divendres, 28 de gener de 2011

Parlem (o més aviat no parlem) de tu:

Parlem (o més aviat no parlem) de tu, nova avinguda, nova amiga que ens podries travessar amablement de banda a banda, unint carrers, places i espais -uns mirant a Collserola i altres mirant al Llobregat- que avui separa una via de ferro, una via que paradoxalment fa 156 anys que ens uneix a pobles propers i diversos.

Serà meravellós quan facis que es donin la mà el carrer de Baix i el carrer del Terrisser, el carrer Sant Llorenç i Santiago Russinyol,.. I què me'n dius quan sigui possible passejar per Pi i Margall (el carrer on vaig néixer) fins arribar a la Rambla i el carrer Girona? O quan hàgim d'explicar als nens que aquí hi havia un pas a nivell molt perillós? O quan la Riera de la Salut s'uneixi al passeig Onze de Setembre i cap tren circuli ja per les pedres rogenques que els han acompanyat des de mig segle XIX? També faràs possible que els barris de la Salut i Can Maginàs comparteixin la teva presència i els carrers Picasso i l'Hospitalet siguin gairebé una sola cosa. Com serà una sola cosa la carretera de la Sànson a peu pla, per portar els nens a l'Escola Gaudí (la primera on vaig treballar) sense el pont de la via que s'enlaira cinc metres damunt el terra. Com seràs de meravellosa, malgrat que avui tan pocs parlin de tu...

Podries ser (i estic segur que seràs) volguda i bella. Però t'han fet començar més aviat mediocre i lluny de la gent que podrà gaudir-te. Tothom et mira amb escepticisme: vindràs darrera de l'enfonsament de la via de ferro, i a tothom li sembla que això està tan lluny...!

Però vindràs, nova avinguda, nova amiga. Sé que no vindràs demà o d'aquí a uns dies, com tants voldríem, però estic convençut que vindràs més aviat del que molts pensen. No seràs una amiga impossible i llunyana: no crec que la via comenci el seu camí al subsòl més enllà de quatre o cinc anys, i tu començaràs a florir tot just tres anys després. Passejarem respectuosament damunt teu no més enllà de vuit o nou primaveres. Ja veuràs!

I ara tenim (o podríem tenir) l'oportunitat d'imaginar-te. Crec que ets prou important com perquè t'haguessin preguntat a qui acolliràs dia a dia: què li sembla aquesta plaça? com s'imagina aquest parc? li agrada aquí aquest edifici? on jugaran els teus infants? on prendran el sol els teus ancians? I explicar el teu projecte sovint i a cada barri, amb temps i amb orgull, perquè tothom pugui fer-te amb la seva passió, amb la seva paraula.

Però t'han donat el tret inicial de sortida, a finals d'un novembre fred, com si no en tinguessin ganes: discretament, calladament, gairebé tristament. I ara estàs, públicament exposada, perquè tinguem l'oportunitat, com deia, d'imaginar-te. Per poc temps, només fins al 28 de febrer, però el cert és que tenim l'oportunitat, encara durant trenta dies, d'imaginar-te, de pensar-te, de voler-te.

Et dic, nova avinguda, nova amiga, que els qui estimem Sant Feliu farem tot el possible per fer-te el més acollidora i bella que puguem, per crear-te amb la passió i les paraules del nombre més gran de gent possible, amb la consciència aue ens acompanyaràs per segles i que tenim l'obligació que els nostres néts ,i els seus néts després, sàpiguen que ens vam esforçar per fer-te radiant i lluminosa, oberta al pas de totes les persones, facilitadora de tots els secrets que acompanyen els bons passejos, engrescadora per a la compra i la conversa, apta per al treball i per a la festa. Viva i activa, agermanadora d'espais i de persones.

Encara que pocs parlin de tu, jo ja t'imagino i t'explico. I espero que, amb algú que cada vegada convenci algú altre perquè també t'imagini i t'expliqui, acabarem fent-te tan bella com ens mereixem: pel que seràs i  pel temps que fa que t'esperem.