dissabte, 26 de desembre de 2015

En un terreny públic municipal, és més prioritari un hotel que habitatges de lloguer social?


Tot i que la foto és antiga, serveix prou bé per ubicar el terreny que va provocar la primera votació que ICV-EUiA i PSC hem perdut a l'Ajuntament: el solar situat a Anselm Clavé, 21, marcat en vermell, on provisionalment hi ha un aparcament mentre duren les obres de la segona fase del Pla Director del Centre.

Aquest solar és municipal, des que el juny de 2006 es va aprovar el planejament de la zona compresa a la foto. Des d'aquella època, té la qualificació urbanística d'hoteler. Hi ha una altra propietat municipal: la tercera planta de l'edifici del Mercadona que s'ha construït just a sota del solar anterior, al mateix carrer del Pla. Aquesta planta té la qualificació urbanística d'oficines.

Per a Iniciativa, ni un hotel ni més oficines són una prioritat per destinar-hi ni el solar municipal marcat en vermell ni la planta construïda sobre el Mercadona. Tampoc és una prioritat per a EUiA ni per al PSC. L'actual equip de govern creiem que, donada la situació de crisi/estafa que vivim i l'aposta decidida que volem fer pel rescat social, la prioritat és l'habitatge de lloguer social.  Som conscients que tenim un dèficit en aquest camp i volem aprofitar totes les oportunitats disponibles per superar-lo.

Amb aquesta intenció, al setembre vam tenir una reunió a la Direcció General d'Urbanisme (DGU) amb els regidors Josep Maria Rañé i Lìdia Muñoz, per explicar i demanar a la Generalitat el vist-i-plau per a la requalificació de les dues propietats (la d'hoteler i la d'oficines) a habitatge de lloguer social o tutelat, en funció de les necessitats socials d'habitatge i les característiques de cadascuna d'elles, aspectes que cal concretar en un nou pla municipal d'habitatge, que estem elaborant. La DGU va estar plenament d'acord amb aquesta proposta, i vam començar a tramitar l'expedient de requalificació. Un expedient amb un cert risc: les modificacions de planejament requereixen majoria absoluta: 11 regidors, quan el govern en sumem 10. Calia assegurar un vot, si més no.

Tot estava a punt per portar-ho al ple del mes passat, on, de fet, era el punt 22 de l'ordre del dia. En el seu redactat inicial, vam decidir suprimir l'ús d'hoteler de la parcel·la marcada en vermell per convertir-lo en habitatge de lloguer social, amb la previsió de poder-hi fer entorn de 60 pisos. Quan la Lídia Muñoz ho va explicar a la comissió informativa prèvia al ple, va obtenir més reticències que suports. Per a diversos dels sis grups de l'oposició, no es podia prescindir d'un hotel a la nostra ciutat. La Lídia va explicar que, a Can Bertrand, i en uns terrenys privats, ja hi ha previst un hotel i ja hi ha cadenes hoteleres interessades, cosa que permet canviar l'ús dels terrenys públics a habitatge de lloguer social sense posar en risc, en uns terrenys propers privats, un hotel per a Sant Feliu. Com que els dubtes persistien, jo mateix vaig fer diverses trucades fins al mateix dia del ple, sense poder assegurar el vot necessari. En conseqüència, vam decidir passar-ho al desembre i continuar negociant amb l'oposició.

I arribem al ple de desembre, dimarts passat, dia 22. L'equip de govern vam acceptar la proposta plantejada per algun grup com a transacció final: no demanar a la DGU un canvi d'ús d'hoteler a habitatge de lloguer social, sinó demanar una ampliació d'usos, que admetés tant l'un com l'altre. Vam anar al ple convençuts que les explicacions que la Lídia va donar detalladament a tots els grups havien servit per desfer totes le reticències. Fins al punt que vam pensar que no calia que jo fes cap gestió d'últim moment i vam portar el punt al ple amb tota la certesa de portar-lo "amarrat".

La nostra sorpresa va ser que, en major o menor mesura, tots els grups van coincidir en l'acord de canviar l'ús de la planta d'oficines de l'edifici del Mercadona, però també en defensar la necessitat de l'hotel i en la conveniència de buscar altres ubicacions per a l'habitatge social. Com si hi haguessin "ubicacions" sota les pedres o el dèficit de lloguer social a Sant Feliu no requerís el màxim d'opcions possibles. No seré jo qui justifiqui les prioritats dels que van votar que no a l'ampliació d'usos i la possibilitat d,habitatge de lloguer social en aquest solar (Junts per Sant Feliu, Convergència i Ciutadans) o dels que es van abstenir (Esquerra Repiblicana, Veïns per Sant Feliu i Partit Popular): suposo que ja ho faran ells, és la seva obligació envers els seus electors i electores. Jo només vull reiterar les prioritats d'Iniciativa, Esquerra Unida i Partit Socialista: els terrenys públics han de cobrir prioritats públiques, i avui és molt més prioritari cobrir la necessitats de lloguer social que no fer un hotel, que és, en la nostra opinió, una iniciativa privada i no una responsabilitat pública.

