divendres, 28 de setembre de 2007

De flames i de PPolvorins.

Quatre que es creuen herois cremen fotografies del Rei: així creuen també que creen ocupació, faciliten l'accés a l'habitatge, milloren la sanitat, fan la vida més equitativa i equiparable per tots els nostres infants i adolescents que es diuen Puigdellívol, Gutiérrez, Vanescu o Al-Kharim,... A sobre, els hem de riure les gràcies i donar-nos uns copets a l'esquena dient ja se sap, són joves... És que l'amor a Catalunya "es lo que tiene"... I un colló de mico. Els condemno perquè mai no he cregut en l'agressió a cap símbol democràtic (i el Rei d'Espanya ho és, per més que jo també vull la III República), perquè crec que qualsevol canvi no ha de venir de quatre il·luminats sinó de majories socials democràtiques i, sobretot, perquè crec que fan una feina esplèndida per al PP. I no en vull parlar més. Em fa mandra fins i tot posar-ne una foto.

Perquè, al capdavall, on hi ha el foc gros, on es prepara el polvorí, on potser caldrà sortir al carrer de totes totes, on hi ha l'atemptat flagrant a la democràcia i a Catalunya és a l'estratègia gairebé colPPista que està duent a terme el Partit Popular amb el seu assalt al poder judicial. El bloqueig al Consell del Poder Judicial i la vergonyosa i PPerillosíssima estratègia al Tribunal Constitucional estan portant fins al límit la seva aposta per a una tensió extrema, que només pot tenir conseqüències nefastes si els surt bé i el proper mes de març guanyen les eleccions. Si algú, com podria arribar a passar, que ni tan sols ha estat nomenat com a president del Constitucional pot arribar a desfer un hipotètic empat entre progressistes i fatxorros en relació a temes com l'Estatut o la llei que reconeix la plenitud de drets a les persones homosexuals, en virtut que és el fatxa de més edat, ho tenim magre. Molt i molt magre.

Aquests hiPPòcrites es rasguen les vestidures pels "patriotes" que cremen fotos, mentre per darrera fan un camí exPPlosiu cap a una frenada de l'Estatut (ja prou justet...) , de conseqüències imprevisibles i que generarà un enfrontament polític i social d'un abast imprevisible, però en cap cas anecdòtic com les fotos de marres. I tot, per un graPPat de vots de l'Ebre en avall...

Això, per a mi, només té com a sortida una derrota electoral i per golejada del PP. A Catalunya, els vots al PP ja no són la legítima expressió d'un sentiment igualment legítim d'espanyolitat, sinó el reforç a una política d'agressió interessada i contínua al nostre país: un vot català al PP és, avui, un vot PPatètic. Però també cal una derrota electoral de tots els que, amb collonades com la d'"Espanya ens roba", alimenten el PP i, al seu torn, d'ell s'alimenten. Als votants d'ERC, ja els toca baixar dels núvols i començar a mirar els ulls de tothom, no només als dels seus militants, a entendre que ens mereixem alguna cosa més que la cantinel·la que "sense Espanya viuríem millor". Em sona a la mateixa bajanada que un conegut meu que, de jovenet va voler tocar el cul d'una companya de partit... que li va fotre un bolet i li va dir que "amb el socialisme se li resoldrien les necessitats sexuals"...

Queden mig any per a les eleccions. Aniria bé que ningú fes el joc als Zaplanas, Rajoys i Acebes, aniria bé recuperar un discurs de respecte mutu per les percepcions diferents que tothom pugui tenir sobre els símbols i les conviccions, aniria bé atendre a les necessitats del dia a dia de les persones amb cuites més immediates que el foc a les fotos o l'arribar al poder sigui com sigui.

No ens limitem a creuar els dits i esperar. Deixem de riure les gràcies a qui no en té, fem pedagogia del que és i no és política de debò, construïm una majoria electoral progressista abassagadora, diguem les coses pel seu nom, sense embuts però també amb calma... i, mentrestant, al PP ni aigua.

dijous, 27 de setembre de 2007

Altres mirades sobre Sant Feliu.

