No em voldria equivocar ni de problema ni d'adversari.
Vaig penjar aquest curt de 14 minuts al meu facebook el darrer 14 de juliol, aniversari de la Revolució Francesa, i em va sorprendre per la claredat amb què resumia, al meu parer (sempre al meu parer), el moment actual de l'eterna lluita entre senyors i vassalls. Justament aquest és el títol d'un llibre que recomano, "Senyors i vassalls al segle XXI", de l'escriptor i historiador català Antoni Segura, tot i que, com que es va publicar al 2004, no incorpora les seves lúcides reflexions sobre les causes de la crisi capitalista que vivim i les alternatives polítiques que caldrien per superar-la. Vaig decidir escriure sobre el que m'ha fet pensar aquest curt després d'haver-lo vist i de lligar-lo amb una primaríssima classificació dels temes o problemes que m'afecten o en què m'interesso: les coses que són "tall" i les coses que són "guarnició". Una classificació totalment personal: el que per a mi pot ser "guarnició" per a un altre pot ser "tall" i viceversa.
Per a mi, el problema principal (el que jo dic "tall") és l'existència d'una dictadura financera que va molt més enllà de les fronteres, i que es basa en què molt pocs (Susan George deia fa poc en aquesta entrevista a El País que potser l'1% de l'1%, uns pocs milers de persones en tot el planeta) especulin per aconseguir el màxim benefici sense considerar cap conseqüència ni social ni ambiental per al més del 99% restant de la població mundial. Sé que sona a simplista o reduccionista, però, en síntesi, aquests són avui els senyors del món i és contra els qui crec que hem de lluitar i reivindicar que no volem ser els seus vassalls. Són els qui van crear i autoritzar les operacions especulatives que han endeutat i arruïnat els governs i que ara hem de pagar els ciutadans i les ciutadanes d'Europa, com abans ho van haver de fer els sudamericans, com fa anys que ofega als africans. Governs que, com a Espanya (amb el vot de PP, PSOE i CiU) han modificat les constitucions dels seus països per autoobligar-se a pagar prioritàriament els deutes als bancs amb les conseqüents retallades en serveis socials... i el seu progressiu traspàs al sector privat. Hi ha qui afirma que "Espanya ens roba", com si els ciutadans de la resta de l'Estat no patissin les mateixes retallades que aquí, o qui diu que "l'autonomia que ens cal és la de Portugal", com si la ciutadania portuguesa no patís durament els estralls de la dictadura dels mercats. El finançament de les administracions públiques de l'Estat necessita, en la meva opinió, una esmena gairebé a la totalitat: això complica el problema, però a mi em sembla que no és EL problema. Per això dic que no m'agradaria equivocar-me de problema o, si més no, no voldria equivocar-me en diferenciar el problema de fons dels problemes que considero secundaris. No voldria confondre el tall i la guarnició.
Tampoc no m'agradaria equivocar-me d'adversaris. No ho són "els espanyols", com tampoc ho són "els alemanys" o "els americans". Les seves classes treballadores, els ciutadans i ciutadanes que viuen exclusivament del seu treball, pateixen exactament les mateixes reduccions salarials, creixement de l'atur, cronificació de la pobresa, creixement de les desigualtats, etc que els treballadors i treballadores que convivim a Catalunya. Aquests no són els nostres adversaris. Tampoc ho són "els polítics" o "els sindicalistes", cada cop més desprestigiats des dels mitjans de comunicació privats, sovint vinculats a grups financers beneficiats per les conseqüències de la crisi que ells mateixos han provocat. És evident que hi ha polítics que, conscientment o no, defensen els interessos dels especuladors, com es reflecteix amb força claredat en el video. I són aquests polítics, en el marc de la confrontació democràtica i electoral, als que hem de treure el màxim de poder, és a dir, el màxim de vots. Però em sembla que també és evident que, descartada qualsevol aventura d'avantguarda revolucionària, és en la política, en la construcció de valors i idees d'igualtat i de justícia social, de projectes polítics pensats per al conjunt de la població i no per a l'èlite financera, on cal trobar la raó i la força per donar la volta a l'actual sistema econòmic i social. I per això necessitem, i cal reivindicar, i cal millorar, partits i sindicats. Pot ser un procés llarg i també contradictori, però la superació d'una societat basada en els privilegis de pocs a costa dels drets de molts és la nostra tasca política principal, com ho va ser per als ciutadans i ciutadanes que, en nom de la llibertat, la igualtat i la fraternitat han empès la història del món fins als nostres dies. Els adversaris dels treballadors i les treballadores de tot el món ja no són ni tan sols, com abans solíem dir, "els propietaris dels mitjans de producció". Convertides moltes empreses en societats anònimes amb propietat desdibuixada i sovint controlada per les grans corporacions bancàries, els senyors del segle XXI són bàsicament els directius dels seus consells d'administració, que sovint actuen en funció dels seus propis interessos (ni tan sols en els de la propietat quan existeix!) i amb l'objectiu de la màxima rendibilitat amb la màxima immediatesa. La identificació, retrat i denúncia del seu sistema i les seves normes de conducta i decisió són absolutament imprescindibles per treure'ls de les mans l'immens poder (supressió de controls, rebaixes d'impostos, consolidació dels paradisos fiscals, legislació a mida,...) que, des de Tatcher i Reagan, les dretes de tot el món els han regalat a mans plenes. I també la identificació, retrat i denúncia dels mecanismes de control social que ho legitimen, especialment en els mitjans de comunicació.
