Espanya és una democràcia normal: tan insuficient com qualsevol altra.
Deu ser perquè sóc de ciències, però m'agrada objectivar (excepte en l'amor i en la fe...!) tots els temes de què parlo. També en política. Especialment en política.
Com que, ara que ha passat l'11 de Setembre, una de les afirmacions que més sovint hem sentit fa referència a què Espanya té una baixa qualitat democràtica, que en una democràcia normal votar és normal, que Espanya no és una democràcia normal i per això cal marxar-ne corrents, etc. he volgut mirar si existeix algun indicador objectiu de qualitat de la democràcia. Avanço que no sóc politòleg ni sociòleg ni m'adreço a politòlegs i sociòlegs; ni puc ni vull entrar en un debat amb especialistes. Així que he buscat a Google "índex de qualitat de la democràcia" i, em sembla que en tinc prou, pel que m'interessa, amb les dues primeres entrades.
En la primera entrada, em surt a la Viquipèdia això: "Índex de democràcia". És un índex de la revista anglesa The Economist, el qual analitza quantitativament i objectivament cinc grans categories:
Vaig a la segona entrada, que em porta a un article del diari Ara, també del 2015, que té un nom que comparteixo: "Un rànquing de qualitat democràtica, una classificació complexa". Un article que em porta, al seu torn, a un enllaç a una pàgina web, Global Democracy Ranking, de tarannà més progressista, i que incorpora també elements diferents, com les polítiques d'igualtat de gènere, la llibertat de premsa, etc. Dóna una classificació molt similar, en aquest cas del període 2013-2014:
Dues breus visions externes sobre la qualitat de la democràcia a Espanya em ratifica en una convicció que fa temps que ja tinc: tenim llibertat per triar... i triem malament, tenim una bona democràcia amb un mal govern. Des d'un punt de vista, és clar, de la democràcia política formal (el que quan jo era jove en dèiem despectivament "democràcia burgesa"): no tenim, com sempre dic, un sistema polític que garanteixi la democràcia econòmica i la justícia social (al que quan jo era jove en dèiem il·lusament i il·lusionadament "democràcia popular"). La nostra democràcia és, des del punt de vista del control de l'economia i del repartiment just de la riquesa, tan normal i tan insuficient com qualsevol altra. Sempre em ve al cap una reflexió de l'escriptor socialista francès i Premi Nobel de Literatura de 1921, Anatole France, quan va dir: "La Llei, amb el seu neguit per la igualtat, prohibeix tant al ric com al pobre dormir sota un pont".
En el context polític internacional actual, la normalitat (i la insuficiència) de la democràcia espanyola no em sembla un tema menor. Costarà molt de tenir suport internacional a qualsevol decisió o full de ruta que prengui unilateralment el Govern de Catalunya perquè, per més que algunes forces polítiques catalanes qüestionin la democràcia espanyola, el cert és que, objectivament, aquest qüestionament de la democràcia espanyola no s'aguanta. Per més que no inclogui (encara!) el dret a decidir: que potser l'inclouen globalment la resta de constitucions dels països que estan en aquestes llistes ordenades?
També costa d'entendre, vist des de fora, el discurs de tres-cents anys d'una pretesa resistència popular majoritària a una pretesa invasió exterior. Sé que la Constitució Espanyola és millorable (com totes!) i defenso, com la gent d'Iniciativa i En Comú Podem i d'Unidos Podemos, que és imprescindible reformar-la per dues qüestions: 1) l'abolició immediata de l'article 135, dictada el 2010 per la Troika i 2) la inclusió del dret a decidir, per tal de fer possible el referèndum pactat sobre el futur de la nació que ho demani. Però també és evident que la Constitució Espanyola va tenir a Catalunya uns nivells de participació i de suport molt alts, dels més alts de tot l'Estat. Jo, aquell 6 de desembre de 1978, seguint la consigna del Moviment Comunista de Catalunya (a qui també vaig votar a les primeres municipals del mes de maig següent), em vaig abstenir, perquè era una Constitució que proclamava la monarquia sense un referèndum previ, en el qual la meva opció, com avui, hauria estat per la República Federal d'Espanya. Però, a Catalunya, tots els grans partits van demanar la participació i el vot a favor, excepte ERC, que va fer campanya en contra. Resultats a Catalunya: 68% de participació i 90% de Sí. Al País Basc, en canvi, el PNV va cridar a l'abstenció i Euskadiko Eskerra i Herri Batasuma van demanar el vot contrari. Resultats al País Basc: 45% de participació i 69% de Sí. On hi havia suport i on hi havia resistència?
