dilluns, 21 de desembre de 2009

Entorn 77: "10 notes d'actualitat per fer reviure Sant Feliu"

Tot acabant l'any, a més de rebre el Butlletí de l'Ajuntament, també esteu rebent a totes les cases la nostra revista, l'Entorn. En tots dos llocs, com és habitual en nosaltres, la nostra voluntat d'explicar i d'explicar-nos, la nostra predisposició a enraonar: en persona, en les moltes activitats que fem a tot Sant Feliu, en el món 2.0, per exemple, amb els teus comentaris aquí mateix.

"Ben planificat, ben gestionat, dialogant, viu, equitatiu". Article Butlletí 434, desembre 2009.



BEN PLANIFICAT, BEN GESTIONAT, DIALOGANT, VIU, EQUITATIU.

Així és el Sant Feliu que volem i l’Ajuntament que necessitem. Sabem que és el que molta gent desitja, sabem que és possible. Iniciativa i Esquerra Unida ja hem començat aquest camí, amb la meva presentació com a candidat a alcalde a les properes eleccions municipals en un acte al Casal de la Gent Gran. Queda només un any i mig per fer reviure la nostra ciutat. Reviu Sant Feliu! és molt més que un lema afortunat: és un moviment ciutadà per fer un altre Sant Feliu, on tu, on vostè, on tothom hi té cabuda.

Però una ciutat més ben planificada també és una necessitat immediata. Avui, es debaten dos reptes crucials per al Sant Feliu del segle XXI: el soterrament de la via i la prolongació de la L3 de Metro.
Pel que fa al Metro, un moviment unitari sense precedents (tota l’oposició i la pràctica totalitat de les associacions de veïns) hem elaborat una proposta alternativa a la que defensa el govern local. Un metro que no sigui paral•lel al tren, sinó complementari, amb parades a Mas Lluí, estació i Falguera i amb connexió directa a Barcelona per Sant Just. La pressió ciutadana continuada ha provocat que PSC i CiU admetin, finalment, la possibilitat de revisió de la seva posició. Caldrà seguir treballant unitàriament en aquest sentit.

Pel que fa al soterrament, ICV i EUiA hem donat suport total al projecte d’obres que va presentar el Ministeri i donarem suport a l’equip de govern durant tot el període d’obres. Tot el que és bo per a Sant Feliu, ho és per a ICV i EUiA, i el soterrament és una prioritat de tothom. Però no creiem que Sant Feliu hagi de requalificar terrenys públics per pagar 25M€ per al soterrament, quan el mateix Ministeri invertirà properament 4.000M€ en la xarxa de rodalies de Barcelona abans de traspassar-la a la Generalitat. Sant Feliu ha de finançar la urbanització de la superfície, no l’obra ferroviària del subsòl. Al llarg de l’any 2010, també caldrà treballar unitàriament en aquest sentit.

2010: un any ple de reptes com a ciutat, que li desitgem que sigui també molt positiu per a vostè i la seva família.

divendres, 18 de desembre de 2009

PECCat i Sant Feliu: Can Bertrand com a oportunitat, no com a maldecap.

Parlem de debò de cultura, d'equipaments culturals, de Sant Feliu, de com construir la nostra ciutat, de voler comptar amb tothom. I contraposem-ho a l'anar fent, a la improvisació, al "¡dejadme zolo!", al només voler sortir a la foto.

Parlem de la nau de les sedes, a Can Bertrand. De la gran fàbrica creada l'any 1861, com ens informa el Centre d'Estudis Comarcals en aquesta pàgina, de la qual he tret aquesta foto:


Parlem del que, per a PSC i CiU, havia de ser Can Bertrand: havia de ser primer, la Casa Àsia, segon, el Museu del Còmic i finalment, tercera opció, -que potser la consideraven "un mal menor"?-, biblioteca municipal. Aparentment, un maldecap. Però, en realitat, una gran oportunitat per a Sant Feliu.

I parlem també d'una proposta, o més ben dit, d'una visió cultural per a Sant Feliu, per part de qui té la responsabilitat de governar la ciutat. De la seva absència present, de la seva força passada (qui no recorda l'Àngel Merino regidor de Cultura, el millor que mai ha tingut Sant Feliu?), de la seva possible i necessària vitalitat futura.
Parlem també del PECCat. Del Pla d'Equipaments Culturals de Catalunya per al període 2009-2019, que està en fase final d'elaboració, que té el consens de les diputacions i la Federació i l'Associació de Municipis, i que va presentar el Conseller Tresserres el 14 de maig de 2009. Us podeu descarregar aquí la nota de premsa informativa.

Crec que és imprescindible, per a qui estigui interessat en aquest tema tan estratègic, una visita completa i sovintejada al web del PECCat que ha creat el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat.
En síntesi, les dotacions d'equipaments que el PECCat estableix per als municipis entre 20.000 i 50.000 habitants són les següents, amb els corresponents codis fixats pel Pla:

- Arxiu municipal (AM2),

- Biblioteca central urbana (BCU),

- Centre cultural polivalent (CCP2), entre 1.700 i 4.200 m2 de superfície construïda,

- Espai escenomusical (E2), entre 2.000 i 5.000m2, entre 300 i 500 places.

- Espai d’arts visuals (AV1), entre 400 i 600 m2.

El PECCat estableix, per a aquests equipaments, un finançament conjunt de la Generalitat del 50%. Obre també les portes a finançar altres equipaments que, més enllà dels previstos al Pla, vulguin tirar endavant els ajuntaments.
Però el PECCat determina que els ajuntaments han de planificar quins equipaments volen, en quina ubicació i amb quines característiques. Els ajuntaments han de fer, doncs, els seus mapes d'equipaments culturals, els quals, segons la Generalitat:

han de permetre als municipis plantejar un escenari de planificació de la
seva oferta d’equipaments culturals en el marc del desenvolupament cultural del municipi i en sintonia amb els criteris que estableix el PECCat.


s’hauran d’aprovar pel ple de l’ajuntament, prèvia validació del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació realitzarà convocatòries periòdiques per atorgar subvencions als municipis per a la realització d’aquests plans, i donarà suport als municipis durant el procés d’elaboració.

A ICV-EUiA ens consta que l'equip de govern ha encarregat (jo no sé encara a qui) la redacció d'una proposta de mapa d'equipaments culturals, evidentment per complir amb el que marca el PECCat. Però no en sabem ni un borrall. Ens consta també que les entitats culturals de Sant Feliu no en tenen gaire més idea. I hi tindrien molt a dir: estic convençut que ès imprescindible la veu del Centre Parroquial, l'Ateneu, la Unió Coral, el Casino o Cinebaix com a entitats locals amb patrimoni o gestió del mateix, al costat de la veu òbviament imprescindible del govern de la ciutat. Tots amb informació, amb criteri, amb capacitat de proposta. Tots a una.

