina de l'Escorxador cuando finalice la temporada. 

Gracias por su participación.

Fins aquí la resposta. Insisteixo en la necessitat d'entendre la diferència entre un impost i un preu públic. L'impost és per a tothom i finança serveis obligatoris, gratuïts quan la llei estableix que són bàsics. El preu públic és per als usuaris i finança serveis no obligatoris, normalment no gratuïts. Però en cap cas, almenys així ho creiem a Iniciativa i Esquerra Unida, el preu públic ha de ser una barrera per a les famílies de rendes mitjanes o, sobretot, baixes. Per això, tots els ajuntaments amb governs d'ICV  i EUiA, copiant sovint de Sant Feliu, han implantat la tarifació social als serveis municipals. Per això, com a la imatge inicial, hem volgut ajustar els preus públics a la capacitat de les famílies. Estem convençuts/des que així millorem, de manera molt concreta, les condicions de vida de les famílies treballadores de totes les classes.

Any a any, anirem revisant i millorant la qualitat de la informació (que depèn en gran mesura de la informació que té l'Agència Tributària), i l'assignació de preus, de manera que no perdem a cap família ni a cap persona ni per baix ni per dalt. Això afectarà a una anàlisi a fons de la tarifació social a l'Escorxador en el seu primer any, com la que vam fer als inicis de la tarifació social en els altres

dilluns, 5 de juny de 2017

Malament a banda i banda. Però ens en sortirem.

 Tu sempre això. O tu mai allò. Això si ens parlem. Si no, silencis durs i llargs, carregats de retrets que, quan s'arriben a dir, o fan mal o volen fer-ne. Lluny. D'esquenes l'un/a a l'altre/a. Fer petit allò que un dia va ser gran, fins a fer-ho insignificant. Fer gran una insignificància passada, fins a fer-la enorme. Ni mirar-se. Ni escoltar-se. Buscar sempre pèls a la sopa, renunciar ostensiblement a cavar conjuntament els fonaments d'una vida més alta. Sempre barallats i, sense adonar-nos-en, acabem oblidant els per què de tots els conflictes. I la culpa sempre, sempre, sempre, és de l'altre/a.

Entre persones que algun dia es van estimar, aquesta trista realitat porta indefugiblement a la resignació o al divorci. Entre col·lectius, ja siguin grans o petits, aquesta imatge o aquesta lògica del conflicte de parella és sovint utilitzada per reforçar l'argument que, rebutjant per dignitat la mesella resignació, no hi ha altra via que el divorci. Ja. De pressa. Sense mirar enrere. A què esperem? Passa així des de les clàssiques escissions dels partits ("on hi ha quatre comunistes, hi ha cinc partits", solíem dir quan érem (més) joves) fins a l'actual moment polític que vivim. Si Catalunya i Espanya no ens entenem... adéu Espanya i tenim pressa!

Al meu parer, aquesta és una visió esbiaixada i curta de la realitat. Deixa de banda la diferència abismal entre els subjectes individuals i els subjectes col·lectius, i parteix del reduccionisme que hi ha algú o alguna cosa que pot encarnar per ell/a mateix/a aquest subjecte col·lectiu. La vella pretensió, per exemple, que Pujol encarnava els valors d'una Catalunya homogènia, avançada, diferent. Dècades i dècades de poder abonaven aquesta imatge. De manera que, imperceptiblement, lentament, els representants dels pobles poden arribar a imbuir-se de la idea que no sols els representen, sinó que els substitueixen, els personifiquen.

La confusió entre els pobles i els seus governants, i la simplificació en l'anàlisi de les causes i les diferents sortides als conflictes i les seves implicacions respectives marquen, al meu parer, aquests moments que vivim. Confusió interessada i simplificació inadmissible a banda i banda. Malament, per tant, a banda i banda.

