diumenge, 22 de juny de 2014

Dimarts, 16 de setembre de 1975: una lliçó del PSUC sobre mobilització i política que avui considero vigent.


Amb la nostra mudança de Falguera a Can Calders, hem regirat, entre d'altres coses, molts papers. I n'he trobat un, del dimarts 16 de setembre de 1975, del PSUC de Sant Feliu, que vull compartir. Per moltes raons: perquè ara que acaba el curs em sembla oportú fer un recordatori i un agraïment a tanta gent que durant tant de temps ha lluitat per una escola pública de qualitat, perquè ara que commemorem 35 anys d'ajuntaments democràtics em sembla oportú recordar i reivindicar les bases solidíssimes de la presència i l'acció dels comunistes a la nostra ciutat, perquè he vist aquest magnífic article al web de l'Arxiu i hi he volgut aportar el meu granet de sorra,... Però sobretot perquè em sembla una lliçó magnífica i vigent de política, del sentit i de la forma de fer de la bona política, de la política que ens cal, de Política en majúscules.

Poso en context el tema concret de què es tractava. Arran de la immigració massiva a Catalunya dels anys seixanta, a Sant Feliu i a tot arreu hi havia un enorme dèficit de places escolars. Cada matí, quan jo anava als Padres a finals dels seixanta i primers dels setanta, centenars de nens i nenes de Sant Feliu esperaven l'autobús per anar a l'Isaac Peral, a la Zona Franca.

(Primera nota al marge: fins al curs 1973-74, a Sant Feliu hi havia les quatre escoles concertades que hi ha ara ( els Padres des de 1913, les Franceses des de 1907 i les Mercedàries des de 1879 i la Mestral des de 1968), una escola concertada que ja ha desaparegut (el Col·legi Sant Ferran, hereu de l'Ateneu, que va funcionar entre 1883 i 1994)  i dues públiques: "els Nacionals" (actual Escola Nadal, antic Lahoz Burgos, i abans Escola Nacional Graduada, des de 1919) i el Modelo (actual Escola Falguera, des de 1971)).

Al setembre de 1974, amb el conegut com a Pla d'Urgències 1974-75 (que havia de desenvolupar la Ley General de Educación de 1970, que va crear l'EGB), a Sant Feliu es van inaugurar quatre escoles públiques de cop: Antoni Gaudí i Josep Monmany, que continuen funcionant, i les dues de la carretera de la Sànson: Almirante Carrero Blanco i Jaume Balmes, que van tancar a primers dels anys noranta i avui són, respectivament, la seu dels serveiis de manteniment de la ciutat (coneguts popularment com la Brigada) i d'Aula Sant Feliu i l'Escola de Persones Adultes Mestre Esteve. Doncs bé, durant el primer curs de funcionament dels dos centres de dalt, hi va haver molts problemes de funcionament (del bus escolar, de neteja,...), però sobretot d'aigua: llavors només hi havia aquestes dues escoles, no hi havia conducció de la companyia d'aigües, i l'ajuntament va fer una conducció des del Gaudí amb una bomba que funcionava ara sí ara no. El darrer ajuntament franquista es va comprometre a resoldre-ho de cara al setembre de 1975, però al primer dia de classe no hi havia aigua. I al segon, centenars de famílies van tallar la carretera i van baixar, al migdia, a l'Ajuntament. Jo, que llavors treballava a la Matacàs, m'hi vaig afegir. I algú em va donar aquest full.

(Segona nota al marge, per completar les referències a les històries de les nostres escoles. Amb l'arribada dels ajuntaments democràtics, al mateix curs 1979-80 l'Ajuntament va habilitar diferents aularis provisionals (Can Ricart, fàbrica Samaranch, Franceses,...) fins que va plantejar la construcció de tres centres públics: el Salvador Espriu, que va començar al setembre de 1981, el Pau Vila, que va començar al setembre de 1982, i l'aulari de Can Fargas, que va acollir infants entre els cursos 1983-84 i 1992-93, si no recordo malament. Posteriorment, ha entrat en funcionament l'Escola Martí i Pol, que es va inaugurar el curs 2005-06)


Per què el considero vigent i el comparteixo avui? Fa gairebé dos anys vaig escriure aquest article sobre el sentit i la necessitat de la política, a partir de la coneguda definició d'utopia que va fer Eduardo Galeano. Allò que escrivia el 2012, ho he vist reflectit en aquesta octaveta de 1975.

1) fa una bona anàlisi del problema: amb arguments, amb llenguatge planer, sobre un tema molt rellevant de la vida local, sense voltes innecessàries, sense faltar al respecte a ningú però dient cada cosa pel seu nom, etc. Parla del que toca i s'entén tot i a la primera: és imprescindible recuperar aquesta manera de fer!

2) amb sentit de responsabilitat, proposa i explica solucions concretes a curt i a llarg termini: el full no es limita a la protesta, planteja amb claredat diverses propostes: clares, viables, adequades a cada centre, per ser aplicades immediatament i per ser aplicades a més llarg termini. Recordant aquesta manera de fer (amb un sol dia, la gent del PSUC va construir una anàlisi i una proposta, la va saber plasmar en escrit i la va repartir en una mobilització massiva), veig molt clara la diferència entre fer un comentari de carrer o construir una proposta per governar. També és important i urgent recuperar aquesta manera de fer, alhora de reflexió i d'acció, alhora de lemes mobilitzadors però també de propostes complexes i completes.

3) amb un discurs polític de fons: no es tractava només de resoldre un tema escolar (que també, és clar!) sinó de lligar aquesta lluita concreta amb la lluita per la llibertat i la democràcia, amb el dictador encara viu, reclamant eleccions municipals democràtiques quatre anys abans que es convoquessin.

4) comptant amb la gent, sumant i sumant ciutadania: el PSUC no volia protagonitzar en exclusiva aquella ni cap altra lluita. Fa al·lusions repetides a la lluita i a la negociació, a la mobilització sostinguda i unitària, a la participació de pares, mestres, AAVV, partits, etc. Generant, per dir-ho d'alguna manera, la proposta política per a una futura majoria social i electoral, i l'energia social imprescindible per convertir-la efectivament en opció de govern.

Aquella manera de fer, la que jo vaig aprendre i la que admiro, s'ha anat diluint amb el temps, per diverses raons que farien interminable aquest article. Però ara hi ha nova gent, nous moviments que fan pensar que aquella manera d'entendre la lluita i la política torna a tenir un nou impuls, un nou protagonisme. I es fonamentarà en el pensament i l'acció de les persones que van fer aquell full, que van protagonitzar aquelles lluites, i que van fonamentar el nostre present. Gràcies, mil gràcies, a aquella imprescindible i meravellosa gent, a aquells i a aquelles imparables militants comunistes del PSUC, i també, llavors molt actius a Sant Feliu, del Partit del Treball i de l'Organització d'Esquerra Comunista. I ànims, milers d'ànims, a la nova i meravellosa gent que, a partir d'aquest present, ha de saber construir les propostes, el discurs i les complicitats per a un futur que valgui molt més la pena, que sigui de debò un futur de llibertats personals i de justícia social!