La situació d'enrocament i aïllament de l'equip de govern és tan intensa que, després de demanar-ho repetidament en plens i en comissions informatives, hem hagut de presentar aquesta instància per saber què tenen entre mans Vázquez i Burgui.
En el proper ple del mes de desembre, exigirem el coneixement públic i el diàleg ciutadà entorn dels documents amb què treballa l'equip de govern i que, en definitiva, han de ser el punt de partida sobre el mapa d'equipaments que el PECCat estableix i que ICV-EUiA estem reclamant incansablement des de fa mesos.
És evident, doncs, que n'haurem de parlar, n'haurem d'enraonar...
(Però no em puc estar d'un dubte final: quan proposaven a Can Bertrand la Casa Àsia, ho feien seguint el PECCat? quan proposaven el Museu del Còmic, ho feien seguint el document de mapa d'equipaments que tenen tan curosament a recer? ara que proposen una biblioteca, en quin altre document de planificació s'estan basant? I si ens haguessin donat el museu, on haurien fet la biblioteca? Tenen alguna planificació, algun criteris de prioritat, alguna idea? Com deia, n'haurem de parlar... i molt!)


Ah! I ara me'n vaig a Can Ricart, a la darrera vegada que s'hi inaugura una exposició dels nostres amics pessebristes, abans que sigui completament un edifici d'oficines i despatxos.

(Bé... la darrera... fins a maig de 2011. Després, està en les mans de tothom que torni a ser-ho... quan un altre ajuntament faci, cercant la implicació i l'acord amb les entitats, el mapa d'equipaments de Sant Feliu)

dimarts, 15 de desembre de 2009

Dankon, doktoro Zamenhof!!!


Avui fa 150 anys que va néixer a Polònia el doctor Ludwig Zamenhof. Metge oftalmòleg, passarà a la història per haver inventat una llengua "per als qui tenen esperança": l'esperanto.

Quan vaig veure "La ciutat cremada", hi va haver una imatge que em va impressionar: la dels obrers anarquistes que, en el seu combat per un món nou, es troben en petits grups per estudiar esperanto, per aprendre la llengua dels treballadors units de tot el món, cap país per damunt de cap altre, cap llengua per damunt de cap altra. L'esperanto havia de ser "el llatí dels obrers".

Quan era petit, ens visitava una amiga de la meva àvia, Miss Mery Jung, una dona alemanya, valenta, culta, forta, que sabia parlar set idiomes, que havia fugit de l'Alemanya nazi. Ella parlava esperanto i me'n va ensenyar algunes nocions. Em va sorprendre la simplicitat, la manca d'excepcions. Si saps una arrel, ja saps automàticament fer els femenins i els plurals. Recordo l'exemple que em va ensenyar: si "germà" es diu frato, el femení "germana" és fratino (tots els femenins es fan afegint l'afix -in-. Tots sense excepció!) i els respectius plurals són fratoj i fratinoj: tots els plurals acabats en el sufix -j sense excepció. En tres línies, ja has après TOTA la la formació de nombre i gènere dels substantius en esperanto. Tres línies i sense excepcions: un geni el doctor Zamenhof!!!

Aquesta fotografia fa pensar molt en la de Francesc Ferrer i Guàrdia. No sé si ell també estudiava esperanto, o si ho feien deixebles seus, com el nostre Mestre Esteve. Tots formaven part d'un pensament humanista, laic, igualitari i internacionalista. Uns ideals sempre vigents, uns ideals que van voler reflectir també en una bandera, que representa l'ideal esperantista en tot el món, amb el verd de l'esperança, amb l'estrella de cinc puntes com els cinc continents:




Us convido a donar un cop d'ull a un llenguatge fantàstic, creat al servei d'una utopia més fantàstica encara. Visiteu, si teniu una estona, el portal http://es.lernu.net/

Gràcies, doctor Zamenhof. Dankon, doktoro Zamenhof!!!


diumenge, 13 de desembre de 2009

El Centre d'Estudis del Baix Llobregat premia triplement a Sant Feliu. Moltes felicitats!!!

Divendres a la nit, en un sopar multitudinari a Esparreguera, el Centre d'Estudis del Baix Llobregat va atorgar tres premis a persones de la nostra ciutat, per la seva tasca en els seus respectius àmbits.

Els premiats van ser:
Premi "Llorenç Presas i Puig" de Recerca (recerca científica en qualsevol branca del saber): a Mari Luz Retuerta, directora de l'Arxiu Local i Comarcal.

Premi "Joan N. García-Nieto París" de Reconeixement Cívic (per tasques desenvolupades a la comunitat): al Casal de la Dona de Sant Feliu de Llobregat, que presideix actualment la Conxita Fernández, regidora del nostre grup municipal, que sosté el trofeu a la foto.

Menció honorífica "Rosa Moragas i Duran" d'Arts Escèniques i Cinema (direcció, interpretació, escenografia, producció, etc): a l'obra de teatre musical "Mil anys en deu dits". El diploma el sosté en Joan Lorenzo, a qui dec també la fotografia que acompanya la notícia.

Una fotografia que, per ser completa, no cabria en cap escenari, perquè són moltes i molts els seus protagonistes: els col·laboradors i col·laboradores de l'Arxiu, les desenes de dones que han tingut responsabilitats al Casal de la Dona o hi han col·laborat, les desenes de persones de totes les edats que han participat en el nostre magnífic musical que retrata la història de Sant Feliu.

La complicitat i la sintonia entre totes les persones que treballen com la Mari Luz, la Conxita i en Joan (per citar només els qui sostenen els trofeus) amb la seva ciutat i amb les institucions democràtiques són la millor (l'única, potser) garantia que les ciutats siguin molt més que la suma de persones que viuen en un mateix espai. I que siguin, afortunadament!, una realitat viva, activa, plural, democràtica, col·lectiva que ens permet, com deia Pere Quart, "viure una vida més alta".

A totes i a tots vosaltres, enhorabona. I, sobre tot: MOLTES GRÀCIES!!!

dissabte, 12 de desembre de 2009

Resum del ple de novembre de 2009

Un ple que, com cada any, coincideix amb el 25 de novembre, la data en què les dones i els homes de tot el món es mobilitzen contra la violència masclista, contra la salvatjada encara vigent en la ment d'alguns homes d'allò tan espantós de "la maté porque era mía".

L'inici del ple va tenir dos moments emotius i especials, amb les intervencions de la Magda Torre i la Maria Rosa Rodrigo, del Consell Municipal de les Dones de Sant Feliu.

Hi va haver dos altres temes que val la pena destacar.

