dijous, 11 d’agost de 2016

25/04/1976: 40 anys de la cloenda a Sant Feliu del Congrés de Cultura Catalana.

Article sobre un esdeveniment de l'abril... "repescat" a l'agost.
Foto de la col·lecció del PSUC cedida a l'Arxiu Local i Comarcal del Baix Llobregat.

Aquest abril es commemora el quarantè aniversari d'un esdeveniment que va marcar (i molt!) la transició a Sant Feliu i les primeres eleccions democràtiques, tant a l'Estat i la Generalitat com, sobretot, a l'Ajuntament.

Em refereixo al Congrés de Cultura Catalana, que es va celebrar a Sant Feliu als primers mesos de 1976, i va tenir un sonadíssim acte de cloenda al 25 d'abril d'aquell mateix any, al pati dels Padres. Podeu llegir un resum bastant complet del Congrés en aquestes pàgines del magnífic llibre "Sant Feliu de Llobregat: identitat i història", editat el 2002 en motiu del Mil·lenari de la nostra ciutat.

El Congrés va ser inicialment una iniciativa del Col·legi d'Advocats de BCN de primers de 1975. Arran de la mort del dictador al novembre d'aquell any, va tenir un paper molt rellevant en la transició política a Catalunya, liderada unitàriament llavors per l'Assemblea de Catalunya. Es recull de manera molt clara i completa en el llibre "El Congrés de Cultura Catalana i la transició política".

A Sant Feliu, a finals de 1975 es fan, al Centre Parroquial, les primeres converses per tirar endavant el Congrés a la nostra ciutat. Vaig tenir la sort de participar-hi directament: hi anava com a representant de l'Agrupament Escolta, del qual vaig ser cap de pioners i caravel·les el curs 1975-76. Allà vaig conèixer les persones i les organitzacions que, presents des de feia temps a Sant Feliu, eclosionarien, sortirien a la llum pública com mai fins aleshores, arran del Congrés. Les meves primeres converses i reunions amb Joana Raspall o Llorenç Sans en l'àmbit cultural, o la descoberta d'en Cesc Baltasar, en Jaume Bosch, en Felip Alcàntara, en Toni Amigó, en Paco Romero, l'Alejandro Huerga i tants altres en l'àmbit polític. D'aquelles primeres reunions de finals del 75, en va sortir un completíssim programa d'actes des de febrer fins a abril de l'any següent. Crec que falta a Sant Feliu una compilació o estudi del que es va fer, en tan poques setmanes a la nostra ciutat: concerts, conferències, exposicions, debats,... En recordo alguns de manera molt entranyable, com una extraordinària conferència sobre la història de Sant Feliu a càrrec d'un Llorenç Sans emocionadíssim davant un Centre Parroquial ple de gom a gom i que es retrobava o descobria (com va ser el meu cas) el nostre grandíssim historiador; o com una gran conferència de Juan García Nieto sobre el fet religiós, amb una enorme vitalitat i en què algú del públic va protestar perquè va parlar en castellà; o una xerrada sobre les varietats dialectals del català al segon pis del Centre on em va impressionar la personalitat de Felip Alcàntara, amb el seu parlar de la Franja; o els debats sobre la sanitat que necessitàvem, amb una gran intervenció del malaguanyat Carles Jordi; o els debats sobre urbanisme, sindicalisme, ensenyament, etc. en què, per damunt de tots, intervenien sempre i brillaven els homes i les dones del PSUC: en Cesc Baltasar sempre, en Jaume Bosch sovint, en Toni Amigó, la Maria Comellas, en Paco Español, i tants i tants altres. Va ser la primera ocasió, una extraordinària ocasió, en què debatíem i sotmetíem a mil anàlisis la Catalunya del moment, sota el prisma del lema de l'Assemblea ("Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia") i, sobretot, el primer cop en què debatíem sobre el Sant Feliu del moment, que estava al final de l'enorme procés de transformació social i urbana que vam viure entre 1960 i 1980.

L'acte de cloenda del Congrés va ser espectacular. El dia 25 d'abril de 1976 ens vam reunir centenars de persones,la majoria molt joves, al pati dels Padres, en un acte tolerat per les autoritats franquistes del moemnt. Un acte, d'altra banda, en què els parlaments els van protagonitzar... Jordi Solé Tura i Francesc Baltasar, i en què desenes de pancartes retrataven els problemes i els somnis d'aquell any 1976:
Foto extreta del llibre "Sant Feliu de Llobregat: identitat i història".

El Congrés de Cultura Catalana va ser, personalment per a mi, determinant en dos aspectes: un clau per a Sant Feliu, l'altre clau per a mi mateix.

Clau per a Sant Feliu (i per a la comarca!) perquè va ser el gran moment de presentació del PSUC a la nostra ciutat. El partit ja liderava les mobilitzacions socials (com vaig explicar en aquest escrit sobre les reivindicacions en ensenyament), els moviments i les associacions veïnals, les lluites sindicals, etc. I encara faltaven uns mesos per a la seva legalització (abril de 1977, només uns mesos abans de les primeres eleccions del 15 de juny del 77). Però la gran presentació pública del partit i de les seves cares més visibles, va ser amb motiu del Congrés de Cultura Catalana. No hi havia acte en què no intervinguessin, debat que no protagonitzessin, activitat en què no destaquessin. Hi havia gent d'altres partits (sobretot CDC i altres partits a l'esquerra com PTE, OIC, etc), però ningú destacava com ells. Això explica, en la meva opinió, el coneixement de les seves propostes i els seus membres i la seva clara victòria a les eleccions municipals de 1979, celebrades tres anys després.

Clau per a mi, perquè va ser l'origen de la meva dedicació professional a l'ensenyament. Una de les conclusions del Congrés va ser la creació d'un Secretariat per a l'Ensenyament del Català (amb el protagonisme de la Joana Raspall) i la reivindicació de classes de català a l'ajuntament franquista del moment. El resultat va ser bastant ràpid: aquell setembre de 1976, hi va haver una partida pressupostària per fer classes a dos cursos d'EGB de les escoles públiques. Jo estava a punt de fer 3r de Químiques i havia treballat els dos cursos anteriors a la Matacàs: de 8 a 3 a la fàbrica, de 4 a 9 a la facultat. Vaig veure l'oportunitat de tenir un horari més reduït i poder compaginar millor amb la facultat, i em vaig apuntar a aquelles primeres classes, juntament amb en Jordi Giol i l'Agustí Vilar, amb la coordinació pedagògica d'Òmnium Cultural. Vam fer només classes a 3r i 4t d'EGB, i allò que havia de ser, per a mi, una solució temporal mentre no acabava Químiques i em dedicava a la indústria... va acabar sent la meva professió definitiva!

En resum i per acabar: crec que cal una mirada retrospectiva i a fons sobre el Congrés de Cultura Catalana a Sant Feliu i, encara més enllà, sobre la transició a la nostra ciutat i la construcció del Sant Feliu que tenim. Una mirada que hauria de ser a través dels protagonistes que avui encara són vius (líders d'associacions de veïns, sindicals, de partits, etc) i que mereixen el nostre reconeixement i agraïment més sincer.