En definitiva, qüestió de prioritats. En el nostre cas, de prioritats socials i polítiques 
d'esquerres.  Com les que va votar Sant Feliu a les municipals del 24 de maig, a les generals del 20 de desembre. Com les que defensarem des d'Iniciativa a Sant Feliu sempre.

dilluns, 21 de desembre de 2015

Resultats de les eleccions generals del 20-D a Sant Feliu: En Comú Podem guanyem a tots els districtes electorals!

Primer les xifres per districtes. Espectaculars:

Segon, les xifres per seccions. Una onada de canvi impressionant, i a tot arreu:

Guanyem a gairebé totes les seccions electorals. Només quedem segons a l'Escola Nadal (per darrera de CDC) i a dues taules del Centre Cívic les Tovalloles (per darrera del PSC). En la resta de les 30 seccions electorals de Sant Feliu, guanyem a totes!!! La coalició en què la gent d'ICV, d'EUiA i de Podemos de Sant Feliu anàvem amb Equo i Barcelona en comú ha guanyat a 27 de les 30 seccions electorals de Sant Feliu!!!

Recordo la distribució de districtes i seccions de Sant Feliu amb aquest plànol:

divendres, 18 de desembre de 2015

Santfeliuenc, santfeliuenca que al 27-S vas votar Ciutadans: pensa-t'ho dues vegades aquest 20 de desembre!!!


Tinc, que jo sàpiga, dos familiars que, per primera vegada, van votar a Ciutadans fa tres mesos. Dues persones que estimo i que, com sempre, havien votat a ICV-EUiA a les municipals, possiblement per la relació familiar. Dues raons també molt clares: a) no volen "el lio" de la independència i b) no volen votar al Partit Popular, tant per la corrupció com perquè són molt culpables del "lio".

Faig aquest article com si parlés amb els meus familiars i pensant en els milers de persones que, al 27 de setembre, van votar per primer cop al partit d'Albert Rivera. Són milers, si tenim en compte els resultats de les tres darreres eleccions generals i al Parlament a Sant Feliu:



A les eleccions generals anteriors (2011), Ciutadans no es va presentar i el PP va tenir prop de 4.800 vots. A les eleccions següents al Parlament (2012),Ciutadans va tenir prop de 2.600 vots i el PP prop de 3.200: en total, 5.800 vots. A les darreres eleccions (27-S), Ciutadans en va tenir prop de 6.400 i el PP prop de 2.300, un total de 8.700 vots. L'increment de vot C's+PP ha estat espectacular en 4 anys: de 4.800 a 8.700, gairebé 4.000 nous electors. Va guanyar, a més, a quatre dels set districtes electorals de Sant Feliu.  Aquests dos meus parents formen part d'aquest salt.

Si fem el mateix càlcul amb el bloc CiU+ERC (més que res per curiositat), veiem que al 2011 sumaven 6.000 vots, al 2012 sumaven 7.000 i al 2015 han tornat a sumar 7.000. Al mateix temps. la CUP ha multiplicat també el seu vot: tampoc no es va presentar al 2011, al 2012 van tenir 600 vots i al 2015 el triple, prop de 1.800.

Completo (ja que hi estic posat) la comparació dels altres dos grans partits. Nosaltres, ICV-EUiA, vam créixer entre 2011 i 2012 (de 2.800 a 3.500 vots, potser per l'efecte de recuperació de l'alcaldia) i, amb Catalunya sí que es pot, vam aguantar bé el context plebiscitari del 27-S, amb gairebé 3.400 vots. El PSC va tenir una davallada molt gran entre 2011 i 2012 (cal tenir en compte que unes eren generals i les altres autonòmiques) de 7.100 a 4.300 vots, estabilitzats al 27-S entorn de 4.500 vots.

Al 27-S, tres blocs gairebé iguals: 8.700 vots PP+C's, 8.800 vots JxS+CUP, i 7.700 vots ICV-EUiA+PSC. Aquesta és, evidentment, una visió estrictament personal i en clau local.

Torno al fil conductor d'aquest escrit: intentar convèncer a les persones que, com els meus parents, no volen "el lio" de la independència i no volen votar PP i van veure en el vot a Ciutadans la representació d'aquests sentiments o conviccions.

Votar a C's per dir "No al lio"?
És evident que hi ha una visió molt diferent sobre el futur de Catalunya dins o fora d'Espanya entre nosaltres i la resta de l'Estat i també entre nosaltres mateixos. Una visió que, crec que de manera errònia, plantegen de manera simplista tant els  que volen salvar a tota costa la unitat d'Espanya a cop de Constitució, com els que dibuixen la independència de Catalunya com un camí de roses a base de revolució de somriures.

