divendres, 28 d’octubre de 2016

Acords i votacions del ple d'octubre de 2016, potser el més important del mandat.


No exagero: ahir va ser el ple més important del mandat, d'importància només equiparable al ple d'abril, en què vam aprovar la planificació dels quatre anys en què governem l'ajuntament en representació democràtica de la ciutadania. I ho va ser perquè vam aprovar quatre punts molt importants:
  • els impostos municipals i els preus dels serveis públics que depenen de l'Ajuntament (és a dir, les ordenances fiscals)
  • el pressupost de l'Ajuntament per a l'any 2017, l'any del mig del mandat i en què es concreten la major part de les decisions de l'equip de govern.
  • el Pla de rescat social, que definirà els àmbits del treball social prioritari amb les persones i famílies en situació o risc d'exclusió social,
  • el Pla local d'habitatge, que estableix de manera clara el canvi de rumb de la política d'habitatge cap al lloguer assequible i social,
Quatre punts que marquen el rumb i les prioritats de l'Ajuntament de Sant Feliu, amb un suport molt ampli per part dels diversos grups que el formen. Un suport que vull i que cal agrair. De tots aquests punts, en continuaré parlant properament en diferents articles.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Jo em vaig equivocar el 10 d'abril. I me'n vaig adonar el 26 de juny.

Era l'onzena Assemblea Nacional d'Iniciativa, a Barcelona. El debat es va centrar en dos grans temes: el projecte polític que defensem, i el procés de confluència amb altres forces d'esquerra per fer-lo possible. I vam debatre i votar també un tema que aquests dies s'ha constatat que era enormement transcendent: donar suport o rebutjar l'acord signat el dia 23 de febrer entre Pedro Sánchez i Albert Rivera.

Curiosament, a la foto del diari El Punt Avui se'm veu en un dels moments en què vaig votar, no puc dir exactament si aquesta resolució o alguna altra. En tot cas, vaig votar a favor de rebutjar aquell acord. Va ser també la posició majoritària a ICV, tot i que alguna veu ja va avançar que ens en penediríem.

Recordo la cronologia d'aquells dies. Després de les eleccions del 20 de desembre, amb una derrota clara del PP i un Congrés molt fragmentat, la renúncia de Rajoy a la investidura obre un escenari imprevist i que Pedro Sánchez va voler aprofitar per intentar fer un govern alternatiu. El 23 de febrer, com deia, PSOE i Ciutadans presenten un acord de govern que porten a debat i votació al Congrés dels Diputats els dies 2 i 3 de març. Crec que l'estratègia del PSOE era errònia al voler excloure d'entrada a Podemos. El 3 de març va ser el dia de l'inoportú esment de Pablo Iglesias a la calç viva. Tot i que hi havia temps per intentar corregir aquests i altres errors i acordar un govern de canvi, tot i els esforços que, per exemple, Compromís i la seva proposta de "Acuerdo del Prado", allò no va ser possible. El temps per a un acord d'investidura s'acabava el 30 d'abril. El dia 10, a la nostra assemblea, vam votar en contra. Jo vaig votar en contra.

La resta és sabuda: el 3 de maig es van convocar noves eleccions, que van tenir lloc el 26 de juny. Rajoy va intentar una primera investidura el 2 de setembre, que va perdre. Tots els partits van esperar a les eleccions basques i gallegues del 25 d'aquell mes, que van reforçar clarament el PP i van tocar seriosament els plantejaments de Pedro Sánchez i el seu rotund "No es no". L'octubre ha estat el mes horrible del PSOE, que segurament trigarà anys a refer-se. El comitè federal de cessament de Pedro Sánchez de l'1 d'octubre i l'executiva nacional del 23 han fet possible el gir del "No es no" a l'abstenció i, finalment, el nou nomenament de Mariano Rajoy com a cap de govern, sense cap contrapartida per als socialistes i amb un partit trencat pel mig. Tot plegat, descoratjador.

