Independència? Parlem-ne. I de les altres opcions democràtiques possibles, també

He cercat "people" a Google i he triat aquesta imatge.

Diumenge, tornant del ForaStocks del carrer Santa Creu, i anant cap a l’assaig del seguici a la plaça Lluís Companys, l’Alberto, un vell militant del PSUC, em preguntava. “oye, Jordi, eso de la independencia, ¿tú cómo lo ves?”. Érem a peu, al pas a nivell, esperant que passés el tren, jo feia tard a l’assaig  i li vaig dir explicar molt ràpid que és una opció que no es pot acceptar ni rebutjar sense reflexió, que és  una possibilitat que cal analitzar molt més amb el cap que amb l’estómac,  i que cal un procés democràtic i amb totes les garanties per saber què pensa la ciutadania, perquè cada ciutadà i ciutadana de Catalunya pugui pronunciar-se sobre el futur que volem per al nostre país. Dos minuts i a peu dret.

Després de saludar-nos, em vaig quedar amb les ganes d’explicar, sense presses, com ho veig. I així és, ara com ara, com ho veig. Insisteixo: ara com ara. Potser amb més informació veraç (que necessito i reclamo), podria veure-ho d’una altra manera. Som-hi.
    Veig al meu entorn (fins i tot en part de la meva família) un entusiasme sobrevingut i molt gran. Veig també al meu voltant una incomoditat continguda. Veig encès com mai el debat entre riscos i oportunitats, el debat entre el seny i la rauxa. Veig qui parla de la independència com un camí de roses i qui en parla com el camí del pedregar. Veig que molta gent en parla amb el cor o els  budells, des de les emocions, molt més que des del cap, des de la raó. Veig causes objectives en la situació que vivim (aquella maleïda i inadmissible sentència, aquella visió carpetovetònica d'una Espanya només castellana,...) i molta utilització subjectiva i interessada de qui vol tapar les seves vergonyes (=retallades) darrera la seva corresponent bandera.

    Veig més polarització econòmica i social a Catalunya (i a Espanya, a Europa i al món) amb creixement i legitimació de les desigualtats, que es pot veure acompanyada de més polarització emocional en base al lloc d'origen d'un mateix o dels pares. Veig que quan el conflicte és social, la nostra dreta (com totes) diu que la inestabilitat social perjudica la marxa de l'economia. Veig que quan el conflicte és nacional, la nostra dreta no hi veu cap perjudici per la marxa de l'economia. Veig que la nostra dreta és com totes.

    Veig que, en aquest context, cal que cada ciutadà i ciutadana es pronunciï específicament sobre el futur de Catalunya, en un referèndum que s'hauria de fer el més aviat millor, pel bé de tot i de tots, i que defensem gairebé tots. Veig que, en aquest context, no es poden plantejar les eleccions del 25 de novembre al Parlament (per als propers 4 anys) en termes de plebiscit entorn la figura del president Mas, que les utilitzarà per legitimar tots (i tots vol dir tots) els rumbs de la seva política.

    Així és com veig ara, a grans trets, les coses. Per veure-les millor i analitzar amb cap fred els temps que vénen voldria veure i entendre tres coses:

