dissabte, 31 de desembre de 2016

2017: o revolta dels somriures o xoc de trens.

Aquest final de desembre serà fonamental per entendre el que passarà a Catalunya els propers mesos, i perquè cada força política i cada persona prengui posició davant el que ha de venir. En una setmana, del 23 al 30 de desembre, han passat coses que resituen l'escenari polític català i ens aboquen a un 2017 en què ja no caben més declaracions grandiloqüents i en què els fets succeiran a les paraules. He de confessar que sé de les paraules grandiloqüents que venim, però no tinc ni idea del'evolució dels fets que vindra. Quan els convergents i els seus mitjans parlaven del Dragon Khan del tripartit, ni intuïen que ens portarien a un punt en què allò sembla avui un joc de nens. Però aquest és, al meu parer, el destí d'aquest 2017: o tot o res, o revolta de somriures o xoc de trens. CDC+ERC+CUP no es poden permetre eternitzar això:
 
1. Resumeixo el que veig i analitzo avui dissabte. Com sempre, és la meva valoració personal:
  • Carles Puigdemont té una necessitat ineludible: aprovar el pressupost de 2017 aquest febrer, amb els vots imprescindibles de la CUP, que té la capacitat de condicionar-ho tot. És absolutament ineludible: si no s'aprova el pressupost del 17, es veurà obligat a convocar eleccions. Escenari de pànic per a CDC: difícil reedició de Junts pel Sí, no està clar que Puigdemont fos candidat, ERC clara guanyadora, etc. El President ha de fer tot el que li demani la CUP i més per aprovar el pressupost.
  • Perquè la CUP li aprovi el pressupost, el president fixa el 2017 com a data definitiva d'un referèndum del que tothom desconeix les condicions:
 
  • Per convertir en "indefectible" el referèndum el 2017, un dia abans del discurs del president, els tres partits independentistes anuncien la llei de transitorietat. I més: proclamen que en nom de la República, ells decidiran què és sa i raonable per a Catalunya, mentre amaguen el text als catalans i catalanes... perquè no el pugui veure "l'estat espanyol". Em  surt la responsabilitat d'alcalde i estalvio comentaris. Em pregunto què pensaran els analistes i responsables polítics des de l'estranger...
  • Però sis dies abans... convoquen una cimera, a la qual assisteix l'organització a què actualment pertanyo, amb la intenció expressada de tornar a un referèndum amb el màxim acord possible a Catalunya i amb capacitat de ser reconegut internacionalment, preveient un més que difícil acord amb el govern actual de l'Estat. En aquest escrit, jo defensava l'assistència a aquella reunió. Una dels requeriments dels Comuns, expressat per Ada Colau, era establir un seguit d'acords clars i claus sobre el referèndum sense posar la data com a condicionant previ. El 23 semblava que hi havia acord sobre aquest tema... que el 29 va saltar pels aires. En la meva opinió, la reunió del 23 tenia la intenció oculta de tornar a visibilitzar el rebuig ja conegut del PP i, el més important, arrossegar-nos després a la seva tesi de la unilateralitat el 2017 i tot el que comporta: escalada de tensió, polarització de la societat catalana, etc. Vist només una setmana després, més que una cimera per a un acord, ara veig que aquest acord és una quimera...
2. I què s'hauria hagut de fer, també en la meva esricta opinió personal, per arribar a un acord real sobre el referèndum? Ho expressava en aquesta llarga i plural entrada al meu mur de facebook, d'ahir mateix abans de la declaració del president:

Reprodueixo el que hi deia, tot i que sóc conscient que, només unes hores després, ja no té cap valor:
  1. D'entrada, evitar el "sostenella y no enmendalla" de la unilateralitat  i deixar de banda la línia vermella de fer el referèndum el 2017.
  2. Partint de la previsible negativa del diàleg per part del govern del PP, la taula constituïda el 23 de desembre hauria d'acordar un marc per al referèndum que sigui reconeixible per la legalitat internacional. No cal ni que doni palmes amb les orelles, però lluny de la broma de comptar els que hi vagin i la meitat més un, com va dir Puigdemont a una ràdio francesa. Aquest marc reconeixible internacionalment (per exemple, la UE si no recordo malament d'un post meu anterior va establir a Kosovo una participació del 55% amb un mínim de Sí del 55%) s'hauria d'acordar abans del proper 11 de Setembre.
  3. Convocar la manifestació del proper 11 de Setembre no per la independència, SINÓ PEL REFERÈNDUM. Una convocatòria així tindria més base social i més valor democràtic i crec que sí que obligaria a tots els actors (estatals i internacionals) a prendre en consideració seriosament el tema. Una gran mobilització no per defensar una posició, sinó per exigir poder votar.
  4. Establertes les condicions per a una consulta amb reconeixement internacional, caldria no acordar cap data, però sí acordar els mecanismes d'informació i de debat públic per a la defensa del sí i del no en els mitjans de comunicació i en debats presencials arreu del país, com si la data ja estigués acordada.
  5. Sense l'aval del govern de l'Estat però en un marc reconeixible internacionalment i amb garanties de defensa de totes les opcions, caldria cercar la tutela d'un organisme internacional (reconec que no tinc prou coneixements per avançar quin) i fixar una data de convocatòria de referèndum, forçosament unilateral perquè l'Estat no l'autoritzarà, però amb acord suficient de la majoria de forces polítiques catalanes, amb efectes que internacionalment siguin reconeguts i davant dels quals el Govern hauria de moure fitxa ineludiblement.
  6. Finalment, i tornant al primer punt. Si sense voluntat d'acord a curt termini (punt 1) en dades de participació i de criteris de recompte, amb mitjans públics que ho són tot menys neutrals, sense debats reals sobre què passa a l'endemà, sense informació suficient i contrastada "del preu del bitllet", en un clima en què fins i tot  gent com jo hi ha qui ens diu "traïdors unionistes" (pocs en veu alta, més en veu baixa), sense saber si això va de revolta de somriures o de setmanes de confrontació,... si sense tot això, CDC+ERC+CUP continuen en el messetari sostenella y no enmendalla de referèndum al 2017, crec que l'espai polític en què milito (tant ICV com el projecte d'Un País en Comú) s'ha de desmarcar amb claredat i urgència del procés unilateral de tres partits que diuen actuar en nom de tot el país. Si no ho fes, la meva sensació d'anar amb el lliri a la mà dins mateix de casa meva m'obligaria a repensar si realment sóc al lloc on vull ser.
I 3. I tot això, en què afecta a l'Ajuntament de Sant Feliu? Tenint en compte que el ple que presideixo pugui prendre col·lectivament altres acords, el que hi defensaré és:
  • Tornar a reclamar a la Generalitat, com ja vaig fer el passat 11 de novembre, orientacions clares sobre el que haurem de fer els ajuntaments el proper estiu davant les altres dues lleis de desconnexió, les que estableixen la hisenda pròpia i la seguretat social pròpia.
  • Demanar criteris clars d'actuació quan hi hagi xoc entre les legalitats catalana i estatal. Previsiblement, totes dues lleis toparan amb informes negatius dels secretaris i interventors municipals. 
  • Tenint en compte que l'Estat finança 8,3M€ dels 37,8M€ del pressupost ordinari de l'Ajuntament, demanar garanties a la Generalitat que el finançament de l'Ajuntament es mantindrà mentre hi hagi la previsible retenció de fons per part de l'Estat mentre no es resolgui el xoc entre les dues legalitats.
  • En qualsevol cas, garantir en tot moment el finançament dels serveis que l'Ajuntament presta a la ciutadania i les nòmines de tots els treballadors i treballadores.
  • I sempre, sempre, sempre, amb la perspectiva irrenunciable de "Sant Feliu, un sol poble", de "Catalunya, un sol poble!"
Bé, aquí acabo el darrer article que escric al meu blog aquest any que acaba. No ho amago, amb més neguit que altres anys davant el nou any que comença, en què entreveig més xoc de trens que revolta de somriures.

En qualsevol cas, a totes les persones que heu arribat fins aquí, us desitjo que tingueu un gran any 2017 i que els vostres somnis personals, familiars i col·lectius puguin acomplir-se!!!

divendres, 30 de desembre de 2016

2017: enllumenat més clar, més barat i més ecològic a Sant Feliu.


Aquesta imatge molt recent de la nova plaça Rafael Alberti representa bé el que volem: un enllumenat de molta qualitat i molt eficient, un enllumenat lluminós, valgui la volguda redundància, amb molt baix consum gràcies a la tecnologia LED i, en conseqüència, amb un molt menor impacte en el medi ambient. I ho volem per a tot Sant Feliu, i ho volem amb una actuació ràpida i completa, que començarà i acabarà aquest mateix 2017. D'això va aquest article!


 Per fer possible aquest objectiu, el passat 19 de desembre, la Lídia Muñoz i jo vam culminar un treball de molta gent i molts mesos. Vam signar a Madrid, a l'Instituto para el Ahorro y la Diversificación Energètica (IDAE), dependent del Ministeri d'Energia, un préstec d'1,55M€ a tornar en deu anys i a un interès immillorable: zero!. L'objectiu ja l'he dit i el reitero: posar l'enllumenat públic de Sant Feliu en un nivell òptim de qualitat i aconseguir alhora un gran estalvi econòmic i una gran reducció en l'impacte ambiental. Completar, en definitiva, la solució a un problema que ja vam detectar i abordar a meitat del mandat anterior, quan em preguntava "què passa amb l'enllumenat públic a Sant Feliu?" i ja avançava el conjunt d'actuacions municipals que culminaran, com deia, abans de l'estiu que ve.

