dilluns, 29 de desembre de 2008

L'alcalde té un greu problema de memòria.

Si no fos perquè acabo d'escriure sobre el nou Herodes a la vella Palestina, aprofitaria que avui és el dia dels Innocents per fer una mica de broma sobre les troles de Vázquez al Diari de Sant Feliu. Però no en tinc ganes.

L'editorial del Diari ja diu una bajanada: rumors infundats sobre la dimissió de Vázquez. I a l'entrevista a dues planes que li dediquen, l'alcalde llueix molta mala memòria. O una memòria curiosament selectiva, per ser suau tenint en compte les dates nadalenques en què ens trobem.

Diu l'alcalde que em va fer una confidència (quin bon rotllet....) i que jo l'he esbombada amb males intencions (que dolent que sóc...).

Estaria bé que, ja que m'esmenta explícitament, el periodista que ha entrevistat l'alcalde verifiqui les seves afirmacions i que, tenint en compte a més que a tenim gairebé la mateixa representativitat ciutadana, em faci una entrevista com a portaveu de l'oposició.

Però bé, li refrescaré la memòria al Juan Antonio. A la setmana del 15 al 19 de setembre, va comunicar oficialment als portaveus de CiU i ERC, llavors encara socis de govern, la seva intenció de renunciar com més aviat millor. Jo no hi era, evidentment, però dues regidores i dos regidors del govern m'ho van explicar, aquells mateixos dies, amb més gent a davant. El cap de setmana del 20 i 21 ja era un tema que tot Sant Feliu coneixia: jo no hi volia donar tota la credibilitat fins que pugués parlar amb en Juan Antonio. Només em calia esperar uns dies.

A l'ajuntament hi ha un òrgan de representació política format pels portaveus dels cinc grups municipals i el mateix alcalde: és la Junta de Portaveus i es reuneix ordinàriament un cop al mes, els dimecres anteriors al ple de cada mes. Doncs bé, a la reunió formal de la Junta de Portaveus del 24 de setembre, l'alcalde ens va anunciar oficialment a les cinc persones presents la seva intenció de renunciar. De fet, no va ser una novetat per a ningú, i només per al Sergi Jiménez (portaveu del PP) i per a mi mateix va ser la confirmació per part seva d'una decisió que ja coneixíem.

A la Junta de Portaveus només ens ho va explicar per qüestions personals, que no tenien res a veure amb la seva salut. Ens va anunciar també que presentaria la renúncia en un ple extraordinari després de les Festes de Tardor, i que n'anunciaria la data en el mateix ple del 30 de setembre. L'ambient d'aquella reunió va ser una mena de vaga solidaritat amb la situació personal que aparentment passava l'alcalde, aquell dia a més amb un aspecte físic especialment fràgil.

Un cop acabada la reunió amb les sis persones, sí que el vaig aturar a la mateixa sala per tenir una breu conversa amb ell, sobretot per interessar-me més personalment per la seva salut. Jo tenia temps (era la Mercè i jo treballo a Barcelona) i la conversa no va ser breu. va durar gairebé una hora. Aquí sí que em va fer confidències (moltes i molt dures, especialment sobre els seus companys de partit) que, òbviament, ni he dit ni diré a ningú. Per respecte a ell i a les persones implicades. També em va dir el dia i l'hora que tenia previst presentar la renúncia, que tampoc he dit ni diré, per les mateixes raons. Em va explicar també qui volia que fos l'alcaldessa, tema que ja tothom coneix. En definitiva, vaig veure una persona molt tocada i molt sola.

Passades les festes, però, a la Junta de Portaveus del mes d'octubre, ens va dir que tenia la seva decisió en "standby". Unes setmanes després, ja negava haver parlat mai de renúncia. I ara, aquesta sorprenent confessió d'una confidència que jo he utilitzat interessadament.

Jo puc entendre que s'hi hagi repensat, ja sigui per necessitat, per voluntat pròpia o per pressions del PSC. El que sí que no admeto és que tot l'embolic que ell i el seu partit van muntar el vulguin reduir, ridículament i infantilment, a una confidència que em va fer i que jo he utilitzat interessadament.

En definitiva, mostrar com ho va fer moments de vacil·lació i dubte en l'exercici del càrrec, el va fer més proper, més persona. Però això que pretén fer ara, intentar negar l'evidència i voler aparentar una normalitat inexistent, dins el seu partit i dins el govern de Sant Feliu, ens ha tornat la imatge d'un alcalde fred, distant, manipulador i poc dialogant.

Potser m'he allargat massa explicant un tema que no s'ho mereix tant. Però no tinc cap ganes que ningú (i menys un electe en l'exercici del seu càrrec) prengui el meu nom en va

Veritablement, una llàstima.

diumenge, 28 de desembre de 2008

Herodes mata de nou centenars d'innocents a Palestina

És descoratjador comprovar que Herodes viu 2.000 anys després encarnat en la pell de Ehud Olmer, i que continua matant centenars d'innocents a una terra durant segles regada amb sang.

No he seguit de prop les raons de Hamas per donar per acabada la seva treva, però em costa d'entendre -des de la tranquil·litat europea- què poden treure de provocar amb els seus desafiaments a Israel. No he pogut entendre, torno a dir que des de la còmoda situació d'un espectador llunyà que se sent proper als palestins, la divisió brutal entre els dos territoris que controlen les dues principals forces palestines, Hamas i al-Fatah. ´

Però si l'actitud de Hamas se'm fa molt difícil d'entendre, la resposta israeliana és clarament criminal, injustificable, desproporcionada, brutal, vomitiva. 300 morts, 1.000 ferits i l'amenaça que això només ha començat. Que no tenen la seva pròpia memòria històrica? que no recorden el seu propi holocaust? com poden pretendre impunement aquest genocidi? és també un avís o un desafiament a Barak Obama?

A Israel hi caldria un nou Isaac Rabin, però sembla que hi mana algú que actua d'una forma més propera al feixista que el va assassinar.

Si t'es possible, vine demà a la manifestació de protesta davant la Cambra de Comerç d'Israel a Barcelona, a Travessera de Gràcia, 121, a Barcelona, a les 7 del vespre.

Cal aturar els nous Herodes, cal aturar el genocidi a Gaza.

dimecres, 24 de desembre de 2008

"El nom de Nadal", de Joana Raspall.

EL NOM DE NADAL

Sota el nom de Nadal
sento una cosa
que jo no sé ben bé com l’he de dir.
Em fa pensar en una terra nova
on pau i amor no paren de florir…

I tant se val, si va sorgir l’estel
i assenyala la ruta
a tres reis d’Orient, creuant el cel…
I tant se val,
saber si eren gaires els pastors
duent formatge i mel a l’Establia…
I tant se val,
veure que pengen riques lluentors
aquí i allà,en mostra d’alegria…

Sento que hi ha una cosa gran, al fons de tot.
Per definir-la no trobo cap mot!
Deu ser una força que aconseguiria
que no hi hagi a la terra
cap país sense amor
ni cap llar sense pa!
El dolç nom de Nadal ens dóna pistes…
Si la força existeix,
l’hem de trobar!


"Sento que hi ha una cosa gran, al fons de tot..."
Tant se val, com diu la Joana, què hi ha o què ens hi han posat entremig. Estic convençut que, dins nostre, més i menys al fons, tots tenim alguna cosa gran, i el Nadal és un bon moment per pensar-hi, per cuidar-la, per fer-la gran, per compartir-la... De fet, com en tants altres moments. Deu ser per això que, com diu la gent gran, Nadal hauria de ser cada dia.

Gràcies, Joana, per descriure'ns els temps i els sentiments que ens marquen d'una manera tan simple com profunda. Faré servir també dos mots teus per resumir allò que desitjo aquest any nou a la gent que m'estimo: un feliç 2009 ple d'amor i vida!

dilluns, 22 de desembre de 2008

Enraonar.

