divendres, 1 d’octubre de 2010

Sense sucre a Moscú.

A les primeres eleccions municipals des de la recuperació de la democràcia (1979), vaig votar a l'Àngel Merino, llavors candidat del Moviment Comunista de Catalunya. A les segones (1983), també vaig votar comunista, ara a Francesc Baltasar (PSUC). A les terceres (1987), vaig voler considerar la possibilitat del PSC, partit en què havia militat anteriorment. Vaig assistir a un míting a la Plaça de la Vila, on un enfervorit orador, centrava tots els seus arguments en frases com aquesta: "¡hay que echar a los comunistas, que no los quieren ni en Moscú!". Si aquesta era tota la seva proposta, apaga y vámonos. I així els va anar fins al 2007.

Moscú va tornar a ser present al nostre ple, vint-i-tres anys després. el passat 28 de setembre. Debatíem una moció d'ICV-EUiA de rebuig a la reforma laboral i de suport a la vaga de l'endemà, el 29-S. Jo mateix vaig presentar-la i vaig insistir, a part dels motius ja coneguts pels quals vam donar suport a la vaga i continuem donant suport als sindicats, en dues idees complementàries: 1) no és una vaga contra ZP, sinó contra mesures que retallen drets socials i laborals que ha costat molts anys i moltes lluites aconseguir, i b) tot i que amb el cor dividit, molts i moltes socialistes sortirien a l'endemà al carrer en defensa d'aquests drets, per la qual cosa demanàvem als companys del PSC que donessin suport a la moció.

En representació del PSC, va intervenir el regidor d'Urbanisme, Xavier Alegre. Va recordar que fa més de trenta anys que té la doble militància al PSC i a la UGT, va insistir que la reforma laboral no era només una proposta del Govern, sinó que l'havia ratificada el Parlament, i va dir que un ajuntament "no puede enmendar la plana" al Congrés dels Diputats. Per això i per sentit de responsabilitat d'Estat, van votar en contra de la nostra moció, al costat del PP i de CiU. No va entrar, segurament perquè no calia, en la defensa del contingut de la reforma. I com a últim argument per votar en contra nostra, Xavier Alegre va tornar a Moscú. Ens va dir que votaven en contra de la nostra moció, perquè estava en contra del nostre model de societat i ens va recordar que, en l'octubre del 70è Aniversari de la Revolució Russa, "no hi havia sucre a les tendes de Moscú".

He de reconèixer que no ho sabia. A més, va afegir: "¡Ni cubano!". Tampoc no ho sabia. Però he de confessar que em preocupa molt més el que passa a les cues de les Oficines de Treball de la Generalitat a la Catalunya del 2010 (foto superior, del Diari de Girona), que no el que passava a les tendes de Moscú al 1987. No sé per què, però estic convençut que a la immensa majoria dels treballadors i treballadores de tot l'Estat que dimecres van demostrar la seva força ("¡aquí están, estos son, los que mueven la nación!"), la disponibilitat de sucre al Moscú de 1987 no els devia importar gaire.

A mi, personalment, m'importa molt més que tantíssimes famílies de Sant Feliu hagin de recórrer a Càritas i a la Creu Roja per disposar de sucre, avui, a casa seva. M'importa molt més la xifra dramàtica de més de 4,6 milions d'aturats a tot l'Estat. M'importa molt més que recollim la suficient "energia social" per fer front (sense els estorbs de cap "salvador/a" amb passamuntanyes cremant contenidors) al retrocés en drets que ens imposen la dictadura dels mercats i els governs que són incapaços d'establir-los les normes necessàries de regulació i control.

Per això vaig recórrer Sant Feliu al matí amb els companys i companys de CCOO, UGT i USOC:


Per això vaig recórrer Barcelona a la tarda al costat de centenars de milers de treballadores i treballadors:


El sucre a Moscú no m'amoïna gaire. La feina, l'educació i la justícia social a Sant Feliu i a Catalunya, sí.

2 comentaris:

Manel ha dit...

molt bó Jordi! Arguments contra els no-arguments de sempre.

Anònim ha dit...

Excel.lent...tant de bo els preocupes al mateix als que podem fer possible que deixem de preocupar-nos.

Cèlia Cano