Per començar, algunes dades per entendre la importància i l'abast de la inversió que farem només començar l'any que ve:
  • A 31 de desembre de 2016, Sant Feliu té un total de 5.854 punts de llum, dels quals poc menys de 5.000 al casc urbà i la resta als polígons industrials. Tots aquests punts de llum estan connectats per més d'un centenar de quilòmetres de cablejat subterrani. 
  • D'aquests 5.854 la immensa majoria són fanals: entorn de 5.400. La resta són llums arran de terra (com a la plaça de la Vila) o balisses (com al Parc Nadal o al Parc Europa). 
  • Tots aquests punts de llum estan controlats per 67 quadres elèctrics, equipats amb els seus corresponents instruments de control i mesura. Actualment, el control d'aquests quadres elèctrics el fan manualment els electricistes del Servei de Manteniment de la Ciutat (SMC).
  • En els darrers anys, ja s'han substituït entorn de 1.200 lluminàries antigues per LED. Els nous projectes de remodelació de l'espai públic (com el que es pot veure a la fotografia de la plaça Rafael Alberti) ja incorporen tecnologia LED i quadres de comandament adaptats a la telegestió. Amb el pla de polígons que s'està fent, aquest canvi de sistema d'enllumenat arribarà també a les zones industrials. 
  • Per completar el que ja s'ha fet, els nous projectes i els polígons, hem fet un projecte de molta envergadura i per al qual hem obtingut el préstec que vam anar a signar a Madrid.
En què consistirà, doncs, la inversió d'enllumenat que farem l'any 2017?
  • Substitució de les lluminàries (les làmpades, per entendre'ns) de 3.817 punts de llum.
  • Renovació total de 40 dels 67 quadres elèctrics de la ciutat. La resta s'han anat renovant també els darrers anys. Amb això, la prevenció d'avaries farà un gran salt qualitatiu endavant, en coherència en anar avançant del manteniment correctiu posterior a una avaria, al manteniment preventiu anterior a què es produeixi.
  • Instal·lació de tecnologia de regulació i control (horari d'encesa, intensitat de la llum, etc) a cadascun dels 67 quadres elèctrics de la ciutat. Això permetrà el canvi d'un control manual un per un (cosa que fa molt difícil ajustar els canvis d'horari d'encesa a les diferents estacions de l'any) a un control remot del conjunt, permetent que els fanals s'encenguin no a una hora determinada, sinó a la intensitat de la llum natural en els moments de la sortida i la posta del sol.
Quins resultats s'aconseguiran amb aquesta inversió de més d'un milió i mig d'euros?




Aquestes són les dades que resumeixen l'auditoria energètica prèvia al concurs públic de les obres. Una auditoria que va fer l'empresa Soningeo Energy després de guanyar el corresponent concurs públic convocat a finals de 2015, i a partir de la qual s'ha fet el concurs públics per a les obres, que ha guanyat l'empresa Citelum. Un estalvi de consum de més del 75% i que es tradueix en un estalvi econòmic de prop de 225m€/any, cosa que permet amortitzar el valor de la inversió en només 7 anys.

Com deia a l'inici, també és el resultat del treball de moltes persones durant molts mesos. A finals del mandat 2011-15, el Ministeri d'Energia, Turisme i Agenda Digital va publicar les bases d'un concurs adreçat a tots els ajuntaments d'Espanya, i nosaltres vam ser el 8è ajuntament en aprofitar aquesta possibilitat i presentar-nos-hi. Posteriorment, sota la direcció política dels regidors Manel Leiva i Lídia Muñoz i el treball coordinat de la gerència i els directius municipals de les àrees de Govern Obert i de Territori i Sostenibilitat, amb tots els serveis econòmics, jurídics, d'enginyeria, medi ambient, etc han permès donar compliment en cada moment a totes les peticions que ha anat fent el Ministeri (documentació administrativa, projectes d'enginyeria, solvència econòmica, etc). A totes les persones que hi han treballat a fons, els vull fer públic el meu agraïment.

I que més farem en el camí de l'eficiència energètica?
Tot i que la inversió que farem és molt positiva en termes econòmics, de consum energètic i d'impacte ambiental, ni podem ni volem quedar-nos aquí. Aquest mateix plantejament el volem traslladar al consum del conjunt d'equipaments públics que depenen de l'Ajuntament, des de les escoles públiques fins als equipaments esportius. I també el volem traslladar al conjunt de la ciutadania i les empreses, amb la creació dels agents energètics que estan ajudant a optimitzar el consum en el marc de la campanya Connecta't a l'estalvi energètic, com vam explicar al butlletí del mes d'octubre.

Tot plegat, formant part ja d'un programa de treball que donarà sentit i perspectiva comuna a tot el que estem fent per marcar el perfil verd i ecologista del govern de la nostra ciutat: el Pla del Clima i l'Energia, que és una de les prioritats del pla de treball per a l'any 2017, liderada pel regidor de Medi Ambient, Manel Leiva. Una prioritat de la qual properament exposarem i debatrem les seves línies de treball i com ha de marcar el futur de la gestió ambiental municipal, amb una perspectiva clara de sostenibilitat en la política energètica i de contribució a la lluita contra el canvi climàtic per mitjà de la reducció la contaminació i les emissions de CO2 a la nostra ciutat.

dijous, 29 de desembre de 2016

L'edat: per sí sola ha de ser un criteri per al preu dels serveis municipals?

En els propers mesos, el conjunt de regidors i regidores estem convocats a una revisió a fons de la tarifació social. Ho farem en dos àmbits: com funciona en els serveis on ja està implantada, i en quins nous serveis decidirem implantar-la.

Com ja és sabut, per a la tarifaciò social estem fent servir dos criteris bàsics: la renda i la composició familiar. Però hi ha serveis en què debatrem la implantació de la tarifació social i en què, fins a la data, no fem servir cap d'aquests dos criteris i en fem servir un altre: l'edat.

Un exemple molt clar el tenim en els preus de la piscina de l'Escorxador. Aquest quadre correspon als preus de la darrera temporada i em sembla que parla per sí sol:
 

Fixem-nos en els abonaments mensuals o de temporada, i el que he assenyalat en blau: la diferència de preu entre les persones usuàries de 15 a 59 anys, i les que tenen el carnet blau, és a dir, les persones a partir de 60 anys. Aquest segon grup no paga ni la sisena part del primer. I això és el que haurem de revisar entre gener i maig de l'any que ve.

Com que al 2017 faig els seixanta, puc parlar per mi mateix. Si m'hagués tret un abonament de temporada aquest any que acaba, hauria hagut de pagar 125,75€. Si me'l trec aquest any a punt de començar, hauria de pagar només 20,10€. Les meves circumstàncies econòmiques i laborals no han canviat: només entro a la seixantena, només em canvia l'edat. Personalment, jo no ho trobo just, i així ho defensaré en el debat dels propers preus públics. No hauríem d'aplicar aquí també el criteri de "qui més té que més pagui"?

Moltes famílies que tenen criatures petites no es poden permetre pagar abonaments que poden representar entorn del 10% del seu salari. Gent més gran dels 60, com jo, poden tenir un abonament amb menys d'un 1% del seu. Molta gent veu el preu com una barrera econòmica per poder accedir regularment a la piscina. Fa tres anys ho vam pal·liar allargant l'horari de les set del vespre a les vuit i creant una entrada reduïda entre les 18:00 i les 20:00, però aquesta mesura temporal no permet dir que totes les persones es troben en igualtat de condicions per gaudir d'un equipament fonamental a l'estiu a la nostra ciutat.

Sé que, si finalment s'aprova, suprimir el criteri d'edat i introduir el criteri de renda i composició familiar, crearà molta polèmica. Persones més grans de 60 amb nòmines o pensions mitjanes o altes haurien de pagar més que fins ara, però persones menors de 60 amb nòmines mitjanes o baixes haurien de pagar menys que fins ara. Jo ho trobo just, però la darrera paraula la té el conjunt dels 21 regidors i regidores del ple de l'ajuntament: l'edat ha de continuar sent un criteri per fixar el preu d'un servei municipal?

dimecres, 28 de desembre de 2016

A propòsit de l'article "Enfocar el referèndum, conjurar el procés", de Quim Brugué, a Treball. 28/12/2016.

Enllaç a l'article complet de la nostra revista, Treball.

Quim Brugué és catedràtic de Ciència Política de la UAB. És un expert reconegut en l'anàlisi i l'aprofundiment de la democràcia, i com a tal va ser Director General de Participació Ciutadana amb el Govern d'Esquerres de la Generalitat. Va ser proposat per ICV-EUiA a la comissió de garanties que havia de vetllar per la qualitat de la consulta que després es va convertir en el 9-N, i a la qual no es va incorporar perquè no s'hi veia fent un paper que no desitjava. Ell mateix ho explica en l'article que enllaço: "allò que s’ esperava de mi no era que contribuís a garantir el rigor democràtic d’una consulta sinó que ajudés a fer veure que es celebraria una consulta que, ja unes setmanes abans, els seus promotors sabien que no es faria i que s’acabaria transformant en allò que –incorrectament des del meu punt de vista- es va batejar com un procés participatiu. Immediatament vaig dimitir o, per ser més precisos, vaig refusar participar en la constitució de la comissió."

Coneix molt bé Sant Feliu: a finals de novembre va dirigir una interessantíssima sessió de treball adreçada als 21 regidors i regidores del consistori prèvia i preparatòria dels treballs de la ponéncia que haurà d'elaborar el nou Reglament de Participació Ciutadana (RPC) . De fet, li he consultat directament diverses vegades per valorar la possibilitat d'incorporar al proper RPC de Sant Feliu la convocatòria de consultes ciutadanes seguint el model suís, tema en què tinc un gran interès. És coautor d'un llibre que recomano i que es pot llegir directament: "Democràcia local en temps d'incertesa", en què desenvolupa les tres perspectives que hauria de tenir sempre la democràcia, resumides en tres qualificatius: representativa (persones electes), deliberativa (entitats, consells, plataformes,...) i directa (tota la ciutadania).

Transcric alguns paràgrafs amb qué coincideixo del tot, i que el propi autor situa en dues expressions pròpies dels impulsors del procés: 1) el full de ruta, i 2) la democràcia. I també, com ja vaig fer en aquest article, alguna conclusió personal.

1. Un full de ruta que ens permet passar pantalles:
...
De fet, els especialistes en planificació ja fa anys van descartat la utilitat dels fulls de ruta, especialment si aquests s’entenen com una successió ordenada i cronològica de passos (pantalles) que ens condueixen inevitablement a la fita programada. Aquesta mirada és eminentment racional, però per poder desplegar-se requereix d’un context estable i conegut. Un context que de cap manera és el nostre. La planificació en el segle XXI, en canvi, ens diran els experts, ha d’assumir que opera en un entorn semblant al de les aigües turbulentes d’un mar en plena tempesta. Una situació on les pantalles no s’ordenen racionalment sinó on es prenen decisions conjunturals i flexibles; decisions que han de partir simultàniament de tenir molt clar quin és el port on volem arribar i de reconèixer que algunes
vegades tindrem la proa en el rumb adequat i d’altres no. En aquestes aigües tan mogudes, per tant, és bàsic saber on anem; però també reconèixer que el camí serà llarg i ple d’aventures –com ja explicava el viatge a Ítaca de Lluís Llach.
...
És fàcil objectar que sense etapes concretes i dates específiques, tot procés pot convertir-se en un somni de futur incert, en una voluntat etèria destinada a anar difuminant-se amb el temps. Hi ha part de raó en aquest argument, però per conjurar-lo cal intensificar la claredat de l’objectiu compartit i no caure en la trampa del full de ruta inviable. En un context tant complex com el nostre, és més important saber on es vol anar que detallar l’itinerari per arribar-hi. Mentre els detalls poden separar-nos i debilitar-nos, l’objectiu ens uneix i ens fa capaços de superar les situacions més complicades. Els detalls, enmig de la tempesta, poden distreure’ns de l’objectiu i, ara sí, fer-lo inassolible.