    1. Els requeriments polítics, en el marc espanyol i sobretot europeu, del procés d'autodeterminació de Catalunya.
    • Confio i desitjo que, per la seva legitimitat democràtica un cop ho demani el Parlament de Catalunya, es produirà la reforma constitucional que permeti el referèndum d'autodeterminació. Però si PP i PSOE s'hi acaben irresponsablement oposant, quines implicacions o conseqüències té la realització d'una consulta unilateral (en termes de competències, de finançament,...)? Jo crec que s'han d'assumir les conseqüències que puguin tenir... però prèviament és imprescindible que les coneguem! Jo no crec que sigui democràticament exigible a la ciutadania que confiï cegament en un rumb hipotèticament millor a mig o llarg termini sense que conegui les hipotètiques dificultats en el curt termini.
    • Què diu i què implica la legislació europea (o, si no n'hi ha, la internacional que sigui d'aplicació) sobre la incorporació d'un nou Estat procedent de la secessió d'un Estat anterior, amb dos escenaris possibles: petició acordada entre les parts (en el nostre cas, Catalunya i Espanya) o petició unilateral d'una de les parts (en el nostre cas, Catalunya?) Crec que ja ara hauríem de saber-ho: és qüestió de cinc minuts com afirma el nostre company Raül Romeva, o és impossible com afirmen altres eurodiputats espanyols?
    • ...
    2. Les decisions polítiques que comporta un procés constituent de Catalunya com a nou Estat d'Europa.
    • Quines institucions d'Estat caldria constituir: hisenda pròpia o banc nacional en un marc de construcció europea? exèrcit propi dins o fora de l'OTAN? desplegament d'ambaixades? quines altres?
    • Obriríem o no un debat sobre la conveniència de mantenir l'euro o de disposar de moneda pròpia?
    • Com seria un sistema propi de Seguretat Social i de pensions per a la població de Catalunya? Com afectaria el canvi de marc de cotització i de prestació de serveis als actuals pensionistes?
    • Quins nous serveis públics hauríem de crear?
    • Quines cessions de sobirania hauríem de fer en el marc de la Unió Europea?
    • En cas que guanyés l'opció de la independència, què implicaria la doble nacionalitat catalana i espanyola per als ciutadans i ciutadanes que volguessin acollir-s'hi?
    • ...
    3. L'anàlisi econòmica de Catalunya com a nou Estat d'Europa.
    • Des del punt de vista de l'activitat dels nostres comerços, indústries i serveis i de l'intercanvi comercial amb l'exterior, crec que està fora de tot dubte la viabilitat d'una economia catalana independent. Però la ciutadania té dret a informació veraç i completa sobre aquesta qüestió, més enllà de comentaris de tertulians o d'anàlisis parcials (és a dir, de part interessada o d'un aspecte concret de la globalitat).
    • Com afectaria el dèficit actual de l'Estat espanyol a la creació d'una nova hisenda pública catalana?
    • Quin cost tindria la creació d'institucions d'Estat que apuntava en el punt anterior? Com condicionaria el funcionament dels serveis públics existents o de nova creació?
    • Quin model de prestació de serveis públics tindríem? Sistemes públics educatius i sanitaris duals com fins ara (públics i concertats) o amb diners públics només per a serveis públics?
    • Quins marges de política econòmica, laboral, financera? Quines decisions o prioritats s'adoptarien en aquests marges?
    • ...
    Tres temes dels que ens caldria molta més informació i anàlisi serena de la que tenim fins ara. I, finalment, un requeriment que considero imprescindible: la preservació de la cohesió social a l'interior de Catalunya.

    D'entrada, confio i desitjo que (al contrari del que passa ara) tant els mitjans de comunicació catalans com els espanyols siguin enormement respectuosos amb cadascuna de les legítimes opcions democràtiques de futur de la societat catalana, de manera que apel·lin molt més al debat racional que no a la visceralitat primària de la gent. En aquest sentit, considero imprescindible que el Parlament que sorgeixi de les properes eleccions del 25 de novembre estableixi un procés i un calendari cap al referèndum d'autodeterminació que sigui respectuós amb els diferents sentiments i opcions de la ciutadania de Catalunya. No vull ni imaginar que l'actual desafecció o distanciament entre una part de Catalunya i una part d'Espanya, s'instal·li i es quedi a l'interior mateix de la societat catalana, sigui quin sigui el resultat de la consulta.

