diumenge, 31 de juliol de 2011

Gràcies per 100 anys de bon pa i de bona companyia!


Dissabte van tancar les seves portes els tres forns de la Puríssima. La Cèlia i jo vam anar al forn de la carretera, al mateix forn on els meus germans o jo anàvem cada dia a comprar el pa, al matí abans d'anar a escola, els anys de la meva infantesa i la meva adolescència. El pa de ca la Puríssima, la torna de coca de sucre que ens donava la senyora Angelina, les trenes i els cargols d'aquella coca, l'olor tan característica i tan bona de forn de poble. Eren els finals dels seixanta i els primers setanta. Era el Sant Feliu que, en temps de verema, feia olor de most premsat als Pagesos, el Sant Feliu que acabava de rebre milers de nous ciutadans en habitatges que ells mateixos s'acabaven de construir al barri de Roses Castellbell o Falguera, o en immensos blocs, nous a Sant Feliu, allà on hi havia la fàbrica de Can Güell (i ara hi ha el barri de Can Calders) o la vinya del Puntaire (i ara hi ha el barri de la Salut).

Eren també els anys del salt del Sant Feliu rural i industrial a la ciutat metropolitana i moderna. Encara recordo a casa, jo devia tenir set o vuit anys, l'arribada de la tele, del gas butà, dels mobles de fòrmica i dels cossis de plàstic, viscudes amb l'eufòria de deixar enrera definitivament el malson de la misèria i la gana. Tant que ara valoraríem aquells mobles vells de fusta massissa o els gibrells d'aram o de zenc...! En aquells anys, recordo la modernització apressada dels establiments de la carretera, a cavall també del salt de l'electricitat dels discrets 125V als brillants 220V. La farmàcia Marti, la llibreria Ossó, la pastisseria de Cal Mata i moltes altres es van reformar de dalt a baix, abraçant noves modes i nous temps. Els resultats, com ara la reforma de la Unió Coral, una mica més tard, eren sovint discutibles. Però el forn de la Puríssima no va sucumbir a aquella moda. Fins avui, fins dissabte passat mateix, el taulell era el mateix en què la senyora Angelina i/o les seves filles ens atenien, els prestatges eren els mateixos que durant dècades havien exposat barres de quart i de mig, pagesos de mig i de quilo i altres delícies a tots els qui n'érem clients, l'entrada, la rebotiga, tot igual que en els anys en què es va crear aquell forn, l'any 1911.

No entro en les causes, moltes i diverses, del tancament del forn. El dissabte anterior, vaig anar també a Cal Manco, una mica per acomiadar també una botiga emblemàtica de Sant Feliu, que va tancar per raons totalment diferents. Moltes altres botigues de la meva infantesa han desaparegut: cal Casquet, la cistelleria on havien treballat la meva mare i la meva àvia; cal Grané, segurament la primera tenda de regals de Sant Feliu, la terrisseria on tants infants anàvem a coure els nostres treballs manuals; cal Borràs, la bodega on havia anat a comprar tot Sant Feliu en aquelles dècades; cal Batalla, el barber dels meus primers dotze o tretze anys, etc. Altres subsisteixen i tiren endavant: la llibreria de ca l'Ossó, les òptiques Feliu i Sancho, cal Llumenetes (o hauríem de dir Elèctrica Molins?), la sabateria Escala, la ferreteria de cal Guasch, on havia treballat la meva tieta Maria Rosa, el forn de can Rabassa, cal Roura, i afortunadament un llarg etcètera. I moltes altres són noves. Sempre ha estat així i sempre seguirà essent així: ciutats en transformació continuada, un equilibri complex entre el que canvia i el que es manté, influències -mai tan importants i tan accelerades com avui- que condicionen inexorablement el pas del temps i l'evolució de les societats,...

Com ens deia l'Àngels el mateix dissabte, quan molta gent compra pa congelat a qualsevol racó i ha oblidat el gust pel pa acabat de coure, és molt difícil, a certes edats i amb un relleu incert, lluitar contracorrent per mantenir el negoci familiar. I ens ho deia, òbviament, amb els ulls negats, amb una emoció íntima i intensa, que d'alguna manera milers de persones estic segur que compartim. Vam brindar pels bons moments i pels bons records, i en agraïment a 100 anys de bona feina a Sant Feliu.

I tornant cap a casa, la Cèlia i jo vam passar per davant del Mercat Municipal, 125 anys al servei de Sant Feliu. Vam parlar sobre el futur del nostre mercat, però això serà, sens dubte, motiu d'una altra reflexió en algun altre moment.

Gràcies, en tot cas, per 100 anys de bon pa i de bona companyia a Sant Feliu!!!!