dimecres, 17 de juny de 2015

No és treballar per a l'Ajuntament, és treballar per a Sant Feliu!

En dues setmanes, s'han jubilat dues persones molt estimades a l'Ajuntament, i que hi han treballat des de força abans de la democràcia local: fa quinze dies, la Teresa Mateu, que va entrar a treballar a l'Ajuntament dos dies abans de la mort de Franco, i avui mateix en Pere Bigas, que va entrar a treballar a l'ajuntament a finals de 1971!. Respectivament, 40 i 44 anys de treball a l'Ajuntament.

La Teresa i en Pere són dos exemples molt clars de la importància dels treballadors públics. Han treballat físicament a l'Ajuntament, evidentment, però no han treballat per a l'Ajuntament: han treballat per a Sant Feliu, per a la ciutadania de Sant Feliu. I, com ells, els prop de 350 treballadors i treballadores que ara mateix hi ha a l'Ajuntament i els centenars de persones que hi han treballat i que hi treballaran. En llocs molt visibles perquè presten serveis (com ara el professorat de les escoles bressol o de música, la policia local i els serveis de manteniment) o perquè atenen al públic (com ara els diversos serveis d'atenció a la ciutadania), i en llocs interns, de tramitació administrativa, però que són imprescindibles perquè tot estigui a punt en el moment en què cal prestar un servei o atendre una petició (com ara els serveis administratius o econòmics, en què treballaven les dues persones que s'han jubilat recentment). Tant en uns casos com en els altres, la seva feina és imprescindible per al bon funcionament de la ciutat, i ho vull posar en valor i agrair públicament!

Deixeu-me que parli, però, de la gent com la Teresa i en Pere. Per cert, ell és el treballador més antic a la casa, i només hi ha dues persones que ho són més: la Teresa Rovira, que treballa a l'Ajuntament des de 1968, i la Pepita Mateu, que hi treballa des de 1969. Les han vistes de tots colors: des del punt de vista polític, es van formar professionalment en els ajuntaments franquistes, i han vist passar alcaldes i regidors de diversos partits i formes de fer, i hi han col·laborat amb un nivell altíssim de professionalitat i una voluntat clara de treball per a la democràcia i per a la ciutadania; des del punt de vista professional, van entrar en l'època de la màquina d'escriure i el paper de calca, i s'han adaptat i han fet possible les gestions per internet i la tramitació electrònica; des d'un punt de vista personal, aquells joves dels setanta compromesos i entusiastes amb la seva feina, avui sovint són avis que, fins al darrer moment, han estat compromesos amb la seva feina i continuaran, n'estic més que segur, compromesos amb la seva ciutat. Tot ha canviat, tots hem canviat, però les formes de fer i de ser de totes les tereses i els peres de l'Ajuntament continuen sent les del servei públic, les del treball per als ciutadans i les ciutadanes de Sant Feliu.

Pere, Teresa, he tingut la sort de treballar molt de temps amb vosaltres, i Sant Feliu ha tingut la sort de que gent com vosaltres hagi treballat tant de temps per a la nostra ciutat. MOLTÍSSIMES GRÀCIES!!!

1 comentari:

Xavier Aranda ha dit...

Sembla fàcil donar les gràcies. De fet no costa gaire fer un escrit. Aleshores, perquè no ho fem més sovint?
Sempre que veig algú de qualsevol cos de policia i gent que se'ls mira amb recel o enuig, penso: com ens ho faríem sense elles i ells? Quan duc paperassa a una finestreta (és un dir, que ara són taules en espais oberts, i per sort cada cop en duem menys, tot i que sempre sembla massa), sempre penso en com fan el miracle de fer-me arribar una resposta, encara que no sigui la que esperava o quan l'esperava.
Sóc una persona crítica i no m'empasso fàcilment una multa que no tocava o un acte d'autoritat que no calia, una resposta massa automàtica o una aplicació desconsiderada de la llei. Per això estic agraït a totes les persones que fan que tot rutlli, especialment quan van un xic més enllà i es preocupen pel teu cas particular, encara que només sigui els dos minuts que li poden dedicar. Com la funcinària de la seguretat social que fa poc, a una coneguda meva que hi anava a buscar un document, li va descobrir que li estaven pagant de menys en la pensió i ho va arreglar perquè cobrés el que li pertoca i recuperés el que havia rebut de més. Sí, és clar, algú s'havia equivocat abans, però ella ho va esmenar.sense que li demanessin (sense mediar instància prèvia ni document compulsat).
Seguiré queixant-me pel que no em sembli just, però vagi des d'aquí el meu agraïment als Peres i les Tereses que segur que li han gestionat diferents problemes a un nouvingut a Sant Feliu com jo, de fa només vint-i-cinc anys, i sense haver-nos conegut mai. I al Jordi per haver-me donat la possibilitat del meu agraïment amb el seu escrit, que em sembla tan sincer com ho ha estat el meu.