En primer lloc, l'alegria d'haver rebut un altre premi per al Consell d'Infants de Sant Feliu, en aquest cas el premi Reconeixement a la Infància que li ha atorgat el Departament d'Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya. Enhorabona als infants que hi han passat en els darrers dotze anys i als professionals que ho han fet possible!

En segon lloc, les explicacions de l'Eni Novell sobre el nostre vot contrari a la dissolució del Patronat Municipal de Serveis a les Persones amb Discapacitat, tot i que la seva activitat seguirà en el marc de l'estructura general de l'Ajuntament.

El punt principal del ple era, però, el debat del pressupost de l'Ajuntament per a l'any 2010: 40 milions i mig d'euros. Hi he dedicat tres escrits complets, on es pot llegir amb detall les raons del nostre NO al pressupost de l'equip de govern:
Com s'explica al resum del ple, vam votar en contra amb una anàlisi global dels números presentats per PSC i CiU, fugint de la relació de partides concretes tretes de context. Vam votar en contra per diferències amb el model de ciutat que tenim amb el govern, per diferències en les prioritats tant del pressupost ordinari com de les inversions i per diferències en el procediment d'elaboració.

Altres temes tractats al ple:
- diversos conveni i subvencions,
- la finalització dels treballs de la comissió especial sobre la piscina (en parlaré en un altre escrit),
- més sobre Ràdio Sant Feliu i la política de comunicació de l'Ajuntament.

Com sempre, el resum el podeu llegir complet a la pàgina web d'ICV o us el podeu descarregar aquí. L'acta oficial del ple (102 pàgines) la podeu descarregar també aquí.

A Sant Feliu: més PSC i CiU, menys cultura.


dijous, 10 de desembre de 2009

Idees bàsiques per entendre el pressupost i per saber per què hem votat NO. (i 3)

Completo aquí la sèrie de tres escrits amb la intenció que qualsevol santfeliuenc o santfeliuenca s'acosti al pressupost municipal amb alguns elements per interpretar-lo. Per saber, en definitiva, com es gestionen els diners de totes i tots. Hi insisteixo: 40,5M€ el 2010, dividits en 34,1M€ de pressupost ordinari i 6,4M€ per a inversions.

En el primer dels escrits, vaig intentar explicar d'on surten i com es presenten els ingressos. En el segon, vaig fer el mateix amb les despeses, amb un dels dos criteris possibles: en què ens gastem els diners (personal, consums, préstecs, subvencions,...). En aquest tercer i darrer, intento explicar les despeses amb l'altre criteri possible: a quina finalitat es destinen (policia local, neteja, educació, esports, cultura, administració general,...).

Segons la normativa pressupostària vigent per a totes les administracions públiques, hi ha cinc grans grups de despesa. Són els següents:

1. Serveis públics bàsics. Inclou: seguretat ciutadana, urbanisme i habitatge, benestar comunitari (enllumenat públic, recollida de residus, neteja viària, jardineria,...) i medi ambient. Són 10,9M€ l'any que ve.

2. Protecció i promoció social. Inclou: pensions (cotitzacions a la Seguretat Social per als treballadors municipals), serveis socials i promoció social i foment de l'ocupació. Són 6,3M€.

3. Producció de béns públics. Inclou: sanitat, educació, cultura i esports. Seran 3,6M€ l'any 2010.

4. Actuacions de caràcter econòmic. Inclou: indústria, comerç, transport públic, infraestructures i altres actuacions de caràcter econòmic. Seran 1,1M€ l'any 2010.

5. Actuacions de caràcter general. Inclou: òrgans de govern (retribucions càrrecs electes i de confiança i aportacions als grups municipals), serveis de caràcter general (jurídics, recursos humans, equipaments informàtics,...), administració financera i tributària i transferències a altres administracions públiques. Seran 7,2M€ l'any que ve.

0. Deute públic. És el pagament anual dels préstecs que té contractats l'Ajuntament (capital i interessos). L'any que ve seran 3,9M€.

El desglós de tots aquests diners, fins al cèntim d'euro!, el teniu en aquest full. El podeu seguir aquí mateix sense necessitat de descarregar-lo , o, si preferiu, us el podeu descarregar aquí.



Bé.... No he pogut evitar que em surti la vena de mestre. En tot cas, tampoc no he volgut evitar-ho: estic convençut que cal posar a l'abast de tothom tota la informació que li incumbeix, per bé que de vegades sigui difícil comprendre-la amb detall i de forma immediata.

Però per això hi ha algunes coses fonamentals: la tecnologia ens ajuda a posar les coses a l'abast, el temps i la distància han deixat de ser barreres per a la consulta o la informació i, sobretot, qualsevol persona que vulgui consultar o preguntar alguna qüestió relativa als 40,5M€ que li incumbeixen, sap que aquí serà puntualment atesa i degudament contestada.

Vull reconèixer el mèrit i la paciència, per acabar, a qui hagi seguit fins al final els tres capítols d'aquesta "minisèrie", que no pretenia ser gaire distreta, però sí fer comprensible en què ens juguem les nostres virolles. Moltes gràcies per la vostra atenció!!!

dimecres, 9 de desembre de 2009

01/12/09: Per un metro de veritat per a tota la ciutat, un ple extraordinari.




Va ser un ple realment extraordinari. Fruit d'un treball unitari també extraordinari, sense precedents. Tota l'oposició i pràcticament tot el moviment veïnal a l'uníson, i no en la queixa, sinó en la proposta. Units no contra ningú, sinó per Sant Feliu. No en els lemes buits de contingut, sinó en l'argumentació consistent, amb dades, amb exemples, amb perspectiva. Amb visió politica (de polis, =ciutat) i qualitat tècnica, amb la intervenció completa, clara i ben exposada del president de l'associació Promoció del Transport Públic, el Sr. Ricard Riol (una persona avesada a negociar directament amb el conseller Nadal o a aparèixer sovint en debats televisius sobre el transport públic i a qui el regidor d'Urbanisme, Sr. Xavier Alegre, va voler desacreditar com que havíem demanat suport "al primero que pasaba por ahí").

Va ser un ple tan extraordinari, que va merèixer dues cròniques específiques dels dos diaris digitals comarcals.

En la crònica del e-digital, vinculat a la Televisió d'Esplugues, amb la qual tenim subscrit un conveni i on els portaveus apareixem mensualment en el programa "El pols de la ciutat", hi ha un bon reportatge d'uns 3 minuts de durada, però punxen una mica en el text escrit.

En la crònica de LlobregatMedia, vinculat a la publicació mensual gratuïta "La premsa del Baix", hi ha una crònica escrita més encertada.

No em puc estar de fer el meu propi resum. Hi havia la sala de plens plena, valgui la redundància, i a tots els assistents se'ls va lliurar aquest document. que compara la proposta del Departament de Política Territorial i Obres Públiques (2006) amb la que hem elaborat nosaltres, després que el DPTOP rebutgés les primeres al·legacions (2009).

