dimecres, 20 de gener de 2016

A l'abril, XI Assemblea d'ICV: cal contribuir a fer el millor instrument possible per a la justícia social a Catalunya.


Es representi com es representi, la desigualtat extrema entre recursos, oportunitats i capacitat de poder són una crua realitat al nostre món. Contra la desigualtat, especialment en els segles XIX i XX, s'han alçat "els pàries de la Terra" i han creat diversos instruments per eradicar-la, des dels sindicats de la classe obrera, fins als diversos moviments socials i partits polítics d'esquerra. Els resultats del combat de tants anys i de tanta gent contra la desigualtat i la pobresa, amb dures batalles i fins i tot dues guerres mundials, han estat evidents: la consolidació d'un pacte social que ha garantit drets socials i laborals a una part important del món desenvolupat després de la fi de la Segona Guerra Mundial i l'aparició de la coneguda com a classe mitjana. Però després de la caiguda de la Revolució Russa (de la qual es commemoraran 100 anys l'any que ve i crec que cal explicar i reivindicar) i del procés simultani de globalització de l'economia a partir dels anys 90, estem vivint una paradoxa letal: les desigualtats no paren de fer-se més grans i la capacitat per fer-hi front sembla que no para de fer-se més petita. Catalunya no és una excepció en aquest escenari:: desigualtats creixents, amb cada cop més gent rica i una classe mitjana i treballadora cada cop amb menys drets i amb menys capacitat econòmica. També aquí, amb tots els matisos que vulgueu, l'1% contra el 99%. El recent informe d'Intermón Oxfam (gener de 2016) sobre la desigualtat extrema és estremidor i demolidor.

La lluita contra la desigualtat social continua sent, per tant, un imperatiu ètic, des d'un punt de vista personal, i una necessitat política, des d'un punt de vista col·lectiu. Una lluita que necessita, com totes, els millors instruments possibles per dur-la a terme. Per a mi, com ja vaig dir en un altre escrit, la política és una combinació de mirada curta, mirada llarga i organització per construir el que col·lectivament vulguem construir. Per a mi, el que cal construir col·lectivament és una societat que s'acosti tant com pugui a l'objectiu utòpic (en el sentit que expressa Eduardo Galeano) de la JUSTÍCIA SOCIAL. Per a mi, no hi ha construcció col·lectiva sense hegemonia social i política, és a dir, electoral. I per a mi, aquesta hegemonia s'ha de construir amb la confluència del màxim nombre possible de sectors i actors polítics i socials que, deixant de banda particularismes, vulguin apostar amb claredat per aquesta utopia de la justícia social. I, finalment, per a mi, un actor polític de primera magnitud, tant per la seva història i trajectòria, com per la implantació i qualitat dels seus militants, com per la seva proposta política, és el partit que orgullosament he triat per fer i compartir camí: Iniciativa per Catalunya Verds.

En el debat ideològic sobre la justícia social, es mantenen dues grans concepcions contraposades del funcionament de la societat, que es vénen a situar en la dreta i en l'esquerra del mapa polític dels nostres temps:
  • les diverses expressions de les dretes (resumim-ho en la idea de "liberalisme") entenen que una major creació de riquesa genera per ella mateixa una major facilitat d'accés de les persones als béns i serveis bàsics. Per això, cal que el mercat i la iniciativa privada tinguin la màxima capacitat d'acció i la mínima interferència del control estatal. Alguns exemples: l'educació, la sanitat, les pensions, etc. poden ser proveïts per la iniciativa privada, reservant per al sector públic allò que el sector privat no assumeixi. En síntesi: "més mercat, menys Estat".
  • les diverses expressions de les esquerres (resumim-ho en la idea de "socialisme") entenen que és necessària una regulació i intervenció dels governs sobre la iniciativa privada per tal de fer possible l'accés de les persones amb menys recursos als béns i serveis considerats bàsics. Alguns exemples: l'educació, la sanitat, les pensions, etc. han de ser proveïts per les administracions públiques, garantint que estiguin a l'abast de tota la ciutadania. En síntesi: "més Estat, menys mercat".
Sóc molt conscient de la simplificació que acabo d'exposar: hi ha el centre polític, hi ha l'economia mixta, etc. Però, en un context de creixement i consolidació de les desigualtats, de polarització creixent de realitats socials i d'opcions polítiques, aquesta simplificació explica bé el fons del problema a què ens enfrontem: és sostenible i a on ens porta la concentració incessant de cada cop més riquesa en cada cop menys mans?

El problema de la desigualtat social i la necessària construcció d'una alternativa política que prioritzi la justícia social ha de ser, en la meva opinió, l'eix central de l'organització política en què jo militi. En concret, crec que aquest ha de ser el principal tema de debat i decisions de la nostra onzena Assemblea, que tindrà lloc els propers dies 8 i 9 d'abril: un discurs polític sobre la justícia social capaç de transformar-se en propostes concretes per a Europa, Espanya, Catalunya i per a cada municipi. Un discurs, d'altra banda, entenedor i directe, que arribi al cor i motivi i doni pautes de compromís polític als ciutadans i les ciutadanes que comparteixen el diagnosi i la proposta que acabo d'exposar.