Acabo de penjar a mà esquerra un seguit d'enllaços de persones (de moment només homes :-( que parlen de Sant Feliu, que volen generar opinió i debat.

Sovint no hi coincideixo, però és gent que dóna la cara, que no s'amaga darrere anònims, que s'implica en la ciutat que compartim. Generen debat, confrontació d'idees: això m'interessa, i allò que m'interessa vull ajudar a fer-ho possible.

Hi és convidada qualsevol persona que, amb noms i cognoms, parli amb alguna regularitat de la ciutat que m'apassiona, però cercant més la reflexió i el contrast d'opinions, que no la informació a Sant Feliu sobre temes generals (informàtica, cinema o balls de saló, per dir alguna cosa). Ja hi ha altres espais on fer-ho, sobretot a santfeliu.net. Qui estigui interessat/ada en formar part de la llista d'enllaços, només cal que m'ho demani al correu que podeu tenir clicant al meu perfil.

Endavant, doncs! Hi sou benvingudes, hi sou benvinguts!

dimecres, 26 de setembre de 2007

2.500€ per infant? 3.500? Escoles bressol suficients i accessibles per a tothom!

Quan l’estratègia és arribar al poder a qualsevol preu (avui PP) o mantenir-s’hi sigui com sigui (avui PSOE), el debat sobre les polítiques sembla sobrer, la reflexió sobre el model social sembla innecessari. Tanmateix, jo el crec més necessari que mai, si no volem caure en el “¡y tú más!” si es tracta de trepitjar l’adversari o el “¡yo lo mismo y un duro más!” si es tractar d’enlluernar el personal prometent l’oro i el moro.

Aquests dies estem veient com surten xecs i xequets a dojo. Que el Zapatero promet 2.500 euros per infant? Doncs Esquerra n’hi afegeix 1.000 més en els casos més extrems. ¿Quién da más?

I a tot això, què hem dit des d’Iniciativa i Izquierda Unida? El que hem dit sempre: els xecs a les famílies són una política aparentment progressista que utilitza la dreta (i no només la dreta...) per enlluernar els votants (normalment en portes d’eleccions) fent-los creure que els governs s’interessen sincerament per ells, en comptes de solucionar de debò els problemes dels ciutadans en el seu dia a dia.

Els nostres diputats al Congrés, Joan Herrera i Carme Garcia, han fet una proposta totalment diferent que, possiblement, no sortirà en cap primera pàgina de cap diari. En comptes d’una ajuda puntual de l’import que sigui i igual per a tothom amb independència de la seva renda, el que cal crear és una xarxa suficient d’escoles bressol públiques a tota Espanya, amb un finançament suficient i sostingut de l’Estat i una política de preus, especialment en serveis complementaris, que hi garanteixi l’accés de les famílies amb rendes més baixes.

Les famílies agrairan òbviament el caramel dels 2.500€? 3.500€? que rebran amb el naixement. Fins i tot potser ho agrairan amb moltes i moltes paperetes de vot... Però... no seria una solució més real a les seves necessitats de conciliar feina i família que hi haguessin serveis educatius públics suficients i accessibles per a tothom? No és una proposta socialment més necessària i políticament més progressista, més justa?

És possible que tornin a dir que Iniciativa i Izquierda Unida són uns romàntics, uns somia-truites, que només compten els vots, que hauríem d’entrar en aquest circ prometent... posem 5.000€? Això val un titular en primera plana? Va, home, va... Per mirar per damunt de l’espatlla als homes i dones que trobem cada dia al carrer, per tractar-los com a simples votants o clients i no com a iguals, com a ciutadans, ja hi ha altres partits. Jo, per això vaig marxar del PSC, per això sóc a Iniciativa.

Un altre exemple ben il·lustratiu. La senyora Chacón traient-se del barret un altre xec per habitatge o en Cesc Baltasar, elaborant i negociant un pla d’habitatge que obligarà a importants reserves de sòl públics a promotors privats, que establirà compromisos de construcció d’habitatge públic com mai no s’han vist a tot l’Estat.