2. Això va de democràcia:
Un dels aspectes més delicats del procés és aquell que fa referència a la distinció entre objectius finalistes i objectius instrumentals. Certament, tal com ho subratllaven anteriorment, volem atracar en el port del referèndum; i aquest és l’objectiu instrumental que ha de permetre assolir l’objectiu finalista de revisar la relació entre Catalunya i Espanya. L’objectiu instrumental es concreta, doncs, en l’ús d’un instrument democràtic, mentre que l’objectiu finalista té a veure amb el futur estatus jurídic i polític de Catalunya. És important, per tant, separar ambdós debats i, sobretot, evitar-ne confusions interessades.
...
En definitiva, si el debat, tal com jo l’interpreto, és sobre la relació entre Catalunya i Espanya, cal que ho discutim obertament, sense referències creuades als dèficits democràtics dels uns o dels altres. De fet, sovint sembla que ens sentim més còmodes parlant de l’objectiu instrumental (el referèndum) que de l’objectiu finalista (redefinir la relació entre Catalunya i Espanya). El primer ens permet situar-nos en el terreny del blanc o del negre, on hi ha bons i dolents; mentre que el segon ens obliga a usar una amplia paleta de colors, on es dilueix la distinció entre bons i dolents. La primera opció és temptadora per la seva simplicitat, però la segona és realista en assumir la complexitat.

i 3: La meva conclusió personal: referèndum? tranquil·lament i democràticament ; per poder votar també tranquil·lament i democràticament No.
Agafo, per acabar, un fragment d'una altra entrevista recent, en aquest cas al cantant Sisa, i publicada al diari El País, feta per qui va ser dels primers directors de Ràdio Sant Feliu, Luis Hidalgo:
"... La independència, per exemple, ningú diu el que ens costarà i a sobre ningú ho pregunta. Els polítics ja són com nosaltres, els cantautors, prometen l'Arcàdia somiada, però sense detallar el preu del bitllet. Els catalans sabem que tot té un preu. Cap català s'embarcaria individualment en un viatge sense preguntar quan arribarà, i si l'esmorzar hi està inclòs i el taxi pagat… i en aquest viatge de la independència ningú sap el preu. És molt curiosa aquesta dicotomia entre el català pragmàtic i el superego social català independentista propi de la frase “ho volem tot”."

Tinc la confiança (i espero de tot cor no equivocar-me) que la reunió del dia 23 de desembre al Parlament serveixi per aprendre dels errors de la convocatòria del 9-N i permeti posar les bases d'un referèndum amb rigor i garanties democràtiques. Per saber, "el preu del bitllet". És a dir, amb rigor en la informació de les opcions contraposades, amb neutralitat dels mitjans, amb debats públics entorn les implicacions de les opcions en diferents àmbits interns del país i també sobre les implicacions en relació a Espanya i a la Unió Europea, sense desqualificacions personals dels qui no compartim el projecte independentista, sense maniqueïsmes de bons i dolents, sense obsessió en les dates, els censos, els procediments, etc. Un referèndum que vulgui ser de debò, que vulgui implicar a tots els demòcrates, no només "als del sí", que vulgui buscar el reconeixement internacional, que vulgui resoldre respectuosament l'evident conflicte polític existent entre Catalunya i la resta de l'Estat (causat, d'altra banda, per la miopia profunda del PP (que fins i tot ara alguns sectors reconeixen...) i la tossuneria tan pròpia del "sostenella y no enmendalla" dels qui saben que van perdre el plebiscit del 27-S i actuen fent veure que el van guanyar).

Tinc la confiança (i espero de tot cor no equivocar-me) que la reunió del dia 23 de desembre al Parlament no fos simplement una "encerrona" o una ensarronada al nostre espai polític (Comuns, Podem, ICV, EUiA, Equo,...) per justificar, davant la previsible resistència del Govern de l'Estat, una escalada inacabable i em temo que inservible de tensió i confrontació de la qual, i això cal reconèixer-ho i agrair-ho, només en parla obertament la CUP.

En definitiva, vull tenir la confiança (i persones com en Jaume Bosch, que formarà part de la comissió que va sorgir de la reunió del 23/12 me la consoliden) que hi podrà haver un debat polític d'alçada en què cada ciutadà i ciutadana pugui treure lliurement les seves conclusions sobre el destí que vol per a Catalunya i el preu que està disposat a assumir per arribar-hi. Perquè cada ciutadà i cada ciutadana pugui optar, amb la mateixa i bona informació i la mateixa i plena llibertat, tant pel sí, com pel no.

divendres, 23 de desembre de 2016

Nou recorregut de la Cavalcada de Reis: les raons d'un canvi a millor.

La imatge reflecteix el principal canvi de la Cavalcada de Reis del proper dia 5: una reducció del recorregut que afecta principalment al barri del Mas Lluí, i que es pot veure en un color gris més clar.

És evident que qualsevol decisió no acontenta a tothom, i en aquest cas s’ha posat de manifest amb la disconformitat que han manifestat alguns comerciants. Aquest tema es va plantejar també en el ple del mes de desembre. Com soc conscient que tot el relacionat amb la cavalcada de reis genera una sensibilitat molt especial, vull i explicar al màxim les raons, absolutament raonables (valgui la redundància) d'aquesta reducció del recorregut.

Deixeu-me avançar tres coses. Una, Reis és una festa tradicional i, com totes les festes tradicionals, forma part d'un calendari anual que, a Sant Feliu com a tot arreu, es gestiona des del Departament de Cultura. No es gestiona, per tant, amb criteris principalment comercials, tot i que l'acció municipal sempre és global i es coordina. Dues, les decisions sobre les festes tradicionals es prenen en el marc del Consell Municipal de Cultura, mai les pren unilateralment l'Ajuntament i molt menys el regidor de Cultura, l'estimat company Manel Martínez. Més en concret, les pren la Comissió de Reis, creada dins del Consell de Cultura i formada per les entitats que participen a la Cavalcada. I tres, aquestes entitats hi participen amb més de cinc-centes persones que la fan possible, la major part a peu i moltes de les quals són nens i nenes. La seva opinió ha de ser tinguda molt en compte.

El recorregut de la Cavalcada s'ha d'analitzar, segons opinió de la Comissió de Reis que comparteixo al cent per cent, des del punt de vista de l'assistència de públic i de dificultat del recorregut sobretot per als infants i especialment quan ja està molt avançada i el cansament es comença a notar. Cal tenir present que és impossible que passi per tots els barris: ni que sortís més d'hora, una cavalcada més llarga seria impossible que comptés amb la gran participació que té la cavalcada de Sant Feliu: els infants simplement no ho aguantarien. Per això,mai no ha passat per les Grases ni pels barris de l'antic eixample o el nou Can Bertrand.

La pujada des de la cantonada del carrer Santa Creu amb Rambla fins a la cantonada amb Comte Vilardaga ja és dura. Però la que pujava des d'aquesta cantonada fins a Carles Buigas, a l'entrada del Mas Lluí era més dura encara... sense pràcticament ningú al recorregut. En el tram del Mas Lluí de Comte Vilardaga hi havia gent en alguns trams, però a la baixada per Marquès de Monistrol fins a Josep Ricart no hi havia gaire gent, excepte en el tram del carrer Girona. Aproximadament nou-cents metres de recorregut amb molt desnivell i amb públic només a la meitat del trajecte. 

Feia anys que les entitats participants directament a la Cavalcada demanaven una reducció del recorregut, a la qual les entitats i persones que fèiem més d'espectadors que de protagonistes ens hi havíem resistit. Però la realitat és clara i, pensant en els centenars de persones que van a peu per pujades sovint buides, finalment hem acceptat l'evidència: el recorregut s'havia de reduir. I no hi ha altra manera de reduir recorregut, ja que només podem travessar la via pels dos extrems del recorregut: la pròpia via ho impedeix. Finalment, el pas per Rambla en comptes de per Josep Ricart és perquè el passeig central de la Rambla ofereix més comoditat i seguretat en el moviment que les dues voreres de Josep Ricart. El canvi de Sant Llorenç per Pi i Margall ja es va fer l'any passat i permet un moviment més recte i sense tantes corbes als components de la Cavalcada, especialment a les carrosses.

Espero que hagin quedat clares les raonables raons (com abans deia) de la reducció de recorregut, plantejades des de fa anys per les entitats que participen a la Cavalcada i acordades per unanimitat en el Consell Municipal de Cultura. Una decisió que, com totes, s'ha pres de manera democràtica i es pot revisar de manera òbviament democràtica, un cop es revisi com ha anat la Cavalcada de 2017 en el marc de la Comissió de Reis que, a primers de l'any que ve, haurà de valorar-la i fer les propostes de millora que consideri necessàries.

Acords i votacions del ple de desembre de 2016.


Ahir va tenir lloc el darrer ple de l'any 2016 i em sembla també que el més curt. A més, amb un nivell molt alt d'acords entre els diversos grups municipals. També va ser l'últim ple en la sala abans de les reformes que hi tindran lloc les properes setmanes. Seran unes obres de millora de l'accessibilitat, de les condicions de treball dels regidors i regidores i, sobretot, de la posada al dia de les capacitats tecnològiques i comunicatives de la sala on es prenen les decisions principals que afecten a la nostra vida diària. Inicialment, els plens de gener, febrer i març de l'any que ve es faran al primer pis de la Sala Ibèria. Les visites escolars, també.

Podeu veure un resum del ple de desembre en aquesta notícia del web de l'Ajuntament.

diumenge, 18 de desembre de 2016

No és pobresa (energètica, infantil,...), és manca de justícia.


