divendres, 27 de març de 2015

Tolerància zero amb el masclisme de baixa intensitat.

Imatge d'Ana Parrado, extreta de "Poesía visual contra la violencia de género"

Com cada mes, el ple de març va començar amb una intervenció de condemna de la violència masclista i de solidaritat amb les famílies que n'han tingut una víctima. Sempre intervé, per ordre alfabètic, un regidor o regidora en representació de tot el consistori. A mi em va tocar ahir, per segona vegada. També vaig intervenir a l'abril de 2013, amb un text que va escriure la Cèlia Cano, la meva dona.  Aquest va ser el text aproximat de la meva intervenció:

Aquest és el primer ple després de la commemoració del 8 de Març. En totes les intervencions amb motiu d’aquesta data, i especialment en el pregó que va llegir Gemma Lienas a la plaça de la Vila, es feia un èmfasi molt gran en la necessitat que la població jove reaccioni davant el que alguns estudis anomenen “micromasclisme”, “masclisme subtil” o “masclisme de baixa intensitat”.

A primers del mes passat, es va presentar un informe del Centro de Investigaciones Sociològicas (CIS) sobre la percepció de la violència de gènere en l’adolescència i la joventut, amb entrevistes a 2.500 nois i noies d’entre 15 i 29 anys de tot l’Estat.

En la presentació de l’informe, es va destacar el que es diu “la paradoxa dels joves i el masclisme”. Cada cop són més els que rebutgen el maltracte físic o verbal dins la parella, però també són cada cop més els i les joves que consideren inevitable o acceptable formes més subtils de masclisme, especialment el control abusiu per part de la parella.

És greu que gairebé un de cada tres joves admeti com a normal que el noi controli a la noia què pot fer o què no pot fer en els seus horaris i amb quines persones es pot relacionar.

L’acceptació del control abusiu situa a les noies en situació de dependència i d’inferioritat. La idealització dels mites de l’amor romàntic (on, per exemple, els gelos són una mostra d’amor i no de possessió) ratifiquen a moltes noies, a massa noies, en què és normal i desitjable sentir-se controlada (amb una perillosa identificació amb “sentir-se estimada”) per la seva parella.

La paradoxa dels joves i el masclisme mostra com, amb l’increment del rebuig a les mostres més visibles de masclisme, incrementa també l’acceptació d’aquestes situacions de “masclisme de baixa intensitat”.

Les persones que treballen en plans d’igualtat creuen que és imprescindible atacar l’acceptació del control abusiu. No només perquè és negatiu en ell mateix, sinó perquè anticipa l’acceptació o la resignació de possibles situacions de maltractament més greu, primer psicològic, després possiblement físic. Es pot començar –afirmen- acceptant el control del mòbil, i es pot acabar acceptant resignadament el control de la pròpia vida.

L’informe del CIS remarca la preocupació que l’acceptació del control abusiu és superior en les dones joves (prop del 33%) que en el conjunt de la població femenina (no arriba al 29%). Creix de manera preocupant, en definitiva, el nombre noies que no identifiquen aquest problema.

Per fer-hi front, les persones que treballen per a la igualtat defensen la necessitat d’una veritable educació per a la igualtat i de polítiques públiques per a la igualtat de gènere, que siguin continuades i que abracin tots els fronts. No n’hi ha prou amb campanyes puntuals que mostrin conductes que serveixin d’exemple, quan els missatges culturals de masclisme de baixa intensitat són permanents en multitud de missatges publicitaris o de programes de televisió.

L’aprovació en aquest mateix ple del III Pla d’Igualtat de Gènera 2015-19 és una mostra molt clara del compromís del nostre Ajuntament amb les polítiques públiques per a la igualtat. La seva línia estratègica 2 es diu justament “Accions contra la violència masclista” i parla específicament de la necessitat d’abordar i prevenir les situacions de “micromasclisme” o “masclisme subtil” entre la població més jove de la nostra ciutat, com de mantenir i potenciar la Xarxa d’Atenció a les dones víctimes de violència de gènere o el Servei d’informació i atenció a les dones (el SIAD).

Som conscients que calen polítiques públiques continuades impulsades tant des del govern de l’Estat com de la Generalitat. Amb la mateixa claredat que les organitzacions feministes les reivindiquen i proposen, amb la mateixa claredat l’Ajuntament de Sant Feliu hi reitera el seu compromís: el pla d’igualtat és un compromís de tots els partits de la ciutat i vol arribar al conjunt de la nostra ciutadania.

Per acabar, vull esmentar el títol d’un article que vaig llegir amb motiu del passat 25 de novembre, en relació al control abusiu, el masclisme de baixa intensitat, el micromasclisme o el masclisme subtil, li diguem com li diguem: “No había una vez un machismo chiquitito”

I dues idees amb què molts docents afronten aquest tema als instituts:
- Qui bé t’estima NO et farà plorar.
- A l’amor cap home li pot treure la R.