Molt pitjor i molt abans, els generadors del conflicte des del poder central. El paper del Partit Popular des que es van sentir injustament (?) expulsats del poder a 2004 (Acebes repetint allò de ha sido ETA després de l'11-M) i van decidir recuperar el govern de l'Estat al preu que fos, ha estat absolutament letal per a la convivència fraterna dels pobles que conformem Espanya. El seu discurs contra (l'Estatut de) Catalunya va coincidir amb una brutal crisi econòmica pèssimament gestionada pel PSOE i tancada en fals amb la reforma de l'article 135 de la Constitució. La tormenta perfecta, l'ocasió perfecta. I el PP va tornar a la Moncloa a finals del 2011. I, per tant, a l'obligació d'apagar l'incendi que el mateix PP havia provocat a Catalunya. Lluny d'això, va decidir llançar-hi més benzina: qui no recorda a l'ex-ministre Wert i les seves pretensions de españolizar a los niños de Catalunya? No han entès la realitat plural i contradictòria de les catalunyes que conviuen a Catalunya i, el que és molt pitjor, crec sincerament que ni tan sols han volgut intentar-ho. Ara potser volen fer-ho, ara potser ja és tard... però sempre és millor tard que mai.

Però malament també els qui, des d'aquí, van decidir que aquella tormenta perfecta era també la seva ocasió perfecta. Van trigar dos anys a veure-ho: CiU arriba al govern al desembre de 2010 i encara fa pactes amb el PP al maig de 2011: ajuntaments, diputacions, etc.  Però tot canvia a l'estiu de 2012: esclaten afers de corrupció a CDC, s'endureixen les retallades, la crisi no afluixa, el PP comença a treure les seves lleis més regressives, ERC avança en tots els sondejos i, quan Artur Mas torna d'una primera reunió fallida a Madrid sobre el pacte fiscal, és rebut i aclamat com un heroi a la plaça Sant Jaume. Ensuma ràpidament que s'obre un nou escenari i, de manera tan ràpida com oportunista, decideix que ha de fer un cop de timó i que ha de ser ell qui lideri una nova etapa en la història de Catalunya. Cap a la independència. Desfent-se del pujolisme. Amb els braços oberts com Moisès separant les aigües. Comença el procés.

Sobre una base creixent de ciutadans i ciutadanes molt i molt emprenyats amb les polítiques del govern amb majoria absoluta del PP, van venir les grans manifestacions de cada 11 de Setembre, les eleccions del 2012 encara amb Mas de president, la consulta del 9-N de 2014 amb un escenari estrany d'acords previs tàcits i desacords posteriors explícits, les eleccions de la teva vida de 2015, aquest any sí, l'any passat no va poder ser però aquest sí. Em fa l'efecte que, a mesura que passa el temps, es fa més difícil convertir un estat d'ànim creixent i molt mobilitzat en els darrers cinc anys en un projecte polític consistent i convincent que no generi dubtes als que ja estan convençuts i n'aclareixi als que no n'estem, però estem disposats a parlar-ne. I així estem, a punt d'una cosa similar a un divorci, quan estem molt lluny de ser en un conflicte sentimental que incumbeix només a dues persones, quan som dues societats que ens resisitim majoritàriament a què ens confrontin. Dos mals governs que no tenen ni l'un ni l'altre majoria suficient, s'autoatorguen representacions en exclusiva i missions grandiloqüents de salvació (la sacrosanta unitat d'Espanya (???) com si es pogués imposar a la força o la dignitat i llibertat de Catalunya (???) com si no fés fa quaranta anys que votem lliurement el que volem). Uns i altres ignorant contínuament les múltiples espanyes d'Espanya (no tot és PP ni és irreformable) i les múltiples catalunyes de Catalunya (no tot és indepe i no s'hi val tot ni per frenar la voluntat d'un poble ni per conduir-lo de pressa de pressa encara no sabem on).

En la meva opinió, és temps de canviar d'nterlocutors i de posicionaments. Sé que ara és impossible, però també sé que és el que haurà d'acabar passant. Al Congrés dels Diputats, al Senat, i finalment a la Moncloa, s'acabarà imposant la idea que l'estratègia seguida pel PP és suïcida i cal una lectura política i oberta de la Constitució i abandonar la lectura jurídica i vergonyosament restrictiva que el govern n'ha fet fins ara. Al Parlament, i finalment a la plaça Sant Jaume, s'acabarà imposant la idea que sense una base electoral suficient, sense cap suport extern, sense finançament conegut i sense una base política més enllà d'una exígua i fràgil majoria cojuntural, tota batalla és perduda. I, com que no parlem de relacions amoroses de parella a casa sinó de relacions políques entre societats en democràcia, trobarem un camí diferent tant a la resignació com al divorci. I llavors renunciarem als retrets i als "i tu més" i construirem un nou marc polític, avui encara amb prou feines embastat i minoritari. Un nou marc polítics en què seran inadmissibles els atacs a la llengua i la cultura catalanes, en què acordarem el marc de relació fiscal i financera i en què la lleialtat entre els governs de l'Estat i la Generalitat arribarà a ser, sense estar lliure de tensions en temes concrets, inqüestionable en els grans temes. 

