dimarts, 11 de setembre de 2012

11 de Setembre: protagonistes del nostre futur.

Foto extreta del Fet a Sant Feliu
A l'ofrena floral d'avui al passeig Onze de Setembre, avui hi havia també potser més gent que mai. I amb més expectatives que mai: la importància de la manifestació de la tarda planava en l'ambient.

Després de les ofrenes de les entitats (esportives, culturals, veïnals, empresarials, partits,...) i just abans que els saxos de Sax Feliu de Llobregat interpretessin (fantàsticament, per cert! I moltes gràcies!) Els Segadors i en Joaquim Udina (gràcies també, Joaquim!) clogués l'acte, m'he adreçat breument als ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu que eren al passeig. Per dir només dues coses: un agraïment i una convicció.

Un agraïment per la seva presència i participació a les persones i entitats presents. Les persones que hi eren, i també les persones que no hi eren, són i seran, en la meva opinió, els protagonistes del nostre futur. I una convicció: Catalunya serà el que els catalans i les catalanes voldrem que sigui, per mitjà de l'exercici del dret a l'autodeterminació, del dret inherent a totes les nacions a decidir el seu futur.

La veu de les 7,5 milions de persones que vivim i treballem (o hauríem de treballar) a Catalunya serà qui decidirà el nostre futur, sigui quina sigui l'actitud que tinguin els governs i les opinions públiques de l'Estat. La veu de totes i tots: les veus de les persones que han anat avui a la manifestació de Barcelona i les veus de les persones que no hi hem anat; les veus dels que legítimament vulguin decidir anar-se'n d'Espanya i les dels que també legítimament vulguin decidir quedar-s'hi, ja sigui en les condicions actuals o en unes de diferents. Tinc la convicció que l'exercici del dret a decidir, que un referèndum sobre el nostre futur (i més en un context en què Escòcia serà un argument difícil d'eludir per part del govern del PP) serà una realitat més aviat del que potser molts pensen. I llavors, allò que surti d'aquesta votació democràtica, haurà de ser respectat escrupolosament per tothom.

Mentrestant, haurem de seguir molt de prop què passa a partir de demà i quines passes fan les persones amb més responsabilitat política. I també d'algunes persones que haurien de tenir més respecte per la política: començo a tenir el pap ple de la gent que diu que "el poble" aconseguirà allò que no són capaços d'aconseguir "els polítics": que potser els càrrecs electes (fins i tot als qui ens oposem!) ens els han enviat de Mart? Quan, com tot fa pensar, hi hagi eleccions anticipades a primers o meitat de l'any que ve, que qui vulgui la independència ho digui clarament en els seus programes, i qui vulgui tenir representativitat democràtica i capacitat de proposar i liderar un futur per a la nostra societat, que s'hi presenti amb un programa i una candidatura perquè tota la ciutadania (i no només els membres de la seva pròpia assemblea) es pronunciï amb el seu vot. Perquè, en democràcia, res no és més efectiu i més poderòs que la voluntat lliurement expressada de cada persona amb el seu vot: així és com, principalment, cada poble construeix el seu futur. Principalment... i, gràcies a la lluita de molts democràtes que ens han precedit, afortunadament!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Carles, veí de Falguera
Bon dia Jordi

Saludo les teves paraules més enllà de la distància o la proximitat ideològica que en aquest cas poc importa.

Som en un procés de canvi polític transcendental i és hora de treure'ns les màscares i gargotejar els silencis. És una hora delicada i greu.

Catalunya és una societat plural, plural en molts aspectes i especialment en el cultural, social i lingüístic. La nostra ciutat, Sant Feliu, al llarg de 35 anys de processos electorals ha demostrat que aquesta pluralitat també té una expressió a l'hora d'escollir un determinat partit polític. Sant Feliu ha tingut una hegemonia socialista -junt amb el notable pes municipalista d'ICV- per bé que també el centre dreta nacionalista català i el centre dreta nacionalista espanyol hi han guanyat posicions. CIU ha dominat els barris del centre i ara també a Mas Lluí, i el PP ha crescut als barris de vot tradicionalment socialista (sobretot Can Calders i La Salut), i també ha consolidat un espai electoral notable a Mas Lluí.

