dimarts, 19 de juliol de 2011

Divuits de juliols.........

Corria l'any 1966. Jo tenia 8 anys i anava als Padres. Només teníem un llibre de text: l'Enciclopedia Álvarez. Eren anys en què el dilluns al matí cantàvem l'himne de Pemán al pati de l'escola i el tornàvem a cantar el dissabte al migdia, abans d'anar a casa. En el meu llibre de text de Perfeccionamento 2º B, així es parlava del 18 de juliol:

Quan Sant Feliu era San Feliu i la plaça de la Vila era la plaza de los mártires, el 18 de juliol "relucía más que el sol". En Marc Rius m'ha fet arribar un programa de celebració del 35è aniversari de la vergonya, en aquella ciutat de 1971 que es debatia entre la mediocritat de la dictadura i l'esperançada lluita per la cultura, el civisme i la democràcia:


5 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs gràcies a l'Enciclopedia Álvarez i al sistema educatiu anterior, ara és vosté alcalde, ha estat format, hi havia disciplina i ordre a les escoles i respecte al professor.

Ara i d'això d'obrir la ma i oferir-ho tot, els nois i noies son tots uns pocavergonyes, no tenen respecte, insulten als docents i als companys, fan servir l'amenaça, diuen mentides als pares per enfrontar-los envers el professor, s'asseuen als bancs fumant, destrossen els parcs públics...... sí, és veritat, també hi ha jovent que no és així. El que passa és que mentre que abans dins una classe tothom era més o menys normalet i hi havia dos o tres inadaptats, ara els "bitxos raros" de la classe són els dos o tres que són normals perquè la resta són tots uns delinqüents en potència.

I tot això per què? per poder parlar en català? jo parlava en català durant el franquisme i mai ningú no em va dir res. Per què? per poder pensar i tenir simpaties independentistes? jo ja les tenia i les segueixo tenit ara. Per què? per poder tenir llibertat? jo l'he tinguda sempre..... oi, és clar que ja sabia on podia dir segons quines coses i on no, però, és diferent això ara?

Perquè ara també hi ha coses que es poden dir i segons quines altres no: són políticament incorrectes, o no? si vols dir alguna cosa envers una ordenació i regulació de la immigració que tenim, no es pot fer, et diuen que ets racista quan no ho ets i tan sols dius que això s'hauria de regular una mica. Si vols parcs i jardins o els carrers nets de bruticia i pintades a les façanes i dius que tota aquesta colla de joves que mai els veus a les escoles són els culpables, aleshores et diuen que no, que el jovent no és així i que no s'ha de generalitzar......

Molt bé doncs a veure quants avis i avies de Sant Feliu té fitxats la policia local per fer pintades, per destrossar bancs i per intimidad la gent que passa pel carrer.

M'estimo més amb la meva edat una mica més de disciplina estil Enciclopedia Álvarez que no aquesta societat que estem....... educant?

Passi-ho bé. Xavier P. i T

Miguel ha dit...

A part de totes les tragèdies personals que va comportar la pròpia Guerra Civil i desprès la Postguerra, jo crec que una de les pitjors conseqüencies que va comportar la victòria del rebelds va ser l'empobriment tan enorme que va sofrir el sistema educatiu. Des d'un inici amb l'exterminació sistemàtica de milers i milers de mestres d'escola de molts pobles i ciutats d'arreu d'Espanya, que fomentaven una pedagogia activa i participativa de l'alumnat amb una concepció laica de l'ensenyament (recomano veure la pel.licula "La lengua de las mariposas"). Amb la victòria franquista l'Esglèsia va assumir de nou el paper "educatiu" introduint de nou la moral cristiana a les escoles i el Règim va prohibir, entre moltes altres coses, l'ús de la llengua catalana. Les generacions dels nostres pares, anys 40 i 50, no van tenir la possibilitat d'estudiar per molt que haguèssin volgut perquè l'accès al sistema educatiu estava reservat per uns pocs privilegiats (això sí que vàren ser generacions totalment perdudes); posteriorment anys 60 i 70, l'Enciclopèdia Álvarez, un sistema educatiu molt pobre i manipulador, i amb l'arrivada de la democràcia, un sistema educatiu que intenta recuperar-se de la foscor, dels temps obscurs de la nostra història. Molts fills d'aquells que no vàren tenir la possibilitat d'estudiar hem pogut acabar estudis universitaris. Tractem de millorar el que tenim però no tornem a sistemes educatius on la por es confonia amb el respecte al professor, i, per suposat, donem un vot de confiança a tots els joves de la nostra societat. Valors com la tolerància, com el respecte al que és diferent, la igualtat entre homes i dones, la multiculturalitat, són conceptes que tenen molt arrelats, i que a dècades anteriors no existien. Recolzem-los, perquè ells són el futur.

Anònim ha dit...

Generacions perdudes per no poder aprendre en català? quan hi ha respecte al professor és per que hi ha por? la moral i els valor cristians són dolents?