Ara, ho estan fent malament a banda i banda. Però estic segur que, més aviat que tard, rectificaran i ens en sortirem. Les solucions, els acords no es troben, ni apareixen per art de màgia. Les solucions, els acords es construeixen. I les construirem. I les acabarem validant en un referèndum quan se'n donin les condicions àmpliament acordades. Encara no sé com ni quan, però sé que ens en sortirem. Ens ho hem guanyat, ens ho mereixem!

dijous, 1 de juny de 2017

1 de juny: a peu de carrer pel Mas Lluí (3/7)

Avui, després de diversos ajornaments, reprenem els recorreguts de diversos regidors/es i militants d'Iniciativa i d'Esquerra Unida per un barri de la ciutat. Explicar què s'hi està fent pel que fa a l'espai públic i enraonar sobre el conjunt de les polítiques municipals és el sentit d'aquests recorreguts.

Inicialment, el recorregut estava previst amb anterioritat al ple d'abril, en què es va produir el debat sobre l'ús dels solars d'equipaments i de zones verdes del barri. Per això ja teníem editat l'Entorn que adjunto, i l'hem completat amb el full que recull i explica el nostre posicionament sobre el tema:

Els Entorns i els temes més rellevants dels recorreguts anteriors els podeu veure aquí:

dissabte, 27 de maig de 2017

Vint-i-sis anys. També va ser un vint-i-sis de maig.

Avui fa vint-i-sis anys de les eleccions municipals de 1991, les primeres a les que em vaig presentar. En rigor, no fa 26 anys que sóc regidor (vaig prometre el càrrec tres setmanes després), però és la data en què vaig ser triat per primer cop per representar a la ciutadania de Sant Feliu. Tenia 33 anys a punt de fer-ne 34. En Marc tenia 10 anys, la Laura 8 anyets i en Jordi tot just 5. Jo era el responsable del Centre de Normalització Lingüistica Roses, des de 1987, després de dotze anys de magisteri a diverses escoles de Sant Feliu. Era molt "novato": tant que ni tan sols em vaig adonar que aquell no era dia de corbata... Amb mi, començant per l'esquerra de la foto, l'Àngel Merino, en Cesc Baltasar, en Pere Portabella, que va ser convidat a l'acte, en Jaume Bosch, la Maria Comellas, en Silvestre Gilaberte (amb Manel Carrión i jo mateix, els tres únics que quedem d'aquell llunyà 91...), l'Àngels Maestre i l'estimat i enyorat Juan Sánchez.

Si no estic equivocat, sóc el regidor en democràcia que més temps ha tingut l'honor de representar a la ciutadania. Quan plegui, al maig de 2019, celebrarem els 40 anys de la recuperació de la democràcia municipal... i jo hauré estat regidor 28 d'aquests quaranta anys!. Tinc ànims i empenta per continuar... però tothom ha de saber quan ha de deixar pas a gent amb més ànims i més empenta, quan ha d'evitar fer de tap per a gent més jove i capaç d'obrir un nou cicle polític, com el que espero que fem els homes i les dones d'Iniciativa en el marc de Catalunya en Comú. Un llarg període de temps, del que faig un balanç enormement positiu, i que m'enorgulleix haver fet sempre des de les files de la tradició comunista a la nostra ciutat.

Com vaig éxplicar en aquest article, jo no crec en la limitació de mandats (només faltaria, després de vint-i-sis anys de representació democràtica a Sant Feliu...!). Però sí que crec -de fet, com més va més hi crec!- en què és necessària una nova legislació democràtica per als ajuntaments, que passi per:
  1. Elecció directa i separada dels alcaldes i les alcaldesses.
  2. Llistes obertes per als regidors i regidores, incloent la possibilitat de votar a candidats/es de diferents partits polítics per la seva vàlua personal.
  3. Mandats de cinc anys, en comptes de quatre.
  4. Possibilitat de revocació de l'alcalde o alcaldessa o de regidors/es fins al tercer any del mandat, tant per via de moció de censura al ple com de referèndum revocatori convocat per la ciutadania.
De moment, de cara al 2019, aquesta nova llei electoral ni hi és ni se l'espera... però estic convençut que arribarà més aviat que tard: necessitem democràcia del segle XXI, no del segle XIX!