No sé qui va dir allò que en català tenim dues paraules molt difícils de traduir: “seny” i “enraonar”. A mi, “enraonar” és una paraula que em té el cor robat. Em transporta a la meva infantesa, a la meva mare que usava molt més el verb “enraonar” que no pas “parlar”. Em captiva la diferència de matís que hi ha entre parlar i enraonar, entre dir coses sense la certesa de ser escoltat (=parlar), o resoldre o debatre alguna qüestió mitjançat l’escolta i la conversa (=enraonar).
Vivim temps poc predisposats a enraonar. Pitjor encara, a escoltar. I escoltar és una premisa imprescindible per a enraonar.
He de reconèixer que hi ha vegades i persones a qui em costa d'escoltar. Tinc barreres imperceptibles encara massa sovint, pel que jo voldria. Abans de valorar el que sento, encara hi ha vegades que tendeixo a prejutjar qui ho diu, a predisposar-me en contra del que digui, que l'interrompo o em mostro innecessàriament esquerp, fins i tot agressiu. Fa temps que sé que es pot estar totalment en desacord amb una altra persona i alhora intentar comprendre el seu punt de vista, simplement per poder enraonar, però hi ha vegades que costa. Per posar encara un altre exemple, en els meus setze anys de docència directa, només hi va haver un noi de 2n d'FP de Cornellà que la seva sola presència m'irritava. Mai vaig mirar d'enraonar-hi... Només va ser un, però ja és massa... Quan vols tenir autoritat (que no és el mateix que tenir el poder), has de saber escoltar i enraonar. Com a pare, com a mestre, com a regidor, en l'exercici de la teva feina, en el paper que fas a la teva comunitat, a la teva entitat. Et pot costar més o menys, però has de fer tots els possibles per enraonar, per promoure que al teu voltat s'enraoni.
A Sant Feliu, fa molt de temps que ens costa enraonar. Hi ha un nivell de crispació molt gran, clarament perceptible per poc que observis què passa a la teva ciutat, tot i que sigui del tot imperceptible i deixi indiferent a qui no para atenció al seu entorn. L'hem provocat una mica entre tots, i assumeixo la part de responsabilitat que ens pugui tocar a la gent d'Iniciativa, especialment en alguns moments del mandat anterior.
Així com es pot parlar sol, no es pot enraonar sol. I hi ha moltes vegades que, quan hi ha dos o més que enraonen, no estan en la mateixa posició, no tenen la mateixa responsabilitat. Qui té l'autoritat, sempre té un nivell més elevat de responsabilitat. Com em deia sovint el meu pare, "qui mana ha de ser un exemple per a qui obeeix", tot i que els verbs manar i obeir no identifiquen bé la major part de situacions en què hauríem d'enraonar. Però ja ens entenem.
A Sant Feliu tenim carrers bruts, i deu ser cosa de la gent i de l'Ajuntament, però l'Ajuntament hi té segur una responsabilitat més gran. A Sant Feliu tenim dificultats per enraonar, i deu ser cosa d'algunes o moltes entitats i de l'Ajuntament, però l'Ajuntament hi té segur una responsabilitat més gran. Qui mana, ha de ser un exemple per a qui obeeix.
El que va passar el dimarts 2 de desembre al Palau Falguera en l'acte públic sobre la Sànson em va entristir profundament. I, cosa que trobo més greu, va ser una oportunitat perduda per enraonar. Sí, per enraonar sobre la Sànson, sobre la incineració o no de residus, sobre la situació de l'empresa, sobre la salut de tothom... De tot això i de més, en una democràcia consolidada, arrelada, n'hauríem de poder enraonar. Cap tema tabú, cap tema que no en puguem parlar alt i clar. Però escoltant-nos, però enraonant.
Una mica d'història (si has arribat a llegir fins aquí, ja no ve d'una mica...). En la reunió de la comissió de Medi Mabient del 13 de novembre (si no recordo malament), l'encara regidor de Medi Ambient, Carles Soriano, va anunciar la celebració d'un acte informatiu sobre la Sànson per al 2 de desembre. La Plataforma Aire Net va demanar més temps per portar un ponent concret, i va proposar el 22 de gener. Hi va haver un acord inicial entre tothom, ratificat també en una reunió a què van assistir Aire Net, les AAVV i alguns partits a la mateixa fàbrica, el 19 de novembre, amb presència de la direcció i dels sindicats. Jo vaig donar per fet que l'acte seria el 22 de gener. En el ple del 25 de novembre, però, l'alcalde va ratificar la data del 2 de desembre. En el torn de precs i qüestions, jo mateix vaig demanar a l'alcalde que acceptés que hi havia un acord general sobre la data del 22 de gener i que reconsiderés la seva decisió sobre el 2 de desembre. L'alcalde s'hi va negar, adduint els seus arguments, que consten en l'acta del ple.
L'acte del 2 de desembre va tenir lloc, finalment, sense la participació de cap representant d'Aire Net. Aire Net i alguns membres de les AAVV van ser presents a l'acte amb pancartes i amb alguns dels seus membres amb esparadraps a la boca. Quan va intervenir el catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili, el van escridassar. La gent de la sala va respondre escridassant al seu torn a les persones que escridassaven abans. Finalment les persones convocades per Aire Net van abandonar la sala, mentre dins el Palau continuava l'acte. L'alcalde i la Rosa Maria Martí van sortir fora a parlar amb els que havien sortit, i l'acte es va poder desenvolupar... però estava clarament coix.
No tinc cap intenció d'entrar aquí en el contingut de l'acte. Només vull argumentar les raons per les quals crec que l'alcalde i Aire Net es van equivocar.
A l'alcalde no li hauria costat gaire ajornar un mes i mig l'acte: enraonar vol dir de vegades transigir, i en aquest tema i en aquest moment calia, n'estic convençut, transigir, negociar, acordar: i ho tenia fàcil, perquè tothom havia acordat la data del 22 de gener. I si calia ajustar algun compromís d'agenda o canviar algun ponent, no era un obstacle insalvable.
Aire Net va desaprofitar l'oportunitat de tenir una tribuna on expressar-se amb llibertat. És cert que potser no amb el ponent desitjat, però sí presentant els seus arguments amb alguna altra persona experta: costa de creure que no puguin aportar algun altre ponent capacitat. Haurien pogut demanar un segon acte i presentar nous enfocaments llavors, però crec que van equivocar-se anant amb la boca tapada quan ningú els va impedir parlar.
Tal com ho veig, al Palau Falguera no hi va haver ni manipulació ni cap trava a la llibertat d'expressió. Hi va haver intransigència per part de l'alcalde i manca de cintura per part d'Aire Net. En definitiva, una oportunitat malauradament perduda d'enraonar.

dimecres, 17 de desembre de 2008

JSJ Sant Feliu: un espai de coneixement i de comunicació.

Fa un any que faig el seguiment d'aquest blog amb un comptador de visites. Tot i que el meu primer escrit va ser el 30 de novembre del 2006, fins un any després no vaig posar el comptador a zero. Aquestes són les dades més recents:

Moltes gràcies a la gent que visiteu aquest espai de coneixement i comunicació. Un bloc és, justament, això. Crec que és bo que hi hagi molta presència i moltes veus en l'espai públic. Molt especialment en el món real i tangible, el que es viu a l'interior de les entitats de tota mena (inclosos els partits) i que ha d'esclatar intensament en el treball per a la ciutat, en el seu dia a dia i en els moments més àlgids de trobades col·lectives al carrer. Però també en els mitjans de comunicació no presencials que ofereix el nostre temps, que no estan condicionats per la coincidència en el temps i en l'espai, i que permeten un coneixement i una participació que no seria possible sense tot el que ofereix internet. Estic convençut que una cosa no treu l'altra.
Són 162 escrits en un any, aproximadament un cada dos dies, amb més de dos-cents comentaris. És voluntat d'explicar i d'explicar-me. La política, en la meva opinió, té molt de generació d'idees i propostes i de generació de complicitats al seu entorn. Deu ser per això que dedico al teclat algunes horetes al vespre, que espero que siguin d'alguna utilitat a gent que, com tu, està a l'altra banda de la pantalla.
Novament, gràcies!

dissabte, 13 de desembre de 2008

Stop malària. Cap nen sense joguina. Marató de TV3. Cap de setmana solidari a Sant Feliu!

Si l'esperit del Nadal concentra al desembre un bon nombre d'iniciatives solidàries, benvingut sigui! També per aquesta causa hauríem de fer Nadal cada dia. A més, Nadal és molt més això que no l'ofec consumista que intenta colar-se en una celebració que no li pertoca...

A Sant Feliu, estem tenint un cap de setmana complet en aquest sentit. 

Divendres nit, dos santfeliuencs, el Iago i la Noemí, ens van explicar la feina intensa i apassionant que fan en l'organització que ells mateixos han creat: Africa Stop Malària!. Us convido a visitar la seva pàgina web i a ajudar a combatre una malaltia absolutament curable, però que afecta greument els infants de menys de cinc anys. Ells treballen inicialment per Gàmbia, guiats per un lema que no podem fer sinó compartir: "No hem d'acceptar per a cap altre infant allò que no acceptaríem de cap manera per als nostres".

Dissabte tarda, moltes entitats de Sant Feliu s'han tornat a unir per fer possible una nova edició del Festival de Recollida de Joguines. Novament, en Joan Lorenzo ha anat encadenant les actuacions d'entitats tan diverses com l'ACA Rosas o els grups de funky del Centre Parroquail. Coordinant la tasca de les diverses entitats, l'Associació de Voluntaris de Sant Feliu ha fet possible l'organització de l'esdeveniment. Més gent de Sant Feliu fent molt i molt especial aquest cap de setmana!

I demà, la Marató de TV3. A tot el país, demà hi haurà molt de moviment i de reflexió entorn les malalties mentals greus, un tema que a molta gent ens afecta més o menys de prop. Durant tot el dia, la colla de geganters recaptarà diners per a la marató a un ritme d'un pas de gegant a un euro. A la tarda, en una de tantes activitats que hi haurà arreu de Catalunya, tenim una cita que jo voldria massiva a la Sala Ibèria. Hi actuaran 4 grups de Sant Feliu, a partir de les set del vespre, en una tarda amb entrada lliure i en què el que s'obtingui a la barra anirà íntegrament a la Marató. Els qui ho hem seguit de prop, sabem la feinada que ha fet l'Eni Novell per muntar l'activitat. 

A més del contingut solidari del cap de setmana, m'enorgulleix que la meva ciutat tingui gent com el Iago i la Noemí, com els més de 200 participants avui al Festival de Recollida de Joguines o els voluntaris que l'han fet possible, com la colla de geganters, com l'Eni, com els joves que tocaran demà a l'Ibèria, com tots els que aquest cap de setmana han participat en els actes solidaris de la nostra ciutat... Tots ells ratifiquen la meva profundíssima convicció que la participació, que les entitats, que el temps i la vida que compartim de forma col·lectiva són la veritable ànima de la nostra ciutat.

Moltes, moltíssimes gràcies per la vostra feinada!!!!

dimecres, 10 de desembre de 2008

Dijous 11/12, acte d'EUiA: donar respostes a la crisi des de l'esquerra.


La crisi en què avui ens movem té moltes cares: immobiliària, financera, econòmica, laboral... És evident que ens afecta a tots. Per a la gent d'esquerres, també és evident que cal saber veure'n les causes i tenir la capacitat d'elaborar respostes.

Justament, dijous 27/11 teníem intenció de fer un acte sobre la crisi amb en Joan Herrera a Sant Feliu. El mateix dia, el president Zapatero va convocar una sessió extraordinària del Congrés dels Diputats i vam haver de suspendre l'acte.

Quinze dies després, demà dijous 11/12, els nostres companys de coalició, els nostres amics d'Esquerra Unida, fan un acte públic sobre la crisi, a l'Ateneu, a les vuit del vespre.

Com sempre, des d'Iniciativa i des d'Esquerra Unida volem compartir amb la gent els nostres punts de vista i les nostres propostes sobre la millora de les condicions de vida de la població, dels treballadors i les treballadores. Tant si són temes locals, com si són temes tan globals com la crisi econòmica en què vivim, cal tenir propostes i cal tenir voluntat de compartir-les i de tirar-les endavant.

ICV i EUiA en això estem. Fins demà a l'Ateneu!

dimecres, 3 de desembre de 2008

Sí: el Consell Escolar Municipal existeix.


S’anuncien canvis importants en el mapa escolar de Sant Feliu: podem perdre els terrenys per a una nova escola de primària a Mas Lluí / Roses Castellbell / Hoechst, podem tornar a tenir una escola de tres línies (el Pau Vila) com en els vells temps, podem remodelar o reubicar escoles sense consultar-les, podem tenir una escola d’hosteleria comarcal... Tot això sembla que per decisió de la Generalitat i ens consta que amb el vist-i-plau de l’equip de govern de Sant Feliu.

