dissabte, 30 de maig de 2009

Per què cada vegada són més els que creuen menys?

Dimarts passat, al ple de l'Ajuntament, va intervenir novament la Sra. Pilar Cabrerizo, en representació de les 587 persones usuàries de la nova piscina que van signar un manifest que palesava el seu descontentament amb l'actitud del Club i l'Ajuntament amb motiu del trencament d'una biga el passat 30 de novembre. Ja tindré temps de parlar-ne quan pugui acabar el resum d'un ple que va durar més de quatre hores i reclama una lectura detallada i completa de tot el que s'hi va dir.

La seva intervenció, correctíssima i que es pot descarregar aquí, la va tancar amb el primer vers d'un poema de Julio Cortázar (Distribución del Tiempo) que comença dient, justament, "Cada vez somos más lo que creemos menos". La Sra. Cabrerizo ho va plantejar en el context de la piscina de Sant Feliu, però és evident que les seves paraules van molt més enllà. Ho comprovem diàriament, ho comprovarem malauradament a les eleccions europees del 2009, a les catalanes del 2010, a les municipals del 2011, i aixi successivament...

En diuen, en diem, "desafecció". Té altres noms i molts rostres. Som encara uns quants els que rebutgem èticament un sistema que genera a tants llocs tanta mort i tanta misèria, però que no encara no hem satut construir políticament una alternativa utòpica, democràtica i factible que el superi, que no simplement el maquilli: aquests en diem "desorientació" o "descoratjament". N'hi ha que, potser com Cortázar, senten "desconcert" o "desànim" davant tanta incoherència entre el pensament i l'acció. Són més, immensament més, els que no es plantegen "com haurien de ser les coses", sinó que simplement trampegen amb el que hi ha, aquí i avui, buscant el seu pa i el seu circ de cada dia. D'això com en diem: resignació? passotisme? immediatisme? individualisme? consumisme? escepticisme? o simplement realisme? Fa temps vaig llegir que això eren els signes de la postmodernitat. Si és així, amb mi que no hi comptin..

Tots aquests noms i la realitat que descriuen s'escapa, segurament, a la nostra vida diària de ciutadans i ciutadanes del tros de món on l'atzar ens ha dut a viure. Però és rotundament fals que no hi hagi res a fer, que no hi hagi marge per millorar. En el nostre petit dia a dia, tothom té alguna cosa a aportar per ampliar la seva esfera individual i completar-la amb una perspectiva comunitària, compartida, plural. Sobretot, quan algú té alguna responsabilitat col·lectiva o pública, com és el cas dels 21 regidors i regidores a què s'adreçava la Sra. Cabrerizo.

I ella mateixa va donar una primera resposta, encertada, lúcida. Ens va demanar, a tots 21, que deixéssim de preguntar-nos per què els ciutadans es desinteressaven i es distanciaven dels polítics, i que comencéssim a plantejar-nos sincerament i amb urgència per què els polítics es distancien i es desinteressen dels ciutadans.

Vull retenir aquesta pregunta, vull fer-me sovint aquesta reflexió, i li agraeixo sincerament a la Sra. Cabrerizo la forma i el moment en què ens ho va plantejar: amb serenitat, amb veu alta i clara, però presa ja de la desconfiança que segurament, lentament, tots hem anat generant.

En termes escolars, en el ple va quedar claríssim que la nostra vida local, que la nostra democràcia municipal, necessita millorar.... i molt. Per recuperar confiança, per reduir distanciaments, per merèixer interès, per oblidar crispacions, per comprovar que el diàleg és la norma i no l'excepció, per acceptar que tothom té dret a equivocar-se, per parlar mirant-nos als ulls i no posant-nos el dit a l'ull. Per no pensar, potser el més gran error de l'equip de govern, que només qui mana pot i en sap, i mirar a la gent per damunt l'espatlla...

Potser així, de mica en mica, seran una mica més els que creguin més, els que s'impliquin més, els que se sentin més vinculats a una vida més col·lectiva, més compartida...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

unes paraules molt maques,
potser si...
algun dia...
o potser no... de tota menera jo també dubto que poguem arribar, polítics i ciutadans, a entendre'ns aviat. Ens fa falta una revolta de les grans per donar un gir de 360º a tota aquesta tragicomèdia que ja fa tantíssims anys que dura.

Jordi San José i Buenaventura. ha dit...

Anònim,
Em podries explicar quina és la teva visió d'una "revolta de les grans"?
Jo et dic la meva visió d'un canvi fonamental: en comptes de votar els partits, votar les persones. Jo sóc un defensor acèrrim de les llistes obertes en les eleccions municipals. No ho veus igual?