dissabte, 26 de maig de 2012

Estiu, convivència, terrasses, joves i pilotes.

Dades del padró continu d’avui mateix: som 43.928 habitants que convivim en 3,54 Km2 de ciutat construïda (el terme, incloent Collserola i el Parc Agrari, és de 11,98 km2) Tenim una densitat real, per tant, de 12.400 hab/km2. Déu n’hi do!

Molta gent en poc espai : ni més ni menys que a qualsevol altra ciutat. Gent de totes les edats i activitats : gent que va i ve de la feina (molta menys de la que voldríem), infants i adolescents que van i vénen de l’escola, gent gran que passeja, gent que es troba per mil motius i en desenes de llocs diferents… Gent que parla, que llegeix, que juga, gent que camina a poc a poc mentre altres corren, gent que riu mentre altra pateix, gent que aprèn a besar-se mentre altra evita trobar-se, gent que parla baixet i gent que crida massa.... Som nosaltres mateixos, o els nostres fills, o els nostres amics, o els nostres veïns, o els nostres avis, o els nostres companys. I els qui ara som grans, vam ser infants en altre temps; i els qui ara som joves, serem grans sense que gairebé ens n’haurem adonat. Som, insisteixo, nosaltres mateixos.

Ve el bon temps i nosaltres mateixos sortirem al carrer. Un carrer de tots i per a tots. La major part de les persones, en la major part dels llocs i en la major part del temps, sabrem viure al carrer deixant que els altres també hi visquin: això és, simplement, la convivència.

Per sort, la norma és la tolerància i el saber conviure. I així, les terrasses omplen de vida places i carrers, els infants fan seva una ciutat que ha de fer possible que continuem jugant en grup i al carrer, i la gent jove descobreix i va creant la seva vida de la manera que tothom sempre ho ha fet.

Hi haurà, però, com hi ha hagut sempre, com hi haurà sempre, com passa a tot arreu, algunes friccions. A Sant Feliu, les friccions de convivència són bàsicament de tres menes:
  • pels sorolls i els horaris de les terrasses dels bars,
  • pels nens que juguen a pilota a les places públiques,
  • per les converses, jocs o similars dels grups d’adolescents o joves a les places o els parcs, o a les sortides dels locals nocturns.
És lògic i és bo que la vida en comú en l’espai públic tingui algun tipus de regulació. Hi ha d’haver alguna ordenança de civisme que marqui normes i estableixi penalitzacions adequades i proporcionals per a qui les incompleixi, ja que causa un perjudici a la comunitat. No pot ser, per exemple, que en una plaça, com la de les Roses o la de la Vila, es jugui a pilota com si fos un camp de futbol quan hi ha moltes terrasses o molta gent gran passejant o prenent la fresca asseguda tranquil•lament als seus bancs. Però és evident alhora que hi ha d’haver llocs per jugar a pilota, compatibles amb altres activitats. O llocs, com em reclamen molts adolescents, simplement per trobar-se i que puguin reconèixer com a propis, sense haver de passar tota una tarda al voltant d’un refresc...

Les ordenances, per tant, s’han de fer complir: s’han de senyalitzar llocs, s’han de marcar horaris, la policia local ha d’anar allà on s’incompleixin, etc. Però hi ha d’haver alguna cosa més, hi ha d’haver valors cívics que es generin amb la complicitat de nosaltres mateixos amb nosaltres mateixos, hi ha d'haver el diàleg amb associacions de veïns per analitzar aquests temes, i també amb persones amb punts de vista diferents sobre aquestes qüestions, hi ha d’haver diversos protagonismes perquè la bona convivència neix de l'equilibri entre visions que s'han de considerar i complementar i no es genera lliurement només per l’aplicació de decrets,...

Com faig en moltes ocasions, m’agradaria obrir un diàleg amb qui hi tingui interès sobre aquests aspectes: convivència, estiu, terrasses, joves, pilotes... o el que considereu convenient. Al capdavall, és bo –i crec que és sobretot necessari- que parlem de nosaltres mateixos i de com convivim amb el que som, vam ser o serem nosaltres mateixos.