dissabte, 23 de març de 2013

Amb el nom que sigui, cal avançar en una aliança molt àmplia per la democràcia econòmica i la justícia social.


D’aquí a un mes, tindrem l’assemblea nacional d’Iniciativa, a Viladecans. La setmana passada, vam tenir l’assemblea comarcal a Martorell. A Viladecans hi plantejaré el que ja vaig plantejar a Martorell: allò que ha de definir el nostre partit, el que s’arrela en la nostra història i en les necessitats i expectatives de la classe treballadora catalana, és la lluita pels drets individuals i col·lectius, per la justícia i per la igualtat social. Donada la importància de l’economia en l’organització social, cal lligar de manera indissoluble la justícia social al control democràtic de l’economia, a una economia al servei de les persones, a una democràcia econòmica.

Em vénen al cap molts interrogants: què volem dir quan diem “democràcia econòmica”? Com s’ha de construir? Amb qui? I què cal fer mentrestant? I en vénen també al cap algunes idees per anar configurant bones respostes. Aquestes són les tres idees que crec fonamentals de l'aliança política que considero imprescindible.

S’hauria de situar amb claredat a l’esquerra, oblidar l’obsessió del centre. Hem constatat en aquesta crisi que el capitalisme corregit o mitigat pels partits de l’esquerra majoritària (els diversos formats de la socialdemocràcia) no només no ha resolt el problema de la desigualtat i la injustícia entre els països rics i els pobres i el problema de l’apropiació privada i l’esgotament dels recursos de la Terra, sinó que ens els ha portat a la porta de casa. La desigualtat i la injustícia avui és més descarada que mai, i té la cara de les milions de persones que a Europa no troben feina, dels milions que perden la seva llar, dels milions de joves o de dones gairebé sense esperança o futur,... Reivindico que sí que hi ha dreta i esquerra. La gent que, conscientment o no, actua i vota en clau de dretes, considera natural la desigualtat social entre persones i entre països, s’hi resigna, la legitima, defensa sempre els drets individuals sobre els col·lectius i creu que la forma de mitigar la pobresa és la compassió i la caritat. La gent que volem actuar i votar en clau d’esquerres, considerem la desigualtat social com el resultat d’un procés històric d’explotació dels poderosos sobre la immensa majoria de la societat, ens hi rebel·lem, en denunciem les causes i les conseqüències, creiem que els drets personals i els socials són compatibles però sempre prioritzem aquests i creiem que la forma d’evitar la pobresa és la justícia social, la igualtat de drets, deures i oportunitats, l’equitat en tots els aspectes de la vida. Cal una alternativa, doncs, basada en la història i els valors de les esquerres. Buscant el vot sociològic del centre, alguns partits han/(hem?) perdut el vot polític de l’esquerra, l’abstencionisme s’ha fet gairebé crònic entre molts sectors de la classe treballadora.

Hauria de ser una aliança programàtica, no una simple aliança electoral. No es tracta només d’arribar a acords per dalt sobre la composició d’una candidatura (per exemple, les enteses d’esquerres al Senat espanyol). No es tracta tampoc de fer front comú a una imperiosa necessitat social del moment (per exemple, la lluita contra les retallades o els desnonaments): hauria d’anar més enllà, de tenir una visió global i una mirada estratègica, hauria de ser propositiva, de reivindicar clarament la política i evitar tota temptació del seu descrèdit. Hauria de ser, en la meva opinió, una aliança de ciutadans i ciutadanes que, des dels seus partits, sindicats, moviments socials, plataformes o simplement des de la consciència que cal posar fi a la dictadura dels especuladors, arribi a establir un programa comú, “el mínim comú denominador” dels plantejaments que defensen per construir un ordre social basat en la justícia social i en l’ètica comunitària. Un mínim comú denominador, un programa comú que hauria de passar per la defensa dels serveis públics com a base per a l’equitat i la justícia social, per la defensa dels drets laborals de les treballadores i els treballadors, de la necessitat del control democràtic dels béns estratègics (si no de la seva nacionalització), d’acabar amb la idea que la creativitat i la llibertat dels especuladors financers és infinita i ha d’estar al marge de qualsevol regulació política, que ha de passar per un moviment global (una nova Internacional del segle XXI), capaç de donar la volta a la cultura de la resignació i la banalitat que amara les nostres televisions per generar i recuperar una cultura de la solidaritat i la comunitat, etc. Buscar i ressaltar el que ens uneix, relativitzar diferències i matisos, acabar amb el tòpic que diu que “allà on hi ha quatre comunistes, hi ha cinc partits”... Jo voldria recuperar noms que avui molta gent rebutja, però que han estat motor de la història (“cristianos en el partido, comunistas en la iglesia”, com deia el grandíssim Comín a Catalunya, com d'alguna manera reconeixia el mateix bisbe brasiler Cámara, del qual he citat una de les seves frases més conegudes), però no ens hauríem de discutir ni pel nom, sinó per la cosa. I no cal esperar resultats immediats, però cal posar-s’hi de seguida: “También será posible que esa hermosa mañana, ni tú ni yo ni el otro la lleguemos a ver, pero habrá que forzarla para que pueda ser”, com cantava Labordeta.

Cada càrrec, candidat/a o portaveu hauria de sorgir d’un procés intern obert a tothom i radicalment democràtic. Les cares i les veus d’aquesta aliança no haurien de sorgir en cap cas dels acords de les direccions dels partits i en proporció al seu nombre de militants, càrrecs o similars. Haurien de sortir d’un procés democràtic obert a tota la ciutadania (les primàries dels socialistes francesos són un bon referent), en què cada ciutadà o ciutadana sàpiga a quina organització pertany, si aquest és el cas, la persona a què vota. S’hauria de preveure el mecanisme de revocació de càrrecs o portaveus, òbvia si hi ha indicis de corrupció (no es pot ser diputat i estar imputat, hauria de ser evident) o només que hi hagi una part rellevant de les persones que formen l’aliança consideren que ja no mereix representar-la.

No m’allargo més. No sé com es traduiria ara i aquí amb els partits i el context polític català actual. No sé si els actuals partits de l’esquerra catalana estarien interessats en construir aquesta aliança que proposo. Sí que sé que si no la construïm, tornem a tenir CiU per dècades, malgrat el moment delicat en què es troba ara com ara  l’actual govern de la Generalitat. Jo vull acabar amb totes les fronteres i no trobo cap interès en construir-ne cap altra, però no sé com aquest programa comú que proposo ha de reflectir la sobirania del poble català en relació a Espanya o Europa. Sí que sé que l’aliança que proposo ha de tenir els peus a Catalunya però formar part d’una esperança i una lluita que no ha de tenir fronteres i ha de combatre els especuladors allà on es trobin. No sé si aquesta aliança germinarà abans de les europees de 2014, de les municipals de 2015 o quan... però sí que sé que és l’única manera de canviar les coses. No crec en cap drecera revolucionària, però sí en la capacitat que la immensa majoria de la població, amb consciència del seu poder i del seu paper històric, pot donar la volta a un sistema econòmicament injust i èticament insostenible. I aquesta és la tasca en què crec que, al costat de molta altra gent, Iniciativa està compromesa i jo, dins seu, em sento també plenament implicat.