Aquest dimecres participaré en una jornada organitzada pel diari digital alcaldes.eu sobre pobresa energètica. Dissabte passat, Càritas Diocesana de Sant Feliu va organitzar un extraordinari concert a la Catedral, amb el Messies de Händel, contra la pobresa infantil. Sigui infantil, energètica, alimentària o com vulguem adjectivar-la, la pobresa és pobresa, manca de recursos per tenir una vida digna. I llavors sempre penso en la frase que reprodueixo en aquesta foto: si davant la pobresa no ens qüestionem res i som caritatius o compassius, llavors ens diuen amb un somriure disciplent bones persones; però si ens qüestionem sobre les raons i les arrels de la pobresa, si ens proposem entendre-les per superar-les, llavors ens diuen despectivament comunistes. I, sempre latent, el conflicte entre dos valors, dos conceptes, dues visions diferents d'entendre el món: la caritat i la justícia. Caritat entesa com a ajut puntual i individual, justícia entesa com a dignitat permanent i comunitària.

Aquestes dates nadalenques són propícies a campanyes per obtenir recursos que mitiguin situacions d'emergència. Fa poc, el ciutadà santfeliuenc Pere Ruiz escrivia al Fet a Sant Feliu un molt bon article el nom del qual ho diu tot: Per què li diuen solidaritat quan volen dir caritat?. Altres vegades he escrit en aquest blog sobre el binomi caritat/justícia. Avui, que estan fent la 25a Marató sobre l'ictus, recordo aquest escrit sobre la primera i única "marató contra la pobresa" que TV3 va organitzar fa quatre anys.

Solidaritat és una paraula quasi-sinònima de fraternitat, una paraula malauradament bandejada del llenguatge polític actual, fins i tot de molts sectors de l'esquerra. Fan referència a una actitud i conscient i permanent, a una convicció sòlida en la igualtat entre totes les persones i a una revolta activa i també permanent contra el que crea i aprofundeix desigualtats, contra les situacions en què moltes persones amb prou feines viuen més enllà de la era supervivència. El valor humà de la solidaritat porta indefectiblement a opcions polítiques per la justícia.

La solidaritat no exclou la caritat, però la desborda, l'amplia, li dóna fins i tot un altre sentit. La solidaritat ès un valor permanent que parteix de la convicció real que totes les persones neixen lliures i iguals, i que en conseqüència clama per la justícia. La caritat és una actitud puntual de suport en moments d'emergència i que, si no va més enllà i no es planteja cap per què, es queda simplement en la beneficiència. La caritat que es fa preguntes porta a la solidaritat i la lluita per la justícia, i la caritat que no se'n fa, porta simplement a la resignació i a la beneficiència. Solidaritat i caritat no són, ni de lluny, el mateix. La caritat, un sentiment noble, ens porta a l'ajut puntual a alguna o algunes persones o famílies pobres concretes, mentre que la solidaritat i la cerca per la justícia són una opció permanent per identificar i erradicar les causes de la pobresa.

Els poderosos de la nostra època, directius de grans corporacions i dels mitjans de comunicació que controlen, juguen deliberadament amb la confusió de les paraules, aprofiten al seu favor les emocions que fets o dates puntuals, com ara el Nadal, provoquen en totes i tots nosaltres. I provoquen també que no ens fem preguntes, que no cerquem respostes. Ves tu, a què treu cap ara preguntar-se què té a veure la bogeria de compres i llums de colors de cada canvi d'any amb aquella família pobríssima palestina de fa dos mil anys qui ningú va voler a casa seva i es van haver d'arrecerar en una tenda de campanya en un camp de refugiats, perdó, vull dir en un estable? Quines ganes de buscar tres peus al gat i fer-se preguntes...!

Juguen tant amb les paraules, aprofiten tant la nostra majoritària passivitat, es desvergonyeixen tant cada dia, que ara han inventat una paraula per no dir que menteixen, per no admetre que se'ns pixen a la cara i ens diuen que plou. Per si no ho sabíeu, welcome to post-truth, a l'època de la postveritat.

divendres, 9 de desembre de 2016

Sobre el referèndum: dos articles de Joan Saura i Jaume Bosch a la revista d'ICV, "Treball", i una conclusió personal.

Foto extreta d'aquesta entrevista a El Llobregat.

Coincideixo amb en Joan Saura a la Comissió Executiva d'Iniciativa. La seva veu té tota l'autoritat de qui ha estat president d'ICV entre 2000 i 2013. Ell forma part dels federalistes dins d'ICV. Fa dos mesos, a l'octubre, va fer aquest escrit, titulat: "Quin referèndum?", del que transcric alguns fragments. Els textos remarcats són meus, i hi coincideixo plenament:

La sentència del Tribunal Constitucional (TC ) sobre l´Estatut d´Autonomia de Catalunya significà un xoc entre dues legitimitats, la del TC i la del vot democràtic de la ciutadania. Empat de legitimitats. Empat que només el pot desfer la voluntat de la ciutadania expressada en un referèndum. La negativa del govern del PP a regular i autoritzar el referèndum es contestà, a Catalunya, amb la celebració d´una consulta el 9-N, mobilització que va ser tan important socialment com ineficaç en la dinàmica política.

El president de la Generalitat, aleshores Artur Mas, va avançar les eleccions catalanes al 27 de setembre, qualificant-les de plebiscitàries, amb l´objectiu que els partits independentistes aconseguissin la majoria absoluta de vots i que els resultats d´aquestes eleccions legitimessin endegar un procés independentista.

Els resultats del 27-S, però, no van donar majoria de vots als partits que defensaven la independència, tot i que després d´aplicar la Llei d´Hondt els seus diputats/es són majoria en el Parlament.

Doncs bé, malgrat no aconseguir la majoria de vots, JxSí va construir la fal·làcia que el poble de Catalunya havia expressat un mandat democràtic d´orientar Catalunya cap a la independència i, en coherència amb aquesta fraudulenta interpretació, va construir un full de ruta independentista evidentment unilateral. El dret a decidir no el tenia la ciutadania, sinó que se´l quedaven JxSí i la CUP.

La creació de la Comissió del Procés Constituent (CPC), a l´inici de legislatura, fou el instrument que JxSí utilitzà per legitimar parlamentàriament el seu full de ruta independentista. És en aquest punt on ens apareix un primer interrogant: hem de contribuir a legitimar un full de ruta que es fonamenta en una tergiversació greu de la voluntat de la ciutadania expressada el 27-S? Un govern o una majoria parlamentària pot decidir sense majoria social iniciar una aventura d´aquestes característiques? En els espais o iniciatives unilaterals creades a la llum del full de ruta independentista, hi hem de participar?

La meva resposta es NO. Ja que estem davant, a parer meu, d´una greu tergiversació i vulneració de la voluntat fins ara expressada pel poble de Catalunya.

Amb tot, ICV en prova de bona voluntat i de consens, va participar en els treballs de la CPC.

La finalització brusca de la CPC, decidida per JxSí i la CUP sense haver acabat ni els treballs ni les compareixences previstes, així com les conclusions conjuntes de JxSí i la CUP, palesen un cop més dues qüestions : 1.- La pura instrumentalització de la Comissió. 2.- La negativa de JxSí i la CUP d´acceptar diàleg sobre plantejaments que no siguin la independència .

(...)

Carles Puigdemont va anunciar que al juliol s´estarà en condicions de fer la desconnexió, ja que s´hauran aprovat tant les lleis de desconnexió com les de transició jurídica i les estructures d´Estat, i el mes de setembre es produiria el referèndum de ratificació de la desconnexió, és a dir, ratificació de la declaració unilateral de independència.

(...)

Per tot això, entenc que cal denunciar aquest referèndum com una peça més del conjunt de peces d´un procés cap a la independència unilateral, i com he dit més amunt, sense mandat democràtic, que en lloc de possibilitar a la ciutadania el coneixement i les decisions sobre les diverses opcions possibles, de forma igualitària, el redueix a la proposta independentista.

Dit d´una altra manera: no estem davant d´un referèndum on la ciutadania decideix quin camí triar, sinó un referèndum on l´actual govern demana ratificar el camí que ells han decidit i emprès. Un camí que no té el suport de la majoria de la població catalana.

Un acord sobre el referèndum, al meu entendre, sols pot passar per retornar a la idea primigènia. Un referèndum on el poble de Catalunya decideix el seu horitzó. Mentrestant, i en coherència, cal una aturada de totes les iniciatives que donen per decidit que l´únic horitzó és la independència, fins que la voluntat de la ciutadania s´expressi en quin sentit vol avançar.

Més enllà de la nostra proposta de referèndum, cal que ICV, partint de tot el que hem anat elaborant, formuli el seu propi full de ruta. Obert al diàleg de tots els partits i moviments socials que aspiren a una Catalunya més sobirana, més justa i més igualitària.

(...)

Un mes abans, al setembre, el nostre conciutadà Jaume Bosch, amb qui també coincideixo a l'Executiva del partit, que va ser diputat al Parlament entre 2003 i 2015 i que és un dels destacats independentistes d'ICV, havia fet també a Treball un article titulat: "El referèndum ha tornat", de qui he extret alguns paràgrafs i he remarcat allò que vull destacar:
Foto també d'una entrevista, a la revista mallorquina "L'altra mirada".

(...)

A Catalunya, semblava que després de les eleccions del 27 de setembre alguns consideraven superada la idea del referèndum. Segons l’independentisme oficial, les eleccions havien estat plebiscitàries i havia guanyat el sí a la independència. Havien estat “les eleccions de la nostra vida” i afegien “ja hem votat i hem guanyat” i “el dret a decidir està superat”. El full de ruta pactat per Junts pel Sí, la CUP, l’ANC i Òmnium no parlava de referèndum sobre la independència, sinó d’unes eleccions constituents i un referèndum posterior per votar la Constitució d’una Catalunya ja independent. Els que gosaven discrepar d’aquest plantejament eren considerats directament botiflers i linxats a les xarxes socials.

Però la realitat és tossuda: aquest Onze de Setembre ha tornat a fer-se present un actor principal del procés sobiranista, el referèndum, que durant la Diada de l’any passat havia estat injustament bandejat; després, la idea que el 27-S el poble català havia votat majoritàriament la independència exigia fer el curiós exercici intel·lectual de considerar els vots a Catalunya Sí que es Pot com a vots en blanc, cosa impresentable davant la comunitat internacional. I si bé és cert que les forces independentistes havien guanyat de forma indiscutible les eleccions amb 72 escons, més que suficients, per exemple, per aprovar uns pressupostos, no és menys cert que la darrera vegada que el poble català va votar en referèndum, l’any 2006, va decidir que per modificar el marc jurídic i polític definit a l’Estatut calia una majoria qualificada de 90 escons.