Els primers, on incloc PP i C's i no hi considero al mateix nivell el PSOE (incloure'l pot interessar als segons, però es mera barroeria política), veuen la Constitució (ep, que molts ni van votar!) com un text tan immutable i definitiu com l'ordre natural dels planetes. Els segons, on incloc CDC, ERC i CUP veuen la Constitució (ep, que molts d'ells van votar!) com un text anacrònic fruit d'una Espanya cañí, aquesta també immutable i definitiva. Dues visions antagòniques que coincideixen en no portar-nos enlloc. La primera, perquè les aspiracions democràtiques es recullen, no es frenen, en els textos legals. La segona, perquè sense majoria de vots, sense cap suport exterior, i amb una interpretació exterior (i real!) que Espanya i la seva Constitució són democràtiques, no hi ha cap possibilitat de reconeixement jurídic internacional de cap declaració unilateral d'independència.

De manera que "el lio" no es pot negar, per més que pesi a PP i C's, i no es pot resoldre a la brava, per més que pesi a CDC, ERC i CUP. "El lio", en una democràcia com la nostra, s'ha de resoldre democràticament: és a dir, donant la veu a la ciutadania. És a dir, amb un referèndum. Com al seu dia a Canadà, com fa poc a Escòcia. Trigarà més o menys, el farem per un camí o altre, però l'acabarem fent: la idea s'acabarà acceptant a Espanya, i la idea té un ampli suport a Catalunya. Difícil? No més, en tot cas, que una DUI sense majoria de vots, sense suports externs, amb inacabables conflictes interns, sense reconeixement internacional, etc etc etc.

"El lio", per tant, crec que s'acabarà resolent en un referèndum. Abordem-lo com més aviat millor, i amb el màxim rigor possible. Fem-lo possible. Lúnica força política que defensa el referèndum a Catalunya som nosaltres, i a la resta d'Espanya, Podemos de Pablo Iglesias i Unidad Popular, d'Alberto Garzón. Aquests són els vots útils per resoldre, amb més democràcia, el conflicte, "el lio". Ciutadans no és, per tant, una opció vàlida per resoldre "el lio", sinó un factor més, igual que el PP, per tirar més llenya a aquest foc.

Votar Ciutadans per dir "No al PP"?
És evident que, en molts sectors de la població, el PP ha generat un rebuig enorme: per tants i tants casos de corrupció ("Luis, sé fuerte!), per com s'ha bolcat amb el rescat bancari i no el social (brindis eterns i complicitats infinites amb Rato), per tantes lleis autoritàries (llei mordassa, ARSAL, reforma de la justícia, reforma de l'avortament, llei Wert,...), per la seva caspositat (medalles a la Verge, un àngel de la guarda ajudant a aparcar a un ministre,...), pel creixement de l'atur i les desigualtats (reforma laboral, increment de la contractació temporal i precària, emigració del jovent,...), pels atacs a Catalunya i per atiar "el lio", i un llarguíssim etcètera. Entenc, doncs, que milers de persones que no volen el PP i no volen la independència votessin a Ciutadans, entenc que el cinturó roig esdevingués cinturó carbassa el passat 27-S. Però no ho comparteixo, ho valoro de manera preocupant, i explicaré una vegada i una altra per què cal revertir aquest vot a Ciutadans.

És cert que Ciutadans no tenen aquesta mateixa trajectòria, però tenen moltes persones que vénen d'aquesta mateixa trajectòria: sense anar més lluny, candidats destacats de C's com la seva portaveu a Barcelona o com l'actual candidat per Barcelona, Joan Carles Girauta, han estat en diferents ocasions candidats del PP. En el Parlament de Catalunya, Ciutadans ha votat gairebé sempre el mateix que el PP. No són ben bé el mateix, és cert: a Sant Feliu mateix, tenim un candidat al Senat, Xavier Alegre, que és un antic militant del PSC, com alguns dels seus companys. Però les seves polítiques s'assemblen com una gota d'aigua a una altra: mateixes polítiques amb persones diferents, més joves, en aparença més properes i amables. Només en aparença: la frivolitat i insensibilitat amb què Ciutadans està tractant el drama de la violència masclista és una mostra del que ens esperaria amb un govern de Ciutadans....Per tant, que ens diguin coses iguals amb millor cara no amaga el fonamental: ens diuen coses iguals. Per això trobo molt encertat la imatge amb què he encapçalat aquest escrit: ÉS IGUAL. Ciutadans no és, per tant, una opció vàlida per fer fora el PP, per rebutjar les polítiques del PP.