    I, per acabar, no puc deixar de veure i viure tot aquest procés amb un punt de sentiment personal agredolç. Tinc la impressió, absolutament personal, de tenir el pas canviat respecte a algunes coses. No és que m’importi: estic acostumat a anar a la meva i restar en minoria, sóc de mena un “lliurepensador” en el millor sentit de la paraula, i així és com sóc arreu i a Iniciativa. Però tinc la sensació que m’han canviat el guió i no tinc la seguretat que sigui per a bé. En la línia de fons de la meva trajectòria política, he buscat sempre anar a l’arrel dels problemes socials de la classe treballadora (la d’aquí i la d’arreu) per causa de la desigualtat econòmica i aspirant a col·laborar en la construcció d’un model econòmic just i igualitari. La meva idea de transició era... al socialisme. I ara el discurs dominant és a una transició... a un nou estat liderat previsiblement per una ideologia clarament neoliberal. En les meves conviccions personals, no considero foraster a ningú, no em sento estranger enlloc, em sobren totes les fronteres, la lluita per la transformació social és necessàriament global, m’emociono molt més amb “La Internacional” que amb cap altre himne. I em sento un pèl més orfe que fa un temps en aquesta percepció del món i de la història.

    Però sobre res agredolç no construirem cap futur que valgui la pena. Així que ara és temps de cap fred, d’escoltar molt, d’analitzar molt. Temps d’enraonar, temps de confiança profunda en la democràcia. Independència? Parlem-ne. I de les altres opcions democràtiques possibles, també.

    Comentaris

    Anònim ha dit…
    Intel·ligent i assenyat post.

    Isabel
    Anònim ha dit…
    Enric

    Crec que parlem de moltes coses sense saber-ne el sentit.

    ICV s'ha abocat per un camí perillós supeditant la defensa dels drets socials a la defensa dels drets nacionals (dels nacionalistes catalans, és clar, no sigui que amb la independència perdem la nostra ubicació i ja no diguem del paper del senyor Romeva que podria ser més aviat el representant de Solidaritat Catalana al Parlament Europeu). I fins i tot sembla que el senyor San José ja dóna per segur que CIU guanyarà les elecciones (i que les forces sobiranistes seran majoritàries -les mateixes que han evitat que el senyor Mas comparegui per donar explicacions de les seves més que dubtoses actuacions- quan ningú amb un cert sentit de la crítica i la higiene ètica podria votar un partit que ha estat el campió mundial de les retallades i les corrupcions, i que en unes eleccions netes, sense la manipulació de l'extrema dreta de TV3 i els impressionants aparells mediàtics i civils, hauria d'enfonsar-se.

    Primer: un procés de referèndum legal ha de comptar amb el vot favorable de dos terços del Parlament espanyol, és a dir, 234 diputats. (No oblidéssim pas que PSC-PSOE i PP tenen una àmplia majoria absoluta també a Catalunya a les elecciones generals). Si el Parlament Espanyol no auroritza el seu referèndum és així què passa que el senyor Mas pensa "echarse al monte" i provocar un conflicte civil de dimensions avui per avui insospitades però que un manual de política comparada ens pot resoldre.
    Copso amb astorament que el nostre alcalde parli d'una hipotètica consulta unilateral assumint les conseqüències que aquesta mesura pugui tenir. Vostè ens vol portar a l'escorxador??? Amb tots els respectes,vostè sap el que està dient?
    Anònim ha dit…
    Una consulta unilateral sense cap aval jurídic espanyol ni europeu ni internacional con vostè intueixo que planteja ens porta a un estimbat històric, sense precedents en una democràcia europea des de la fi de la Segona Guerra Mundial.

    Segon. Cito un passatge del seu escrit que m'ha deixat esparverat: "en un referèndum que s'hauria de fer el més aviat millor". Un referèndum d'aquesta gravetat no es pot fer el més aviat possible sinó que ha de tenir una llarguíssima discussió -no inferior a vuit o deu anys- on totes les parts sàpiguen que allò que estan votant canviarà radicalment la seva realitat política, social, econòmica i simbòlica. És inadmissible i irresponsable votar una cosa el més aviat possible quan qui ho planteja no té ni la més mínima idea de quina serà la situació de Catalunya en el marc europeu, en la unió monetària i en l'espai Schengen. I en tot cas menys encara en aquesta situació de desesperació col·lectiva que podria hipotecar la vida de moltes generacions amb una decisió presa en un moment tan crític com l'actual.

