dijous, 30 d’octubre de 2008

En Ferran: un exemple que la creativitat i el rigor poden anar de la mà.




Abans-d'ahir, en Ferran López va presentar la seva renúncia a l'Ajuntament: motius professionals. En Ferran vola molt i molt alt i el temps i les feines se li compliquen amb una dedicació política que, tot i que a l'oposició, exigeix també temps i feina.

També per temps i feina, l'Elisabeth Fernández, candidata número 10 d'ICV-EUiA a les eleccions de fa un any i mig, ha hagut de renunciar a seure al ple municipal. Ho farà el company Jaume Solé, blogger com jo, i que s'hi incorporarà al ple de novembre.

Tant en Ferran com l'Eli comparteixen una forma de fer al nostre grup que es basa profundament en el treball en equip per a l'elaboració de propostes i d'actuacions que tenen en l'horitzó Sant Feliu i els valors d'esquerres. Em fa content saber que hi podrem comptar per a la feina quotidiana i també per a les eleccions d'aquí a dos anys i mig. Moltíssimes gràcies, Ferran, moltíssimes gràcies, Eli, per la vostra tasca a Iniciativa i, sobretot sobretot, a Sant Feliu!

Al ple de comiat d'en Ferran, vaig dir més o menys això:

L’any que ve celebrarem els 30 anys d’ajuntaments democràtics. Molts homes i dones del PSUC i d’Iniciativa han passat per aquesta sala de plens, imprimint a Sant Feliu una empremta profunda que ens enorgulleix. Entre ells, en Ferran.

En Ferran és el primer regidor d’Iniciativa que ha fet el seu recorregut institucional sense responsabilitats de govern. Sincerament, crec que ens ho hem perdut, que Sant Feliu s’ho ha perdut. Deixeu-me que expliqui per què.

En Ferran és un home sorgit del barri de la Salut interessat per utopies diverses, però no disperses. En vull destacar dues: la seva idea de socialisme i la seva visió de la cultura.

Té una idea de socialisme que el va portar a beure, fins i tot en el sentit físic de la paraula, de les fonts zapatistes. Com solia dir García Nieto, la utopia és allò necessari que avui no existeix, però que entre tots al final hem de fer possible. En Ferran és una mostra de com ho hem de fer possible: amb formes de fer molt arrelades a la gent, alhora rigoroses i obertes al diàleg, allunyades de qualsevol forma de “medrar” dins cap aparell, molt fonamentades en valors de sempre per construir un socialisme per al segle XXI. Estic segur que, des de les seves profundes conviccions d’esquerres, seguirà treballant per a construir un Sant Feliu millor en una societat millor.

I què dir del seu paper en la vida cultural de Sant Feliu. L’hem vist aprenent què és la gestió cultural a entitats com el Centre Parroquial o l’Ateneu, i l’estem veient ara fent gestió cultural amb majúscules a l’Ateneu o a Contrabaix. Ha sabut combinar creativitat amb rigor, lideratge personal amb treball en equip, ha sabut definir projectes i incorporar gent entusiasta en el camí per fer-los realitat. Què no hauria pogut proposar i impulsar en Ferran des de la Regidoria de Cultura?

Estic convençut que Sant Feliu està molt necessitada de capacitats així i que el nostre Ajuntament està clarament orfe de capacitats així.

En Ferran va sorgir de la Salut i en els darrers mesos ens hi hem hagut de comunicar per mail a Berlín, Copenhague o Montevideo. Ha volat molt i alt, i aixó és difícil de compaginar amb una tasca municipal com la que estem fent a Sant Feliu.

El seu vol ha deixat estel•la. Hi insisteixo: creativitat i rigor, lideratge personal i treball en equip, saber definir projectes i saber generar complicitats.

Per tot això, Ferran, moltes gràcies. I ja saps que seguirem comptant, per a tot, amb tu.


Jo crec profundament en tot el que tantes vegades hem parlat, i espero saber tirar endavant allò a què tu, jo i tants altres aspirem. Gràcies per marcar-me tants bons camins i fins sempre, company!

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Entorn 74: "Sant Feliu: una ciutat amb empenta i amb un govern encallat"

Editorial de l'Entorn corresponent a la tardor de 2008 (número 74):

Acaben de passar les Festes de Tardor. Novament hem omplert de vida col·lectiva molts espais públics de la nostra ciutat. Cal agrair la tasca de les persones i entitats que ho han fet possible: del carrer Joan Maragall a la carpa de la Peña Bética, des de les colles a la Petita al Parc Nadal,... totes han demostrat que la participació és la vida de les ciutats. El pressupost municipal pot pagar una gran flor d'un dia, però només la tasca quotidiana de colles i entitats assegura una ciutat que val la pena els 365 dies de l'any. I el govern municipal ho hauria de valorar i s'hi hauria de bolcar. Cal un govern motor de les Festes, coordinat amb les entitats, i no un govern que les viu gairebé com un tràmit.