El que sí tindrem aviat serà el debat de meitat d'aquest mandat, que tindrà lloc a l'Auditori del Palau Falguera el proper 14 de juny. Serà el meu darrer debat públic amb tots els portaveus, ja que els debats de les properes municipals de 2019 els protagonitzarà el nou candidat o la nova candidata (I hope so!) que representarà la continuïtat del fil roig, verd i violeta al govern de Sant Feliu.

2019: l'any en què tancaré una etapa que, ni de lluny, em pensava que seria tan llarga i fructífera aquells inicis de maig de 1991 en què ni tan sols estava segur de quan m'havia de posar i quan no m'havia de posar corbata...

divendres, 26 de maig de 2017

L'amor no fa mal. I si fa mal, no és amor.


I em va agradar la definició d’amor amb què comença, fent referència a Aristòtil: “l’amor és la trobada de dues persones nobles que es fan mútuament el bé”.

Trobada. És clar que hi ha un primer moment, potser provocat per l'atzar, en què hi ha vides que es troben, i hi ha l'espurna d'un sentiment. Però recordo dels meus temps d'estudiant d'aquesta fantàstica matèria que és la filosofia, interessants debats sobre els sentiments i les opcions, les emocions i la voluntat. Interpreto que Aristòtil és refereix a l'amor com una trobada volguda, desitjada, permanent, associada a la voluntat, necessàriament lliure, d'estar amb l'altre/a.


De dues persones. En molts dies, en molts moments, hem reivindicat en aquesta sala el dret a estimar lliurement. Dues persones nobles poden ser dos homes que es miren a cada moment als ulls, dues dones que es somriuen cada matí de les seves vides, una dona i un home que han trobat la seva única, intensa i llarga manera de viure junts per viure més vida.

Nobles. Preparant aquest escrit he llegit alguns textos sobre Aristòtil, en concret sobre un text incomplet titulat justament "Sobre la noblesa", en què es refereix a aquesta qualitat humana com el fet de viure "en veritat amb un mateix i en generositat amb els altres". Trobo aquesta expressió bellíssima, que interpreto com que tota persona ha de sentir-se completa per ella mateixa i generosa per compartir i ampliar aquesta plenitud amb la persona estimada.

Que es fan el bé. "Fer el bé" és una  bellíssima expressió que deixo a cadascuna de les persones que em van sentir al ple o em llegeixen al blog concretin en els mil exemples que es poden viure dia a dia.

Mútuament. Aquesta és, sens dubte, la clau d'una relació personal que valgui la pena. Allò que vull per a mi, ho vull primer per a tu. Vull sentir-me escoltat, doncs t'escolto a tu primer. Vull sentir-me abraçat, doncs t'abraço jo primer. Vull fer això o anar allà, i vull saber primer què vols fer tu o on voldries anar. Posar-se en la pell de l'altre/a, caminar amb les seves sabates, compartir les seves motxilles. Tu, primer, perquè sé que també jo sóc primer per a tu.

Aquesta relació mútua és sempre una relació d'igualtat, de confiança. I exclou rotundament qualsevol forma de mal, des del silenci glaçat que desconcerta, fins al control injustificat que humilia, fins a l'insult que anul·la i trenca per dins, fins a l'agressió que ho trenca definitivament per tot. Qualsevol forma de mal, per petita i imperceptible que sigui, és incompatible amb l'amor, i no és mai mostra d'amor.

En síntesi: és rotundament fals que qui bé t'estima, et farà plorar. L'amor és la trobada de dues persones nobles que es fan mútuament el bé. Si fa mal, no és amor. I si no és amor, no val la pena alguna cosa que simplement et pot arribar a fer pena. En aquest cas, decididament, talla-ho!

