divendres, 27 de juliol de 2007

I què farem amb el metro?

Això és el que moltíssima gent vol:
Personalment, crec que el debat del soterrament no es pot separar del debat sobre la globalitat de la xarxa de transport públic. Crec que el metro ha d'arribar a l'estació, conjuntament amb el Trambaix i el bus urbà. Ni més ni menys que el que el sentit comú imposa o, si més no, com el que tenen a Cornellà o es preveu a Sant Joan Despí. Ni més, ni menys.

Segona piscina coberta: al Mas Lluí o al Parc Esportiu de les Grases?

Una de les qüestions que van sorgir en el debat ciutadà poc abans de les eleccions municipals feia referència a la necessitat o no d’una segona piscina pública coberta a la nostra ciutat.

Després de dir durant tot el mandat que Sant Feliu no necessitava cap altra piscina un cop acabat el complex de piscines de la Rambla, en els actes públics que PSC, CiU i ERC van fer en el Mas Lluí van prometre en aquell barri una nova piscina coberta. Fins i tot l’alcalde va dir (vegeu l’acta del ple municipal del 24 d’abril) que aquesta proposta figuraria en el programa electoral socialista. Finalment, però, aquesta proposta no va figurar –que jo recordi- en cap dels tres programes electorals de l’equip de govern. Tampoc no figura –que jo sàpiga- en l’acord de govern entre PSC i ERC (que és públic i tothom pot conèixer i consultar) i no sabem si figura a l’acord entre PSC i CiU (que encara no és públic).

Des de l’oposició, el grup d’ICV-EUiA va fer dues propostes. Una, en els dos primers anys del mandat anterior, en el sentit que s’elaborés conjuntament amb la Generalitat el Mapa d’Instal·lacions Esportives del Municipi (MIEM), per tal d’acordar i planificar les inversions esportives a mig i llarg termini a la nostra ciutat. Era una via fàcil perquè, al contrari del que passava amb els anteriors governs de CiU, el primer Govern Maragall ja va palesar una evident voluntat d’acords amb els ajuntaments, tant per elaborar els MIEM, com per cofinançar després les inversions en equipaments esportius.

L’equip de govern va rebutjar en l’anterior mandat qualsevol figura global de planejament, segurament mogut per la pressa de presentar resultats abans de les eleccions. Va optar per tirar endavant diverses iniciatives, sovint sense ni tan sols debatre-les en el màxim òrgan de la representació ciutadana, el ple de l’Ajuntament. Una d’aquestes propostes feia referència al Parc Esportiu de les Grases. A l’estiu del 2006, la Junta de Govern (sense presència de l’oposició ni de la ciutadania) va aprovar un avantprojecte constructiu per instal·lar-hi un segon pavelló municipal cobert. Quan vam demanar que l’avantprojecte inclogués una segona piscina, la resposta de PSC, CiU i ERC era sempre que Sant Feliu no la necessitaria. Fins que han decidit que sí que la necessitarà i que ha de ser al Mas Lluí.

Davant la negativa del govern a parlar-ne, als dos darrers anys del mandat vam plantejar una segona proposta: fer la piscina allà on era inicialment prevista, al Parc Esportiu de les Grases. En el programa electoral de les municipals de maig dèiem explícitament: “Parc Esportiu de les Grases: completar-lo amb un pavelló i una piscina coberta retràctil”. Es tractaria d’una piscina de fondària i dimensions similars a la piscina mitjana de la Rambla i complementària a aquesta, amb una coberta retràctil de forma que fos a l’aire lliure en la temporada d’estiu. Molts veïns i veïnes del barri de la Salut van promoure, a més, una recollida de signatures per aconseguir-la. Cal recordar, a més, que el projecte inicial del Parc preveia una piscina i que fins i tot, en el seu dia, el PSC la va defensar (m’ha semblat poc oportú penjar en el meu bloc la contraportada d’un número de l’Actualitat Socialista en aquest sentit).

No estem dient res de nou. El Parc Esportiu de les Grases havia de tenir tres grans components: futbol, atletisme i piscina. Una superfície important, unes obres de molta envergadura i molt poc suport financer extern van aconsellar fer el Parc en tres fases. Vist en perspectiva, avui crec que a Iniciativa vam cometre l’error de no escoltar prou la ciutat i no començar per la piscina (tal com, és just reconèixer-ho, va proposar el PSC).