Si us plau!!! com és això? el que és dolent de veritat no és ser cristià ni catòlic amic meu, sino pensar que tot s'hi val i que com que hi ha llibertat podem dir el què volguem, fer el què volguem sense importar-nos gens ni mica si amb això fem mal, si amb això respectem els drets de l'altre, etc.

La llibertat ens ha costat molt a tothom per venir ara i dir que els que respectem als altres és simplement perquè tenim por, és clar, ara sí que és així, quan el jovent no respecta els seus avis, professors, pares, etc. veritablement és perquè no tan sols no els hi tenen cap respecte sino perquè no els hi tenen por, ara són ells qui tenen la paella pel mànec, i si alguna persona gran els hi recrimina la seva actitut, aleshores o hi han agressions verbals, físiques o de qualsevol tipus. Aquest poca-vergonyes d'ara quan callen o ja no s'hi fiquen és precisament quan tenen por d'algú que és encara més poca-vergonya que ell mateix.

Si un noi li diu a un home gran alguna cosa greu i l'home calla, aleshores aquest angelet, veu que el tenen por i continua, però si l'home gran el respon i li fot un cop de mà a la cara fent-li saber qui ha de manar aquí, no un jovenet de 12 anys sino una persona adulta, ep! aleshores som tots uns maltractadors perquè hi ha qui afirma que aquest noi ha de poder tenir la seva llibertat de poder dir-li a un avi al bell mig del parc Nadal que s'en vagi a la merda i foti el camp d'allà perquè aquest parc és el seu territori i li sobra la gent al seu voltant.

Si l'angelet li clava una punyalada i mata el vellet, amb un parell d'anyets al reformatori, ja va bé, però si el vellet li dona un cop de mà o li renya molt fort, cridem ràpidament un munt de psicòlegs pel pobre noi, cridem la policia local, li treiem al vellet tots els seus bens per indemnitzar l'angelet i total, como que el noiet feia "coses de joves trapelles", doncs no res.

Molt bé, molt bé. Doncs que sàpigui que jo he parlat català tota la meva vida i m'han educat en valors cristians i no em considero generació perduda de cap de les maneres. La generació perduda és aquesta que idolatra personatges com aquesta xicota cantant anglesa que va morir l'altre dia i que apart de consumir drogues, anar beguda tota l'estona, etc. no havia fet res més de positiu. Els meus valors cristians m'han ensenyat a ajudar els altres, a donar una mica a qui no en tenia res, a fer coses bones i no dolentes, etc. és això dolent? és millor anar a la discoteca toto el dia, fumant tot el dia, prenent drogues, insultant els amics, els companys de classe, el professor, els pares? per això serveix la llibertat? un noi que faci això ja no és generació perduda tan sols perquè parla un català ple de faltes per tot arreu?

Xavier P. i T.

Miguel ha dit...

No tinc cap interès en debatre amb vostè sobre aquest tema, però respecte al paper del professor i l'educació del jovent permetim deixar-li un fragment del conte "La lengua de las mariposas" de Manuel Rivas, que crec que descriu molt bé com guanyar-se el respecte sense haver de fer ús de la violència:

"El maestro dijo hoy que las mariposas también tienen lengua, una lengua finita y muy larga, que llevan enrollada como el resorte de un reloj. Nos la va a enseñar con un aparato que le tienen que mandar de Madrid. ¿A que parece mentira eso de que las mariposas tengan lengua?"
"Si él lo dice, es cierto. Hay muchas cosas que parecen mentira y son verdad. ¿Te gusta la escuela?"
"Mucho. Y no pega. El maestro no pega".
No, el maestro don Gregorio no pegaba. Por lo contrario, casi siempre sonreía con su cara de sapo. Cuando dos peleaban en el recreo, los llamaba, "parecen carneros", y hacía que se dieran la mano.
Luego, los sentaba en el mismo pupitre. Así fue como hice mi mejor amigo, Dombodán, grande, bondadoso y torpe. Había otro rapaz, Eladio, que tenía un lunar en la mejilla, en el que golpearía con gusto, pero nunca lo hice por miedo a que el maestro me mandara darle la mano y que me cambiara junto a Dombodán. El modo que tenía don Gregorio de mostrar un gran enfado era el silencio.
"Si ustedes no se callan, tendré que callar yo".
E iba cara al ventanal, con la mirada ausente, perdida en el Sinaí. Era un silencio prolongado, desasosegante, como si nos dejara abandonados en un extraño país.
Sentí pronto que el silencio del maestro era el peor castigo imaginable."

Anònim ha dit...

Espero que no vulgui dir que depenent de com sigui el mestre, es mereix o no el respecte o l'agressió. Altrament "pegui o no pegui" el mestre, en aquella época el respectaven igual.

Per cert, si ho llegeix bé, amb aquest text no fa vosté res mes que donar-me la raó.

Gràcies.

Xavier P. i T.