En resum, molta gent em coneixeu i és evident que sabeu que votaré En Comú Podem, que és el vot d'Iniciativa i d'Esquerra Unida, el vot de milers de ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu a les eleccions municipals. A qui li pugui interessar la meva opinió, En Comú Podem és també, per aquestes deu raons, la meva proposta. Però a qui no li convenci, a qui no li interessi, li demano que, per les raons que vaig exposar en aquest escrit no voti al PP, i per les raons que acabo d'exposar, tampoc voti Ciutadans.

diumenge, 13 de desembre de 2015

"El caso 112”. In memoriam.

Amb poques setmanes de diferència, han mort dos indigents que dormien al carrer a Sant Feliu. Un, el Rafa, solia dormir al Palau Falguera, l'altre, l'Alfredo, feia mesos que s'estava a la plaça Dot.

Als dos, diversos serveis públics els havien ofert suport: sobretot els nostres serveis socials municipals i els de Càritas, la policia local, la Creu Roja. Intentàvem un ingrés voluntari en un alberg, ni que fos temporalment durant els mesos de més fred. És el servei a què s'han acollit voluntàriament altres persones en la mateixa situació, i que estem oferint també a les persones que dormen al ras o en caixers, com els que hem detectat recentment o l'indigent artista que també s'està al Palau. En el cas del Rafa i l'Alfredo, van rebutjar l'oferta d'un alberg temporal. En el cas concret de l'Alfredo, donat el seu estat precari de nutrició i salut, vam demanar una ordre judicial per poder ingressar-lo contra la seva voluntat. L'informe del jutjat responsable va dictaminar, després d'entrevistar-lo, que no hi havia base legal per a incapacitar-lo i autoritzar el seu ingrés. Disconformes amb aquest dictamen, els nostres serveis jurídics havien demanat pel mecanisme oficial corresponent l'emissió d'un nou dictamen que ens permetés l'ingrés forçós de l'Alfredo. Dissortadament, dissabte passat, va dir a la policia local (que en feia un seguiment diari) que es trobava molt malament. Ràpidament conduït a l'hospital, amb greus símptomes de desnutrició i altres malalties, va morir al cap de quatre dies. La resposta al recurs que vam presentar contra el primer dictamen judicial arribarà malauradament tard.

Estic convençut que els serveis públics municipals, la Creu Roja i Càritas han actuat amb rapidesa i de forma coordinada, i els ho vull agrair públicament. Ens hem topat, però, amb una legislació que -com ha de ser!- garanteix plenament  la llibertat individual i que només permet actuar contra la voluntat personal tenint prèviament una autorització judicial. Al primer any de ser alcalde, quan només teníem el Rafa dormint al carrer, em vaig indignar (com ara tants i tants ciutadans i ciutadanes) que no poguéssim fer res per portar-lo a un alberg donada la seva situació, especialment als mesos d'hivern. Però la legislació és taxativa: només amb persones incapacitades judicialment es pot actuar contra la seva voluntat.

Moltes persones havien intentat ajudar al Rafa, i sobretot a l'Alfredo, que pràcticament no es movia de la plaça Dot. Una mica de menjar, roba d'abric, algunes paraules. He vist molta humanitat, molta, que també cal destacar i agrair. Però no hi ha hagut res a fer.

Els dos casos, especialment el de l'Alfredo, m'han fet venir al cap un reportatge que fa vint-i-cinc anys em va emocionar profundament: "El caso 112". Potser un dels reportatges que més m'ha impressionat, del programa "Documentos TV"
L'equip d'investigació del programa, després de rebre la notícia de la mort d'una indigent indocumentada al metro de Madrid, es proposa reconstruir la seva història, esbrinar el seu passat i entendre les causes del seu deteriorament, del seu infern personal. Aquí es pot veure complet aquell reportatge, del qual he extret el fotograma que il·lustra aquest escrit.

Inferns personals explícits com els dos que comento, o latents, com el que ens va esgarrifar els mateixos dies a Girona. Inferns personals que es fan més durs ara que haurem de ser obligatòriament feliços per Nadal. Inferns personals que requereixen, i continuaran requerint, l'atenció de les administracions i el treball professional dels serveis públics corresponents però, també un entorn familiar i social que permeti, sempre que sigui possible, detectar i atendre situacions com la del cas 112, com la del Rafa, com la de l'Alfredo. Amb aquest desig: in memoriam.

diumenge, 6 de desembre de 2015

No es tracta de salvar el planeta, es tracta de... salvar la Humanitat!!!

  1. La concentració de diòxid de carboni és un 40% més alta que en el període pre-industrial.
  2. L'activitat humana ha causat la major part de l'escalfament entre 1951 i 2010.
  3. La superfície de la Terra s'ha escalfat 0,85ºC en el període 1880-2012,
  4. Les onades de calor i les grans tempestes són més freqüents des de la dècada dels 50.
  5. El gel de l'Àrtic ha disminuït una mitjana de 3,8% per dècada des de 1979.
  6. S'espera que el nivell del mar creixi entre 26 i 82 cm cap a l'any 2100.
  7. Només un escenari agressiu de mitigació (de les emissions de gasos d'efecte hivernacle) pot limitar l'increment de temperatura per sota dels 2ºC.
Font: QUINTO INFORME DE EVALUACIÓN DEL GRUPO INTERGUBERNAMENTAL DE EXPERTOS SOBRE EL CAMBIO CLIMÁTICO. 2013.