(...)

I varen arribar les eleccions generals espanyoles, dues a falta d’una, i va passar una cosa que l’independentisme oficial no havia previst: una força política, En Comú Podem, que portava en el seu programa electoral la proposta de tornar a plantejar un referèndum sobre la independència, pactat amb l’Estat, va guanyar amb claredat les dues conteses electorals. Es van disparar totes les alarmes. Es va constatar que s’havia comés el greu error de renunciar al referèndum, quan aquesta proposta, segons les enquestes, pot aglutinar aproximadament el vuitanta per cent del poble català. És cert que els resultats electorals no el fan viable de moment, però el suport d’Unidos Podemos li atorga una força de la que no havia disposat fins ara, i la inestabilitat de la situació política espanyola el manté de permanent actualitat, ja que condiciona fins i tot futurs pactes de govern. Per això, alguns sectors de l’independentisme han entès que calia modificar un full de ruta que ens havien venut com a intocable i tornar a recuperar la idea del referèndum. És reconèixer una obvietat: que abans de les eleccions constituents cal saber sense cap mena de dubte si la majoria del poble català vol la independència o no. I en Francesc Homs i en Joan Tardà, que ens havien explicat que anaven a Madrid exclusivament a exigir la independència que el poble ja havia votat, ara tornen a plantejar la necessitat del referèndum.

(...)

Si volem que un possible referèndum sigui acceptat per la comunitat internacional, caldrà que compleixi alguns requisits. M’atreveixo a recordar-ne alguns:
  1. Una pregunta clara sobre si es vol o no la independència.
  2. Un resultat també clar i indiscutible. I això ens porta al tema del percentatge de participació. No podem caure en la mostra de feblesa i d’inseguretat que ha fet evident el president de l’ANC afirmant que no caldria un mínim de participació. Ha posat com a exemple el referèndum del Regne Unit sobre la sortida de la UE, on no s’exigia un participació mínima. S’ha oblidat d’afegir que va votar el 72’2 per cent dels electors. Si no s’hagués arribat al 50 per cent, el moviment per celebrar un segon referèndum, que ja s’ha produït, hagués estat imparable.
Si el referèndum fos pactat, un dels punts d’un hipotètic acord (introduït en una possible reforma de la Llei Orgànica 2/1980 de les diferents modalitats de referèndum o a través d’algun altre instrument) seria previsiblement la participació exigida i el nivell de suport requerit, per tal que els resultats, encara que no podrien tenir efectes jurídics immediats, fossin políticament vinculants. Suposo que el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, anava per aquí durant les poques hores en què va proposar la fórmula canadenca de la Llei de la Claredat, abans que els capitans i el PSOE li cridessin l’atenció.

No cal dir que si el referèndum no fos pactat i es pogués celebrar de forma unilateral, cosa que planteja uns problemes polítics i tècnics gairebé insuperables, hauríem de respectar regles de joc com les que va dictar la Unió Europea en el cas de Montenegro l’any 2006: 50 per cent de participació i 55 per cent de vots afirmatius. Alguns descarten la via escocesa i volen explorar altres vies, però sense aplicar els requisits que la comunitat internacional ha exigit en casos de conflicte. ¿Algú s’imagina la resposta de la Unió Europea després d’un referèndum a Catalunya amb un 35 o un 40 per cent de participació? Un referèndum unilateral, en el cas hipotètic que pogués tenir lloc, atorgaria als contraris a la independència una arma molt poderosa: l’abstenció. I només hi hauria un antídot: demostrar una majoria indiscutible.
  1. Un control democràtic del procés i dels resultats. Si el referèndum fos pactat, caldria assegurar la neutralitat de l’administració electoral: quina llàstima no haver estat capaços d’aconseguir els 90 vots necessaris per a què el Parlament aprovés una Llei electoral catalana! Si la consulta no fos pactada, el grau de complexitat s’incrementaria. (...). Caldria assegurar la neutralitat i la presència de totes les famílies polítiques europees i de juristes de reconegut prestigi, defensors i detractors de la independència.
  2. Un paper neutral dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. TV3 i Catalunya Ràdio no han d’impulsar la idea de la independència; la seva missió és explicar el procés, interpretar-lo. Sovint fa la impressió que alguns professionals se senten més còmodes com a activistes que com a periodistes. Però si els mitjans públics perden credibilitat, en lloc d’ajudar, perjudiquen. No sumen, resten. Reforçar els mecanismes de garantia de la pluralitat hauria de permetre que els mitjans de la Corporació apliquessin unes regles de joc acceptades per tothom.
(...)

Mentrestant, el President convoca el 23-D  Què crec que hem de fer?



En primer lloc, crec que hi hem d'anar. Tot i que algú interpreti que anem a fer el joc a JxS i la CUP, és evident que vam defensar la idea del referèndum quan ens deien que era "pantalla passada", i ara que el President convoca, ni podem ni volem mirar a un altre costat. Sé que la convocatòria és, com a mínim, lletja: feta a correcuita a a l'endemà de la primera estada de la vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría a la Delegació del Govern, és l'enèssima mostra de la tendència de CDC+ERC+CUP de marcar paquet davant l'opinió pública, de voler fer veure que hi ha proposta pròpia i resposta ràpida, que no de voler fer les coses amb temps suficients i acords amplis. Però crec que hi hem d'anar.

En segon lloc, hi hem d'anar amb l'actitud que Joan Saura i Jaume Bosch exposen de manera compartida en els seus dos articles. Proposant amb claredat els mecanismes que no ens portin a una repetició innecessària de la consulta del 9-N de 2014, sinó a una jornada que tingui totes les garanties de reconeixement internacional, preveient -com crec que cal preveure- que no hi haurà acord amb el Govern de l'Estat i que cal arribar a un escenari d'acord per a la no interferència, evitant els recursos posteriors que han portat de manera injusta i injustificada a les querelles contra Mas, Ortega i Rigau. En aquest sentit, és absolutament imprescindible la clarificació sobre el cens, els percentatges de participació i d'aprovació, els marcs d'informació i de deliberació dels qui estan legítimament a favor de la independència i dels qui, com ho, hi estem també legítimament en contra, etc. És a dir, reivindicar la doble idea de control democràtic homologat i de neutralitat dels mitjans públics de comunicació de Catalunya. Parlant d'això, no té sentit que a TV3 siguin impossibles debats absolutament imprescindibles com el que van protagonitzar Oriol Junqueras i Josep Borrell a 8TV.

Finalment, en tercer lloc. hi hauríem d'anar amb una proposta clara de Catalunya Sí que es Pot, el grup parlamentari de què formem part, i també d'En Comú Podem, la candidatura amb què ens hem presentat a les generals de 2015 i de 2016 i que, amb la incorporació dels Comuns, és l'escenari de confluència amb què aspirem a construir hegemonia social i electoral a Catalunya. Una proposta que, pel seu caràcter estratègic i el seu contingut fonamental, ha de ser ben coneguda i debatuda en el sí de cada organització i en el treball conjunt de totes elles, abans que la cerca d'un tuit brillant o un titular espatarrant. El funcionament intern de cada organització política s'ha de respectar i ningú s'ha de sentir ignorat o apartat d'un debat d'aquesta transcendència.

Finalment...
Jo mai he cregut en la tesi absolutament suïcida de "com pitjor, millor", Així que espero que s'eviti el que es reflecteix en aquesta imatge d'un excel·lent article del santfeliuenc d'adopció i director de continguts de l'edició digital de La Vanguardia, Jordi Juan, publicat fa sis dies, el 5 de desembre:

Per tant, diàleg per construir conjuntament solucions (i no per imposar les que cadascú concep com a innegociables prèviament), i acord entre iguals per aplicar-les (i no la temptació omnipresent a tots els racons de la península d'acabar cada batalla amb l'exaltació dels guanyadors i la humiliació dels perdedors).

dimarts, 6 de desembre de 2016

6 de desembre: 10 anys de blog!

Avui fa deu anys, amb aquest article i la seva foto, vaig començar a escriure aquest blog. De manera regular i ininterrompuda, he reflectit allò que penso i proposo en relació a la nostra ciutat i tambè, tot i que no de manera prioritària, sobre el moment polític català, espanyol i global. Els primers cinc anys, des de l'oposició als governs Vázquez, i els darrers cinc anys, com a alcalde de Sant Feliu. Un repàs al meu blog és, crec, una de les millors maneres de seguir la vida de la nostra ciutat en aquesta dècada.

Fins avui, són 1.333  escrits. Una mitjana d'onze al mes, dos o tres escrits cada setmana, sense fallar-ne ni una, tot i que sóc conscient que la mitjana de visites per escrit no arriba al centenar: 88 visites aproximadament per escrit. Només 23 articles han superat la barrera de mil lectures (és a dir, des de mil dispositius amb identificatiu diferents), i els 10 més vistos, els "top ten" són aquests:

Gairebé 1.400 comentaris reblen la meva voluntat de diàleg mitjançant aquest blog. No tenen cap filtre previ, es poden llegir a l'instant i només n'he esborrat un, sense cap voluntat d'aportar res en positiu i simplement insltant-me.

En deu anys han passat moltes coses: de l'eufòria econòmica a la crisi devastadora, del Govern d'Esquerres de la Generalitat al procés d'una meitat del país que ignora l'altra, del govern socialista a l'Estat que presumia d'economia de champions a un govern del PP després de guanyar i perdre la majoria absoluta, del govern Vázquez a Sant Feliu a la recuperació de l'alcaldia per part nostra, d'una Europa que despertava esperança a una Europa que genera desconfiança, de la il·lusió Obama al descoratjament Trump,... Un llarg reguitzell de canvis esperables uns i inconcebibles altres que han marcat deu anys intensíssims de la vida política local i global i que, crec, són molt fàcils de seguir al meu blog clicant, a la dreta de la pantalla, l'etiqueta justament d'"Etiquetes".