Torno al 10 d'abril i a intentar explicar(-me) per què vaig alçar la meva tarja de vot contra l'acord del PSOE amb Ciutadans. D'una banda, factors objectius: Pedro Sánchez havia exclòs de les converses a Podemos i IU, l'argument que "con Podemos no sumamos" era despectiu amb un partit que havia tret molts més diputats que Ciutadans, no s'havia plantejat una negociació honesta i sincera (cal dir que per cap de les dues parts, però el PSOE tenia la responsabilitat de fer el primer pas i possibilitar un mínim acord). I, de l'altre, factors subjectius. El més important, si més no en el meu cas, era que si el 20-D Podemos i IU havien obtingut per separat 5 milions de vots i 1 milió de vots a tot l'Estat, respectivament, en unes segona eleccions i sempre que anéssim junts, aquests resultats no només sumarien, sinó que multiplicarien. Hi havia clima, entre nosaltres, de "sorpasso" i no només al PSOE (que no era el primer objectiu!) sinó al mateix PP: volíem el sorPPasso i crèiem fermament que era possible! Jo mateix m'hi vaig implicar a fons: vaig escriure aquest primer article al meu blog i després, amb altres alcaldes i alcaldesses, vam impulsar una campanya per a una candidatura única de l'esquerra més enllà del PSOE.

La sorpresa, i la decepció, va arribar el 26 de juny. Més enllà de la petita remuntada del PP (sempre incomprensible, sempre justificada pels seus votants per la seva triple consigna (corruptes ho són tots, però el PP genera treball i defensa la unitat d'Espanya)), i dels retrocessos de PSOE i Ciutadans, vaig viure com una desfeta en camp propi que no només no vam arribar als 6 milions de vots que, com a mínim, esperàvem, sinó que amb prou feines vam arribar als 5 milions. Vam perdre, inesperadament, més d'un milió de vots en només sis mesos... Aquell mateix moment vaig adonar-me'n del meu error del 10 d'abril, del dia de la foto.

Després, Mariano Rajoy simplement ha fet el que tan bé sap fer: gestionar el temps amb parsimònia, disposant de molt bona informació sobre tots els actors polítics en joc (incloent l'electorat), que li facilita el gurú indiscutible del PP, el sociòleg Pedro Arriola. A l'altra banda, acabem de veure que hi havia el desert: un Pedro Sánchez que era un líder no consolidat al seu partit i que no va tenir una estratègia clara tot i que ben intencionada. I nosaltres, Podemos i En Comú Podem, oberts a una negociació oberta amb el PSOE sense cap tipus de línia vermella, ni tan sols el referèndum. Hi havia de temps fins al 30 d'octubre, encara era factible. Però el cop d'estat intern del PSOE de l'1 d'octubre i la dimissió fulminant de Pedro Sánchez va tancar-hi definitivament les portes.

I ara què? Doncs, malgrat el proper govern del PP, malgrat tants errors i tant de desànim.. continuar treballant amb humilitat i constància en allò que ens va convocar aquell 10 d'abril a les Cotxeres de Sants: un projecte polític al servei de la classe treballadora de Catalunya i de l'Estat, en confluència amb altres persones i forces polítiques que compartim una bona part d'aquest projecte polític. 

Havent après, això sí, alguna lliçó important. La més important: saber valorar millor els moments clau en què es presenten les oportunitats. I altres molt importants, com la necessària gestió del temps, que també requereix el seu temps:



dilluns, 24 d’octubre de 2016

Coneguent el pressupost municipal (3/3): presentació oficial i resum als teus 1.000€.

Clica a la imatge per accedir a la presentació del pressupost de 2017-

Dimecres passat, 19 d'octubre, va haver-hi a les Tovaloles l'audiència pública de presentació del pressupost de l'any que ve.  A part de regidors/es i de personal municipal, només van venir set persones. Són evidents, per a mi, dues coses: cal mantenir els espais de deliberació sobre el que és comú i públic, però cal reformular-los de dalt a baix. Aquest any ja hem canviat el format dels materials informatius (és un enllaç web que s'obre directament i de contingut més concret i clar, en comptes d'un powerpoint pesat que cal descarregar primer), però no el format de l'acte en sí, que és evident que no desperta cap interès. I ès que, per començar, encara els concebem com actes de presentació i no de deliberació. En aquest sentit, en canvairem radicalment la concepció, ja que per deliberar calen dues coses: temps suficient i documents complets i clars. Per això, començarem a canviar l'estructura d'aquest tipus d'actes: amb una setmana d'antelació penjarem els documents i obrirem un espai de diàleg al web municipal, i les convocatòries en actes presencials partiran d'un breu resum dels temes per anar directament a la deliberació, al debat.

En tot cas, recomano accedir a la presentació i veure d'on surten i a què es destinaran els 43.780.910€ que gestionarem l'any que ve, en representació democràtica de la ciutadania de Sant Feliu. Un pressupost que debatrem en el proper ple d'octubre, un ple que serà, sens dubte, el més important del mandat 2015-19.

