dimarts, 15 de març de 2011

"(crònica de) Casablanca" i el sentit de l'esforç.

Diumenge a la tarda vaig anar a veure la magnífica obra de teatre que ens ha ofert la companyia Enric Borràs, sota la direcció de Josep Lluís Argemí (foto de la dreta), a partir de l'adaptació teatral de la conegudíssima pel·lícula "Casablanca". El mateix director en parlava a bastament en aquesta entrevista a la revista Fet a Sant Feliu. Enhorabona a les vint-i-quatre persones que van sortir a escena i a les setze que, des de darrera l'escenari, van fer possible la realització tan esplèndida de l'obra. Un esforç important de molta gent amateur aficionada al teatre (i amb una mica de retard: 19 anys, com va recordar en Francesc Borràs a la presentació) que ha donat un resultat excel·lent.

Però no vull parlar de l'obra de teatre: vull parlar justament d'això, de l'esforç.

Una altra raó per parlar-ne. A la meva feina actual a l'Àrea d'Educació de la Diputació, vam organitzar unes jornades de treball sobre Educació, inclusió social i progrés, recollides a la nostra pàgina web. En una taula rodona sobre les causes del fracàs escolar tan elevat que té Catalunya en relació a la Unió Europea, algú va generar un interessant debat sobre "la manca d'esforç" de molt del nostre alumnat. Algú va opinar que, més que de manca d'esforç, del que van escassos molt joves és de perspectives personals que donin sentit a l'esforç. "No és un problema de manca d'esforç", deia, "sinó de percepció de manca de sentit de l'esforç".

Ens trobem, sens dubte, davant un tema que considero apassionant, i que no relaciono només amb l'àmbit educatiu. Tothom, del primer a l'últim, ens esforcem en coses, petites o grans, per a les quals tenim un objectiu o una finalitat que hi doni sentit, que valgui la pena. Un dels grans problemes que tenim les societats com la catalana és que moltes persones troben veritables dificultats en trobar sentit al seu esforç. Amb un atur juvenil que frega el 40%, amb un salari mitjà que frega els 1.000€ fins i tot amb estudis, amb una precarietat insostenible al món del treball, amb una desconfiança instal·lada gairebé envers tot i tothom, molta gent -especialment de sectors populars- llança la tovallola abans-d'hora, es rendeix abans de plantar-li cara a la vida. Estic convençut que, essent tot això cert, tenim l'obligació i la capacitat de donar-li la volta a aquesta situació, especialment entre els joves que se senten temptats a deixar que altres prenguin el rumb de la seva vida. Ens cal, parlo com a docent, trobar maneres de fer a l'aula i fora de l'aula que facilitin no només els coneixements de cadascuna de les àrees del saber, sinó la percepció de la utilitat i el sentit d'un esforç continuat i intens.

Torno a "(crònica de) Casablanca" i miro el personatge de Víctor Laszlo. Si no heu vist la pel·lícula o l'obra d'aquest cap de setmana, en podeu trobar referència aquí. Veient l'Anton Domingo fent el personatge d'en Laszlo, vaig recordar una persona que vaig conèixer l'any 1994: en Josep Zamora, lluitador republicà i guerriller a Espanya i a França, comunista d'altíssima vàlua personal a qui vaig convidar a l'Institut Esteve Terrades quan hi treballava i que va ser a Sant Feliu amb motiu de la inauguració del monument als morts santfeliuencs als camps nazis que hi ha a la Plaça de la Llibertat, al barri de les Grases. La dedicació a la política amb risc de la pròpia vida, ahir a Europa i a Espanya, avui al nord d'Àfrica: un esforç brutal amb un sentit absolut, que ho engoleix tot. És evident que això avui no cal, però devem tot el nostre benestar als Laszlo de la ficció i als Zamora de la realitat, i hem de saber trobar i facilitar sentit a l'esforç de la gent que, en un acte de necessària consciència col·lectiva, vol dedicar, ara i aquí,  una part del seu temps a l'activitat política.

O a l'activitat ciutadana. Inicialment i sobre tot a l'activitat ciutadana. Dedicar hores a assajar "(crònica de) Casablanca" o qualsevol altra obra, a portar gegants amunt i avall, a entrenar infants i joves a futbol, bàsquet, natació, handbol o volei, a ballar per soleares, a pintar, tocar la guitarra, el piano o la bateria al Casal o a qualsevol altre lloc, a donar un cop de mà a Càritas o al temple de qualsevol creença, a fer de monitor o de monitora al cau, l'esplai o l'entitat de lleure, treballar a l'AMPA d'una escola o d'un institut, a les entitats d'ajuda mútua o de voluntariat, a les associacions de comerciants, a reunir-se a l'associació de veïns per parlar de la realitat del barri, representa un esforç que té sentit per al qui el fa i que, sobre tot, ens beneficia a tots com a comunitat: ens fa millors, molt millors.

Reconèixer l'esforç de cada persona i entitat activa i compromesa amb Sant Feliu és el mínim que podem fer els qui volem representar bé a la nostra ciutadania. Però crec que podem fer alguna cosa i que és imprescindible fer-ho: facilitar que cada persona o entitat activa i compromesa amb Sant Feliu tingui clar que el seu esforç té sentit, perquè el seu ajuntament el valora i el reforça amb els recursos de què disposi i, sobre tot, amb una actitud de ple diàleg, col·laboració i suport. Per exemple, una persona que dedica un temps i un esforç a una associació de veïns no pot ser que es desinfli o desanimi perquè no hi trobi cap resultat, perquè el seu ajuntament el percep com un maldecap i no, malgrat totes les possibles discrepàncies, com un valuós aliat.

Bé, acabo. Diumenge a la tarda, no vaig estar pendent de tot això: m'ho vaig passar pipa, i només vaig establir el lligam entre Víctor Laszlo i Josep Zamora. La resta, si encara has tingut paciència d'arribar fins al final, són unes reflexions a posteriori sobre la necessitat de donar i de reconèixer, sigui quin sigui l'àmbit, sentit a l'esforç. I, tot seguit, aplicar-nos amb esforç a fer, en el nostre cas, un Sant Feliu, millor per a tothom, comptant amb tothom.