La primera intervenció, en representació dels 10 regidors i regidores que donem suport a la campanya, la vaig fer jo mateix, insistint en la idea amb què he començat aquest escrit i resumint en tres els avantatges que té la nostra proposta:
1) un traçat complementari al tren, amb més cobertura de població (tres estacions) i no paral·lel al tren, repetint el mateix traçat que ja fa des de 1854,
2) més intermodalitat, amb una parada a l'estació de tren per fer transbordament fàcil i ràpid.
3) traçat més directe, sense fer revolts, per reduir temps de viatge i ser més competitiu en relació al transport privat.
A més, en una perspectiva comarcal i metropolitana, planificant de forma conjunta i a llarg termini els tres operadors presents al territori: metro, renfe i ferrocarrils de la Generalitat.

Tot seguit, en representació de tot el moviment veïnal que dóna suport a la campanya, va intervenir un representant de l'Associació de Veïns del Mas Lluí. Finalment, va intervenir en Ricard Riol. La seva intervenció es pot llegir completament aquí.

En Carles Soriano (ERC) i en Sergi Jiménez (PP) van recolzar, en les seves exposicions, totes les intervencions precedents. Tot seguit, va intervenir el regidor d'Urbanisme, en un intent barroer de desacreditar les persones i les opinions precedents, acusant a les persones que legítimament tenen una visió diferent de la ciutat i del seu transport de voler retardar interessadament la posada en funcionament del metro. Va anunciar el vot contrari a la proposta de PSC i CiU, i va dir a més que la seva posició seria ferma.

En les rèpliques i contrarèpliques, el debat ja el va portar en primera persona l'alcalde, amb intervencions de Ricard Riol, Carles Soriano i jo mateix. Vam desmuntar les acusacions de voler frenar la proposta del DPTOP, sinó de voler una valoració més completa i amb un consens més ampli per a una infraestructura que és per a tota la vida. L'alcalde va insistir en la fidelitat institucional a un acord del DPTOP i onze alcaldes de la comarca en relació a la proposta que nosaltres qüestionem.

Ricard Riol i jo mateix vam explicar que aquest acord és molt fràgil, ja que parteix d'una decisió que afecta al Ministeri de Foment (la prolongació de la C3 de Renfe fins a Sant Feliu, fent una gran corba entre Sant Boi i Cornellà) sense l'aprovació del propi Ministeri. Inaudit...

De mica en mica, l'enrocament de PSC i CiU es va anar fent més fràgil. Finalment, en una intervenció del primer tinent d'alcalde, Sr. Fernández Burgui (CiU), va admetre que si el Ministeri no feia la línia C3 passant per Sant Feliu, la proposta actual de metro s'hauria de revisar. Aquesta és, finalment, l'opció que va assumir l'alcalde.

Com vaig destacar jo mateix en una de les rèpliques, és una molt bona notícia que, fruit del ple proposat pels partits i entitats, s'hagi produït un canvi en la posició de l'equip de govern: de rebutjar frontalment la nostra proposta, a admetre que caldrà valorar-la en funció del traçat que el Ministeri de Foment aprovi definitivament per a la línia Cornellà-Castelldefels.

La proposta de metro a Mas Lluí, estació i Falguera va ser rebutjada, finalment, per 11 vots en contra i 10 a favor, un marge massa ajustat per definir infraestructures tan estratègiques com les del tranport públic. Però va quedar clar que el tema del metro no està tancat. Ben al contrari: és un tema que està clar que es revisarà en funció de les decisions que prengui sobretot el Ministeri de Foment pel que fa a Renfe i que, inevitablement, tornarà a posar damunt la taula un canvi en la futura planificació de la L3 de metro a la nostra comarca i a la nostra ciutat.

I em quedo amb la idea inicial d'aquest escrit: a Sant Feliu hem viscut una situació de democràcia directa, participativa, propositiva, continuada i ben gestionada, sense gaire precedents. Això també ha de ser un motiu d'enhorabona. A tothom que ho ha fet possible, MOLTES GRÀCIES!

Resum del ple d'octubre de 2009.

Amb una mica de retard, tornem a presentar el resum del ple... no passat, sinó l'anterior. Aviat penjarem el de novembre.
Mentrestant, aviat farà dos mesos que vam tractar els punts següents:
- el debat de la fiscalitat municipal, amb un nou increment proper al 8% del rebut d'IBI que pagarem tota la ciutadania: un increment visible amb unes contrapartides invisibles...
- l'aprovació del primer Pla de serveis socials municipals, que vam votar favorablement, però en què l'Eni va posar en evidència les limitacions de la política social de PSC i CiU,
- rebuig a l'increment impositiu dels Pressupostos Generals de l'Estat per al 2010,
- petició de reunió de la comissió ambiental (que, finalment, es va fer tres setmanes després)
- pròrroga per dos anys del servei de jardineria,
- nou plec de condicions de la zona blava, que incorpora la gratuïtat del mes d’agost,

Com ja és habitual, podeu consultar el text complet al web d'ICV o descarregar-lo aquí.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Copenhaguen 2009: "Frente a una grave emergencia".


Impactants les imatges de la darrera campanya de Greenpeace... Més impactant encara l'editorial conjunta de 56 diaris de tot el món que avui ha publicat El País i que transcric textualment:
Hoy, 56 periódicos en 45 países han decidido dar el paso sin precedentes de hablar con una sola voz a través de un editorial común. Lo hacemos porque la humanidad se enfrenta a una grave emergencia.

Si no nos unimos para emprender acciones decisivas, el cambio climático causará estragos en nuestro planeta y, con él, en nuestra prosperidad y nuestra seguridad. Los peligros son evidentes desde hace una generación. Ahora, los hechos han empezado a hablar por sí solos: 11 de los últimos 14 años han sido los más calientes que se registran, el casquete polar del Ártico está derritiéndose y la increíble subida de los precios del petróleo y los alimentos el año pasado nos ofrece un anticipo del caos que se avecina. En las publicaciones científicas, la cuestión ya no es si la culpa es de los seres humanos, sino cuánto tiempo nos queda para limitar los daños. Y, sin embargo, hasta ahora, la respuesta del mundo ha sido débil y desganada.

El cambio climático se ha ido produciendo durante siglos, tiene consecuencias que persistirán para siempre y nuestras perspectivas de controlarlo se van a decidir en los próximos 14 días. Pedimos a los representantes de los 192 países reunidos en Copenhague que no vacilen, que no caigan en disputas, que no se echen las culpas unos a otros, sino que aprovechen la oportunidad surgida del mayor fracaso político contemporáneo. Ésta no debe ser una lucha entre el mundo rico y el mundo pobre, ni entre el Este y Occidente. El cambio climático afecta a todos, y todos deben resolverlo.