I un pressupost que, per tal de facilitar-ne la comprensió i la difusió, exemplifico en els aproximadament 1.000€/habitant (exactament poc mès de 984€) que gestionem.

Pel que fa als 1.000€/habitant que ingressarem el 2017,  864€ seran ordinaris i 136€ finançaran inversions. 

Pel que fa als 864€/hab dels ingressos ordinaris:
  • 318€ vénen de l'IBI, que és la principal font d'ingressos de la major part d'ajuntaments,
  • 190€ vénen dels pressupostos de l'Estat, ès a dir bàsicament de les declaracions de renda dels ciutadans i els impostos de les empreses,
  • 55€ vénen de les plusvàlues, un impost municipal associat a les vendes o transmissions d'edificacions o terrenys,
  • 50€ vénen de l'impost de circulació, un impost municipal que paguen tots els propietaris de cotxes o altres vehicles.
  • 45€ vénen de l'Impost d'Activitats Econòmiques (IAE), un impost municipal però que gestiona l'Estat i que paguen les empreses que facturen mès d'un milió d'euros.
  • 31€ els transfereix la Generalitat, bàsicament per cofinançar serveis com les escoles bressol, els serveis socials, etc.
  • 24€ vénen de la taxa de residus i van exclusivament al finançament de la recollida de residus, ja que la seva gestió correspon a l'Àrea Metropolitana i en paguem una part a través del rebut de l'aigua.
  • 18€ els aporta la Diputació de Barcelona finançant els programes o serveis per als quals li demanem suport en el marc dels Programes de Concertació de la Diputació.
  • 17€ vénen de les quites d'escoles bressol, i paguen exclusivament aquest ser ei, històricament prioritari per a ICV a la nostra ciutat,
  • 15€ provenen de l'ocupació del subsòl, és a dir, de la taxa que paguen les companyies de serveis (aigua, llum, gas i telecomunicacions) per passar per un espai de tots com el subsòl de la nostra ciutat,
  • 15€ corresponen a l'impost d'obres, associat a la construcció, i que és molt variable, en funció del cicle econòmic que hi hagi a cada moment,
  • 12€ vénen dels guals, un impost municipal per als propietaris d'aparcaments privats,
  • i els 74€ restants provenen de la suma de desenes d'altres conceptes amb import inferior a l'1% i que, en un resum  com aquest, agrupo per major comprensió dels diners que gestionem. 
Pel que fa als 136€/hab dels ingressos per a inversions:
  • 99€ corresponen als préstecs que demanarem per pagar les inversions que farem l'any que ve,
  • 35€ els transferirà l'Àrea Metropolitna per cofinançarel Pla d'Inversions del Mandat,
  • 2€ formen part comptablement de les inversions, però és bàsicament el retorn de les bestretes concedides al personal municipal. No financen obres, és un tema de formalització comptable.
I en què gastarem els 864€/habitant de despesa ordinària i els 136€/habitant que aniran a inversions?

