dimecres, 16 de març de 2016

Mariano, Pedro, Albert, Pablo.... Parlem de Política molt més que dels polítics, si us plau...


M'agrada parlar de política i m'agradaria enraonar-ne amb qui en tingui ganes. Vivim una situació alhora inèdita i apassionant, que es presta a l'anàlisi en veu alta i a la confrontació democràtica d'idees i propostes. Així que portes obertes al debat en el meu blog!

Després de les eleccions del passat 20 de desembre i la investidura fallida de Pedro Sánchez dels dies 2 i 5 de març, hi ha un termini màxim de dos mesos per a la votació de President del Govern. Si el dilluns 2 de maig no hi ha candidat o no té més vots positius que negatius, anem a eleccions el 26 de juny. No és descartable una solució "a la catalana" el mateix diumenge 1 de maig a última hora i sense Mariano Rajoy. Llegiu a Jordi Juan, periodista resident a Sant Feliu i director de l'edició digital de La Vanguardia: "Buscando un Puigdemont para España"

S'admeten porres: anirem a eleccions el 26 de juny? Ningú no té una bola de vidre, però tendeixo a pensar que no. Per les raons següents:
  • Al PP no li interessen ni de lluny. Aniran sortint més casos de corrupció (avui mateix el PP ha expedientat a Rita Barberá) i les tensions internes entre partidaris i detractors de mantenir Rajoy a tota costa no faran més que créixer. En unes noves eleccions, no repetirien el resultat ja molt discret de desembre. El "paso palabra" de Rajoy renunciant a ser candidat l'invalida per ser-ho en algun moment.
  • Crec que al PSOE tampoc li interessen. Obriria una possibilitat que li resultaria letal: la confluència de Podemos i Izquierda Unida el superaria, tot i que crec que Pedro Sánchez ha jugat bé les seves cartes. A més, la celebració del congrés extraordinari que li va imposar el sector de Susana Díaz i la incertesa que ell mateix tornés a ser el candidat del PSOE, són factors distorsionants que els desaconsellen noves eleccions.
  • Podemos i Izquierda Unida, si van junts com a las Mareas gallegues o En Comú Podem, creixeríem de forma significativa i li podríem fer el sorpasso als socialistes. A nosaltres (sempre i quan Iglesias i Garzón optessin per cooperar i no per competir...!) unes noves eleccions ens permetrien situar amb més força la nostra idea d'un autèntic govern del canvi des de l'esquerra. No crec que això apassioni els socialistes i molt menys als poders econòmics...
  • Crec que a Ciutadans també els aniria bé una segona volta de les generals al juny. Dues coses els ajuden clarament: el fet que Albert Rivera està aconseguint crear-se una figura de polític preparat i responsable recolzant a Pedro Sánchez i allunyant-se del PP, i el fet que justament per aquesta imatge responsable i moderada pot captar vot descontent del PP.
  • A ERC i CDC em sembla que anar a eleccions tampoc no els interessa: tornar a mostrar la seva cursa per disputar-se el lideratge a Madrid mentre van junts al Parlament i de passada tornar a quedar per darrere d'En Comú Podem i Ciutadans, alhora que ja apareixen veus crítiques amb el full de ruta unilateralista justament quan hi ha marge de canvi a Espanya els ho posa realment difícil.
De la mateixa manera que tinc bastant clar que al final sortirà el "Puigdemont para España" que deia Jordi Juan, no tinc clar que forçosament sigui en la línia de la "Gran Coalició". Dissabte passat, al Consell Nacional d'Iniciativa, Joan Herrera va plantejar una anàlisi que comparteixo i que he recollit al títol d'aquest escrit: parlem menys dels polítics, i parlem més de les Polítiques, necessàriament en majúscules en aquest moment. Per abordar els quatre grans reptes o problemes que, deia en Joan, té Espanya en aquest moment: 
  • L'austericidi, o, en paraules de menys contingut ideològic, com fer front a les exigències de la Unió Europea, que vol imposar més retallades al nou govern de l'Estat.
  • L'emergència social, la necessitat de revertir les polítiques antisocials del PP, de reduir les desigualtats creixents al nostre país, de reduir les taxes d'atur (especialment entre els joves), de fer front a l'increment de la pobresa, etc.
  • La regeneració democràtica, la lluita frontal contra la corrupció, contra les lleis autoritàries del PP (mordassa, Wert, ARSAL,...) per la reforma electoral, per la despolitització de la justícia, per una fiscalitat justa, per no sotmetre la política als designis de la gran banca o les grans companyies constructores onelèctriques, etc.
  • Catalunya, l'acord necessari per donar la veu a la ciutadania, per recuperar diàleg entre els governs, per objectivar i abordar legítimes reivindicacions (llengua, finançament i respecte institucional), per superar definitivament la crispació que va generar el PP, etc.
El PSOE ha d'assumir aquests quatre grans reptes i buscar la configuració de govern amb més suports per fer-hi front. Personalment, crec que amb un govern d'esquerres sumaria més que amb Ciutadans, però no m'atreveixo a fer pronòstics en cap sentit, més enllà de la meva intuïció que no hi haurà eleccions al juny.

Bé, així és com ho veig jo. Qui s'anima a obrir el debat?

1 comentari:

Jordi Casanovas Saladrigas ha dit...

Als voltants del 1860 Europa volia "europeritzar" el món. No fa pas tant Catalunya volia "modernitzar" Espanya (regenaració, Cambó, Operació Roca...) i ara molts catalans volem "pirar-nos" d' un país atrasat amb una monarquía que fa tufillo i amb unes institucions (i partits) que no saben fer política i que estan totalment corrumputs.

Vivim una época alucinant i si ho fem prou bé, podem ser l' Holanda del sud d' Europa.

Trobo a faltar referències a aquesta situació en el teu escrit.