I, per acabar aquest escrit, tot parlant d'etiquetes, deixeu-me que us recordi els que, per a mi, són els escrits que més em descriuen, m'identifiquen, em retraten, em marquen. Tots ells sota l'etiqueta "JSJ els 10 escrits més claus", la crème de la crème dels 163 que identifico com "JSJ escrits claus", tot i que en realitat... són 13. Heu-los aquí:
Moltes, moltīssimes gràcies a les persones que heu visitat aquest blog, aquest espai personal meu amb un únic objectiu: compartir el que penso, influir positivament en el nostre entorn, enraonar. GRAAAAAÀCIES!!!

dilluns, 5 de desembre de 2016

2017: any de reconeixement al moviment veïnal dels anys setanta a Sant Feliu.

Foto de l'Arxiu Local i Comarcal publicada a la revista "La Vinya del Puntaire", a l'any 1979.

A la segona quinzena de gener, començaran les obres de la plaça de la Salut. Ja estan a punt d'acabar les obres de la plaça Rafael Alberti. Ja estan fent-se les reunions prèvies a l'aprovació de la remodelació de la plaça Francesc Macià. Es va complint fil per randa el lema que des d'Iniciativa i Esquerra Unida repetim a cada elecció municipal: "tot a l'abast de tothom i espai públic de qualitat a tots els barris". Però ni la plaça de la Salut, ni la plaça Francesc Macià, ni la plaça Rafael Alberti, ni altres espais de Sant Feliu com la plaça de la Xocolatada, la plaça de Can Maginàs, la plaça de la Solidaritat, o els diversos trams de la Riera de la Salut són espais creats de nou, sinó que són espais que tenen, als seus orígens, l'empremta i la lluita dels veïns i veïnes que, al llarg dels anys setanta, van lluitar contra l'especulació i a favor de serveis i espais públics a l'abast de tothom.

La foto que encapçala aquest escrit és, potser, el millor símbol d'aquella lluita veïnal. És el clot que, a l'any 1976, es va fer a l'actual plaça de la Salut per construir-hi una gasolinera. Un clot al qual, en el primer cap de setmana de la campanya electoral de les primeres eleccions generals democràtiques, les de juny de 1977, els veïns i veïnes van llençar la formigonera i la maquinària de construcció, exigint aturar les obres i guanyar una plaça per a un barri molt nou i molt dens. Era el diumenge 5 de juny de 1977. Quaranta anys després, simplement millorarem una plaça que el barri de la Salut va guanyar amb la seva lluita.

Als anys setanta, i justament entre la mort de Franco (20-N-75) i les primeres eleccions municipals democràtiques (03/04/1979), hi va haver una triple mobilització política i social, que va tenir molta incidència a Sant Feliu: el moviment obrer i sindical, el moviment veïnal i la mobilització cultural, amb l'exponent més clar del Congrés de Cultura Catalana. En tots tres fronts, ens vam formar políticament la major part dels activistes polítics, socials i culturals de la ciutat que avui tenim més de cinquanta-molts anys. En el meu cas concret, al 76 treballava a Matacàs i vaig participar en les vagues del Baix Llobregat, era cap de pioners i caravel·les al Cau i era el representant de l'Agrupament en la comissió organitzadora del Congrés de Cultura Catalana, i vaig col·laborar amb les incipients AAVV de Sant Feliu en els primers cursos gratuïts de català que es feien al segon pis del Centre Parroquial. I com jo, molts altres, moltes altres. Gairebé totes i tots, comunistes del PSUC, però també del PTE, la OIC, alguns socialistes (com jo llavors!) i algunes persones independents, especialment del món de la cultura.

El moviment veïnal va ser especialment intens en una ciutat plena de dèficits urbanístics i de serveis. Va ser un moviment constant, unitari i enormement actiu i eficient. Els seus dirigents i les seves dirigents eren líders nats, reconeguts i reconegudes per tothom, i amb gran capacitat de convocatòria i de convicció. L'enemic era clar i les necessitats eren absolutament primàries: voreres, asfalt, clavegueres, fanals, escoles, ambulatoris, parcs, places, i llibertat, amnistia, estatut d'autonomia, i democràcia. Un moviment veïnal que es va organitzar en unes primeres comissions gestores encara no reconegudes legalment, i després en les primeres associacions de veïns de la nostra ciutat. Un moviment veïnal al qual tenim molt a agrair... i al qual, de manera pública i oficial, mai no hem expressat aquest agraïment tan merescut.

Durant l'any 2017, però, l'Ajuntament vol corregir aquesta mancança: volem retre homenatge institucional als i a les dirigents veïnals de Sant Feliu des de finals dels seixanta/primers dels setanta fins a les primeres eleccions municipals de 1979, en què molts d'aquells líders, d'aquelles dirigents van formar part de les candidatures d'esquerres de la nostra ciutat (PSUC encapçalada per Cesc Baltasar, MCC-OIC encapçalada per Àngel Merino i a la qual vaig donar suport públic i votar, PSC encapçalada per Serafín Fernández i Alternativa Municipal de Vecinos, encapçalada per Pedro Martínez).

Amb aquesta finalitat, ja hem encarregat al Centre d'Estudis Comarcals la realització d'una exposició que recordi aquelles persones i aquells fets, que recordi a tothom que la nostra normalitat i qualitat de vida d'avui, és el resultat d'una intensa i continuada lluita d'ahir, que posi imatge a una ciutat en risc d'esdevenir suburbial i posi nom i rostres als homes i dones que, a tots els barris de la ciutat, van aconseguir evitar-ho. Una exposició que mostri, recordi i homenatgi, com vaig fer en aquest escrit, totes les Joanes i totes les Adelas de Sant Feliu.

Aquesta important exposiciò es presentarà coincidint amb el 40è aniversari dels fets de la gasolinera, al juny de l'any que ve. Però hi haurà coses, més coses, de les quals ja anirem parlant. Però sempre amb el mateix objectiu: el reconeixement d'avui als lluitadors i lluitadores veïnals d'ahir.

Tu hi pots col·laborar!
Fa quaranta anys, fer fotografies no era tan immediat i fàcil com ara. El Centre d'Estudis Comarcals està consultant a fons les col·leccions fotogràfiques i els documents de l'Arxiu Local i Comarcal del Baix Llobregat, però segur que hi ha fotos i documents en mans de persones particulars que són importants per documentar aquells anys. Si tens fotos d'aquells anys o coneixes algú que en tingui, poseu-vos en contacte amb el Centre d'Estudis Comarcals en aquesta adreça electrònica: cecbll@llobregat.info o en les seves oficines al Centre Cívic Mas Lluí, situades a la plaça Dicià. Moltíssimes gràcies, per endavant, a qui pugui ajudar a fer més gran aquesta exposició.

diumenge, 4 de desembre de 2016

24/11/16: aprovat definitivament el planejament de la plaça Lluís Companys!

Aquesta foto és de fa cinquanta-quatre anys, de l'any 1962, quan jo tenia cinc anys. Hi identifiqueu el que avui és la plaça Lluís Companys? Hi identifiqueu els punts marcats amb A, B i C? És una ampliació d'aquesta foto, que he trobat fent una cerca a Google:

Imatge de l'Arxiu extreta del web de Ràdio Sant Feliu.

En diversos moments ja he parlat de la plaça Lluís Companys: aquest article de febrer de 2015 és potser el més important. Llavors informava que, després de molts anys, en el ple de gener de 2015 s'havia aprovat inicialment la modificació de planejament que segellava l'acord entre el propietaria majoritari de l'àmbit i l'ajuntament. En aquest escrit explico que aquesta modificació de planejament ja ha estat aprovada definitivament, tant per la Direcció General d'Urbanisme (DGU) de la Generalitat com pel propi ple municipal, que va aprovar un text final que incorporava alguns serrells demanats per la DGU en el ple de novembre, sense cap vot en contra i amb tres abstencions (de C's i PP).

Recordo el contingut més rellevant del planejament aprovat definitivament, amb aquest plànol que ja vaig explicar el febrer de l'any passat: la propietat del sòl obté el permís per fer un edifici de 16 habitatges en la zona assenyalada en blau, i les cessions a l'interès general es materialitzen en una ampliació de la plaça Lluís Companys de 3.000 a 4.600m2 de superfície, amb un projecte que haurà d'assumir (construcció i cost) el constructor després que l'hagi aprovat l'Ajuntament. Es resol així un anacronisme que, lluny de l'encant de la foto superior, mantenia un solar inadmissible al bell mig de Sant Feliu. Crec, molt sincerament, que ens n'hem de felicitar!

I ara, què?
L'aprovació definitiva del planejament és el requisit imprescindible per establir i signar els compromisos de totes les parts. Un cop aprovat, ja hi ha llum verda per als tràmits que han d'acabar amb l'ampliació de la plaça.

Els primers són, d'una banda, la propietat ha d'iniciar un procediment administratiu que fixi reparcel·lacions, indemnitzacions, etc i, de l'altra, ha de presentar un projecte d'urbanització del conjunt assenyalat en verd i blau. Aquests dos tràmits (reparcel·lació i urbanització) està previst que es presentin i tinguin una aprovació inicial en el primer trimestre de 2017.

Els dos projectes esmentats (reparcel·lació i urbanització) hauran de tenir una exposició pública i, posteriorment, una aprovació definitiva, que previsiblement es farà en el segon trimestre de 2017. Quan el projecte d'urbanització s'aprovi, l'Ajuntament haurà de concedir el corresponent permís d'obres. Tot plegat, previsiblement abans de l'estiu de l'any que ve.

Si tot anés segons el calendari previst, l'inici de les obres seria al setembre de 2017. Com que no s'ha presentat encara el projecte d'obres, encara és aviat per saber amb certesa la seva durada i la seva finalització previsible. El que sí que hem traslladat als tècnics de la propietat és que afectés a una sola Festa de Tardor.

I més enllà de la LluísCo?
Aquestes obres tan importants al bell mig de la ciutat ens han de permetre allò que jo sempre dic de "vista llarga i passa curta". Mirem a llarg: si obrim la plaça Lluís Companys al carrer Pi i Margall a l'alçada de la porta lateral de la Catedral, tindrem un sistema molt ben comunicat de dues places al bell mig de Sant Feliu (la Vila i la Lluís Companys); si la connectem al pati de l'Ateneu, tindríem un accés directe també per Vidal i Ribas; si fem Vidal i Ribas peatonal, tenim un centre de ciutat amb un conjunt d'espais públics (carrers, places i parcs) amb oportunitats avui impensables per al comerç i un impuls grandíssim al conjunt d'equipaments culturals que avui hi ha, i que en el futur hi pot haver (per què, si no, hem comprat l'edifici annex al Centre Parroquial?).