Pel que fa als 864€/hab de la despesa ordinària, en aquest gràfic es veu molt bé que es divideix aproximadament a terços: funcionament de la ciutat, serveis a la ciutadania i a la pròpia gestió municipal, imprescindibles per als dos anteriors, a més de la despesa financera per al pagament dels prèstecs demanats en anys anteriors..
  • 287€/hab van al funcionament de la ciutat. Entre aquests, els més importants són: 136€ van a la recollida d'escombraries, neteja viària i d'edificis i jardineria, que és la despesa més important de l'ajuntament; 73€ van al manteniment, gestió i usos de la via pública (des del personal i instal·lacions del servei municipal de manteniment, fins als consums d'aigua i llum de la via pública, el transport urbà, etc); 43€ van als serveis tècnics d'urbanisme, obres i medi ambient, i, finalment, 34€ van als serveis municipals de formació i ocupació (personal i serveis de Can Maginàs, Aula Sant Feliu, etc).
  • 274€/hab van als serveis a la ciutadania. Si els desglossem: 74€ van a educació (des d'escoles bressol i de música fins als ajuts dins el pla de rescat social o les activitats que tenen lloc als nostres centres educatius), 66€ van al funcionament de la policia local,  52€ van als serveis socials i l'atenció a les persones grans o amb dependència, 36€ van a cultura, 20€ van a esports i, finalment, els altres 26€ inclouen el conjunt de personal i d'activitats dels programes transversals de joventut, dona, participació, nova ciutadania i solidaritat. 
  • 229€/hab van a la pròpia gestio municipal. Desglossant també: 99€ van al conjunt del personal dels serveis administratius, econòmics, jurídics, informàtics i de gestió de personal de l'ajuntament, com també del conjunt dels regidors i els grups municipals; 72€ són la despesa associada a la gestió municipal (des de les assegurances fins als mitjans de comunicació o els consums dels propis edificis municipals); 52€ van, per aplicació de la legislació metropolitana, a l'Àrea Metropolitana, que després els retorna amb transferències i, sobretot, en els serveis que ens presta, i, finalment, 6€ van a un fons de reserva o de contingència.
  • 74€/hab és la despesa financera, que finança el pagament dels préstecs signats en anys anteriors, tant pel que fa a l'amortització (66€/hab) com els interessos (8€/hab)
Pel que fa als 136€/hab que s'invertiran l'any que ve a Sant Feliu:
  • 35€ van a la remodelació del Casal de Joves,
  • 32€ van a un pla molt ambiciós de millora de l'enllumenat de la ciutat, que es finança íntegrament amb un crèdit (1,4 milions) que ens ha concedit el Ministeri d'Indústria a cost zero.
  • 31€ van a la remodelació de la plaça de la Salut, que inclourà també un mural commemoratiu de la lluita veïnal que, al maig de 1977, va permetre guanyar la plaça per al barri.
  • 9€ aniran al Programa de Millora de l'Espai Urbà, amb la destinació que votin els veïns i veïnes que participin al procés de votació que hi haurà el mes que ve.
  • 7€ aniran al pagament d'un trimestre de la remodelació de la plaça Francesc Macià, que començarà a la tardor del 17 i acabarà abans de l'estiu del 18.
  • 7€ aniran a l'ampliació del Parc Europa i a la creació d'una zona de lleure juvenil al Mas Lluí.
  • 17€ aniran a un conjunt d'altres inversions, que es poden consultar amb detall en aquesta presentació al web de l'ajuntament.

Tot plegat, insisteixo, es tracta d'unes nocions bàsiques, d'un petit resum que he elaborat jo mateix per facilitar la comprensió de l'origen i els diners d'un pressupost que és de tothom i pretén servir a tothom. Per a qui vulgui més informació i de caràcter oficial, el detall complet de tots els ingressos municipals es pot consultar aquí, i també el detall complet de totes les despeses municipals per al 2017 es pot consultar aquí.

dimecres, 19 d’octubre de 2016

Coneguent el pressupost municipal (2/3): el resum de les despeses.


Les despeses d'una administració pública es poden mirar des de dos punts de vista: en quin concepte es gasten els diners que gestionem, i a quina finalitat es destinen aquests diners. En aquest segon escrit, explico els conceptes comptables, que són els obligatoris per llei, els que revisa la Sindicatura de Comptes i els que, afegits a totes les administracions, donen el retrat global de la comptabilitat pública d'un país i del conjunt de la Unió Europea.

Com he dit en els ingressos, que tothom se senti lliure per plantejar els dubtes o qüestions que consideri convenients: són els teus diners, són els diners de tothom. Així que pugui, faré també una aproximació "en base 1.000". És a dir, resumint tot el pressupost de despeses als aproximadament mil euros per habitant que gestionem cada any.

Coneguent el pressupost municipal (1/3): el resum dels ingressos.



A data de 19 d'octubre, som 44.461 habitants a Sant Feliu. Gestionem, exactament, 984,70€ per persona, gairebé 1.000€. Fa dos anys, vaig fer un breu resum de l'origen i la destinació d'aquests 1.000€: quan tingui temps, en faré l'actualització. Mentre no faig aquest resum, penjo una visió ràpida dels ingressos de què preveu disposar la Casa de la Vila i m'ofereixo a respondre  jo mateix a totes les preguntes que sobre aquest tema vulgui presentar qualsevol ciutadà o qualsevol ciutadana en les meves xarxes socials (blog, Facebook i Twitter).

En definitiva, són els diners de tothom i els electes (començant per l'alcalde) som simplement la representació de tothom. I una responsabilitat evident nostra és el diàleg permanent sobre el que és de tothom! Així que... endavant!

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Dissabte, a la 8 de Març. Els vaig dir: "I tots veniu des de Teià?", i un em va dir: "No, jo vinc d'Ocata".


El dissabte 8 d'octubre, el regidor de Cultura i de Seguretat Ciutadana, el company Manel Martínez i jo mateix, vam fer diversos recorreguts per la plaça 8 de Març entre la una i les quatre de la matinada. Vaig penjar al meu mur de Facebook la foto que adjunto i tot seguit es va obrir una llarga polèmica. Si cliqueu sobre la foto, hi podreu accedir i llegir-la sencera.

