... alguns ressons dels propis pamanos...
M’ha agradat molt la sèrie que vam poder veure la setmana passada a TV3. “Les veus del Pamano” m’ha agradat tant per la seva realització com per la forma d’abordar la Guerra i la postguerra al Pirineu. M'ha portat al cap una vella història familiar i una nova descoberta, les dues com a ressò del mateix període a la meva família, més enllà de les històries de misèria i gana que encara surten a les converses amb la meva mare...
Fa unes setmanes, vam anar un bon grup de santfeliuencs als escenaris de la batalla de l’Ebre. Hi vam anar amb en Lluís Aznar, soldat republicà de la lleva del biberó, persona a la que estimo i admiro, tant a ell com a la Rosa, la seva dona. Vam visitar diversos escenaris de la batalla, entre els quals una trinxera i vam passar per Vilalba dels Arcs, on hi ha un monument als voluntaris catalans del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, que van lluitar amb Franco i contra la República. També vam visitar un monument als soldats de la lleva del biberó, on vam retre un petit homenatge al Lluís i on es pot llegir aquest poema:
Fa unes setmanes, vam anar un bon grup de santfeliuencs als escenaris de la batalla de l’Ebre. Hi vam anar amb en Lluís Aznar, soldat republicà de la lleva del biberó, persona a la que estimo i admiro, tant a ell com a la Rosa, la seva dona. Vam visitar diversos escenaris de la batalla, entre els quals una trinxera i vam passar per Vilalba dels Arcs, on hi ha un monument als voluntaris catalans del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, que van lluitar amb Franco i contra la República. També vam visitar un monument als soldats de la lleva del biberó, on vam retre un petit homenatge al Lluís i on es pot llegir aquest poema:
A Vilalba dels Arcs hi va morir el cosí germà de la meva àvia, Lluís Santacana Llopis, nascut 21 anys abans a la Granada del Penedès, membre d’aquell terç de requetès. Els dos lluïsos potser devien coincidir en el temps en aquella bogeria infernal, tan ben retratada al llibre “Incerta glòria”. Fent les meves recerques genealògiques, he anat diverses vegades a la Granada i he parlat amb la família d’en Lluís Santacana. He parlat també amb altres parents llunyans que, com els pares d’en Lluís, eren petits propietaris de vinyes abans d’esclatar la Guerra. El pare d’en Lluís va viure amagat durant tota la Guerra, com també altres parents llunyans meus del Penedès. Els capellans i els propietaris morts pels anarquistes durant els primers mesos de la Guerra van sotregar molt fort algunes comarques, el Penedès entre elles. Als escenaris de la batalla de l’Ebre, també. En la nostra sortida, vaig conèixer la immensa atrocitat dels fets de la Fatarella, en què un grup d'anarquistes va assassinar més de 30 pagesos que es resistien a la col·lectivització de les terres. Prop d’allà, a Bot, ningú encara ha gosat treure l’enorme creu que homenatja els caiguts del bàndol guanyador.
Lluís Santacana Llopis va morir també pels seus ideals. Com tants altres joves del bàndol guanyador, fastiguejats que els seus pares morissin o s’haguessin d’amagar per ser propietaris de tres o quatre hectàrees de terra, que cremessin les esglésies on s’adreçaven a un Déu en què tenien tot el dret de creure. Ell va lluitar voluntàriament no per Franco, sinó per defensar la forma de vida en què havia nascut i volia continuar vivint: arrelat a la terra, fonamentat en la religió. Vull dedicar aquestes paraules a recordar i homenatjar el cosí germà de la meva àvia, en Lluís Santacana, mort a la batalla de l’Ebre als 21 anys.
