divendres, 26 d’octubre de 2007

Desigualtats en educació: podem seguir fent com si no hi fossin?

2008 serà, si res no es torça, l'any en què es debatrà i s'aprovarà la primera Llei d'Educació de Catalunya. El conseller d'Educació, Ernest Maragall, en va presentar el document previ (les bases o intencions de la Llei) el 16 de novembre. És un document polèmic, amb aspectes amb els quals cal estar totalment d'acord, com el fet que ha de ser una llei de país, amb un consens ampli i amb voluntat de llarga durada, i altres que ja han aixecat butllofes entre els sindicats del professorat, que s'estan rumiant una convocatòria de vaga a mitjans de febrer.

En tot cas, m'agradaria parlar del per què ens ha de servir una nova llei des d'una perspectiva santfeliuenca.

Serveixin per començar aquest escrit les dades d'escolarització del curs 2003-2004. Faig servir aquest curs perquè es poden poser en context aquí amb les dades completes sobre la població de Sant Feliu a 1 de gener de 2004. Són aquestes:

Les dades són molt clares, i conviden a una reflexió seriosa. Acabem-les de posar en context. A l'1 de gener de 2004, a Sant Feliu hi havia 2.507 persones immigrants d'un total de 42.179 habitants: el 5,94%. Més concretament, el 7,5% d'infants d'entre 0 i 3 anys, el 6,8% d'infants entre 3 i 16 anys i el 5,9% de joves entre 16 i 18 anys.

Des d'una perspectiva local, les desigualtats entre la composició de l'alumnat de les escoles de Sant Feliu no són una bona dada per a la cohesió social: no pot ser que escoles com el Nadal o el Monmany o instituts com l'Olorda tinguin entorn d'un 20% de població escolar d'origen cultural immigrant i altres, com els Padres, la Mestral o les Franceses tinguin o freguin el 0%.

Més dades que em preocupen. Entre els 0 i els 3 anys, van a l'escola bressol prop del 45% dels infants "d'origen cultural autòcton", per entendre'ns, i només un 13% dels infants, tant catalans com els anteriors, "d'origen cultural immigrant". Ni una tercera part... A l'escolarització obligatòria afortunadament, les dades són equiparables: per sort, el nostre sistema educatiu juga aquí un paper de primeríssima magnitud. Però quan acaba l'educació obligatòria, les desigualtats afloren amb més força: entorn d'un 70% de nois i noies continuen estudiant en acabar 4t d'ESO, mentre que no arriba al 5% dels nois i noies de famílies immigrants que continuen estudiant.

Això és el que tenim i, com se sol dir, amb aquesta farina hem de fer el pa. Ni em vull capficar en el passat (és una situació que té causes històriques d'arrels molt llunyanes, i que només la II República va voler enfrontar), ni pretenc assenyalar les escoles concertades: fins ara tampoc no han disposat del finançament suficient perquè se'ls pugui exigir les mateixes responsabilitats socials que als centres públics.

El que sí vull afirmar és que la Llei d'Educació de Catalunya que debatrem el 2008 ha de permetre resoldre i superar definitivament aquestes situacions evidents de desigualtat. Una desigualtat que corre per escoles de la mateixa manera que també corre per barris i que, si no aturem, és la porta d'entrada de noves desigualtats socials i de noves situacions d'injustícia. I si continuem fent com si no hi fossin, algun dia ens estranyarà que ens explotin als morros: jo no perdria mai de vista la revolta dels suburbis francesos al 2005.

La Llei d'Educació s'ha de plantejar. com diu el Conseller, assolir més equitat i més excel·lència. Però, sobretot, la Llei ha de servir per tenir un servei públic d'educació que, tot i tenir centres de la Generalitat i centres concertats, tingui un finançament homogeni i suficient i tingui, amb un mateix finançament, unes mateixes responsabilitats educatives i socials, que faci que l'èxit escolar arribi a tots els infants i adolescents, sense les diferències per raons socials que comento en un altre escrit arran de la recent aparició de l'Informe PISA.