La foto és de "primera hora" de la matinada. Molts grups de gent molt jove, majoritàriament entre 14-15 fins a 18-20. Hi havia molta gent de fora de Sant Feliu: fins i tot del Maresme! Tornant d'una de les visites, un grup de deu o dotze nois em van preguntar al semàfor del Va-i-ve on era "la plaça on hi havia la festa". Els vam dir que podia ser a la Lluís Companys o a la 8 de Març. "Aquesta, aquesta", ens van dir. I els vaig preguntar, per curiositat, d'on eren. I ens van contestar amb les paraules que encapçalen aquest escrit.

De la simple descripció del que veia a la plaça (molta gent molt jove que en aquells moments no generava cap problema) hi va haver tot un seguit d'acusacions contra l'Ajuntament i contra mi en persona per permetre (i fins i tot per incentivar...) "macrobotellons" a Sant Feliu i per ser tolerants amb l'incivisme. No em vull entretenir en rebatre o comentar dues afirmacions tan inconsistents, però sí plantejar i compartir algunes coses que em van venir al cap.

1. L'evident capacitat massiva de convocatòria del beure per beure.
Em va sorprendre que vingués fins i tot jovent del Maresme a la quedada de la 8 de Març. Les rotllanes de jovent semblaven que es limitaven a xerrar i beure, hores i hores. Ni tan sols semblava que tinguessin gaire interès en els concerts de la Petita qe hi havia ben a prop. Nois i noies molt joves, que crec que devien ser molts de 2n o 3r d'ESO, massa aviat (des de la meva perspectiva de pare i de mestre) per ser allà i estar així. Però hi eren, i per centenars. No em preocupen individualment els nostres fills i filles, que difícilment poden evitar l'atractiu transgressor d'aquestes quedades i la pressió de grup de no ser "un pringat o una pringada", però sí que em preocupa l'hegemonia cultural de l'oci banal i consumista, i la precocitat creixent amb què marca la vida d'una part important dels i de les nostres adolescents.

2. L'absència clamorosa dels pares i les mares.
En els diversos recorreguts que en Manel i jo vam fer per la plaça i els entorns, gairebé no vam veure adults que, discretament, vigilessin de lluny els seus fills i filles. Potser perquè és el que vam fer amb els nostres propis fills, esperava una certa supervisió que, n'estic convençut, és imprescindible en les primeres mostres d'independència als 13 o 14 anys. Em neguiteja una certa desorientació de la funció parental en relació a l'adolescència. Recordo un cas extrem en què una mare em va trucar a casa per acusar-me de ser el culpable que una ambulància s'hagués endut la seva filla de 14 anys a Sant Joan  de Déu per una borratxera que li va fer perdre el sentit.

3. La impossibilitat de tenir un policia a cada cantonada i la necessitat d'una certa comprensió social.
L'Ajuntament va desplegar policia a diverses cantonades de la plaça, però és evident que no a totes: hi havia actes a molts altres llocs i la disponibilitat de Mossos tampoc era il·limitada. És evident també que la policia no podia intervenir si no hi havia baralles (que van ser insignificants) o molèsties al veïnat (concentrades en alguns blocs de Can Bertrand), a part del control de begudes alcohòliques en menors, que és una prioritat absoluta. Ni pot ni ha de voler intervenir si només es xerra i es beu: cal comprensió social en aquest sentit. Com també en qué, per més que posem més urinaris, hi ha joves que vomiten o pixen, sobretot entrada la nit, al carrer o en entrada d'edificis. És evident que haurem d'avançar les hores d'inici dels serveis de neteja i potser revisar la ubicació dels agents de policia, però crec que algunes polémiques sobre "passivitat" davant l'incivisme i la brutícia són injustificades.

I 4. "Per saber què vol la joventut, no n'hi ha prou amb l'opinió dels tècnics de joventut".
De tornada de la plaça, vaig passar un moment per l'actuació que hi havia al carrer Joan Maragall. Molta gent jove, no tant com a la 8 de Març. Parlant de la quedada i de les activitats previstes durant les festes per al jovent, vaig tenir una conversa molt interessant amb un jove de vint-i-pocs anys. Bastant crític amb l'Ajuntament, em va dir la frase que encapçala aquest apartat i que reflecteix el problema que força persones plantegen quan parlen en confiança amb "polítics": la institucionaltzació excessiva de les anàlisis i les decisions, de la tasca de representar iguals a l'Ajuntament. Vaig agrair la confiança. Reconec el risc de perdre frescor i proximitat quan es té un càrrec públic i de tenir una mirada massa condicionada per l'estructura municipal, i cal que reconeguem aquest risc per evitar-lo.