La base científica es compleja pero los datos están claros. El mundo necesita tomar medidas para limitar el ascenso de la temperatura a 2 grados centígrados, un objetivo para el que será preciso que las emisiones mundiales alcancen su tope y empiecen a disminuir entre los próximos cinco y 10 años. Una subida mayor, de 3 o 4 grados centígrados -el mínimo aumento que, siendo prudentes, podemos prever si no se hace nada-, secaría los continentes y convertiría tierras de cultivo en desiertos. Podría extinguirse la mitad de todas las especies, millones de personas se verían desplazadas y el mar inundaría países enteros.

Son pocos los que creen que, a estas alturas, pueda salir de Copenhague un tratado perfectamente definido; sólo fue posible empezar a avanzar verdaderamente en esa dirección con la llegada del presidente Obama a la Casa Blanca y el cambio total en la política de obstruccionismo que Estados Unidos mantenía desde hace años. Y el mundo sigue estando a merced de la política interior norteamericana, porque el presidente no puede comprometerse por completo a emprender las acciones necesarias hasta que el Congreso lo autorice.

Pese a ello, los políticos, en Copenhague, pueden y deben ponerse de acuerdo en los elementos esenciales de un acuerdo justo y eficaz y, sobre todo, en un calendario firme para que ese acuerdo se convierta en tratado. Deberían imponerse como plazo la reunión de la ONU sobre el clima que se celebrará el próximo mes de junio en Bonn. Como dice un negociador: "Podemos ir a la prórroga, pero no podemos permitirnos el lujo de volver a jugar el partido".

El núcleo del acuerdo debe ser un pacto entre los países ricos y los países en vías de desarrollo que aborde cómo se va a repartir la carga de luchar contra el cambio climático y cómo vamos a compartir algo que ahora es muy valioso: el billón aproximado de toneladas de carbono que podemos emitir antes de que el mercurio ascienda a niveles peligrosos.

Las naciones ricas son aficionadas a señalar la verdad aritmética de que no puede haber solución hasta que algunos gigantes en vías de desarrollo como China tomen medidas más radicales que hasta ahora. Pero el mundo rico es responsable de la mayor parte del carbono acumulado en la atmósfera, tres cuartos del dióxido de carbono emitido desde 1850. Ahora tiene el deber de tomar la iniciativa, y cada país desarrollado debe comprometerse a serias reducciones que disminuyan sus emisiones a un nivel muy inferior al de 1990 de aquí a 10 años.

Los países en vías de desarrollo pueden destacar que no son ellos los causantes del grueso del problema y que las regiones más pobres del mundo van a ser las más afectadas. Pero van a contribuir cada vez más al calentamiento y, por consiguiente, también ellos deben comprometerse a emprender acciones significativas y cuantificables. Aunque no han llegado a lo que algunos esperaban, los recientes compromisos de los dos mayores contaminantes del mundo, Estados Unidos y China, han sido pasos importantes en la debida dirección.

La justicia social exige que el mundo industrializado rebusque en su cartera y se comprometa a dar dinero para ayudar a los países más pobres a adaptarse al cambio climático y a suministrarles tecnologías limpias que les permitan tener un crecimiento económico sin aumentar sus emisiones. También es preciso fijar la arquitectura de un futuro tratado, con una rigurosa vigilancia multilateral, recompensas justas a cambio de la protección de los bosques y la evaluación creíble de la "exportación de emisiones" para que la carga acabe repartiéndose de forma más equitativa entre quienes fabrican productos contaminantes y quienes los consumen. Y la justicia exige también que la carga que corresponda a cada país desarrollado tenga en cuenta su capacidad de soportarla; por ejemplo, los miembros más nuevos de la UE, a menudo, mucho más pobres que "la vieja Europa", no deben sufrir más que sus socios más ricos.

La transformación será cara, pero mucho menor que la factura de rescatar al sector financiero mundial, y mucho menos costosa que las consecuencias de no hacer nada.

Muchos de nosotros, sobre todo en los países desarrollados, tendremos que cambiar nuestro estilo de vida. La era de los vuelos que cuestan menos que el trayecto en taxi al aeropuerto se acerca a su fin. Tendremos que comprar, comer y viajar de forma más inteligente. Tendremos que pagar más por nuestra energía y utilizarla menos.

Pero el paso a una sociedad que emita poco carbono ofrece la perspectiva de más oportunidades que sacrificios. Ya hay algunos países que han reconocido que hacer esa transformación puede aportar crecimiento, puestos de trabajo y mejor calidad de vida. El flujo de capitales es un dato significativo: el año pasado, por primera vez, se invirtió más en formas renovables de energía que en producir electricidad a partir de combustibles fósiles.

Para librarnos de nuestra adicción al carbono en sólo unas décadas serán necesarias proezas de ingeniería e innovación comparables a las más grandes de nuestra historia. Pero, mientras que la llegada del hombre a la Luna o la división del átomo surgieron del conflicto y la rivalidad, la carrera del carbono debe nacer de un esfuerzo de colaboración para lograr la salvación colectiva.

La victoria sobre el cambio climático exigirá un triunfo del optimismo sobre el pesimismo, de la visión de futuro sobre la estrechez de miras, de lo que Abraham Lincoln llamó "los ángeles buenos de nuestra naturaleza".

Ése es el ánimo con el que periódicos de todo el mundo hemos firmado conjuntamente este editorial. Si nosotros, con puntos de vista nacionales y políticos tan diferentes, podemos ponernos de acuerdo sobre lo que hay que hacer, seguro que nuestros dirigentes también son capaces de hacerlo.

Los políticos presentes en Copenhague tienen el poder de determinar cómo nos juzgará la historia: una generación que vio un reto y le hizo frente, o una tan estúpida que vio el desastre pero no hizo nada para evitarlo. Les rogamos que tomen la decisión acertada.

