divendres, 16 d’agost de 2013

Tres moments claus i tres noms propis per a la Riera de la Salut.

Ara que és agost i disposo d'una mica més de temps, vull recuperar alguns moments de l'any que no vaig tenir temps per poder parlar-ne. Començaré parlant del passeig de la Riera de la Salut, del qual ja fa més de dos mesos de la seva inauguració, el passat 31 de maig.

La Riera de la meva infantesa, i de la gairebé tots els santfeliuencs majors de 30 anys, és aquesta, amb una foto que vaig fer jo mateix quan era mestre al Monmany i quan estudiàvem el barri:
A la dreta de la foto, els plàtans que flanquejaven la Riera. A l'esquerra, la fàbrica de les tovalloles que, amb Can Güell, van ser les grans fàbriques tèxtils que entre els anys seixanta i setanta van atraure tanta gent a Sant Feliu. Quan la Riera baixava carregada d'aigua, arrossegava tot el que trobava al seu davant, i era freqüent la imatge de cotxes encastats al pont sota la via del tren, com molt bé es veia a les fotos que es van exposar el dia de la inauguració i que ben aviat estaran disponibles al web de Fem Barri. Si no recordo malament, la darrera vegada que va passar va ser a la tardor de 1987: com qui diu, abans-d'ahir, no estem parlant de la noche de los tiempos.

L'estat actual d'aquest mateix indret, amb una perspectiva aproximada i també amb una foto meva, és aquest:

Els plàtans continuen essent els testimonis muts de la transformació del barri, i la fàbrica ja no hi és: en el seu lloc, al fons, hi ha el passeig que s'acaba d'inaugurar i, en primer pla, s'està construint el nou centre cívic...de les Tovalloles, que donarà servei als barris de la Salut i de Can Calders... i a tota la ciutat, és clar.

En el meu discurs d'inauguració, vaig agrair a tota la gent que ha fet possible la transformació de dos barris obrers com els que envolten la Riera. A l'escenari, ens acompanyaven representants de les dues associacions de veïns, dues associacions històriques, creades a inicis dels 70, i que han fet possible la transformació urbanística i la cohesió social de dos barris creats a meitat dels 60, i que aviat faran 50 anys. Qui els ha vist i qui els veu: això no passa perquè sí, passa per la lluita veïnal i per la voluntat política dels partits que volem representar a la classe treballadora de la nostra ciutat i del nostre país. Així ho vaig voler remarcar i així ho vaig agrair explícitament, solemnement.

Molts són, per tant, els i les protagonistes d'aquesta transformació, que es completarà a la segona meitat de l'any que ve amb el nou centre cívic. La transformació de la Riera ha tingut tres moments claus: 

  1. la canalització subterrània de la Riera (un tub d'11 metres de diàmetre la travessa des del polígon Multindus fins al riu), 
  2. la compra de la fàbrica de les tovalloles i 
  3. l'aprovació de la Llei de Barris.

I tres noms propis representen (amb molta altra gent que els acompanyaven, per descomptat) cadascun d'aquests tres moments: Francesc Baltasar per la canalització, Àngel Merino per la compra  i Pasqual Maragall, per la Llei de Barris. Totes les persones que hem vingut darrera, entre les quals m'incloc, simplement hem continuat i concretat la seva tasca.

1) Canalització de la Riera: un procés llarguíssim i costosíssim, que es va començar a projectar a mitjans dels 80 i que no es va concretar, si no recordo malament, fins al 1992, en què van començar les obres. Moltes negociacions encapçalades pel Cesc i la Maria, davant l'Àrea Metropolitana i davant l'Agència Catalana de l'Aigua, per tirar endavant una obra cara i complexa que, a més, havia de preveure el futur soterrament. Al 1994, es va completar la cobertura i l'asfaltat del tram que es veu a la fotografia. Al 1995, es va cobrir la Riera en els trams de Can Llobera i del barri Falguera. Tot plegat, va suposar una transformació urbanística importantíssima que, per exemple, al barri Falguera va acabar amb l'aïllament del carrer Barcelona i d'aquell sector del barri.