Fa dies que volia escriure sobre la Cimera del Clima a París. És la vint-i-unena (21a!) conferència anual de les Nacions Unides sobre el clima. La primera va ser el 1995 a Berlin i potser la més coneguda és la tercera, a Kyoto, el 1997, de la qual va derivar el Protocol de Kyoto, que per primer cop incloïa compromisos de reducció d'emissió de gasos... i que avui dia ni EEUU ni Xina encara no han assumit ni signat. Ho faré més endavant, però no em puc estar d'un primer comentari, entorn d'una idea central que considero benintencionada però profundament equivocada: "hem de salvar el planeta".
No es tracta de salvar el planeta!!! Som un simple gra de pols en l'univers que, sense nosaltres, no trigaria gaires dècades a recuperar-se. Em va impressionar aquest reportatge, que convido a veure per entendre que no és el planeta el que corre perill, sinó nosaltres mateixos:


Som a temps d'evitar-ho, però cada cop tenim menys temps per evitar-ho. La solució haurà de passar tard o d'hora també per un canvi de model polític i productiu. En la meva opinió, per un nou model de democràcia econòmica i ecològica, que no es governi des de les borses i els mercats de valors, sinó realment des de governs que subjectin i controlin els dos factors claus que han causat la desaparició successiva de diverses civilitzacions: l'esgotament dels recursos i el creixement de les desigualtats. Com sempre diem des d'ICV, les banderes roja i verda sempre juntes.

No sigui que, com en l'escena final de "El planeta dels simis", algú es pregunti què va passar fins arribar a la desaparició de la nostra civilització:


dissabte, 5 de desembre de 2015

El 20-D ha d'enterrar definitivament el 20-N.


Al meu parer, les eleccions del dia 20 tenen una importància extraordinària. No són unes eleccions de continuïtat en una etapa d'estabilitat política i econòmica, sinó unes eleccions enmig d'una crisi que té es presenta de moltes maneres, cinc com a mínim:
  • crisi econòmica i social, 
  • crisi ètica i política i 
  • crisi territorial a l'Estat, 
  • tot això enmig d'una crisi de construcció europea 
  • i les implicacions creixents de la crisi a l'Orient Mitjà.
 A més, són unes eleccions que tanquen un cicle que va començar l'any passat amb les eleccions europees i ha continuat enguany amb les municipals i les eleccions al Parlament.

Del govern que surti el proper 20-D depèn la sortida que hi hagi a la crisi almenys en tres dels temes que he exposat abans: drets socials i laborals, recuperació d'una democràcia de qualitat i sortida democràtica al conflicte entre l'Estat i Catalunya. Crec que aquests són elements fonamentals de reflexió que tota persona hauria de tenir present al votar d'aquí a setze dies, a més de la política exterior amb què encarar els altres dos elements que abans apuntava.

En tots els aspectes esmentats, estic convençut que el PP forma part del problema i en cap cas pot formar part de la solució. Tot i això, és evident que hi ha milions de persones de bona voluntat que voten al PP, inconscientment en contra dels seus interessos. I és que el PP ha aconseguit monopolitzar, fins ara, la idea emocional d'Espanya, l'emoció que molta gent sent per la seva bandera. Res de nou: com aquí ho ha fet també anys i panys CiU amb la senyera. La bandera com a gran tapadora, la pàtria com a gran esquer, la dreta com a gran beneficiària.

El PP és evidentment un partit democràtic pel que fa als seus estatuts i funcionament, Espanya té una constitució democràtica i el PP guanya i perd democràticament les eleccions a què es presenta. Però també és evident que el PP és l'opció amb què els sectors que van sostenir econòmicament i políticament la dictadura de Franco van voler prolongar l'exercici del seu poder, molt clarament després de la desaparició de la UCD de Adolfo Suárez. A finals dels 70, Espanya es va omplir de demòcrates de darrera hora, amb dos personatges que van exemplificar bé aquesta transició dins la Transició: Juan Antonio Samaranch i Manuel Fraga Iribarne, els dos retratats en la primera fotografia amb el dictador i assassí Francisco Franco.

Manuel Fraga va ser un dels set pares de la Constitució, i José María Aznar i Mariano Rajoy van ser simplement deixebles avantatjats d'un dels ministres preferits i més eficaços del franquisme.

Aquesta trajectòria política, convenientment amagada sota la idea que "cal mirar endavant i oblidar el futur", està condicionant molt greument el nostre present i pot condicionar definitivament la sortida a les diverses crisis que he esmentat més amunt.