Bé, en tot això pensava a la matinada del 9 d'octubre, unes hores abans de fer el meu primer 4 de 7 amb els Castellers de Sant Feliu a la plaça de la Vila!!!

divendres, 7 d’octubre de 2016

"Fem més nostra la Festa!". Presentació del programa de festes de 2016.

Aquests dies viurem uns dels moments més màgics del nostre calendari festiu. La Festa de Tardor ens farà sortir de nou, prendre els carrers i sentir-nos protagonistes d’un gran esdeveniment.

Com cada any, un ampli programa d’activitats omplirà els espais de la ciutat per al gaudi de tothom: música,esports, cultura, espectacles... petits i grans viuran una festa que evoluciona i es renova amb un gran esperit constructiu.

La Festa és nostra, de tots i de totes, i més de 90 entitats, associacions i colles la fan possible.
Vagi per endavant el meu agraïment.

Novament aquest any celebrem aniversaris d’algunes de les colles: Trabucaires (30), Ceballuts (20) i Petardons i Petardones de Can Calders (15), una mostra indiscutible de la consolidació de la festa, que no només és identitària sinó que atrau cada any més visitants. I permeteu-me que com a casteller faci una menció especial a la meva colla, els Magentes, que celebra 20 anys amb un documental, una exposició i la Trobada Castellera del Baix Llobregat.

Com és tradició, la Festa començarà amb el lliurament del Mocador d’Honor, distinció que fa 15 anys que l’Ajuntament atorga a persones o entitats per la seva dedicació a les festes, i finalitzarà
amb una novetat, la Tronada final de la Festa de Tardor “Apadrina un Tro”, una iniciativa de la Federació d’Entitats Tradicionals de Sant Feliu (FETS), a la qual us convido a participar-hi.

Fem més nostra la Festa! i fem-ho amb responsabilitat, civisme i respecte. Sentim-nos orgullosos de la nostra ciutat i de la seva gent. Fem que la nostra Festa sigui cada any millor.

Visca la Festa de Tardor!


dijous, 6 d’octubre de 2016

Habitatges públics de lloguer: una necessitat de Sant Feliu, una prioritat del govern de l'Àrea Metropolitana.

No fa massa, escrivia que l'absència d'una política pública d'habitatge de lloguer assequible havia estat la mancança més important dels diversos governs d'Iniciativa i Esquerra Unida a Sant Feliu. En els diversos moments de creixement de la ciutat, el sòl que els propietaris havien de lliurar a l'ajuntament en aplicació del planejament urbanístic, s'ha destinat només a l'habitatge de propietat, i no al lloguer: a Mas Lluí, a Falguera II, a les Grases, a Can Bertrand, a Hoechst,... Ha passat a Sant Feliu i ha passat a molts ajuntaments, però el cert és que la manca de visió de futur en aquest tema ara ens està passant factura: el dret a l'habitatge no és un dret a l'abast de tothom. Accedir a un crèdit per a la compra no està a l'abast de tothom (ni tan sols tenint treball fix...), i la manca d'oferta de pisos de lloguer n'està disparant els preus.

Fer front a aquesta realitat i treballar per al dret a l'habitatge no és una política que els ajuntaments poguem dur a terme de manera individual i aïllada. Necessitem legislació i instruments de gestió que ens permetin fer polítiques reals i sostenibles econòmicament d'habitatge públic de lloguer, que després cada ajuntament pugui planificar al seu municipi.

Pel que fa a la legislació, Catalunya, no vam disposar d'una llei impulsora del dret a l'habitatge fins als Governs d'Esquerres de Pasqual Maragall i José Montilla. Encara avui les lleis que van impulsar els consellers d'ICV Salvador Milà i Francesc Baltasar són la referència que reivindiquem per tirar endavant les polítiques públiques que Catalunya necessita. Les diverses cimeres sobre l'habitatge que el Govern i els agents socials estan treballant per resoldre, entre d'altres problemes, l'emergència habitacional s'emmarquen en les lleis del tripartit. Lleis que, en el context actual, caldria actualitzar i aprofundir, per més que la tasca legislativa del Parlament de Catalunya estigui sota mínims. En aquest aprofundiment es troben mesures com l’expropiació de l’ús, que no de la propietat, dels propietaris d’habitatges buits quan aquests disposin de més de 2 habitatges desocupats en àrees de forta demanda residencial. Crec que també és necessari, com proposa l’Ajuntament de Barcelona, la fixació d’uns preus màxims de lloguer per evitar la nova bombolla immobiliària que s’està creant.

