divendres, 26 d’agost de 2016

Més sobre cruïlles, escales, pujades i voreres.

Ben aviat, s'obrirà la segona edició del procés que ha de definir les obres d'estiu de l'any 2017. Com vaig explicar aquí, aquestes són les obres que es van decidir amb el primer procés i que s'estan fent ara mateix o estan a punt de començar (del punt 1 al 18, les altres formen part d'altres projectes). Les dates de les sessions informatives del procés de l'any que ve seran:
  • Dimarts 13 de setembre, 19 h, al Palau Falguera
  • Dijous 15 de setembre, 19 h, al Centre Cívic Les Tovalloles
  • Dimarts 20 de setembre, 19 h, al Centre Cívic Mas Lluí
En aquest full s'explica amb detall el calendari de tot el procés, que té principalment dues dates a tenir en compte:
  • Presentació de propostes: del 13 al 30 de setembre.
  • Votació de les propostes presentades: del 5 al 21 de novembre.
En aquesta segona edició, hi ha dos grans apartats:
  • Millores concretes d'accessibilitat i seguretat.
  • Altres millores a la via pública.
Aquest article que ara estàs llegint es refereix al primer dels dos apartats i és continuació d'aquest en què exposava i detallava els meus criteris en relació a accessibilitat i seguretat. Com deia en aquest article, volem haver suprimit totes les barreres arquitectòniques abans que acabi 2018, però és evident que una visió àmplia del dret a la mobilitat va molt més enllà de la supressió de barreres i s'ha d'aplicar de manera permanent en tota l'acció de govern municipal. Les propostes de la ciutadania i les seves prioritats marcaran el camí d'aquest repte permanent i prioritari del dret a la mobilitat de tothom. Un dret tan bàsic que pot canviar molt la vida de la gent, com explicaré en dos casos concrets al final.

Aquest article serà també una invitació a la conversa sobre les possibles millores que Sant Feliu necessita. Per això, llanço la meva visió de les coses que sempre hem de tenir al cap i algunes imatges de diversos llocs que ho exemplifiquen.

1. Sobre cruïlles:
1.a. Cruïlles amb alguna barrera arquitectònica. Normalment les cruïlles tenen  4 cantonades i 8 punts de creuament. Després de les obres d'aquest estiu, crec que no hi ha cruïlles amb barreres en el seu conjunt, però podria ser que en alguna cruïlla algun dels vuit punts de creuament encara tingui alguna bordó que fa de barrera a cotxets o cadires de rodes: convido aquí a recordar-nos-les!

1.b. Cruïlles amb algun risc de seguretat. Per diverses raons: per obstacles a la visibilitat en el sentit de la circulació, per senyalització escassa o confusa, per una amplitud excessiva, etc. És evident que tenim les dades de sinistralitat de la policia local, però conèixer també la percepció del veïnat. Per exemple, fent aquesta foto de la cruïlla de Daoiz y Velarde amb Sant Jaume i Josep Ricart, vaig veure com dos avis agafats de la mà se sentien insegurs creuant des de Sant Jaume a Josep Ricart per la vorera de dalt, i aturant-se indecisos a la zona pintada de groc:
L'amplada d'algunes cruïlles també genera alguna inseguretat per a gent gran que m'ho ha comentat, tot i que no surten reflectits a les estadístiques de la policia local. Aquest és el cas, per exemple, d'aquesta cruïlla de Comte Vilardaga amb Matilde Bertran, al Mas Lluí:

1.c. Cruïlles que ja tenen pas adaptat, però en mal estat. Amb risc que una persona amb cadira de rodes s'hi quedi encallat. Aquesta foto també és del carrer Josep Ricart:

1.d. Cruïlles sense encaminaments per a persones invidents o amb encaminaments inadequats. De la mateixa manera que crec que estem molt a prop de tenir un Sant Feliu 100% accessible a persones amb mobilitat reduïda que puguin sortir soles i de manera autònoma i segura, és evident que aquest objectiu no el tenim assolit per a les persones invidents i que és inassumible en tres anys. Aquest és un objectiu a assolir gradualment, que és prioritari i s'incorpora en totes les obres noves i que planifiquem conjuntament, de la mateixa manera que el punt 1.c., amb les entitats de persones discapacitades de la nostra ciutat.

2. Sobre escales:
2.a. Escales amb possibilitat de rampa complementària. Crec també que, un cop estiguin acabades les obres del pont verd a Can Maginàs / la Salut a primers de l'any que ve, no quedaran escales amb possibilitat de rampa accessible complementària. Però és possible que hi hagi algun punt a Sant Feliu que requereixi encara alguna intervenció: parlem-ne!

2.b. Escales en mal estat o amb algun risc de seguretat. Subsistiran algunes escales, com les de la foto, que accedeixen al carrer Baix Llobregat des de Josep Ricart, o com les dues escales que creuen la via al pas a nivell i davant del Palau d'Esports. Han de ser, evidentment, objecte d'atenció prioritària.

3. Sobre pujades:
A les persones grans i/o amb mobilitat reduïda, els pendents superiors al 5% (per tenir una referència: el tram de Comte Vilardaga entre el pas a nivell i la font del Cuento té un 6%) els costa, tant de pujada com de baixada. La seva autonomia personal es facilita amb la regularitat de bancs on sigui fàcil asseure's i aixecar-se.

3.a. Pujades sense bancs.  O amb bancs separats per distàncies superiors a 50m, Aquesta pujada, de poc més del 10%, al carrer Carles Buigas entre el carrer de les Roses i Comte Vilardaga requereix que, com a mínim a meitat de carrer i a cadascuna de les dues voreres, hi hagi bancs adequats a la gent gran. Ja hem fet una dotació important de bancs en carrers així, però sempre n'hi pot haver algun que se'ns escapi: s'ha de detectar i resoldre.

3.b. Pujades amb bancs inadequats per a la gent gran.  Els bancs han de tenir com a prioritat la comoditat de la gent gran i facilitar la seva mobilitat. Sé que aquest no sempre ha estat el criteri. Per això anem canviant bancs com el de la primera foto (fins fa poc a Rafael Alberti, que ara està en obres) per bancs com el de la segona: més aviat alts, amb respatller suficient i amb reposabraços per facilitar aixecar-se.

i 4. Sobre voreres:
Per començar, una dada: el casc urbà de Sant Feliu (descomptem polígons) té un total aproximat de... 56km de carrers! Com que la immensa majoria de carrers tenen vorera a banda i banda, ens ve a donar una xifra aproximada de...112.000 metres de vorera!

4.a. Voreres d'amplada inferior a 1 metre. Tenint en compte que una cadira de rodes necessita un pas mínim de 90cm, que és el mínim que marca la normativa de construcció, a Sant Feliu no hauríem de tenir voreres de menys d'1m. Suprimir-les i passar a plataforma única és el que hem fet, per exemple, en totes les obres del Pla director del Centre. Però encara n'hi ha, sobretot al centre històric, al barri de Can Nadal. Para muestra un botón, al carrer del Torrent (o Torras i Bages):


En la meva opinió, i en opinió d'ICV i d'EUiA, carrers així demanen la supressió immediata de l'aparcament i l'ampliació paral·lela de totes dues voreres fins a 1,4m que és la fita que ens hem proposat o la conversió en plataforma única. Això no forma part de les previsions d'aquest mandat perquè, entre d'altres coses, necessita d'un debat previ amb les altres forces polítiques i amb les entitats veïnals sobre la configuració d'aquest espai de la ciutat i un nou pla director que abraci la zona dels carrers Sant Llorenç, Vidal i Ribas, Pi i Margall i Torras i Bages. Evidentment, això no formarà part de les propostes i votacions de les obres d'estiu, però en aquest mandat hem de crear i promoure aquest debat sobre mobilitat de vianants i vehicles, aparcament i configuració d'aquest espai del centre de la ciutat.

4.b. Voreres en què, per escocells o mobiliari urbà, hi ha una amplada de pas inferior a 1m. Com, per exemple, aquesta vorera del carrer Pizarro, al barri de Can Calders:

Té sentit, un carrer així, a ple segle XXI? Sóc conscient de la resistència de molta gent a la supressió de places d'aparcament al carrer, i més als barris fets als anys 60, amb blocs molt alts sense aparcament a l'edifici. Però, mireu bé la foto: té sentit aparcament a banda i banda amb voreres com la que es veu? Jo tinc la resposta molt clara, però cal que sigui una resposta compartida, com a mínim àmpliament, amb els grups del consistori i les entitats veïnals.

4.c. Voreres en mal estat en itineraris escolars o en camins als serveis públics. Criteri amb el qual hem fet diverses millores en el camí a les Mercedàries o les Franceses, per exemple.

