divendres, 25 de setembre de 2009

35 anys de les escoles Gaudí, Monmany, Balmes i Mestre Esteve.

Quan tenia set anys (1964), vaig anar a estudiar als Padres. No recordo exactament quin any, però en devia tenir dotze o tretze, cada matí poc abans de les nou, a la plaça de l'Estació, hi havia una munió de nens i nenes que esperaven l'autobús per anar a escola a Barcelona.

Eren els nens i nenes que no trobaven escola a Sant Feliu, que va passar de ser un poble amb 10.200 habitants el 1961 a una ciutat de 30.500 només setze anys després. Eren els nens i nenes que cada dia anaven a l'escola Isaac Peral, a Can Tunis, a la Zona Franca, a Barcelona, en aules de fins a 60 alumnes. I estem parlant dels primers anys... setanta!!!

A l'any 1970, les actuals escoles religioses hi eren totes: les Franceses, les Mercedàries, els Padres. Hi havia el Col·legi Parroquial Sant Ferran, a l'actual Ateneu, que va ser requisat el 1939 a l'entitat. Hi havia el Liceu Llobregat, al carrer Sant Llorenç. Feia poc s'havia creat la Mestral, a una entranyable torre a la Rambla. I només una escola pública, "els nacionals", la llavors escola Lahoz Burgos, l'actual escola Nadal. Un any després, si no recordo malament, s'hi incorporaria la Escuela Modelo, l'actual escola Falguera, en l'edifici que actualment ocupa l'institut Martí Dot, i l'institut de Batxillerat, l'actual Olorda. Si mai s'escriu la història de les escoles de Sant Feliu, ens faríem creus d'aquelles cues a la plaça de l'Estació...

L'imparable creixement demogràfic i la pressió que feien les associacions de veïns i altres sectors socials liderats per comunistes (a Sant Feliu, PSUC, PTE, OIC,...) van portar a l'elaboració, per part del Ministeri d'Educació dels darrers governs tecnòcrates del franquisme, del conegut com a "Plan de Urgencias".

Fruit d'aquell plan, el setembre de 1974 van obrir les escoles Antoni Gaudí, Josep Monmany, Jaume Balmes i Almirante Carrero Blanco (després Mestre Esteve). A la nostra ciutat va venir una munió de mestres que van crear, gairebé del no-res, una xarxa d'escoles públiques a l'alçada del moment històric que els va tocar viure. El primer director de l'Escola Gaudí, Luis Fernández, va impulsar un projecte d'escola activa que va impressionar en molts àmbits de la pedagogia. Altres mestres, van ser referents en molts àmbits, i la seva tasca mereix un reconeixement que no he volgut deixar passar de llarg. Gràcies, companyes i companys, per tanta bona feina! Amb les seves AMPA, van protagonitzar lluites contínues per la qualitat de l'ensenyament que va saber recollir el primer ajuntament democràtic el 1979.

Dos anys després (1976) després del Congrés de Cultura Catalana a la nostra ciutat i com a resultat de la pressió de l'Assemblea Democràtica de Sant Feliu, el darrer ajuntament franquista va decidir posar professors de català a les escoles públiques. Va contractar a tres persones: el senyor Jordi Giol, l'Agustí Vilar i a mi mateix.

El setembre de 1976, vaig donar classes a l'escola Nadal (només un curs) i a l'escola Gaudí. Recordo molt bé el moment d'entrar al Gaudí. A l'entrada, hi havia un nen d'uns vuit o nou anys que era al mig de la porta, li vaig tocar el cap al passar-li per darrera i li vaig dir "Hola, maco!", a la qual cosa em va respondre "Moco lo será tu padre"... Era el tercer any de funcionament del Gaudí, i hi feia classes als nens i nenes de 3r i 4t d'EGB. A l'acabar, de forma voluntària, feia classes de català als alumnes de 8è d'EGB. Tenia 6 classes de 40 infants per aula, i només hi havia un nen català... de Tortosa... "este xic diu..."...!

D'aquelles escoles, vaig ser cinc anys al Gaudí (set'76 a juny'81) i quatre al Monmany (set'83 a juny'87). Vaig aprendre moooooooooolt dels homes i dones que hi feien classes, dels pares i mares de les ampa i dels meus alumnes.

Jo no sé si algú més recordarà aquell setembre de 1974, aquell conjunt de docents que van arribar a Sant Feliu arran d'aquell Plan de Urgencias. Però tots ells i totes elles es mereixen no ja el meu record, sinó l'agraïment de la tasca que han fet per a la nostra ciutat.

A elles i a ells, als docents que ja hi havia i als que s'han anat incorporant després (Salvador Espriu, Pau Vila, Gegant del Pi, Can Fargas, Martí i Pol) i al professorat d'infantil, secundària i adults de la nostra ciutat. GRÀCIES, COMPANYES/S!!!

3 comentaris:

V ha dit...

Espectacular anècdota la de "Moco lo será tu padre". M'ha fet riure de valent com un ximple davant de la pantalla.

M'en recordo perfectament de la teva etapa monmanyenca, senyor 'vostè jutja' ;)

Jordi San José i Buenaventura. ha dit...

Sí, l'anècdota és molt bona... i crec que il·lustra molt bé el canvi espectacular que hi ha hagut a les nostres escoles i els nostres barris!
Jo tinc un agraïment immens a les persones amb qui vaig treballar al Gaudí primer i al Monmany després. Al Gaudí hi vaig treballar com a mestre de català, i vaig descobrir-hi que el que havia de ser una feina temporal mentre acabava la carrera de Químiques, seria la meva vocació professional.
Al Monmany hi vaig treballar com a mestre de 1r i 2n d'EGB. Hi vaig descobrir la màgia dels infants quan aprenen a llegir i a escriure, una forma d'educar els nens i les nenes que em va fer sentir content d'haver triat la docència...
Amb el temps, va sortir la meva altra passió (a part de la família, of course!): la política. I així estic, nedant entre les aigües de les aules i les sales de plens.
Saluda a les persones que coneguem en comú, V!

J. Collado ha dit...

Es com a minim paradoxal que aquestes escoles, nascudes d'un pla d'emergència no hagin rebut per part dels succesius equips de govern municipal i autonòmic una millora que les faci estar a l'alçada del seu personal docent. L'estat de l'edifici i els patis de l'Escola Gaudí es deplorable. Vaig néixer al 1972, vaig estudiar al Jaime Balmes. Els meus fills van a classe al Gaudí i no puc dir que haguem millorat gaire. D'altra banda, agraeixo als qui a finals dels 70 van donar classe de Català a l´escola Gaudí(allò que ara diem "extraescolar") a tots aquells nens que voliem millorar-lo. Dissortadament, no recordo qui organitzava aquelles classes, però encara recordo la meva estimada Espardanyeta.