Pel que fa a la gestió, és molt difícil per als ajuntaments petits i mitjans com el de Sant Feliu crear i, sobretot, sostenir amb equilibri financer empreses municipals d'habitatge públic de lloguer. És imprescindible tenir i compartir un instrument comú i una política comuna, en el marc de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Aquesta és una prioritat clara del Govern de l'AMB i, molt en concret, de la seva presidenta, la companya Ada Colau. Una prioritat que ben aviat es concretarà, en el ple metropolità, en la definició d'objectius polítics i d'un operador metropolità d'habitatge que permetin la creació progressiva d'un patrimoni metropolità d'habitatges públics de lloguer, avui pràcticament inexistent més enllà de l'experiència del Patronat d'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona.

Pel que fa a la planificació, crec que és evident que que s'ha de coordinar a nivell metropolità i en una doble perspectiva: un nou planejament urbanístic metropolità i un conjunt de plans locals d’habitatge que formin part de la política metropolitana comuna i la concretin a cada municipi de l’AMB.

Pel que fa al nou planejament metropolità, crec que toca revisar totalment el Pla General Metropolità (PGM) de 1976, quaranta anys després de la seva aprovació. Estic convençut que el PGM-76 va ser el Pla del creixement ordenat i la dotació d'infraestructures, amb la voluntat clara de posar ordre al desgavell urbanístic i els dèficits de tota mena que va provocar el franquisme. Però ara, aquella etapa està llargament superada. Ens cal  incorporar les eines d'actuació urbanística necessàries per afrontar els reptes del nostre temps, especialment el dret a l’habitatge i la sostenibilitat ambiental (qualitat de l’aire, transport públic, eficiència energètica, etc). Ens cal un nou PGM que sigui el pla de la rehabilitació integral dels barris i els habitatges assequibles par a tothom, del dret a la ciutat saludable i sostenible, dels espais del treball per a una economia justa i sostenible, tot aprofitant els recursos i les possibilitats d’un territori metropolità extens i plural.

Pel que fa a una planificació local amb perspectiva i coherència metropolitana, el ple del mes d'octubre aprovarà inicialment el Pla Local de l'Habitatge 2017-2023, el guió del qual ha estat lliurat ja als grups municipals de l'oposició. Aquest Pla té tres grans apartats, com totes les previsions a mig termini:
  • 1) l'anàlisi del parc d'habitatges, de la població i dels sòls privats i públics existents a data d'avui a Sant Feliu, 
  • 2) les necessitats d'habitatge a les quals cal donar resposta, tenint en compte les característiques diverses de la població i 
  • 3) les actuacions municipals per donar-hi resposta, dins de les competències i les capacitats de l'Ajuntament i l'AMB. 
Un exemple del que ens plantegem fer el tenim al solar propietat de l'Ajuntament que, finalment, es va requalificar d'hoteler a habitatge públic a primers d'any. Un solar darrera l'escola Salvador Espriu i que actualment s'utilitza com a aparcament provisional:



El primer que farem és cedir-lo sense cost a l'Àrea Metropolitana de Barcelona i l'inclourem en el patrimoni de sòls i habitatges públics de lloguer. En el moment que ho pressupostem a l'AMB. se'n farà el projecte d'obres, que haurà d'aprovar també l'Ajuntament, projecte que preveurà entre cinquanta i seixanta habitatges. El pressupost de construcció sortirà de l'AMB, i el pressupost de subvenció als lloguers sortirà de l'Ajuntament de Sant Feliu i, en general, de cadascun dels pressupostos municipals que impulsin habitatge públic de lloguer. Estem parlant d'una nova despesa a consolidar de manera estructural en el pressupost. i s'ha de fer tenint en compte l'equilibri financer de les pròpies promocions i la voluntat de fer-les créixer amb el temps. Amb aquesta finalitat la idea de fons és repartir aproximadament en tres terços el nombre total de pisos de cada edifici: 1) un terç per a la venda, sempre amb dret de retracte (no es podrà vendre a un altre particular, sinó a l'administració pública), 2) un terç per al lloguer assequible (per sota de preus de mercat, cobrint la despesa de construcció) i 3) un terç per al lloguer social, adjudicat segons necessitats valorades pels Serveis Socials i subvencionat pel pressupost municipal, de manera que la família pagui fins a un màxim del 30% dels seus ingressos.