4.d. Voreres en mal estat de tota la ciutat, tret dels camins a escoles o serveis públics. És una de les responsabilitats clares del Servei de Manteniment de la Ciutat, i un dels temes habituals de les reunions amb les regidories de barri. Es van programant segons aquestes reunions i atenent prioritàriament les peticions ciutadanes que surten dels processos participatius: 112km de vorera és molta vorera!. Tenim ben present, però, que hi ha tres punts amb un tractament especial (carrers del Pla, Brugaroles i Agustín Domingo) que vaig raonar en aquest escrit a què abans ja m'he referit.

Tota aquesta reflexió de ciutat la plantejarem en el marc d'un nou Pla d'Accessibilitat, que donarà continuïtat al que es va aprovar el 1999 impulsat de manera clara i decidida per una gran regidora de la nostra ciutat, l'Eni Novell. Un pla que inclourà no només l'accessibilitat a la via pública sinó també als edificis, amb prescripcions tant per als equipaments públics com per als habitatges i establiments privats.

Però tornem a la via pública: l'objectiu que ens hem plantejat és que, en aquest mandat, hàgim resolt el 100% de punts de la ciutat compresos en els apartats 1.a, 1.b, 2.a, 2.b i 3.a, i hàgim analitzat els punts 4.a i 4.b i, a ser possible, debatut alternatives i acordat solucions. Les obres que es derivin d'aquests acords i el treball progressiu en els punts 1.c, 1.d, 3.b, 4.c i 4.d. hauran de formar part, lògicament, dels programes electorals i els acords de govern a cadascuna de les properes eleccions municipals.

I acabo amb dues anècdotes o, més ben dit, dues històries personals: una al principi de ser alcalde i l'altra la setmana passada. La primera: quan vam suprimir la rampa de fusta que unia el Palau Falguera amb la plaça Alfons Comín, un dia una iaia em saluda i m'ho agraeix: "vostè m'ha canviat la vida", em va dir. La senyora vivia al passatge Vilafranca, molt a prop del Palau. Però la rampa feia molta pujada i sovint patinava, de manera que tenint el parc al costat no hi podia anar i sortia només lo just de casa seva. Amb el pas a peu pla que hi ha des de les obres d'estiu de 2012, la dona sortia cada dia a passejar... al parc del costat de casa seva. I la segona, la de la setmana passada al Condis del barri. Una senyora em diu que, gràcies a la rampa que farem entre l'ambulatori i Joaquim Monmany, ha desestimat la seva idea inicial de vendre el pis i canviar de casa. La seva mare és molt gran i amb la cadira de rodes havia de fer una volta llarga i costeruda, vivint al costat de l'escola, per portar-la a l'ambulatori o a passejar. Amb la rampa, totes dues més tranquil·les per poder-se quedar a casa, al seu entorn, al seu barri.

Dues petites històries personals que em fan sentir que, al costat de tots els meus companys i companyes, estic fent el que simplement aspirava a fer: governar per al dia a dia de tothom.

Ah! I recorda: 13, 15 i 20 de setembre:
Portada del díptic informatiu.

dimarts, 23 d’agost de 2016

8 i 9 de juliol de 2016: el Baix Llobregat a debat. La sorpresa del present i la il·lusió del futur.


Durant el segon cap de setmana de juliol es va clausurar el 1r Congrés el Baix Llobregat a debat. No van ser, ni de lluny, dos dies aïllats. Va ser la brillant culminació d'un seguit de més de cinquanta actes que, començant al desembre de 2015, van recórrer els trenta municipis de la comarca, amb una participació aproximada conjunta de més de dues mil persones. Poca broma: dues mil persones debatent el present i el futur de la nostra comarca, la tercera més poblada de Catalunya i absolutament clau per definir el futur (en tots els termes!) dels nostre país.

El Congrés va ser organitzat pel Centre d'Estudis Comarcals, una entitat absolutament fonamental per entendre i conèixer la globalitat de la nostra comarca, des de Montserrat fins a la Mediterrània. Una entitat a la qual vull agrair la seva feina callada i constant, dia a dia, que s'ha fet pública i imponent amb els tres àmbits que van constituir el Congrés: la identitat com a comarca, la cohesió social i la gestió sostenible del territori.

Vaig participar en totes les sessions del Congrés, però no en faré un resum. Ningú millor que els mateixos organitzadors per fer-ho. Aquí enllaço a tots els debats del Congrés:


A la meva intervenció a la cloenda, prèvia a la intervenció de Josep Perpinyà, alcalde de Sant Just i president del Consell Comarcal, vaig posar de relleu l'enorme qualitat del procés en ell mateix, amb tanta gent a tants municipis fent aportacions per al coneixement i la millora de la comarca, com dels resultats d'aquest procés, concretats en els materials i documents fets públics en dos dies. I també vaig voler remarcar algunes absències: em va saber greu la presència més aviat discreta de càrrecs públics de diversos partits, però em va saber especialment greu l'absència, clara absència de sectors polítics que encara tenen una visió tòpica, anacrònica i pejorativa de la nostra comarca. I vaig posar un exemple molt clar: a una comarca que ha donat un president de la Generalitat nascut a Córdoba i una presidenta del Centre d'Estudis Comarcals nascuda a Sevilla, no té qualificatiu fer campanya per a la consulta del 9-N amb el lema "Ele, que viene Karmele!".

En tot cas, un Congrés excel·lent que hauria de tenir continuïtat a mig termini per avaluar com han evolucionat els temes debatuts aquests sis mesos a la comarca i posats en comú aquests dos dies a Sant Feliu.

I deixeu-me acabar amb dos textos del company José Luis Atienza, tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Viladecans. Un primer text, a l'obertura, i el segon, un poema a la cloenda. Tot un cant al Baix Llobregat! Gràcies, Tete!!! Aquí els teniu.


Text que va llegir Conxita Sánchez a l'obertura:

El Congrés Baix Llobregat a Debat està en marxa. És  una marxa res silenciosa perquè la força del debat és la reflexió, però també la paraula en veu alta. Les taules rodones creades en els diferents pobles i ciutats del Baix són  a més de nous espais de diàleg, nusos d'una xarxa de coneixements existents però dispersos, d’experiències no sempre ben conegudes que mereixen ser compartides.

Les taules rodones estan dibuixant el Baix del futur, però a la vegada estan descobrint un gran desconegut: el Baix Llobregat del present. Un Baix sovint ignorat, perquè no sempre la nostra mà dreta sap el que fa la mà esquerra, i viceversa. La ignorància i el desconeixement mutu ens debilita, el coneixement ens enforteix. El Baix Llobregat a Debat està generant coneixement, ampliant la llista d’amics i coneguts i demostrant que la nostra comarca no és un model estàtic ancorat en la mitologia dels vuitanta, ni tan sols en la del principi dels dos mil, perquè trepitja fort en aquest segle XXI. Els nostres trenta municipis ja no són els trenta personatges a la recerca d'autor que eren fa gairebé quaranta anys. Tenim més de vuit-cents mil habitants, som la tercera comarca més poblada de Catalunya i aspirem a tenir el pes social, cultural, científic  i econòmic que ens correspon.

Una comarca és territori comú quan és trepitjada, viscuda i coneguda per qui hi viu, quan a part de ser una divisió en el mapa forma part de la identitat dels seus habitants. Aquest Congrés que recorre les nostres viles, que ajunta estudiosos i protagonistes econòmics, culturals i intel·lectuals de diferents municipis, alhora que crea coneixement i reconeixement, que analitza i reflexiona, està produint un efecte tant o més important. Està establint noves connexions en aquesta comarca que avança veloç cap als anys vint del segle XXI, actualitzant vells relats i creant de nous, reconnectant fils que s'havien perdut.

El Baix Llobregat necessita el Congrés Baix Llobregat a Debat perquè li cal mirar-se al mirall i reconèixer-se com una comarca on sagnen les ferides socials de la crisi, però que ha crescut més maca del que imaginava, on han florit virtuts més ignorades que reconegudes, que cal treure de la seva relativa clandestinitat.

Queda enterrat el vell fantasma de les ciutats dormitori, però seguim coneixent més el nostre Baix per la ruta de la feina, pel recorregut que ens porta a l'horari laboral que per la ruta del nostre temps lliure, de les nostres hores d'oci, de la nostra activitat cultural, de gaudir de la natura diversa que va des de Montserrat fins a la Mediterrània, des de Collserola fins al Garraf. No ens ho posa fàcil el dèficit que encara roman com trenta anys enrere. El transport públic entre els pobles de la comarca. Una xarxa encara per fer i cosir.

