diumenge, 29 d’agost de 2010

I, concretament, què ha fet l'Ajuntament de Sant Feliu? (2/2)

Completant l'escrit anterior, i per qui hi estigui interessat, vull concretar les competències genèriques dels ajuntaments amb la tasca real que ha fet l'ajuntament de Sant Feliu des de les darreres eleccions municipals, el 27 de maig de 2007. La tasca impulsada pels 11 regidors del govern, amb el seguiment i control dels 10 de l'oposició que formem l'actual consistori:

Fa temps que vull posar a l'abast de qualsevol persona interessada en la vida local tot el que es cou a l'Ajuntament. Des de 2005, en el bloc d'Iniciativa, hi ha el resum de tots els plens duts a terme fins avui. Des de 2009, faig un comentari després de cada ple en aquest mateix bloc. Avui vull presentar un resum encara més concís del que s'ha acordat a la plaça de la Vila en els darrers tres anys. Però també vull posar a l'abast de tothom un document que fins ara només compartia amb els companys i les companyes del grup municipal: la totalitat dels temes aprovats o debatuts al ple en aquest mandat, ordenats per categories, i amb el que ha votat cada partit en tots i cadascun dels acords, per tal de poder fer el seguiment i control de l'accíó del govern, com ens correspon des de la nostra responsabilitat actual a l'oposició. Amb un enllaç, a més, a l'acta oficial de cadascun dels plens. Us el podeu descarregar aquí.