Com dic, és hora de treure'ns les màscares. Si ens adrecem a un procés de referèndum -cosa que, no cal obligar, a hores d'ara no hi cap a l'ordre constitucional [també aprovat per 90% dels catalans]- ja no valen els silencis, les equidistàncies i les ambigüitats. Cadascú ha de dir on és, quina és la seva voluntat i què passarà l'endemà d'aquesta hipotètica independència.

I si jugem hem de jugar tots amb igualtat de condicions. Els mitjans públics han de ser escrupolosament neutrals i han d'estar representades amb paritat tant les posicions del sí com les del no. En una democràcia madura el paper esbiaixat que juga, per exemple, TV3 i Catalunya Ràdio és inadmissible.

I com torno a repetir, les posicions polítiques han de ser nítides i les conseqüències claríssimes. Repetir obstinadament que l'important és la independència i que l'endemà ja la gestionarem em sembla, en el millor dels casos, un dels més grans disbarats de la història política europea.

Anònim ha dit...

Continuació de l'article


I el procés ha de tenir un relat claríssim. I quan dic claríssim faig servir la norma aprovada pel Parlament de Canadà l'any 2000 sobre els processos d'autodeterminació interns. En concret la Llei coneguda com de "Claredat", que va ser presentada pel polític quebequès Stéphane Dion.

Aquesta Llei exigia que el referèndum presentés una pregunta que no admetés ni un bri de dubte. I això transpassat a Catalunya hauria d'exigir també, com en el cas canadenc, la clarificació diàfana de les conseqüències del resultat del referèndum si guanyessin les posicions secessionistes:

- situació de Catalunya en el marc comunitari europeu.
- Moneda.
- estatut jurídic de les minories. Què passaria, posem per cas, amb els catalans que no volguessin perdre la nacionalitat espanyola.
- Pensions i prestacions socials. En un sistema de tresoria de caixa única cal dir com es faria el procés de traspàs de competències entre un Estat que ha perdut una part del seu territori i l'Estat segregat.
- La participació dels partits polítics en un hipotètic nou Estat, és a dir, quin seria el paper dels partits polítics que abracessin el No.
- Qui pagaria el funcionariat estatal a Catalunya
- Com s'administraria la distribució territorial desigual de partidaris del sí o del no. Per posar un exemple extrem: en la part on el no guanyés com es relacionaria amb el tot.

Respondre a totes aquestes qüestions ens dóna només una petita síntesi d'un procés descomunal, que té també molts ingredients perillosament emocionals, en el qual podem perdre bous i esquelles. Si fins ara la cutadana havia viatjat de manera més o menys còmoda en un comboi macrocefàlic anomenat catalanisme, ara aquesta evidència d'estabilitat tàcita corre el risc de trencar-se.

Molts dels nostres veïns santfeliuencs mai s'havien qüestionat si havien de deixar de ser espanyols. De fet, a hores d'ara crec que molts ni tan sols saben què suposa tot aquest procés.

Crec que és hora de clarificar i explicar. I la mateixa Iniciativa per Catalunya ha de dir quina serà la seva posició.

Des del meu punt de vista, la Catalunya política que hauria d'haver fet una clara presa de posició per la igualtat social i econòmica, s'ha anat decantant pel relat nacional conservador.

Gràcies

Anònim ha dit...

Carles, veí de Falguera

Esmenes article primer:
Paràgraf IV, línia I: no cal oblidar.
Paràgraf V, línia I: I si juguem.

Esmenes article segon:
Paràgraf IV, línia II: Si fins ara la ciutadania.