Este artículo lo suscriben los siguientes periódicos: Süddeutsche Zeitung (Alemania), Gazeta Wyborcza (Polonia), Der Standard (Austria), Delo (Eslovenia), Vecer (Eslovenia) Zimbabue Botsuana (Suráfrica) (Suráfrica), Dagbladet Information (Dinamarca), Politiken (Dinamarca), Dagbladet (Noruega), The Guardian (Reino Unido), Le Monde (Francia), Libération (Francia), La Repubblica (Italia), EL PAÍS (España), De Volkskrant (Holanda), Kathimerini (Grecia), Publico (Portugal), Hurriyet (Turquía), Novaya Gazeta (Rusia), Irish Times (Irlanda), Le Temps (Suiza), Economic Observer (China), Southern Metropolitan (China), CommonWealth Magazine (Taiwan), Joongang Ilbo (Corea del Sur), Tuoitre (Vietnam), Brunei Times (Brunei), Jakarta Globe (Indonesia), Cambodia Daily (Camboya), The Hindu (India), The Daily Star (Bangladesh), The News (Pakistán), The Daily Times (Pakistán), Gulf News (Dubai), An Nahar (Líbano), Arabic Gulf Times (Qatar), Maariv (Israel), The Star (Kenia), Daily Monitor (Uganda), The New Vision (Uganda), Zimbabwe Independent (Zimbabue), The New Times (Ruanda), The Citizen (Tanzania), Al Shorouk (Egipto), Botswana Guardian (Botsuana), Mail & Guardian (Suráfrica), Business Day (Suráfrica), Cape Argus (Suráfrica),Toronto Star (Canadá), Miami Herald (EE UU), El Nuevo Herald (EE UU), Jamaica Observer (Jamaica), La Brújula Semanal (Nicaragua), El Universal (México), Zero Hora (Brasil), Diario Catarinense (Brasil), Diaro Clarín (Argentina).
Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia.

diumenge, 6 de desembre de 2009

Jordi Solé Tura: gràcies!



Fa tres dies que va morir un gran home. Fa uns mesos, quan el seu fill Albert va venir a Sant Feliu per presentar "Bucarest, la memòria perduda" i va conduir el diàleg posterior, em vaig adonar que només els grans homes es guanyen dia a dia que els seus fills en parlin com ell ho va fer. El documental del fill complementa com un guant les pròpies memòries personals del pare, "Una història optimista", que vaig devorar en molt pocs dies pel Sant Jordi de 1998, si no recordo malament.

Jo no hi vaig parlar mai personalment. El seu nom apareixia constantment en els meus anys universitaris (1973-1978). A la Facultat, sentia a parlar de les anades i vingudes de la gent de Bandera Roja al PSUC. A Sant Feliu, recordo amb emoció un acte al Centre Parroquial (finals de 1976?), on al costat d'en Cesc i en Jaume Bosch, va exposar els punts de vista del PSUC sobre la "ruptura pactada" com a única via per transitar cap a la democràcia i, després, cap al socialisme. Recordo aquell acte amb emoció perquè hi vaig anar amb el meu pare, i vam tenir després una conversa molt llarga sobre el que va dir Solé Tura. El meu pare també va quedar impressionat per la seva oratòria i la seva trajectòria.

No haver militat al PSUC quan tothom ho feia em té ara aquests inconvenients: no haver tingut el plaer de conèixer personalment els grans homes de l'esquerra catalana, els protagonistes dels debats que han conclòs en allò que (suposo que a anys llum del que somiaven) avui som, discretament som. Alguns dies, anant a buscar l'autobús, veig a Francesc Vicens, passejant sol pel carrer, i em pregunto qui calibrarà en tot el seu immens valor, el paper que gent com ell ha fet perquè tots tinguem la vida, tan plena de contradiccions, que avui tenim.

Avui, fa 31 anys també de la constitució. Al 1978, jo no la vaig votar. Anava per Sant Feliu amb un immens adhesiu del Moviment Comunista de Catalunya, que deia "Per la República, abstenció". No vaig votar el text que va sortir de la comissió de la qual formava part Jordi Solé Tura. Tots hem evolucionat tant des d'aleshores... Avui la valoro, com no la valorava abans. Avui hi ha noves fornades de gent que no la valoren... El cas és que portem 31 anys que han donat la volta al país com un mitjó i gent com Solé Tura va deixar la pell, en dictadura, en la transició i en democràcia, per fer-ho possible.

Anava per forner i va ser un polític enorme. Els ulls del seu fill van enregistrar magistralment, emotivament el que va ser, el que va fer, el retrat del temps que va viure i la immensitat de la seva empremta. Moltíssimes, moltíssimes gràcies, Jordi Solé Tura.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Idees bàsiques per entendre el pressupost de l'Ajuntament i per saber per què hem votat NO.(2)

Som-hi amb el segon escrit per entendre d’on surten i en què ens gastem els 40,5 milions d’euros del nostre pressupost municipal.

Fem una mica de memòria. 1) Com és el pressupost de l’ajuntament i quants diners hi ha? 2) D’on surten els 40,5M€ d’ingressos? Totes dues coses les vaig explicar aquí. 3) Per què ICV-EUiA hem votat en contra? Ho vaig explicar també aquí.

Continuo amb la meva intenció de posar a l’abast de tothom que li interessi l’estructura i el contingut del pressupost municipal, responent a una quarta qüestió: 4) En què es gasten els 40,5M€ de què disposarem el 2010?

El pressupost de despeses d’una administració pública té dues maneres de llegir-se: segons les seves finalitats o segons els conceptes de despesa. Al final, lògicament, han de sumar igual: 40,5M€ en el nostre cas.

D’altra banda, com en el pressupost d’ingressos, també distingim entre les despeses ordinàries de l’Ajuntament (les que financen l’estructura municipal i els serveis bàsics de la ciutat) i les despeses d’inversions, que es refereixen a les despeses que tenen caràcter puntual, normalment les compres (des de mobiliari fins a solars) i les obres (des d’una millora en un equipament fins a la urbanització d’un nou barri).

Mirem el pressupost ordinari, segons els conceptes de despesa. També s’ordenen per capítols, com el d’ingressos. Té aquesta estructura:

Capítol 1: Personal. És el total de les retribucions, per tots els conceptes (inclosa Seguretat Social, antiguitat, etc) de tot el personal polític, tècnic, administratiu i operatiu (ja siguin funcionaris o laborals) de l’Ajuntament. En el pressupost de 2010, estem parlant de 15,5M€ i una plantilla de 357 persones (exclosos els càrrecs electes).

Capítol 2: Béns corrents i serveis. És el cost dels serveis municipals (l'enllumenat públic, els consums d'aigua o gas d'escoles o pavellons, per exemple), del funcionament de la ciutat, tant si el presta directament l'ajuntament (manteniment de la via pública, per exemple) com si ho té en concessió amb empreses externes (com ara la recollida d'escombraries o la jardineria). L'any que ve, té un import total de 12M€. Els conceptes més importants són:
- la recollida d'escombraries, 1,4M€,
- la neteja dels edificis municipals i les escoles públiques, 1,4M€,
- la neteja dels carrers, 1,3M€,
- el servei de jardineria, 1,3M€,
- el total de consums d'electricitat, aigua i combustible de via pública i edificis municipals, 1,2M€.

Capítol 3: Despeses financeres. Són els interessos dels préstecs que té signats l'Ajuntament. També inclou conceptes menors, com ara les cancel·lacions anticipades, els interessos de demora,... Ara és una partida baixa, perquè l'euribor està baix: l'any 2010 seran 380.000€, mentre que fa dos anys era una mica més d'un milió.