Aquesta va ser la meva tercera intervenció al ple contra la violència masclista. Enllaço aquí les altres dues:

Acords i votacions del ple de maig de 2017.


dimarts, 23 de maig de 2017

En què consisteix la tarifació social a la piscina de l'Escorxador?

Recordo breument l'objectiu de la tarifació social: adequar el preu dels serveis municipals a la capacitat econòmica de les famílies, de manera que els preus variables assegurin que totes les famílies puguin fer ús de tots els serveis. És la idea que repeteixo de manera permanent: tot a l'abast de tothom. Crec que la idea és indiscutible. De fet, al ple municipal, amb vuit grups diferents (dos al govern i sis a l'oposició), la tarifació social s'aprova en línies generals per unanimitat. L'experiència de la tarifació social als serveis educatius (bressol i música) i d'atenció domiciliària ens demostra que així hem incorporat les famílies de rendes més baixes i hem avançat en equitat, sense perdre significativament famílies de rendes més altes per mantenir així la pluralitat.

Tota idea s'ha de portar, un cop decidida i acordada, a la pràctica. Quan vam començar amb la tarifació social de les escoles bressol (setembre de 2013), vam ser pioners i vam explorar camins pels quals cap ajuntament havia transitat. Vam tenir alguns dubtes de procediment i alguns errors de tramitació, que vam corregir immediatament. Posteriorment, vam anar aplicant millores, que culminaran el proper setembre canviant la tarifació per trams de renda a tarifació contínua. Amb aquest canvi, evitem el "salt per un euro", ja que amb una petita diferència d'ingressos familiars, es podia "pujar" o "baixar de tram" passant a preus que, en el cas de les bressols, podien tenir prop de 30€ al mes de diferència. Resumint: les idees de millora necessiten un primer moment d'aplicació i un procés posterior d'ajustaments i millores.

Una cosa similar ens passarà ara amb la tarifació social a la piscina de l'Escorxador.



La intenció és clara: abonaments a l'abast de tothom. I el calendari també és clar: aquest mateix estiu. Som conscients de la dificultat del canvi de model dels anys anteriors a un model de tarifació social, però estem convençuts que és el model a seguir. Per comparar, comencem amb la foto les tarifes de l'any 2016:
Al plantejar el nou model, érem conscients que el canvi de criteri de l'edat (carnet blau) afectaria als majors de 60 anys (com jo mateix, tal com vaig explicar en aquest article), però no vam calibrar bé la nova política de preus en els abonaments familiars. Així, vam aprovar a l'abril uns preus que han provocat reaccions negatives lògiques i que hem corregit al maig abans que s'obri el període de venda dels abonaments. Tot seguit els explico.

Els nous preus tenen en compte els mateixos dos paràmetres de tots els serveis en què s'aplica la tarifació social: els components de la família i els ingressos familiars, que es consulten a Hisenda prèvia autorització de la família. Si no s'autoritza la consulta, s'aplica la tarifa màxima. En funció de la renda, s'estableixen quatre trams, i en funció de les persones que compartiran l'abonament, es genera la taula següent:
Per entendre aquesta taula, primer cal entendre com es determinen els trams. De manera aproximada i en el cas d'una sola persona, es determinen així:
  • Tram 1: menys d'1,5 vegades l'Índex de referència de suficiència de Catalunya (IRSC, barem fixat per la Generalitat de Catalunya). Aproximadament, menys de 12.000€bruts/any.
  • Tram 2: entre 1,5 i 2,5 vegades l'IRSC, entre 12.000 i 20.000€bruts/any.
  • Tram 3: entre 2,5 i 3,5 vegades l'IRSC, entre 20.000 i 28.000€bruts/any.
  • Tram 4: més de 3,5 vegades l'IRSC, més de 28.000€bruts/any
Aquestes dades són per a una sola persona. S'han de concretar en una taula més àmplia segons els membres de la unitat familiar. A més, hi ha descomptes: 20% per carnet blau i 10% per fill/a amb discapacitat. Però per entendre-ho amb més claredat, res millor que uns quants exemples. Em centro en l'abonament familiar mensual, que és, de llarg, el més sol·licitat cada estiu (al 2016, per exemple, hi va haver 567 abonaments mensuals i 119 de temporada)

Exemple 1. Matrimoni amb dos fills de 12 i 15 anys, on només treballa un dels pares i té el salari que, malauradament, és el més freqüent estadísticament a Espanya: 16.500€bruts/any. Un salari que mostra la precarització de molts nous contractes, la bretxa salarial entre treball fixi temporal i la creixent desigualtat salarial, ja que la mitjana estadística és clarament superior: entorn de 24.000€bruts/any.