Tot i així cal valorar el que som per decidir millor el que voldrem ser. Al Baix neixen les millors carxofes de Catalunya, però també la investigació científica, la creació literària, el cinema, els músics, els actors, els directors i les companyies teatrals, les iniciatives mediambientals i econòmiques. Descobrir el Baix del present, els paradisos que tenim a la cantonada i les coses bones que passen al municipi del costat, o en aquells i aquelles del Delta, o de la Vall Baixa, o de l'Nord, o de l'Sud. Descobrir-nos és, a més d’una contribució al debat, una inesperada i agradable sorpresa.


Poema que es va llegir col·lectivament a la cloenda:

El Baix Llobregat és Viladecans, és Martorell
El Baix és Esparreguera, és Cervelló, és Collbató
és Cornellá, el Prat, Sant Boi
és Esplugues, Sant Andreu de la Barca, Sant Vicens dels Horts
és  mar Mediterrani
és Montserrat, és Collserola, és el Garraf.

El Baix és un dinar amb traductor simultani
És una taula on el pa és pa i és pan
És una taula on el vi és vi i és vino 
És un pati on els nens parlen en català
juegan en castellano

El Baix és el riu Llobregat
és Pallejà, La Palma de Cervellò, Castellví de Rosanes
és una xafogosa nit d’estiu
és un malalt en llista d’espera
és la pluja sobtada de Setembre

És una bandera estelada
és una bandera andalusa,
és una bandera extremenya,
és una bandera espanyola.
El Baix és una senyera.

El Baix és terra de Catalunya
És sang de moltes terres
és terra de colors
és terra del nord
és terra del sud
és terra de mars enllà

És Castelldefels, és Sant Just, és Molins de Rei
és un diumenge de caramelles
és un concert de Cant coral
és un canto rociero

Él Baix és el Nord, és el Sud, és el centre
És Abrera, és Begues, és el Papiol
És quaranta anys d’enfilar-se a les bastides
es una vaga general
es un onze de setembre de 1976 a Sant Boi  

El Baix és Gavà, és Sant Joan d’Espí, és Sant Climent
És un passeig per la platja un dia d’hivern
És la ginesta als boscos en primavera.
És la petita depressió del diumenge per la tarda
És la inauguració d’un nou centre comercial
És la cua de l’atur
És un  conjunt de més de 800.000 habitants, etcètera, etcètera.

És Corbera, és Olesa de Montserrat, és Santa Coloma de Cervelló
El Baix és un vell tossut
És una parella divorciada
És una fàbrica amb ERE
És una escarxofa, un espàrrec, una cirera.
És una tractorada
És un petit comerciant en descrèdit
És un parent amb qui vam renyir fa molt de temps

El Baix és Sant Esteve Sesrovires, és Torrelles, és Vallirana. 
És el meu esforç i el vostre esforç
És la meva veu i la vostra veu
És la teva vida i la nostra vida

El Baix és tu, i tu i tu
I tot d’altra gent que no coneixes
És el teu secret i el secret dels altres

El Baix és Sant Feliu
És el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat

El Baix és tothom
El Baix és ningú

Una exposició, dos roserars: imaginem el futur?

Article començat a pensar al maig... redactat a l'agost.


Acaba de passar la 58a edició de l'Exposició Nacional de Roses. Més enllà de la valoració positiva que comparteixo i de l'agraïment a qui fa possible l'exposició (des dels Amics de les Roses fins a totes les persones, entitats i floristeries participants), en aquest escrit vull fer una reflexió de futur, aixecant una mica el zoom, fins i tot en el sentit físic del terme que he volgut reflectir a la foto.

Vull fer aquesta reflexió en veu alta, pensant en 2018: serà l'any de la 60a edició de l'Exposició i commemorarem també els 90 anys de la primera edició de l'Exposició, a l'Ateneu, a l'any 1928.

A Sant Feliu tenim una exposició temporal, sempre al segon cap de setmana de maig, com tenen altres ciutats (com ara Reus o Roses). Però tenim una cosa que, fins allà on jo conec, no té cap altra ciutat. Bé, dues coses: dos roserars. A Sant Feliu tenim una exposició temporal i dos roserars permanents. I, a més, units en una línia recta: la Rambla, amb una plaça dedicada a Pere Dot, el nostre roserista més insigne, més o menys al mig. Tot plegat no és molt suggerent???

Deixeu-me fer una incursió en el futur. Encara avui em trobo gent que no ha estat mai al Roserar Dot-Camprubí. I em sembla que no massa gent coneix les plantacions de rosers que l'entitat dels Amics de les Roses organitza al febrer i manté durant tot l'any al Parc de la Torreblanca. I això que som la Ciutat de les Roses! A pilota passada (que fàcil és mirar així les coses...), les dues reformes de la Rambla que es van fer fa entre quinze i vint anys no van tenir en compte que, als seus extrems, hi teníem aquestes dues joies. Però res no impedeix que, en una perspectiva a mig o llarg termini, un futur equip de govern es plantegi repensar o remodelar la Rambla imaginant-la com un passeig que connecti els dos roserars, com un itinerari permanent que porti de l'un a l'altre, que expliqui la vinculació entre Sant Feliu i les roses, amb una presència molt clara de rosers i una memòria dels nostres roseristes, capaç de ser un element molt potent d'identitat local i d'atracció a visitants. Una remodelació que, a més, haurà de tenir present els usos del que avui és un aparcament provisional i que està cridada a ser la principal plaça de la nostra ciutat, per les seves dimensions i ubicació. (Una altra nota personal i al marge: jo ja no seré l'alcalde que hi haurà de posar nom... però si ja tenim la plaça de la Llibertat (a les Grases) i la plaça de la Solidaritat (a Roses-Castellbell), que bonic seria que Sant Feliu completés la divisa republicana amb la plaça de la Igualtat!)

Deixeu-me fer ara una incursió al passat. La Rambla es va obrir a l'any 1924 i el primer nom que va rebre va ser justament "Avinguda de Pere Dot", i la plaça Dot es deia "plaça de l'Avinguda". Amb el franquisme, se li va dir "Avenida de la Marquesa de Castellbell" i la plaça, "plaza de Pedro Dot". Amb la recuperació de la democràcia, se li va posar els noms actuals: Rambla Marquesa de Castellbell i plaça Pere Dot. Aquesta pàgina del llibre "Els carrers de Sant Feliu", de 1988, ho explica clarament:
I deixeu-me tornar a una darrera incursió al present? futur?: i si en comptes de dedicar un espai tan privilegiat i magnífic a una grande d'Espanya,... li dediquéssim a la Ciutat de les Roses? I si en diguéssim "Rambla dels roserars" o "Rambla de la Ciutat de les Roses"?

22/02/2016: bons resultats de la coordinació entre els cossos de seguretat.

Article sobre un esdeveniment de febrer... "repescat" a l'agost.


El passat 22 de febrer hi va haver la reunió anual de la Junta Local de Seguretat, en què la totalitat dels cossos de seguretat amb alguna responsabilitat a la nostra ciutat comparteixen l'anàlisi de les respectives actuacions en el darrer any, les dades concretes de Sant Feliu a través de les respectives memòries anuals, l'evolució del Pla local de seguretat i les conclusions que cal prendre de cara a l'any que tot just comença. La reunió la presidim conjuntament el delegat del Govern de la Generalitat a la demarcació de Barcelona, Sr. Miguel Ángel Escobar, el regidor de Seguretat Ciutadana, Sr. Manel Martínez i jo mateix, tots tres a l'esquerra de la foto. Hi prenen part, d'esquerra a dreta:
  • Sr. Raül Vidal, inspector en cap de la Policia Local de Sant Feliu, presentant les dades de 2015 en seguretat viària,
  • Sr. Ramon de San Eufrasio i Josep Maria Montero, cap i sotscap respectivament de l'Àrea Bàsica Policial (ABP) de Sant Feliu dels Mossos d'Esquadra, presentant les dades de 2015 en matèria de delictes i faltes contra les persones i les propietats,
  • Sr. Manuel Hernández, Comissari en Cap de la nostra zona, amb seu a Cornellà i Sr. Francisco Prieto, cap de la Comissaria del Cos Nacional de Policia a Sant Feliu, presentant les dades de 2015 en matèria de compliment de la Llei d'Estrangeria,
  • Sr. José Alberto Garcia, delegat de zona de la Guàrdia Civil. també presentant les dades de 2015 bàsicament en les operacions de lluita contra el tràfic de drogues a escala estatal que han tingut alguna incidència a la nostra ciutat.
Aquest no és el lloc per presentar amb detall les dades a què acabo de fer referència, que es van fer públiques en el Consell Municipal de Seguretat que es farà al setembre (amb les dades actualitzades del primer semestre de 2016, que després es penjaran al web municipal) i en què hi ha la participació dels diferents grups municipals, les associacions de veïns i altres entitats del municipi. Només vull destacar les dades més rellevants que ens serveixen per avaluar l'estat de la seguretat a la nostra ciutat i les dues causes fonamentals que em sembla que les expliquen.