Tenim una oportunitat d'or per repensar col·lectivament el centre de Sant Feliu, tal com vaig explicar ja en aquest article i vaig avançar novament en el ple en què es va aprovar el planejament que acabo d'exposar. Espero que els diferents partits polítics de Sant Feliu i les entitats veïnals, culturals, de comerciants, etc. de la nostra ciutat entenguin la dimensió d'aquest repte i hi facin les aportacions que considerin convenients per aprofitar aquesta oportunitat d'or. Per als homes i dones d'Iniciativa i d'Esquerra Unida, que hem aportat sempre el millor de nosaltres a Sant Feliu, aquesta serà un nova oportunitat per demostrar-ho.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Sant Feliu és una ciutat equilibrada, però té barreres interiors.

Foto de Marc Rius a la galeria de fotos del Fet a Sant Feliu.

Dimarts passat, 22 de novembre, hi va haver una taula rodona més que interessant a l'Ateneu de Sant Feliu. El títol era suggerent: "Sant Feliu de Llobretat: una ciutat invisible?". El títol venia d'un article molt interessant del periodista Marc Andreu a la revista digital Crític. Jo mateix em vaig fer ressò d'aquest article en el meu blog, en aquest escrit: "Sentir com a propis els diversos santfelius de Sant Feliu", amb dues imatges de Can Maginàs i del carrer de Baix.

La taula era de luxe: qui parla a la foto era el mateix Marc Andreu, l'autor de l'article i del llibre. Al seu costat, l'Àngel Merino, l'ideòleg, per dir-ho així, de la cohesió social a la nostra ciutat i d'un currículum polític impressionant, actualment responsable de la USLA. A l'altre costat, en Sergi Picazo, una de les tres ànimes de Crític, un gran periodista d'investigació i que viu a Sant Feliu. Al seu costat, la Montse Santolino, periodista i veïna del barri de la Florida, de l'Hospitalet. Per completar aquests tertulians (en el bo i millor sentit de la paraula) de luxe, en Jordi Ferrer, creador, president de la cooperativa i cara més visible del Fet a Sant Feliu.

Justament el Fet a Sant Feliu ha publicat una bona crònica de la taula rodona. El tema era realment interessant i estratègic: la visibilitat o invisibilitat de la nostra ciutat i, més enllà, la visibilitat o invisibilitat dels diferents grups socials que configuren la nostra ciutadania. Ens hi juguem molt el Sant Feliu del mig i llarg termini: s'estan covant problemes socials que ara no sabem percebre? El Sant Feliu de què parlem als mitjans, a les institucions, recull tots els santfelius que realment existeixen?

Tot i això, tot i la qualitat dels ponents, tot i la importància del tema, tot i l'esforç de difusió de la taula rodona (que sí, que es pot millorar, però que va ser important i bona), vam ser quatre gats. Molt poca gent per l'esforç de convocatòria, la rellevància i qualitat dels ponents i per la importància del tema. Fa pensar, i no per desbordar optimisme, precisament.

No faig un resum, perquè ja l'ha fet i millor el Fet a Sant Feliu. Però sí que vull reflectir al meu blog dues consideracions personals, l'una a conseqüència de l'altra.

La primera consideració la va expressar molt bé en Funti en la seva intervenció, i la subscric plenament: "Sant Feliu és una ciutat equilibrada, una ciutat cohesionada, però que té importants fronteres o barreres interiors". Hi coincideixo tant, que he fet servir la seva frase per encapçalar el meu escrit.

La segona consideració intenta identificar aquestes barreres, i és el que vaig expressar en el col·loqui posterior, insinuant que hi hauria d'haver una segona taula rodona per pensar-hi de manera més explícita i profunda. I en vaig esmentar, en una intervenció molt sobre la marxa, quatre: dos de caràcter general i dos específics de Sant Feliu.

1. Una barrera social creixent, que té el seu reflex en la consolidació volguda d'una doble xarxa (concertada i pública), en què la pública s'aprima a favor de la privada o concertada (i vaig posar com exemple el tancament de línies de P3 a Catalunya en aquest curs o les retallades en la sanitat pública) i dificulta l'accés a serveis públics de qualitat al conjunt de la societat, especialment les rendes mitjanes o baixes, que ni poden ni volen pensar en alternatives privades als serveis públics més bàsics.
2. Una bretxa generacional, en què molt gent gran se sent desorientada o invisible, en un món de canvis tecnològics i socials molt ràpids i que sovint no reconeixen com a seu. I vaig posar com exemple les dificultats amb què es troben quan les entitats bancàries els diuen que no els atenen a finestreta i que tot ho han de fer en els caixers.
3. La nostra ciutat té encara barreres identitàries que es reflecteixen clarament en els resultats electorals. Amb l'única excepció d'ICV-EUiA que té resultats homogenis a tota la ciutat, hi ha barris que voten clarament en clau CDC+ERC+CUP i altres que voten clarament en clau PP+C's+PSC, atenent a llengua i origen familiar.
4. L'absència clamorosa de la immigració més recent. A Sant Feliu tenim un 11% de població de nacionalitat estrangera, però no tenim un 11% d'aquests conciutadans nostres en la nostra vida pública, en les nostres activitats socials, en els nostres equipaments, en els nostres mitjans. Vaig posar un exemple de les darreres eleccions municipals, amb 8 candidatures i 168 candidats i candidates: n'hi havia 16-18 de nacionalitat no estrangera? Fora d'ICV-EUiA novament, que sempre cerquem llistes molt representatives, ningú més portava conciutadans nostres d'origen no espanyol dins les seves llistes.

Per imaginar i fer possible el Sant Feliu que volem en el futur, cal que hi pensem en el present. I no deixa de deixar-me un mal regust de boca que, tenint una excel·lent oportunitat per fer-ho, sembla que tan pocs tinguem interès per fer-ho...

dimecres, 23 de novembre de 2016

Pla de rescat social: garantir simplement els drets humans a tothom.


Aquest dissabte, al Centre Cívic les Tovalloles, tothom està convidat a participar en una jornada per conèixer què estem fent per acompanyar els ciutadans i les ciutadanes en situació econòmica, social o laboral més precària i per debatre sobre com podem millorar aquesta atenció imprescindible. A aquesta voluntat de no deixar caure cap persona o cap família en l'abisme de l'exclusió n'hi diem "pla de rescat social". Moltes entitats i persones de Sant Feliu treballen de manera conjunta i coordinada, també l'Ajuntament, però aquest treball cal que sigui conegut, valorat, analitzat i millorat.

Tenim un punt de partida: el document que va aprovar el ple en el darrer ple d'octubre. I un calendari i mètode de treball: participació per mitjà d'internet i en diferents trobades fins al mes de febrer, inicialment. Si cal prolongar el termini, es prolongarà, perquè cal escoltar totes les veus, tenir present totes les circumstàncies, optimitzar tots els recursos. La idea és aprovar definitivament el pla de rescat social durant la propera primavera. Hi ha centenars de persones a la nostra ciutat que necessiten que no mirem a un altre costat i que, quan estiren la mà esperant que hi hagi algú que l'agafi, no trobin el silenci per resposta.

Vine a les Tovalloles aquest dissabte, i informa't sobre el Pla de Rescat Social durant els propers mesos, per tal de poder implicar-te en la seva millora i contribuir a fer possible que Sant Feliu sigui, realment i sense excepcions, una ciutat per a tothom, on ningú s'hi senti a banda.

Podeu consultar aquí un resum del document inicial del Pla de Rescat. I aquí, si ho preferiu, podeu consultar el document complet.

divendres, 18 de novembre de 2016

18 i 19 de novembre: Jornades ecosocialistes d'ICV.


Avui i demà seré a les nostres jornades "Ecosocialisme o barbàrie", parafrasejant a la famosa frase de la brillant comunista alemanya Rosa Luxembourg.

Dec ser de la vella escola, però encara continuo pensant que la formació política, la construcció raonada i col·lectiva de pensament i d'acció, són tan imprescindibles avui com ho han estat  sempre.

Per això avui i demà seré a unes jornades amb un programa absolutament rellevant i vigent per a la transformació econòmica i social que defensem, com sempre, per a la millora de les condicions de vida de la classe treballadora d'avui (bandera roja) i de les moltes generacions que ens hauran de seguir (bandera verda) des d'una perspectiva permanent d'igualtat (bandera lila).

No sortirem gaire a TV3... però us convido a seguir els debats i les conclusions de les jornades!

I quan acabin, dissabte a la tarda, mani:

dijous, 17 de novembre de 2016

Entre 9+9 possibilitats, vota les teves 3+3 prioritats. Fins al 30 de novembre!

No, el títol no és un joc de paraules. Fa referència a una decisió que està en les mans dels santfeliuencs i les santfeliuenques que hi participin, en les teves mans: quines obres es faran a l'estiu de l'any que ve? Les obres d'estiu de 2016 ja es van decidir amb votació ciutadana. Aquestes fotos il·lustren justament l'obra més votada i que encara està en obres, a punt d'acabar: la rampa que fa accessible per a tothom el pas entre el carrer Joaquim Monmany i l'ambulatori de la Rambla.




A risc de semblar reiteratiu, el cert és que no sempre es té consciència de la possibilitat i de la importància de decidir en la millora de la nostra ciutat. Per això em permeto insistir en aquest tema, que ja està perfectament explicat en el web de l'Ajuntament, però que crec que no està de més recordar.

En primer lloc, hi ha 9 propostes que se centren en la seguretat i l'accessibilitat de cruïlles. D'aquestes nou propostes, cada persona en pot votar fins a un màxim de 3. En segon lloc, hi ha 9 propostes que plantegen altres millores dels nostres carrers, places i conjunt d'espais públics. D'aquestes nou propostes, també se'n poden votar fins a un màxim de 3. D'aquí ve el títol d'aquest escrit: de 9+9 propostes, cada persona pot votar les seves 3+3 prioritats. 

Totes les propostes van ser plantejades per la ciutadania durant el mes de setembre, i totes les prioritats seran decidides per la ciutadania durant el mes de novembre. Quines són aquestes propostes? Em permeto recordar-les i comentar-les una a una.