En les meves recerques, he trobat també Laura Fajardo Batet. Ella era anarquista, la dona de Josep Torres, el president de la col·lectiva agrària de Sant Feliu. Nascuda, com la meva àvia materna, a Sant Just Desvern el 1890, va ser una de tantes persones de Sant Just que, a primers del segle passat, venien a peu carretera avall a treballar a les fàbriques de Can Bertrand. Finalment, es va quedar a viure a Sant Feliu. Els meus besavis i la meva àvia Maria es van quedar a Sant Feliu el 1917. Laura Fajardo, encara no ho sé. Laura Fajardo era cosina germana del meu besavi, Jaume Batlle Batet. Acabada la Guerra, no es va exiliar: ni ella ni el seu home tenien delictes de sang. Però les delacions dels guanyadors la van portar tres anys a la presó, en l’infame lloc on ara hi ha el Corte Inglés de la Diagonal i ni una sola trista placa recorda aquell horror. Finalment, només la van poder acusar de viure amancebada. Sortint de la presó, es van exiliar a Pamiers, prop de Tolosa i de la frontera, on es va concentrar una bona part de l’exili anarquista català.
La genealogia és també una gran lliçó d’història. Jo ja sabia que el dret de vot a les dones el va instaurar la República l’any 1933. El que no sabia és que el sufragi universal masculí no va arribar a Espanya fins l’any 1890. Abans, hi havia l’anomenat sufragi censatari que, des de 1834, i per a varons majors de 40 anys amb alguna propietat immoble. A l’arxiu de Sant Just, gràcies al bon amic i conciutadà Jordi Amigó, vaig poder mirar els censos electorals de Sant Just de meitat del segle XIX: cap dels meus avantpassats hi consta, cap tenia cap propietat immoble o de bestiar, tots eren pagesos bracers. Els pares de Laura Fajardo van tenir vuit fills, dels quals tres van morir abans de fer tres anys: la pobresa en què va néixer i els ideals d’un món nou van dur la meva antecessora a primera línia de la CNT a Roses de Llobregat, el nom amb què van voler refer la història a la nostra ciutat.
Lluís Santacana i Laura Fajardo són dos noms retrobats en la meva pròpia memòria familiar. N’hi ha d’altres que he retrobat, i segur que me n’apareixeran molts més. Em parlen d’un temps injust i cruel, d’una societat (espanyola i catalana) que al segle XIX no va fer el canvi històric que exigien les revolucions americanes i francesa. Una societat que, al primer terç del segle XX, va arribar tard i feble a la democràcia, mal defensada per un govern legal republicà que va trigar massa mesos a controlar la sagnia revolucionària i brutalment eliminada per un govern feixista que, des de la seva posició de força, va decidir exterminar qualsevol rastre d’aspiració democràtica i ensorrar-nos al pou de la història, d’aquell món fosc del qual tota Europa va anar sortint a la primera meitat del segle XIX.
De petit, tot el que es referia a la Guerra i la postguerra, als seus noms propis dins de la família, era sempre envoltat de silenci. De mica en mica, com tota la nostra societat, anem descobrint una història que, per més dramàtica que sigui, és la nostra, ens ha configurat tal com som.
“Les veus del Pamano” són un gran retrat d’aquells temps. Les vides i les morts d’en Lluís i la Laura ho són també per a mi, i voldria que els seus noms no caiguessin en l’oblit de la gent que, en altres circumstàncies, hauríem tingut l’oportunitat de gaudir de la seva presència. En honor de tots ells, defensem amb intensitat els valors democràtics i humanistes que, cadascun a la seva manera, en Lluís i la Laura van defensar.
Per vosaltres, per tots els lluïsos i les laures de la meva família, de la meva ciutat, del meu país, el meu reconeixement, el meu agraïment, el meu homenatge.
Lluís Santacana Llopis va morir també pels seus ideals. Com tants altres joves del bàndol guanyador, fastiguejats que els seus pares morissin o s’haguessin d’amagar per ser propietaris de tres o quatre hectàrees de terra, que cremessin les esglésies on s’adreçaven a un Déu en què tenien tot el dret de creure. Ell va lluitar voluntàriament no per Franco, sinó per defensar la forma de vida en què havia nascut i volia continuar vivint: arrelat a la terra, fonamentat en la religió. Vull dedicar aquestes paraules a recordar i homenatjar el cosí germà de la meva àvia, en Lluís Santacana, mort a la batalla de l’Ebre als 21 anys.