    Tercer: "pel bé de tot i de tots que defensem gairebé tots". No sé exactament a què tot al·ludeix. Als seus veïns de Falguera, o als de Can Calders, o als de La Salut, o als de Les Grases? Penso que n'estem fent un gran massa d'una realitat jurídica i política que la ciutadania no està en condicions d'entendre per la seva complexitat i que necessita un llarg i pacient procés de pedagogia. Mirem de ser un xic més rigorosos.
    Ara per ara els grans avaladors del referèndum i la independència són sectors ultraconservadors que tenen com a aparador l'anomenat Cercle Català de Negocis, un think tank neocon de CIU i voltants que entusiasmaria bushistes i Faesistes.
    Anònim ha dit…
    Quart: "la preservacio de la cohesió social a l'interior de Catalunya". O Catalunya un sol poble.
    Fins ara nacionalistes i no nacionalistes havíem viatjat en el comboi més o menys còmode de la catalanitat. Catalunya havia adquirit un notable grau d'autonomia per expressar la seva ferma singularitat dins el conjunt espanyol. Ara aquest comboi de la catalanitat respectuosa amb la diferència amenaça de descarrilar. Els quatre grans blocs polítics catalans: autonomistes (PP, C's), federalistes (PSC, ICV), nacionalistes (CIU) i independentistes (ERC)ens havien ensenyat que la nostra irrenunciable pluralitat es dirimia en el referèndum més democràtic, en el dret a decidir menys dogmàtic que és el pluripartidista, que evita haver de prendre una decisió tancada.
    Un referèndum per dir sí o no a una pregunta de tantíssima trascendència suposa endegar un procés d'enorme violència simbòlica encara molt més accentuada per una societat mixta com la nostra i on els referents simbòlics i emocionals estan tan clarament orientats d'un costat o un altre. Per tant, pensar a preservar la unitat civil en un procés d'aquesta volada em sembla un exercici malauradament estèril.
    Anònim ha dit…
    Cinquè. Els exemples de referèndum d'autodeterminació són comptadíssims arreu del món. Cap Estat inclou a la seva Constitució que una part del seu tot gaudeix del dret a separar-s'hi perquè cap Estat es vol suïcidar internament. Fem, es clar, l'excepció dels països de l'ex Unió Soviètica que és un cas que no ens serveix de gaire cosa.

    El de Catalunya certament és un cas que admet poques comparacions per la seva barreja interna i pluralitat política. Catalunya no és Montenegro ni Sudan del Sud ni tan sols el tan evocat Quebec.
    La qüestió quebequesa que tan agradava a alguns nacionalistes catalans fins a finals dels anys 90 com a model no és en cap cas comparable. Quebec és lingüísticament francòfona (80%)amb minories anglòfones (15%) i al·lòfones (5%). Quebec va convocar d'acord amb l'Estat de Canadà -no n'hi havia jurisprudència- un primer referèndum al 1980 i un segon el 1995. En tots dos casos els partidaris de la unió van guanyar per un 59 a 40% en la primera convocatòria, i per un estret 50,5% a 49,5% en la segona. En totes dues convocatòries, la participació va ser espectacular: un 85% i un 93,5%.
    Ara bé, la particularitat d'aquests referèndums descansava e en el fet que la pregunta era molt poc clara i admetia moltes interpretacions: "Acceptaria vostè que Quebec sigui sobirà un cop hagués ofert formalment a Canadà una nova associació econòmica i política en el marc del projecte de Llei sobre el futur de Quebec i l'acord del 12 de juny de 1995". Una pregunta gairebé surealista que va provocar finalment la decisió del parlament canadenc d'establir, l'any 2000, una Llei de Claredat que regulés les hipotètiques futures consultes. La Llei de Claredat estblia que la pregunta havia de ser clara: "Vostè està d'acord que Canadà s'independitzi i deixi de formar part de Canadà", i a més introduïa una clàusula molt interessant i innovadora en el dret polític: no concebia el territori de Quebec com una totalitat política, és a dir, en aquelles regions on el no s'imposés -especialment Montreal i la seva àrea metropolitana, i el nord indígena- havíem de continuar dins Canadà.