Però ahir l'equip de govern i la Generalitat es van ensopegar amb una cosa que es diu Consell Escolar Municipal. Sí: el Consell Escolar Municipal existeix.

Com que no deixem de ser un poble (i que duri!), ens vam assabentar del que la directora dels Serveis Territorials del Departament d’Educació i la regidora d’Educació han anat presentant, entre juny i setembre, a les escoles Pau Vila i Monmany. Com que són canvis que afecten al mapa escolar de Sant Feliu, la directora i la regidora han actuat ignorant el que diu la llei 25/1985, de consells escolars, que obliga a la Generalitat a consultar els consells escolars municipals en els temes relacionats amb la ubicació i construcció de centres.

Per esmenar aquesta circumstància, ICV-EUiA vam presentar una instància el 14 de novembre reclamant la convocatòria urgent del Consell Escolar Municipal. Finalment, va tenir lloc el dia 2 de desembre.

I allà va passar el que havia de passar: l’alcalde explicant els avantatges de la proposta que ja tenen molt avançada amb la Generalitat a unes persones que o bé la desconeixien o bé hi estaven en contra. Volen traslladar l’Escola de Persones Adultes... i ningú els ho havia comunicat. Volen ampliar l’Escola Pau Vila i el claustre i l’AMPA hi estan en contra. Volen remodelar instal·lacions i patis de l’Escola Monmany, i la seva representant de l’AMPA no en sabia res. Volen revocar un acord de ple pel qual destinàvem un solar al Mas Lluí per fer-hi una nova escola, sense presentar-ho tampoc al ple. I ho volen fer tot sense ni tan sols dir les coses pel seu nom: en l’ordre del dia hi figurava “Informació sobre nous equipaments” en comptes del que realment és “Revisió del mapa escolar de Sant Feliu”.

En nom d’ICV-EUiA, vaig intervenir al CEM per fer valer el paper i les funcions de les persones que representem la comunitat educativa de Sant Feliu. I vam arribar, després de les intervencions corresponents, a una petició unànime que l’alcalde i la regidora hauran de presentar als Serveis Territorials i exigir que la directora hi doni compliment: volem exercir la nostra responsabilitat d'elaborar un dictamen sobre la nova proposta de mapa escolar de Sant Feliu. És a dir, volem complir i fer complir la llei 25/1985 de consells escolars. Com vaig dir al plenari del CEM, amb delegats de governs anteriors de CiU (Carme Arnau i Emili Pons, d’altíssima professionalitat i responsabilitat tots dos), mai la Generalitat havia bandejat el CEM com ara. Més encara, el mapa escolar que el CEM va aprovar el 1992 es va fer amb totes, absolutament totes, les garanties de contingut i de procediment que ara (16 anys després!) exigim que es tinguin.

Per acord unànime del CEM del 02/12/08, per tant, l’alcalde o la regidora s’hauran d’adreçar a la directora dels Serveis Territorials, Sra. Olga Adroher, per demanar-li:

1. Documentació en què s’argumenti adequadament la proposta presentada i la seva necessitat,

2. Temps per poder debatre als centres la proposta presentada i per poder fer el dictamen preceptiu que el CEM ha d’elaborar sobre el mapa escolar.

La llei diu que és preceptiu que el CEM elabori un dictamen sobre la proposta que presenti formalment la Generalitat, però enlloc no diu que aquest dictamen és vinculant. Ho sabem.
Espero, però, que l’equip de govern del nostre Ajuntament assumeixi el que digui la representació de la comunitat educativa de Sant Feliu i ho defensi davant la Generalitat.

(...de fet, espero que algun dia el nostre Ajuntament defensi davant la Generalitat o altres institucions el que creu o proposa la nostra ciutadania, en comptes que el nostre Ajuntament defensi davant la nostra ciutadania el que volen la Generalitat o altres institucions....)

Ras i curt: documentació i temps suficients per fer el dictamen que ens pertoca. Perquè tenim una bona feina a fer, i perquè volem fer-la. Sí, el Consell Escolar Municipal existeix.



diumenge, 30 de novembre de 2008

Piscina: la biga en l'ull propi.

Un ciutadà m'ha fet arribar aquesta i altres fotos. El mòbil avui no ha parat. Quan el protagonisme d'àvui havia de ser el de la Marató de TV3 i, amb una rellevància menor, que la gent de la campanya per un Metro com cal recollíssim signatures, el record del dia serà per una biga que ha cedit a la piscina municipal.

Poc després de les 10, quan anava al punt de cita per començar la recollida de signatures, he vist l'alcalde i el Xavier Alegre a la piscina. La seva cara no anunciava res de bo. I amb raó. Parlaven alleujats perque les plaques que havien caigut de matinada no havien fet mal a ningú. Però eren conscients del que hauria pogut passar en algun altre moment, amb la piscina més plena.

Arquitectes i enginyers hi hauran de buscar explicació tècnica. I sobretot una solució... sense presses, que en aquesta piscina han deixat una pèssima petjada. Perquè avui Sant Feliu feia memòria de com la pressa és mala consellera i ha passat una factura duríssima a la nostra piscina: sobrecost de les obres, problemes en la construcció, retard en la posada en funcionament i, per si no n'hi havia prou, la biga. Tot, en poc més d'un any de vida.

Sant Feliu reclamarà responsabilitats i solucions: és obvi. Iniciativa i Esquerra Unida, també, també és obvi. Ara és d'esperar que PSC i CiU no es dediquin a desqualificar a qui demani explicacions, a qui parli a mig camí de la sorpresa i de la indignació d'aquesta situació tan difícil de comprendre, però que exigeix amb rapidesa una explicació totalment comprensible. Que no s'entretinguin en la palla de l'ull aliè, i que resolguin la biga (o les bigues) que tenen en l'ull propi.

divendres, 28 de novembre de 2008

Què diem des d'ICV sobre el projecte de la LEC?

Més que fer-ne un comentari (ja hi haurà temps...), adjunto:

1) el text complet d'un document de posicionament que hem aprovat al consell nacional del partit,

2) un tríptic informatiu, que repartirem a la concentració que el MUCE ha convocat davant del Parlament de Catalunya aquest cap de setmana.

Començo a témer que tot plegat s'anirà movent cap a un escenari que tindrà altres prioritats que la construcció d'un sistema educatiu que garanteixi equitat i qualitat per a tothom...

Començo a témer que els acords i els arranjaments entre partits i interessos creats a curt termini pesaran més que la visió global, estratègica i socialment inclusiva que necessita el nostre país en matèria educativa...

Com es deu dir en català allò que "para este viaje no hacían falta estas alforjas"?

dimecres, 26 de novembre de 2008

Vázquez guanya, PSC perd. Sant Feliu, també.

Hi devia haver un primer guió. Segons aquest guió, un cop el PSC arribés al govern (no hi fa res que amb el suport inicial de qui calgui: després ja en prescindirien), ICV s'enfonsaria i a les eleccions següents, passarien a ser un grup minoritari. Així ha passat fa anys a molts llocs i Sant Feliu no seria pas una excepció.

Però aquest primer guió va fallar. ICV no ens vam ensorrar, vam mantenir la major part del suport ciutadà, el primer govern de Vázquez va cometre relliscades importants com el macrotúnel a les Grases pagat amb la requalificació de zona verda pública al Mas Lluí o l'intent barroer d'intentar encolomar a ICV un "forat econòmic" que ni va existir ni va creure ningú. Les eleccions del 2007 van donar una victòria pírrica al PSC: un increment d'un sol regidor i el manteniment de tots els nostres regidors. 8 a 7, quan el primer guió preveia 10 a 5. Una victòria amarga i en comptes de buscar protagonistes en positiu, en van buscar culpables en negatiu. Ningú no va celebrar la primera victòria electoral del PSC en 28 anys de democràcia local. Algú de la direcció del PSC devia assenyalar directament a Vázquez. Algú devia començar a escriure un segon guió.

Hi devia haver un segon guió. Vázquez seria alcalde entre els estius de 2007 i 2009, i Rañé ho seria entre l'estiu de 2009 i les eleccions de 2011. Rañé, amb plena sintonia amb el PSC, seria el candidat que ensorraria ICV, vella i inexplicable obsessió d'un sector important del PSC-PSOE del Baix Llobregat. La mort sobtada de Mercè Sala va alterar el guió i Rañé va assumir la presidència del Consell Econòmic i Social. Era poc abans de l'estiu d'enguany, i un Vázquez cansat i decebut havia de prendre una opció: o comptar amb els regidors i regidores d'un partit que ja no comptava amb ell o comptar amb els regidors i regidores independents en qui tenia tota la confiança.

Vázquez, abans de l'estiu, va moure fitxa: primer tinent d'alcalde, una independent, Lourdes Borrell, portaveu del Grup municipal socialista, un altre independent, Joan Grisó. Sentint-se còmode amb els independents i amb CiU, va estar a punt de fer fora ERC, però devia pensar que no era qüestió d'obrir un altre front amb la difícil situació interna que ja vivia al seu propi partit. La seva aposta era clara i va marcar una línia que li devia suposar molts marrameus a Joan XXIII.

Passa l'estiu i la situació esclata. Vázquez mateix anuncia que no pot més i vol plegar. Als portaveus ens ho va dir oficialment a l'Ajuntament el 24 de setembre. Tothom ja ho havíem sentit, però jo no hi vaig donar crèdit, fins que ell mateix ho va confirmar. La direcció del PSC ve sovint a Sant Feliu per mirar de posar ordre. A l'assemblea de renovació de la direcció local del PSC, Vázquez no hi va (de fet, fa temps que no va a les assemblees del PSC). Ell mateix avança el nom de qui proposarà com a relleu, la Lourdes Borrell. Però la Lourdes és l'opció de Vázquez, no del PSC: podria haver estat la candidata per al 2011, però no té suports suficients al 2008. Per acabar-ho d'adobar, l'ERC de Soriano no té el comportament obedient previst, i manté posicions pròpies i coherents amb la seva visió de ciutat: prolongació de la L3, gir de 180º en el Torrent del Duc...

Finals de novembre, nou acte d'aquest annus horribilis de 2008 per a Vázquez i el PSC. ERC decideix marxar del govern. Nova recomposició d'un govern més fràgil que mai: només PSC i CiU, amb enfrontaments clars dins del PSC i no es oro todo lo que reluce entre CDC i UDC. Vázquez es veu obligat a una segona remodelació de govern (aquesta, almenys, era previsible) i torna a haver de decidir entre independents i militants del PSC. I Vázquez torna a optar decididament pels primers. Fins i tot ho explica cap al final de la nota de premsa institucional.