Si la Llei no ha de servir per a això, apaga y vámonos. Cap govern de Convergència i Unió va voler enfrontar les desigualtats existents al nostre sistema educatiu i, en nom del dret d'elecció de centre, va posar la llavor de l'exclusió social i la va dissimular fent onejar la senyera. Un govern amb la presència d'Iniciativa, no ha d'elaborar cap llei que vagi pel mateix camí, ni amb l'excusa d'un consens necessari (però per al qual no tot s'hi val) ni molt menys afegint-li algun toquet d'estelada al redactat. Ens hi juguem massa com per no abordar amb generositat en els pressupostos i en el diàleg, però amb idees molt clares, una situació tan critica com la de l'educació a Sant Feliu, a Catalunya, a Espanya.

dissabte, 20 d’octubre de 2007

Es diguin Puigdellívol, Gutiérrez, Amaya, Vanescu o al-Kharim.

Acabo de fer un escrit al meu bloc d'educació sobre un acte que hi haurà aquest dimecres, 24 d'octubre, a l'Ateneu.

No serà un acte informatiu a l'ús. En moments que conviden més a la banalitat o a l'esceptisme que no al debat i la reflexió col·lectives, els companys i companyes de la Fundació Nous Horitzons s'entossudeixen a fer actes públics per facilitar una millor comprensió i capacitat d'actuació en el món que ens ha tocat viure. Sort en tenim!

Ens cal preguntar-nos en veu alta què hem de fer per oferir una escola millor a tots els santfeliuencs i a totes les santfeliuenques de tots els cognoms, de tots els orígens. Ens cal dir-nos en veu alta i convèncer-nos que no pot ser que, a Sant Feliu, hi hagi escoles sense cap fill o filla de famílies immigrants i hi hagi escoles on aquests infants arriben al 23%. Ens cal conjurar-nos perquè no només "els millors"(???) tinguin els millors resultats, perquè evitem que, en nom del dret d'elecció de centre, "especialitzem" escoles en un tipus d'alumnat o altre, és a dir, segreguem infants o adolescents en funció, aparentment, del seu cognom.

Ens cal un servei públic d'educació, amb centres de titularitat pública i centres de titularitat concertada, que assumeixin com un repte prioritari i únic, que tots els infants i adolescents tenen el mateix i el ple dret a tenir una educació que els obri totes les portes del segle que els ha tocat viure. Tots els infants i adolescents. Es diguin Puigdellívol, Gutiérrez, Amaya, Vanescu o al-Kharim.

Jo vull saber més com avançar en aquest horitzó. Per això aniré aquest dimecres, 24/10/07, a la nova xerrada de la Fundació Nous Horitzons. Serà a l'Ateneu, obert a tothom, obert a tu. El tema s'ho mereix: t'hi esperem!

Què podem dir avui de l'escolarització dels fills d'immigrants a les escoles catalanes?

Fa només vuit o deu anys, organitzar un acte com aquest a Sant Feliu ens hauria portat a pensar en realitats llunyanes. Encara recordo que, al 1995, quan feia Física i Química a l'Esteve Terrades de Cornellà, només tenia una noia marroquina d'entre prop de 230 alumnes. Nou anys més tard, al 2004, al Ferrer i Gùàrdia de Sant Joan, entre sudamericans i marroquins tenia prop de 30 alumnes d'un total de gairebé 125. Encara no hi tenia cap alumne de l'est europeu: aquest any ja són els que estan arribant més a les escoles de Sant Feliu.

L'adequada escolarització d'aquests infants i adolescents catalans d'origens familiars i culturals llunyans i diversos serà, sens dubte, un dels dos requisits fonamentals perquè visquin plenament entre nosaltres sense sentir-se'n aliens, forasters. L'altre requisit, més fonamental encara com vam poder veure a la tardor del 2005 a França, és que els futurs milers de catalans que es diguin Mohammed o al-Kharim no es trobin relegats a les feines que ningú no vol simplement pel seu nom o el color de la seva pell.

