Qui va dir "economia de champions"?

Que lluny queden aquells temps (i només parlem de fa set o vuit mesos, a les portes de les eleccions del març passat!!!) de presumir d'economia de champions, de fardar de superàvit, de comprar vots a 1.500€/nadó i 400€ de l'IRPF, de mirar cap a un altre costat quan tothom avisava de la bombolla immobiliària, de rebaixar l'IRPF als trams alts de renda, de dir que som millors que Itàlia i que aviat passarem a França,...

Hi ha governs que miren només tan a curt termini, que actuen com aquells inconscients de totes les edats que, sota el lema de "a vivir que son cuatro días", no tenen ni idea de què fer si arriba el cinquè.... I així ens va! Fins fa quatre dies, el PSOE no ha admès la seva paraula tábú, "crisi", per més que la crisi immobiliària ja havia esclatat feia més d'un any i era evident per a tothom, menys per a qui li interessava donar una imatge falsa per guanyar les eleccions, que estàvem ja abocats a una crisi econòmica des d'inicis d'enguany...

Fronteres enllà, la hipocresia de les grans institucions econòmiques mundials sembla no tenir límits. Qui no se'n recorda de les tristíssimes imatges de fa uns deu anys a l'Argentina quan el FMI receptava a les economies en crisi de Llatinoamèrica o les emergents d'Àsia o el mateix nord d'Àfrica que l'Estat havia de deixar de subsidiar l'economia, que s'havien d'aplicar receptes de liberalització de tots els sectors, que s'havia d'aprimar els sistemes públics de regulació i protecció? Quan el pànic i la misèria és dels pobres, que s'espavilin, però quan és el dels rics, ara tots els estats corren a tapar-los les vergonyes... Com és que els defensors a ultrança del capitalisme més salvatge fa uns anys a la "pobra" Sudamèrica no s'apliquen a ells mateixos les seves pròpies receptes a la rica Amèrica del Nord?

Tenim mala peça al teler per la pròpia essència del sistema econòmic capitalista. Reconec que no sé prou economia per ni tan sols intuir si existeix un model econòmic que sigui una alternativa real a això que tenim ara. Em resulta evident, però, que cal canviar "això que tenim ara": misèria a 2/3 del món, treballadores i treballadors d'usar i tirar al terç restant, consum sense límits dels recursos limitats del nostre planeta, fragilitat dels sistemes de protecció social...


Segons el FMI, a Espanya passarem del 8% d'atur al 2007 al 14% el 2009. Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, empreses com Nissan intenten reduir plantilla i transportar part de la producció a països amb costos laborals propers a l'explotació, com el Marroc. Res d'això no era previsible? Res d'això no és evitable? I si, com nosaltres o Izquierda Unida, hi havia molta gent que denunciava les alegries preelectorals de Solbes i Zapatero, per què el PSOE va arrasar electoralment amb una política econòmica i social tan i tan fràgil? Som politicament tan poca cosa que només va moure a milers de vots la por a un PP... que hauria fet la mateixa política econòmica???
Des de la modèstia d'aquest bloc i dels meus pobres coneixements d'economia, faig el prec a qui correspongui que siguem capaços, des de l'esquerra, de superar la pretensió sarkoziana de "refundar el capitalisme" i de construir una proposta política que sigui capaç de generar i repartir riquesa, de generar treball per a tothom i de qualitat, de nord a sud i d'est a oest, en un marc de drets i llibertats socials, per a la generació present i per a les generacions futures.
Una proposta política viable, engrescadora, que no es quedi només en lemes o propostes que no interessen ni als de casa, en un món multipolar però solidari. Una proposta política que descansi en els valors immutables de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i que sigui d'aplicació des del més petit dels ajuntaments al més rellevant dels fòrums mundials.
I jo, amb els meus cantants aragonesos. Amaral, donde nadie se sienta aparte; Labordeta, también será posible que esta hermosa mañana, ni tú ni yo ni el otro la lleguemos a ver, pero habrá que forzarla para que pueda ser.

Comentaris

Antoni Puig Solé ha dit…
Es fet una bona reflexió companys. De fet , en pocs dies, els mateixos governs dels EUA i la UE s’han carregat aquests dos principis: “el mercat s’autoregula en l’essencial” i “la propietat pública és un anacronisme”, que, amb intensitat variable segons el país, havien guiat el món occidental durant els dos últims decennis. Ara, el problema és que la intervenció pública massiva europea i americana s’orienti cap al sanejament de la banca, tocant mínimament el poder econòmic de la gran burgesia financera, és a dir: avals públics al crèdit, compra d’actius “tòxics”, préstecs a interès zero, participacions accionarials minoritàries o nacionalitzacions amb compromís de revenda un cop sanejada la situació.

Davant d’això, les esquerres tenim un posibilitat important d’intervenció: partint dels principis: “el mercat no s’autoregula tot sol” i “la propietat pública és essencial per regular els sectors clau de l’economia, i representa en aquests moments els interessos no sols de les classes treballadores sinó també d’una part important de la burgesia”, hem de defensar que la immensa aportació de recursos públics per salvar els bancs tingui contrapartides de defensa de l’interès general. Per exemple, si el govern espanyol considera que avalant les operacions de crèdit, n’hi ha prou, nosaltres hem de propugnar que l’orientació de la política de crèdit sigui pública i consensuada amb els agents socials.