Al 2016, l'abonament mensual d'aquesta família era de 97,80+39,70=137,50€.
Al 2017, aquesta família està al tram 2 i l'abonament mensual serà de 115,60€.

Exemple 2. Pensionista de qualsevol edat i amb carnet blau amb la pensió mitjana a Espanya: 11.000€bruts/any.

Al 2016, l'abonament mensual d'aquest pensionista era de 9,25€.
Al 2017, aquest pensionista està en el tram 1 i té un descompte del 20% per carnet blau, i el seu abonament mensual serà 24-20%.24=19,2€.

Exemple 3. Família uniparental amb un fill o filla de 6 anys amb uns ingressos de 12.000€bruts/any. En cas de famílies uniparentals, es compta una persona més per acord del ple municipal.

Al 2016, l'abonament familiar mensual d'aquesta família era de 97,80€.
Al 2017, l'abonament d'aquesta família del tram 1 serà de 64,80€.

Exemple 4. Matrimoni amb dos fills de més de 14 anys en què tots dos treballen i tenen el sou mig que abans he exposat (24.000€bruts/any).

Al 2016, l'abonament mensual d'aquesta famïlia era, com en l'exemple 1, de 137,50€.
Al 2017, l'abonament mensual d'aquesta família, en el tram 4, serà de 148,40€.

Exemple 5. Pensionista de qualsevol edat i amb carnet blau i amb pensió màxima (30.000€bruts/any),

Al 2016, l'abonament mensual d'aquest pensionista era de 9,25€.
Al 2017, aquest pensionista està en el tram 4 i té un descompte del 20% per carnet blau, i el seu abonament mensual serà 53-20%.53=42,4€.

Aquests exemples són aproximats, i cada cas s'ha de concretar inicialment amb la calculadora municipal o anant a les oficines del Club Natació Sant Feliu, que gestiona la piscina de l'Escorxador. Tot i que sigui de manera aproximada, estaré encantat de poder fer les comparacions que se'm proposin en els comentaris. En resum, crec que està clar que el model afavoreix molt a les famílies del tram 1, significativament a les del tram 2, lleugerament a les del tram 3, i incrementa lleugerament les del tram 4. Pel que fa al carnet blau, hi ha un increment que va des dels 10€ al tram 1 fins als 33€ en el tram 4, donat que, en opinió dels vuit grups municipals, el carnet blau estava subvencionant de manera excessiva l'edat per damunt de la renda, que és el criteri general amb què volem establir els preus públics. 

Quan s'acabi la temporada, haurem de veure com ha evolucionat la demanda dels abonaments i si es confirma la intenció de la tarifació social, ja exposada abans, d'avançar en equitat mantenint la pluralitat. En cas contrari, haurem d'introduir canvis, ja sigui en la definició dels trams com en l'assignació dels preus a cada tram.

Finalment: per completar el desplegament de la tarifació social a Sant Feliu, només ens faltaran el servei d'escoles bressol de juliol i els casals d'estiu de les entitats que tenen conveni amb l'ajuntament, que abordarem a l'estiu del 2018. Sabem que el mes de juliol és un mes en què les activitats que organitzen esplais, entitats esportives, etc no estan a l'abast de moltes famílies de Sant Feliu. Si el temps lliure és un espai de desigualtat creixent d'oportunitats, el mes de juliol encara ho és més. Sabem també que hi haurà qüestions tècniques a resoldre: els casals no els organitza directament l'ajuntament ni en fixa els preus, però sí que hi ha convenis i aportacions municipals que s'han de regular en funció de criteris d'equitat, de facilitar l'accés a les famílies de rendes mitjanes i baixes. Però això, insisteixo, al 2018. Aquest estiu tocarà avaluar com ha anat a la piscina, i introduir els canvis que, de cara a l'any que ve, ens permetin afinar i millorar un sistema que té molt clar la finalitat amb què l'implantem: a Sant Feliu, tot a l'abast de tothom.