Cal enterrar el PP ultraliberal de les privatitzacions, les retallades i l'absència de model econòmic. 
Quan Aznar, tan graciós ell, deia allò de "España va bien" ho va fer a costa de vendre's totes les empreses fins llavors públiques del país (des de Telefònica fins a tot allò vendible de l'antic INI, etc) i de liberalitzar tot el liberalitzable: especialment el sòl, que va aparèixer desbocat al mercat immobiliari i va crear, a finals dels noranta, la gran crisi/estafa immobiliària que tantes famílies paguen avui escanyades per la hipoteca o desnonades per no poder-la pagar. Destrucció de la indústria, esclat de la bombolla immobiliària, fiar-ho tot al turisme, salvar els bancs amics porque hay dinero para Rato... quin és el model o el futur econòmic de l'Estat?
Diu el PP que l'ocupació augmenta... però no diu que amb sous de misèria, amb contractes temporals, en situació de precarietat creixent, amb un atur de llarga durada entre els majors de 55 anys inhumà i indigne i milers i milers de joves que han hagut de marxar del país. "No hay nada más tonto que un obrero de derechas", diu la dita popular. El vot dels treballadors a qui ataca directament als treballadors només s'explica perquè (com passa fins i tot a familiars meus a Madrid) s'admet en base a una idea superior: España. Crec que és una transposició similar als demòcrates que, amb Pujol, van mirar a una altra costat davant la corrupció en base a una idea superior: Catalunya.
Per millorar les condicions de vida de la gent treballadora, no es pot votar a un enemic de la gent treballadora: no es pot votar al PP!

Cal enterrar el PP autoritari, el de la corrupció i el retrocés en drets i llibertats.
El PP és el partit de la corrupció a Espanya, com CDC ho és de la corrupció a Catalunya. El llistat és interminable: els sobres de Bárcenas, el cas Gurtel al País Valencià, l'operació Púnica a la comunitat de Madrid, els aeroports sense avions, les targes negres dels amics, etc. Pretén tapar-ho amb una acció autoritària de govern que sembla voler tornar-nos a l'Espanya de 1974: ha volgut limitar les llibertats d'expressió i manifestació amb la seva Llei mordassa, vol limitar les competències de les autonomies en temes tan sensibles com l'educació amb la Llei Wert, ha condicionat tots els actes del poder judicial nomenant a militants seus com a presidents d'òrgans tan fonamentals com el Tribunal Constitucional, ha volgut retrocedir en els drets de les dones amb la seva Llei de l'avortament, ha volgut limitar com he dit abans els drets dels treballadors amb la seva reforma laboral, ha volgut limitar el poder dels ajuntaments amb la seva reforma local. . El PP té un model d'estat autoritari i centralista que vol imposar a cop de majoria absoluta i ha heretat dels seus pares polítics, els del franquisme, els de les fotos que acompanyen aquest escrit. Això no és "España en serio", això és "España en Franco"!
Per avançar en democràcia política i en democràcia econòmica, no es pot votar a qui retalla drets i llibertats, a qui no ha nascut de la democràcia i creu per damunt de tot en la democràcia: no es pot votar al PP!

Cal enterrar el PP uniformador i centralista, el de tot s'hi val contra Catalunya, el que més ha fet per trencar Espanya.
Finalment, el PP és el màxim responsable de la situació que es viu a Catalunya. Sabedor que -al contrari dels socialistes- no li cal guanyar a Catalunya per guanyar a Espanya, el seu model autoritari, uniformador i centralista d'Espanya (el que no va poder imposar ni per les armes el dictador) va decidir, quan encara estava a l'oposició al 2006 i amb motiu de l'aprovació de l'Estatut que va impulsar Pasqual Maragall, atacar frontalment a Catalunya, provocar a Catalunya per guanyar vots a cabassos a l'Espanya profunda (no en sentit geogràfic, sinó de mentalitat messetària i carpetovetònica). Paradoxalment, defensant la idea d'Espanya (mentida: la seva idea d'Espanya) està a punt d'aconseguir trencar Espanya, tancant les portes a un diàleg polític imprescindible per construir una Espanya plural on valgui la pena quedar-se... sense que s'hagi d'esgrimir una Constitució que ni el mateix Aznar va votar....
El mateix PP que diu que Espanya no va anar a la guerra d'Irak diu ara que no té cap responsabilitat en el procés cap a no sabem on que avui viu Catalunya. Amb aquest bagatge, és comprensible que el PP sigui avui un partit irrellevant a Catalunya, però és imprescindible que l'electorat del conjunt de l'Estat castigui al PP per la seva enorme irresponsabilitat en empènyer centenars de milers de catalans i de catalanes cap a un desig d'independència... conduït i capitalitzat per qui coincideix amb el PP en quatre dels cinc grans fronts de la crisi que apuntava a l'inici del meu escrit.
Per avançar en una Espanya que se senti orgullosa de la seva pluralitat, que la formalitzi en un model federal tan avançat com l'alemany, suís o nord-americà, on les diverses opcions de futur de la nació catalana es puguin plantejar en un referèndum legal i vinculant, cal tancar la porta a una idea messetària i casposa d'una Espanya que no ha acabat de trencar amarres amb el franquisme: no es pot votar al PP!