Aquest és el meu resum personal (espero que complet i concís alhora) dels punts claus dels més de quaranta plens que hem dut a terme des de maig de 2007. L'Ajuntament atén a més, òbviament, el dia a dia de totes les funcions que té encomanades, amb una tasca que vull aprofitar per reconèixer a tot el personal dedicat al servei públic municipal. En tot cas, el meu resum és aquest:
  • 27/05/07 Vuitenes eleccions municipals des de la recuperació de la democràcia
  • 16/06/07 Constitució de l’ajuntament i elecció de l’alcalde (Vázquez, 14 vots: Merino, 7 vots) 
  • 26/06/07 Assignació de les responsabilitats dels regidors i les regidores de govern (PSC. CiU. ERC).
  • 31/07/07 Temes d’organització i plantilla del personal municipal.
  • 25/09/07 Aprovació del projecte de pavelló de les Grases (sense piscina, tot i la recollida de signaturas amb aquest objectiu).
  • 30/10/07 Debat sobre la proposta de moratòria d'Aire Net. Aprovació de les ordenances fiscals de 2008 (impostos municipals, preus dels serveis públics,…).
  • 27/11/07 Debat i aprovació del pressupost de 2008.
  • 13/12/07 L'Àngel Merino deixa el seu lloc a l'Ajuntament. La sala de plens de gom a gom per homenatjar.lo.
  • 20/12/07 Incorporació de Manel Leiva. Presentació del Pla d’Actuació Municipal 2008-11
  • 29/01/08 Gran intervenció d’Eni Novell sobre les polítiques socials municipals. 
  • 26/02/08 Sànson, llei de dependència, soterrament, Metro, pla d'inversions.  
  • 01/04/08 Debat sobre la piscina..
  • 29/04/08 Ràdio Sant Feliu, situació econòmica municipal, política de subvencions.
  • 27/05/08 Presentació del primer informe anual del Síndic de Greuges. Primer debat sobre la L3 del Metro: Vázquez ha de fer ús del vot de qualitat per tombar una moció d'ICV-EUiA.
  • 25/06/08 Intervenció del CEIP Gaudí sobre el manteniment del centre. Nou debat sobre el traçat de la línia C3 de Rodalies i de la L3 de Metro. Nou debat sobre els ajuts per llibres escolars.
  • 29/07/08 PSC, PP i CiU a favor de l'eurodirectiva de la vergonya sobre immigració. Aprovació del contracte programa quadriennal en matèria de serveis socials. Rebuig d'ICV-EUiA al compte general de 2007.
  • 18/09/08 Debat de les dues propostes de prolongació de la L3 de Metro.
  • 30/09/08 Primer debat sobre la crisi al ple municipal. Debat sobre el mal funcionament de la neteja viària i la recollida de residus.
  • 28/10/08 Ordenances fiscals i el pressupost de 2009. Més sobre el canvi de contenidors. El nostre company Ferran López renuncia, amb el reconeixement de tots els regidors i regidores del ple.
  • 25/11/08 Incorporació de Jaume Solé. Primer ple amb ERC fora del govern. Aprovació inicial de la modificació del planejament del Torrent del Duc, que afecta al Mas Lluí.
  • 23/12/08 Moció sobre empreses en crisi. Debat del Fons d'Inversió Local. Es retira el punt relatiu a la compra de la Sala Ibèria, pel desacord de l'interventor.
  • 27/01/09 S'acorda el trasllat de l’Escola de Persones Adultes: ICV-EUiA diem no. Vázquez i Burgui tornen a negar-se a aportar claredat sobre la compra de l’Ibèria
  • 24/02/09 Compra inicial de la Sala Ibèria, amb els nostres cartells de "Sala Ibèria, així no!"
  • 26/03/09 Desestimació d'al•legacions i compra definitiva de la Sala Ibèria, al migdia i sense públic.
  • 31/03/09 Declaració en solidaritat amb la Sànson. Mocions sobre nuclears i canvi climàtic.
  • 28/04/09 Intervenció d'usuaris i associació de la piscina. Negativa de l'alcalde a celebrar els 30 anys d'ajuntaments democràtics.
  • 26/05/09 Intervencions d'usuaris de la piscina, de veïns i comerciants de Can Calders i del Mas Lluí. Nova aprovació del xequet escolar.
  • 30/06/09 Informe 2008 del Síndic de Greuges. Debat sobre la gestió de residus, Ràdio Sant Feliu i la comunicació municipal.
  • 28/07/09 Creació de la comissió especial sobre la piscina.
  • 29/09/09 Moció sobre consulta independentista de CiU i ERC. Demanem un canvi total de rumb a Ràdio Sant Feliu.
  • 27/10/09 Ordenances fiscals per al 2010. Debat del Pla de Serveis Socials de Sant Feliu.
  • 24/11/09 Pressupost de 2010. Diem no la supressió del Patronat de Persones amb Discapacitat. Fi dels treballs de la comissió especial sobre la piscina.
  • 01/12/09 Ple convocat per l'oposició en relació a la prolongació de la L3 de metro. PSC i CiU es neguen a plantejar l’opció de metro a Mas Lluí, estació i Falguera.
  • 12/12/09 Debat sobre l'ampliació de la comissió de seguiment de la piscina i sobre els límits del Parc de Collserola
  • 26/01/10 Moció de la Federació d’Associacions de Veïns sobre la recollida d'escombraries.. Aprovem mesures de suport al Club Natació Sant Feliu per la situació de la piscina.
  • 23/02/10 Aprovació provisional modificació del pla urbanístic del Torrent del Duc, amb el vot contrari d’ICV-EUiA. PSC i CiU rebutgen la nostra proposta de Consell Assessor d'Urbanisme. Aprovació del nou plec de neteja viària.
  • 30/03/10 Avenç del planejament urbanístic posterior al soterrament. Debat aspre de la moció per revisar el finançament del soterrament. Moció de reprovació de la política comunicativa municipal.
  • 27/04/10 Noms propis: Joan Carles Navarro, Baltasar Garzón. Aprovació inicial de l'ordenança de civisme, amb la nostra abstenció. Demanem la constitució del Consell de la Mobilitat de Sant Feliu.
  • 25/05/10 Moció de Sant Feliu Decideix per la consulta popular del 20 de juny: l'alcalde anuncia que no l'acatarà. Constitució del Consorci de Comerç.
  • 11/06/10 Adopció de les mesures locals derivades de les decisions del Govern Zapatero el 12/05/10.
  • 29/06/10 El ple dóna suport a la declaració del President Montilla davant la sentència del TC sobre l’Estatut. Ens abstenim en l’aprovació definitiva de la nova ordenança de civisme.
  • 27/07/10 Presentació de l'informe 2009 del Síndic de Greuges. Debat de la situació econòmica municipal a 31 de desembre de 2009.
Com veus, com deia en el meu escrit precedent, tot allò que configura la nostra vida col•lectiva, els nostres espais compartits, la nostra realitat quotidiana i comuna. Això és, en definitiva, la política local. En la meva opinió, tan apassionant, que et voldria convidar a conèixer i a participar-hi de manera més intensa.
Així que... per fer reviure Sant Feliu, endavant !

D’aquí a nou mesos, eleccions municipals: què fan els ajuntaments? (1/2)

66.3 El municipi té competències pròpies en les matèries següents:

a) La seguretat en llocs públics.
b) L'ordenació del trànsit de vehicles i de persones en les vies urbanes.
c) La protecció civil, la prevenció i l'extinció d'incendis.
d) L'ordenació, la gestió, l'execució i la disciplina urbanístiques; la promoció i la gestió d'habitatges; els parcs i els jardins, la pavimentació de vies públiques urbanes i la conservació de camins i vies rurals.
e) El patrimoni historicoartístic.
f) La protecció del medi.
g) Els abastaments, els escorxadors, les fires, els mercats i la defensa d'usuaris i de consumidors.
h) La protecció de la salubritat pública.
i) La participació en la gestió de l'atenció primària de la salut.
j) Els cementiris i els serveis funeraris.
k) La prestació dels serveis socials i la promoció i la reinserció socials.
l) El subministrament d'aigua i l'enllumenat públic, els serveis de neteja viària, de recollida i tractament de residus, les clavegueres i el tractament d'aigües residuals.
m) El transport públic de viatgers.
n) Les activitats i les instal•lacions culturals i esportives, l'ocupació del lleure, el turisme.
o) La participació en la programació de l'ensenyament i la cooperació amb l'administració educativa en la creació, la construcció i el manteniment dels centres docents públics; la intervenció en els òrgans de gestió dels centres docents i la participació en la vigilància del compliment de l'escolaritat obligatòria.

Aquesta és la transcripció literal del que la Llei municipal i de règim local de Catalunya estableix sobre les competències municipals.

Poca broma: educació, neteja viària, transport públic, serveis socials, cultura i esports, urbanisme, medi ambient, habitatge, residus, sanitat i un llarg etcètera. Tot el que configura la nostra vida col•lectiva, els nostres espais compartits, la nostra realitat quotidiana i comuna: això és en definitiva el que fan els ajuntaments.

Es pot fer de moltes maneres i, enmig de tantes competències, atenent a moltes prioritats, afortunadament, amb candidatures i persones diverses. Prioritats, estils de govern i persones diferents configuren ajuntaments diferents i, en conseqüència, maneres diferents de fer i de viure les ciutats.

Les persones podem fer-ho millor o pitjor, però hi ha una competència i una responsabilitat col•lectiva que és inherent a la vida en comú (fa mil•lennis que vam deixar de viure aïlladament!) i que cada ciutadà i cada ciutadana hauria d’assumir, sense excuses ni pretextos. En el dia a dia, familiarment, professionalment, socialment. Però també quan arriben les eleccions: tothom hauria de voler analitzar i discernir les prioritats, els estils i les persones que conformen cada proposta de ciutat i anar a votar per construir, al costat de milers d’altres persones, la vida i els espais que compartim.

Quedar-se a casa, com si no ens afectés el que ens envolta, sota el pretext “que tots són iguals”, “que diuen molt i no fan res” o coses similars, només indica voluntat de desentendre’s del que és comú, poca estima per la pròpia ciutat. I no és bo per a les ciutats, no és bo per a la democràcia, però tampoc és bo per a la vida individual de cadascú de nosaltres: no ens afecta tenir més o menys facilitats per accedir a una plaça a l’escola bressol? més o menys facilitats per agafar el metro o l’autobús? més o menys sensibilitat per atendre les persones grans, els joves o els infants? més o menys previsió de futur per als parcs, els habitatges o els serveis que voldrem fer servir?

Tot això es decideix a cada ajuntament, al teu ajuntament. Per això, exactament d’aquí a nou mesos, el 29 de maig de l'any que ve, no et desentenguis del que és comú, coneix i valora les diferents alternatives sobre la teva ciutat, sobre els teus serveis públics, sobre el teu espai públic, sobre la teva vida col•lectiva. I vota!.

(foto del grup de Facebook: "Gent de Sant Feliu")

dissabte, 14 d’agost de 2010

14 d'agost de 1936: la matança de Badajoz.



Vaig néixer el 1957. La Guerra Civil i la dictadura marcaven encara tota, tota la vida personal i col·lectiva. Els lemes dels vencedors eren molt presents a l'escola, els silencis eren molt presents a la família. La meva àvia, vencedora, la seva germana, vençuda. A l'escola, amb els meus set o vuit anys, dibuixos que encara conservo d'una Espanya en flames per culpa dels rojos i una Espanya en pau gràcies a Franco. Era molt petit encara per tenir consciència de la cruel realitat que s'amagava darrera aquesta mentida.

A l'estiu de 1974, un familiar de la Granada del Penedès, Pere Casanovas, em va deixar un llibre de Hugh Tomas, "La Guerra Civil española", editada encara a la clandestitat per Ruedo Ibérico. Vaig tenir notícia per primer cop de les bestieses de l'exèrcit feixista. Entre totes elles, destacava la carnisseria de Badajoz. Avui, segle XXI, al facebook he vist que algú en recordava la data: tal dia com avui de fa 74 anys. Al youtube, he vist el video que adjunto, que forma part d'una sèrie que la cadena britànica Granada TV va fer sobre la Guerra Civil. Hi parla el periodista Mario Neves, del Diari de Lisboa, corresponsal aquell dia de 1936 i que no va tornar a Badajoz fins al 1992, justament per participar en aquesta sèrie britànica.

Per aquelles coses, aquest estiu he llegit també sobre el tema: l'autobiografia "Recuerdos y olvidos" de Francisco Ayala parla forçosament de la Guerra Civil. El llibre "El tiempo entre costuras" -magnífic, recomanable cent per cent!- també esmenta la matança de la capital extremenya.

Va ser una matança, una carnisseria, encara no un mes després de començat el cop d'estat promogut pels sectors més reaccionaris i poderosos de la dreta espanyola, incapaç d'acceptar democràticament la victòria del Front Popular al febrer de 1936. Badajoz tenia llavors 41.000 habitants, i van ser mortes i afusellades entre 2.000 i 4.000 persones, segons les fonts. El 10% de la població. Primer, assassinada inicialment per l'acció dels avions alemanys per l'aire i pels cruels mercenaris marroquís per terra. Després, en un exercici sistemàtic de brutal repressió i extermini executat pel general Yagüe i ordenat per Franco.

Del llibre de Hugh Tomas, recordo també algunes tortures a què van sotmetre alguns anarquistes a diversos capellans i monges. Cruels, espantoses: les coneixia pels anys de propaganda feixista. Violència pretesament revolucionària que va acabar apartant de la causa republicana a sectors moderats de l'opinió pública espanyola i europea. Morts absurdes que no van portar enlloc, i que van fer molt difícil els intents del president Negrín per reconduir les relacions entre l'Església i el Govern de la República quan ell va assumir-ne la presidència.

Hi ha qui encara contraposa una violència a l'altra i vol mantenir una certa equidistància entre les dues. "Bestieses se'n van fer a totes dues bandes", encara diuen alguns.

La matança de Badajoz és la mostra més clara de l'enorme diferència de l'abast i les responsabilitats dels anomenats "terror roig" i "terror negre". El terror en la zona feixista va ser un terror ordenat, dirigit i executat per les autoritats feixistes, pels seus màxims dirigents: va afectar desenes de milers de persones de tota mena, durant els tres anys de la guerra i durant tota la postguerra i la dictadura. El terror en la zona republicana va ser executat per elements incotrolats de les organitzacions obreres en els primers mesos posteriors al cop d'estat i com a reacció a aquest, fins que el Govern de la Generalitat va recuperar el control de la situació. Cap ordre d'extermini mínimament assimilable a la de Badajoz va sorgir de cap govern republicà. Els crims contra l'església dels primers mesos no van ser, a més, per les conviccions religioses dels assassinats, sinó perquè havien pres partit a favor del bàndol que es va sublevar contra el govern legal deixant arreu un autèntic bany de sang. En aquest sentit, els múltiples treballs del monjo benedictí Hilari Raguer són enormement esclaridors. Cal tenir present que el comandant en cap de l'exèrcit de la República, el general Vicente Rojo, era catòlic practicant, com destaca Francisco Ayala en un apartat que dedica al general dins les seves memòries.

Una nota final: el tercer element que recordo del llibre de Hugh Tomas és l'emoció que em va provocar llegir el discurs que va pronunciar Miguel de Unamuno el 12 d'octubre de 1936, a la Universitat de Salamanca, i que li va costar el cessament de tots els seus càrrecs i la mort pocs mesos després.

Pels homes i les dones morts a Badajoz i a tants altres llocs d´Espanya, ni una sola concessió a l'oblit, al silenci, a la passivitat, a la indiferència. Des d'aquí, els reto homenatge, i demano a qui em llegeixi que retingui en la seva memòria el seu sacrifici i el reculli en el seu compromís social i polític per una vida col·lectiva millor, per recollir la seva llavor de lluita per la llibertat, la igualtat, la fraternitat.

dijous, 12 d’agost de 2010

"Ascensor social: fuera de servicio". El País, 11/08/2010.

Sergio acaba de cumplir 32 años. Cada mañana coge la bicicleta para llegar a su trabajo en la Universidad Centroeuropea, en Budapest. Es investigador, uno de los pocos que trabaja en Europa en el campo de la pobreza energética. Largo camino desde que terminó la carrera de Ciencias Ambientales en la Universidad de Alcalá. Pero más largo aún desde que su abuelo se marchara a trabajar en una fábrica de Baviera de gastarbeiter -como llamaban los alemanes a los jornaleros extranjeros- y su padre comenzara de ayudante de fontanero a los 14 años, mientras vivía en el Pozo del Tío Raimundo, un barrio madrileño de chabolas que acogió a muchos emigrantes que venían a buscarse la vida desde toda España.

Una sociedad abierta es aquella sociedad ideal en la que los orígenes de los padres no determinan el destino de sus hijos. La historia de Sergio podría ser un ejemplo del camino hacia este horizonte final. Pero la realidad es diferente. En España, las posibilidades de remontar de clase social son las mismas que durante la industrialización de los sesenta, según una reciente investigación de los sociólogos Ildefonso Marqués y Manuel Herrera, publicada en el último número de la revista del Centro de Investigaciones Sociológicas. Se trata del tercer gran estudio sobre la cuestión que se hace en el ámbito nacional y el primero que se centra en las generaciones que adquirieron su madurez laboral desde 1965 en adelante.


A pesar de los profundos cambios estructurales de las últimas décadas -paso de una sociedad agrícola a una industrial y luego a otra posindustrial- no hay un mayor grado de apertura: "Por supuesto que en la España de hoy en día hay un mayor número de directivos y funcionarios y menos campesinos y obreros que en la mitad del siglo XX. Pero, si en los ochenta había cuatro plazas de directivos, estas venían ocupadas por tres hijos de las élites y solo una por alguien de una clase más baja. Ahora hay ocho plazas y la relación es de seis a dos; en este sentido España es un país inmóvil, no ha aumentado la igualdad", explica Marqués.

En las antípodas de Sergio se encuentra Julián, que también tiene 32 años. Su padre dejó los abruptos barrancos de una zona agrícola de Tenerife para mudarse a La Laguna a buscar un futuro mejor. Ahí terminó de asalariado en una empresa de seguros y viviendo en uno de los barrios obreros de la ciudad. Julián, que acabó la secundaria, pasa ahora los días intentando lidiar con la crisis y trabajando de forma precaria en la compraventa de repuestos de coche. Su situación académica y laboral es muy similar a la de sus padres, como le ocurre al 32,9% de los españoles. "Si no tienes estudios universitarios no hay nada que hacer. Llevo trabajando desde los 16 años porque mis padres no podían pagarme nada y 15 años después las perspectivas son iguales o peores", según Julián.

El porcentaje de adultos que a los 30 años -la edad que los sociólogos consideran el principio de la madurez laboral- pertenece a una clase social diferente a la de sus progenitores es del 67,1 %. Los movimientos entre clases sí son frecuentes, pero no de largo recorrido y se producen en su mayoría entre clases limítrofes.


La situación en España se encuentra en el entorno de la media europea, según la European Social Survey sobre el periodo 2002-2006. Mejor que Italia o Portugal. Pero aún lejos de los países escandinavos o Gran Bretaña. En este último país, por ejemplo, la posibilidad de que el hijo de un obrero poco cualificado llegue a ser directivo es mayor que la que tiene el hijo de un trabajador español. "En España se produce un ejemplo marcado de lo que Max Weber llama cierre de clase. Las élites intentan mantener sus privilegios subiendo los requisitos para entrar en ellas", dice Marqués.

"Por mucho que estudies, los hijos de papá siempre lo tendrán más fácil. Ellos son los que pueden hacer una formación extra que les asegura un buen puesto. Para acceder a esto, nosotros tenemos que endeudarnos con un banco", afirma Carmen, madrileña de 26 años. En 2008 acabó la carrera de Filología Inglesa y desde entonces hace todo tipo de trabajos precarios. Su situación es un avance, si se piensa que sus padres empezaron a trabajar con 11 y 14 años y su abuela vivió parte de su vida en una cueva murciana con sus ocho hijos.

Con mucho esfuerzo, su madre ha conseguido llegar a ser administrativa, pero Carmen siente que hay un tapón social difícil de sortear. "La educación hace que la desigualdad no aumente, pero ella sola no puede disminuirla. Cuando hay una inflación de títulos universitarios, los representantes de las clases altas defienden su estatus mandando a sus hijos a MBAs [Master of Business Administration] o a estudiar al extranjero y los colocan gracias a su entorno social", señala Marqués.

Carmen es la mileurista paradigmática: joven universitaria que vive en una gran ciudad y cuyo salario mensual no supera los 1.000 euros. La pertenencia a una determinada clase social también influye en la configuración del mileurismo. "No es simplemente una cuestión de gente joven. Es sobre todo un problema de gente humilde", afirma José Saturnino Martínez, profesor de Sociología de la Universidad de La Laguna. Un estudio que presentó recientemente demuestra que entre los jóvenes de 25 y 35 años esta condición se da mucho menos en los universitarios tradicionales -varones hijos de universitarios- y más en los nuevos universitarios -mujeres y jóvenes de familias de bajo nivel de estudios-. En el primer caso, el porcentaje de mileuristas es del 26,1 %. En el de los varones hijos de no universitarios, del 42,3 %. En lo que se refiere a las mujeres, la diferencia es menor: 44,1% frente al 53,6%. "A las mujeres de orígenes populares, le pesan más sus orígenes, pero para las de clases altas, les pesa más el género", afirma Saturnino.

Para Julio Carabaña, catedrático de Sociología de la Universidad Complutense de Madrid, el problema fundamental no es el entorno social sino el tipo de estudio que se elige: "Las carreras de Ingeniería y Medicina son frecuentadas más por hijos de las clases altas. La familia determina más el ingreso a la universidad, pero a la salida el título de estudio vale más que las diferencias de clase. Un médico hijo de obreros tiene en ese momento las mismas perspectivas cara al mundo laboral".

El estancamiento de la movilidad social coincide sin embargo con el desarrollo del Estado de bienestar en España. Para Ildefonso Marqués, la familia y ciertos mecanismos de la economía de mercado determinan más los movimientos entre clases que cualquier política equilibradora: "El único caso en el mundo occidental donde se ha producido una auténtica movilidad ha sido Suecia, sobre todo entre los años treinta y setenta del siglo pasado, aunque ahora se ha estancado. Pero para ello se necesitaron varias décadas de Gobierno socialdemócrata que permitieron a la cultura de lo público hacer brecha en la sociedad. En España, esta mentalidad está aún muy poco madura y ha sido cuestionada desde sectores liberales desde su nacimiento".

No se pueden negar, sin embargo, los beneficios de muchas de las políticas públicas que ha habido en España. Solo en el ámbito educativo, el número de titulados universitarios entre 25 y 35 años ha pasado de 812.000 en 1991 a casi dos millones en 2008. Para Saturnino, no hay que reducir todo a una lógica monetarista: "Aunque un título universitario no se traduzca en una mayor riqueza, sí garantiza el acceso a la educación, a la cultura e, incluso, a mejor calidad de vida y salud".

Una de las cuestiones más curiosas es que EE UU, donde el modelo de políticas distributivas públicas europeas se mira con recelo, mantiene tasas de movilidad muy similares. "La tierra de las oportunidades no lo es más que Europa", afirma Marqués. Pero también se puede ver de otra manera; la ética de la autorrealización individual, la mística de la eterna frontera estadounidense es tan imperfecta como el espíritu social que nutre el modelo europeo, pero cumple las mismas funciones.

Para el sociólogo Luis Moreno, profesor de investigación del CSIC, lo que caracteriza al modelo estadounidense de movilidad social son los acusados itinerarios de "arriba-abajo". Es decir, los individuos con movilidad ascendente se dan más que en el viejo continente, pero también se empobrecen con más rapidez cuando la movilidad es descendente. El modelo europeo ofrece una mayor seguridad contra los riesgos sociales a los ciudadanos con rentas bajas, situación posibilitada por sus sistemas redistributivos de progresividad fiscal.

¿Cómo facilitar la movilidad y aumentar la igualdad? Para Carabaña la educación sigue siendo el verdadero determinante: "Lo único que hay que hacer es seguir apostando por ayudas al estudio y facilitar el acceso al mundo universitario". Para Saturnino, sin embargo, es necesario también profundizar en las políticas redistributivas: "No solo basta con una educación pública, porque la escuela es un reflejo de las desigualdades que hay en la sociedad. Hay que ir más allá y universalizar cuestiones claves en el ascenso social como el acceso a los idiomas". También es importante una política distributiva equilibradora; según datos del OCDE de 2007, el total de los impuestos sobre el PIB es del 48,9% en Dinamarca y del 20,5% en México. En España es del 37,2%. "La cuestión es si queremos ser daneses o mexicanos", zanja Saturnino.

Desde Budapest, Sergio no cree que su éxito profesional se deba exclusivamente a una cuestión de esfuerzo personal. Los procesos sociales y políticos que ocurrieron en el Pozo de Tío Raimundo cambiaron la vida de su familia: la llegada en los años cincuenta del cura José María Llanos , que luego fundó la Escuela Profesional 1º de Mayo, permitió que mucha gente sin recursos pudiera estudiar. De ayudante de fontanero, su padre pasó a trabajar en una pequeña imprenta y consiguió sacarse allí el graduado escolar. "Gracias a eso, mi padre no fue albañil, sino trabajador cualificado y a largo plazo yo también he salido beneficiado", relata Sergio. Para él, lo que ocurrió en su barrio durante los años sesenta y setenta fue mucho más allá de lo económico: "La educación siempre fue fundamental. Pero además, se formó un capital social y cultural para que la gente tuviera un aprecio por todo lo que va más allá de lo material e inmediato".

"El padre Llanos llegó al Pozo siendo franquista y queriendo adoctrinar a la clase obrera. Y se fue de este mundo cristiano y comunista", cuenta Carlos Méndez, director de la Escuela 1º de Mayo. Alrededor de mil personas acuden hoy a este mítico centro, entre ellas 500 chavales de entre 12 y 16 años que cursan la secundaria y otras 500 personas en cursos de formación ocupacional para intentar salir del paro. Méndez es maestro industrial y dejó su puesto en la compañía de teléfonos Ericsson para volver a trabajar por el barrio. Según él, la movilidad entre clases que se produjo aquellos años en El Pozo hay que enmarcarla dentro de un contexto de transformación política que impulsó otras aspiraciones sociales. Ellos tuvieron "la suerte, si se puede llamar así" de nacer en una dictadura y vivir el cambio hacia la democracia. Hoy quizá, esas garantías que da el Estado de bienestar adormecen ese afán de conquista: "La búsqueda de los intereses personales tiene mucho más sentido cuando se expresa dentro de la lucha de los derechos colectivos".