En les meves recerques, he trobat també Laura Fajardo Batet. Ella era anarquista, la dona de Josep Torres, el president de la col·lectiva agrària de Sant Feliu. Nascuda, com la meva àvia materna, a Sant Just Desvern el 1890, va ser una de tantes persones de Sant Just que, a primers del segle passat, venien a peu carretera avall a treballar a les fàbriques de Can Bertrand. Finalment, es va quedar a viure a Sant Feliu. Els meus besavis i la meva àvia Maria es van quedar a Sant Feliu el 1917. Laura Fajardo, encara no ho sé. Laura Fajardo era cosina germana del meu besavi, Jaume Batlle Batet. Acabada la Guerra, no es va exiliar: ni ella ni el seu home tenien delictes de sang. Però les delacions dels guanyadors la van portar tres anys a la presó, en l’infame lloc on ara hi ha el Corte Inglés de la Diagonal i ni una sola trista placa recorda aquell horror. Finalment, només la van poder acusar de viure amancebada. Sortint de la presó, es van exiliar a Pamiers, prop de Tolosa i de la frontera, on es va concentrar una bona part de l’exili anarquista català.
La genealogia és també una gran lliçó d’història. Jo ja sabia que el dret de vot a les dones el va instaurar la República l’any 1933. El que no sabia és que el sufragi universal masculí no va arribar a Espanya fins l’any 1890. Abans, hi havia l’anomenat sufragi censatari que, des de 1834, i per a varons majors de 40 anys amb alguna propietat immoble. A l’arxiu de Sant Just, gràcies al bon amic i conciutadà Jordi Amigó, vaig poder mirar els censos electorals de Sant Just de meitat del segle XIX: cap dels meus avantpassats hi consta, cap tenia cap propietat immoble o de bestiar, tots eren pagesos bracers. Els pares de Laura Fajardo van tenir vuit fills, dels quals tres van morir abans de fer tres anys: la pobresa en què va néixer i els ideals d’un món nou van dur la meva antecessora a primera línia de la CNT a Roses de Llobregat, el nom amb què van voler refer la història a la nostra ciutat.
Lluís Santacana i Laura Fajardo són dos noms retrobats en la meva pròpia memòria familiar. N’hi ha d’altres que he retrobat, i segur que me n’apareixeran molts més. Em parlen d’un temps injust i cruel, d’una societat (espanyola i catalana) que al segle XIX no va fer el canvi històric que exigien les revolucions americanes i francesa. Una societat que, al primer terç del segle XX, va arribar tard i feble a la democràcia, mal defensada per un govern legal republicà que va trigar massa mesos a controlar la sagnia revolucionària i brutalment eliminada per un govern feixista que, des de la seva posició de força, va decidir exterminar qualsevol rastre d’aspiració democràtica i ensorrar-nos al pou de la història, d’aquell món fosc del qual tota Europa va anar sortint a la primera meitat del segle XIX.
De petit, tot el que es referia a la Guerra i la postguerra, als seus noms propis dins de la família, era sempre envoltat de silenci. De mica en mica, com tota la nostra societat, anem descobrint una història que, per més dramàtica que sigui, és la nostra, ens ha configurat tal com som.
“Les veus del Pamano” són un gran retrat d’aquells temps. Les vides i les morts d’en Lluís i la Laura ho són també per a mi, i voldria que els seus noms no caiguessin en l’oblit de la gent que, en altres circumstàncies, hauríem tingut l’oportunitat de gaudir de la seva presència. En honor de tots ells, defensem amb intensitat els valors democràtics i humanistes que, cadascun a la seva manera, en Lluís i la Laura van defensar.
Per vosaltres, per tots els lluïsos i les laures de la meva família, de la meva ciutat, del meu país, el meu reconeixement, el meu agraïment, el meu homenatge.
Comentaris