Les dades més rellevants.
Pel que fa a l'accidentalitat de trànsit, el nostre Cap de la Policia Local, Sr. Raül Vidal, va destacar que la nostra ciutat ha tingut, durant el 2015, les dades més baixes d'accidentalitat (tant en nombre d'accidents com de ferits i morts) dels darrers tretze anys:

D'altra banda, va exposar la distribució a la ciutat d'aquests 122 accidents durant l'any 2015, que es poden veure situats en aquest mapa:

Vam sotmetre a anàlisi els punts que encara generen accidents amb ferits, i les actuacions que caldrà portar-hi a terme, normalment amb mesures de senyalització i reducció de velocitat, i amb una dedicació prioritària de vigilància. Tot això es debatrà, com deia, en el si del Consell municipal de Seguretat.

La tercera dada que vull destacar la va facilitar, en aquest cas, el Cap de l'ABP dels Mossos a Sant Feliu, Sr. Ramon San Eufrasio, comparant la taxa de fets delictius a la nostra ciutat amb les d'altres àmbits territorials. En el global de Catalunya, aquesta taxa és de 64,09 fets delictius/1.000 habitants, en el global del Baix Llobregat és de 54,21 fets delictius/1.000 habitants i, a la nostra ciutat, és de 31,99 fets delictius/1,000 habitants, que corresponen a un total de 1.455, la major part delictes contra la propietat. Tenim una taxa de fets delictius que és just la meitat de Catalunya i clarament per sota de la mitjana de la nostra comarca. Crec que ens n'hem de felicitar i alhora preguntar-nos per què, per anar consolidant el que de bo tenim i per anar avançant encara més en xifres encara més positives.




Les causes principals.

Per a mi, i com ja vaig explicar en aquest article, hi ha tres causes fonamentals:

  • el model de ciutat,
  • la formació, la prevenció i la pertanyença la comunitat,
  • la coordinació dels cossos de seguretat.
El model de ciutat. Així que arribem al govern democràtic de Sant Feliu des de 1979, vam tenir molt clar que la idea "Sant Feliu, un sol poble" havia de regir tota l'acció de govern. Per tant, vam posar tot el nostre esforç en evitar la segregació urbana (barris amb característiques o serveis per damunt d'altres) evitar la segregació social (barris amb percepció o imatge negatives), donant molta importància a la inversió en educació, especialment en la primera infància, la transició escola-treball i la formació de persones adultes i evitar la segregació cultural, amb una clara promoció de l'associacionisme i un model molt participatiu de festes populars, buscant (i jo crec que aconseguint!) que tothom se senti reconegut i identificat amb la nostra ciutat, amb la nostra ciutadania. Aquella empremta del PSUC i d'ICV, en consolidar-se en gairebé quatre dècades, ha fet possible a Sant Feliu una cohesió social que evita que, des d'una perspectiva global, hi hagi tensions latents de barris o col·lectius menystinguts en relació a altres, amb la possible conflictivat social que això comportaria.

La formació, la prevenció i la pertanyença a la comunitat. Des dels primers ajuntaments democràtics, la nostra policia local ha tingut molt clara la seva funció comunitària i el seu arrelament democràtic a la nostra ciutat. L'empremta del primer regidor de Seguretat Ciutadana,  el company Jaume Bosch, va ser decisiva en aquest sentit. Des d'aquesta perspectiva, milers dels nostres conciutadans i conciutadanes han fet els cursos d'educació vial que la policia fa a Primària i a Secundària, i també han pres part en múltiples activitats i tallers en escoles i instituts que van des de la prevenció de la violència masclista fins a la detecció de conductes delictives per internet. A més, la policia local du a terme multitud de xerrades o activitats de formació amb les associacions de comerciants per minimitzar els riscos d'atracaments i aprofitar tots els recursos existents en matèria de prevenció i de protecció. La major part dels agents de la policia i dels seus comandaments són ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu i la coneixen molt bé, i coneixen també molt bé els interlocutors adequats tant en les associacions de veïns, com de comerciants o d'empresaris. Això permet ajustar els quadrants de servei a les circumstàncies i prioritats de cada moment, permetent molt sovint respostes ajustades a les diverses situacions del dia a dia.

La coordinació dels cossos de seguretat. Des d'abans de la implantació de la policia nacional de Catalunya, els Mossos d'Esquadra (a Sant Feliu, el 2004), ja hi havia una coordinació permanent i fluïda amb el Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil. Aquesta coordinació s'ha mantingut i s'ha intensificat amb els Mossos, de manera que els fulls de novetats i les prioritats de servei s'intercanvien a diari i la coordinació entre els seus responsables és permanent. Sovint, especialment en moments com la campanya de Nadal, són visibles patrulles conjuntes. Informació compartida i plans d'actuació coordinats són fonamentals per assegurar una ciutat amb nivells força correctes de seguretat, com la que es reflecteix en les dades que he exposat més amunt.

Acabo amb una fotografia de família de les persones que van participar a la reunió de coordinació del 22 de febrer. I, amb ella, vull expressar un agraïment molt sincer a tots els i les agents i comandaments que, des dels cossos de seguretat que representen, fan possible una ciutat que garanteix el dret democràtic a la seguretat de les persones i dels seus béns.

Més informació a la notícia del web de l'Ajuntament.



dilluns, 22 d’agost de 2016

Com seran aquests dos espais a l'estiu de 2017?


Delimitada pels carrers Comte Vilardaga, Roses, Frederica Montseny i Rosa de Luxemburg (aquest carrer ja a Sant Just), als anys noranta es va preveure una gran zona d'equipaments i verda, que es pot veure a la imatge, extreta de Google Earth. L'equipament ja hi és: l'escola Martí i Pol, i les zones verdes avui ja no corren cap risc de ser requalificades. El que toca ara, un cop aprovat el pla d'inversions d'aquest mandat, és que les dues zones verdes de la imatge deixin d'estar tancades (1) o inacabades (2) i siguin realment un espai públic de qualitat al servei dels veïns i veïnes del Mas Lluí i de tota la ciutat. Totes dues inversions han estat presentades al veïnat en diverses sessions al Centre Cívic del Mas Lluí. Tenen el projecte aprovat, el pressupost corresponent (590.000€ entre totes dues) i la seva previsió definitiva de calendari: començaran a la tardor de 2016 i acabaran a la primavera de 2017.

Zona 1: un espai per a l'esport i l'estada, especialment de la gent jove.
És una zona de 4.700 m2, amb una part ampla i plana al costat de Comte Vilardaga i una part estreta i amb pendent que porta al carrer de les Roses. L'espai s'ha concebut tenint present aquesta doble característica i també tenint present els espais de joc que hi ha davant mateix, a Sant Just: una pista de ciment i una `zona de jocs per a infants. Per aquesta raó, s'ha concebut sobretot com un espai de trobada i d'activitat dels nostres adolescents, dels que ja fan Secundària (12-13 a 18-19 anys).

La síntesi és aquesta:

Els dos camins que s'entrecreuen creen un circuit d'uns 400 metres, amb diversos aparells esportius i obstacles de baixa intensitat per ser recorreguts tranquil·lament a peu, fent footing o amb bicicleta. Les dues zones d'estada tindran un mobiliari molt inusual, acordat amb els joves al Casal. La inferior i més gran, tindrà un punt de recàrrega per a bateries de dispositius mòbils, i tota la zona tindrà wifi d'accés lliure. Tot estarà convenientment il·luminat i hi haurà una replantació important de diferents arbres pensats per generar ombra en les zones d'estada.

Adjunto aquí la presentació que es va fer del projecte al Centre Cívic Mas Lluí:


Sóc conscient que passem d'una zona tancada en què ara no es fa res, a una zona oberta i pensada per a adolescents i joves. Alguns veïns i veïnes ens n'han manifestat la inquietud i en som conscients, però inicialment no tancarem la zona a les nits. Són adolescents i joves, els nostres adolescents i els nostres joves, no són cap altra cosa que es pugui considerar preventivament o pejorativament. Sóc dels convençuts del valor de la confiança i de no posar benes abans de cap ferida. Però, si amb el temps, es comprova que hi ha un mal ús, ja hem dit que estem disposats a reconsiderar-ho.