    Malgrat la suposada visió idíl·lica del procés sobiranista, la societat quebequesa a partir de l'any 1980, segons afirmen els estudiosos, és una societat menys cohesionada i més partida entre partidaris de la separació i contraris. El debat esquerra/dreta va quedar monopolitzat entre sobiranisme i no sobiranisme.
    Anònim ha dit…
    Sisè. El que vostè amb molt bona fe planteja a "les decisions polítiques que comporta un procés constituent a Catalunya com a nou Estat d'Europa" em sembla més aviat un catàleg de preguntes llançades al buit perquè no hi ha ningú a hores d'ara que les pugui respondre, entre d'altres coses perquè moltes de les qüestions que vostè planteja no depenen de la voluntat dels dirigents de l'hipotètic nou Estat.

    Què vol dir obrir o no un debat sobre la conveniència de mantenir l'euro o de disposar de moneda pròpia? Això és una broma?

    Què vol dir això d'hisenda pròpia o banc nacional en un marc de construcció europea quan ni tan sols sabem si hi hauria cap Estat que ens reconegués?

    Què vol dir això de cessions de sobirania en el marc de la Unió Europea quan el més probable és que hàgim de fer una cua de 20 o més anys d'espera per al reingrés?

    I, és clar, la pregunta més delicada i que va al nucli del problema més immanent: "Què implicaria la doble nacionalitat catalana i espanyola per als ciutadans que volguessin acollir-s'hi?" Vostè ho sap? Com s'hi accederia? Espanya també hauria de dir la seva, no?
    Un grandíssim atzucac.
    Anònim ha dit…
    Setè. Avui el nostre messies ha parlat a La Vanguardia en una entrevista concedida al seu cap de propaganda, Jordi Barbeta.

    El nostre messies ha dit que la pregunta ideal del seu referèndum seria: "Desitja vostè que Catalunya sigui un nou Estat de la Unió Europea?"

    La pregunta somiada faria riure si no fos per la gravetat de la situació plantejada i ens dóna una mostra claríssima de la capacitat del líder que encapçala la nostra llibertat -que a més es defineix com un instrument de la causa-.

    Una pregunta que és implantejable ja que Catalunya ja és Estat dins la Unió Europea i en cas d'una secessió d'Espanya hauria de tenir abans la unanimitat de tots els països per ingressar-hi. Per tant, no és una decisió que estigui en mans dels ciutadans de Catalunya. A més, aquest desitjaria que prologa la pregunta és brutal per a qualsevol estudiós del llenguatge diferit.
    Anònim ha dit…
    Cadascú ha d'assumir les seves responsabilitats. Hem preferit embolcallar-nos en el miratge il·lusori de la bandera barrejada amb alguns colorants com l'expoli i el robatori perpetu de la resta d'Espanya (una cosa que els economistes matisen), per fer seguidisme dels postulats de la dreta catalana. Hem preferit fer seguidisme i donar llum verda del del nostre Ajuntament a la convocatòria d'un "emocionant" referèndum però ens hem oblidat de tot el que ve després. Hem preferit oblidar que la crisi és europea per entregar-nos al discurs victimista del nacionalisme folklòric local. Hem encetat una camí ple d'espines i neguit. Il·lusionant per als qui volen la independència; ple de por per als qui no la volen.
    Aquesta és la Catalunya que volíem?
    Aquest és un sol poble? Un sol poble que ha de decidir una cosa que fractura en dos la convivència i desestabilitza la pau civil.

    Enhorabona a tothom i que Déu reparteixi sort!!!