Fem un repàs del nou cartipàs municipal. Amb ERC fora, CiU intenta reforçar el seu paper al govern i resoldre alguna situació incòmoda que li pot passar factura electoral. Així, deixa les patates calentes de les escombraries o la relació amb les entitats culturals, es crea una nova àrea que dirigirà Burgui (Innovació, Ocupació i Promoció Econòmica), Mañosas assumeix regidories menys conflictives (política lingüística i noves tecnologies) i, sorprenentment, Rosa Maria Martí agafa la policia local i també la direcció de la remodelació de la Salut i Can Calders en el marc de la Llei de Barris. Tot fa pensar que CiU es fa més forta i, en aquesta remodelació, hi guanya.

Qui assumeix les responsabilitats que CiU deixa? Qui deixa les responsabilitats que CiU assumeix? El nyap de les escombraries passa ara a l'independent i voluntariós Joan Grisó, que té tota la confiança de Vázquez, i que assumeix també les responsabilitats de Medi Ambient. Amb aquesta opció, es consagra la primera línia de col·laboradors de l'alcalde: Lourdes Borrell i Joan Grisó. Vázquez guanya. I sembla voler castigar ostensiblement al partit: com s'ha d'entendre que no hi ha ni un sol canvi que doni més responsabilitats a militants com Teresa Calzada, Ferran Alberdi, Pilar Argente o Xavier Alegre? I més encara: a què respon rellevar a Xavier Alegre de la seva responsabilitat com a comissionat de la Llei de Barris per passar-la a una regidora de CiU? Aparentment és un càstig, aparentment l'aparell i la militància del PSC local hi perd.

D'aquesta bretxa aparent en el sí del grup municipal socialista, només en sé veure un sol benefici immediat per a la ciutat: per fi deixem enrera la paranoia de dues regidories de Cultura...

I hi deurà haver un tercer guió. Quines són les condicions necessàries perquè per fi Vázquez pugui acomplir el seu desig d'anar-se'n? Quan és previsible que això passi? Qui serà la persona que la direcció del PSC col·locarà llavors a l'alcaldia? Quina actitud tindrà llavors el PSC local en aquesta decisió? Serà aquesta persona la candidata d'aquí a dos anys i mig?

El que a mi ja se m'escapa del tot és el paper que algú ha reservat a l'interès general de Sant Feliu en aquest primer, segon, tercer... guió.

Si algú coneix als guionistes, que els digui amb insistència i claredat, si us plau, que pensin primer i per damunt de tot... en Sant Feliu. Si algú ho arriba a fer, moltíssimes gràcies!

Jaume Solé, nou company al Grup d'ICV-EUiA.

Envoltat de la seva familia, amb la Susi, el seu fill gran i el seu pare, envoltat de les seves mirades d'amor i respecte, d'orgull i suport a la decisió del seu Jaume, ahir en Jaume Solé es va afegir a la llarga llista d'homes i dones que volen treballar per Sant Feliu amb les idees i les propostes d'Iniciativa.

En Jaume té el llistó molt alt: substitueix en Ferran López i, com ell, tocarà temes de l'Àrea de Serveis Personals.

Però ho té fàcil: té idees, empenta, capacitat de relació, passió per la seva ciutat, tenacitat, honestedat. En el seu primer ple, ja va prendre la paraula dos cops. El primer, per dir per què és regidor i com vol servir la ciutat des d'aquesta responsabilitat. Va fer un discurs emotiu que podeu llegir íntegre al seu bloc. El segon, per fer una proposta concreta i en relació a un tema que el motiva, ens motiva i que és de plena actualitat: la idea de crear una comissió ciutadana que treballi la memòria democràtica a la nostra ciutat.

Ja saps, Jaume, que és un honor seure a la sala de plens per fer avançar la ciutat que ens apassiona. Com bé vas dir, és pot fer des de l'oposició on ara som i des del govern on vam ser i on volem tornar a ser. El cas és tenir en l'horitzó una idea clara del Sant Feliu que volem fer possible. Ahir el vas explicar i me'n sento solidari.

Per això estic content que treballis amb nosaltres i em sento orgullós del gran equip que fem, juntament amb l'Eni (ahir brillant com sempre, recordant que el que cal és tenir voluntat política per servir a la gent encara que no hi hagi competències o recursos, com quan Iniciativa va impulsar el centre de plànning o l'atenció a les persones amb drogodependència...), en Manel (ahir incisiu reclamant transparència en la política comunicativa municipal o presentant les nostres propostes per promoure el transport públic i que finalment van ser assumides per unanimitat...), la Lídia (l'unica que ahir no va parlar... quin contrast amb el govern, en què dels onze regidors només sol parlar l'únic que sembla que sap què dir...), en Leiva (ahir marcant de prop l'acció del govern en la seva gestió del pressupost...) i la Conxita (ahir emocionada en la seva intervenció amb motiu del Dia internacional de lluita contra la violència masclista...).

Un equipàs de gent de diferent formació i trajectòria, però sincerament units per fer de Sant Feliu una ciutat apassionant i viva, plena d'oportunitats per a tothom i, com dic repetidament citant a Amaral, donde nadie se sienta aparte.

Sé que tu també estàs orgullós, Jaume, d'haver-te incorporat a aquesta part important, però no única, de la força que Sant Feliu té en tants homes i dones que tant se l'estimen. Benvingut, company!!!

dijous, 20 de novembre de 2008

LOS AMOS DEL MUNDO (Arturo Pérez-Reverte, 15/11/1998)

Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla intro del computador, su futuro y el de sus hijos. Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o de un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro.

Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio -o al revés-, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo.

Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará a usted el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo; porque siempre ganan ellos, cuando ganan, y nunca pierden ellos, cuando pierden.

No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tiene que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro.

Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder; el riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia. Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.

Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días.

Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.

Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad. Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces -¡oh, prodigio!- mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no.

Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros. Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda.

Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la pagan con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con sus puestos de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.

Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena.

Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.

Avui m'han fet arribar aquest article de l'escriptor Arturo Pérez-Reverte. Es va publicar fa justament deu anys, a 'El Semanal' del diari "El País". Avui, enmig d'una crisi que va començar essent només financera i que ara és laboral i econòmica i social i quotidiana i vergonyant, la veig com una tremenda profecia...

Però, en cap cas, per plegar-s'hi de mans. Cal actuar contra la crisi. D'aìxò parlarem en un acte públic dijous que ve, en què intervindran l'Aurora Huerga i en Joan Herrera.

dimecres, 19 de novembre de 2008

El PSC prescindeix avui d'ERC i demà, si pot, de CiU.

Pel camí del Torrent del Duc, ja n'han tret el que volien: Esquerra els va donar la clau de l'alcaldia. I ara, gràcies pels serveis prestats. Apa, siau!

I pel mig, sis anys perduts... pel cap baix. Gràcies, PSC, gràcies, CiU. Bé, mentre els sigueu imprescindibles. Si mai no ho sou, ja sabeu quin és el camí de la porta.

Però mentrestant, en el dia d'avui, a Sant Feliu queda solemnement instaurada la sociovergència.

Amén?

diumenge, 16 de novembre de 2008

Sí al dret d’elecció de les famílies, no a la possibilitat de selecció dels centres.

Una de les esperances que tinc en la nova Llei d’Educació de Catalunya és que acabi fent possible que la realitat s’imposi i que superem definitivament els enrocaments (els confessables i els inconfessables) que molta gent té en relació al nostre sistema educatiu.

Això exigirà una clarificació de conceptes i punts de vista que ara potser aixecaran polseguera, però que a la llarga ens donarà claredat i estabilitat en tot el que fa referència a l’educació.

Que la realitat és la que és ens obliga a assumir que, a diferència d’altres països, tenim una presència evident i irreversible de centres privats que tenen concert amb l’administració pública.

És igual si ens agrada o no, és igual que en tinguem una percepció positiva o negativa, que en fem una valoració equilibrada o esbiaixada: és així, i així serà. Si Espanya hagués estat un país amb 130 o 150 anys de tradició democràtica i de prioritat en l’educació, avui seríem possiblement com França o els països del centre i el nord d’Europa. Però som fills de la nostra història, l’únic període històric en què l’educació va ser una prioritat d’Estat va ser durant la República i la nostra democràcia té cent anys menys que la dels nostres veïns. Així que l’Església primer i altres sectors després van cobrir els buits que la monarquia fins 1930 i la dictadura des de 1940 van deixar. I ara tenim molts llocs on, com Sant Feliu, hi ha una presència gairebé equivalent de centres públics i de centres privats concertats. Personalment, constato que és així i opino que, amb la història i la correlació de forces que tenim, ha de continuar sent així. Estic convençut que la lluita per la qualitat de l’ensenyament no passa per qüestionar l’existència d’una xarxa de centres educatius amb una doble titularitat (pública o privada amb concert amb l’Administració educativa), sinó per aconseguir que uns i altres facin possible una mateixa tasca amb uns mateixos objectius, unes mateixes obligacions, unes mateixes normes d’actuació i un mateix control públic.

Acceptada amb més o menys entusiasme aquesta realitat, ara cal que algun sector de l’escola concertada assumeixi -també amb més o menys entusiasme- que hi ha coses que ja no pot qüestionar. Ras i curt: els concerts amb l’Administració no són un dret permanent que els és inherent pel sol fet d’existir, sinó que és la forma d’assumir els drets i deures que l’Administració, que és qui paga i qui representa la voluntat de la ciutadania, marca en la legislació educativa. I si no es volen assumir les obligacions que aquesta marca, doncs que entenguin que no hi ha cap dret a obtenir finançament públic.

Posem un exemple concret. Si tenim un alumnat amb una composició social d’una diversitat i complexitat creixent, és imprescindible que un govern que es planteja polítiques d’integració i cohesió social vulgui que aquestes comencin a l’escola. En aquest sentit, crec que és imprescindible que la LEC afirmi, sense deixar lloc a cap mena de dubtes que, qualsevol centre finançat amb diners públics ha d’assumir l’obligació de l’escolarització equilibrada. És a dir, que reflecteixi d’una manera equiparable als altres centres del seu entorn la composició social diversa i complexa de l’alumnat.