Zona 2: ampliació del Parc Europa.
Aquesta és una zona de 8.500m2, salvada per la mobilització veïnal liderada per l'AVV Mas Lluí i d'alguns partits, especialment d'ICV-EUiA, de la construcció d'un bloc d'habitatges. Aquest espai va tenir una primera intervenció a primers de l'any que ve, amb moviments de terres i algunes replantacions que es van fer, per conveni entre els dos ajuntaments, en el procés d'urbanització del Mas Lluí de Sant Just Desvern.

S'ha concebut com una ampliació del parc i tindrà tot allò que li cal per tenir un nivell de qualitat com la resta del Parc Europa o com el parc de Sant Just Desvern: sistema de reg en tot el parc, enllumenat a tot el parc, etc. Com la zona anterior, ha tingut en compte tot l'entorn per acabar de tenir el seu caràcter propi. Així, hi haurà diverses taules de picnic, una font, diversos recorreguts i alguna instal·lació d'esport per a gent gran, que no n'hi ha en cap altre lloc de la part alta de Sant Feliu. Aquest és la síntesi d'aquest espai:

Amb la urbanització d'aquests dos espais, Sant Feliu i Sant Just queden units per un espai verd que supera de llarg cinc hectàrees: a les 3 Ha del Parc Europa i 1 Ha del Parc Iulia Quieta de Sant Just, s'hi afegiran a partir de la propera primavera 1,3 noves Ha entre els dos espais que s'obriran a la ciutat. Uns espais, a més, amb usos i equipaments per a totes les edats i a la mateixa porta del Parc de Collserola.

N'adjunto també la presentació que es va fer al Centre Cívic Mas Lluí:


Al Mas Lluí continuaran quedant reserves importants d'equipament, la més gran de les quals és la zona esportiva que hi ha just davant dels dos solars on actuarem aquesta tardor. És bo que hi hagi reserves de futur, i caldrà que el seu ús es defineixi a mesura que els successius governs plantegin les seves visions de ciutat a mig i llarg termini. Però nosaltres, a ICV, ja apuntem cap a on voldríem: la que avui té qualificació d'esports ha de continuar tenint-la, i en les altres zones, la nostra prioritat serà l'habitatge de lloguer assequible i social i l'habitatge assistit per a persones grans i amb dependència. Però, d'això, ja hi haurà altres moments per parlar-ne!

dijous, 18 d’agost de 2016

9 i 10 d'abril de 2016: XI Assemblea d'ICV, per construir l'hegemonia social i electoral per guanyar!

Article sobre un esdeveniment d'abril... redactat a l'agost.



El segon cap de setmana d'abril va tenir lloc a Barcelona, a les Cotxeres de Sants, la nostra onzena assemblea nacional. Emmarcada en un cicle electoral enormement intens i enormement interessant: el que va començar amb les municipals de maig, les catalanes de setembre, les generals de desembre i novament les generals de juny. Un calendari electoral infernal en què s'havia d'anar concretant l'opció central que vam adoptar a l'anterior assemblea (2013) de Viladecans: la confluència amb altres forces d'esquerra, quan, a més, entre 2013 i 2015 havien aparegut dos nous actors polítics, amb coincidències variables segons municipis i eleccions: els Comuns i Podemos. Una assemblea en què, unes setmanes abans, vam escollir nova direcció política i els relleus a les dues cares més visibles del nostre partit: Joan Herrera i Dolors Camats, els llocs dels quals ocupen ara, després de la ratificació dels i de les militants d'ICV, els companys David Cid i Marta Ribas, ben acompanyats també per Ernest Urtasun. L'ovació amb què vam acollir les intervencions d'en Joan i de la Dolors, que han sabut dirigir molt bé a ICV en aquests temps tan intensos va ser igualment llarga i intensa. Gràcies, moltíssimes gràcies, Joan Herrera, Dolors Camats!

El vídeo de l'assemblea recull de manera bastant gràfica el que avui som i volem ser a ICV. Els textos (32 pàgines) que vam debatre i aprovar els podeu consultar o descarregar en aquest enllaç. He volgut, però, separar les tres pàgines finals, que arrepleguen els acords més importants sobre el tema que més va centrar la nostra XI Assemblea: el procés de confluència. Aquí teniu les tres pàgines que van centrar el nostre debat i que finalment es van aprovar.

Aquest és un tema que a mi, en el bon sentit de la paraula, "m'obsessiona". Fa tres anys, dies abans de l'anterior assemblea de Viladecans, vaig escriure en aquest blog un article titulat: "Amb el nom que sigui, cal avançar en una aliança molt àmplia per la democràcia econòmica i la justícia social". I és que, per a mi, és absolutament evident que cal acumular totes les forces possibles per aconseguir I CONSOLIDAR passes clares en el camí de la transformació social des d'una perspectiva de millora de les condicions de vida de la classe treballadora. Cal construir una hegemonia electoral que sigui la conseqüència d'una hegemonia social, política i cultural, al servei dels treballadors i les treballadores, com deia el primer article de la Constitució de la República, de totes les classes. Aquella va ser una conclusió clara de l'assemblea de 2013 a Viladecans, i ha pres encara més força a les conclusions de l'assemblea de 2016 a les Cotxeres de Sants. 

En aquest sentit, hi ha tres de les conclusions que acabem d'aprovar que, a Sant Feliu, ens il·lusiona a tirar endavant amb força en aquest camí:

5. Impulsar de forma immediata, i amb la mirada posada en les eleccions municipals de 2019, processos de confluència a totes les localitats on encara no existeixen.

6. Avançar cap a l’acord que la confluència adopti, de forma progressiva i consensuada, la mateixa denominació a totes les institucions: Parlament de Catalunya, Corts Generals, Parlament Europeu, diputacions, consells comarcals i ajuntaments.


3. El funcionament es basarà en una democràcia total, en el principi d’una persona-un vot i en el que els organismes de direcció o coordinació, així com la confecció de les llistes electorals, siguin elegits en la seva totalitat de forma oberta.


Crec que l'assemblea d'ICV va deixar molt clar el nostre compromís i la nostra voluntat:
  • anirem a les eleccions municipals de 2019 amb el mateix nom amb què, amb tota seguretat, anirem a les eleccions al Parlament de l'any que ve. Serà, per tant, el primer cop que no ens presentarem amb les nostres sigles, sinó d'una aliança d'esquerres més capaç de construir hegemonia, i al qual aportarem, també a Sant Feliu, el millor de la nostra trajectòria i del nostre present, sumant amb les noves sensibilitats que s'apleguen a la confluència.
  • tot i que encara no s'ha decidit com es nomenaran les responsabilitats en el si d'aquesta aliança i com es faran les llistes electorals, ICV defensarem que no sigui per quotes de cadascuna de les organitzacions que confluirem, sinó escollits en llistes obertes, tal com vam aprovar a l'onzena assemblea, . És a dir, amb la mirada posada a les municipals, tant per escollir la persona que encapçalarà la llista, com per escollir tota la llista. Aquesta proposta és molt clara per la seva claredat i coherència democràtica, que desitjo i espero que sigui assumida per les forces que actualment hem format En Comú Podem i les que en el futur s'hi vulguin incorporar.
A Sant Feliu compartim clarament aquesta voluntat. En les darreres campanyes electorals, ja hem treballat com sempre amb EUiA , i també de manera molt activa amb Equo, Podem, Procés Constituent i altres persones interessades en aquest procés.  Un procés de confluència que, en la mesura que avanci a nivell general, a Sant Feliu hi prendrem part molt activa: cal construir conjuntament aquesta confluència, aquesta aliança a la que aspirem, i calen totes les mans per fer-la. Sempre, sempre, per millorar la vida de la gent que viu o aspira a viure del seu treball!

Tenim feina, molta feina... però bona, molt bona!!!

divendres, 12 d’agost de 2016

Prioritat política: Sant Feliu pràcticament 100% accessible abans que acabi 2018.

Totes i cadascuna de les persones que convivim a Sant Feliu hauríem de poder tirar endavant els nostres projectes de vida, les nostres vides, en igualtat de drets, deures, oportunitats i condicions. Aquesta afirmació tan simple és la raó de ser de la política, el recurs de què ens hem dotat els éssers humans per organitzar la nostra vida en comunitat. Hi ha marcs comunitaris que sentim llunyans i altres marcs comunitaris que sentim propers. Tots, però, condicionen les nostres vides: allò que més ens condiciona, que és un sistema econòmic basat en l'acumulació de riquesa de pocs a costa del treball de molts i generador/legitimador d'injustícia econòmica i social, es gestiona des d'èlits financeres que ni tan sols estan sotmeses a control democràtic. I, a l'altre extrem, en el marc comunitari més propers, que és el nostre barri, el nostre municipi, les seves prioritats i decisions també condicionen, per exemple, que qualsevol persona pugui accedir a qualsevol servei municipal en plena igualtat de condicions o que qualsevol persona es pugui moure lliurement per Sant Feliu en plena igualtat de condicions.