Ara cal, n’estic convençut, que aquell error no es repeteixi: cal escoltar bé la ciutat, cal obrir un debat en profunditat sobre les necessitats esportives de Sant Feliu (incloent la nova població que vindrà amb Hoechst, Can Bertrand i el soterrament) i la seva distribució equilibrada en el territori, i cal no emprendre decisions que s’avancin injustificadament a aquest debat. I més encara, cal no suprimir el debat. Per això no és inoportú preguntar: la segona piscina coberta, al Mas Lluí o al Parc Esportiu de les Grases?

Un aire més net: objectiu comú, estratègies diverses.

A primers de juliol, el Govern de la Generalitat ha aprovat un conjunt de 73 mesures mediambientals que tenen com a objectiu reduir la contaminació atmosfèrica i millorar la qualitat de l’aire que respirem. En aquest sentit, es proposa la reducció del diòxid de nitrogen i les partícules en suspensió de mida inferior a les 10 micres, principals elements contaminants. El pla ha de comportar també la reducció de les emissions de diòxid de carboni, principal gas causant del canvi climàtic. Jo valoro molt positivament aquest pla i felicito al Govern per haver-lo aprovat i, especialment, a Francesc Baltasar per haver-lo impulsat.

El pla d’acció del Govern analitza els diversos focus contaminants, exposant que, en la primera corona metropolitana en què ens trobem, els focus principals són el transport terrestre (52%) i les activitats industrials (28%). Estableix, en conseqüència, mesures concretes en relació al transport, com ara la reducció de la velocitat a 80 km/h, i també mesures concretes en relació a les indústries, entre les quals actuacions específiques per a les cimenteres. És a dir, la Sànson.

És evident que ara s’obrirà un debat sobre la suficiència o l’eficàcia de les mesures que inclou el pla. És un debat imprescindible, i que s’hauria de fer aviat, amb temps suficient, de forma ben documentada i amb la intervenció activa de totes les parts implicades, especialment les administracions (Generalitat i ajuntaments).

En aquest escrit al meu bloc, no em proposo aportar elements tècnics o científics. Tot i que, òbviament, s’hauran d’abordar, ni jo sóc un especialista en les implicacions sanitàries de la pol·lució de l’aire ni crec que poguéssim seguir amb el rigor necessari un debat sobre química ambiental en un bloc com aquest. Tot i això, aquest és, penso, un més dels múltiples espais on propiciar un debat ciutadà sobre el tema. Per això, si més no, vaig penjar un escrit abans de les eleccions i ara torno a penjar-ne un altre.

De fet, em proposo obrir un debat sobre la cimentera, a partir de la constatació de la realitat, i no de la situació ideal que cadascú voldria. Ja vaig dir al meu anterior escrit que, com és evident, ni a mi ni a ningú ens agrada tenir la Sànson a Collserola. Ara bé, també vaig dir que hi és legalment i que compleix totes les normatives mediambientals vigents. I a partir d’aquí, què? Quines opcions hem de valorar a curt i mig termini, considerant altament probable que a llarg termini l’empresa haurà de fer un pensament, ja sigui per decisió pròpia o ja sigui per la combinació inevitable de més pressió social i legislativa i de la disminució de l’activitat constructora?

Això obliga en primer lloc a definir bé quin és, avui, el problema. La mateixa existència de la fàbrica? El flux de camions que travessa les Grases? El combustible que ha utilitzat fins ara? Les possibles combinacions de combustibles que pugui utilitzar en el futur? De tots els combustibles? D’uns sí i altres no? L’alarma social que s’ha creat en relació a un tema tan sensible com la nostra salut i la dels nostres fills? Jo crec que, per ser honestos, primer cal que explicitem de què parlem i després proposem com fer-hi front.