Per acabar: el pla d'habitatge ha de fer front a la necessitat d'habitatge públic de lloguer, però també a la necessitat d'habitatge assistit o tutelat, especialment per a la gent gran amb autonomia personal i per a les persones amb alguna discapacitat. Aquests són els grans reptes que aprovarem inicialment al proper ple d'octubre i que seran, per a Iniciativa i Esquerra Unida, una prioritat clara en el govern de la ciutat.

dimarts, 4 d’octubre de 2016

Endavant, places de Lluís Companys i Francesc Macià!!!

Un mandat municipal té 4 anys, 48 mesos. Si el dividim en terços, els primers setze mesos són bàsicament els de la planificació, els segons setze són bàsicament els de l'execució i els darrers setze són alhora els de finalització de projectes i el de preparació de les eleccions que s'acosten. Els primers setze mesos d'aquest mandat van passar la setmana passada: el 24 de setembre, dia de la Mercè. És temps, per tant, d'anar a barraca, de concretar decisions i d'aplicar-les.

Francesc Macià i Lluís Companys són, a més de protagonistes principals de la Generalitat republicana, el nom de les dues places que ens hem compromès a fer en aquest mandat que ja ha arribat al terç crucial del mig. Temps, com deia, d'anar a barraca.

Per a la plaça Lluís Companys, la situació és aquesta: la Comissió Territorial d'Urbanisme de la Generalitat va aprovar definitivament el 8 de juliol la modificació del Pla General Metropolità que ha de permetre l'ampliació de la plaça. Queda un darrer i petit tràmit municipal d'unificació i estil de documentació en un text refós que es portarà properament al ple. Tot seguit, ja hi haurà via lliure perquè els propietaris de l'àmbit tirin endavant el procés de reparcel·lació i el projecte d'urbanització de la plaça, que amb tota probabilitat s'enllestirà en el primer trimestre de l'any que ve. El calendari posterior de realitzacions dependrà, donat que es tracta d'una promoció privada en què la intervenció en la plaça ha de ser simultània amb la construcció d'un edifici d'habitatges, del plànning de l'obra que finalment acordin la propietat del sòl i l'empresa promotora.

Per a Francesc Macià, la situació és aquesta: per tenir acabades les obres de remodelació de la plaça abans de les Festes de Tardor de 2018, el projecte d'obres s'ha d'aprovar abans que acabi 2016. Fins ara, tal com es va acordar al passat ple d'abril, hi ha hagut diverses reunions a l'Ajuntament, amb representants dels veïns i amb l'arquitecte que ha de redactar el projecte, que coneix a fons la plaça i els problemes que s'han de resoldre amb la seva remodelació (bàsicament les filtracions a l'aparcament i la supressió de barreres arquitectòniques). La darrera reunió va ser el passat 21 de juliol, a la qual van assistir també representants dels vuit partits polítics presents a l'ajuntament. S'hi va presentar un avantprojecte, encara amb diversos punts a concretar amb el veïnat de la plaça i del tram del carrer Doctor Brugarolas que hi és adjacent i que també es remodelarà.

Des que l'Àngel Merino va ser alcalde, a ICV-EUiA hem volgut que les remodelacions siguin sempre acordades amb el veïnat, si és possible de manera unànime, però sempre amb una amplíssima majoria. La primera remodelació feta amb procés participatiu va ser la segona fase de la Rambla (any 2002) i les dues darreres han estat les obres de Rafael Alberti (que estan a punt d'acabar) i de la plaça de la Salut (que estan a punt de començar). Acords unànimes o molt amplis que s'han acabat concretant en reunions de propietaris escala a escala, a moltes de les quals he assistit jo mateix. Aquest serà també el procediment que seguirem per concretar detalls i per aprovar el projecte: escala per escala, enraonant amb tothom.

De moment, hem fet una reserva orientativa d'1,1 milions d'euros per al total de les obres, dels quals preveurem 300.000€ per al pressupost de 2017, que aprovarem d'aquí a quatre setmanes, als quals incorporarem el pressupost que calgui al llarg del mateix any. La intenció és clara i inqüestionable: està fora de tot dubte que farem les obres de remodelació i també està fora de tot dubte que, abans que acabi 2016, cercarem, si la unanimitat no és possible, un acord absolutament incontestable i majoritari.