Valgui aquesta llarga introducció per reprendre una qüestió sempre d'actualitat: el dret a la mobilitat de qualsevol ciutadà, les condicions d'accessibilitat i seguretat de tot el nostre espai públic, la pròpia configuració de l'espai públic, en tant que no és un recurs il·limitat i està sempre subjecte a una visió diferent de concepcions i prioritats. El dret de tothom a la mobilitat està recollit, d'altra banda, als objectius 1.2.2. i 3.2.1 del Pla d'Actuació del Mandat 2016-19, aprovat a l'abril passat.

Ja en vaig parlar en aquest escrit de fa un any, però vull tornar-hi arran d'un recorregut per algunes de les obres de millora de l'espai públic que he fet aquest matí per Sant Feliu, i que ja vaig explicar en aquest altre escrit sobre les obres d'estiu d'enguany.

La prioritat política que dóna títol a aquest escrit es detalla i concreta en un seguit d'objectius operatius que recordo i explico:

1. CRUÏLLES. Que totes estiguin adaptades a la circulació de persones amb mobilitat reduïda i siguin segures.
Això, al seu torn, es concreta en quatre objectius operatius, ja que el nostre terme municipal és molt gran i no poden tenir exactament el mateix tractament el casc urbà i els polígons industrials:
  • 1.a: 100% de cruïlles adaptades en el casc urbà per a les persones amb discapacitat física i, per extensió, amb mobilitat reduïda.
  • 1.b: Un recorregut 100% accessible al polígon del Pla que arribi al tanatori, també per a les persones amb discapacitat física
  • 1.c: Implantació progressiva d'encaminaments per a persones cegues en totes les cruïlles en què hi hagi algun tipus d'obra, ja que és un objectiu inassumible que el 100% de cruïlles estiguin adaptades per a persones invidents en dos anys i mig.
  • 1.d: 100% de passos zebra sense obstacles visuals en el sentit de circulació dels cotxes,
Quatre imatges d'avui que expliquen com es duen a terme aquests quatre objectius operatius:

Si les voreres són estretes, el criteri és crear un pas elevat que permeti la mobilitat segura a tothom. Aquest és el cas de la cruïlla dels carrers del Torrent i de l'Ateneu, en versió de "Sant Feliu de tota la vida" o dels carrers Torras i Bages i Vidal i Ribas, atenent al nomenclàtor oficial. Aquests són els treballs en aquesta cruïlla a 12 d'agost:

Si les voreres i la calçada tenen amplada suficient, el criteri és eliminar el bordó (en castellà, bordillo) creant una rampa d'un pendent màxim d'un 10%. Aquest és el cas de la cruïlla dels carrers Comte Vilardaga amb Carles Buigas.  Aquests són els treballs en aquesta cruïlla a 12 d'agost:

En tots els casos, es fan encaminaments per a persones cegues: panot horitzontal amb rugositat suficient per ser detectada amb bastó i que indiquen el camí segur per travessar el carrer. Aquest, també avui a la primera cruïlla fotografiada:

Finalment, la major part de passos zebra estan en cruïlles. En alguns casos, hi ha obstacles físics que limiten la visibilitat dels vianants, especialment si són infants o persones de baixa alçada o en cadira de rodes. Normalment són bateries de contenidors o, com és el cas de la plaça Dot, els mateixos autobusos tapen visibilitat, tant als vianants que creuen com als conductors que s'hi acosten. Abans que acabi 2018 volem haver resolt tots aquests problemes de visibilitat en cruïlles. Aquest estiu, per exemple, canviarem la ubicació de la parada:



2. ESCALES: Que hi hagi rampes alternatives a les escales que actualment és impossible suprimir a la via pública.
A Sant Feliu tenim ja poques escales a la via pública, i la major part estan relacionades amb la via del tren. Moltes ja s'han suprimit i canviat directament per rampes (com al carrer Cinto Verdaguer cantonada amb Sant Llorenç, a les obres d'estiu de 2012). Altres, com les dues grans escales que travessen la via al mateix pas a nivell o davant del Pavelló Joan Carles Navarro, tenen una envergadura que fan impossible una alternativa amb rampes i no ens hem plantejat assumir la inversió d'ascensors mentre hi hagi altres necessitats a la ciutat. Les dues escales que ens hem plantejat resoldre en aquest any 2016 són les que apareixen a les imatges, i que avui encara no estan en obres: la que uneix Rambla amb Joaquim Monmany, i el "pont verd" entre els barris de Can Maginàs i la Salut. Les obres del primer començaran la darrera setmana d'agost, i les obres del pont verd començaran el desembre.


3. VORERES: Que totes les voreres tinguin una amplada de pas suficient per a cadires de rodes o cotxes per a infants, i bancs per a les persones que necessitin un moment de descans.
Ens plantegem, tal com vaig explicar a l'escrit que ja he esmentat, disposar d'un pas lliure, sense obstacles, d'1,40m. Això implica tres objectius operatius més concrets:
  • 3.a: Eliminar el 100% d'obstacles en voreres estretes. Els obstacles en les voreres es poden deure a tres causes: a) arbrat, b) mobiliari urbà, i c) incivisme. Pel que a l'arbrat, al seu torn dos problemes: els escocells dels arbres ("els forats" dels arbres) i les voreres aixecades per les arrels, En el primer cas, volem arribar a la cobertura amb resines drenants (és a dir, que deixen passar l'aire i l'aigua) d'absolutament tots els escocells que impedeixin aquesta amplada de pas o que estiguin en rutes que generen algun tipus de problema a persones amb cadires de rodes o invidents (per exemple, enmig o molt a prop de passos zebra). Em refereixo a això, fet a la setmana passada:

Pel que fa a les voreres aixecades per les arrels, una part important dels plans d'ocupació es dediquen a arreglar voreres, amb prioritat justament per a voreres estretes en mal estat per arrels. Pel que fa al mobiliari urbà, em refereixo bàsicament als diversos elements que podem trobar als carrers: bancs, fanals, papereres, marquesines d'autobús, cartelleres publicitàries, pilones, etc. Aquests, lògicament, no es poden cobrir, i han de permetre en tot moment un pas lliure d'1,40m. Per això, estem suprimint els fanals en voreres estretes i canviant-les per "ballarines", com hem acabat de fer aquests dies en les obres dels carrers de l'eixample dels anys 20 (Sant Antoni, Santa Maria, Verge de les Neus, etc). Anirem fent el mateix amb la resta d'obstacles que impedeixin el pas dels ciutadans i les ciutadanes amb mobilitat reduïda. I, pel que fa a l'incivisme de les persones que deixen els cotxes aparcats (sempre casualment cinc minuts) en voreres estretes o en passos zebra o adaptats, crec que ens haurem de replantejar els criteris establerts per a la grua municipal que, coincideixo amb algunes opinions, són molt i molt "lights". Però no sempre es pot guanyar una amplada suficient suprimint obstacles: sovint (cada cop menys!) la pròpia vorera no té aquesta amplada que volem considerar mínima. I això ens porta al punt següent.

  • 3.b: Elaborar projectes d'ampliació de voreres estretes o creació de plataformes úniques per als propers processos de remodelació urbana, tot i que les obres puguin anar més enllà de 2019. Mirem novament el carrer del Torrent o Torras i Bages, com li vulguem dir:
A banda i banda d'aquest carrer del centre de la nostra ciutat, les voreres no arriben a l'amplada d'1,40m que volem considerar mínima. És imprescindible, en la meva opinió i en l'opinió d'ICV-EUiA, replantejar aquest carrer i altres carrers del centre que, sense tenir la vorera tan i tan estreta, tenen una configuració manifestament millorable, com el carrer de l'Ateneu o el carrer Sant Llorenç. I, de cara al proper mandat, plantejarem un debat públic que necessàriament passarà per treure cotxes com els que es poden veure aparcats a la fotografia. Perquè ampliar voreres i mantenir aparcament és senzillament impossible. Plantejarem, per tant, una nova fase del Pla director del Centre que ens marqui quins carrers han de ser absolutament peatonals i amb plataforma única (en opinió d'ICV-EUiA, tot Vidal i Ribas i Pi i Margall fins al Coro) i quins han de permetre la circulació a 30 però han de suprimir aparcament per ampliar molt les voreres (en opinió d'ICV-EUiA, els carrers Torras i Bages i Sant Llorenç)
  • 3.c: Renovació progressiva de voreres completes que, pel seu estat i pel seu volum d'ús, ho requereixen. Abans ja he parlat de la prioritat de garantir pas suficient en voreres estretes, però és evident que hi ha diversos punts al casc urbà amb voreres que necessiten alguna cosa més que una reparació puntual, especialment en rutes escolars o en accessos a serveis públics. Aquest és el cas d'aquesta vorera i la de davant, entre el Coro i el carrer del Torrent, camí de l'escola de les Mercedàries. Espero que s'entengui que no es poden fer totes les voreres noves en tres anys: quines fer i amb quina prioritat es decideix en els processos participatius de les obres d'estiu. Aprofito per recordar que ja ha començat el procés per decidir les obres del 2017.