Això porta, en segon lloc, a proposar i valorar diferents alternatives per a cada possible solució al que cadascú veu com a problema. No és un debat inútil ni estèril, però exigeix que tothom posi les cartes damunt la taula. Jo valoro molt positivament, per exemple, que la Federació d’Associació de Veïns de Sant Feliu explicités que el problema és la mateixa fàbrica i, en conseqüència, proposés (vegeu l’acta del ple del 28 de novembre de 2006) el trasllat de la fàbrica i, conscients del cost enorme de l’operació, plantegés que en el sòl que ocupa es fessin habitatges suficients per fer-lo econòmicament viable. Es tracta de construir proposta i de facilitar debat sobre alguna base concreta, de no dir simplement “això no m’agrada”. Jo, personalment, no estic d’acord en crear un nou barri lluny de la ciutat i enmig de Collserola, i crec que aquesta proposta és un brindis al sol, però és un esforç per situar, des d’una perspectiva concreta, quin és el problema i quina sortida hi planteja.

Moltes persones coincidim amb el primer dels objectius que es planteja, per exemple, la Plataforma Aire Net: “Lluitar contra la degradació mediambiental que afecta a la nostra comarca” i jo personalment coincideixo amb les al·legacions que han presentat en relació a les noves propostes de la Sànson, en el sentit d’extremar el control davant la crema de qualsevol nou combustible o residu a la fàbrica. Però rebutjo totalment el seu objectiu de posicionar-me d’entrada “Contra la incineració de qualsevol tipus de residus a la cimentera Cemex (Sànson) de Sant Feliu de Llobregat” , perquè admeto la possibilitat que hi hagi combinacions del combustible habitual (coc de petroli) amb altres combustibles provinents d’una bona gestió dels residus (com crec que és el cas de fangs de depuradora), que compleixin el doble objectiu de reduir les emissions de CO2 que provoca el coc i de trobar vies de reaprofitament dels residus que inevitablement generem les aglomeracions urbanes. Jo no dono per bona qualsevol prova feta amb qualsevol residu, evidentment, i per això exigeixo el màxim control i la màxima informació en aquest tema. Però per la mateixa raó no dono per dolenta qualsevol prova feta amb qualsevol residu, si aquestes ofereixen resultats energètics i ambientals positivament contrastats i sense afectacions a la salut, d’acord amb les tecnologies més avançades i els paràmetres sanitaris existents en cada moment.

I tot plegat porta, en tercer i darrer lloc, a què acordem en quin marc dialoguem, de forma col·lectiva i amb el rigor i la calma necessaris, sobre allò que cadascú percebi com a problema i del que cadascú consideri com a solucions viables, amb la voluntat d'arribar a acords socials tan amplis com sigui possible.

En aquest sentit, a mi m’agradaria saber, en la perspectiva dels qui s’oposen “a la incineració de qualsevol tipus de residu”, quin és el problema i quina és la sortida que hi proposen, i com i on n’hem de parlar. Perquè jo no puc deixar de banda que el mateix coc de petroli és, en definitiva, el darrer residu de la destil·lació fraccionada del petroli i que s’ha usat, sota els controls corresponents, durant les darreres dècades sense generar inquietud a la ciutadania, però generant alhora unes emissions que ara precisament es pretenen reduir. Personalment, em costa pensar que una sortida sigui “virgencita, virgencita que me quede como estoy” (és a dir, que la Sànson segueixi amb el coc i qui dia passa any empeny (que molt em temo que és el que també deuen plantejar les cimenteres)) i que no ens plantegem, des de les persones i les organitzacions socials preocupades pel medi ambient, mesures viables que millorin una situació ambiental davant la qual hem de fer alguna cosa més que queixar-nos o que portar indústries i residus a alguna contrada o país (normalment més pobre) com més lluny millor.

Finalment, i en la meva perspectiva estrictament personal, entenc que hi ha dos problemes generals als quals cal fer front: la contaminació ambiental i la producció contínua de residus urbans, i un tercer de caràcter local: l’alarma social produïda, principalment, per una mala informació. Crec que, a curt termini, són inviables el trasllat de la fàbrica i la reducció important i immediata de residus (tendeixo a no confondre els desitjos amb la realitat) i que, en canvi, és viable considerar, com a tota Europa, que les cimenteres poden jugar un paper en la reducció dels dos problemes als que al·ludia abans, sempre i quan es donin les condicions necessàries, especialment una informació completa i puntual a tota la ciutadania, tant en el Fòrum Ambiental de Sant Feliu com en els diversos mitjans de comunicació locals. Ni més ni menys que les condicions que, lluny de tot pacte de silenci, ja vam plantejar des d’ICV-EUiA en el nostre programa i en els actes públics que vam fer a la campanya electoral, especialment al barri de les Grases.