Torno a l'inici: tenim tres grans crisis a casa nostra, l'econòmica, la política i la territorial. Del nostre vot dependrà la manera com sortim o afrontem les tres crisis. De les diverses opcions possibles, n'hi ha una d'absolutament contrària als interessos de tots els espanyols i tots els catalans: el retorn a una forma light del règim anterior al 20-N, Per això, cal de totes totes que el PP perdi les properes eleccions, cal de totes totes que el 20-D enterri definitivament el 20-N!

I a tot això, pot ser Ciutadans el nou relleu del PP? Jo, personalment, no ho crec així... però de les raons per demanar que tampoc es voti a Ciutadans en parlaré en un altre escrit.

dijous, 3 de desembre de 2015

3 de desembre, Día Internacional de les Persones amb Discapacitat.

Imatge extreta d'aquest blog escolar.

Manifest redactat pel nostre conciutadà Agustí Vilar i llegit per la regidora Lourdes Borrell en el passat ple de novembre. Aquest manifest hi va ser aprovat per unanimitat:

En el marc del dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, les entitats i serveis especialitzats de la ciutat, ASPRODIS, ADF ( Associació Disminuïts Físics ) ACIC ( Associació Catalana per a la Integració del Cec ), Club UNES, Escola Tramuntana, Fundació Xamfrà-Sant Miquel , Llars de l’ Amistat Llar Can Llobera i el Centre Ocupacional “ Marquet Molins “ , signem el següent manifest:
  1. Exigim una igualtat que visualitzi tothom. Les persones diferents, a causa d’una discapacitat, som les més vulnerables dins la nostra societat. En l’actualitat, la crisi social i econòmica castiga sobretot persones i famílies que no tenen cap empar davant les seves limitacions, denunciem polítiques i institucions que col•lapsen sistemàticament la cohesió social.
  2. Demanem mesures immediates que aturin l’exclusió i la marginació de l’àmbit.
  3. Cal una política permanent de formació i inserció per el col•lectiu de persones amb discapacitat intel•lectual, motora i sensorial , que els hi permeti accedir al mercat laboral ordinari.
  4. Plena participació en la presa de decisions. És inadmissible que les administracions i els càrrecs públics decideixin al marge dels col•lectius afectats. Ja n’hi ha prou de malbaratament de cabals públics que ignoren el sector.
  5. Cal que les lleis sobre la discapacitat es compleixin, especialment la LISMI , La Llei de Dependència i Promoció de l’ Autonomia Personal i la d’ accessibilitat i que tinguin la suficient dotació econòmica i personal especialitzat per a desenvolupar-les.
  6. Ja no n’hi ha prou amb una política de bones paraules, les entitats i col•lectius afectats demanem fets. Els compromisos i els valors es treballen cada dia. Centenars de persones amb disminucions i limitacions reconegudes per l’administració són excloses i fora de circuit ciutadà per retallades inadmissibles. Una política d’igualtat, pel cap baix, exigeix prioritats.
El nostre vot ens hi obliga: assumim aquests compromisos i els tirarem endavant amb la col·laboració i la coresponsabilitat de les entitats que signen aquest manifest. Unes entitats a les quals no podrem agrair mai prou la seva tasca en favor de la plena igualtat de totes les persones.

Fins demà pots plantejar les teves propostes: quines millores cal fer a Sant Feliu aquest estiu?



Fa quinze dies, vaig explicar en aquest escrit la voluntat del nou equip de govern que les obres que es fan a l'estiu aprofitant les vacances escolars es plantegin i es decideixin entre el veïnat de la nostra ciutat. Aquest termini de presentació de propostes acaba demà, divendres 4 de desembre.

Els temes que ja s'han plantejat (entorn de 150 propostes fins ara!) són molts i molt diversos, i són propostes de millores que van en la línia d'aquesta imatge del vídeo:

Les obres dels quatre propers estius (2016, 2017, 2018 i 2019) les decidirem amb aquest procediment. Com que l'any que ve és el primer, servirà per veure quins són els elements de millora que caldrà introduir, tenint en compte que la segona edició d'aquest procés participatiu ja tindrà molt més coneixement per part de la ciutadania.