Jo puc discutir a ERC molts elements de la seva proposta política, però el que és innegable és que, des de 1978, ha estat coherent amb la seva anàlisi i la seva proposta de rebuig a la Constitució i de suport a la independència. Però que, des de la primera manifestació massiva de l'11 de Setembre, des de fa només quatre anys, CDC (amb l'enorme maquinària mediàtica que encara controla) ens vulgui vendre avui les seves motos per frenar la seva sagnia incessant de credibilitat, vots i poder... faria riure si no fos per la monumental complexitat i dificultat que comporta la seva repentina i interessada conversió a l'independentisme.
Per acabar, estic totalment en contra del simplisme com a recurs per defensar qualsevol idea. Potser també perquè em faig gran, estic en contra de la ridiculització de l'altre per defensar qualsevol proposta. És el que fonamenta que hagi fet aquest escrit. I una consideració que crec important: ni el simplisme ni la ridiculització fàcilment rebatible de l'adversari permetran superar els dos grans esculls del full de ruta unilateralista de Junts pel Sí les CUP: la insuficiència del suport intern (mig país és insuficient) i la insuficiència del suport extern (perquè, encara que manifestament millorable, encara que amb la llosa insufrible de tants governs d'aquest PP, Espanya és una democràcia normal. Tan normal i insuficient com qualsevol altra).
Com que, ara que ha passat l'11 de Setembre, una de les afirmacions que més sovint hem sentit fa referència a què Espanya té una baixa qualitat democràtica, que en una democràcia normal votar és normal, que Espanya no és una democràcia normal i per això cal marxar-ne corrents, etc. he volgut mirar si existeix algun indicador objectiu de qualitat de la democràcia. Avanço que no sóc politòleg ni sociòleg ni m'adreço a politòlegs i sociòlegs; ni puc ni vull entrar en un debat amb especialistes. Així que he buscat a Google "índex de qualitat de la democràcia" i, em sembla que en tinc prou, pel que m'interessa, amb les dues primeres entrades.
En la primera entrada, em surt a la Viquipèdia això: "Índex de democràcia". És un índex de la revista anglesa The Economist, el qual analitza quantitativament i objectivament cinc grans categories:
- el procés electoral i el pluralisme,
- el funcionament del govern,
- la participació política,
- la cultura política, i
- les llibertats civils.
Vaig a la segona entrada, que em porta a un article del diari Ara, també del 2015, que té un nom que comparteixo: "Un rànquing de qualitat democràtica, una classificació complexa". Un article que em porta, al seu torn, a un enllaç a una pàgina web, Global Democracy Ranking, de tarannà més progressista, i que incorpora també elements diferents, com les polítiques d'igualtat de gènere, la llibertat de premsa, etc. Dóna una classificació molt similar, en aquest cas del període 2013-2014:
Dues breus visions externes sobre la qualitat de la democràcia a Espanya em ratifica en una convicció que fa temps que ja tinc: tenim llibertat per triar... i triem malament, tenim una bona democràcia amb un mal govern. Des d'un punt de vista, és clar, de la democràcia política formal (el que quan jo era jove en dèiem despectivament "democràcia burgesa"): no tenim, com sempre dic, un sistema polític que garanteixi la democràcia econòmica i la justícia social (al que quan jo era jove en dèiem il·lusament i il·lusionadament "democràcia popular"). La nostra democràcia és, des del punt de vista del control de l'economia i del repartiment just de la riquesa, tan normal i tan insuficient com qualsevol altra. Sempre em ve al cap una reflexió de l'escriptor socialista francès i Premi Nobel de Literatura de 1921, Anatole France, quan va dir: "La Llei, amb el seu neguit per la igualtat, prohibeix tant al ric com al pobre dormir sota un pont".