Perquè d’això es tracta: de comprar vots o d’elaborar un model de relacions, serveis i responsabilitats socials diferents, duradores, més justes, més equitatives. Sé que ven molt més repartir peixet a tort i a dret, però jo encara segueixo creient que el que cal és ensenyar a pescar, és que hi hagi canya i pesca per a tothom.

dilluns, 17 de setembre de 2007

Acompanyament a l'escolaritat.

Les xifres sobre fracàs escolar a Catalunya i al conjunt de l’Estat són insostenibles: una mica més del 30% dels nois i noies no obtenen el Graduat a l’acabar l’ESO. Precisem: una mica més del 20% de les noies i una mica menys del 40% dels nois. Encara més: el fracàs escolar afecta més als sectors socials de rendes mitjana baixa i baixa. Per situar-nos: un dels objectius de la Unió Europea per a l’any 2010 (d’aquí a 3 anys!) és situar aquesta xifra en un 15%.

Un repte d’aquesta magnitud no pot recaure només sobre les espatlles de les escoles i, especialment, dels instituts. La lluita contra el fracàs escolar o, dit en positiu, la lluita per aconseguir l’èxit escolar de tots els nois i totes les noies, ha de ser un objectiu explícit i prioritari de tota la societat. Afortunadament, així s’ha recollit en el Pacte Nacional per a l’Educació i així s’ha de recollir, encara amb més claredat, en la Llei d’Educació de Catalunya, l’esborrany primer de la qual entrarà al Parlament abans d’acabar el 2007.

Els ajuntaments hem reclamat sovint un paper més rellevant en les polítiques educatives. Crec que, amb el debat de la nova Llei, hem de concretar què podem fer i a què aspirem en aquest objectiu prioritari de l’èxit escolar per a tothom. Ara és l’hora de la veritat, l’hora de voler jugar totes les cartes que els ajuntaments podem jugar: el coneixement de la població que dóna el fet de ser l’administració més propera, el conjunt de polítiques i recursos municipals que es poden posar al servei de la millora de l’educació, el lideratge que cal assumir per tirar endavant polítiques d’equitat i d’igualtat d’oportunitats.

Els aspectes en què caldrà incidir des dels ajuntaments són diversos, però crec que es poden englobar en dos grans àmbits. D’una banda, vetllar per l’equitat en l’accés als centres educatius i per evitar la segregació escolar en els centres sostinguts amb fons públics. D’altra banda, vetllar per l'equitat en els resultats escolars, treballant amb Generalitat i centres per assolir aquest repte de l'Europa social que és el 85% de graduats en ESO, sigui el que sigui l'origen cultural, la circumstància personal o el nivell de renda dels nois i les noies. I per això és imprescindible, n'estic convençut, canviar aquella vella competència municipal de “vigilar el compliment de l’escolaritat obligatòria” per una nova competència que va molt més enllà i considero fonamental: l’acompanyament a l’escolaritat.

L’acompanyament a l’escolaritat ha de constituir un conjunt d’actuacions de col·laboració dels ajuntaments amb els centres docents orientat sobretot a dos grans àmbits. En primer lloc, el suport a les famílies en la seva funció educativa mitjançant una col·laboració estreta i suficient dels tècnics d’educació i dels educadors socials municipals amb els centres docents. En segon lloc, la concertació amb els centres, les AMPA o altres associacions o entitats educatives per a la creació d’àmbits de reforç escolar i lingüístic fora d’horari escolar i/o la concertació amb les entitats esportives, culturals, etc. del municipi perquè hi participin infants i adolescents de tots els orígens culturals presents a cada poble o ciutat, especialment a instàncies municipals.