Ens cal un tercer ambulatori, a Mas Lluí o Roses.

Un dels elements diferenciadors del programa que va presentar ICV-EUiA respecte a altres forces polítiques de la ciutat era la necessitat que Sant Feliu disposés d’una tercera Àrea Bàsica de Salut, d’un tercer ambulatori.

En els diferents actes públics que vam fer a la ciutat abans i durant la campanya electoral, molta gent ens va demanar un seguit de millores en l’atenció sanitària a la nostra ciutat: ampliació de serveis als dos ambulatoris, que el servei d’urgències fos als dos ambulatoris, més dotacions de metges i infermeres,... Una situació que reclama més inversió i atenció des de la Generalitat, i que és especialment urgent quan la ciutat ha de créixer amb els nous barris de Can Bertrand, Hoechst i els habitatges en l’àmbit del soterrament.

Aquest era un sentiment unànime a la ciutat, i que es va recollir en el Pla d’Actuació del Mandat 2003-2007, que diu: 2-1.2 Exigir la millora urgent dels serveis de salut que depenen d’altres
administracions: • Reivindicar la prestació de serveis d’urgència en els dos ambulatoris. • Reivindicar la construcció d’un nou ambulatori (Àrea Bàsica de Salut), per
reduir les llistes d’espera dels metges especialistes.

Aquesta reivindicació hauria hagut d’anar acompanyada, com és lògic, de la cessió immediata a la Generalitat del sòl necessari per a la seva construcció. Però el cas és que, en els primers quatre anys del govern de PSC, CiU i ERC, no hi va haver tal cessió, ni tan sols l’esmentada reivindicació. Hi va haver, per tant, un incompliment evident del seu programa de govern en un tema que afecta directament a la qualitat de vida de totes les persones.

El que trobo personalment més estrany és que, allò que abans s’exigia en el Pla de Mandat, ara ni tan sols va aparèixer en els programes dels partits que avui tornen a tenir la responsabilitat del govern de Sant Feliu. En el nostre programa, però, dèiem explícitament: “Cedirem sòl públic al Mas Lluí per a la construcció del tercer ambulatori”. De forma més concreta, proposàvem que el sòl que avui ocupa Estampacions Colom seria idoni per a aquest ús, donada la seva proximitat als barris de Mas Lluí i Roses i al futur barri de Hoechst.

Crec que la ciutadania hauria d’exigir avui a l’Ajuntament que es defineixi sense ambigüitat en relació a la necessitat d’un tercer ambulatori a Sant Feliu, que l’inclogui en el Pla de Mandat 2007-2011, que faci la corresponent reserva de terrenys en el sòl existent per a equipaments als barris de Mas Lluí o Hoechst, que en faci la cessió necessària a la Generalitat i que demani al nostre Govern la planificació immediata de les obres de construcció. El treball d’ICV-EUiA a l’Ajuntament anirà encaminat, sens cap mena de dubte, en aquesta direcció.

25€, el "xequet escolar" de Sant Feliu: notes per a un debat a fons.

Aquests dies, les famílies de Sant Feliu amb infants de 3 a 12 anys estan rebent unes cartes en què se’ls informa del procediment per rebre ajuts de 20 o 25€ per a l’adquisició de llibres de text. Es tracta d’un acord pres en l’últim moment de l’anterior mandat i, segons el parer que ja va manifestar ICV-EUiA en el ple, de manifest caràcter electoralista i lluny de qualsevol política d’equitat o de cohesió social. Es tracta d’un ajut simbòlic (el preu dels llibres, pel cap baix, se situa entorn dels 150€) però populista (per fi –diuen alguns- l’ajuntament dóna diners a tothom i no només als “tals” o als “quals”), que no resol res a les famílies en situació més desfavorida, del qual ni les associacions de mares i pares ni el Consell Escolar Municipal no en sabien res i que, per acabar-ho d’adobar, té una grandíssima complexitat administrativa per tramitar-lo i per cobrar.