En el context polític internacional actual, la normalitat (i la insuficiència) de la democràcia espanyola no em sembla un tema menor. Costarà molt de tenir suport internacional a qualsevol decisió o full de ruta que prengui unilateralment el Govern de Catalunya perquè, per més que algunes forces polítiques catalanes qüestionin la democràcia espanyola, el cert és que, objectivament, aquest qüestionament de la democràcia espanyola no s'aguanta. Per més que no inclogui (encara!) el dret a decidir: que potser l'inclouen globalment la resta de constitucions dels països que estan en aquestes llistes ordenades?
També costa d'entendre, vist des de fora, el discurs de tres-cents anys d'una pretesa resistència popular majoritària a una pretesa invasió exterior. Sé que la Constitució Espanyola és millorable (com totes!) i defenso, com la gent d'Iniciativa i En Comú Podem i d'Unidos Podemos, que és imprescindible reformar-la per dues qüestions: 1) l'abolició immediata de l'article 135, dictada el 2010 per la Troika i 2) la inclusió del dret a decidir, per tal de fer possible el referèndum pactat sobre el futur de la nació que ho demani. Però també és evident que la Constitució Espanyola va tenir a Catalunya uns nivells de participació i de suport molt alts, dels més alts de tot l'Estat. Jo, aquell 6 de desembre de 1978, seguint la consigna del Moviment Comunista de Catalunya (a qui també vaig votar a les primeres municipals del mes de maig següent), em vaig abstenir, perquè era una Constitució que proclamava la monarquia sense un referèndum previ, en el qual la meva opció, com avui, hauria estat per la República Federal d'Espanya. Però, a Catalunya, tots els grans partits van demanar la participació i el vot a favor, excepte ERC, que va fer campanya en contra. Resultats a Catalunya: 68% de participació i 90% de Sí. Al País Basc, en canvi, el PNV va cridar a l'abstenció i Euskadiko Eskerra i Herri Batasuma van demanar el vot contrari. Resultats al País Basc: 45% de participació i 69% de Sí. On hi havia suport i on hi havia resistència?
Jo puc discutir a ERC molts elements de la seva proposta política, però el que és innegable és que, des de 1978, ha estat coherent amb la seva anàlisi i la seva proposta de rebuig a la Constitució i de suport a la independència. Però que, des de la primera manifestació massiva de l'11 de Setembre, des de fa només quatre anys, CDC (amb l'enorme maquinària mediàtica que encara controla) ens vulgui vendre avui les seves motos per frenar la seva sagnia incessant de credibilitat, vots i poder... faria riure si no fos per la monumental complexitat i dificultat que comporta la seva repentina i interessada conversió a l'independentisme.
Per acabar, estic totalment en contra del simplisme com a recurs per defensar qualsevol idea. Potser també perquè em faig gran, estic en contra de la ridiculització de l'altre per defensar qualsevol proposta. És el que fonamenta que hagi fet aquest escrit. I una consideració que crec important: ni el simplisme ni la ridiculització fàcilment rebatible de l'adversari permetran superar els dos grans esculls del full de ruta unilateralista de Junts pel Sí les CUP: la insuficiència del suport intern (mig país és insuficient) i la insuficiència del suport extern (perquè, encara que manifestament millorable, encara que amb la llosa insufrible de tants governs d'aquest PP, Espanya és una democràcia normal. Tan normal i insuficient com qualsevol altra).
Comentaris
Bona reflexió Jordi, llevat, al meu entendre, quan parles del 1714. Aquí la teva posició d'observador i de valuós actiu polític, et situa en un context de pretesa normalitat.