Tot i que les polítiques municipals d’acompanyament a l’escolaritat no són per elles mateixes suficients, sí que crec que són del tot necessàries per aconseguir l’èxit escolar de tothom i la igualtat d’oportunitats perquè cada infant o adolescent (es digui Puigdellívol, Gutiérrez, Vanescu o al-Kharim) pugui gaudir de qualsevol oportunitat educativa, dins i fora de l’horari escolar, que hi hagi al seu poble o ciutat.

Aquesta ha de ser una fita innegociable de tots els que creiem en el servei públic educatiu com a eina fonamental per a la inclusió i la justícia social. Per això crec que el concepte acompanyament a l’escolaritat i la competència municipal en aquest tema han de formar part explícitament del text de la futura Llei d’Educació de Catalunya. Només cal que hi hagi la majoria social i política necessària per fer-ho possible.

diumenge, 9 de setembre de 2007

06/09: Inici de curs, primera assemblea d'ICV-EUiA pel soterrament.

El dia 31 de juliol vam tenir un petit ensurt en relació al procés que hem de seguir pel soterrament que, vagi per endavant, crec que s’ha resolt bé.

M’explico. Era el darrer ple abans de l’estiu. Sis dies abans (per Sant Jaume), en una reunió de la Ponència Unitària pel Soterrament, se'ns va anunciar un calendari que ens va neguitejar força i que, en resum, implicava limitar als propers dos mesos tot el procés de participació ciutadana en relació al soterrament. Es concretava, entre d'altres coses, en un conveni entre partits i associacions de veïns a signar el 5 de setembre, una consulta popular a finals de setembre i el tancament de tot el procés a finals d'octubre.

En el ple, el Grup Municipal d’ICV-EUiA va demanar revisar aquest procés i aquest calendari, que vam considerar precipitat. L’alcalde ens va donar parcialment la raó: el conveni se signaria el 12 de setembre en comptes del 5. Vam replicar, però, que no era qüestió de retardar una setmana, sinó de consensuar bé mètodes, continguts i calendari. De fet, el mateix 1 d'agost vam convocar una assemblea urgent per al sis de setembre, per decidir col·lectivament quina actitud prendre en cas que no es revisés, tal com demanàvem, el calendari i el mètode de participació.

Dimecres 5 de setembre, a la tarda, alguns regidors d’ICV-EUiA vam tenir una trobada amb l’equip que porta el procés de participació. Posteriorment, les associacions de veïns es van reunir amb el mateix equip de redactors. Després de les dues trobades, l’equip redactor i l’equip de govern han arribat a la conclusió que cal allargar els calendaris i generar més participació en el procés.

Crec que és un pas en la direcció correcta. Fins ara –i ja portem uns quants anys negociant amb uns quants governs!- tots hem treballat a la una i ningú no s’ha sentit exclòs en la lluita per solucionar el primer problema urbanístic de la nostra ciutat. Això no es pot alterar: hem de mantenir de totes totes la unitat en tots els treballs necessaris per assolir el soterrament.

A partir d’ara, i sota la coordinació de l’equip de treball que està conduint força encertadament el procés, i amb l’acord de totes les AAVV i tots els partits polítics establirem un nou calendari i consensuarem millor els continguts.

És una bona notícia. Són molts els temes que se’n beneficiaran: la forma com arribarà el metro, el millor traçat possible per al trambaix, la millor solució per al tram final del carrer Constitució, la manera com es retrobaran i s’uniran els carrers a banda i banda de la via, la manera d'obtenir un finançament més assumible, d'obtenir més habitatge públic de lloguer assequible,...

En conseqüència, l'assemblea del dia 6 va ser, en comptes d'una reunió urgent per decidir què fèiem en relació a un procés que no compartíem, una reunió distesa per anar valorant els moments i les formes en les quals ICV-EUiA, com sempre, s'implicaran a fons en un procés que, sens dubte, crec que recuperarà la unitat i la confiança de totes les parts.

Ara només cal que, en aquest procés més obert que hi haurà els propers mesos, tothom s’hi senti implicat i trobi el moment i la manera per dir-hi la seva. Sant Feliu bé s'ho mereix, Sant Feliu ho necessita.