I quins són els elements que haurien de formar part d'aquest discurs polític? N'avanço cinc que considero fonamentals:

  • el rescat social, amb polítiques impulsades des dels nivells europeu/espanyol/català/local, que es plantegin com a prioritat que cada persona tingui coberts els drets socials bàsics (pa, sostre, treball i escola) i que estableixin i financiïn dos instruments claus amb aquest objectiu: la renda garantida de ciutadania i un salari mínim interprofessional digne. La lluita contra la pobresa necessita instruments concrets que en limiti les causes i atengui a les persones. Aquesta és, d'altra banda, la primera prioritat amb què governem a l'Ajuntament de Sant Feliu.
  • una fiscalitat orientada a la igualtat de drets, deures i oportunitats, que permeti el finançament de les polítiques generadores d'igualtat que reverteixin la situació actual. Amb una proposta clara també ajustada a cadascun dels quatre nivells: des de l'impost a les transaccions financeres que caldria establir a nivell europeu, fins a l'eliminació de les SICAV que caldria plantejar a nivell espanyol, des de la recuperació d'una fiscalitat que gravi més la riquesa i el patrimoni (inclòs el de successions, que tant es va escarrassar el govern d'Artur Mas a reduir a la mínima expressió) que no el treball i el consum, fins a la tarifació social que estem aplicant a tants serveis al nostre mateix ajuntament. I un sistema d'inspecció fiscal clarament orientat a combatre l'evasió i el frau, que no exculpi a cap infanta i a cap Rato.
  • una xarxa suficient de serveis públics a l'abast de tothom, que garanteixi també als nivells europeu/espanyol/català/local  la igualtat d'accés de totes les persones a serveis educatius, sanitaris, de pensions, de dependència, d'habitatge, etc amb les mateixes prestacions i qualitat. Això implica, al meu parer, la necessitat d'avançar cap a un sistema de supressió de concerts, amb els períodes de temps necessaris per a la conservació i equiparació dels llocs de treball dels centres concertats d'educació, sanitat, atenció a la gent gran, etc. Clar que el sector privat té dret (com a tota Europa) a tenir centres privats, però l'opció de governs que lluiten per la justícia social ha de ser finançar amb diners públics només els serveis públics. Tot el contrari de les polítiques com les de Boi Ruiz o les de concerts amb les escoles catalanes d'elit que tan bé coneixem al nostre país.
  • la limitació del dret a la propietat i la regulació de les transaccions financeres, amb un plantejament clar de la necessitat que els sectors estratègics (energia, transports, etc. a més dels serveis públics esmentats al punt anterior) estiguin en mans públiques (és a dir, de tothom) i substitueixin la lògica del lucre i el mercat per la lògica de l'economia del bé comú. Que plantegi, per tant, decisions sobre nacionalitzacions de sectors estratègics, que plantegi la creació d'una autèntica banca pública, etc. Que plantegi la regulació de les transaccions econòmiques exclusivament especulatives, que proposi la supressió de paradisos fiscals. Per a mi, que la política estigui per sobre de l'economia, que els representants de la ciutadania regulin i controlin els mecanismes econòmics i financers, és una condició necessària, un requeriment imprescindible: la democràcia econòmica ha de ser el marc polític de la justícia social.
  • un sistema de relacions laborals que garanteixi tant el desenvolupament econòmic com els drets dels treballadors, rebutjant l'actual reforma laboral del PP, amb consens suficient per plantejar la sostenibilitat i la competitivitat de les empreses no en la reducció salarial i la precarització de les condicions de treball, sinó en el valor afegit aportat per treballadors i treballadores implicats en la seva feina i conscients també de la seva responsabilitat en el funcionament d'empreses que també tenen aquesta consideració amb el seu personal.
Sóc conscient que la nostra onzena Assemblea tindrà, com a mínim, dos grans debats més que haurà d'afrontar: la confluència amb altres forces polítiques que comparteixin aquesta prioritat per la justícia social, i el debat sobre la nostra proposta quan es faci el referèndum (que tard o d'hora es farà, n'estic absolutament convençut) sobre la independència o no de Catalunya. Però tots dos temes em porten sempre a la reflexió que acabo de plantejar: confluir... per a què, si no és per construir l'hegemonia social i electoral necessària per aconseguir més justícia social, si no és per contribuir a construir el millor instrument possible per a la justícia social? independència... per a què, si no és exactament per al mateix?

La utopia de la justícia social, i les passes concretes que, en cada lloc i en cada moment, ens han de permetre acostar-nos-hi: aquest és, per a mi, el gran tema i la nostra onzena Assemblea és també, per a mi, la gran oportunitat.