dijous, 9 de juliol de 2009

De vestits i loteria... i d'ètica pública.

El dia d'inauguració de la Fira, tot venint del pregó de la Roser Capdevila i al creuar la carretera per inaugurar l'estand institucional, amb tot el tràfec de tanta gent, els regidors ens vam trobar de cara amb un grup de persones amb qui gairebé topem. Una de les noies del grup, rient, va dir als altres "un poco más y te comes a uno de esos buitres".
Em va saber greu: entre els milers de càrrecs públics que hi ha al nostre país, n'hi ha que segur que tenen una honorabilitat més que dubtosa, però són moooooltíssimes més les persones que, al seu lloc de regidor, de parlamentari o d'altra representació, en l'àmbit que sigui, fan més que correctament la seva feina. Si voleu, de vegades, amb criteris legítimament discutibles o amb escassa eficàcia (no cal anar gaire lluny....), però en cap cas amb dubtosa legalitat o cercant només el benefici propi.

Hi pensava avui amb tot l'enrenou del cas Correa, els vestits del president de la Generalitat valenciana, les declaracions de Rita Barberà i tot el que es mou aquests dies entorn a Francisco Camps i al PP. Que si total per uns vestits, que si només són uns quants euros de res, que si tothom fa igual, que si tothom faria igual...

Doncs no: no tothom faria igual, fins i tot si en tingués l'oportunitat. A Sant Feliu, poc abans del Nadal de 1995, a quatre regidors d'Iniciativa ens van regalar un dècim de loteria... que va i toca! Eren una mica més de 14 milions de pessetes (del 1995!), uns 84.000€. Hi va haver un debat a la ciutat sobre què calia fer amb aquells diners. Ho vaig consultar amb el meu pare, i em va preguntar simplement si el dècim me l'havien donat perquè em deia Jordi o perquè era regidor. A mi, no em va caler res més. Tots els regidors d'aleshores (en Cesc, la Maria, la Maria Jesús i jo) vam destinar el 100% dels nostres premis a tres conceptes: un pla d'ocupació contra l'atur (un any de feina per a sis persones), renovació de les ambulàncies de la Creu Roja de Sant Feliu i solidaritat amb el Frente Polisario.

Altres regidors i alcaldes del PSC s'ho van quedar: no van cometre cap delicte, és clar. La intencionalitat de qui ens va regalar el dècim no era (com és evident en el cas valencià) una trama immensa d'adjudicacions i favors a càrrec dels diners de tots.

L'import econòmic d'aquell dècim o d'aquests vestits deu ser insignificant, però el que plana damunt casos així és molt més important: la confiança en els càrrecs públics, l'actuació des de l'ètica pública o, per contra, des l'aprofitament personal per ocupar temporalment un càrrec, el "por ser vos quien sóis", el "no sabe usted con quién está hablando", la manca de transparència en la gestió i el "endiosamiento" d'algun ciutadà/ana que simplement, ras i curt, (gràcies, papa i mama, per tantes bones lliçons, per tants bons exemples), representen altres ciutadans/anes.

Tot això m'hauria agradat explicar-li a aquella noia que, genèricament, ens va ficar a tots en un mateix sac, en el qual només hi hauria d'haver un grapat demostrat d'indesitjables.