Menció apart mereixen tres carrers, que requereixen una remodelació de molta envergadura i que va més enllà de la renovació de paviments i calçada: d'una banda, el carrer del Pla, i de l'altra, els carrers Agustí Domingo i Doctor Brugaroles. El primer, perquè el pèssim estat de les voreres i la necessitat de separar un carril de circulació per al veïnat de la circulació general d'una via amb tràfic tan intens requereix un projecte d'obres llarg i car, que començarem d'aquí a dos anys. Els altres dos, perquè són carrers que s'han remodelat parcialment i volem completar-los. Doctor Brugaroles es remodelarà al mateix temps que la plaça Francesc Macià i Agustí Domingo, si no hi ha canvis positius en les nostres fonts de finançament, passarà als inicis del proper mandat.

  • 3.d: Garantir que hi haurà bancs adaptats a la gent gran en tots els carrers de pendent superior al 5%. De la via en amunt, Sant Feliu té carrers de molt pendent: Comte Vilardaga, General Manso, Francisco Sáez, Carles Buigas, trams de la mateixa Rambla, Sánson, etc. Per tenir una referència, Comte Vilardaga entre el pas a nivell i la Font del Cuento té un pendent del 6,5%- Diverses persones grans em demanen que hi hagi bancs una mica alts, respatller i braços per poder asseure's i aixecar-se amb seguretat. Tots els carrers amb pendent en tindran, com a màxim cada 50 metres, abans que acabi 2018.
Escrivint aquest article, he dubtat si posar un punt 4. Enllumenat, tan fonamental per a la seguretat en els tres punts anteriors (cruilles, escales i voreres). Però com que estem preparant una inversió molt important entre els anys 2016 i 2017 en aquest camp, que combinarà múltiples objectius:
  • il·luminar les voreres i no les copes dels arbres,
  • ajustar l'hora d'encesa a la llum solar, no a un horari rígid
  • estalviar molta energia aprofitant les tecnologies LED
  • detectar i resoldre amb més rapidesa i eficiència les avaries, ja sigui en fanals, com en conduccions o quadres de servei.
  • etc
dedicaré tot un article a les inversions i millores en l'enllumenat públic... pròximament en aquesta pantalla!

dijous, 11 d’agost de 2016

25/04/1976: 40 anys de la cloenda a Sant Feliu del Congrés de Cultura Catalana.

Article sobre un esdeveniment de l'abril... "repescat" a l'agost.
Foto de la col·lecció del PSUC cedida a l'Arxiu Local i Comarcal del Baix Llobregat.

Aquest abril es commemora el quarantè aniversari d'un esdeveniment que va marcar (i molt!) la transició a Sant Feliu i les primeres eleccions democràtiques, tant a l'Estat i la Generalitat com, sobretot, a l'Ajuntament.

Em refereixo al Congrés de Cultura Catalana, que es va celebrar a Sant Feliu als primers mesos de 1976, i va tenir un sonadíssim acte de cloenda al 25 d'abril d'aquell mateix any, al pati dels Padres. Podeu llegir un resum bastant complet del Congrés en aquestes pàgines del magnífic llibre "Sant Feliu de Llobregat: identitat i història", editat el 2002 en motiu del Mil·lenari de la nostra ciutat.

El Congrés va ser inicialment una iniciativa del Col·legi d'Advocats de BCN de primers de 1975. Arran de la mort del dictador al novembre d'aquell any, va tenir un paper molt rellevant en la transició política a Catalunya, liderada unitàriament llavors per l'Assemblea de Catalunya. Es recull de manera molt clara i completa en el llibre "El Congrés de Cultura Catalana i la transició política".

A Sant Feliu, a finals de 1975 es fan, al Centre Parroquial, les primeres converses per tirar endavant el Congrés a la nostra ciutat. Vaig tenir la sort de participar-hi directament: hi anava com a representant de l'Agrupament Escolta, del qual vaig ser cap de pioners i caravel·les el curs 1975-76. Allà vaig conèixer les persones i les organitzacions que, presents des de feia temps a Sant Feliu, eclosionarien, sortirien a la llum pública com mai fins aleshores, arran del Congrés. Les meves primeres converses i reunions amb Joana Raspall o Llorenç Sans en l'àmbit cultural, o la descoberta d'en Cesc Baltasar, en Jaume Bosch, en Felip Alcàntara, en Toni Amigó, en Paco Romero, l'Alejandro Huerga i tants altres en l'àmbit polític. D'aquelles primeres reunions de finals del 75, en va sortir un completíssim programa d'actes des de febrer fins a abril de l'any següent. Crec que falta a Sant Feliu una compilació o estudi del que es va fer, en tan poques setmanes a la nostra ciutat: concerts, conferències, exposicions, debats,... En recordo alguns de manera molt entranyable, com una extraordinària conferència sobre la història de Sant Feliu a càrrec d'un Llorenç Sans emocionadíssim davant un Centre Parroquial ple de gom a gom i que es retrobava o descobria (com va ser el meu cas) el nostre grandíssim historiador; o com una gran conferència de Juan García Nieto sobre el fet religiós, amb una enorme vitalitat i en què algú del públic va protestar perquè va parlar en castellà; o una xerrada sobre les varietats dialectals del català al segon pis del Centre on em va impressionar la personalitat de Felip Alcàntara, amb el seu parlar de la Franja; o els debats sobre la sanitat que necessitàvem, amb una gran intervenció del malaguanyat Carles Jordi; o els debats sobre urbanisme, sindicalisme, ensenyament, etc. en què, per damunt de tots, intervenien sempre i brillaven els homes i les dones del PSUC: en Cesc Baltasar sempre, en Jaume Bosch sovint, en Toni Amigó, la Maria Comellas, en Paco Español, i tants i tants altres. Va ser la primera ocasió, una extraordinària ocasió, en què debatíem i sotmetíem a mil anàlisis la Catalunya del moment, sota el prisma del lema de l'Assemblea ("Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia") i, sobretot, el primer cop en què debatíem sobre el Sant Feliu del moment, que estava al final de l'enorme procés de transformació social i urbana que vam viure entre 1960 i 1980.

L'acte de cloenda del Congrés va ser espectacular. El dia 25 d'abril de 1976 ens vam reunir centenars de persones,la majoria molt joves, al pati dels Padres, en un acte tolerat per les autoritats franquistes del moemnt. Un acte, d'altra banda, en què els parlaments els van protagonitzar... Jordi Solé Tura i Francesc Baltasar, i en què desenes de pancartes retrataven els problemes i els somnis d'aquell any 1976:
Foto extreta del llibre "Sant Feliu de Llobregat: identitat i història".

El Congrés de Cultura Catalana va ser, personalment per a mi, determinant en dos aspectes: un clau per a Sant Feliu, l'altre clau per a mi mateix.

Clau per a Sant Feliu (i per a la comarca!) perquè va ser el gran moment de presentació del PSUC a la nostra ciutat. El partit ja liderava les mobilitzacions socials (com vaig explicar en aquest escrit sobre les reivindicacions en ensenyament), els moviments i les associacions veïnals, les lluites sindicals, etc. I encara faltaven uns mesos per a la seva legalització (abril de 1977, només uns mesos abans de les primeres eleccions del 15 de juny del 77). Però la gran presentació pública del partit i de les seves cares més visibles, va ser amb motiu del Congrés de Cultura Catalana. No hi havia acte en què no intervinguessin, debat que no protagonitzessin, activitat en què no destaquessin. Hi havia gent d'altres partits (sobretot CDC i altres partits a l'esquerra com PTE, OIC, etc), però ningú destacava com ells. Això explica, en la meva opinió, el coneixement de les seves propostes i els seus membres i la seva clara victòria a les eleccions municipals de 1979, celebrades tres anys després.