Com ja vaig manifestar al darrer ple de l’anterior mandat, ICV-EUiA no està ni de lluny en contra que s’incrementin en 75.000€/any el pressupost municipal d’ajuts a les famílies per a l’educació dels seus fills. El que sí està rotundament en contra és de com es distribueixen i de l’objectiu que persegueixen. Tal com vam plantejar al debat del mateix ple, hi podia haver hagut, com a mínim, dues visions alternatives per gestionar aquest pressupost.

La primera, si l’objectiu de l’acord del ple hagués estat la gratuïtat o la rebaixa real del preu dels llibres. Això hauria exigit un diàleg i els conseqüents pactes amb els equips directius i les AMPA per reforçar els programes de reutilització de llibres de text i aconseguir així, per a un nombre creixent i significatiu de famílies, la gratuïtat efectiva de molts o tots els llibres. Això hauria permès una rebaixa realment important de la factura dels llibres, tant per a les famílies amb nens a infantil i Primària, com a les de Secundària, on el cost del material escolar sol ser més elevat i ha quedat al marge d’aquesta política d’ajuts.

La segona, si l’objectiu de l’acord del ple hagués estat la cohesió social en i entre els centres educatius de Sant Feliu, la cohesió social de la nostra ciutat, en definitiva. Això hauria exigit un diàleg, especialment amb els centres concertats i en el marc del que ja estableix el propi Pacte Nacional per a l’Educació, per tal de d’establir els mecanismes necessaris per subvencionar les quotes que els centres concertats legalment poden establir a aquelles famílies amb infants amb necessitats educatives específiques o amb baix nivell de renda (immigrants o no) que hi vulguin accedir. Això permetria una distribució més equitativa de tot l’alumnat entre els centres públics i concertats de Sant Feliu, distribució que seria coherent amb el fet que tots ells estan finançats amb fons públics i que, per tant, tenen (o haurien de tenir) els mateixos objectius de política educativa i social.

El ple va prendre un acord precipitat i que tenia un objectiu clarament electoralista. Però això no tanca, ni de lluny, la necessitat de reflexionar i debatre sobre aquesta mesura concreta que va prendre. I, estirant el fil d’aquest debat, sobre la necessitat de valorar i acordar les mesures que, des del govern local, poden i han d’afavorir tant la cohesió social dels nostres centres educatius públics i concertats, com la millora de la qualitat de l’educació i de l’èxit escolar en tots ells.

dijous, 26 de juliol de 2007

Què podem fer des dels ajuntaments per afavorir una educació inclusiva i l'èxit escolar per a tothom?

Treballar a l'Àrea d'Educació de la Diputació de Barcelona ha estat una experiència francament interessant. Aquests darrers tres anys, amb l'Àngel Merino marcant el rumb d'un gran i bon equip de tècnics en educació i personal administratiu de suport, han estat anys en què he pogut participar en una interessantíssima reflexió sobre el paper dels ajuntaments en l'educació. He d'agrair a l'Àngel que em proposés incorporar-me al seu equip, ara que aviat tornaré a l'Institut.

Han estat anys en què hi ha hagut una doble i feliç coincidència. L'impuls a les polítiques educatives locals que va comportar el canvi de PSC a ICV en l'Àrea d'Educació de la Diputació a l'estiu del 2003, va coincidir poc temps després amb la formació del primer Govern Maragall, a la tardor del 2004. Això va permetre anar construint un nou discurs municipalista en educació, al mateix temps que la Generalitat s'obria explícitament i efectivament a rebre i implicar-se en una nova manera d'entendre el paper dels ajuntaments en la política educativa catalana. I jo vaig tenir la sort de ser ben bé al mig d'aquest procés. Impagable.

Quan jo era regidor d'Educació a Sant Feliu (1991-1999), vaig tenir una excel·lent relació personal amb els delegats territorials (primer, l'Emili Pons i després la Carme Arnau als quals agrairé sempre la seva sincera actitud de col·laboració!), però gairebé tot el que acordàvem topava frontalment quan anàvem a Diagonal primer o Via Augusta després. Una mínima inversió en RAM o un petit acord en escoles bressol era una autèntica odissea. Gairebé molestava que ens dediquéssim a alguna cosa més que pagar els conserges i pintar les escoles de primària...

