divendres, 16 d’octubre de 2015

Conèixer i valorar els nostres Serveis Socials municipals.

Imatge de l'entrevista a l'alcalde posterior al ple de setembre.
Fa temps que volia escriure sobre un servei públic fonamental a qualsevol municipi: els Serveis Socials. Així, amb majúscula.

Aquesta pregunta a la darrera entrevista per internet i alguns comentaris en diversos murs de facebook de Sant Feliu m'han acabat de decidir. M'agradaria transmetre la valoració i la importància que dono a les nostres treballadores socials (sí, totes dones), de manera que fos una convicció compartida per tothom.

I voldria transmetre aquest coneixement i valoració parlant de tres camps:
  • les competències de l'Ajuntament i les de la Generalitat, 
  • l'organització dels serveis socials a l'Ajuntament,
  • el mètode de treball de les nostres treballadores socials.

Primer, les competències.
A Catalunya, la prestació d'aquests serveis es recull a la Llei de Serveis Socials, elaborada pel tripartit el 2007 i aprovada per una àmplia majoria (aquí un resum comentat). Els Serveis Socials tenen l'objectiu de pal·liar les situacions de precarietat o risc d'exclusió de persones o famílies, intentant garantir la seva qualitat de vida i la cohesió social del país. S'estructuren en dos grans blocs:

  • els serveis socials bàsics, adreçats a tota la població i amb un caràcter alhora preventiu i de primera atenció al propi domicili, suficient per a una gran part de la ciutadania. Són els serveis que prestem des dels ajuntaments i que explico en aquest escrit. Estan cofinançats amb la Generalitat a través dels programes marcs que, amb caràcter quadrianual, aprovem a cada inici de mandat i signem any a any la Conselleria de Benestar Social i Família de la Generalitat i jo mateix.
  • els serveis socials especialitzats, adreçats a les persones i famílies que requereixen més atenció que la dels serveis socials bàsics, normalment en centres i amb personal especialitzats i d'abast supramunicipal. Es presten des de la Generalitat, ja sigui amb recursos propis o concertats.
A Sant Feliu tenim els serveis socials bàsics, de titularitat municipal i que explico tot seguit. També hi ha serveis socials especialitzats: residències per a gent gran o per a persones amb discapacitat, serveis d'atenció a les dones víctimes de violència masclista i serveis d'atenció a persones amb drogodependència, bàsicament.

Segon, l'organització.
Primer, per zones. A Sant Feliu tenim dos centres de Serveis Socials que presten els serveis bàsics. Can Ricart, que atén a les persones i famílies de la via en avall (Zona Sud),

 i la Torre Can Calders, que atén a les persones i famílies de la via en amunt (Zona Nord).

Segon, per tasques professionals. A Sant Feliu tenim 3 educadores socials i 8 treballadores socials, una de les quals és la cap del departament. Les educadores treballen bàsicament amb infants i adolescents, i són les interlocutores de l'Ajuntament en les comissions socials de centre. Aquestes comissions, formades per representants del claustre i de l'ajuntament, són un espai compartit de treball que hem impulsat des d'Iniciativa i Esquerra Unida i en què es detecten i s'atenen totes les necessitats dels infants i adolescents en risc de no poder tirar endavant la seva formació en igualtat d'oportunitats. És una prioritat d'ICV atendre totes les demandes de les comissions socials de centre: beques menjador, llibres i material escolar, ajuts a sortides escolars, necessitat de suport i seguiment a famílies, etc. Les treballadores socials atenen a la població adulta en general, amb una especial atenció a les persones grans o amb dependències. Són les treballadores encarregades de valorar les seves necessitats i capacitats i, posteriorment, establir plans de treball d'acord amb les pautes que intento resumir tot seguit.

Tercer, el mètode.
Finalment, voldria resumir breument el funcionament general dels nostres Serveis Socials. Al contrari de les professions tècniques (no hi ha gaire gent que "s'atreveixi" a fer d'enginyer o arquitecte de manera intuïtiva), molta gent es veu amb cor d'opinar o "fer de tertulià" de les professions socials. Algunes persones (no gaires, per sort!) se'm queixen d'alguna professional, i crec que ho fan des del desconeixement i sense mala voluntat. I sempre explico que el treball social té un mètode de treball pautat, ben establert i contrastat en el marc de les ciències sociosanitàries.

Les nostres treballadores les apliquen sistemàticament a tothom i tenen un seguit de passes, que gairebé totes les persones usuàries entenen, tot i que sempre hi ha alguna excepció. Bàsicament, per resumir, fan referència a sis àmbits:
  • la xarxa familiar (la pròpia unitat familiar, i la de l’entorn familiar proper)
  • la situació laboral (aquí es treballa de forma coordinada amb Can Maginàs),
  • la situació de l'habitatge
  • el balanç d’ingressos i despeses de la unitat familiar,
  • els requeriments mèdics o assistencials de totes les persones de la unitat familiar.
  • la coordinació amb altres serveis de salut o socials (Generalitat, altres ajuntaments implicats, etc)
En base a aquests paràmetres, els nostres Serveis Socials estableixen inicialment una valoració de la situació de la persona o família i, posteriorment, un pla de treball, amb mesures immediates (molt sovint en forma d’ajuts econòmics) i amb mesures més de fons, totes elles acordades amb les persones ateses i amb la finalitat d'acompanyar a la persona o família a sortir del moment de dificultat en què es troba. La sensibilitat i la disponibilitat de les treballadores socials mereix també el meu agraïment i reconeixement.

Hi ha vegades que algunes persones rebutgen ser ateses pels Serveis Socials (com és el cas de la persona a què fa referència la pregunta amb què encapçalo aquest escrit) o que incompleixen el pla de treball inicialment acordat. En aquests casos, la intervenció municipal té un sostre. Cal passar dels serveis socials bàsics als especialitzats i, per a això, cal demanar la intervenció d'una altra administració. En poso dos exemples. Quan la persona sobre la que cal intervenir per la seva situació extrema s'hi nega, cal recórrer a Fiscalia i demanar una autorització judicial per actuar pel bé de la persona encara que sigui contra la seva voluntat. Quan hi ha menors en una família que no és capaç de garantir la seva atenció adequada i la seva estabilitat emocional, cal recórrer a la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) per valorar la conveniència d'una possible separació dels infants dels seus pares, cosa que en cap cas pot determinar cap ajuntament. Altres situacions requereixen altres tipus de resposta, però em sembla que aquests dos exemples mostren la idea que vull destacar: màxima implicació dels Serveis Socials municipals, però les decisions de més transcendència que afecten a la vida de les persones s'han de traslladar o bé a Fiscalia o bé a la Generalitat.

Espero que aquest escrit hagi ajudat a l'objectiu amb què m'he proposat escriure'l: que el major nombre possible de persones conegui i valori uns serveis públics fonamentals per atendre a tantes i tantes persones afectades per una situació prolongada de crisi que en cap cas han provocat.

Només em queda afegir una paraula: gràcies, treballadores i educadores socials al servei de la ciutadania de Sant Feliu de Llobregat!