Això planteja de manera ineludible una presa clara de posició en relació a com els pares i mares sol·liciten escola, i a qui i com ha de respondre a les seves sol·licituds.

El meu parer és que ningú no limita (i ningú no ha de fer en el futur!) el dret d’elecció de les famílies al centre on volen escolaritzar els seus fills i filles. En els actuals impresos que les famílies omplen en el període de preinscripció, ningú amb dos dits de front pot afirmar que es coacciona d’alguna manera als pares i mares: poden triar, sense cap trava, fins a deu centres per ordre de preferència. I poden deixar, si volen, la seva petició en el centre on voldrien que el seu fill o filla entrés en primera instància. Qualsevol afirmació en el sentit que el text del projecte de llei de la LEC limita aquest dret d’elecció de les famílies, és pura demagògia, barata, vomitiva.

Sovint passa, però, que les peticions de les famílies no s’ajusten a les ofertes de vacants dels centres: n’hi ha més en algunes escoles i instituts, i n’hi ha menys en altres. A qui li correspon assignar places en aquestes circumstàncies? Aquest és, per a mi, l’autèntic quid de la qüestió.

Posem un exemple que retrati, malgrat el risc de simplificació, el que la LEC ha de possibilitar, ha d’obligar. Suposem un municipi amb dues escoles (una pública i una concertada) que a l’inici de curs ofereix cadascuna 25 places vacants a P3. Suposem que en aquest mateix municipi hi ha un 50% de població amb renda mitjana alta o alta, i un 50% de població amb renda mitjana baixa o baixa, amb independència, en un o altre cas, de la cultura familiar d’origen.

Quin és l’objectiu que ha de fixar la LEC? En la meva opinió, que hi hagi a cada aula de P3 una composició social el més similar possible a la composició social del municipi. I què passa amb el dret d’elecció de centre? Suposem que totes les peticions de les famílies es concentren majoritàriament en un centre. Li correspon a aquest centre decidir quin infant entra i quin no? Amb quins criteris? Amb quines finalitats (confessables i inconfessables)?

La manera de garantir el dret d’elecció de totes les famílies és, en la meva opinió, que un organisme regulat per l’Administració, amb criteris públics, objectius i coneguts, assigni amb igualtat de condicions per a tothom, les places que corresponen als dos centres que, en aquest exemple, l’Administració finança. Seria inconcebible que el centre concertat, per exemple, reivindiqués la capacitat de seleccionar el seu alumnat, o l’exercís implícitament amb alguna via propera al frau de llei.

Això implica que, perquè la futura LEC garanteixi tant l’escolarització equilibrada de tots els centres finançats amb diners públics com el dret d’elecció de totes les famílies, cal que estableixi explícitament que tots els centres podran recollir les preinscripcions de les famílies, però que forçosament les hauran de tramitar a un organisme col·lectiu regulat per l’Administració.
Aquest organisme (ja siguin les comissions d’escolarització o les oficines municipals d’escolarització) és qui tindrà la responsabilitat exclusiva d’assignar, quan les peticions superin les places disponibles, l’escola o institut al qual inscriure definitivament un infant.

Crec que això, ni més ni menys, és el que es recollia al Pacte Nacional per a l’Educació i el que crec que cal exigir que el redactat final de la Llei d’Educació de Catalunya reculli explícitament.

Perquè estic segur que això és el que la realitat imposa: un sistema educatiu que fixa unes obligacions i uns reptes que són "qüestió d'Estat" i impliquen per igual a tots els centres i que es materialitza en una part gestionada directament per la Generalitat i una altra part que neix de la iniciativa social que assumeix aquests reptes i obligacions. I això també és el que la justícia imposa: que les dues parts tinguin les mateixes normes de joc i que si n’ha de prevaler una, ha de ser la que gestiona directament, com a responsabilitat primera d'un govern democràtic, la Generalitat de Catalunya.

dijous, 13 de novembre de 2008

17/11/08, TV3, "Entre línies", Dia Mundial de la Diabetis: una santfeliuenca parla de la diabetis infantil i de com abordar-la a l'escola.


Ella es diu Sònia San José, i és la mare d'en Dídac. Ell es diu Dídac i té 3 anys. És el fill de la Sònia i en David i el germà de l'Èric. Se li va declarar la diabetis quan tenia poc més de mig any, el 5 de gener de 2006. Vam passar tota la família la Nit de Reis a Sant Joan de Déu, tement el pitjor. Llavors vam patir molt, avui ens alegrem de com està en Dídac molt més del que llavors vam patir. Des d'aleshores, en Dídac sempre duu al cinturó, com si fos un mòbil, una bomba permanent d'insulina.

El 14 de novembre és el Dia Mundial de la Diabetis. Aquí podreu trobar informació de la jornada i de l'Associació de Diabètics de Catalunya. Amb motiu de la jornada, l'"Entre línies" de dilluns al vespre a TV3 (després de "Ventdelplà", cap allà les onze del vespre), emetrà un reportatge sobre la diabetis infantil, l'atenció que cal donar-hi des del sistema educatiu i el dret de les famílies a tenir-la, a no haver de pidolar-la.

En Dídac va anar a les escoles bressol municipals i va rebre aquesta atenció de forma completa. Moltes gràcies a tothom, sobretot a tu, Mercè, per fer-ho possible. Però no sempre és així, ni a tot arreu és possible. El reportatge va d'això: us convido, evidentment, a veure'l. Serà una petita forma de fer costat als meus cosins i al patiment i la dedicació permanent que l'alegre i mig cavallot Dídac els exigeix. Serà la forma d'acostar-se i reconèixer totes les famílies que han de viure amb una atenció permanent a la salut dels seus infants.

De vegades, parlem de les grans coses que passen a la ciutat. És bo parar atenció també a la quotidianietat i les petites coses que fan les circumstàncies personals de tots i cadascú de nosaltres. La voluntat de comprendre i d'intentar posar-se en la pell dels altres ens fa també més comunitat, més fraternals, millors.

Apa, a mirar l'"Entre línies" de dilluns que ve. I... més ben dit que mai, SALUT!

dimarts, 11 de novembre de 2008

Desvergüenza en el mentir.

Feia dies que no entrava en el web del PSC. M'avorreix entrar-hi... però tinc aquell cuquet de veure si diuen alguna cosa interessant sobre les seves alegries internes, aquella curiositat per saber com vesteixen de normalitat el seu culebròtic guadiana sobre les anades i vingudes de l'alcalde. Ja que surt al tema, jo crec que cal tot el respecte al Juan Antonio, però tota la càrrega de responsabilitat al PSC: estan en una situació en què tots acaben tocant d'oïda, i així és molt difícil que res soni com cal...

Bé, al gra. Com deia, he entrat a veure què diu el nou portaveu, Joan Grisó, sobre el darrer ple. Sempre va bé saber què diuen els altres a l'hora de donar la teva pròpia interpretació de la vida local. M'he quedat de pasta de boniato al veure les carinyoses al·lusions que em fa. Ni fred ni calor... fins que ha acusat de cinisme a Iniciativa.

Home, trobo que n'ha fet un gra massa... En Joan, que considero un regidor amb recorregut i ganes d'aprendre i amb molta bona voluntat, em sembla que fa un paper que no li agrada gaire fer i que té més capacitat de la que li deixen exercir. Però li fan tocar molt sovint d'oïda, parlant de coses de les que encara no ha tingut temps d'adquirir coneixement i experiència, amb un to i unes afirmacions que suposo que algú li dicta, que no té temps de contrastar i, per disciplinat i voluntariós, diu sense saber ben bé què diu.

Jo sé que ell, que acaba d'arribar a l'Ajuntament, ni ens vol acusar de cínics ni ha tingut temps de reflexionar sobre el sentit d'aquest mot. Jo, d'altra banda, he buscat una definició al Gran Diccionari de la Llengua Catalana: no m'ha satisfet. Ho he provat al Diccionario de la Lengua Española: ah! encertada al cent per cent! La trobo precisa, concreta, completa.

I després he mirat per quins set sous els socialistes (jo no ho personalitzo amb ningú: totes les persones com a tals em mereixen respecte, però de vegades com a organització tenen una actitud clarament reprobable) ens diuen "cínics".

Denuncien "males pràctiques" meves i que quadrava els pressupostos sense pagar l'import real de la Seguretat Social dels treballadors. Per regularitzar això, segueixen dient, han hagut d'incrementar el 12% el pressupost dedicat a personal: ni més ni menys que un increment de gairebé 2 milions d'euros. A més, denuncien també que l'Ajuntament va haver de pagar una multa a la Seguretat Social també per culpa meva, ja que m'anomenen repetidament al seu escrit...

Ui, ui, ui, tan grossa la vaig fer entre 1995 i 2003, quan jo era regidor d'Hisenda i de Recursos Humans?

Vejam, vejam... La multa a què es refereix el PSC de Sant Feliu ascendeix a... 161.315,44€ generada en tres anys! Difícilment comporta un increment de personal deu vegades superior només en un any... Home, lligar una cosa a l'altra no s'aguanta per enlloc...!

I a quins anys correspon "aquesta multa culpa de les males pràctiques de quan Jordi San José era competent en aquest tema"? Doncs mirant les quatre actes que va fer Inspecció de Treball van de gener de 2002 a desembre de 2004. Adjunto només la d'import més elevat.

Doncs sumant la part que correspon de gener de 2002 a juny de 2003, amb l'Àngel Merino d'alcalde i jo de regidor, hi ha una diferència de cotització de 51.841,15€. D'aquests, em confesso responsable: crec que passant a l'oposició ja he complert la meva penitència... Des de juliol de 2003 a desembre de 2004, amb Vázquez d'alcalde i Ferran Alberdi de regidor, hi ha una diferència de cotització de 109.479,29€. Home, aquests que no ens els encolomin, que cada palo aguante su vela!

I és que fan alguns escrits que són tan de fiar... com la seva impresionant teoria dels 2,2 milions d'euros d'aquell forat que també va deixar Iniciativa....

Jo no sé en qui devia pensar qui redactés l'article del PSC quan va escriure allò que tan brillantment defineix la Real Academia Española.....

dilluns, 10 de novembre de 2008

Al-Sharara i Acsur-Las Segovias, per Palestina, a Sant Feliu.

(foto d'Esther Ribas)

Dissabte passat vaig ser a la Sala Ibèria en un acte de suport a Palestina, contra l'ocupació de l'Estat d'Israel, amb motiu de la campanya internacional contra el Mur de l'Apartheid que escanya el territori i, sobretot, les vides dels palestins.