En canvi, el primer Govern Maragall va establir ràpidament un canvi total d'escenari i d'actituds. Acords per a la inversió en edificis escolars, creació de noves escoles sense regatejar-les fins a l'infinit, noves dotacions de mestres, creació de serveis com les oficines municipals d'escolarització o de programes com els plans d'entorn, fins arribar al que jo considero imprescindible i positivíssim Pacte Nacional per a l'Educació. I, a la Diputació, un recorregut simultani que fixava en tres grans àmbits el nou paper que els ajuntaments sabem, podem i volem jugar en política educativa:

- la coresponsabilitat del govern local amb les administracions i amb la mateixa ciutadania per impulsar un compromís prioritari dels municipis amb l'educació dels seus habitants,

- l'educació com a dret de tothom, una educació inclusiva, que doni més oportunitats i recursos a qui surt en posició més desafavorida en el seu context social o en la seva circumstància personal, que busqui explícitament la cohesió social en escoles i instituts,

- l'educació com a dret que no prescriu, una educació permanent, que no tanqui les portes a cap persona de cap edat per ampliar la seva formació, per reciclar-se o millorar la seva ocupabilitat o per tenir un millor coneixement de la societat en què viu o del context cultural en què es troba.

Aquests àmbits s'han recollit en el Pacte Nacional per a l'Educació i s'hauran de recollir en el marc de la immediata Llei d'Educació de Catalunya, el primer esborrany de la qual arribarà al Parlament la propera tardor. Serà la primera llei educativa catalana, que -creuem els dits!- anirà significativament més enllà de traduir al català la legislació educativa que surt del Congrés dels Diputats. Una nova llei que haurà de recollir i concretar les moltes veus que, des dels centres docents i dels dels ajuntaments, reclamen un paper més actiu i més decisiu dels governs locals en l'educació, coneixedors com són de les realitats socials en què es desenvolupa la feina docent i dels múltiples recursos que, des dels ajuntaments, es poden mobilitzar per afavorir una escola capaç d'acollir a tot l'alumnat i de fer més possible l'èxit escolar per a tothom. Una tasca en què, com a docent i com a regidor, hi vull continuar deixant la meva empremta.

dijous, 12 de juliol de 2007

Un model didàctic per als temps, els nois i les noies que tenim (i no per als que algú encara enyora)

Aquest setembre torno a l'Institut. Serà el meu segon retorn a la Secundària, després de dos parèntesis (de 8 i de 3 anys, respectivament) en la vida política. Quan vaig anar al Ferrer i Guàrdia ara farà quatre anys, vaig trobar un món ben diferent al que havia deixat vuit anys enrere a Cornellà, a l'Esteve Terrades. I no em refereixo només al fet que a Cornellà fes FP i a Sant Joan ja hagués entrat en vigor la Logse i fes ESO i el nou Batxillerat, sinó a què el tipus d'alumnat que hi havia ja no era el mateix que vuit anys enrera, i que aquest alumnat navegava fàcilment per un món tecnològic que vuit anys abans ni tan sols s'intuïa. Vaig trobar-me de morros amb una realitat per a la qual m'havia de formar millor, per a la qual havia de tenir nous elements per entendre i per intervenir-hi.

Així que, després de les darreres eleccions municipals, vaig decidir posar fil a l'agulla. I n'estic més que content. La setmana passada vaig fer a la 42a Escola d'Estiu de Rosa Sensat el millor curs de formació dels que mai he fet. De fet, a la valoració final vaig posar un 10 en tots els aspectes didàctics i algun 8 o 9 en els aspectes merament organitzatius.

El curs es deia Altres formes de fer ciències. Estratègies interactives a l'aula de Ciències Naturals. El formador va ser en Ramon Grau, biòleg, vint-i-cinc anys de docència en l'antic BUP i ara en l'ESO. Fa tretze anys que treballa a l'IES Badalona-9, al barri de Sant Roc, i fa tres que n'és director. A l'institut, que fa ESO i Cicles Formatius, hi ha una població culturalment molt diversa, amb presència significativa d'alumnat gitano, magribí, sudamericà i català. L'equip de professorat de l'IES va rebutjar la temptació d'enyorar una altra realitat i va concentrar tota la seva professionalitat, creativitat i energia en treure tot el suc possible a la realitat que cada dia hi havia a les aules. Allò que en força altres centres hauria estat causa de desànim, va ser l'origen d'una forma de fer que, sense embuts, marca el camí que jo vull seguir.