Un tema tan important no podia ser invisible per a una força com Iniciativa, la raó de ser de la qual és la justícia social, l'equitat en drets i en deures, la igualtat d'oportunitats per a tothom. Per això estic content que el primer acte públic de reflexió i anàlisi dels temps en què vivim giri entorn de l'escolarització dels fills i filles d'immigrants a les societats de destinació. Una tria oportuna de la Fundació Nous Horitzons, que torna a prometre'ns un cicle de xerrades interessantíssim per als qui no creiem que el món s'acaba en estèrils picabaralles de banderes en aquest racó de món que s'estén molt més enllà del nostre melic.

Tinc ganes de saber què diu el professor Jordi Pàmies sobre el tema. Pel que en sé, participa en una recerca internacional sobre el tema de la conferència, centrant-se actualment en el seguiment de l'escolarització dels fills i filles de mexicans a Califòrnia i dels fills i filles de magribins a Catalunya. Aportarà, sens dubte, enfocaments i conclusions en relació als infants i adolescents d'altres col·lectius, i el col·loqui que seguirà a la seva exposició serà oportunitat, sens dubte, per debatre sobre les llums i les ombres d'un procés que, per força, per mera supervivència com a nació, hem de considerar prioritari i hem de fer bé. I ho hem de fer, a més, entre tots els que formem part d'un servei públic tan bàsic com l'educació: no pot ser, no és just, que alguns centres sostinguts amb fons públics encara no estiguin assumint la seva responsabilitat en aquesta tasca tan important per a la cohesió social.

No sé si hi ha gaires precedents d'aquest tipus de recerques. Sé que fa dos o tres anys, hi va haver unes recerques a la Universitat de Vic amb un grup significatiu d'infants de família magribina que ja havien fet tota l'escolarització a Catalunya. Sé que va concloure que, com més d'un ja observem a les aules, més que la llengua familiar, el que condiciona el resultat escolar d'un infant o adolescent és la qualitat de l'entorn cultural en què viu, el qual es relaciona directament amb la seva posició social i el nivell de renda. Infants de famílies cultes i/o de rendes mitjanes o altes, siguin de la cultura que siguin, "tiren" sempre millor que infants de famílies de baix nivell cultural o de renda, per més que es diguin Puigdellívol.

I és que, per més que alguns s'entestin en fer com si no hi haguessin desigualtats ni conflictes socials, aquesta sembla ser, en gran part, la dura realitat a la qual hauríem de saber mirar sense complexos i combatre amb determinació per tenir escoles i instituts on cap infant i adolescent se senti exclòs, invisible, aliè. Es digui Puigdellívol, Gutiérrez, Amaya, Vanescu o al-Kharim.

No cal dir que us convido a assistir, sens cap mena de dubte, a la xerrada d'aquest dimecres, 24 d'octubre, a l'Ateneu de Sant Feliu. Fins dimecres!

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Pel medi ambient, des dels ajuntaments: definir les xarxes òptimes de transport públic.

Avui, 15 d'octubre, hi ha una crida universal a omplir la blogosfera de temes relacionats amb el medi ambient. Un tema candent, una convocatòria que m'agrada: m'hi apunto!.

Per més que s'hagi repetit, cal tornar-hi: la principal causa de contaminació ambiental en les zones urbanes és el tràfic. Si aquest és el principal problema, aquí hi hem de posar els principals esforços.

Una perspectiva global: és hora ja d'acabar amb la cultura de creació incessant de xarxes viàries per al tràfic privat. Quan des d'ICV ens pronunciem en contra del túnel d'Horta o del quart cinturó, no és per oposició al progrés, com diuen els que ens detracten sense arguments, sinó perquè estem en contra d'un model insostenible de creixement. És hora d'invertir el que calgui en xarxes i infrastructures de tranport públic de viatgers i en el transport ferroviari de mercaderies. L'aposta per la xarxa ferroviària és, en aquest sentit, vital: la Unió Europea s'ha proposat reinvertir la tendència (desorbitada a Espanya) de transport de mercaderies per carretera perquè el transport per ferrocarril sigui majoritari. Aquest ha de ser també el sentit de la planificació d'infrastructures a Espanya i Catalunya. Les nostres propostes, en els parlaments català, espanyol i europeu van sens dubte en aquesta direcció.

