dimarts, 21 de juny de 2016

20 de Juny: Dia Mundial de les Persones Refugiades. Què es va fer a Sant Feliu i en què pensava jo mentre es feia.

Cada 20 de juny se celebra, per un acord de l'Organització de les Nacions Unides, el Dia de les Persones Refugiades. El dia abans, diumenge 19 de juny a la tarda, es va fer un acte a la Plaça de la Vila. Va ser molt emotiu i hi havia força gent. Ho vaig explicar en directe en aquest escrit del meu mur de facebook:



Mentre s'encadenaven els parlaments i les actuacions, em van venir al cap dues coses, sobre les quals vull pensar en veu alta. La primera: la polarització creixent en les nostres societats davant el fenòmen dels refugiats i, per extensió, dels immigrants pobres (hi ha àrabs amb petrodòlars i àrabs sense, per entendre'ns). La segona: la pràctica absència de debat sobre les causes de les guerres que expulsen a milions de refugiats.

Polarització social: cada vegada més "pro", cada vegada més "anti". Antifeixistes sempre.
Totes les persones que ens vam concentrar a la Plaça de la Vila, com els milers de persones que s'havien manifestat diumenge mateix a Barcelona i a desenes de ciutats europees, compartim una mateixa concepció dels drets humans, de la justícia social, de la solidaritat entre les persones i els pobles i dels valors republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. N'estic absolutament convençut. Molts a més, compartim conviccions religioses que es basen en els mateixos valors de germanor, misericòrdia i amor al proïsme, a tot el proïsme: "estima al proïsme com a tu mateix", "el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú". A la concentració, vam coincidir, entre d'altres, amb el rector de les dues parròquies de Sant Feliu.

Però hi ha una part no negligible de la nostra ciutadania que s'ho mira també amb recel, amb temor, amb rebuig explícit o implícit, que normalment s'expressa només en murmuris. També al facebook, el nostre conciutadà Walde ho expressava amb claredat:
I no és només a Espanya o a Catalunya el vot xenòfob o racista que es pot resumir en aquesta senyora o en tots els que pensen de manera similar. El problema, el gran problema, és que aquest tipus de pensament avança de manera preocupant a tota Europa: fa poc, Àustria ha quedat partida en dos a les seves eleccions presidencials; a França, el Front National no para de créixer; a Alemanya, ha aparegut amb força la vella idea de "Deutschland über alles!" (Alemanya sobre tot!) en la formació política Alternative für Deutschland; al Regne Unit, el debat sobre la sortida d'Europa (el Brexit) no es planteja majoritàriament en termes econòmics o de sobirania política, sinó en termes de rebuig a la immigració i d'enyorança d'una essència britànica que fa dècades que ja no existeix.

A mesura que la solidaritat avança amb les víctimes de les guerres i de la misèria que provoca la voluntat de controlar els recursos naturals al centre d'Àsia i al continent africà, també creix el rebuig de sectors conservadors que senten amenaçats els seus privilegis i, malauradament, també de sectors populars que, castigats per la crisi, veuen que "persones de fora" poden accedir a serveis públics o ajudes que sovint els respectius governs retallen, en una mena de situació que a mi em preocupa molt de "pobres contra miserables". D'aquí al feixisme hi ha una línia molt fina que massa ciutadania europea està, conscientment o no, a punt de travessar.

Cal situar en termes polítics (i també ètics, també morals!) el combat ideològic que hi ha entre aquestes dues maneres diferents d'interpretar els canvis inevitables del món d'avui. Les èlits dirigents del sistema econòmic actual volen assegurar la plena mobilitat dels capitals, la plena deslocalització de les indústries (com més contaminants més lluny!) i alhora limitar i perseguir la lliure mobilitat de les persones, que apliquen als qui fugen de la misèria però no als qui tributen lluny de casa seva per evadir els seus capitals. Cal dir les coses pel seu nom: la serp del feixisme torna a l'Europa que surt de la crisi del 2008, com va aparèixer abans a l'Europa que sortia de la crisi de 1929.


La riquesa de l'1% més poderós causa la misèria de la meitat del planeta i la mort de milers de persones. El capitalisme mata.

Aquesta imatge resumeix el principal drama del nostre món, el que està darrera de tot, absolutament tot, el que ens passa: l'1% més ric del món controla el 50% dels seus recursos, i no sembla disposat a afavorir cap canvi que posi en perill el seu status. La imatge està extreta d'aquesta presentació, que recomano vivament. Està en anglès, però crec que s'entén prou bé: "si el món fossin 100 persones".


No sóc un expert en geopolítica, i per tant, això que escric no ho puc fonamentar en dades estadístiques i amb elements de política internacional que requeririen coneixements i informació de què no disposo. Però crec que no cal ser cap geni per veure l'enorme partida d'escacs que s'està jugant pel control dels recursos naturals, bàsicament petroli i sobretot gas, que existeixen a l'Orient Mitjà. El conflicte d'interessos entre els EEUU i els seus aliats (des d'Europa i Israel fins, atenció, Aràbia, i les intencions d'atraure a Iran) i Rússia i Xina i els seus aliats (el que queda de Síria, el que queda d'Irak, i les exrepúbliques soviètiques de la zona) per tal d'aconseguir l'hegemonia econòmica (i política!) en el Món de la meitat del segle XXI. És a dir, la lluita dels poderosos per acumular riquesa i poder: és a dir, capitalisme pur i dur.

Ens commouen imatges brutals que, de tant en tant, colpegen les nostres consciències. Ho va ser la famosa foto d'Aylan, el nen sirià kurd ofegat a les costes de Grècia. Però la realitat després és aquesta:

I si ens comencem a adonar que capitalisme i democràcia són, si més no en el seu format i funcionament actuals, incompatibles? I si comencem a pensar que una societat que funciona en base a l'acumulació de poder i recursos en poques mans és, a mig termini, un risc per a la nostra pròpia supervivència? I si comencem a dir les coses pel seu nom?