Capítol 4: Transferències corrents. Són els diners que l'Ajuntament lliura a altres administracions pels compromisos que hi té contrets, a les entitats de Sant Feliu per mitjà dels convenis o subvencions, i a les famílies mitjançant beques o altres formes d'ajuts. La seva finalitat no és la inversió, sinó la despesa de les seves activitats ordinàries. En el nostre pressupost, té un import de 2,7M€. La partida més important és la que transferim a la Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona: 1,2M€, que financen els serveis que tenim mancomunats (des del sanejament de l'aigua fins al tractament dels residus). Inclou una partida de 140.000€ per atendre situacions personals o familiars de precarietat, amb l'informe dels serveis socials municipals. Entorn de 320.000€ van a entitats locals culturals i esportives: un 15% menys que l'any passat. És una de les raons per no votar el pressupost de PSC i CiU.

Les despeses d'inversions són bàsicament dos: les obres, i l'amortització de crèdits bancaris demanats en anys anteriors per finançar justament les obres. Per no allargar-me més encara, només esmento dos capítols menors: el 7, de transferències per a inversions (a altres administracions, entitats o famílies, però no per a despesa d'activitat ordinària), Pujarà 119.000€ l'any que ve, i el 8, d'actius financers: les bestretes que es concedeixen als treballadors municipals. Pujarà 86.500€ l'any que ve. Les partides realment importants són:

Capítol 6: Inversions. Enguany seran 6,2M€, als quals cal afegir els 3,9M€ que arribaran a primers d'any gràcies al segon "Plan Zapatero". Poca broma: entre que els governs socialistes de Madrid i Barcelona estan transferint des de 2004 diners com mai als ajuntaments, i els prop de 12 milions que ha transferit en dos anys amb el Plan E, mai l'ajuntament ha disposat de tants diners per a inversió! La partida més important és per al soterrament: 2,5M€. Com expliquem en el full que ja he esmentat abans, no estem d'acord que financem obra de subsòl: als ciutadans i ciutadanes ens toca pagar obra de superfície, de construcció de ciutat, no de subsòl, de construcció d'infrastructura ferroviària. No compartim altres inversions, però ja ho expliquem en el document a què em refereixo.

Capítol 9: Passius financers. És, com avançava abans, el pagament de retorn o amortització de préstecs bancaris que s'han utilitzat amb anterioritat per pagar inversions. L'any que ve, parlem de 3,6M€.

(És tard, és divendres... i ja acabaré de descriure en un tercer i darrer escrit com s'estructura el pressupost en conceptes de despesa (educació, policia local, esports, administració general, etc.) No sé si algú llegirà amb atenció aquests tres escrits... però m'agradaria que fossin útils a qualsevol ciutadà que, a més de pagar impostos, vol saber a què es destinen i vol tenir criteri o opinió sobre aquesta destinació. Apa, ja m'he enrotllat prou. Bona nit! Adéu siau!)

divendres, 4 de desembre de 2009

Inauguració del Centre Ocupacional Marquet Molins: felicitats, Sant Feliu!

Aquesta tarda s'ha inaugurat un equipament que la nostra ciutat necessitava, que té una ubicació excel·lent i que és fruit d'una col·laboracíó exemplar entre totes les administracions i amb les entitats que treballen amb les persones que tenen alguna discapacitat i les seves famílies.

Es tracta del Centre Ocupacional Marquet Molins, un centre que acollirà 70 persones amb discapacitat intel·lectual per facilitar-los la formació que els permeti la inserció al món del treball. Una instal·lació de la qual no disposàvem i que avui ha provocat l'entusiasme de les famílies que omplien el recinte que s'estava inaugurant.

El centre s'ubica en una de les naus adjacents a l'arcada que comunica els pisos Bertrand amb el gran espai on ara s'està fent un aparcament soterrat, davant la nau de les sedes. Ha estat una rehabilitació acurada, en una nau que s'havia de preservar com a exigència de la modificació de planejament de Can Bertrand, aprovada a primers de l'any 2003.

M'han agradat molt totes les intervencions. Sobretot, dues: la del delegat del Govern d'Espanya, Joan Rangel, i la de l'alcalde, Juan Antonio Vázquez.

Joan Rangel, que va ser durant molts anys alcalde de Caldes d'Estrac, al Maresme, va parlar amb entusiasme de la política local i va destacar l'afortunada coincidència de voluntats que ha fet possible el centre:
- la del Govern d'Espanya, que l'ha pagat a través del primer Fons Estatal d'Inversió Local,
- la de la Generalitat de Catalunya, que pagarà la gestió del Centre mitjançant conveni amb l'entitat ACAM,
- la de l'Ajuntament de Sant Feliu que, per absoluta unanimitat, va destinar a la creació del Centre la part més important dels diners estatals del FEIL,
- la de l'entitat local Asprodis, incansable lluitadora pels discapacitats psíquics de la nostra ciutat, que ha sabut mantenir i canalitzar un esperit de servei a les famílies i de negociació i reivindicació davant les administracions,
- la de l'entitat ACAM (Associació Cívica d'Ajuda Mútua), que gestionarà el Centre, i que també gestiona a Sant Feliu un seguit d'habitatges tutelats al Mas Lluí, per a una vintena de persones amb disminució psíquica.

I m'ha agradat la intervenció de l'alcalde. L'he vist emocionat, content, tranquil, satisfet amb raó de l'obra feta i de l'agraïment de les famílies. En un gest còmplice i entranyable, ha fet parlar la Fina, l'antiga presidenta d'Asprodis. No s'ha deixat ningú en els agraïments: des d'en Ricard Barceló, promotor de les obres i un exemple clar que es pot ser constructor d'una manera que mereix agraïment de tothom, fins a la Mercè Solé, tècnica municipal extraordinària i estimadíssima per les persones amb alguna discapacitat física o psíquica que saben la sort tan gran que és tenir-la a Sant Feliu, passant per tothom que ha fet alguna cosa per obrir les portes del nou centre: tècnics, famílies, entitats,... amb un record especial a les germanes Marquet, que a finals dels anys 60 van fer una donació que, anys després, va ser la base patrimonial del Patronat de Serveis a les Persones amb Discapacitat i que avui dóna nom al centre ocupacional.

Avui he vist la imatge més propera i amable de l'alcalde. Avui ha estat un gran dia per a moltes famílies de Sant Feliu i per a tots nosaltres, i estic segur que ha tingut un matís especial per a ell, que l'honora.

A totes les persones que han fet possible el Centre, Sant Feliu els ha de donar les gràcies. Tota la ciutat ha d'estar d'enhorabona. Felicitats, Sant Feliu!!!

dimecres, 2 de desembre de 2009

Flors per a la convivència.