Una perspectiva local: cal establir xarxes óptimes de transport públic per a cadascun dels diversos mitjans i cercant la màxima complementarietat entre elles. No té sentit renunciar a cap mitjà de transport públic: l'oposició al Trambaix és, per a mi, d'una enorme miopia des d'aquesta perspectiva. Però no té sentit tampoc planificar les xarxes sense criteris d'optimització, solapant recorreguts inexplicablement i deixant barris sencers sense transport públic. Parlem clar: no té sentit que la L3 del metro tingui el mateix recorregut que el Trambaix des de Sant Just pel sol fet que el metro arribi a les portes de Can Barça en comptes del Mas Lluí. Sí que té sentit que aquest recorregut el faci el tramvia, i que el metro, per una ruta més racional, vingui des del Mas Lluí fins a l'estació, i allà es faci una veritable estació intermodal amb tren, metro, tramvia, taxis i autobusos. Les previsions actuals de recorreguts de metro semblen estar pensades més per satisfer alcaldes amb aspiracions que no per cobrir les necessitats de les àrees metropolitanes avui ja constrüïdes o en previsió immediata de construcció, com és el cas del nostre Mas Lluí i del Mas Lluí de Sant Just.

En resum, i responent a la crida del blocactionday, una invitació a planificar l'urbanisme i la mobilitat amb criteris de xarxes òptimes, complementàries i de màxima diversitat de mitjans de transport públic. I, pel que a nosaltres ens pertoca, lluitar a fons per això a la nostra ciutat, a Sant Feliu.

diumenge, 7 d’octubre de 2007

Gràcies, Mn. Pere! Benvingut, Mn. Roca.



Dissabte 20 de setembre vaig ser a la missa de comiat de Mossèn Pere Corbera. L'església era plena i s'hi respirava el reconeixement i l'agraïment de tota una comunitat al seu rector durant 10 anys.

Mossèn Pere va aconseguir transmetre a tothom que li agradava la conversa sincera i pausada, i que creia fermament en el diàleg.Com a regidor, vaig tenir l'ocasió de comprovar aquest tarannà. En alguns casos vam arribar a acords bons per a la ciutat, en altres vam haver de quedar-nos a mig camí (potser el somni d'un espai ecumènic al Mas Lluí era massa, oi, Mossèn?). En tots, però, escoltava de debò i s'hi implicava fins i tot més enllà del que hauria esperat d'entrada. A la missa de comiat, l'agraïment dels castellers va ser tot un símbol del que, a poc a poc, amb afabilitat, va saber oferir a Sant Feliu.

Com a creient, malgrat la meva limitada vinculació a la parròquia, he trobat sempre en ell una veu acollidora i orientadora, va crear un marc de confiança i respecte que, afortunadament, vaig tenir l'oportunitat de dir-li en persona. Estic convençut que la nova comunitat de Santa Maria de Martorell sabrà valorar la sort de tenir-lo com a rector. Em va saber greu, finalment, que amb motiu de la col·locació de la primera pedra de l'edifici del bisbat, no hi hagués una paraula d'agraïment a la seva persona.

Fent les meves recerques genealògiques a Sant Just Desvern, vaig tenir ocasió de parlar amb Mossèn Antoni Roca. Vaig comprovar també l'afecte amb què l'acomiadaven a Sant Just. Em va semblar un Mossèn també accessible i dialogant.No vaig poder anar a la seva primera eucaristia a la nostra parròquia, però crec -i espero no equivocar-me- que tornem a tenir un bon rector. No només per als creients que estem acostumats a un tarannà acollidor i dialogant, sinó també per a tota una ciutat que ha sabut valorar i agrair la visió oberta i plural que ha trobat durant tants anys al seu rector, i que és la que necessita avui la nostra església.

Amb agraïment i amb esperança: sort, Mossèn Pere, sort i benvingut, Mossèn Roca.

dissabte, 6 d’octubre de 2007

Piscina a canvi de pisos?