No va ser un acte feixuc, ni merament de compromís. Va consistir en les lectures de poemes de Mahmoud Darwish i un recital de música palestina, amb una pausa intermèdia en què vam poder prendre te i tastar uns quants dolços, mentre podíem veure una exposició sobre la ignomínia del mur o comprar alguns dels documents que tenia la gent d'Al-Sharara.

Sobre l'escenari, dos rapsodes, un noi marroquí i una noia catalana, i una absència, la d'una noia palestina morta per l'exèrcit hebreu, representada amb una llàntia i una bandera. Els poemes, bellíssims, molt ben interpretats. La música, la vaig trobar senzillament magistral.

L'acte va ser organitzat per Acsur-las Segovias i per al-Sharara ("espurna", en àrab), un col·lectiu de Sant Feliu de solidaritat amb el poble palestí. Enhorabona a totes dues organitzacions no només perquè Sant Feliu està formant part d'aquesta campanya contra el Mur de l'Apartheid, sinó pel tipus d'acte que ens van oferir.

Encara tindrem una altra ocasió per saber a Sant Feliu què està passant a Palestina i com els drets humans hi són vulnerats constantment i amb total impunitat per Israel. Serà en una conferència a la Torre del Roser, aquest dimecres a les 19:30, a càrrec de Jaume Saura, president de l'Institut de Drets Humans de Catalunya.

diumenge, 9 de novembre de 2008

Per què hem dit no al pressupost de l'Ajuntament per a l'any 2009?

Amb la majòria cada cop més fràgil amb què tot s'està decidint a Sant Feliu, s'ha aprovat el pressupost de l'Ajuntament per a l'any que ve. Cito textualment algunes de les idees centrals que podeu llegir a la corresponent notícia de la pàgina web municipal:

  • "el pressupost es caracteritza per la contenció en la despesa ordinària i l'augment de les partides de caire social",
  • "els comptes municipals, que sumen un total de 45.855.801€, contemplen l'increment de la despesa destinada a serveis socials i Llei de Dependència en un 47% i les partides d'educació en un 25%",
  • "els impostos, taxes municipals i els preus públics registraran una pujada equivalent a l'IPC català, a excepció de l'IBI impost que ha vist com baixava el seu tipus impositiu en un 2%, fins al 0,555%"


  • Un pressupost conté molts elements amb què estem d'acord i als quals, en cas que es pogués votar parcialment, hi donaríem suport:

  • les inversions a la Salut i Can Calders que formen part de la Llei de Barris, que el Grup municipal d'ICV-EUiA va proposar en primera instància, i que mai no s'haurien pogut fer sense la compra prèvia de la fàbrica de les tovalloles, que va aprovar ICV en solitari ara fa sis anys,
  • les previsions globals d'endeutament, que són raonables i ens preparen, tal com també diu l'equip de govern municipal, per a la part que ens toqui finançar del soterrament. És a dir, les millores en superfície, ja que l'obra estrictament ferroviària del subsòl s'ha de pagar en el marc de l'acord de finançament d'infrastructures entre els governs de l'Estat i de la Generalitat,
  • la nova partida de 12o.000€ per a l'atenció a situacions familiars d'emergència. A més, ens congratulem que l'alcalde accedís a la nostra petició que la gestió d'aquesta partida es dugui a terme amb la participació de tots els grups municipals,
  • el compliment dels compromisos amb els sindicats pel que fa al manteniment del poder adquisitiu dels treballadors públics,
  • globalment, tot i que amb matisos, la previsió de convenis amb les entitats. Com repeteixo sovint, són la vitalitat de Sant Feliu, i al capdavall, és l'activitat o la passivitat de les entitats el que acaba configurant ciutats vives on val la pena viure o ciutats mediocres on simplement dormir i mirar la tele els més grans i passar hores i hores al messenger, els més joves.


  • Però al costat d'això, hi ha elements que ens han decantat clarament pel no, tant en la forma com en el fons, tant en el contingut com en la forma d'explicar-lo.

    En primer lloc, s'han fet un embolic monumental intentant explicar que han rebaixat el tipus d'IBI, quan el cert és que el rebut que paguem s'apujarà prop d'un 8% l'any que ve, quan el cert és que s'afegeix a una pujada de gairebé el triple que l'IPC en els darrers quatre anys. Mireu un exemple de càlcul fàcil en el supòsit d'un habitatge amb un valor cadastral de 100.000€. Estaré encantat de donar les explicacions que calguin a partir dels comentaris que es puguin plantejar.
    Nosaltres no farem mai un discurs demagògic rebutjant qualsevol increment d'impostos: això ja ho fa la dreta del món mundial (però després que els hi treguin les castanyes del foc quan els van mal dades...). Però el que volem és que la destinació dels impostos sigui correcta (la gent pot acceptar alhora un increment d'impostos i el desastre de la recollida d'escombraries?) i es decideixi i s'expliqui de forma transparent i amb el màxim consens. En aquest sentit, des d'Iniciativa i Esquerra Unida ens vam tornar a oferir per a poder assolir un gran acord tributari i fiscal que revisi la nostra situació i se la replantegi a partir d'un criteri que considerem fonamental: la tarifació social per als serveis públics municipals de caràcter educatiu, esportiu, cultural, social i de lleure, a fi de possibilitar una major equitat de tota la població en l'accés als esmentats serveis.

    En segon lloc, considerem inacceptable que s'utilitzin parcialment les xifres per fer veure una cosa que no és. Si es diu en el titular de la notícia municipal que la despesa de serveis socials puja un 47%, s'hauria de poder justificar una afirmació així. Jo, que vaig ser regidor d'Hisenda entre 1995 i 2003, he vist al pressupost ordinari de l'Ajuntament un increment molt més reduït, perquè he considerat la totalitat de les partides del pressupost ordinari (és a dir, sense comptar les inversions) dels tres conceptes que engloba els serveis socials. Per contra, l'equip de govern fa un ús parcial d'algunes partides per presentar un esforç pressupostari que no existeix. Evidentment, puc estar equivocat i en els comentaris m'ofereixo debatre sobre el tema i a rectificar, si algú em demostra que qui fa un ús inadequat de les xifres sóc jo.


    En tercer lloc, per completar una anàlisi que volia ser breu i ja em surt una mica llarga, considerem que la despesa de personal creix d'una manera que ha merescut fins i tot el rebuig dels sindicats amb representació a l'Ajuntament. Com es menja que es presumeixi de "contenció de la despesa" i es creixi en un 12% la despesa de personal, quan l'IPC estarà al voltant del 4% i no hi haurà increment de plantilla, ni tan sols les places necessàries per al compliment de les lleis de serveis socials i de dependència?

    I un petit comentari, menor si es vol des del punt de vista de l'import, però molt significatiu des del punt de vista del canvi de criteri en el govern municipal. Un comentari motivat potser pel magnífic acte de solidaritat amb Palestina a què vaig tenir el plaer d'assistir ahir al vespre. Les partides dedicades a la cooperació amb el desenvolupament es reduiran gairebé en un terç l'any que ve: si al 2008 ja teníem una mica més de l'1% dels ingressos ordinaris municipals destinats a solidaritat, ara amb prou feines arribem al 0,7%. Sí, jo ja sé que primer "hem de pensar en els de casa"... però em descoratja que aquest equip de govern ho faci rebaixant un 30% les seves previsions per a la solidaritat amb els països en desenvolupament, mentre incrementa un any més gairebé el 12% allò que destina a les retribucions del personal directiu de confiança...

    dimecres, 5 de novembre de 2008

    Yes, we can! Yes, we do! Yes, we will!!!

    Diumenge nit vaig fer el meu escrit més breu: només tres signes d'admiració! I un anunci: Jordi San José seria a Nova York la nit del 4 de novembre.

    Que més voldria que haver estat jo!!! Però no, era el meu fill petit: Jordi San José... Solano. I no ha celebrat la victòria d'Obama a Nova York, sinó a San Francisco. Poc abans de les sis del matí m'ha trucat per ser el primer de dir-m'ho, i per telèfon he sentit l'eufòria que viu molta gent als Estats Units, i que s'ha encomanat a bona part del món.

    Ara el lema que es viu al carrer és el que es veu al títol de l'escrit: Podem! Hem pogut! Ho farem!!!

    El Jordi San José júnior encara ho deu celebrar a San Francisco (Obama hi ha guanyat amb el 85% dels vots!), com milions de persones que han omplert parcs i places als "iu-es-ei".

    Ara es tracta que el pas del temps no malmeti excessivament aquell somni de Martin Luther King i que ara encarna Barack Obama. Segueixen essent els Estats Units, segueixen essent una potència qüestionable, segueixen representant un mode de fer i de viure que no es canviarà d'un dia per a l'altre i amb la profunditat que voldríem... Serà bo que no ens creguem que tot serà diferent i millor a partir d'ara i de seguida, però és evident que entre Obama i McCain, el món avui té un motiu clar per respirar una mica millor, per somriure una mica més confiat.

    I, sobre tot, han/hem enterrat definitivament l'arbust ("bush", en anglès) que ha portat a tot el món la guerra i la ruina.

    dilluns, 3 de novembre de 2008

    Dimecres, 5-N, a les 18:00, manifestació en defensa de l'ocupació i la indústria.

    Demà passat, seré a la manifestació, just abans d'anar al programa mensual d'Esplugues TV en què també debatrem sobre política industrial. Després, en algun altre escrit, m'agradaria parlar d'ocupació i indústria a Sant Feliu: la pèrdua de sòl industrial a Hoechst, el retard en la creació de sòl industrial a les Grases, la viabilitat de noves activitats econòmiques a Sant Feliu, el que cal esperar i el que cal exigir de la Sànson, la formació professional, l'impacte de l'atur,...

    Caldrà les veus de tothom en aquests dos moments: dimecres per dir ben alt que ens cal aturar la destrucció de la indústria, que ens cal aconseguir una indústria sostenible i competitiva, creadora de treball i de riquesa; i més endavant, per veure com fer això possible a Sant Feliu i a la comarca del Baix Llobregat.


    dijous, 30 d’octubre de 2008

    En Ferran: un exemple que la creativitat i el rigor poden anar de la mà.




    Abans-d'ahir, en Ferran López va presentar la seva renúncia a l'Ajuntament: motius professionals. En Ferran vola molt i molt alt i el temps i les feines se li compliquen amb una dedicació política que, tot i que a l'oposició, exigeix també temps i feina.

    També per temps i feina, l'Elisabeth Fernández, candidata número 10 d'ICV-EUiA a les eleccions de fa un any i mig, ha hagut de renunciar a seure al ple municipal. Ho farà el company Jaume Solé, blogger com jo, i que s'hi incorporarà al ple de novembre.

    Tant en Ferran com l'Eli comparteixen una forma de fer al nostre grup que es basa profundament en el treball en equip per a l'elaboració de propostes i d'actuacions que tenen en l'horitzó Sant Feliu i els valors d'esquerres. Em fa content saber que hi podrem comptar per a la feina quotidiana i també per a les eleccions d'aquí a dos anys i mig. Moltíssimes gràcies, Ferran, moltíssimes gràcies, Eli, per la vostra tasca a Iniciativa i, sobretot sobretot, a Sant Feliu!

    Al ple de comiat d'en Ferran, vaig dir més o menys això:

    L’any que ve celebrarem els 30 anys d’ajuntaments democràtics. Molts homes i dones del PSUC i d’Iniciativa han passat per aquesta sala de plens, imprimint a Sant Feliu una empremta profunda que ens enorgulleix. Entre ells, en Ferran.

    En Ferran és el primer regidor d’Iniciativa que ha fet el seu recorregut institucional sense responsabilitats de govern. Sincerament, crec que ens ho hem perdut, que Sant Feliu s’ho ha perdut. Deixeu-me que expliqui per què.

    En Ferran és un home sorgit del barri de la Salut interessat per utopies diverses, però no disperses. En vull destacar dues: la seva idea de socialisme i la seva visió de la cultura.

    Té una idea de socialisme que el va portar a beure, fins i tot en el sentit físic de la paraula, de les fonts zapatistes. Com solia dir García Nieto, la utopia és allò necessari que avui no existeix, però que entre tots al final hem de fer possible. En Ferran és una mostra de com ho hem de fer possible: amb formes de fer molt arrelades a la gent, alhora rigoroses i obertes al diàleg, allunyades de qualsevol forma de “medrar” dins cap aparell, molt fonamentades en valors de sempre per construir un socialisme per al segle XXI. Estic segur que, des de les seves profundes conviccions d’esquerres, seguirà treballant per a construir un Sant Feliu millor en una societat millor.

    I què dir del seu paper en la vida cultural de Sant Feliu. L’hem vist aprenent què és la gestió cultural a entitats com el Centre Parroquial o l’Ateneu, i l’estem veient ara fent gestió cultural amb majúscules a l’Ateneu o a Contrabaix. Ha sabut combinar creativitat amb rigor, lideratge personal amb treball en equip, ha sabut definir projectes i incorporar gent entusiasta en el camí per fer-los realitat. Què no hauria pogut proposar i impulsar en Ferran des de la Regidoria de Cultura?

    Estic convençut que Sant Feliu està molt necessitada de capacitats així i que el nostre Ajuntament està clarament orfe de capacitats així.

    En Ferran va sorgir de la Salut i en els darrers mesos ens hi hem hagut de comunicar per mail a Berlín, Copenhague o Montevideo. Ha volat molt i alt, i aixó és difícil de compaginar amb una tasca municipal com la que estem fent a Sant Feliu.

    El seu vol ha deixat estel•la. Hi insisteixo: creativitat i rigor, lideratge personal i treball en equip, saber definir projectes i saber generar complicitats.

    Per tot això, Ferran, moltes gràcies. I ja saps que seguirem comptant, per a tot, amb tu.


    Jo crec profundament en tot el que tantes vegades hem parlat, i espero saber tirar endavant allò a què tu, jo i tants altres aspirem. Gràcies per marcar-me tants bons camins i fins sempre, company!

    dimecres, 29 d’octubre de 2008

    Entorn 74: "Sant Feliu: una ciutat amb empenta i amb un govern encallat"

    Editorial de l'Entorn corresponent a la tardor de 2008 (número 74):

    Acaben de passar les Festes de Tardor. Novament hem omplert de vida col·lectiva molts espais públics de la nostra ciutat. Cal agrair la tasca de les persones i entitats que ho han fet possible: del carrer Joan Maragall a la carpa de la Peña Bética, des de les colles a la Petita al Parc Nadal,... totes han demostrat que la participació és la vida de les ciutats. El pressupost municipal pot pagar una gran flor d'un dia, però només la tasca quotidiana de colles i entitats assegura una ciutat que val la pena els 365 dies de l'any. I el govern municipal ho hauria de valorar i s'hi hauria de bolcar. Cal un govern motor de les Festes, coordinat amb les entitats, i no un govern que les viu gairebé com un tràmit.

    S'acosta una mobilització sense precedents a Sant Feliu: la meitat del consistori (ICV-EUiA, ERC i PP) i la pràctica totalitat de les associacions de veïns impulsem una campanya unitària amb el nom "Volem un metro de veritat per a tota la ciutat", un metro que arribi a Mas Lluí, l'estació i Falguera. No m'hi estendré: aviat tothom en rebrà els materials. Però vull insistir en el fet que la nostra ciutadania no es resigna a una mala proposta, sinó que vol prendre la paraula per definir la ciutat que vol tenir. Una altra mostra que la participació és la vida de les ciutats.

    I a tot això, una crisi sense precedents a l'Ajuntament. Un govern enfrontat i encallat, amb un alcalde que el 24 de setembre va comunicar la seva intenció de renunciar als portaveus i que, finalment, presionat des de diferents àmbits, sembla que ha renunciat a renunciar. Una sortida en fals, en clau de partit, possiblement per recomposar fràgils equilibris interns.

    És una situació inèdita, gens bona per a Sant Feliu, que ICV i EUiA creiem que cal resoldre amb claredat i en clau de ciutat. Perquè una ciutat amb empenta es mereix, al seu costat, un govern encara amb més empenta.

    Per part meva, crec que és un editorial que es comenta per ell mateix. Ara bé, només és la meva opinió. que hem acabat elaborant amb les companyes i companys de la comissió política local: un grup lògicament reduït, amb visions òbviament molt similars. M'interessa ara conèixer altres opinions, debatre amb altres punts de vista, llegir altres comentaris.

    Endavant!

    divendres, 24 d’octubre de 2008

    Qui va dir "economia de champions"?

    Que lluny queden aquells temps (i només parlem de fa set o vuit mesos, a les portes de les eleccions del març passat!!!) de presumir d'economia de champions, de fardar de superàvit, de comprar vots a 1.500€/nadó i 400€ de l'IRPF, de mirar cap a un altre costat quan tothom avisava de la bombolla immobiliària, de rebaixar l'IRPF als trams alts de renda, de dir que som millors que Itàlia i que aviat passarem a França,...

    Hi ha governs que miren només tan a curt termini, que actuen com aquells inconscients de totes les edats que, sota el lema de "a vivir que son cuatro días", no tenen ni idea de què fer si arriba el cinquè.... I així ens va! Fins fa quatre dies, el PSOE no ha admès la seva paraula tábú, "crisi", per més que la crisi immobiliària ja havia esclatat feia més d'un any i era evident per a tothom, menys per a qui li interessava donar una imatge falsa per guanyar les eleccions, que estàvem ja abocats a una crisi econòmica des d'inicis d'enguany...

    Fronteres enllà, la hipocresia de les grans institucions econòmiques mundials sembla no tenir límits. Qui no se'n recorda de les tristíssimes imatges de fa uns deu anys a l'Argentina quan el FMI receptava a les economies en crisi de Llatinoamèrica o les emergents d'Àsia o el mateix nord d'Àfrica que l'Estat havia de deixar de subsidiar l'economia, que s'havien d'aplicar receptes de liberalització de tots els sectors, que s'havia d'aprimar els sistemes públics de regulació i protecció? Quan el pànic i la misèria és dels pobres, que s'espavilin, però quan és el dels rics, ara tots els estats corren a tapar-los les vergonyes... Com és que els defensors a ultrança del capitalisme més salvatge fa uns anys a la "pobra" Sudamèrica no s'apliquen a ells mateixos les seves pròpies receptes a la rica Amèrica del Nord?

    Tenim mala peça al teler per la pròpia essència del sistema econòmic capitalista. Reconec que no sé prou economia per ni tan sols intuir si existeix un model econòmic que sigui una alternativa real a això que tenim ara. Em resulta evident, però, que cal canviar "això que tenim ara": misèria a 2/3 del món, treballadores i treballadors d'usar i tirar al terç restant, consum sense límits dels recursos limitats del nostre planeta, fragilitat dels sistemes de protecció social...


    Segons el FMI, a Espanya passarem del 8% d'atur al 2007 al 14% el 2009. Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, empreses com Nissan intenten reduir plantilla i transportar part de la producció a països amb costos laborals propers a l'explotació, com el Marroc. Res d'això no era previsible? Res d'això no és evitable? I si, com nosaltres o Izquierda Unida, hi havia molta gent que denunciava les alegries preelectorals de Solbes i Zapatero, per què el PSOE va arrasar electoralment amb una política econòmica i social tan i tan fràgil? Som politicament tan poca cosa que només va moure a milers de vots la por a un PP... que hauria fet la mateixa política econòmica???
    Des de la modèstia d'aquest bloc i dels meus pobres coneixements d'economia, faig el prec a qui correspongui que siguem capaços, des de l'esquerra, de superar la pretensió sarkoziana de "refundar el capitalisme" i de construir una proposta política que sigui capaç de generar i repartir riquesa, de generar treball per a tothom i de qualitat, de nord a sud i d'est a oest, en un marc de drets i llibertats socials, per a la generació present i per a les generacions futures.
    Una proposta política viable, engrescadora, que no es quedi només en lemes o propostes que no interessen ni als de casa, en un món multipolar però solidari. Una proposta política que descansi en els valors immutables de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i que sigui d'aplicació des del més petit dels ajuntaments al més rellevant dels fòrums mundials.
    I jo, amb els meus cantants aragonesos. Amaral, donde nadie se sienta aparte; Labordeta, también será posible que esta hermosa mañana, ni tú ni yo ni el otro la lleguemos a ver, pero habrá que forzarla para que pueda ser.

    TRES!!!

    Volem un metro de veritat
    per a tota la ciutat!