S'acosta una mobilització sense precedents a Sant Feliu: la meitat del consistori (ICV-EUiA, ERC i PP) i la pràctica totalitat de les associacions de veïns impulsem una campanya unitària amb el nom "Volem un metro de veritat per a tota la ciutat", un metro que arribi a Mas Lluí, l'estació i Falguera. No m'hi estendré: aviat tothom en rebrà els materials. Però vull insistir en el fet que la nostra ciutadania no es resigna a una mala proposta, sinó que vol prendre la paraula per definir la ciutat que vol tenir. Una altra mostra que la participació és la vida de les ciutats.

I a tot això, una crisi sense precedents a l'Ajuntament. Un govern enfrontat i encallat, amb un alcalde que el 24 de setembre va comunicar la seva intenció de renunciar als portaveus i que, finalment, presionat des de diferents àmbits, sembla que ha renunciat a renunciar. Una sortida en fals, en clau de partit, possiblement per recomposar fràgils equilibris interns.

És una situació inèdita, gens bona per a Sant Feliu, que ICV i EUiA creiem que cal resoldre amb claredat i en clau de ciutat. Perquè una ciutat amb empenta es mereix, al seu costat, un govern encara amb més empenta.

Per part meva, crec que és un editorial que es comenta per ell mateix. Ara bé, només és la meva opinió. que hem acabat elaborant amb les companyes i companys de la comissió política local: un grup lògicament reduït, amb visions òbviament molt similars. M'interessa ara conèixer altres opinions, debatre amb altres punts de vista, llegir altres comentaris.

Endavant!

divendres, 24 d’octubre de 2008

Qui va dir "economia de champions"?

Que lluny queden aquells temps (i només parlem de fa set o vuit mesos, a les portes de les eleccions del març passat!!!) de presumir d'economia de champions, de fardar de superàvit, de comprar vots a 1.500€/nadó i 400€ de l'IRPF, de mirar cap a un altre costat quan tothom avisava de la bombolla immobiliària, de rebaixar l'IRPF als trams alts de renda, de dir que som millors que Itàlia i que aviat passarem a França,...

Hi ha governs que miren només tan a curt termini, que actuen com aquells inconscients de totes les edats que, sota el lema de "a vivir que son cuatro días", no tenen ni idea de què fer si arriba el cinquè.... I així ens va! Fins fa quatre dies, el PSOE no ha admès la seva paraula tábú, "crisi", per més que la crisi immobiliària ja havia esclatat feia més d'un any i era evident per a tothom, menys per a qui li interessava donar una imatge falsa per guanyar les eleccions, que estàvem ja abocats a una crisi econòmica des d'inicis d'enguany...

Fronteres enllà, la hipocresia de les grans institucions econòmiques mundials sembla no tenir límits. Qui no se'n recorda de les tristíssimes imatges de fa uns deu anys a l'Argentina quan el FMI receptava a les economies en crisi de Llatinoamèrica o les emergents d'Àsia o el mateix nord d'Àfrica que l'Estat havia de deixar de subsidiar l'economia, que s'havien d'aplicar receptes de liberalització de tots els sectors, que s'havia d'aprimar els sistemes públics de regulació i protecció? Quan el pànic i la misèria és dels pobres, que s'espavilin, però quan és el dels rics, ara tots els estats corren a tapar-los les vergonyes... Com és que els defensors a ultrança del capitalisme més salvatge fa uns anys a la "pobra" Sudamèrica no s'apliquen a ells mateixos les seves pròpies receptes a la rica Amèrica del Nord?

Tenim mala peça al teler per la pròpia essència del sistema econòmic capitalista. Reconec que no sé prou economia per ni tan sols intuir si existeix un model econòmic que sigui una alternativa real a això que tenim ara. Em resulta evident, però, que cal canviar "això que tenim ara": misèria a 2/3 del món, treballadores i treballadors d'usar i tirar al terç restant, consum sense límits dels recursos limitats del nostre planeta, fragilitat dels sistemes de protecció social...