En el darrer ple de l'Ajuntament es va aprovar inicialment el projecte d’un nou pavelló a les Grases, completant el Parc Esportiu del mateix nom. Nosaltres hi vam votar en contra: és un vot que requereix explicació, abans que algú digui que Iniciativa no vol un pavelló.

En els seus inicis (mandat 1991-95), el Parc Esportiu de les Grases es va preveure amb tres grans actuacions, a desenvolupar en aquest ordre: el camp de futbol, l’estadi d’atletisme i un pavelló amb piscina. Aquell mandat es va fer el camp, al 95-99 es va fer l’estadi i en el mandat 1999-03 s’hi havia de fer la piscina. Era un acord del primer govern en què va entrar el PSC, encara amb en Cesc d’alcalde. En la revista del PSC Actualitat Socialista de març del 2000 podíem veure:

Per fer aquella piscina, hi havia ja un acord gairebé a punt de signar amb la UFEC per construir-la i gestionar-la en el calendari previst (inauguració al 2002). Per diverses circumstàncies, el PSC es va desmarcar del seu plantejament inicial. Posteriorment, la UFEC va desestimar la inversió a causa de diferències internes imprevistes. Amb el canvi de govern i d'alcaldia, hi ha un nou emplaçament i un nou gestor: serà a la Rambla i ho portarà el Club Natació Sant Feliu. Va ser un acord final unànime, que també -amb alguns dubtes- vam recolzar des d'Iniciativa.

Ho vam fer, però, després d'un debat intern en què vam constatar que caldria una segona piscina a Sant Feliu: al Parc Esportiu de les Grases, de lleure (és a dir, fons d'1,40 metres, que invalida la competició però la fa gaudible per tothom) i amb coberta retràctil, que pogués ser descoberta a l'estiu. Amb aquesta proposta ens vam presentar a les eleccions el 2007 i vam obtenir un suport electoral que aniria bé no ignorar.

Aquesta segona piscina va ser qualificada reiteradament d'innecessària pel PSC, per CiU i per ERC. Sense anar més lluny, en el ple del 28 de juny de 2005 tant Burgui com Vázquez van dir que el complex de piscines de la Rambla complia amb escreix les necessitats de la ciutat, que qualsevol altra piscina seria innecessària i inviable i que, a més, seria competència deslleial amb la piscina gestionada pel Club Natació.

La sorpresa, però, va arribar amb la campanya electoral de la primavera passada. De cop i volta, Sant Feliu necessitava una segona piscina i havia de ser al Mas Lluí.

Hi hauria una manera molt fàcil de saber si Sant Feliu necessita una altra piscina i de decidir-ne la millor ubicació. Una manera, a més, amb què tots estaríem d'acord i ningú no en dubtaria. Es tracta, com ja vam demanar fa uns mesos, d'elaborar amb temps i amb la participació de les entitats esportives i tots els grups municipals el Mapa d'Instal·lacions Esportives Municipals (MIEM), tal com està previst a la legislació catalana de l'esport. És a dir, es tractaria de planificar des de la participació democràtica i no des de l'imposició del corró del govern i el silenci de la ciutat,

Això implicaria necessàriament la voluntat de l'equip de govern d'elaborar el MIEM de forma coneguda i transparent i, mentrestant, no hipotecar els seus resultats aprovant projectes que, com a mínim, són discutibles. No sembla, però, que això sigui així: el ple de setembre va aprovar un pavelló sense piscina al Parc Esportiu de les Grases i tot sembla indicar que la segona piscina de Sant Feliu anirà al Mas Lluí.

Hi estaria plenament d'acord si, com seria de desitjar, fos el resultat d'un planejament conegut i transparent dels equipaments esportius de la ciutat. Ben al contrari, però, tot sembla indicar que la decisió de la piscina correrà paral·lelament a la nova intentona de l'equip de govern de requalificar les zones verdes del Mas Lluí. És possible que puguem trobar-nos davant una operació -a la qual tothom seria lliure de posar qualificatiu...- de "piscina a canvi de pisos"?