    Visita el bloc de la campanya!

    Proposa que s'hi adhereixi la teva entitat!

    Vine dijous que ve al Palau Falguera!

    Fem possible el Metro que Sant Feliu necessita!

    divendres, 17 d’octubre de 2008

    Dues de cues de pansa!

    No m'agrada dedicar tant de temps a la sorprenent conducta del PSC a Sant Feliu: o callen ara que han de dir alguna cosa realment important, o es dediquen a parlar malament d'entre ells mateixos (això recentment) o de nosaltres (això històricament)...

    Quan es refereixen als diversos governs del PSUC i d'Iniciativa, ho solen fer amb un contingut i en un to que no crec ajustat a la realitat... Així que per ajudar a situar millor alguns temes.......... dues de cues de pansa! (ep! de bon rotllo...! Això sí: al·lèrgics, absteniu-vos!)

    Primera cua de pansa, per allò dels 24 anys de "barbàrie comunista" (apa, Jordi, t'has passat una mica, no?). I és que l'intent de contraposar 5 anys d'anar endavant amb el PSC amb 24 anys d'estar encallats amb ICV és més fals i inútil que un bitllet de 500€ del Monopoly...

    I si no, guaiteu:

    Per les cues de pansa, som-hi!!! Els primers 4 anys, entre 1979 i 1983, el PSC era al govern amb nosaltres. Ui, que no se'n recordaven...! Doncs per això són les cues de pansa, segons deia la meva àvia! I més encara: el juliol de 1996 es van incorporar al govern, tot i que sense regidories. Al 1999 ja assumeixen les responsabilitats de govern que tothom recorda... excepte els (des)interessats. Una suma fàcil: 4 + 3 + 4 = 11. És a dir, els socialistes amb responsabilitats de govern en 11 dels 24 anys d'alcaldia "comunista"!!! 11 de 24: no està gens malament... Oi que costa d'entendre tanta desmemòria?

    Segona cua de pansa, per allò que el PSC ens ha portat el soterrament, que si Vázquez és l'alcalde del soterrament, que no n'hi ha per tant d'allò de la lluita unitària de tota la ciutat pel soterrament, ...

    Em sap greu no tenir fotos a mà de dues regidores de Sant Feliu que, des de l'oposició, sí que van treballar "como jabatas" pel soterrament de les vies a Sant Feliu. Carme Solsona, regidora del nostre Ajuntament entre 1987 i 1991 per Convergència, i Luisa Sáiz, regidora del nostre Ajuntament entre 1995 i 2007. pel Partit Popular. Ambdues a l'oposició, però ambdues treballant clarament, tossudament, rotundament, per Sant Feliu.

    La Carme, negociant incansable al Congrés la incorporació del soterrament de Sant Feliu als pressupostos generals de l'Estat en el marc del suport que el 1996 CiU va donar al govern de José María Aznar. Se'n va sortir: el soterrament de les vies a Sant Feliu va sortir per primer cop als Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) del 1998.

    La Luisa, movent tots els fils possibles dins el PP perquè el soterrament del tren a Sant Feliu es convertís primer en projecte i després en finançament. També se'n va sortir: el 2000 teníem l'avantprojecte que encara va ser la base del conveni de juny de 2006 (finalment, no va ser el PP de Madrid, sinó CiU a Barcelona qui va frustar definitivament un acord de finançament l'any 2002).

    I qui va fer el mateix des del PSC, a l'oposició a l'Ajuntament de Sant Feliu? Qui va ser la Carme o la Luisa del PSC de Sant Feliu entre 1983 i 1996? Qui va moure un sol dit dins el PSC o el PSOE pel soterrament? Qui va fer una sola gestió efectiva perquè algun dels ministres d'Obres Públiques de Felipe González rebés a l'alcalde de Sant Feliu? (ui, ui, ui... Jordi que t'estàs tornant a posar massa sèrio...) Admeto que puc estar equivocat, que algú del PSC va fer davant els seus la mateixa feina que la Carme o la Luisa, però no ho recordo: ni un sol nom, ni un sol moment. Però perquè algú se' recordi i després ens ho pugui recordar a tothom... la segona de cues de pansa!!!

    Recapitulant: 11 anys de 24.... i ni una sola gestió en els 13 restants davant el PSOE pel soterrament ...

    Tanta amnèsia requereix moltíssima cua de pansa: dues racions... de dimensions catedralícies!

    dijous, 16 d’octubre de 2008

    Equitat en l'accés als serveis públics.

    Plantejaré una situació hipotètica, una mena de "model" i desprès m'agradaria obrir un debat amb els comentaris de tots/es vosaltres (ja comenceu a ser uns/es quants/es, mitjana darrerament de 50 visites diferents cada dia)

    Imaginem un poble amb 1.000 famílies que tenen 2 fills entre 3r i 6è de Primària. Imaginem-nos-en les rendes: 100 famílies de renda alta o molt alta, 200 de renda mitjana alta, 300 de renda mitjana, 300 de renda mitjana baixa i 100 de renda baixa o molt baixa. Suposem que la capacitat mensual d'estalvi de les nostres famílies és, segons els trams, de 400, 200, 100, 50 i 0€.

    Inevitablement, al nostre poble hi arriba sempre el juliol. Posem també que, per coses de la vida o per les llicències que em permeto amb el meu model, totes les famílies fan les vacances a l'agost. És a dir, tot un llarguíssim mes de juliol per a 2.000 infants d'entre 8 i 12 anys.

    L'any passat, després de les darreres municipals, el nou equip de govern de l'Ajuntament, en compliment del seu programa, es va posar d'acord amb els esplais del poble per fer casals d'estiu o colònies per a tots els infants, tal com es pot llegir al díptic informatiu que han repartit arreu . Però la crua realitat és que no hi ha suficients monitors ni espais per donar cabuda a tots 2.000: només per a una quarta part.

    Bé, com diuen en castellà, menos da una piedra.

    Posem també que colònies i casals tenen un mateix preu mensual: 100€ per infant. És a dir, 200€ per família si volen tractar per igual cadascun dels seus dos "cadells".

    I heus aqui el problema. Perquè, com que al poble hi ha 200 infants de famílies que tenen disponibles 400€ cada juliol (10%del total), 400 infants en famílies que tenen disponibles 200€ al juliol (20% del total), 600 infants en famílies que només tenen 100€ per al juliol (30% del total), 600 infants més en famílies que tenen 50€ disponibles al juliol (30% del total) i 200 infants en famílies que no poden estalviar ni un euro (10% del total), l'Ajuntament es va adonar que als casals i a les colònies gairebé només hi anaven infants dels trams de renda mitjana alta, alta o molt alta. Va passar l'any passat i ha tornat a passar aquest 2008.

    L'Ajuntament del poble del meu model sap que té un problema d'equitat en l'accés al servei públic que ofereix el juliol a totes les famílies. Ho sap, hi és sensible i ho vol resoldre.

    Ja és molt: no mira a un altre costat! També és un ajuntament que toca de peus a terra: sap que no es pot plantejar cada juliol que hi hagi casals i colònies gratis per a tothom.

    Com que ara es debatran els pressupostos municipals per a l'any que ve, l'Ajuntament té al cap dues mesures que considera que podran resoldre el problema. D'una banda, subvencionarà amb 40€ cada plaça de casals i colònies perquè les famílies només hagin de pagar 60€ per infant i, de l'altra, facilitarà un quòrum de places totalment gratuïtes als infants que tinguin una situació de pobresa acreditada pels serveis socials

    Facilitarà aixó que el juliol de l'any que ve hi hagi nens i nenes de tots els trams de renda als casals i a les colònies?

    Bé, ara és quan s'obre el torn per als comentaris.

    Clar que només n'hi haurà si hi ha algú que, com jo, considera que això (és a dir, la manca d'equitat en l'accés als serveis públics) és un problema veritablement greu i es nega en rodó a mirar cap a un altre costat.

    dijous, 9 d’octubre de 2008

    PSC: ara, gaudir les Festes; immediatament després, clarificar la situació.

    Se us n'ha anat de les mans. Hauria hagut de ser només una cosa vostra, un conflicte domèstic. Però dels vostres problemes interns, dels vostres draps bruts n'heu parlat molts i molt. Massa. Heu fet, segurament sense saber-ho i estic convençut que sense voler-ho, un molt mal servei a la institució que governeu i a la ciutat que només fa un any i mig que, per primer cop, us va fer guanyar les eleccions. Un mal servei sense precedents, un mal servei sense justificacions.

    "Sant Feliu respon" va publicar ahir que hi ha roba bruta estesa al carrer. S'han limitat a fer de missatger: no han estat pas ells qui han tret a ventilar cap drap brut. L'Ajuntament va treure tot seguit una nota que passa de puntetes pel missatge i que pretén desacreditar al missatger. Crec, sincerament, que aquest tampoc no és el camí: és més temps de calma que de confrontació. De fet, en un ajuntament, sempre és més temps de calma i de diàleg que de confrontació.

    Crec que us ha arribat l'hora de deixar de pensar en les vostres circumstàncies internes, en els vostres càlculs a curt i mig termini, en la vostra disciplina envers àmbits superiors de partit. Us ha arribat l'hora de clarificar definitivament i públicament què està passant i com sortir-ne. Heu provocat vosaltres una situació a la qual heu de proposar vosaltres una sortida.

    Ara vénen les nostres Festes de Tardor. Són dies per omplir els carrers i les places de vida col·lectiva, dies per viure intensament la ciutat. Són dies perquè tothom gaudeixi de l’esforç i la tasca de totes les colles i totes les entitats que fan que Sant Feliu sigui un lloc tan especial per viure. Tots hem de gaudir de les Festes, Sant Feliu té dret a viure al carrer sense el llast de cap drap brut.

    Però, així que acabin unes Festes que esperem intenses, heu d’assumir la responsabilitat de clarificar qui ha d’estar al capdavant de l’Ajuntament, qui i com ha d’anar al timó d’aquest vaixell que es diu Sant Feliu. Heu de tallar de seguida i de soca-rel la sensació que tenim un vaixell sense timoner.

    I Sant Feliu reclama una sortida en clau de ciutat, no en clau interna de partit. Cal desfer camins mal transitats, cal refer camins amb un únic criteri, amb un únic objectiu: primer, Sant Feliu.

    Això és el que, amb aquesta simplicitat i amb aquesta contundència, us demana la ciutat. Sapigueu escoltar-la.