Segons el FMI, a Espanya passarem del 8% d'atur al 2007 al 14% el 2009. Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, empreses com Nissan intenten reduir plantilla i transportar part de la producció a països amb costos laborals propers a l'explotació, com el Marroc. Res d'això no era previsible? Res d'això no és evitable? I si, com nosaltres o Izquierda Unida, hi havia molta gent que denunciava les alegries preelectorals de Solbes i Zapatero, per què el PSOE va arrasar electoralment amb una política econòmica i social tan i tan fràgil? Som politicament tan poca cosa que només va moure a milers de vots la por a un PP... que hauria fet la mateixa política econòmica???
Des de la modèstia d'aquest bloc i dels meus pobres coneixements d'economia, faig el prec a qui correspongui que siguem capaços, des de l'esquerra, de superar la pretensió sarkoziana de "refundar el capitalisme" i de construir una proposta política que sigui capaç de generar i repartir riquesa, de generar treball per a tothom i de qualitat, de nord a sud i d'est a oest, en un marc de drets i llibertats socials, per a la generació present i per a les generacions futures.
Una proposta política viable, engrescadora, que no es quedi només en lemes o propostes que no interessen ni als de casa, en un món multipolar però solidari. Una proposta política que descansi en els valors immutables de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i que sigui d'aplicació des del més petit dels ajuntaments al més rellevant dels fòrums mundials.
I jo, amb els meus cantants aragonesos. Amaral, donde nadie se sienta aparte; Labordeta, también será posible que esta hermosa mañana, ni tú ni yo ni el otro la lleguemos a ver, pero habrá que forzarla para que pueda ser.

TRES!!!

Volem un metro de veritat
per a tota la ciutat!

Visita el bloc de la campanya!

Proposa que s'hi adhereixi la teva entitat!

Vine dijous que ve al Palau Falguera!

Fem possible el Metro que Sant Feliu necessita!

divendres, 17 d’octubre de 2008

Dues de cues de pansa!

No m'agrada dedicar tant de temps a la sorprenent conducta del PSC a Sant Feliu: o callen ara que han de dir alguna cosa realment important, o es dediquen a parlar malament d'entre ells mateixos (això recentment) o de nosaltres (això històricament)...

Quan es refereixen als diversos governs del PSUC i d'Iniciativa, ho solen fer amb un contingut i en un to que no crec ajustat a la realitat... Així que per ajudar a situar millor alguns temes.......... dues de cues de pansa! (ep! de bon rotllo...! Això sí: al·lèrgics, absteniu-vos!)

Primera cua de pansa, per allò dels 24 anys de "barbàrie comunista" (apa, Jordi, t'has passat una mica, no?). I és que l'intent de contraposar 5 anys d'anar endavant amb el PSC amb 24 anys d'estar encallats amb ICV és més fals i inútil que un bitllet de 500€ del Monopoly...

I si no, guaiteu:

Per les cues de pansa, som-hi!!! Els primers 4 anys, entre 1979 i 1983, el PSC era al govern amb nosaltres. Ui, que no se'n recordaven...! Doncs per això són les cues de pansa, segons deia la meva àvia! I més encara: el juliol de 1996 es van incorporar al govern, tot i que sense regidories. Al 1999 ja assumeixen les responsabilitats de govern que tothom recorda... excepte els (des)interessats. Una suma fàcil: 4 + 3 + 4 = 11. És a dir, els socialistes amb responsabilitats de govern en 11 dels 24 anys d'alcaldia "comunista"!!! 11 de 24: no està gens malament... Oi que costa d'entendre tanta desmemòria?

Segona cua de pansa, per allò que el PSC ens ha portat el soterrament, que si Vázquez és l'alcalde del soterrament, que no n'hi ha per tant d'allò de la lluita unitària de tota la ciutat pel soterrament, ...

Em sap greu no tenir fotos a mà de dues regidores de Sant Feliu que, des de l'oposició, sí que van treballar "como jabatas" pel soterrament de les vies a Sant Feliu. Carme Solsona, regidora del nostre Ajuntament entre 1987 i 1991 per Convergència, i Luisa Sáiz, regidora del nostre Ajuntament entre 1995 i 2007. pel Partit Popular. Ambdues a l'oposició, però ambdues treballant clarament, tossudament, rotundament, per Sant Feliu.

La Carme, negociant incansable al Congrés la incorporació del soterrament de Sant Feliu als pressupostos generals de l'Estat en el marc del suport que el 1996 CiU va donar al govern de José María Aznar. Se'n va sortir: el soterrament de les vies a Sant Feliu va sortir per primer cop als Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) del 1998.

La Luisa, movent tots els fils possibles dins el PP perquè el soterrament del tren a Sant Feliu es convertís primer en projecte i després en finançament. També se'n va sortir: el 2000 teníem l'avantprojecte que encara va ser la base del conveni de juny de 2006 (finalment, no va ser el PP de Madrid, sinó CiU a Barcelona qui va frustar definitivament un acord de finançament l'any 2002).