És important participar-hi: durant l'estiu es faran les obres que es decideixin amb aquest procés de participació obert a tothom, no les peticions ja siguin individuals o d'entitats que no siguin votades pel conjunt de la ciutadania. Per això hem demanat a les associacions de veïns que les seves demandes es canalitzin de manera que siguin conegudes, valorades i decidides amb la participació de tota la ciutadania, no només de les juntes directives de les esmentades entitats o les direccions locals dels partits del govern. Crec que és una mostra clara de voluntat de claredat i transparència, que ens ha d'implicar tant al govern com a les entitats de la nostra ciutat.

A partir de demà divendres, el calendari serà el següent:

  • fins al 15 de gener, els serveis tècnics municipals faran els avantprojectes i valoraran econòmicament les propostes presentades, intentant agrupar aquelles que es puguin considerar en bloc (per exemple, els arranjaments de cruïlles sense adaptar considerant-les totes juntes, no una a una)
  • el dissabte 16 de gener, hi haurà un acte públic obert a tothom a la Sala Ibèria, en què es presentaran totes les propostes de la ciutadania i els corresponents avantprojectes valorats econòmicament, Allà s'obrirà també el procés de votació.
  • entre el 16 i el 30 de gener, es podran votar les propostes presentades per la ciutadania i valorades pels serveis tècnics municipals. Es podrà fer per internet i, presencialment en els punts que habiliti l'Ajuntament
  • el dilluns 2 de febrer es faran públics els resultats de la votació, és a dir, les obres que es començaran a fer cinc mesos després.
  • Entre febrer i juny es faran els tràmits administratius d'aprovació definitiva dels projectes d'obres, concurs públic perquè s'hi presentin les empreses interessades i adjudicació a l'empresa que hagi guanyat el procés de selecció.
  • Entre juliol i setembre de 2016 es faran les obres proposades i votades per la ciutadania.

I, tot seguit, després de les Festes de Tardor de 2016, començarà el procés de proposta, valoració i votació de les obres que es faran a l'estiu de 2017.

Sóc conscient que estem parlant de 400.000€ sobre un pressupost d'inversions de 8 milions, i un pressupost total de l'ajuntament de 46 milions. Però vull posar en valor que és la primera vegada que posem en marxa un procés així, i que aquesta experiència ens permetrà plantejar-nos altres processos de consulta en altres àmbits. ja que haurem provat un procediment (legal, informàtic, participatiu, etc) que ens permetrà aprofundir en noves decisions compartides, especialment en les decisions que en el futur s'hagin de fer en relació al planejament urbanístic o altres qüestions estratègiques de ciutat.

Animo, per tant, a participar a les persones que encara no ho han fet i agraeixo moltíssim la seva participació a les persones que ja ho han fet.

Recordeu: podeu presentar propostes fins demà divendres, 4 de desembre AQUÍ!

dimarts, 1 de desembre de 2015

02/12/2015, presentació d'En Comú Podem a les 19:00 a les Tovalloles. L'opció unitària de què forma part Iniciativa!!!


Deixeu-me que us presenti els companys i companyes que hi participen:

  • Josep Vendrell, secretari general d'ICV, el nostre candidat sorgit d'un procés intern de primàries. Gran parlamentari i un excel·lent organitzador, coneix bé Sant Feliu i el Baix Llobregat, i defensarà com fins ara ho ha fet el Coscu els drets de la classe treballadora al Congrés dels Diputats, En Josep és, a més, amb en Joan i la Dolors i molts altres tovaritxs d'ICV un dels grans impulsors dels processos de confluència i d'unitat de l'esquerra de què vaig parlar en aquest escrit.
  • Lucía Martín, membre de Barcelona en Comú, fundadora i activista de la PAH i estreta col·laboradora de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.
  • Raimundo Viejo, dirigent a Catalunya de Podemos. Va ser regidor d'Educació de l'Ajuntament de Barcelona, càrrec que va deixar per presentar-se com a candidat al Congrés dels Diputats. Professor universitari i un dels teòrics del moviment del 15-M.
  • Andrés Romero, dirigent d'Equo a Catalunya, veí de la comarca i també molt bon coneixedor de Sant Feliu.
  • Lola Castro, militant d'EUiA, veïna d'Esplugues, responsable de l'Àrea de Salut d'EUiA i una de les lluitadores més destacades en defensa de la sanitat pública al nostre país.
  • a més, Isabel Bravo, veïna de Sant Feliu i activista del Procés Constituent, presentarà l'acte conjuntament amb mi mateix.

Un luxe de cartell per a un luxe de candidatura. Clar que m'hauria agradat que aquesta unitat que veiem a Catalunya s'hagués donat a tot l'Estat (i sé que l'Alberto Garzón ha fet tot el possible per fer-ho possible, valgui la redundància), però que demà a Sant Feliu tinguem una mostra tan clara i tan potent d'una opció unitària de l'esquerra és un orgull impagable i un motiu de confiança en el futur, especialment si sabem consolidar-la!

Una opció que, a més, i tal com mostra avui una enquesta a El Periódico, té totes les condicions per ser guanyadora!!!: