dimecres, 31 de març de 2010

"Govern d'esquerres!" Article Butlletí 435, abril 2010.

No només de Sant Feliu viu la política... D'aquí a set mesos hi ha eleccions al nostre Parlament. Sectors importants dels mitjans de comunicació volen generar la percepció que el que despectivament anomenen "tripartit" és una olla de grills incapaç de tenir un projecte de país i una gestió responsable. Veus dins mateix del PSC i d'ERC qüestionen el seu propi govern, com deia Josep Ramoneda fa uns dies.

Amb tota la nostra modèstia, a la nostra columna del Butlletí que sortirà properament, hem volgut posar damunt la taula una realitat ben diferent a la que mostren els mitjans que enyoren el passat convergent. Un govern que, globalment, funciona i que, sobretot, té una clara prioritat: l'aposta per serveis i polítiques que, lluny de la prioritat de l'interès privat embolicat en la senyera, es basen en l'interès general i s'adrecen a tota la població, especialment, als sectors populars.

En l'article només ens vam deixar un parell de línies, curtes en extensió, profundes en significat: Barris: els governs de CiU no semblaven saber ni on eren, el govern d'esquerres hi ha invertit milions amb la Llei de Barris. A Sant Feliu, a la Salut i a Can Calders ho tenim molt clar.

Aquí va el nostre article del proper Butlletí (435, abril 2010). Com sempre, obert les 24 hores a qualsevol comentari, a tothom.


Govern d’esquerres no vol dir govern sense errors ni polèmica, vol dir govern que dóna prioritat a les necessitats del dia a dia de la gent, amb polítiques públiques que donin serveis a tothom i amb plena transparència en la seva gestió.

Emparant-se en situacions difícils (sequera o incendis, per exemple), CiU i PP ens volen fer creure que són els únics que saben i poden tirar endavant el país. CiU i PP oculten la seva gestió en moments similars i treuen importància al fet que, ara com mai, un govern ha donat explicacions de tots i cadascun dels elements de la seva gestió. Govern d’esquerres, a Catalunya, ha comportat més transparència i més responsabilitat.
Però, sobretot, govern d’esquerres vol dir atendre a les persones amb una oferta suficient i de qualitat de serveis públics. Només cal mirar i comparar:

Sanitat pública: els governs de CiU ni tan sols van posar la primera pedra de l’Hospital Moisès Broggi que el govern d’esquerres ha construït a Sant Joan Despí.

Educació pública: l’Ajuntament de Sant Feliu va construir les escoles que els governs de CiU no feien (Salvador Espriu, Pau Vila, Falguera), mentre que el govern d’esquerres ha invertit com mai en escoles públiques (Martí i Pol, Nadal, Monmany) i les ha dotades de més professorat i mitjans.

Habitatge protegit: els governs de CiU obligaven al 10% d’habitatges protegits en cada promoció urbanística, el govern d’esquerres obliga al 40%.

Hisenda pública: els governs de CiU volien suprimir l’impost de successions per a tothom, el govern d’esquerres l’ha mantingut exclusivament per als més rics.

Subministraments bàsics: els governs de CiU divagaven sobre l’aigua del Roina, el govern d’esquerres ha construït la dessalinitzadora del Prat i garanteix un subministrament d’aigua continu i de qualitat sigui quina sigui la climatologia.

Soterrament: el govern de CiU el va frenar el 2002, els governs d’esquerres el faran aviat possible.

Govern d’esquerres, a Catalunya, ha comportat més polítiques i serveis per a tu, per a tothom.

Treballador/a de Sant Feliu: a Catalunya, govern d’esquerres!

dimarts, 30 de març de 2010

Soterrament: primer tràmit urbanístic.

30 de març de 2010: primer tràmit en el ple de l'Ajuntament sobre la remodelació de la superfície damunt les vies un cop estiguin soterrades.

Molts temes a parlar: les connexions entre carrers a banda i banda de la via, nous espais públics, nous equipaments. Oportunitats per a noves polítiques, com ara l'habitatge públic de lloguer de titularitat municipal. Tot plegat, en més de 12 Ha al bell mig de Sant Feliu.

PSC i CiU han previst un primer moment de participació intens (quaderns a totes les cases, presentacions en equipaments, estand a la Fira,...) però curt: només dos mesos per a un tema de tanta importància.

Dos mesos, d'altra banda, per presentar suggeriments i aportacions. Caldrà aprofitar-los bé i fer propostes que, amb l'oportunitat del soterrament, ens permeti una visió global i a fons per definir el futur de la nostra ciutat.

Perquè això és, justament la política. Citant dues frases que vaig sentir a Jordi Gibert en l'assemblea de la Federació d'Associacions de Veïns de fa alguns dies, política és...

... posar les bases del futur,
... la capacitat col·lectiva d'abordar i resoldre els temes col·lectius.

Per Sant Feliu, doncs, ara és l'hora més decisiva de la política.



diumenge, 28 de març de 2010

"El niño yuntero", de Miguel Hernández, cantat per Víctor Jara.


Avui fa 68 anys de la mort del poeta Miguel Hernández. Malalt i a la presó, amb la sola acusació de comunista. Va néixer només 32 anys abans: enguany se'n celebra, a tota Espanya, el seu centenari.
El seu poema "El niño yuntero" és tot un retrat de la injustícia ancestral contra la que es va rebelar l'Espanya republicana i democràtica. És molt coneguda la versió que n'ha cantat Joan Manuel Serrat, que acaba de treure, per cert, un altre disc sobre el poeta d'Oriola.
He triat, però, una altra versió per homenatjar Miguel Hernández. La del cantant xilè, Víctor Jara, també comunista, també assassinat pel feixisme, també culpable tan sols de ser home de cultura i lluitador contra l'explotació de la classe obrera.
Jo, que no vaig militar mai al PSUC, reivindico l'honor de dir-se comunista, malgrat tantes coses, com també és un honor dir-se cristià, malgrat també tantes coses. Homes com Miguel Hernández o Víctor Jara, com milers de miguels i víctors anònims, ens reconcilien amb una idea i un pensament que, malgrat tot, cal tenir presents per no caure en el parany que la misèria que encara oprimeix milions de niños yunteros arreu de Sudamèrica, Àfrica, Àsia sigui considerada com a normal, com a inevitable.
¡Salud, camaradas!

divendres, 26 de març de 2010

Una excel·lent Tramuntana va bufar dijous passat a Can Bertrand...






SANTFE.NEWS.- El proppassat 24 de març de 2010, una ventada extraordinària va passar per la Plaça Catalunya de Sant Feliu de Llobregat arrossegant béns i persones cap a una de les antigues naus tèxtils de Can Bertrand, a la mateixa població. La ventada, una Tramuntana sorprenent, no va causar danys materials.

Ben al contrari, completant un vent suau que acaricia la ciutat des de fa trenta-sis anys, els efectes de la ventada del dia 24 han estat clarament positius. Segons els afectats per la Tramuntana, aquest fenomen, provocat per professionals extraordinaris i per famílies totalment entregades, ha comportat beneficis evidents en els nois i noies que,"tocats per la Tramuntana", han pogut gaudir de la intensa activitat d'aquest fenomen atmosfèric.

Des de la redacció d'aquest diari, volem felicitar a docents, famílies i alumnes, i també a tota la ciutat de Sant Feliu. Així mateix, volem fer arribar a les institucions el reconeixement per haver sabut recollir, canalitzar i fructificar aquesta extraordinària tramuntanada.

Enhorabona, Sant Feliu!

divendres, 19 de març de 2010

"Entre todos lo mataron...". Josep Ramoneda. EL PAÍS, 16/03/10.

Todo induce a pensar que, antes de final de año, el orden volverá a reinar en Cataluña. Se habrá puesto fin a este Gobierno tripartito de charnegos y menestrales que tan ofensivo resultaba para la sensibilidad de los que consideran que la patria es de todos, pero más de unos que de otros. Volverán el humanismo cristiano y el nacionalismo liberal, dos contradicciones en los términos, pero sobre todo volverán los de siempre, los que han considerado el tripartito como un paréntesis en la normalidad nacional. También volverá la calma a Madrid, donde tanto el PSOE como el PP sabrán que Cataluña vuelve a estar bajo control y a disposición de contribuir sin intemperancias a la gobernabilidad de España. Es más, volverá incluso la armonía perdida entre socialistas catalanes y socialistas españoles; en la oposición, el PSC volverá a tener como prioridad suministrar votos a los socialistas para que no gobierne el PP.

Todo esto ocurrirá porque el tripartito lo ha hecho políticamente muy mal. Tan mal que sólo uno de los tres partidos -Iniciativa per Catalunya- desea fervientemente la repetición del invento. Lo cual no quita que, por razones obvias, si el tripartito sumara, se repetiría. Los partidos están hechos para gobernar. Dado que, como en los viejos tiempos del pujolismo, los cálculos vuelven a centrarse en la distancia de CiU respecto de la mayoría absoluta, el tripartito debe empezar a pensar en los errores cometidos. En política es tan importante lo que se hace como lo que se parece. Y en el caso de que el consejero Maragall tuviera razón cuando dice que el tripartito ha hecho más que CiU en sus 23 años de gobierno, la situación aún resultaría más patética porque la incompetencia política habría convertido en invisible la obra hecha.

El primer pecado del tripartito es haber dejado de creer en sí mismo. ¿Cómo pueden ganar unas elecciones unos partidos que no confían en el Gobierno del que forman parte? No deja de ser curioso que el único de los tres partidos que aguanta en las encuestas sea Iniciativa. Ciertamente, al ser el más pequeño de los tres, su riesgo de pérdidas es mucho más limitado, pero es el único que sigue creyendo en el tripartito y es el que más ideológico ha sido en sus comportamientos.

Esquerra ha conseguido imponer su opción estratégica: la independencia ha adquirido carta de naturaleza en este mandato, pero a un doble precio: la división entre el sector de izquierdas y el sector nacionalista del partido, con escisión incluida, y el retorno a CiU de una parte de su electorado que se podría dividir en dos bloques: los que creen que la independencia es cosa de nacionalistas y los que llegaron a Esquerra en el clima de cambio de 2003 pero que a la hora de la verdad van regresando a la confortabilidad del lugar de partida. La escisión puede ser clarificadora para Esquerra, pero estas crisis siempre se pagan.

El PSC ha fracasado en el objetivo de consolidar una mayoría de izquierdas en Cataluña. Desde el primer momento, se ha sentido inseguro, le ha faltado la autoridad necesaria para imponerse en los momentos en que la sensación de desbarajuste cundía. Ha ido penetrando en la opinión la idea de que Montilla cedía siempre a las presiones de sus socios. Con lo cual, desde sectores no nacionalistas o españolistas se le ha visto entregado a Esquerra y desde los poderes económicos y desde los partidos conservadores, entregado a Iniciativa, que ha sido el malo de la película. Las vacilaciones del PSC ante el Gobierno español -votando o diciendo, a menudo, lo contrario en España que en Cataluña- han acabado de vaciarle de contenido. De modo que hoy ya casi sólo le queda una carta que jugar: la discreta, contenida, seria figura del presidente Montilla. Estos atributos le bastan al presidente para puntuar mucho mejor que sus colegas, pero difícilmente para dar el salto a un resultado electoral suficiente. En el gran debe de Montilla está la incapacidad de movilizar a la parte de electorado socialista de las generales que se quedaba en casa en las autonómicas. Tengo la sensación de que se seguirá quedando.

El problema de fondo ha sido que el tripartito no ha tenido un verdadero proyecto común. La dificultad de formalizar un entendimiento de mínimos obligó a buscar la bandera compartida del Estatuto, pero entre Zapatero y Artur Mas la dinamitaron. El tripartito se rompió y ya no se recuperó de ésta. Ahora ya sólo queda el milagro. La izquierda ha tenido una oportunidad: no ha dado la talla. Vuelve el orden a Cataluña. ¿El tripartito? Entre todos lo mataron y él solito se murió.


Un article clarament per a la polèmica... Què en dieu?

dilluns, 15 de març de 2010

45 anys del Cau, 10 anys de Diversitat Lúdica. Per moooolts anys!

Anys i anys, per molts anys!!!! I moltes gràcies, amigues i amics del Cau, de Diversitat Lúdica, de tots els esplais de Sant Feliu.

Us valorem i us necessitem. Sabem que feu una tasca educativa fonamental, que sou imprescindibles per educar i per socialitzar els nostres infants i adolescents en les hores, dies o setmanes de lleure, en els espais i els moments que transcorren més enllà de l'escola. M'agradaria que tothom entengués que sou una peça clau en educació, que teniu un paper fonamental en la lluita contra el fracàs escolar o el desarrelament social, per la construcció d'una ciutadania amb més valors, més conscient, millor. Per això, potser us veig més treballant amb la regidoria d'Educació que no a la de Joventut. Algun dia en parlarem...

Necessitem monitores i monitors que, com vosaltres, creguin en la seva tasca, s'apassionin amb l'educació, ajudin a arrelar els nostres ciutadans més joves al seu barri, a la seva ciutat, creïn espais de contacte directe, sense pantalles entremig, de joc del de sempre, sense teclats, amb rialles i amics, de conversa entorn del foc en unes colònies, de festa col·lectiva al Carnestoltes, de tants altres moments de vida col·lectiva.

Us necessitem per parlar sobre el nostre jovent, molt més divers que fa 45 anys (llavors tot just començava la immigració espanyola i tan poca gent tenia cotxe o televisió) i també que fa 10 anys (ara ja minva la immigració del món sencer i el món ja no s'entén sense internet). Amb vosaltres, amb els professors i les ampes dels instituts i amb els mateixos joves hem de parlar i de crear les condicions perquè fem més possible el jovent que voldríem tenir.

M'agradaria que el retrat dels vostres infants fos tan plural com el retrat dels infants de Sant Feliu, i m'agradaria ajudar, des de l'Ajuntament, a fer que això fos possible. Que a les vostres activitats hi hagués infants de tots els barris, de tots els nivells socials, de tots els orígens: això és més educació, més socialització, més Sant Feliu, més país. Això també hauríem d'ajudar a fer-ho possible!

M'agradaria que ens ajudéssiu a pensar en les activitats i els espais que hauríem de tenir a Sant Feliu, especialment per als adolescents d'entre 13-14 i 17-18 anys, com ja he dit en un altre escrit de no fa gaires setmanes. Amb altres entitats de joves, amb els nois i noies que han passat pel consell d'infants, amb els docents i les ampes de secundària... M'agradaria, amb vosaltres, corregir errors de govern i recuperar temps en aquest sentit.

M'agradaria ajudar a consolidar la vostra tasca, reforçar el vostre paper a Sant Feliu, construir conjuntament un Sant Feliu amb més igualtat d'oportunitats en el temps de lleure, oferir millors juliols a tots els nostres infants, a tots els barris, amb tots els nous cognoms...

Per això ens cal que continueu, com en els vostres aniversaris, mooolts i moooolts anys més. Gràcies per endavant, amigues i amics!

La Ràdio és de Sant Feliu, no de psc ni ciu.

El Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) és l'autoritat independent de regulació de la comunicació audiovisual de Catalunya. Té com a finalitat vetllar pel compliment de la normativa aplicable als prestadors de serveis de comunicació audiovisual, tant els públics com els privats.

El CAC té com a principis d'actuació la defensa de la llibertat d'expressió i d'informació, del pluralisme, de la neutralitat i l'honestedat informatives, així com de la lliure concurrència al sector.

El CAC es regeix per la Llei 2/2000, de 4 de maig, del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, així com per la llei marc del sector, és a dir, la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya.


El CAC ha emès avui aquesta resolució, en què insta a l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat a garantir el pluralisme polític a Ràdio Sant Feliu.

Amb aquesta resolució, el CAC assumeix les repetides denúncies que hem fet des d'ICV-EUiA en relació a manca de pluralisme als nostres mitjans de comunicació, tant pel que fa a la veu de l'oposició com de les entitats ciutadanes, més enllà de l'agenda d'actes.

A causa de les nostres denúncies, ara ja som una mica més presents als mitjans. La targeta groga que el CAC ha tret a PSC i CiU farà, sens dubte, que corregeixin la seva política i que, per fi, la participació de tothom a la nostra ràdio (i al nostre butlletí, i als actes institucionals, etc etc etc) sigui un reflex de l'autèntica vida i representativitat de la nostra ciutat.

En qualsevol cas, tots hi sortirem guanyant. Per sort, en primer lloc, per als professionals que treballen als mitjans de comunicació de Sant Feliu.

divendres, 12 de març de 2010

S'han de fer pisos al camp de futbol de la Rambla per pagar el soterrament?

Algunes persones m'han comentat que el meu article anterior no s'acaba d'entendre. Vejam si amb aquest escrit m'explico una mica millor.

En el tema del soterrament hi ha tres aspectes claus:
1) el projecte del soterrament, de l'obra ferroviària pròpiament dita,
2) el finançament del soterrament, i
3) el projecte d'urbanització de la superfície, que permetrà una remodelació a fons del centre de la nostra ciutat.

Quin és l'estat de tots tres temes, des del nostre punt de vista i amb la informació de què disposem (malauradament i injustificablement escassa)?

1) Pel que fa al projecte (actualment se n'ha aprovat l'estudi informatiu previ), la nostra coalició hi està plenament d'acord. Només hi vam presentar una esmena (conjunta amb ERC i PP) perquè , en el futur, s'hi pugui fer transbordament directament amb el metro. És un tema que, espero, es reculli en el projecte definitiu.

3) Pel que fa a la urbanització de la superfície, en teoria en el ple del mes de març (d'aquí a divuit dies) s'han de prendre acords en el ple sobre intencions i plànols que ni tan sols hem vist en esborrany. En teoria, s'hi debatrà el que es diu "avenç de planejament" de la modificació del PGM. No sé si hi estem d'acord o no, perquè no sé què és el que es debatrà. Serà el primer pas de la tramitació municipal. Després n'hi haurà dos més: l'aprovació inicial i el corresponent període d'exposició pública perquè tothom pugui fer les seves preguntes o aportacions i, posteriorment, l'aprovació provisional. Posteriorment, l'aprovació definitiva l'haurà d'aprovar la Generalitat. En aquesta situació es troba, per exemple, l'altra modificació de planejament polèmica a Sant Feliu, la que afecta al Mas Lluí.

En aquest tema, recordo el que es recull en la pàgina 15 del nostre darrer programa electoral:
- concurs públic per determinar la urbanització de la superfície, incloent el tram final del carrer Constitució i el pas del Trambaix.
- treballarem perquè els criteris del concurs públic tinguin el màxim consens polític i social.
- aquest concurs públic ha de potenciar un nou centre de ciutat, amb sòl per a equipaments i habitatge protegit, equilibrant residència, comerç. oci i serveis.

2) Pel que fa al finançament, ICV i EUiA treballarem per millorar l'acord que vam signar, com he explicat a l'article anterior, al juny de 2006. La raó per defensar la millora d'aquell acord és clara: al 2006, ni teníem nou Estatut, ni traspàs de rodalies a la Generalitat, ni compromís d'inversió de l'Estat a rodalies de BCN per valor de 4.000 milions d'euros d'aquí a l'any 2015.

En aquests moments, doncs, és possible que aflorin dues posicions polítiques clarament enfrontades. I és possible que aflorin ja en el proper ple del mes de març.

D'una banda, és probable que PSC i CiU presentin un avenç de planejament en què es requalifiqui el sòl d'equipaments entorn de la via del tren (sobretot el camp de futbol de la Rambla) per construir-hi pisos en una quantitat i a un preu que permeti a l'Ajuntament el pagament d'entre el 20% i el 30% de l'obra ferroviària.

De l'altra, ICV-EUiA ens oposarem a aquesta requalificació urbanística. Defensarem que tot el soterrament es financiï amb el Pla de Rodalies de BCN del Ministeri de Foment, i defensarem que tot el sòl públic entorn de les vies del tren (inclòs el camp de futbol) es destini a la transformació urbanística de Sant Feliu, en un projecte amb el màxim consens ciutadà possible i amb una prioritat clara per a la creació de patrimoni públic (habitatge, espais lliures i equipaments).

Aquest és el debat central de la nostra ciutat en els propers mesos: què hem de fer amb el camp de futbol de la Rambla i com ho hem de decidir? Qui s'estimi Sant Feliu, haurà d'informar-se i tenir opinió sobre el tema. Algunes entitats ja s'han començat a mobilitzar sobre el tema, com es pot veure en la pancarta que l'Associació de Veïns Roses-Castellbell ha penjat davant mateix de l'estació.

Aquest debat serà, també, l'enèssim reflex de la confrontació legítima i democràtica entre el govern de PSC i CiU i nosaltres: a) sobre quin Sant Feliu volem i b) sobre com hem de construir el Sant Feliu que volem.

diumenge, 7 de març de 2010

Soterrament: el temps ha millorat el projecte, el temps ha de millorar el finançament.

En el marc del nou Estatut i del traspàs de rodalies de Renfe a la Generalitat, Sant Feliu pot tenir i ha de lluitar per un finançament millor i més just del soterrament.
La publicació en el BOE del 22 de febrer de l’aprovació de l’estudi informatiu sobre el projecte del soterrament ens obliga a fer una reflexió a fons sobre el seu finançament. Inicialment, tenim dos mesos per fer-ho: els dos mesos que la resolució estableix com a termini per pronunciar-se sobre el seu contingut, que inclou el finançament.

En aquest sentit, la resolució 4ª del Ministeri és clara: s’ha d’aplicar el que es va signar en el conveni de 2006. I el Ministeri fa bé de mantenir aquesta posició: si ningú no diu res per revisar aquell acord, és l’únic text institucional que exposa decisions sobre el tema. El que cal, doncs, és argumentar per què cal revisar aquell acord. Cal parlar-ne a la ciutat, i cal prendre un acord a la seva principal institució de govern, el ple municipal.
Què deia el conveni del 15 de juny de 2006?El Ministeri de Foment, el Departament de Politica Territorial i Obres Públiques i l’Ajuntament de Sant Feliu van signar el 15 de juny de 2006 un conveni que establia:

a) pel que fa al projecte:
- característiques:
el conveni preveia un túnel de 1.400 metres, i partir del projecte constructiu elaborat pel Ministeri de Foment l’any 2000. No considerava, per tant, el soterrament complet. Es feia, a més, en obres a cel obert al llarg de tot el recorregut.
- cost: 51M€, estimació de cost en valors de l’any 2000.

b) pel que fa al finançament:
- obra ferroviària:
el 50% del cost del soterrament l’ha de pagar el Ministeri, i l’altre 50%, de forma conjunta entre la Generalitat i l’Ajuntament.
- obres d’urbanització de la superfície: les paga l’Ajuntament, tret de les d’implantació del tramvia, que corresponen a l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM).

Què diu l’estudi informatiu aprovat pel Ministeri el 22 de febrer de 2010?
Tres anys i mig després, hi ha hagut canvis significatius pel que fa al projecte. La solució final adoptada pel Ministeri i que ja té l’informe mediambiental positiu, estableix:

a) pel que fa al projecte:
- característiques:
el projecte crearà un túnel de 1.545 metres i es farà de nou. Inclourà el soterrament complet i, a més, es farà gairebé tot amb tuneladora.
- cost: 97M€, estimació de cost en valors de l’any 2009.

b) pel que fa al finançament:- estableix que és d’aplicació el que es va aprovar al conveni del 15 de juny de 2006.

Per què, amb el temps, s’ha millorat el projecte?
Crec que hi ha hagut dos factors a tenir en compte. D’una banda, la insistència del moviment veïnal per aconseguir el soterrament complet, com es va posar de manifest amb tota claredat en les jornades de l’1 i 2 de desembre de 2007 al Palau Falguera.

D’altra banda, una decisió estratègica fonamental del Ministeri de Foment i la Generalitat sobre la circulació de mercaderies en la xarxa ferroviària metropolitana. La creació del ramal ferroviari entre Castellbisbal i la Zona Franca que transcorre paral•lel a l’AVE ha fet possible la desaparició del tràfic de mercaderies per Sant Feliu. D’aquesta manera, els pendents de les vies poden lleugerament superiors (del 2 al 4 per mil). Això fa que el soterrament complet pugui ser una realitat.

D’altra banda, les millores de les tècniques constructives faran que les incidències o les molèsties de les obres a la ciutat siguin molt menors, ja que en molts trams transcorreran íntegrament en el subsòl.

Crec que, amb tota raó, hem canviat el que es preveia el 2006 per millorar-lo a partir de les noves circumstàncies que s’han creat des d’aleshores. És per això que, tal com repetim des d’ICV-EUiA, el temps ha millorat el projecte.

Per què, amb el temps, s’ha de millorar el finançament?
ICV-EUiA estem convençuts que, de la mateixa manera que hem canviat el projecte per millorar-lo atenent a noves circumstàncies, hem de canviar les previsions de finançament per millorar-les atenent a les noves circumstàncies.
Quines són aquestes noves circumstàncies? D’una banda, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006. Com és sabut, per a ICV-EUiA és un text fonamental, que reivindiquem com a molt positiu per a Catalunya i que recull el suport explícit i majoritari del poble català. El nostre Estatut es va votar en referèndum només tres dies després de la signatura del conveni del soterrament. El conveni, doncs, recull anys de treball previ en el marc de l’Estatut de 1979. Avui, en 2010, hem de prendre decisions en el marc de l’Estatut de 2006.

De l’altra, i més important, el Pla d’inversions en la Xarxa de Rodalies de Barcelona 2008-2015 per valor de 4.000M€ que va anunciar el Ministeri de Foment ara fa tot just un any (Nota de premsa del Ministeri, 20/02/09) i que és la condició prèvia per al traspàs de rodalies a la Generalitat de Catalunya. ICV-EUiA defensem amb tota claredat que el finançament del soterrament s’ha d’emmarcar en aquest pla. Estem convençuts que, en un marc d’acord entre Generalitat i Estat per a la gestió de la xarxa ferroviària de rodalies, són les administracions responsables de les infraestructures ferroviàries qui han de finançar-ne completament les inversions.

Cal que la ciutadania i l’ajuntament es pronunciïn clarament per una millora del finançament del soterrament.
ICV-EUiA considerem evident doncs, que el temps ha permès una millora del projecte i ara ha de permetre una millora del finançament.

Però no és suficient que la nostra coalició n’estigui convençuda. Cal que hi hagi una opinió pública majoritària a Sant Feliu que comparteixi aquest punt de vista i, lluitant per l’interès general de la ciutat, provoqui que l’Ajuntament faci una nova proposta per al finançament del soterrament, en el marc del nou Estatut i del Pla 2008-15 d’inversions de l’Estat en la xarxa metropolitana de Barcelona.

Sens dubte, faran falta moltes veus per fer arribar aquest missatge a cada barri, a cada racó de Sant Feliu, per convèncer de la importància del tema i de la conveniència d’aquesta proposta a tots els nostres conciutadans.

Cal que siguem moltes persones les que, des d’ara i a tot arreu, expliquem i defensem que el temps ha millorat el projecte del soterrament, i el temps ha de millorar-ne el finançament.

divendres, 5 de març de 2010

Södertälje


Södertälje és una ciutat de Suècia. M’agradaria haver-hi anat, i més després d’haver-la vist anomenada tants cops als llibres de l’Stieg Larsson... Però no en parlaré ni per turisme ni per literatura, sinó per les lliçons que en vaig aprendre parlant amb el regidor d'educació del seu ajuntament. Es diu Tomas Johanson i el vaig conèixer amb motiu d’una jornada sobre descentralització educativa que vam organitzar des de l’Àrea d’Educació de la Diputació.

Södertälje és una ciutat de l’àrea metropolitana d’Estocolm, 30 km al sud de la capital sueca. Ara té uns 80.000 habitants i poc abans de començar la dècada en tenia una mica més de 60.000. Té un ajuntament d’esquerres, amb clara majoria del Partit Socialdemòcrata de Suècia, i amb el Partit de l’Esquerra (el nostre equivalent a Suècia) també al govern de la ciutat. (les pàgines vinculades són en suec: amb Google Translate la traducció a l'anglès és correcta i fins i tot tradueix directament al català, tot i que amb una qualitat molt menor)

De la mateixa manera que, molts anys enrera, vaig aprendre dels regidors comunistes de Villeneuve-le-Roi les seves polítiques d’inclusió social, el regidor suec em va sorprendre per la seva concepció de la solidaritat internacional, per la gestió participativa dels serveis personals i pel pes d’ambdues coses en l’agenda política local a una ciutat com la seva.

Si us heu fixat en les xifres de població que he esmentat més amunt, Södertälje ha crescut en una tercera part fa molt poc temps i molt ràpidament. Ho va fer acollint un gran nombre de refugiats iraquians: gairebé deu mil, més que els Estats Units i Canadà junts, em va dir en Tomas, als qual afegir un nombre similar d'altres països de la regió, especialment Síria. Va ser una opció del govern d'esquerres local, que ho va debatre prèviament amb la ciutadania. Em va exposar alguns dels problemes que va viure la ciutat, sobretot pel que fa a l'acollida lingüística, però em va sobtar la forma i el fons dels debats polítics a la ciutat que van permetre aquest increment de la immigració. No vaig poder evitar les comparacions aquí... Quin nivell de consciència i de debat polític ha de tenir una ciutadania per debatre i acordar una acollida de refugiats d'aquesta envergadura? Quants anys d'experiència i convicció en la democràcia participativa? Quina enveja!

Pel que fa al sistema educatiu suec, jo ja sabia que és plenament en mans dels municipis. El govern suec marca els plans d'estudis i els sistemes nacionals d'avaluació, però el professorat és funcionari municipal i els directors són nomenats pels ajuntaments. Els centres tenen una autonomia organitzativa i de funcionament molt àmplia, i els resultats escolars són alts i es distribueixen de manera equitativa. Em va sorprendre fins a quin punt ell, com a regidor, havia d'estar al cas del dia a dia de cada escola i de com havia de comptar, de forma continuada, amb les opinions i les propostes de famílies i professorat. De fet, a diferència del nostre consell escolar municipal, les sessions del ple de l'ajuntament dedicades al seguiment de la política educativa són periòdiques, públiques i amb un nivell molt alt de participació.

De fet, en Tomas Johanson em deia que a Södertälje les eleccions es decideixen en base a tres grans aspectes de la vida local: l'habitatge públic, l'atenció als infants i adolescents i l'atenció a la gent gran. En tots aquests aspectes, i en el conjunt de temes de l'agenda política local, em deia, és fonamental la participació de la ciutadania.

I m'ho va resumir en una frase que sintetitzava la seva manera d'entendre la democràcia: "la comunitat ha de conèixer plenament les característiques de cada problema i ha de participar activament en la construcció de la solució". No es tracta, doncs, de dir SÍ o NO o de triar entre diferents alternatives al final d'un procés, sinó de participar des del principi en la definició d'aquestes alternatives i en la valoració i selecció de la millor solució possible en cada cas, de forma conjunta entre la ciutadania i els seus representants.

Això mateix vaig aprendre-ho de l'Àngel Merino en una situació molt concreta: la segona fase de la remodelació de la Rambla. No va voler que els arquitectes exposessin als veïns dues o tres alternatives d'obra, sinó que va voler que els arquitectes anessin "amb un full en blanc" a les reunions i escoltessin primer les opinions i demandes dels veïns, i les anessin "dibuixant" a mesura que tothom s'anava sentint progressivament implicat en la solució que finalment es va dur a terme.

Chapeau, Tomas Johanson! Chapeau, Àngel Merino!

dijous, 4 de març de 2010

Villeneuve-le-Roi


Avui acabaré dos escrits sobre dues ciutats europees de les quals, per raons diferents, he après coses que voldria que algun dia s'apliquessin a Sant Feliu: Villeneuve-le-Roi, a França, per la tarifació social, i Södertälje, a Suècia, per la participació ciutadana.

Villeneuve-le-Roi és una ciutat propera a París. Parlo de memòria, però em sembla que ens hi vam agermanar a finals dels anys 80. Com a regidor, hi vaig anar diverses vegades entre 1991 i 2001, i també vaig atendre els regidors de Villeneuve quan ells venien aquí: ens podíem entendre prou bé amb el meu francès. Durant un temps, Villeneuve-le-Roi (VLR) va estar agermanada amb una ciutat búlgara. Avui, mirant el seu web, he vist que només compten com a ciutat agermanada la ciutat de Stourport-on-Severn. Es veu que a nosaltres tampoc no ens hi compten... VLR va tenir alcalde comunista (PCF) entre 1965 i 2001. Des d'aleshores, hi ha un equip de govern del partit de Nicholas Sarkozy. El nostre agermanament va tenir diversos moments culminants: participació de les nostres colles a les seves festes, partits de futbol o la mítica ruta ciclista entre VLR i Sant Feliu a l'estiu, si no recordo malament, de 1998, recorreguda per ciclistes de totes dues ciutats. Cal recordar que, al barri del Mas Lluí, tenim justament la plaça de Villeneuve-le-Roi.

Personalment, jo recordo amb molt de carinyo VLR per les moltes coses que en vaig aprendre, quan jo tot just començava la meva etapa de regidor. Em va sobtar l'austeritat de moltes de les seves instal·lacions esportives i culturals, però encara més em va sobtar l'obsessió dels regidors d'esquerra (PCF i PSF) per garantir que cada "villeneuvois" pugués accedir a qualsevol servei municipal. No hi havia trobada amb ells que no estigués farcida de discurs (i de realitzacions!!!) entorn de l'egalité, l'equité, la mixité, les valeurs republicains,... Potser en tres o quatre viatges, vaig visitar escoles de primària, escoles bressol, centres culturals, equipaments esportius, residències de gent gran,... i en tots ells m'explicaven els criteris d'accés, de pagament, de participació dels usuaris en l'avaluació i gestió. En algunes visites, anava fins i tot amb l'Aurelien, fill d'exiliats valencians que encara parlava en català.

El que més em va sobtar van ser dues coses: la política d'habitatge i la política fiscal local del PCF. Amb alcalde comunista abans i després de la II Guerra Mundial, el PCF va impulsar una política (des de 1945!) de creació d'habitatge públic que, a molts municipis de la banlieu de París ha portat a què més de la meitat dels habitatges siguin municipals, normalment en règim de lloguer a baix preu (HLM) per als seus habitants. No recordo les dades exactes de VLR.

Però el que més em va sorprendre i el que crec que és més d'aplicació a Sant Feliu és la política fiscal de tarifació social. El discurs de fons ja el vaig explicar en un altre escrit meu: "Offrir des services utiles aux gens ne saurait suffire, il faut que chacun puisse y accéder"

En definitiva, la política que l'ajuntament de VLR aplicava als serveis municipals (que no són de caràcter universal i finançats per l'Estat i, per tant, no són gratuïts) consistia en l'establiment de diferents trams de preus corresponents a diferents trams de rendes familiars, considerant tres factors: a) la suma dels ingressos dels adults que conviuen, b) el nombre total de persones que conviuen, c) la deducció de despeses per habitatge (lloguer o compra) i per sentències judicials (pensions per divorci, etc). És el que els francesos anomenen quotient familial i que és d'aplicació, per determinar el preu dels serveis municipals, en tots els ajuntaments governats pel PCF i per molts amb majories d'esquerres. Vegeu-ne un exemple a la ciutat de Nanterre.

Les conseqüències del model són, al meu entendre, molt clares. Deveu recordar que, a la tardor de 2005, hi va haver diversos incidents a ciutats franceses, amb crema de molts equipaments inclosa. Però el que potser no sabeu és que, en altres ciutats, la gent va protegir tots i cadascun dels seus equipaments (esportius, docents, culturals,...) perquè se'ls sentia com a propis, perquè eren seus. Aquest és el meu desig per a Sant Feliu, tant si el santfeliuenc, els seus pares o els seus avis són d'aquí, d'Andalusia, del Marroc, de Colòmbia o de Romania.

Aquesta és la idea que vaig aprendre a Villeneuve-le-Roi i la que m'agradaria, si tenim responsabilitat de govern, debatre en el si del Consell Assessor de Polítiques Socials que proposem des d'ICV-EUiA i, per què no?, aplicar a Sant Feliu.