Clau per a mi, perquè va ser l'origen de la meva dedicació professional a l'ensenyament. Una de les conclusions del Congrés va ser la creació d'un Secretariat per a l'Ensenyament del Català (amb el protagonisme de la Joana Raspall) i la reivindicació de classes de català a l'ajuntament franquista del moment. El resultat va ser bastant ràpid: aquell setembre de 1976, hi va haver una partida pressupostària per fer classes a dos cursos d'EGB de les escoles públiques. Jo estava a punt de fer 3r de Químiques i havia treballat els dos cursos anteriors a la Matacàs: de 8 a 3 a la fàbrica, de 4 a 9 a la facultat. Vaig veure l'oportunitat de tenir un horari més reduït i poder compaginar millor amb la facultat, i em vaig apuntar a aquelles primeres classes, juntament amb en Jordi Giol i l'Agustí Vilar, amb la coordinació pedagògica d'Òmnium Cultural. Vam fer només classes a 3r i 4t d'EGB, i allò que havia de ser, per a mi, una solució temporal mentre no acabava Químiques i em dedicava a la indústria... va acabar sent la meva professió definitiva!

En resum i per acabar: crec que cal una mirada retrospectiva i a fons sobre el Congrés de Cultura Catalana a Sant Feliu i, encara més enllà, sobre la transició a la nostra ciutat i la construcció del Sant Feliu que tenim. Una mirada que hauria de ser a través dels protagonistes que avui encara són vius (líders d'associacions de veïns, sindicals, de partits, etc) i que mereixen el nostre reconeixement i agraïment més sincer.

dilluns, 8 d’agost de 2016

20/06/16: la meva intervenció a la jornada "Segregació educativa i desigualtat als municipis", de la Fundació Ernest Lluch.

Article d'una jornada al juny... "repescat" a l'agost.


Creada per fomentar l'esperit de diàleg amb què Ernest Lluch va viure la seva vocació política, la Fundació Ernest Lluch organitza anualment una Jornada sobre Municipis. La de 2016 tractava del tema "Segregació educativa i desigualtat" i la Fundació m'hi va convidar. De fet, era la segona participació meva en una jornada municipalista de la Fundació: ja ho vaig fer parlant d'Hisendes Locals a l'octubre de 2011. Agraeixo moltíssim aquesta nova invitació, que entenc com un reconeixement a la tasca que l'Ajuntament de Sant Feliu fa en aquest àmbit.

La jornada tenia aquest programa i aquestes persones intervinents:

El programa era realment interessant i aborda un tema sobre el qual cal pensar i molt al nostre país, tant si és el "nou país" com l'actual. En aquest enllaç, es pot llegir la crònica de la Jornada que ha elaborat la Fundació Ernest Lluch. En aquest altre, es pot consultar la magnífica presentació inicial de Xavier Bonal.

Cadascun dels alcaldes vam tenir deu minuts per intervenir. Representàvem governs de quatre forces polítiques diferents i havíem de donar un enfocament polític a la nostra intervenció. La meva, més o menys, va anar així:

Sant Feliu és una ciutat mitjana, capital del Baix Llobregat, dins l'Àrea Metropolitana de Barcelona, que va passar, com tantes altres, de 10.000 a 38.000 habitants entre 1960 i 1975. Amb govern del PSUC i Iniciativa des de 1979 (amb un parèntesi entre 2003 i 2011), els successius equips de la nostra organització política hem treballat amb l'objectiu prioritari i permanent de fer de "Sant Feliu, un sol poble", tant en el contingut físic com social de la paraula.

Per això, vam plantejar i proposar un model de ciutat que volia construir la cohesió urbana i social de la nostra ciutat evitant el risc de quatre segregacions:

  • la segregació urbana,
  • la segregació laboral,
  • la segregació cultural,
  • la segregació escolar.
Des dels primers moments de la recuperació de la democràcia municipal, entenem i defensem l'educació com un dret permanent de ciutadania, des de l'escola bressol fins a la formació de persones adultes. Per la limitació de temps, exposo els grans eixos del treball contra la segregació escolar a Sant Feliu en l'educació infantil i en l'educació primària. El nostre objectiu és treballar al costat de les escoles perquè tothom pugui començar l'educació secundària en una situació de màxima equitat i bons resultats possibles.

Escola bressol.
A Sant Feliu som conscients de lq importància cabdal de l'educació dels 0 a 3 anys. Des de 1993, tenim escoles bressol municipals amb un altíssim nivell de qualitat i amb una claríssima funció social. 
Dos són els objectius en aquesta etapa: a) cobrir, com a mínim, tota la demanda de places públiques de nens i nenes de 2 anys, i b) garantir que el preu públic mensual de l'escola bressol (atenció a l'aula i menjador) estigui a l'abast de tothom, ajustant-lo als ingressos de la família (tarifació social). 
Tenim quatre escoles repartides estratègicament a la ciutat i que, en la composició social de l'alumnat, reflecteixen la composició social del seu entorn. En el curs que s'acaba hem cobert tota la demanda, que ha estat creixent a la nostra ciutat, malgrat la baixa natalitat, per l'indubtable efecte positiu de la tarifació social, que situa el preu més baix en 32€/mes.

Escoles de Primària.
A Sant Feliu, a l'any 1979, hi havia cinc escoles concertades i dues de públiques. En l'actualitat, n'hi ha quatre de concertades i set de públiques, amb un percentatge d'escolarització oscil·lant cada any entorn del 45-50% i 50-55%, entre l'escola concertada i la pública respectivament. 
Evitar que entre les escoles de Sant Feliu hi hagi percentatges molt diferents d'atenció a població amb necessitats educatives específiques, ja sigui per raó d'immigració com per les circumstàncies personals o familiars de l'alumnat, ha estat i és un objectiu fonamental. Perquè hi hagi igualtat d'oportunitats educatives entre els alumnes, cal que hi hagi igualtat en el compromís social dels centres sostinguts amb fons públics. 
Per això, a Sant Feliu són fonamentals dos instruments. Un, en el moment de l'accés a una plaça educativa: l'Oficina Municipal d'Escolarització (OME). L'altre, en l'acompanyament a tota l'escolaritat: les comissions socials de centre. En l'OME, ens plantegem l'objectiu de l'escolarització equilibrada, especialment amb els alumnes que s'incorporen al llarg del curs, procurant que es reparteixin de manera equivalent en tots els centres. En les comissions socials de centre, un representat de cada escola i una treballadora social vetllen perquè tots els nens i nenes estiguin escolaritzats en igualtat de condicions: material escolar, menjador (cobrim totes les beques que denega la Generalitat), llibres, sortides,... treball amb les famílies quan així s'acorda, derivació a serveis municipals si així és aconsellable, etc. A més d'altres recursos i mesures de suport "a l'escola des de fora de l'escola" que, per raons de temps, no m'és possible desenvolupar.

En el debat posterior, vaig intervenir per explicitar i subratllar un risc clar contra la cohesió social, que és continuar tenint una doble xarxa de centres sostinguts amb fons públics que poden no tenir ni els mateixos objectius ni les mateixes normes de funcionament. I vaig posar dos exemples molt clars: a) la reducció d'aules de P3, que a comarques com el Baix Llobregat ha afectat només a escoles públiques i a cap escola concertada, b) els horaris diferenciats, no ja només per la reducció de la sisena hora de les escoles públiques, sinó pel risc que la demanda de jornada compactada a Primària afecti només a les escoles públiques i tampoc a les concertades, que ja no la tenen a Secundària, una diferència d'horaris davant la qual molts ajuntaments estem totalment en contra.

I acabo. A l'any 2008, es va publicar l'informe extraordinari del Síndic de Greuges de Catalunya sobre "La segregació escolar a Catalunya". Aquell informe presentava dades preocupants i evidències clares que alguns tipus d'escoles seleccionaven el seu alumnat i anaven en contra de l'objectiu de la cohesió educativa i d'una educació d'igual qualitat a tots els centre. Per a mi, les conclusions d'aquell informe van passar amb més pena que glòria pel debat polític del nostre país, tot i l'extraordinària importància estratègica de l'educació a qualsevol país del món. A la tardor de 2016, alguns ponents van anunciar l'actualització d'aquell estudi. Espero que les conclusions que s'hi presentin tinguin una trasllació clara i prioritària al debat polític del moment. I serveixin per definir amb claredat les posicions de tothom en relació al model educatiu de la Catalunya del futur, sigui aquest el que sigui. 

Perquè, entre d'altres coses, quan hi hagi el referèndum que exigim sobre el futur de Catalunya, tothom tindrà el dret a saber si un sistema públic universal i tan estratègic com l'educació serà una responsabilitat pública prioritària i l'única que finançaran els futurs governs (i la sanitat, i les pensions, i la llei de dependència) o bé continuarà sent, com van defensar els qui van aprovar aquest tema a la Llei d'Educació de Catalunya del 2009, un doble sistema educatiu en què allò públic estigui condicionat i simplement complementi a allò que faci l'eufemisme de "la iniciativa social". Perquè, per fer segons quins viatges, cal saber molt clarament cap a on es va. No sigui que, com se sol dir, qui no sap on va pot acabar a qualsevol lloc.