Només entrar, dues afirmacions que subscric i que em van fer veure que no m'havia equivocat al triar curs. La primera, només presentar-se. En Ramon ens va repartir una cita textual del llibre "L'educació amaga un tresor dins seu" (Jacques Delors i altres, 1996): "Entre les característiques de la societat actual, destaca la necessitat que tots els individus desenvolupin una constant predisposició per aprendre, la capacitat d'enfrontar-se a situacions complexes i canviants, resoldre problemes i prendre decisions, a més de ser ciutadans crítics, responsables i democràtics". La segona, al cap d'uns minuts. El centre té com a objectiu fonamental la cohesió social, i això implica tant el que passa al pati com el que passa a l'aula. I si vol que al pati convisquin i es barregin els diversos grups culturals de l'IES, això només és possible si es facilita des del treball a l'aula. El projecte educatiu del B-9 passa fonamentalment per aplicar un model didàctic que faciliti la cohesió social i l'aprenentatge per a tothom, fins i tot amb l'alumnat que té una trajectòria de fracàs en altres centres o en la Prìmària.

El model didàctic de l'IES B-9 és, doncs, el que vam conèixer i debatre al curs. Un model didàctic que presenta els continguts didàctics en contextos propers i motivadors a l'alumnat, que canvia una gestió de l'aula centrada en l'exposició oral del professor a una altra basada en el treball autònom i cooperatiu de l'alumnat organitzat en grups, que combina el treball escrit sobre llibres de consulta amb exposicions orals amb suport de powerpoints o vídeos per a totes les assignatures i des dels 12 anys, que combina la necessària memorització dels conceptes bàsics del nostre entorn cultural amb la més necessària encara comprensió i ús d'aquests conceptes, que escolta de debò als alumnes i les seves famílies, que s'integra plenament en el seu entorn. Que fa possible que, en definitiva, els alumnes aprenguin a aprendre, a ser, a fer, a conviure.

Parlant amb en Ramon, em comentava que hi ha vegades que, malgrat tot, algun noi o noia llança la tovallola, abandona els estudis, s'allunya de les oportunitats que l'IES vol oferir i representar. Al B-9, com a tot arreu. Faltaria més! És evident que l’escola no pot amb TOTA la realitat social amb la que li toca ballar. Però el que trobo especialment meritori del seu treball és que no es plantegen "que ballen amb la més lletja", sinó que es plantegen un treball constant i d'alta professionalitat per tal d’enganxar a tot l'alumnat, de captar la mirada de cada noi, de cada noia, de cada persona.

A mi em van impressionar dues dades. Una. Només un 20% de les nenes gitanes abandonen els estudis en els 4 anys de Secundària. Dues. D'una tipologia de nois i noies que vénen rebotats d'altres instituts i que difícilment es treurien el Graduat en centres amb una dinàmica més habitual, prop del 80% es treuen el títol i la immensa majoria continuen estudiant en Cicles Formatius.Durant les cinc tardes de la setmana passada, vaig gaudir tant com vaig aprendre. Em vaig tornar a sentir afortunat per la meva feina de mestre, a sentir content per la meva decisió de tornar a l'Institut, a sentir motivat per intentar aportar idees en aquesta direcció al Ferrer i Guardia. A més, hi havia una altra petita i intrascendent complicitat amb en Ramon: ell també és de l'Espanyol!

dimecres, 11 de juliol de 2007

SOS a algun blogger amic!

Amigues, amics,
He arribat al límit dels meus coneixement en aquest món de la blogosfera... he de confessar que em cal un copet de mà i que serà benvinguda tota ajuda.
M'agradaria:
1) crear dos blogs nous (d'educació i de genealogia), traslladant els escrits que sobre aquests temes tinc en el meu bloc actual, sense haver de copiar-los de nou
2) saber posar presentacions de powerpoint en els blogs
3) saber posar-hi algun tall de veu o una cançó,
4) saber posar-hi vídeos (suposo que m'he de donar prèviament d'alta al youtube, no?)
Gràcies!!!