Ens arriba una notícia de Sant Joan Despí que ens faria arrencar un somriure si no fos realment preocupant. Si ho llegíssim de passada, diríem "quina collonada!": L'Ajuntament de Sant Joan Despí sanciona uns veïns per incomplir l'ordenança de civisme amb el seu jardí.

Però si ho llegim amb atenció, la cosa mostra el surrealisme i l'absurd a què pot conduir alçar al sanctasanctòrum una ordenança i, encara més, la pretensió que els múltiples matisos de la vida quotidiana s'arreglen a cop de decret i de la seva corresponent sanció.

Al Juanma i a la Maite els volen fer pagar 301€ per aquest bé de Déu de flors al seu jardí, per ocupar -diuen- la via pública generant molèsties al pas dels vianants... que ningú havia denunciat!

Se senten plens de raó i saben explicar-se. Fa uns dies, vaig veure el seu blog de reflexió sobre aquest tema. Avui m'he sorprès de veure un vídeo de la Maite parlant a "Els matins de TV3" sobre el tema. Aquí el teniu:


Des d'aquí, Maite, Juanma, tot el meu/nostre suport per al que calgui. Faltaria més...!

Però més enllà de com aquesta ordenança afecta puntualment i en concret als nostres amics i del suport que els puguem donar, hi ha d'haver el nostre rebuig a aquest intent (que va començar a BCN amb la seva famosa i inútil ordenança del civisme i que alguns alumnes aplicats intenten imposar als seus municipis) d'imposar convivència a cop d'ordenança, en comptes de generar convivència a cop de més vida cívica, més educació, més sensibilitat i atenció a les necessitats reals de les persones, més participació, més política, més democràcia, més equitat, més inclusió social, més apropiació ciutadana dels espais i els equipaments públics, més suport a les entitats, més construcció i exercici de ciutadania.

Clar que també podria ser que l'autoestima dels més rellevants governants municipals veïns fos tan extremadament alta, que hagin percebut que l'unic problema digne d'atenció i resposta al seu wonderful world... siguin les buganvílies en qüestió?

dimarts, 1 de desembre de 2009

Quatre moments de novembre per a la reivindicació de la política i l’orgull de partit.

Acabem de fer un ple extraordinari sobre el traçat futur del metro a Sant Feliu. En parlaré alguna altra estona. Ara, que he recuperat una presentació de fa uns dies, penjo un escrit que vaig fer diumenge passat a la tarda, un cop vaig decidir que feia massa fred i plovia per anar a veure el Barça-Madrid a l'Ateneu. Un escrit de caire intern, de reconeixement als companys i les companyes que fan possible dia a dia una realitat que cal reivindicar en positiu: la política local, o, com deia en un altre escrit, el debat dels nostres destins comuns més immediats...

En tota opció vital de llarg recorregut, hi ha alts i baixos, és evident. En l’afiliació a una organització política, òbviament també. Avui, en temps de descrèdit de la política, vull trencar una llança en favor de la política local i fer visible, en quatre moments, un agraïment sincer als homes i dones que pertanyen a la nostra coalició o que col·laboren habitualment amb nosaltres.

Primer moment, dijous 26/11/09, al vespre, a la nostra seu. Una assemblea interna monogràfica per parlar del soterrament, un cop aprovats els pressupostos de l’Ajuntament per a l’any que ve. Gairebé 40 persones durant gairebé dues hores, analitzant tots els enfocaments del tema (urbanístic, social, financer,...) en un clima d’enorme riquesa de totes les aportacions i de definició col·lectiva del model de ciutat que aspirem a construir i de l’estratègia per fer-ho possible. Estic segur que cap altra organització política de la ciutat té aquesta capacitat i aquest hàbit de treball en equip, rigorós i ben documentat, de convertir una passió evident per Sant Feliu en propostes concretes i viables d’actuació. Gràcies, companyes i companys!

Segon moment, dilluns 23/11/09, al vespre, a la nostra seu. Com cada dilluns anterior al ple, preparació del què direm i com ho direm, amb els set regidors i regidores del nostre grup municipal. Quatre homes i tres dones, dels vint-i-tants als seixanta-pocs, quatre d’Iniciativa, dos independents i un d’EUiA. Un grup que funciona com un rellotge, que comparteix anàlisis, objectius i criteris d’actuació. Totes i tots a una, però cadascú amb la seva veu. Als plens, hi intervenim totes i tots. Em permeto, en aquest escrit personal al meu bloc personal, manifestar-los el meu agraïment més sincer. Gràcies, tovaritxs!

Tercer moment, dilluns 16/11/09, al vespre, al local de l’AVV del Mas Lluí. M’hi vaig trobar amb quatre persones, completant un cicle de sis trobades a sis barris de Sant Feliu (encara em queda les Grases) amb persones que, en els darrers anys, han donat suport a les candidatures d’ICV-EUiA. M’he vist amb prop de quaranta persones, no militants la majoria, amb ganes d’explicar coses, d’aportar propostes, per al seu barri, per a la seva ciutat. Sis trobades sense límit de temps, sense formalismes, parlant de tot. La més nombrosa i la més intensa, al barri de la Salut, on algunes persones em van explicar per què van canviar el seu vot, i per què ara tornaran a votar-nos. Amigues i amics als quals agraeixo les seves crítiques, la seva sinceritat, la seva ajuda.
Quart moment, dissabte 14/11/09, al matí, al Citylab de Cornellà. Una jornada de formació sobre l’anomenada “política 2.0”, sobre els usos d’internet en la comunicació política. Em van demanar la participació i hi vaig parlar en nom dels companys i companyes que s’encarreguen de la política de comunicació a la nostra coalició. Totes les persones assistents ens van felicitar efusivament: no usem la xarxa per si mateixa, sinó en el marc d’una manera de comunicar-nos amb la gent que té en el diàleg i la presència física i regular la seva millor virtut. Hi vaig presentar aquest powerpoint. Als companys i companyes que ho fan possible, també gràcies!

Quatre moments que podrien ser molts altres. De bon rotllo, amb objectius clars, amb criteris compartits, amb passió per Sant Feliu, amb plans de treball concrets, amb reconeixement del temps i de la feina de tothom. Sense maldecaps interns i estèrils, sense mirar-nos el melic, sense perdre’ns en debats de poca rellevància... Entre tanta mala percepció de la política, trenco rotundament una llança a favor de la participació quotidiana de la gent en la vida de la seva ciutat (=polis, i d’aquí política!) a través d’una organització política com la nostra.

Si Sant Feliu t’apassiona i t’agrada aquesta manera de fer, tu podries haver format part de qualsevol d’aquests quatre moments de novembre. A la nostra coalició, a Sant Feliu, tenim les portes obertes per a tu.