I qui va fer el mateix des del PSC, a l'oposició a l'Ajuntament de Sant Feliu? Qui va ser la Carme o la Luisa del PSC de Sant Feliu entre 1983 i 1996? Qui va moure un sol dit dins el PSC o el PSOE pel soterrament? Qui va fer una sola gestió efectiva perquè algun dels ministres d'Obres Públiques de Felipe González rebés a l'alcalde de Sant Feliu? (ui, ui, ui... Jordi que t'estàs tornant a posar massa sèrio...) Admeto que puc estar equivocat, que algú del PSC va fer davant els seus la mateixa feina que la Carme o la Luisa, però no ho recordo: ni un sol nom, ni un sol moment. Però perquè algú se' recordi i després ens ho pugui recordar a tothom... la segona de cues de pansa!!!

Recapitulant: 11 anys de 24.... i ni una sola gestió en els 13 restants davant el PSOE pel soterrament ...

Tanta amnèsia requereix moltíssima cua de pansa: dues racions... de dimensions catedralícies!

dijous, 16 d’octubre de 2008

Equitat en l'accés als serveis públics.

Plantejaré una situació hipotètica, una mena de "model" i desprès m'agradaria obrir un debat amb els comentaris de tots/es vosaltres (ja comenceu a ser uns/es quants/es, mitjana darrerament de 50 visites diferents cada dia)

Imaginem un poble amb 1.000 famílies que tenen 2 fills entre 3r i 6è de Primària. Imaginem-nos-en les rendes: 100 famílies de renda alta o molt alta, 200 de renda mitjana alta, 300 de renda mitjana, 300 de renda mitjana baixa i 100 de renda baixa o molt baixa. Suposem que la capacitat mensual d'estalvi de les nostres famílies és, segons els trams, de 400, 200, 100, 50 i 0€.

Inevitablement, al nostre poble hi arriba sempre el juliol. Posem també que, per coses de la vida o per les llicències que em permeto amb el meu model, totes les famílies fan les vacances a l'agost. És a dir, tot un llarguíssim mes de juliol per a 2.000 infants d'entre 8 i 12 anys.

L'any passat, després de les darreres municipals, el nou equip de govern de l'Ajuntament, en compliment del seu programa, es va posar d'acord amb els esplais del poble per fer casals d'estiu o colònies per a tots els infants, tal com es pot llegir al díptic informatiu que han repartit arreu . Però la crua realitat és que no hi ha suficients monitors ni espais per donar cabuda a tots 2.000: només per a una quarta part.

Bé, com diuen en castellà, menos da una piedra.

Posem també que colònies i casals tenen un mateix preu mensual: 100€ per infant. És a dir, 200€ per família si volen tractar per igual cadascun dels seus dos "cadells".

I heus aqui el problema. Perquè, com que al poble hi ha 200 infants de famílies que tenen disponibles 400€ cada juliol (10%del total), 400 infants en famílies que tenen disponibles 200€ al juliol (20% del total), 600 infants en famílies que només tenen 100€ per al juliol (30% del total), 600 infants més en famílies que tenen 50€ disponibles al juliol (30% del total) i 200 infants en famílies que no poden estalviar ni un euro (10% del total), l'Ajuntament es va adonar que als casals i a les colònies gairebé només hi anaven infants dels trams de renda mitjana alta, alta o molt alta. Va passar l'any passat i ha tornat a passar aquest 2008.

L'Ajuntament del poble del meu model sap que té un problema d'equitat en l'accés al servei públic que ofereix el juliol a totes les famílies. Ho sap, hi és sensible i ho vol resoldre.

Ja és molt: no mira a un altre costat! També és un ajuntament que toca de peus a terra: sap que no es pot plantejar cada juliol que hi hagi casals i colònies gratis per a tothom.

Com que ara es debatran els pressupostos municipals per a l'any que ve, l'Ajuntament té al cap dues mesures que considera que podran resoldre el problema. D'una banda, subvencionarà amb 40€ cada plaça de casals i colònies perquè les famílies només hagin de pagar 60€ per infant i, de l'altra, facilitarà un quòrum de places totalment gratuïtes als infants que tinguin una situació de pobresa acreditada pels serveis socials

Facilitarà aixó que el juliol de l'any que ve hi hagi nens i nenes de tots els trams de renda als casals i a les colònies?

Bé, ara és quan s'obre el torn per als comentaris.

Clar que només n'hi haurà si hi ha algú que, com jo, considera que això (és a dir, la manca d'equitat en l'accés als serveis públics) és un problema veritablement greu i es nega en rodó a mirar cap a un altre costat.

dijous, 9 d’octubre de 2008

PSC: ara, gaudir les Festes; immediatament després, clarificar la situació.

Se us n'ha anat de les mans. Hauria hagut de ser només una cosa vostra, un conflicte domèstic. Però dels vostres problemes interns, dels vostres draps bruts n'heu parlat molts i molt. Massa. Heu fet, segurament sense saber-ho i estic convençut que sense voler-ho, un molt mal servei a la institució que governeu i a la ciutat que només fa un any i mig que, per primer cop, us va fer guanyar les eleccions. Un mal servei sense precedents, un mal servei sense justificacions.

"Sant Feliu respon" va publicar ahir que hi ha roba bruta estesa al carrer. S'han limitat a fer de missatger: no han estat pas ells qui han tret a ventilar cap drap brut. L'Ajuntament va treure tot seguit una nota que passa de puntetes pel missatge i que pretén desacreditar al missatger. Crec, sincerament, que aquest tampoc no és el camí: és més temps de calma que de confrontació. De fet, en un ajuntament, sempre és més temps de calma i de diàleg que de confrontació.

Crec que us ha arribat l'hora de deixar de pensar en les vostres circumstàncies internes, en els vostres càlculs a curt i mig termini, en la vostra disciplina envers àmbits superiors de partit. Us ha arribat l'hora de clarificar definitivament i públicament què està passant i com sortir-ne. Heu provocat vosaltres una situació a la qual heu de proposar vosaltres una sortida.

Ara vénen les nostres Festes de Tardor. Són dies per omplir els carrers i les places de vida col·lectiva, dies per viure intensament la ciutat. Són dies perquè tothom gaudeixi de l’esforç i la tasca de totes les colles i totes les entitats que fan que Sant Feliu sigui un lloc tan especial per viure. Tots hem de gaudir de les Festes, Sant Feliu té dret a viure al carrer sense el llast de cap drap brut.

Però, així que acabin unes Festes que esperem intenses, heu d’assumir la responsabilitat de clarificar qui ha d’estar al capdavant de l’Ajuntament, qui i com ha d’anar al timó d’aquest vaixell que es diu Sant Feliu. Heu de tallar de seguida i de soca-rel la sensació que tenim un vaixell sense timoner.

I Sant Feliu reclama una sortida en clau de ciutat, no en clau interna de partit. Cal desfer camins mal transitats, cal refer camins amb un únic criteri, amb un únic objectiu: primer, Sant Feliu.

Això és el que, amb aquesta simplicitat i amb aquesta contundència, us demana la ciutat. Sapigueu escoltar-la.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Equipaments públics i polítiques públiques.

Tinc com a norma assistir a tots els actes a què, com a portaveu del nostre Grup municipal, ens conviden les diverses entitats de Sant Feliu o presents a la nostra ciutat. Fa uns dies vaig ser convidat a la trobada anual de la Fundació Rut, que va tenir lloc ahir a la tarda, a l’Ateneu.

La Fundació va néixer al març de 2003 amb l'objectiu de d’atendre a dones i als seus fills petits en situació social i econòmica desfavorida. Atén sobretot a dones i els seus infants que acaben de sortir de la presó, són víctimes de violència masclista o es troben en situació d’aïllament o pobresa. Té la seva seu a la Llar Betània, al carrer Doctor Brugarolas, al costat de la Capella Nord, aquella que el Padre Yáñez (“el padre Tocho”, recordo haver sentit de petit) es va entossudir a construir a meitat dels seixanta.

L’acte va començar amb un recordatori a Mossèn Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona, molt vinculat a Sant Feliu i conegut pel seu tarannà acollidor i obert, profundament democràtic. Després de les salutacions del bisbe de Sant Feliu, Mn. Agustí Cortès, i de l’encara alcalde de Sant Feliu, Juan Antonio Vázquez, el “plat fort” de la tarda va ser la intervenció de la Sra. Pilar Malla, síndica de greuges de la ciutat de Barcelona. La seva intervenció va motivar-me per fer aquesta nit aquest escrit.

Havia sentit a parlar molt bé de la Pilar, però no havia tingut mai l’oportunitat de sentir-la. Amb un parlar molt planer i contundent, va fer una exposició amb un doble contingut. D’una banda, va informar d’un estudi en què participa i que s’està duent a terme per analitzar els principis factors d’exclusió social en aquest temps i aquesta societat. Va insistir que no és un estudi més ple de xifres i gràfics que ningú sent com a seus, sinó d’un treball orientat a escatir causes per proposar camins de resolució, dels quals puguin treure conclusions tant les esglésies, com les administracions, com les entitats i el conjunt de la societat civil.

De l’altra, va fer una exposició molt intensa i viscuda de la importància i les característiques del treball social, del compromís de servei a totes les persones, insistint una vegada i una altra en la condició de cada persona com a única i irrepetible, d’igual en drets i obligacions. Li brillaven els ulls parlant del seu treball amb l’emigració espanyola a França als anys cinquanta, del seu llarg pas per Càritas. Li van brillar una mica menys en parlar del seu pas per la política, a primers vuitantes a la Generalitat i en la legislatura 2000-03 al Parlament, en què va presidir la comissió de Política Social. Va insistir en la necessitat del compromís social i també polític, però va posar de manifest algunes mancances importants en aquest món, fins i tot adreçant-se directament als tres electes que érem a la sala.

A part de descriure gràficament la freqüent descoordinació entre administracions, la difícil comprensió del llenguatge polític, tècnic i administratiu, la fragmentació excessiva de les tasques dels diversos treballadors públics, etc., Pilar Malla va denunciar la dependència excessiva del resultat electoral de cada acció, cosa que impossibilita l’atenció a aspectes a llarg termini (que són imprescindibles en la política social) o d’atenció als sectors que tradicionalment no voten, com ara els pobres o els estrangers.

També va dir que es pensa massa en la inauguració dels equipaments i massa poc en la finalitat pública i social d’aquests equipaments. Agafant-me a aquesta afirmació, vaig intervenir en el diàleg posterior per insistir en aquesta idea. Vaig donar-li la raó en la seva afirmació que, en general, els polítics estan/estem més pendents de “fer equipaments” (escoles bressol, pavellons esportius, residències per a la gent gran,...) que no de “fer polítiques” perquè aquests equipaments siguin autènticament accessibles i utilitzats per tothom i, si hi ha d’haver algun criteri de prioritat, que ho sigui per als sectors socials més desafavorits. Li vaig dir a la Pilar que necessitàvem “como agua de mayo” un estudi que identifiqui per què justament aquests sectors són els grans absents en tants i tants equipaments públics: per mala informació? per una mala ubicació? per una política de preus excloent? per una oferta desajustada a les necessitats?

Van tancar l'acte les filles d'una dona acollida a la llar, la Rashida, que van llegir uns poemes. La mateixa Rashida va voler dirigir unes paraules d'agraïment, que l'emoció li va fer impossible. Per acabar, el president de la Fundació, Sr. Emilià Almodóvar, va agrair l'assistència de tothom i, sobretot, el treball i la col·laboració de les persones que hi dediquen el seu temps i la seva energia.

Després, en acabar l’acte, Pilar Malla i jo vam continuar parlant una petita estona. Al cap de pocs moments, vam coincidir que, si continuàvem per aquest camí, era només qüestió de temps que es fes visible la fractura social que va sobtar a França a la tardor de 2005. I ens va saber greu en coincidir que, davant d’aquest risc, la major part dels polítics opten/optem per mirar cap a un altre costat. Ni com a cristians ni com a socialistes, estem legitimats per fer-ho: i en això també vam coincidir.

Per la vostra tasca, per la vostra trajectòria, pel vostre testimoni, gràcies, Fundació Rut, gràcies, Pilar!

dimecres, 1 d’octubre de 2008

ICV-EUiA plantegem propostes unitàries per gestionar la hisenda municipal en aquests moments de crisi.

El ple d'ahir va parlar de la hisenda municipal des d'una doble perspectiva. D'una banda, vam donar suport de forma unànime a una declaració conjunta de tots els ajuntaments catalans en relació al finançament local, aprovada conjuntament per la Federació de Municipis de Catalunya i l'Associació Catalana de Municipis en un acte solemne que va tenir lloc el proppassat 10 de setembre.

Després de donar suport a aquest imprescindible plantejament general, vaig intervenir per posar damunt la taula una perspectiva local, que jo també crec imprescindible: parlar del nostre Ajuntament en concret, ara i aquí.

Vaig començar la meva exposició recordant que la primera vegada que el ple va debatre sobre crisi de finançament va ser a l'abril, quan el llavors encara regidor d'Hisenda, Josep Maria Rañé, va exposar un seguit de partides que s'havien de congelar per ajustar-la a una previsible reducció d'ingressos. Fins aquí d'acord: només caldria seguir de prop quins ingressos decreixen i en quina magnitud i com es pot encaixar aquesta minva en la gestió de la despesa municipal. Ah! I també voluntat política de no guardar aquesta informació en un calaix i compartir-la, si més no, amb la representació del 43% de la ciutadania que té l'oposició.

La gestió austera que prometia Rañé va entrar en crisi poques setmanes després quan, com vaig dir al ple, l'ajuntament decideix fer una nova contractació d'un càrrec directiu, la cap de comunicació i protocol... quan ja feia mesos que havia aparegut el darrer Butlletí municipal. Fer una contractació així i, paral·lelament, retallar despeses que són a la base de la vida local és un contrasentit que vaig intentar denunciar amb claredat: no es pot incrementar personal directiu en un escenari de crisi i alhora retallar despesa, per posar uns quants exemples, en les festes de final de curs que organitzen les AMPA, dir que no hi ha diners a les entitats de la ciutat, retallar fins a extrems mai vistos el programa de Festes de Tardor i acabar amb decisions econòmicament tan irrellevants com suprimir a les escoles el Bagul de la Garsa, un mes de natació escolar o el tradicional Patge Shelim.

Tal com vaig dir, cal un retrat rigorós de la situació de les nostres finances, per poder entendre ni que sigui una mica les decisions que està prenent l'equip de govern. Un retrat del que passa, de per què passa, i de les alternatives possibles per fer-hi front. Un retrat que coneguem tots i que respongui a les preguntes que tots puguem plantejar.

Un cop fet aquest retrat, i abans de l'elaboració del pressupost de 2009, vaig demanar que s'elaborés de forma unitària, amb la participació dels 21 regidors i regidores, dos paquets de mesures, com les que estan impulsant diversos ajuntaments en què ICV-EUiA és a l'equip de govern:

1. Un paquet de mesures internes, un pla d'austeritat pressupostària, que hauria d'identificar les millores de gestió dels ingressos i, sobre tot, replantejar despeses en una sèrie d'àmbits que, en cap cas, haurien d'afectar a la despesa social. Es a dir, reducció de la despesa política i directiva (crescuda meteòricament a Sant Feliu els darrers anys), limitació de despesa no compromesa i que no tingui la condició de prioritat social (estudis i treballs tècnics que admeten ajornaments, esdeveniments no prioritaris,...), mesures d'estalvi en els subministraments municipals (aigua, llum, etc. de la ciutat i dels equipaments,...)...

2. Un paquet de mesures externes, orientades a apaivagar els efectes de la crisi econòmica en els ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu. Cal garantir de totes totes les despeses associades a la implantació de lleis com la de dependència i serveis socials, cal replantejar la nostra politica de preus per evitar que les famílies de rendes més baixes no puguin accedir als serveis públics municipals, cal accentuar les polítiques i serveis municipals que, com Can Maginàs, tenen una relació directa amb l'ocupació,...

Vénen temps difícils i ja és un secret a veus el que està passant al govern de la ciutat. ICV i EUiA estem convençuts que hi ha una crisi econòmica general i externa, d'abast mundial i profund, però també estem convençuts que a Sant Feliu tenim la nostra pròpia crisi particular, també profunda, que cal resoldre de forma immediata. Tot el país viu una situació excepcional, però Sant Feliu viu amb més excepcionalitat que altres. Nosaltres, com a tants municipis on formem part de governs d'esquerres, volem portar el nostre gra de sorra per sortir d'aquesta difícil situació, encara que a Sant Feliu estiguem a l'oposició.

Per responsabilitat política i per passió per la nostra ciutat. Ara només cal que ens vulguin escoltar.

Recollida d'escombraries: crònica d'un desastre anunciat.

Ahir, en el ple, vam tornar a parlar per enèssima vegada del funcionament pèssim de la recollida d'escombraries. Per la pressió social i política que tots hem fet en el tema i per l'evidència evidentíssima que tot va per mal borràs, l'equip de govern s'ha decidit per fi a emprendre alguna acció contra FCC, l'empresa que -no fa ni quatre anys!- en va resultar adjudicatària. Una acció que ens sembla que arriba massa tard i que és massa escassa: exigir el canvi dels contenidors de la ciutat, que l'empresa va comprometre per a 10 anys i que, en la seva immensa majoria, estan en un estat lamentable, inacceptable.

L'alcalde va anunciar que s'obre un camí que, quan disposi de suficient solvència tècnica i jurídica, pot acabar amb la rescissió de la contracta. Ara se n'adonen? En el mateix ple en què es va adjudicar, la Maite Ruf i jo mateix ja vam posar de manifest que ens equivocàvem radicalment contractant una empresa que no oferia garanties tècniques suficients amb l'única contrapartida d'un estalvi insignificant de cost. Estalvi que, nosaltres ja ho vam dir llavors i ara acaben de caure de la figuera els regidors que en són responsables, ens està sortint caríssim: en sobrecostos per paliar un mal funcionament, i en un mal funcionament insufrible que no cessa.

Ja era hora, per mirar-ho amb esperit positiu, que Vázquez es decidís a fer alguna cosa.

El nostre posicionament en el ple el va defensar en Manel Martínez. Aquestes són les notes sobre les quals va fer la seva exposició:

ICV-EUIA ja vam votar en contra d’una oferta -la que porta el servei actual de recollida d’escombraries-, que havia obtingut una valoració tècnica inferior a l’altre que s’havia presentat a la licitació, i que malgrat tot, per sobre dels dubtes tècnics, vostès és van obstinar a tirar endavant.

Els hi vam dir, ho van fer els nostres regidors Maite Ruf i Jordi San José, era una adjudicació que naixia amb mal peu. Lamentablement tot el seu procés ha anat de mal en pitjor.

Des del primer dia, el servei no ha funcionat bé. De fet la ciutat ha patit aquest darrers quatre anys un empitjorament en aquest servei de neteja. Al començament el van atribuir al període d’implantació del servei, amb el temps el que s’ha anat “implantant” és contenidors desbordats, bruts i pudents, i els carrers igualment bruts.

Pel camí: encariment del servei, i realització a càrrec del pressupost municipal de neteges complementaries (dels contenidors desbordats). Pedaços que no han solucionat el servei, però que han comportat un impacte negatiu per a les finances municipals.

Els ciutadans estan i estem patint una situació inadmissible. No ens calia cap informe tècnic de seguiment per constatar que el servei no compleix el més mínim requeriment de qualitat. De tota manera el seguiment tècnic no ha fet més que constatar el mal funcionament.

El cas és que, com figura en el dictàmen que avui aprovarem, el setembre del 2004 ja l’Ajuntament no donava per rebut el material del servei de neteja, fins que no estigués en perfectes condicions, degut a les deficiències observades. Avui constatem que les citades deficiències no han fet més que créixer al llarg d’aquests quatre anys.

Vam continuar patint, i als dos anys (gener del 2006) l’equip de govern es decideix a fer un estudi, que ha portat a sancionar a l’empresa... amb 3.000 euros!

Al setembre del 2006, en resposta a una moció de les AAVV, l’alcalde informava de l’estudi que s’estava fent, deia que s’havia de fer el tràmit administratiu, que calia certificar tècnicament les deficiències, i que en funció de les “faltes que es detectessin” l’ajuntament actuaria i es podria plantejar fins i tot la rescissió.

Al final per solucionar-ho amb una multa de 3.000 euros, per a una contracta que puja fins al milió d’euros i que és evident que no funciona.

Ara estem encara pitjor i hem de reclamar el canvi d’uns contenidors que havien de durar 10 anys, i que en molts casos tenen dos i en la majoria tres.

És evident que aquests contenidors s’han de canviar. Estan en unes condicions deplorables i, a més, són un perill per l’alt grau d’inflamabilitat que tenen, degut a la resina “Telene” que incorpora el material amb el que estan fets. Sort hem tingut que encara no hem hagut de lamentar danys personals.

A vostès els hi ha mancat valentia política, a l’hora defensar els interessos de la ciutat i dels seus veïns i veïnes. Manca de valentia i lideratge que provoca que aquest equip de govern faci aigües en molts aspectes, i que Sant Feliu es vegi abandonada pels que han de defensar-la en primera instància.

La empresa no ha complert amb cap dels seus compromisos (a l’informe d’avui es constaten alguns d’ells, que descriuen l’estat lamentable en el que estan els contenidors o el no compliment dels objectius compromesos de recollida de la fracció orgànica). Però és que més enllà de l’estat en els que es troben els contenidors, la empresa no garanteix, ni tant sols, la recollida diària de la brossa dipositada en molts d’ells.

L’empresa ha incomplert i vostès no han esgotat en cap moment els mecanismes per exigir el compliment. Sense obviar les responsabilitats polítiques que, de la seva actitud, es deriven, cal que s’esgotin tots els mecanismes d’exigència i sanció que estan a l’abast de l’ajuntament.

Per tant, més enllà de demanar el canvi i renovació dels contenidors, cal exigir la responsabilitat de l’empresa pel mal funcionament general del servei, fins i tot plantejant-se la intervenció o el rescat de la concessió.

Estem davant d’una pertorbació molt important del servei, que lesiona greument els interessos de la ciutat. Amb uns efectes que poden comprometre, fins i tot, la salubritat i la seguretat pública.

Per aquest motiu demanem que els serveis jurídics i tècnics de la casa elaborin un informe que especifiqui tots els mecanismes d’exigència i sanció que estan al nostre abast per exigir el compliment dels seus compromisos a la empresa i, fins i tot, aquells que hauríem d’exercir en cas que decidíssim demanar la intervenció o el recat de la concessió.

D'aquesta manera, en el proper ple podrem valorar l’adopció de les mesures que es derivin d'aquest informe jurídic i tècnic i actuar en conseqüència, sempre en defensa dels interessos prioritaris de la nostra ciutat.