Fa molts anys que crec que el problema de la humanitat no és de fronteres, sinó de senyors i vassalls. Per a mi, la creació desigual i el repartiment injust de la riquesa són el tall, i les banderes són la guarnició. Puc estar equivocat, insisteixo, però així és com jo ho veig i com crec que he de continuar analitzant el moment històric que vivim. Un moment en què, especialment quan intueixo cert risc de divisió entre treballadors, entre ciutadans, en funció de projectes polítics que ni m'han interessat ni m'interessen, no em voldria equivocar (com es pot veure tristament al final del vídeo) ni de problema ni d'adversaris.
(PD: i, ara que vénen les eleccions europees, ni d'aliances ni de programa)
Per a mi, el problema principal (el que jo dic "tall") és l'existència d'una dictadura financera que va molt més enllà de les fronteres, i que es basa en què molt pocs (Susan George deia fa poc en aquesta entrevista a El País que potser l'1% de l'1%, uns pocs milers de persones en tot el planeta) especulin per aconseguir el màxim benefici sense considerar cap conseqüència ni social ni ambiental per al més del 99% restant de la població mundial. Sé que sona a simplista o reduccionista, però, en síntesi, aquests són avui els senyors del món i és contra els qui crec que hem de lluitar i reivindicar que no volem ser els seus vassalls. Són els qui van crear i autoritzar les operacions especulatives que han endeutat i arruïnat els governs i que ara hem de pagar els ciutadans i les ciutadanes d'Europa, com abans ho van haver de fer els sudamericans, com fa anys que ofega als africans. Governs que, com a Espanya (amb el vot de PP, PSOE i CiU) han modificat les constitucions dels seus països per autoobligar-se a pagar prioritàriament els deutes als bancs amb les conseqüents retallades en serveis socials... i el seu progressiu traspàs al sector privat. Hi ha qui afirma que "Espanya ens roba", com si els ciutadans de la resta de l'Estat no patissin les mateixes retallades que aquí, o qui diu que "l'autonomia que ens cal és la de Portugal", com si la ciutadania portuguesa no patís durament els estralls de la dictadura dels mercats. El finançament de les administracions públiques de l'Estat necessita, en la meva opinió, una esmena gairebé a la totalitat: això complica el problema, però a mi em sembla que no és EL problema. Per això dic que no m'agradaria equivocar-me de problema o, si més no, no voldria equivocar-me en diferenciar el problema de fons dels problemes que considero secundaris. No voldria confondre el tall i la guarnició.
Tampoc no m'agradaria equivocar-me d'adversaris. No ho són "els espanyols", com tampoc ho són "els alemanys" o "els americans". Les seves classes treballadores, els ciutadans i ciutadanes que viuen exclusivament del seu treball, pateixen exactament les mateixes reduccions salarials, creixement de l'atur, cronificació de la pobresa, creixement de les desigualtats, etc que els treballadors i treballadores que convivim a Catalunya. Aquests no són els nostres adversaris. Tampoc ho són "els polítics" o "els sindicalistes", cada cop més desprestigiats des dels mitjans de comunicació privats, sovint vinculats a grups financers beneficiats per les conseqüències de la crisi que ells mateixos han provocat. És evident que hi ha polítics que, conscientment o no, defensen els interessos dels especuladors, com es reflecteix amb força claredat en el video. I són aquests polítics, en el marc de la confrontació democràtica i electoral, als que hem de treure el màxim de poder, és a dir, el màxim de vots. Però em sembla que també és evident que, descartada qualsevol aventura d'avantguarda revolucionària, és en la política, en la construcció de valors i idees d'igualtat i de justícia social, de projectes polítics pensats per al conjunt de la població i no per a l'èlite financera, on cal trobar la raó i la força per donar la volta a l'actual sistema econòmic i social. I per això necessitem, i cal reivindicar, i cal millorar, partits i sindicats. Pot ser un procés llarg i també contradictori, però la superació d'una societat basada en els privilegis de pocs a costa dels drets de molts és la nostra tasca política principal, com ho va ser per als ciutadans i ciutadanes que, en nom de la llibertat, la igualtat i la fraternitat han empès la història del món fins als nostres dies. Els adversaris dels treballadors i les treballadores de tot el món ja no són ni tan sols, com abans solíem dir, "els propietaris dels mitjans de producció". Convertides moltes empreses en societats anònimes amb propietat desdibuixada i sovint controlada per les grans corporacions bancàries, els senyors del segle XXI són bàsicament els directius dels seus consells d'administració, que sovint actuen en funció dels seus propis interessos (ni tan sols en els de la propietat quan existeix!) i amb l'objectiu de la màxima rendibilitat amb la màxima immediatesa. La identificació, retrat i denúncia del seu sistema i les seves normes de conducta i decisió són absolutament imprescindibles per treure'ls de les mans l'immens poder (supressió de controls, rebaixes d'impostos, consolidació dels paradisos fiscals, legislació a mida,...) que, des de Tatcher i Reagan, les dretes de tot el món els han regalat a mans plenes. I també la identificació, retrat i denúncia dels mecanismes de control social que ho legitimen, especialment en els mitjans de comunicació.
Fa molts anys que crec que el problema de la humanitat no és de fronteres, sinó de senyors i vassalls. Per a mi, la creació desigual i el repartiment injust de la riquesa són el tall, i les banderes són la guarnició. Puc estar equivocat, insisteixo, però així és com jo ho veig i com crec que he de continuar analitzant el moment històric que vivim. Un moment en què, especialment quan intueixo cert risc de divisió entre treballadors, entre ciutadans, en funció de projectes polítics que ni m'han interessat ni m'interessen, no em voldria equivocar (com es pot veure tristament al final del vídeo) ni de problema ni d'adversaris.
(PD: i, ara que vénen les eleccions europees, ni d'aliances ni de programa)
Comentaris