2) Compra de la fàbrica de les tovalloles: l'expropiació de la fàbrica és un procés que va començar a mitjans dels 80 i que va tenir un recorregut molt llarg de litigis als tribunals. A primers dels 2000, quan l'Àngel feia poc que era alcalde, vam reprendre una via d'acord amb la propietat: entre els 200 milions de pessetes que oferia l'Ajuntament i els 1.000 milions que reclamava la propietat, vam situar una xifra d'entorn de 400 milions de pessetes, que l'ajuntament volia finançar mitjançant la venda de sòl per a l'habitatge protegit que finalment es va fer a Armenteres. Com que la compra anava lligada a altres fets urbanístics, vam optar per unes operacions transitòries que havia d'aprovar el ple de l'Ajuntament, a finals de l'any 2002. En un fet sense precedents, l'interventor municipal va obstaculitzar el procés i finalment va informar negativament el procediment, essent jo el regidor d'Hisenda en aquells moments. El ple de novembre de 2002 va ser el més tens que jo recordo, amb CiU i PP que estaven a l'oposició i PSC i ERC que estaven al govern, votant en contra de la compra i carregant contra ICV, i amb l'Àngel Merino en una intervenció magistral rebatent tant l'informe negatiu de l'interventor (que es va haver de rebutjar mitjançant votació) com el vot contrari dels quatre grups que s'hi oposaven.

3) Llei de Barris. hi ha moments i persones que exemplifiquen com poques la diferència entre criteris i prioritats que es tenen des de la dreta i des de l'esquerra. A Catalunya, amb els governs de CiU, tant la comarca del Baix Llobregat com els conceptes de barri obrer o col·laboració amb els ajuntaments, no van ser prioritats dels diversos governs Pujol. Amb l'arribada del primer tripartit, del primer Govern d'Esquerres, ambdues coses van canviar radicalment: dos exemples, la construcció de l'Hospital Moisès Broggi després de dècades d'estar paralitzat, i l'aprovació de les diferents convocatòries de les Lleis de Barris, finançats al 50% entre Generalitat i ajuntaments. Aquesta era una aposta personal del president Maragall, que no va parar fins convertir-la en realitat, al 2004, afortunadament per a molts barris treballadors de Catalunya, entre els quals la Salut i Can Calders. Tots els partits vam aprovar per unanimitat, al març de 2005, la petició d'incorporació dels dos barris a la Llei que havia impulsat Pasqual Maragall. El Govern ho va aprovar i va començar un conjunt d'obres i programes que acabaran vuit anys després (a finals del 2014) i que haurà suposat una inversió total d'onze milions d'euros, 5,5 del Govern i 5,5 de l'Ajuntament.

Tres moments i tres persones claus. Però molta més gent al darrera fent-ho possible: des de la reivindicació veïnal que ho va començar, fins als polítics que hi hem donat continuïtat (Juan Antonio Vázquez, Lourdes Borrell i jo mateix com a alcaldes i José Montilla i Artur Mas com a presidents, com també els corresponents regidors i consellers) i als tècnics municipals i de la Generalitat i les empreses que han fet possible el conjunt d'obres i programes derivats de la Llei de Barris. El resultat, a la vista està: el treball conjunt, amb bon criteri i direcció política, amb qualitat i professionalitat tècnica i amb complicitat i bona valoració ciutadana n'és, en definitiva, el millor fonament i la millor explicació!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Bona tarda,
Jo tinc dubtes que la canalització de la riera sigui suficient.
El meu pare sempre ens recordava el dia que una forta baixada d'aigua es va emportar la paret del cementiri.
Però, penso també que el forat d'entrada a la canalització és insuficient si riera amunt hi caigués una gran quantitat d'aigua ja que arrossegaria troncs, canyes, sommiers etc, a part de la brutícia que pugui obstruir el forat.
Em preocupa que al començament de la riera, per sobre de Ca'n Ferriol, hi ha una gran extensió de bosc que desaigua a la riera i que pot acumular molta aigua.
També, m'han comentat alguns pagesos que la sortida al riu està per sota del nivell i que si el riu baixés molt ple, no podria desaiguar bé.
Espero que no passi mai, tot i que jo encara recordo les paraules de Pascual Maragall, essent alcalde de Barcelona va dir, després d'una gran glaçada, que era una cosa que només passava un cop cada 100 anys aprox i que sortia més econòmic indemnitzar que adequar la xarxa.
Valentí G.