9 propostes per millorar la seguretat i l'accessibilitat de cruïlles i voreres.
Aquí es pot veure una foto de cada punt i un breu text explicatiu de cadascun dels 9 punts.

A01. Millores en l'accessibilitat de diferents cruïlles de la ciutat.
És un conjunt de 7 petites actuacions orientades a adaptar voreres que encara són una barrera per a cadires de roda o persones amb mobilitat reduïda (cas de la cruïlla entre els carrers Joaquim Monmany i Santa Creu), a resoldre passos de zebra excessivament llargs i/o amb defectes importants en l'inici de les rampes als passos adaptats (cas de la cruïlla de Josep Ricart amb Santiago Russinyol i de la cruïlles de Laureà Miró amb Josep M. de Molina i amb la Rambla), o algun problema de seguretat per radi de gir en cotxe, com és el cas de la cruïlla dels carrers Hospitalet i Coll i Alentorn. L'objectiu, com ja he dit repetidament, és fer accessibles totes les cruïlles de Sant Feliu abans que acabi l'any 2018.

A02. Redefinició de la cruïlla del c/ Josep Ricart amb el c/ Daoíz i Velarde.
Aquesta cruïlla és molt llarga i haver de travesserla genera molta inseguretat a les persones amb mobilitat reduïda o una volta certament important, com vaig explicar en aquest article del meu blog. Hi ha diversos punts de contacte entre la calçada i les rampes de la vorera que ho fan una mica més complicat per a les cadires de rodes o els cotxets.

A03. Actuacions vàries de millora al c/ Joan Maragall (cantonada amb c/ Torras i Bages).
Aquesta cruïlla està adaptada, ja que té rampes en tots els seus punts. Però, venint de la plaça de la Vila, hi ha algun punt amb dificultat de visibilitat, tant per al vianant que travessa com per al conductor/a que hi circula. És, per tant, un tema de seguretat, no d'accessibilitat. D'altra banda, el tram final del carrer Joan Maragall fins a la carretera té unes voreres molt estretes a banda i banda, que fa difícil la circulació de les cadires de rodes. Aquest tram de carrer és un dels que necessitaria una revisió a fons en el moment que parlem d'un nou pla director del centre en aquest àmbit tan central de la nostra ciutat.

A04. Reparació de la vorera i millora de l'arbrat del c/ Ramón y Cajal, entre els c/ Jaume Ribas i El Pla.
Es tracta de la vorera del costat de la plaça del Consell dels Infants, ja que la vorera de davant, la de la piscina de l'Escorxador, s'ha arreglat al llarg d'aquest 2016. És una vorera molt malmesa per les arrels dels arbres. La proposta és justament canviar aquests arbres i reposar tot el paviment de la vorera en aquest tram, de manera que tingui una qualitat equivalent a la de l'altra banda.

A05. Reparació de la vorera i millora de l'arbrat del c/ Mataró.
En aquest tram es planteja el mateix que en el punt anterior. És una vorera molt llarga i molt malmesa per les arrels dels arbres. La proposta és el canvi de l'arbrat per una altra espècie que tingui en compte la configuració del carrer i la reparació de tota la vorera d'aquest carrer en la banda que hi ha davant de l'estadi i del pavelló Andrej Xepkin.

A06. Millores en la seguretat de la riera de la Salut entre els c/ Teixidores i Clementina Arderiu.
Aquesta proposta fa referència a un punt de Sant Feliu que, tot i que no està directament en la trama urbana, és usat per molts cotxes i per molts vianants de la nostra ciutat quan es mouen entre els barris del Mas Lluí, de la Salut, de Can Calders i de les Grases. Es tracta del tram pavimentat que va des de l'embocadura de la riera de la Salut (carrer Teixidores) fins al carrer Clementina Arderiu, que comunica la riera amb el barri del Mas Lluí. Hi ha un risc de seguretat perquè no hi ha vorera o pas senyalitzat d'ús exclusiu per als vianants. Fa dos anys, a proposta d'un ciutadà en les entrevistes mensuals per internet, es va resoldre un tema d'enllumenat en aquest tram, però també caldria revisar-lo.

A07. Millora de dues cruïlles del c/ Comte Vilardaga (amb els c/ Matilde Bertrand i Margarida Xirgu/Frederica Montseny).
Es tracta de dues cruïlles que generen també inseguretat per a les persones amb mobilitat reduïda, ja sigui per la distància entre les dues voreres (cas de Matilde Bertrand) com pel final no prou ben resolt del passeig central a Comte Vilardaga. Es tractaria de replantejar les dues cruïlles i de fer-les millor per al trànsit de persones i bicicletes.

A08. Actuacions de millora en voreres i calçada del c/ Roses.
Es tracta de diverses petites actuacions, la més important de les quals és l'ampliació de la vorera que recorre tot el parc Europa i que no compleix l'amplada que considerem necessària per a la circulació sense cap problema de les cadires de rodes i els cotxets amb canalla.

A09. Noves voreres al c/ Josep Maria de Molina, entre els c/ Laureà Miró i Falguera.
Es tracta de les dues voreres del popularment conegut com a "carrer dels arbres" o "el carrer del mercat". La proposta de les persones que l'han plantejat és la millora de voreres i de l'arbrat.


9 propostes per millorar altres espais públics de Sant Feliu.
Aquí es pot veure una foto de cada punt i un breu text explicatiu de cadascun dels 9 punts.

B01. Implantar nous carrils bici troncals per la ciutat.
La proposta plantejada és, bàsicament, la connexió dels dos espais naturals més importants de la nostra ciutat (Collserola i el Parc Agrari) mitjançant un carril bici continu a través de la Riera de la Salut en tot el seu recorregut.

B02. Millores a diferents espais infantils de lleure ubicats al c/ Mas Lluí, entre la pl. Ferrer i Guàrdia i el c/ Carles Buïgas.
En la zona delimitada pels carrers Joaquim Monmany i Carles Buigas en sentit horitzontal, i els carrers Comte Vilardaga i Mas Lluí, en sentit vertical, hi ha quatre espais públics, molt utilitzats per l'alumnat de les escoles Monmany i Pau Vila i per tot el veïnat de la zona, del qual formo part. Una és la plaça Ferrer i Guàrdia, just davant del Monmany. Tres estan entre els edificis paral·lels que tenen entrada per Comte Vilardaga i Mas Lluí. La proposta és millorar i reordenar aquests espais, distribuint-hi diversos elements de joc infantil adequats a diferents franges d'edat.

B03. Millores diverses al Parc d'Europa.
Les persones que ho han plantejat proposen la millora o subtitució de l'enllumenat del passeig interior del parc, paral·lel al carrer Roses per la part més alta i la millora o substitució dels jocs infantils.

B04. Asfaltat del c/ Constitució (costat riu) entre la riera de la Salut i la pl. Estació.
Aquesta és una petició que, sempre que travesso el pas a nivell, algú em planteja. Com tothom sap, ja és l'únic tram pavimentat amb llambordes que queda a la nostra ciutat. Passa per davant de l'escola dels Padres i del parc Nadal, per la qual cosa no planteja grans molèsties de sorolls, però el cert és que, més enllà del romanticisme, molts conductors/es el voldrien veure asfaltat.

B05. Millores i pavimentació de l'aparcament del c/ Tallers, al costat del cementiri.
Crec que la fitxa explicativa de la proposta parla per ella mateixa: 1. Nova pavimentació compacta per evitar sorra i fang. 2. Millores en la distribució dels vehicles 3. Millores en l'accessibilitat dels vianants fins a les places d'aparcament. 4. Millores en l'accés de vehicles.

B06. Pavimentació de la zona d'aparcament de terra situada sobre el camp de futbol de Les Grases.
Com l'anterior, aquesta proposta planteja també la pavimentació d'un aparcament molt utilitzat per molta gent. Es tracta de l'aparcament entre els barris de la Salut i les Grases, amb una part ja asfaltada i una part, més gran, que és de terra. La proposta és asfaltar aquesta part, que va més enllà de l'escola bressol Fàbregas i transcorre per la part superior de l'estadi d'atletisme.

B07. Millores a diversos pipicans: rbla. Marquesa de Castellbell, Parc del Llobregat i Parc d'Europa.
Les propostes de millora de pipicans són comunes en tots tres espais: millores de tancaments, instal·lació de bancs, arbrat que faci ombra o fonts, millora de la superfície, etc.

B08. Asfaltat dels c/ Girona i Marquès de Monistrol.
Tots dos carrers, al barri Roses Castellbell, tenen trams força deteriorats de paviment. No tant com altres carrers del barri que s'han asfaltat altres estius (com Carles Buigas o Comte Vilardaga), però que necessiten un bon tractament o reposició d'asfaltat. Cal tenir en compte que, a més, el carrer Marquès de Monistrol hauria de tenir un projecte més ampli de remodelació, tant per la disposició del seu clavegueram com pel fet que, essent molt ample, no té arbrat viari.

B09. Creació d'un nou espai per practicar esport, amb mobiliari urbà i zona de pícnic, a la pineda de La Salut.
Entre el Roserar Dot Camprubí i el Parc Esportiu de les Grases, hi ha un ampli espai buit. Tocant a la carretera de la Sànson, hi ha l'escola bressol Fàbregas. Tocant a l'estadi, hi ha l'aparcament de terra a què feia referència en el punt B06 anterior. Però per damunt de l'aparcament i darrera l'escola bressol hi ha un descampat, en què fa anys l'Associació de Veïns de la Salut va fer una actuació provisional de neteja i col·locació d'alguns bancs i alguns pins, conegut popularment com "la pineda de la Salut". La proposta planteja endreçar i millorar tot aquest espai, amb la instal·lació de més mobiliari urbà, d'enllumenat, d'una font i d'itineraris o material esportiu que creï un espai apte per a l'esport i per a la trobada de la gent més jove del barri i de la ciutat, similar a la que crearem al Mas Lluí.

Sóc conscient que les 18 propostes són necessàries. Però també sé que només tenim 400.000€ per invertir-hi. Per tant, podrem fer entre 4 i 6 de les propostes que va plantejar la ciutadania durant el mes de setembre. Quines? Ho podríem fer decidint simplement els deu regidors o regidores del govern, però volem que la prioritat sigui establerta per la pròpia ciutadania.

Per això, et demano que facis saber les teves prioritats, que votis. Tens de temps fins al 30 de novembre, i el mateix dia 1 de desembre es publicaran les prioritats decidides per tu, per tothom.

Participa! Vota!